Categoria: #estiu #vacances # summer #familia #nens # holidays #Cambrils

L’Empordà té fama de tenir un
temps tramuntanal i fred (si t’acostes a França), les Guilleries són fresques i
fredes a la nit i si vas per sota de Tarragona la calor es fa insuportable els
mesos d’estiu. Doncs aquest any el temps és boig. Hem tingut uns dies de calor
i sense una gota de vent a l’Empordà, una calor inusual a Tavertet i arribats a
Cambrils, la temperatura baixa tant que aquesta nit hem hagut de dormir amb més
que un llençolet.  El temps és boig i
això condiciona tot el que teníem previst. És clar que per tenir unes vacances
saludables la capacitat d’adaptació ha de ser alta i si no que els ho preguntin
als turistes que s’armen de paciència abans d’embarcar per agafar un vol.

Ahir vam tenir un dia plàcid.
Sense sol, vam decidir caminar, passejar, voltar. És tan agradable no portar
rellotge i no trobar-lo a faltar. Tots, però, vam decidir el mateix, així que
essent poc originals ens vàrem plantar en un passeig, minat de turistes, on la
gent va sense ordre ni concert. És entretingut veure que, quan s’està de
vacances, un pot posar-se la roba que li doni la gana, pugui anar amb el
pentinat que li peti i portar el gos disfressat amb els llaços que vulgui.
Perquè això és l’estiu un temps de relaxar-se en tot, fins i tot en la pròpia
imatge.

Després, l’Emi ens ha deleitat
amb una “caldeirada” de bròtola.  A la peixateria,
l’altre dia, l’Emi, la millor compradora de peix que conec, va veure unes
bròtoles que feien goig i se les anava mirant i mirant fins que va demanar-ne el
preu. A 5€ el quilo, eren la millor opció per dinar tots plegats. Al costat, hi
tenia un senyor gallec que li va dir que a Galícia en mengen moltes de bròtoles
(ells n’en diuen bertorelles). També li va explicar que la recepta més típica
era fer-ne caldeirada, uns guisats amb
ceba, tomata, patata i peix. Estava tan convençuda que li sortiria bé i tenia
tanta il·lusió per fer-nos-ho que va encertar-la de ple. Va ser la delícia de
tots, fins i tot els nens (i això que aquest peix té moltes espines).

Per la tarda vàrem anar a la
piscina de l’hotel del davant, l’Olimar, amb el permís de la seva directora, i
els nens i en Xavi es van banyar mentre jo me’ls mirava des de l’hamaca. Sense
treure’m la roba perquè feia fresca i amenaçava pluja, observava com jugaven i
em vaig dir que tinc molta sort. Tinc una família bonica i m’agrada veure com
el Xavi i jo ens complementem. Jo no sóc de jugar a l’aigua i, en canvi, els
nens xalen amb el pare mentre jo m’ho miro. Quan feia poc que festejava amb en
Xavi, en tenia 17, vam anar d’excursió amb l’escola i vaig veure com, mentre
tots els altres ganàpies feien l’adolescent, en Xavi es dedicava a jugar amb
uns nens més petits que ens havíem trobat en aquell parc. En aquell moment,
vaig saber que seria un paràs. El temps i dos fills m’han demostrat que tenia
raó. També he donat gràcies per poder-nos estimar tant i mantenir-nos units,
malgrat els anys, els nens i les feines. 
I això estant de vacances, que se suposa que és quan més divorcis hi ha,
té molt de valor.

Estant a la piscina, un animador
ha convidat a l’Arnau a un campionat de dards. Sense pensar-s’ho, ha sortit de
l’aigua, s’ha assecat i ha anat a posar a prova la seva punteria. Només us diré
que eren unes 20 persones jugant (alguns pares també jugaven, tot i que el
campionat era junior) i ha quedat en tercera posició, el nano. Quan la
tranquil·litat és un valor, l’Arnau té tots els números per a triomfar. 

Al vespre li havien de donar el
diploma, així que havent sopat, hi hem anat de nou. Com que estava a punt de
ploure, tots s’apilonaven en el bar central on la música, la gent i la veu
estrident de l’animadora se’t clavaven en el cervell deixant-te’l eixut. L’Arnau
ha preguntat quan li donaven el diploma. Sempre reclama i reclamarà el que és
seu (forma part del seu caràcter no deixar-se trepitjar). Li donarien al bell
mig de l’infern al cap d’una estona que em va semblar una eternitat. Els nois
de casa passaven l’estona jugant al billar, la Martina i jo vàrem ballar,
intentant fer-nos nostre aquell malson, vàrem sortir i la Martina es va gronxar
un parell de minuts en el parc de la piscina.

Amb el diploma sota el braç i més
contents que un gínjol, vam tornar a casa per veure una peli i anar a dormir
sabent que la fresca faria les delícies d’un son que feia massa dies que
passava calor.