Categoria: Costa Brava

beach, bicicleta., bike, Costa Brava, Empordà, Estiu, excursió, kids, nens, platgeta, platja, summer, vacances

Destí Torroella de Fluvià. Dia 7

MERILANDING

L’11 d’agost sempre havia passat desapercebut en el calendari. Un dia anònim, excepte per les Clares, fins que a les 16:30de la tarda, a l’hora de la migdiada, sortia,contrapronòstic, de forma natural, la meva petita Martina. Només de veure-la, vaig pensar que se m’assemblava, però no. Vaja no del tot. La Martina és un tró. Sap el que vol i ho ha sabut sempre, o sigui que portar-li la contrària suposarà sí o sí un conflicte. Nosaltres que som pares d’aquells que ens agrada estar-nos-hi i recrear-nos-hi, viure amb la Martina vol dir acceptar que el conflicte pot esclatar en qualsevol moment. Però té un aire dolç, fins i tot delicat que li confereixen un caràcter especial. la Martina, la meva Martina, que avui fa 6anys, no deixa mai indiferent, no tan sols a mi.

…
Avui hem anat a la platja, aquella de sorra i ombrel·les, i ens hem tornat a sentir nens. La mar arrisada ha convertit la sortideta a  la platja en un dels millors dies de vacances. Els nens i el seu pare no han sortit de l’aigua (Jo tampoc hagués sortit sino fos que no sé anar sense bolso i em feia por que fos massa llaminer a la platja). Fins i tot,  el meu germà Carles se’n recordarà, he ensenyat el cul com en els vells temps, sense voler-ho, al enfilar-me al matalàs inflable just abans que una onada se m’endugués. A jutjar pel blanc del cul, crec que tothom m’ha vist.
Per la tarda, després de bufar les espelmes en petit comité, és sagrat fer-ho i Jesús el què ens ha costat!,  hem fet aquella excursió programada i posposada una i altra vegada de casa nostra a ca la Tati. Al final només són 15 minuts al llarg d’una carretera que ha quedat obsoleta per culpa de la variant. La Tati ens ha rebut en pijama i amb un somriure, i això que avui no era el seu millor dia. Però ens estimem molt amb la Tati.
Tornats a casa hem decidit fer una barbacoa per només nosaltres i hem estat d’acord que és la millor barbacoa, ni que sigui per poder sopar tots a alhora i calent.  El dia feia presagiar el pitjor, però des que vma arribar, el temps s’ha posat del nostre costat.
Demà celebrarem l’aniversari de la Martina amb els cosins, sense cap mena de dubte serà un gran dia, sobretot per ella. Un exemplar fora de tota normalitat.
beach, Costa Brava, dietari, Estiu, nens, pedres pintades, summer, vacances

De vacances. Dia 5

MERILANDING

No ha fet sol, la qual cosa vol dir que no hi ha hagut platja. Malgrat algunes invitacions a piscines amigues, hem aprofitat per fer alguns encàrrecs que ens urgien, com per exemple comprar un collar a la Dolça. Si bé, és cert, que va tornar de la seva aventura (que ha repetit un parell de vegades més), també ho és que no estem del tot tranquils. Si la perdéssim, en cas de portar un collar seria més fàcil identificar-la, ens diem més per autoconvenciment que per seguretat.
De camí, hem anat a l’oficina de turisme de l’Escala. Una noia atenia als viatgers que a la recerca del tresor desconegut, se’n van amb la cua entre cames. Si vens turisme, no hi ha tresors que valguin a la seva oficina. El turisme sempre es ven a l’engròs. Així que davant d’una atenció correcta, però sense émfasi, hem continuat amb el nostre avorriment, que avui, semblava trencar-se amb els núvols que a hores deixaven passar els rajos de sol posant en dubte la nostra opció de No Aigua.
Hem visitat alguns amics que tenim per aquí. Sí, sí, viuen aquí. Quan vaig descobrir  aquesta zona de món només tenia 6 anys. Al principi, ens vàrem fer amb aquells que, com nosaltres, només s’hi atanssaven per vacances. Però aleshores estaves condicionat pels calendaris aliens. No es tractava de passar-s’ho més bé o més malament, sinó de disposar dels amics quan es necessiten. Així que em vaig fer el ferm propòsit de trobar nous amics, els que vivien allà. En aquell paratge preciós a tocar de mar i on el temps sembla passar a una velocitat diferent a l’habitual, des d’aquella decisió, he pogut conèixer molta gent, però també hi he trobat molt bons amics, dels millors. 
“Un amic no es pot mesurar per la quantitat de vegades que us truqueu durant l’any. Un bon amic és aquell que saps que hi és, sempre”
A la tarda i amb la intenció de poder deixar les portes obertes sense el perill que espeteguin per la corrent d’aire hem anat a buscar pedres de riu, a la platja. Aquelles pedres arrodonides són perfectes per falcar les portes i, com que la tarda semblava portar el mateix camí gris del matí, hem decidit posar-hi color. Hem organitzat de forma improvisada un taller de pintar pedres. Al principi només hi eren els nostres, però al final s’hi han anat aplegant nens espontanis fins a fer un grup de 5 nens. Ha estat divertit i alhora me n’he adonat que és necessari treballar una miqueta més durant les vacances, sinó amb la meva petita, patirem el setembre. Els més moguts han estat asseguts 20 minuts, la resta hem arribat a l’hora.

La veritat és que ens han quedat molt boniques i és una activitat que només requereix imaginació. Us la recomano, perquè en dies com avui, grisos, han posat color a les nostres vacances.
Al final li hem posat el collar a la gat, però ens fa tanta llàstima que li hem tornat a treure. Hi hem de confiar, al cap i a la fi, no ens ha donat cap motiu per no fer-ho. 
Avui, amb aquest temps, els horaris han tornat a la normalitat i hem sopat a una hora decent.  Veurem demà.