Categoria: familia

40, Amics, Cantonigròs, estiu vacances, familia, festa, holidays, nens, summer

Merilanding on tour: Festa

MERILANDING

Normal
0

21

false
false
false

CA
X-NONE
X-NONE

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-priority:99;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin-top:0cm;
mso-para-margin-right:0cm;
mso-para-margin-bottom:8.0pt;
mso-para-margin-left:0cm;
line-height:107%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-language:EN-US;}

Sé que us preguntareu perquè fa
dies que no escric el Merilanding. La resposta és 40. En Miquel organitzava una
súper festa sorpresa per la Nuni, que en feia 40. Com que ella és lectora del
Merilanding, vaig decidir posposar uns dies el dietari… i no sabeu com m’ha
costat posar-me al dia.

L’any passat, les vacances lluny
del mar, em van costar. És clar que les vam aprofitar poc i es van acabar amb
la inesperada malaltia de la mare. Així que crec que estic en deute amb les Guilleries,
les singles i tota la bona gent que l’any passat ens van acollir amb tant d’amor.
 Per això, quan en Miquel ens va proposar
un cap de setmana de celebració no ho vam dubtar ni un moment. La paraula
celebració és màgica per a nosaltres, estem a totes. 
La festa era dissabte, però vam
aprofitar divendres per anar a veure en Quim i la seva família a Tavertet. És
un clàssic dels estius. La sorpresa va ser conèixer la Lara, l’Àlex i en
Gerard, el seu fill. Una família bonica perquè sí. És sorprenent la capacitat
del ser humà per fer noves amistats i la poca disposició que hi tenim, ben
mirat. Conèixer la Lara ha estat una bona sorpresa de vida. Potser perquè no m’ho
esperava o potser perquè és una noia fabulosa, el dia se’ns va fer curtíssim.
La Sara, la Lara i jo vam conversar i conversar i conversar fins que la nit ens
va atrapar i ells van decidir marxar (l’hora d’estètica és sagrada i més si és
abans de vacances).
Dissabte ens vàrem aixecar a les
5 del matí de calor! Sí, sí, a Tavertet. Vam sortir al prat a les 7 i ens vam
asseure, en Xavi i jo, a les hamaques de fora que encara regalimaven aigua del
rec automàtic. Jo vaig deixar que la fresca em penetrés fins que la son em va
tornar a venir i vaig poder dormir dues horetes més. No era la millor avantsala
d’una festa i es va notar. Crec que estàvem desinflats i cansats i no ho vam
donar tot com era d’esperar.
Havent dinat, vam anar a
Cantonigròs i vam deixar les maletes a l’hostal. Vam dormir una estoneta i ens
vam preparar per la festa.
La casa de la Nuni i en Miquel a
Cantonigròs té un prat que no es paga. Mirant de front hi tens un turó darrera
del qual s’hi amaguen muntanyes dolces que van agafant alçada a mida que tu vas
perdent visió. El verd s’imposa, però amb aquesta calor una catifa de fulles
grogues que el desmai ha anat deixant prematurament reposen a terra fent que se
t’amaguin els peus en caminar. A la dreta hi trobes uns cavalls que pasturen.
Ningú els munta. A la dreta el prat continua i intueixes el camí dels enamorats
passant per darrera de totes les cases amb els seus prats, horts i patis.
De 17 a 18 hores hi havíem de
ser. A les 19h arribaria ella, en teoria de sorpresa. En Miquel no va
dissimular prou bé, es veu. Ens vam anar aplegant, coneguts i desconeguts,
units per l’emoció. A mi m’agraden les sorpreses perquè també penso que aquells
que la preparen comparteixen l’emoció del qui celebra.
A les 19h va arribar i la festa
va començar. Menjar i beure, no podia ser de cap altra manera, la majoria dels
assistents es guanyen la vida amb la cuina, el menjar, o el tastar i escriure-ho.
La majoria tenen un blog on la cuina és la protagonista. Vaig conèixer gent que només coneixia a través de la xarxa, com la Txell Pi i la seva família, que em va encantar (quins twins!). Però la sorpresa, per a mi,
va ser conèixer la Magda. Una noia senzilla i divertida, que no venia del món
de la cuina, sinó de l’escriptura. Bé, amb la Nuni es coneixien d’un taller de
narrativa amb l’Eva Piquer. Amb tres frases jo ja sabia que havíem connectat i
ella també. Les relacions humanes que neixen de l’espontaneïtat són més
autèntiques perquè no amaguen cap interès, simplement ocorren, però tenen el perill d’esvair-se tan ràpid com han arribat perquè encara no tenen cimens.
La vetllada es va allargar fins
que els nostres cossos van dir prou. Vam tornar a l’habitació de l’hostal on hi
dormíem els 4. Vam obrir el balcó de bat a bat, volíem sentir la fresca. Vam
sortir a mirar la lluna que platejava els prats que malgrat la foscor es podien
veure perfectament i la son ens va alliberar del cansament acumulat.
Diumenge va ser un d’aquells dies
que jo en dic de traspàs. Post festa, tothom de bon rotllo i amb molta son, vam tornar a Tavertet, però
aquesta vegada sense secretisme i amb tota la colla que ben bé omplíem tota la
piscina. Vam ser els únics (En jordi i la Carme van poder sortir-ne beneficiats) de
no pagar en arribar a Tavertet. Sabíem que l’Estrella ens hi esperava. I ella
ja ens coneixia. Li vam dir que anàvem a casa del Quim i així va ser com ens va
deixar passar. Vam ser l’enveja de tots. No perquè ens haguéssim estalviat l’euro,
sinó per la caminada que no hauríem de fer per tornar a buscar el cotxe quan el
sol cau a plom.
Després de dinar uns pollastres,
vam allargar la sobretaula (altra vegada al prat deliciós) fins que la tornada
a Barcelona ens esperava. Vam recollir, ens vam acomiadar amb la promesa de
tornar-nos a veure aviat i vam agafar el cotxe per retrobar-nos amb la ciutat
buida.
Dilluns treballava pel partit
(Demòcrates de Catalunya) i es presentava una campanya que havíem parit i que
volíem ensenyar al món. Dimarts, el tour ens portaria cap a Cambrils, altra
vegada el mar. El meu mar.
Alt Empordà., Estiu, familia, vacances

Destí Torroella de Fluvià. Dia 26

MERILANDING

Que això s’acabava ho sabiem des del principi, però avui és l’últim. I arribats a aquest punt una se sent trista i afortunada a parts iguals. Ha estat un estiu complet, un gran estiu. Hem gaudit de tot allò que ens agrada i sense estridències hem fet les vacances desitjades, moldejades amb el temps i moltes proves. Viatges, resorts, casa els pares, curtes, llargues, inexistents, pagades i no cobrades, en definitiva per arribar fins aquí una ha hagut d’anar descartant. Per això té tant de valor el que hem viscut aquests 25 dies. (I pel que fa al temps, nosaltres l’hem agraït perquè ens ha permès gaudir de l’alternativa fàcil de la platja)

Aquest estiu ha estat màgic per molts motius i plàcid perquè després de superar les etapes menys agraïdes de la infància dels meus fills, ara amb 8 i 6 anys,  m’he sentit més a prop d’ells i els he pogut conèixer més que durant el llarg hivern de la pressa i l’estrès. 
Aquest dietari és una ínfima mostra del què són unes vacances. Un estiu per a una família “tipus” catalana. Ja l’any passat, el primer, em va semblar una bona experiència. Aquest segon em reafirmo no sense demanar disculpes pels relats menys curosos (el meu marit i el meu pare van coincidir en donar-me un toc d’alerta) però hi havia dies que la son i el cansament podien amb l’exigència del cal fer-ho ben fet. 
El Merilanding ha tingut una millor audiència que l’any passat i això vol dir que podria començar a plantejar-me escriure la primera novel·la.  Així que esteu alerta el proper Sant Jordi. 

Gràcies família per seguir-me a tot arreu en les meves aventures, als amics per nodrir el merilanding cada vegada que us veia, a pares i germans per donar-me  el copet a l’espatlla que sí és necessari, però sobretot els gairebé 300 lectors que dia a dia han dedicat un moment ha llegir els petits relats sense pretensions i ha compartir-los, fins i tot. Ha estat un plaer. Fins un altre.
converses, Estiu, familia, love, nens, platja, plenitud, vacances

Destí Torroella de Fluvià. Dia 24

MERILANDING

Hi ha dies que saps el que necessita la teva família i lluites contra tots els buffs, ais, i les cares de tortuga per aconseguir fer-los veure que el teu pla és la millor cosa que podríem fer. Doncs això és el que ha passat avui. Havíem quedat amb la iaia Berta per dinar a L’Escala. Així que els he dit d’anar a la platja de les pedres, la nostra preferida. El dia era fantàstic, ja no hi ha tanta gent i segur que feiem una mica d’activitat i gana per dinar-nos el súper plat de macarrons que ens esperava. Tot i que han intentat boicotejar la proposta perdent temps i la meva paciència, he aconseguit anar a la platja amb tota la família. Com em temia a la platja hi havia la gent justa i l’aigua era neta, tranquil·la i transparent. Com que els he convençut amb la promesa que ens banyaríem tots junts (has de planejar anar sense res de valor per poder-ho fer) tan bon punt hem arribat, el reclam popular no s’ha fet esperar. Així que m’he disposat a entrar a l’aigua que tenia aquella temperatura freda tot i que saps que al minut no podràs sortir-ne de tan bona com la trobes. I així ha estat. Hem nedat i ens hem submergit. Jo no portava ulleres, però també em capbussava. La seva fascinació pel fons marí ha resultat màgica. Estrelles de mar, gambes, crancs, musclos, eriçons i peixos.  Molts peixos i de colors molt bonics. 

La Martina i jo hem decidit deixar l’exploració abans que els nois de la casa. I ens hem assecat a les roques. La Martina em preguntava coses del mar, jo responia les que sabia, d’altres les inventàvem.  
Alhora de dinar hem pujat fins a ca la iaia a peu. La temperatura era taaan agradable. Per un moment s’ha parat el món i m’he sentit plena, afortunada i segura de tenir la millor família del món.
La iaia ens ha fet macarrons. Avui es trobava millor de l’artrosis, o sigui que també estava de millor humor. Hem gaudit d’un dinar fàcil pels nens sabent que no hi havia cap activitat prevista per la tarda fins que un missatge ens convocava demà a fer el
Sopar de fi de temporada. Així que hem dedicat tota la tarda a fer uns aperitius, un gaspatxo normal i un de síndria. Segur que hi ha qui pensa que ens hem embolicat massa. Però als meus fills els agrada cuinar perquè els deixem participar. Potser seria més fàcil posar-los la tele, però llavors perdríem les estones compartides. 
Un joc de la por i un podeu anar a tirar les escombraries han resultat el fi de festa per avui, que demà ens espera Girona i ens hem de llevar ben d’hora. Buff!
Amics, Estiu, familia, França, holidays, kids, sol, summer, vacances, Vallespir

Destí Torroella de Fluvià. Dia 16

MERILANDING

Tot i tenir prevista una excursió al Pantà de Boadella, el temps ens ha jugat una mala passada. Plovia. Així que després de donar-hi unes quantes voltes, nens cridant al voltant i folletons diversos (semblava certament com quan vas a escollir una excursió a l’hotel en qüestió, que se’t presenten els touroperadors de torn i t’atabalen amb les diferents propostes per viure i gaudir de l’entorn) hem triat l’excursió a a les Gorges de Fou a Arles (novament França). Hem anat per carretera nacional fins que arribats a La Jonquera, la carretera s’estrenyia deixant un únic carril que no es movia. Camions, caravanes, cotxes aturats camí de la frontera ens han permès veure

que a La Jonquera hi ha el Museu Memorial de l’Exili, per exemple, així con molts camions i molts clubs anb molts camions aparcats. 
Hem intentat sortir de l’embut canviant el camí. Cap a l’autopista. Així que cercant-la hem fet visita exprés, en cotxe, per les entranyes de la vila. Sempre havia dit que les ciutats on hi passa un riu tenien un carisme especial fins que he vist La Jonquera per dins. No són totes les ciutats.
Quan hem arribat a les Gorges els núvols s’obrien. Semblava que el temps ens donaria una treba. La més menuda, la Jana, havia de dinar, així que fet i fet hem entrat a les 14h. El passeig per les gorges és molt bonic. Una vegetació densa, humida i espessa et feia pensar que estaves més aviat en una selva, però no. Estàvem al Pirineu Oriental, a la serra de l’Albera. Ens han posat un casc per entrar i apa a fer gana. Els corriols d’aigua han donat forma a la roca com si fossin escultors de marbre. La pedra fina i polida ha despertat la imaginació dels més petits, que somniaven tirar-se seguint els tobogans naturals. Hi ha excursions per gaudir-ho així. Se’n diu fer canyoning, però són a partir dels nou anys. 

A mitja visita la pluja ha tornat amb més força, cosa que ha escurçat l’excursió. Era difícil gaudir d’aquell paratge amb pluja, però segur que la bellesa que li hem trobat és diferent a la d’un dia de sol. 
A diferència de fa uns dies, no ens han tancat la cuina o sigui que hem dinat, tot i ser passades les 3 de la tarda. 
La pluja anava canviant la intensitat, però sense cedir. Així que hem cancel·lat la resta de l’excursió, tot i que no teníem pla definit per després de dinar. 
Arribar a casa en un dia de pluja i cansats ens ha permès gaudir de la mandra. Sí, sí, tot i els nens. Ells han jugat a cartes i en Xavi i jo ens hem dedicat a la fer un son entre el run run de la Dolça i les seves carícies. Avui la Dolça jugava amb els meus rínxols. Ens miràvem de ben a la vora, podia veure’m reflectida en els seus ulls. I em tocava la
 

cara amb les seves potetes. És la primera vegada què ho fa i m’ha agradat molt. Crec que a la Dolça també…

Hem sopat a casa de l’Ivan. Ell és arquitecte, així que la casa és espectacular. Tot i que tenen la cuina somniada per qualsevol em quedo amb la companyia. Hem tingut una vetllada deliciosa. 

Amics, Estiu, familia, nens, pescar, platja, vacances

Destí Torroella de Fluvià. Dia 14

MERILANDING

El dia demanava mandra a crits i malgrat la insistència dels nens hem posposat la platja per la tarda. Ha estat fàcil perquè avui era el dia de pesca. Sempre hi ha un dia a l’estiu que seguint l’estel·la de la iaia anem a pescar. Forma part de la tradició. Quan erem petits, anar a pescar era un costum. Així que tots hem passat per l’art de muntar la canya: fil, plom, mosquetó, ham i cuc. El cuc és un dels secrets més ben guardats dels pescadors, però avui compartiré un dels secrets que ens va ser confessat pel Sr. Baliarda, en pau descansi: Si vols pescar i no tens cuc. Agafa la canya i ves a la platja. A la sorra, on trenquen les onades, hi ha uns foradets. 

Si fas un forat d’un pam de profunditat sota aquests foradets i esperes que l’onada l’ompli d’aigua veuràs com despunten uns filaments brillants. Tenen un color platejat i vermell. Us ho posaré fàcil. Són així: 

Aquest és el menjar natural dels peixos de la platja de Sant Pere Pescador. També en vàrem caçar a Empúries, però no estan a trenc d’ona. Són sota els rocs i són llombrius.

A diferència de l’any passat, entre en Sergi, l’Arnau, en Xavi, la Berta, la Mònica, la Guida (la filla de la Mariona), la Júlia (la filla de l’Ivan i la Raquel), la Raquel, l’Ivan, en Carles i jo mateixa hem pescat uns 30 peixos: dorades, oradelles i sards. El millor pescador de la colla, per tamany i espècie ha estat en Sergi, que també ha estat qui ha obert la veda. Diu la Mònica, la seva mare, que té una flor al cul. Jo crec que és la il·lusió que posa en les coses. Però potser sí.
Avui el dia havia començat sense pressa. He gaudit de la meva Martina. La veritat és que si tingués 6 anys voldria ser la seva millor amiga. Però, això ja no em toca. És tan còmica i divertida que et fa petar de riure amb qualsevol excusa. Avui, per exemple, l’hem deixat tancada a fora, a la terrassa, sense voler i en comptes de plorar, què dius! S’ha posat a imitar-nos com ho faria un mim. En serio que és fora de serie. De vegades no fer res et porta a viure aquestes petites coses, les que deia en Serrat, que si no estàs de vacances et perds. Quina llàstima.
Els peixos ja els portem dins. En Xavi s’ha dedicat a fer barbacoa perquè els 13 peixets que ens tocaven bé s’ho mereixien. SOPARET DELICIÓS

Amics, Empordà, Estiu, familia, vacances

Destí Torroella de Fluvià. Dia 13

MERILANDING

Avui hem donat la benvinguda al Sol. Una trucada del Jair (el company d’en Xavi) ens ha fet adonar que estàvem en diumenge. O sigui que era dia de mercat de segona mà a Torroella. 

Mentre passejava entre abrics, calces, quinquers, raquetes, i xips diversos he arribat a la conclusió que l’ésser humà és l’únic animal capaç d’arreplegar més del què li falta. Suposo que això forma part de l’encant d’aquests mercats. Un acumula i acumula i amb un brot de lucidesa decideix vendre’s fins i tot l’ànima per sentir-se lliure. Potser nou.
Després hem anat a dinar tots junts a casa dels pares de la Mònica (la dona del meu germà). Hem agafat 3 pollastres a l’ast i ens hem deixat emportar pels segons que a l’estiu passen amb una cadència diferent. Més lenta. Estar amb la família ajuda a sentir-se tranquil, sense etiquetes o les de tota la vida. Reunir-se amb la família vol dir riure per no saber compartir una hamaca, ballar per tirar-se en fila a l’aigua, veure rostir-se la Mònica al sol, discutir amb en Carles, com a esport (potser com a advocats ens hauríem guanyat millor la vida). Hi ha un moment a l’estiu que el notes dins, que et sents bé, relaxa’t, desconnecta’t i gaudeixes quan veus els teus fills jugant amb els cosins, com si fossin els millors amics. Tirant-se a l’aigua, jugant a pirates, a policies, a indis, a nines i a ballenes, mentre els observàvem tot comparant-nos amb quan erem petits. La veritat és que triar un lloc de vacances a prop de la família paga molt la pena quan vius aquests moments!

Fins i tot el Coqui, el gos de la meva mare adoptat pel meu germà, ha volgut compartir piscineta amb els nens. Qué divertit!
Finalment, al vespre hem decidit anar a sopar amb part de la colla de la infància. Ja no tenim tanta relació com abans, però els moments de la infància són com cola d’impacte, mai més te’n desfàs.
Una bona decisió per acabar un bon dia.