Categoria: beach

beach, deeam, Empordà, Estiu, kids, platja, summer

Destí Torroella de Fluvià. Dia 10

MERILANDING

Aixecar-se sense nens ( sense baralles, discussions i demés) és una dels plaers més grans quan tens un nen de 8 i una de 6. Aquell despertar tranquil, sense pressa, on els llençols s’enganxen i les parpelles senten impotència davant la claror. Si fos una persiana s’hauria trencat la corretja, vaja. 

Avui ha estat un d’aquells dies tranquils, d’aquells que les hores semblen no passar i tens temps de mirar com passa el temps. D’aquells on els pensaments se succeeixen l’un rera l’altre, sense amuntonar-se, simplement lliscant com en un súper japonès. Sense estridències.
L’Arnau aquesta tarda ha gaudit del què considero un dels millors plaers del món. Banyar-se al capvespre , quan el vent afluixa i sens la soledat del mar a millor temperatura. Em mirava l’Arnau i en Sergi , el meu nebot, i sabia que mentre els observava, aquella imatge quedaria en el subconscient, per sempre més. Hi ha coses a la vida que sense provocar desig són tan plaents que un no les oblida mai. 

Avui la son em pot i el dia ha estat poc agitat. Potser demà les lletres volaran cap al jardí d l’imaginari, si ho aconseguim. És clar..
aniversari, beach, cats, diversió, Empordà, Estiu, gats, kids, nens, pets, summer, sun

Destí Torroella de Fluvià. Dia 8

MERILANDING

Avui ha estat un d’aquells dies que m’és m’ha recordat a la meva infància. Potser la rutina de quedar a la platja amb la família i amics i haver de caminar en direcció 50 metres del socorrista, per les dunes de la platja de… De la Cagarra, hi han tingut molt a veure. La platja de la Cagarra que en veritat no es diu així però no en recordo el nom, és una platja que es disputen els santperencs i els armenterencs. Jo el que sé és que sempre hi van els de l’Armentera, i tenint-ne 7km potser els podrien deixar uns 200 metres al poble interior de L’Armentera. Però no és cosa meva. El temps estava xipi xapi però hem estat bé i ens hem posat al dia.

Per la tarda, amb els tiets i els cosins hem celebrat l’aniversari de la Martina a la piscina. La Martina, l’Helena i la Tania són del mateix any. I en Sergi i l’Arnau es porten un any entre ells tot i que l’Arnau fa tant de bulto que semblen de la mateixa quinta. Així que no teníem cap dubte que la cosa aniria bé. Les nenes són molt diferents als nens. Elles sempre estan pendents de trobar el límit, tot i la diversió que suposa una piscina, pilotes, pistoles d’aigues, ulleres de busseig i l’interminable arsenal de coses que carreguem els pares, no fos cas, com a enzes. I ells són els que n’han tingut prou amb una pilota, primer de goma, després de golf per entretenir-se, riure i despreocupar-se de tot. Som diferents, no en sé el motiu, però així és. 

Avui m’agradaria parlar-vos de la Dolça també. Aquest ha estat un any difícil per a ella, ja que vàrem adoptar un gat, el Tití, que va resultar ser un gat malalt. I se’ns va morir deixant-nos una buidor impensable. El cas és que ella, ara, contagiada pel Tití, també porta el virus o sigui que pot acabar desenvolupant la malaltia, la qual cosa suposaria el mateix tràgic final. I això fa que la mimem, ens deixem mossegar i la malcriem, de vegades, en excés. Però es porta bé. Aquí a Torroella podria fer amics de la seva espècie, però li fan por. Suposo que seria més fàcil si no fos perquè al nostre voltant també hi ha bastants gossos. La terrassa és una bona opció per a ella, però només hi va si hi som nosaltres, no fos cas. 
Avui, l’he mimat, aprofitant una estoneta i no he vist que movia la cua amb insistència o sigui que m’he endut una queixaladeta. Li he deixat fer, al cap i a la fi, és de felí mossegar, oi? A més a més, estem de vacances.

beach, bicicleta., bike, Costa Brava, Empordà, Estiu, excursió, kids, nens, platgeta, platja, summer, vacances

Destí Torroella de Fluvià. Dia 7

MERILANDING

L’11 d’agost sempre havia passat desapercebut en el calendari. Un dia anònim, excepte per les Clares, fins que a les 16:30de la tarda, a l’hora de la migdiada, sortia,contrapronòstic, de forma natural, la meva petita Martina. Només de veure-la, vaig pensar que se m’assemblava, però no. Vaja no del tot. La Martina és un tró. Sap el que vol i ho ha sabut sempre, o sigui que portar-li la contrària suposarà sí o sí un conflicte. Nosaltres que som pares d’aquells que ens agrada estar-nos-hi i recrear-nos-hi, viure amb la Martina vol dir acceptar que el conflicte pot esclatar en qualsevol moment. Però té un aire dolç, fins i tot delicat que li confereixen un caràcter especial. la Martina, la meva Martina, que avui fa 6anys, no deixa mai indiferent, no tan sols a mi.

…
Avui hem anat a la platja, aquella de sorra i ombrel·les, i ens hem tornat a sentir nens. La mar arrisada ha convertit la sortideta a  la platja en un dels millors dies de vacances. Els nens i el seu pare no han sortit de l’aigua (Jo tampoc hagués sortit sino fos que no sé anar sense bolso i em feia por que fos massa llaminer a la platja). Fins i tot,  el meu germà Carles se’n recordarà, he ensenyat el cul com en els vells temps, sense voler-ho, al enfilar-me al matalàs inflable just abans que una onada se m’endugués. A jutjar pel blanc del cul, crec que tothom m’ha vist.
Per la tarda, després de bufar les espelmes en petit comité, és sagrat fer-ho i Jesús el què ens ha costat!,  hem fet aquella excursió programada i posposada una i altra vegada de casa nostra a ca la Tati. Al final només són 15 minuts al llarg d’una carretera que ha quedat obsoleta per culpa de la variant. La Tati ens ha rebut en pijama i amb un somriure, i això que avui no era el seu millor dia. Però ens estimem molt amb la Tati.
Tornats a casa hem decidit fer una barbacoa per només nosaltres i hem estat d’acord que és la millor barbacoa, ni que sigui per poder sopar tots a alhora i calent.  El dia feia presagiar el pitjor, però des que vma arribar, el temps s’ha posat del nostre costat.
Demà celebrarem l’aniversari de la Martina amb els cosins, sense cap mena de dubte serà un gran dia, sobretot per ella. Un exemplar fora de tota normalitat.
beach, Costa Brava, dietari, Estiu, nens, pedres pintades, summer, vacances

De vacances. Dia 5

MERILANDING

No ha fet sol, la qual cosa vol dir que no hi ha hagut platja. Malgrat algunes invitacions a piscines amigues, hem aprofitat per fer alguns encàrrecs que ens urgien, com per exemple comprar un collar a la Dolça. Si bé, és cert, que va tornar de la seva aventura (que ha repetit un parell de vegades més), també ho és que no estem del tot tranquils. Si la perdéssim, en cas de portar un collar seria més fàcil identificar-la, ens diem més per autoconvenciment que per seguretat.
De camí, hem anat a l’oficina de turisme de l’Escala. Una noia atenia als viatgers que a la recerca del tresor desconegut, se’n van amb la cua entre cames. Si vens turisme, no hi ha tresors que valguin a la seva oficina. El turisme sempre es ven a l’engròs. Així que davant d’una atenció correcta, però sense émfasi, hem continuat amb el nostre avorriment, que avui, semblava trencar-se amb els núvols que a hores deixaven passar els rajos de sol posant en dubte la nostra opció de No Aigua.
Hem visitat alguns amics que tenim per aquí. Sí, sí, viuen aquí. Quan vaig descobrir  aquesta zona de món només tenia 6 anys. Al principi, ens vàrem fer amb aquells que, com nosaltres, només s’hi atanssaven per vacances. Però aleshores estaves condicionat pels calendaris aliens. No es tractava de passar-s’ho més bé o més malament, sinó de disposar dels amics quan es necessiten. Així que em vaig fer el ferm propòsit de trobar nous amics, els que vivien allà. En aquell paratge preciós a tocar de mar i on el temps sembla passar a una velocitat diferent a l’habitual, des d’aquella decisió, he pogut conèixer molta gent, però també hi he trobat molt bons amics, dels millors. 
“Un amic no es pot mesurar per la quantitat de vegades que us truqueu durant l’any. Un bon amic és aquell que saps que hi és, sempre”
A la tarda i amb la intenció de poder deixar les portes obertes sense el perill que espeteguin per la corrent d’aire hem anat a buscar pedres de riu, a la platja. Aquelles pedres arrodonides són perfectes per falcar les portes i, com que la tarda semblava portar el mateix camí gris del matí, hem decidit posar-hi color. Hem organitzat de forma improvisada un taller de pintar pedres. Al principi només hi eren els nostres, però al final s’hi han anat aplegant nens espontanis fins a fer un grup de 5 nens. Ha estat divertit i alhora me n’he adonat que és necessari treballar una miqueta més durant les vacances, sinó amb la meva petita, patirem el setembre. Els més moguts han estat asseguts 20 minuts, la resta hem arribat a l’hora.

La veritat és que ens han quedat molt boniques i és una activitat que només requereix imaginació. Us la recomano, perquè en dies com avui, grisos, han posat color a les nostres vacances.
Al final li hem posat el collar a la gat, però ens fa tanta llàstima que li hem tornat a treure. Hi hem de confiar, al cap i a la fi, no ens ha donat cap motiu per no fer-ho. 
Avui, amb aquest temps, els horaris han tornat a la normalitat i hem sopat a una hora decent.  Veurem demà.