Les muntanyes ens han acomiadat amb boira i fred, suposo que amb la intenció de fer-nos fàcil el marxar. Carregats fins les celles hem fet carretera i ens hem disposat de gaudir la 4a parada i última de les vacances.
Ja fa un parell de dies que al cotxe hi sortia un avís d’escalfament del motor. O sigui que quan ha començat a pitar hem començat a patir. L’Scenic ja té 11 anys. El vam comprar a punt de néixer la Martina i la veritat és que ha resultat ser un cotxe fantàstic. Però és clar, els anys no passen en va i als cotxes tampoc.
Així que guardant-nos els mals presagis, resant en veu baixa i aprofitant totes les baixades per circular en punt mort hem aconseguit arribar a El Portal del Pirineo a l’hora de dinar.
A la vella, hem tirat aigua freda sobre el motor que hi podríem haver cuinat un ou ferrat tranquilament, només amb la calor que desprenia.
Després de dinar… (incís. Crec necessari que arreu de Catalunya hi hagi carta per urbanites i carta per autòctons, no pel preu sinó per la quantitat! On van a parar? El fricandó que m’han servit a mi és el que jo serveixo a tota la família els diumenges!!!)
Hem obert el capó i el diagnòstic de paliatius ha resultat ser un simple refredat. El cotxe s’havia quedat sense líquid refrigerador. Així que després de tractar-lo amb el xarop corresponent, hem fet via cap a la costa.
De camí, recordava com ens han canviat els viatges a mida que els nens s’han fet grans i com ens segueix agradant badar amb els paisatges, cantar Els Amics de les Arts i fer una becaina gràcies al soroll, en mantra, del motor.
Anar passant comarques fins al Baix Camp on els avis ens esperàvem amb la il·lusió de rebre bones noves. Els nens han anat explicant tot allò que fa dies que fem i ells escoltaven amb la paciència que només un avi pot tenir.
A Cambrils hem deixat enrera la fresca, potser per això escric el merilanding a les dues, desitjant que un bri de fresca em permeti agafar la son.
Merilanding per la vida 