#estiu #vacances # summer #família #Empordà #descans #lEscala

Merilanding on Tour: Tornar a l’origen

Benvolguts. Aquest any el dietari no quedarà
quiet. Nosaltres tampoc. Així que espero que ens seguiu amb el Tour que
pretén ser de desconnexió, de reflexió i de gaudir de la família. Com
sabeu l’any passat l’estiu va deixar de ser-ho inesperadament. Potser
per això la primera parada del Tour ha estat tornar a l’origen, a la
platja de sempre on la mare em va ensenyar a pescar, on la sorra és tan
fina que en trepitjar-la saps que no te la trauràs fins al setembre, on
els amics són els de sempre i on  tinc els meus germans. Som-hi

Tornar
a l’origen és una bona manera de començar les vacances perquè
representa endreçar les emocions. L’any passat ja vaig ser conscient que
unes vacances sense mar és com un dinar sense postres. Sents que et
falta alguna cosa per més tip que estiguis. I us he de dir que si no fos
per l’estimada Tati, no sé si hauríem aconseguit venir. Ella ens deixa un pis sobre el seu restaurant –ara faig la promo– Can Parera. És a Viladamat i la seva especialitat són els arrossos. Són tan espectaculars que fins i tot Time Out se’n va fer ressò.
Cada
dia, a més a més, del pis, baixem a esmorzar al Restaurant. Fan
esmorzars de forquilla, però nosaltres amb un cafè amb llet i una mica
de pa de pessic fet per la Reina, ja en tenim prou. La Isa sempre és a punt, amb un somriure, per preguntar-nos amb el seu accent andalús: Qué, cómo habeidormío?
Així
que sortir de casa a fer alguna activitat ens costa. Són tan amables
que sempre allarguem les converses de l’esmorzar amb alguna conversa.
Després
vam decidir avançar amb els deures, ja que volíem fer una excursió d’un
dia i així ja estarien fets, clar. I mentre, en Xavi i jo, fèiem el
guió per la presentació… tatxan… de les havaneres de l’Escala. Si la
meva mare fos viva, li hagués fet tanta il·lusió!!! Crec que és de les
coses que li agradaven de veritat. Potser per això quan en Xavi em va
dir que li havien demanat, vaig sentir una fiblada d’emoció. Dijous,
dijous… ja us explicaré que tal.
Així que amb el matí perdut i amb
una migdiada, no fos cas, la tarda se’ns plantejava amb dubtes. Un vent
que intuïes faria la guitza, si estàvem a la platja, ha fet decantar la
balança per fer una excursió al riu. El meu germà em va explicar que
darrere el cementiri de l’Armentera hi havia un camí de carro que tot
dret t’hi portava. Quan hem arribat dubtàvem si era allà, però hem vist
un senyor amb la seva filla que anaven xops i hem pensat que devia ser
allà. Una baixada d’aquelles de posar el cul a terra, un camí amb pedres
de riu ideal pels turmells quan vas en xancletes (sort que no ha passat
res) i molts bitxos ens han acompanyat fins a la vora del riu. En Xavi i
l’Arnau, els valents de casa, són els primers que han posat els peus a
l’aigua. Ells haurien volgut tirar-se de seguida, però era massa freda.
Era tan freda l’aigua que et feien mal les mans quan les tenies sota
aigua. Però no ha estat motiu suficient per a no banyar-se. Tots ens hem
refrescat de valent.
Banyar-se al riu té allò de misteriós que fa
patir. Diuen que hi ha uns remolins que et xuclen i et deixen sota
l’aigua i ja no en pots sortir. Potser per això m’he passat l’estona
vigilant de prop els nens (els 3). Després hem llençat pedres planes
perquè rebotessin i finalment hem marxat perquè els mosquits començaven a
fer de les seves.
En Xavi ja volia tornar cap a casa, ell encara té
al cap la rutina de l’horari laboral, però l’he convençut que podríem
anar a la platja de la gola on el riu es troba amb el mar i on a la mare
li agradava anar. Avui feia llevant, per això hi havia molts pescadors.
Trepitjar la sorra i sentir la humitat als peus és una sensació tan
plaent que he tancat els ulls uns instants per a poder gravar la
sensació en el meu cervell.
Hem jugat, ens hem banyat i ens hem
quedat a veure la posta del sol que il·luminava el riu. Hem marxat quan
ens quedàvem sense llum i amb por de no trobar el camí de tornada.
Sense cap mena de dubte tornar a l’origen ha estat una decisió encertada, almenys en aquest primer tram de vacances.

#estiu #vacances # summer #família #Empordà #descans #lEscala

8è dia de vacances: MARMOTES

Normal
0

21

false
false
false

CA
X-NONE
X-NONE

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-priority:99;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin-top:0cm;
mso-para-margin-right:0cm;
mso-para-margin-bottom:8.0pt;
mso-para-margin-left:0cm;
line-height:107%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-language:EN-US;}

Se’ns han enganxat les llençols.
Sempre hi ha un dia que durant les vacances et lleves més tard de l’habitual i
això que ahir a la nit no vàrem sortir… Però quin plaer, tu. Per aconseguir que no em
desvetlli el primer raig de sol que entra per la finestra oberta de bat a bat
faig com els marquesos em tapo els ulls amb un
antifaç. Al principi et sents una mica pressionada, però de sobte no tens
manera de despertar-te.
L’esmorzar és un plaer
indescriptible quan ets de vacances. Sense pressa, sense córrer per anar a l’escola,
sense crits… ai! Asseure’ns els quatre al voltant d’una tauleta a la
terrassa, quan encara hi ha fresca (avui no tanta), decidint a la taula que
esmorzaràs i anar repassant els somnis o els malsons de cadascú mentre
suques la torrada amb mantega al cafè en llet és una cosa fantàstica. Juraria
que de tots els àpats és el que més ens agrada perquè resulta ser el més
diferent a l’habitual de la resta de l’any. En aquests moments compartim
històries, curiositats i fem els plans del dia. És com una assemblea. Junts
decidim l’aventura del dia i, normalment, és per unanimitat que decidim
què farem.
Com que ja estàvem a dilluns els
deures han tornat a la nostra vida. Així que hem decidit dedicar el que quedava
de matí a fer deures mentre netejàvem (sí, de tant en tant, encara que de
vacances, toca) i fèiem el dinar.
Amb l’últim mos a la boca ja ens
posàvem els banyadors per anar a la platja, la nostra preferida. Està a l’Escala
i és clar, hem de buscar lloc per aparcar i és més empipat però ens ha valgut
la pena. Com sempre. Per la tarda, la platja de molestes pedres encara ens ha
obsequiat amb un lloc ben apropat de l’aigua. No hi havia gaire gent. La gent
prefereix la platja gran que és de sorra i més gran. Els nens poden fer
castells i forats i jugar a pilota, mentre els grans s’estiren fins a perdre de
vista el conscient. Però a nosaltres no. Els meus nens busquen pedres foradades
per fer penjolls i si ens hem d’estirar ho fem amb les cadires plegables que
carretegem amunt i avall sense recansa. Com que feia
calor i l’aigua no era massa freda hem entrat els quatre. Normalment hem quedo
a vigilar les coses mentre ells es banyen. A mi no em molesta, però avui m’ha
vingut de gust. Equipats amb el necessari per entrar a la platja del Port d’en
Perris, unes bambes d’aigua i les ulleres de bussejar, ens hem endinsat a la
mar i hem nedat i hem vist peixos i quasi perdem unes ulleres, les de la
Martina i hem rigut i quasi plorem i ens hem enfilat a la plataforma per llençar-nos
novament a l’aigua i hem sortit i hem cercat pedretes i ens hem enamorat, una
vegada més, d’aquesta platja petita que la gent no vol per incòmode.
 
Quan el sol s’ha amagat, hem
decidit plegar veles i passejar una mica per l’Escala i fer el turista. A
diferència de Torroella de Fluvià, quan anem a l’Escala recordem, per uns
moments, la nostra vida de Barcelona. Plena de gent i amb molt de soroll per
tot arreu. Però encara ens queden massa dies per posar-se nostàlgic.
Demà emprenem una excursió terra
endins fins a Cantonigròs on uns amics, els pometes, ens esperen per compartir
amb nosaltres la seva festa major. Així que deixem el mar per la muntanya uns
dies disposats a respirar aire fresc. Som-hi