Categoria: Figueres

cementiri, Colliure, Estiu, excursions, Figueres, Machado, nens, vacances

Destí Torroella de Fluvià . Dis 12

MERILANDING

Hi ha dies que és millor escoltar el teu cos. Avui em demanava mandra i li hauria d’haver fet cas. Avui la meva pensada ha estat un desastre. M’atreveixo a dir que ha estat el pitjor dia de vacances de tot l’estiu. I si em paro a pensar tampoc ha estat tan dolent. Només he decidit treure a passejar la meva abnegada família fins a Colliure. El dia de tramntana, o sigui que hem trobat cua a la carretera de roses (queda a rasés del vent), el

dia de tornada de vacances, o sigui que hem fet més d’una hora de cua (per creuar l’aduana) i finalment hem fet cua perquè tesulta que el 16 d’agost és l’únic dia que tanquen tots els accesos a la “Ville” de Colliure. He entès que era per un tema de fics artificials, però no n’estic segura. Així que l’accés més cèntric estava a 35 minuts a peu. Ole els gabatxos mcaguntot! 
El cas és que l’excursioneta era per anar a veure la tomba d’Antonio Machado. Així que en un dels controls hem preguntat i ens han fet anar a un segon control. En aquest segon hem vist el cartell de Cementiere! Calla! Hem pensat, anem’hi que potser no està tot perdut. Portàvem dues hores i mitja dins del cotxe o sigui que ens ha semblat que la sort ens sorprenia en veure el rètol. Hem entrat en aquell recinte fred, sense cap ésser viu capaç de donar una trista indicació. Així que he dit als nens que havien de trobar un nom: Antonio Machado. L’hem feta del dret, del revés, amunt i avall. Només flipàvem amb els objectes que acompanyàven les làpides. Boles de Nadal, vaixells, petxines, flors, bonsais, plantes i Souvenirs. Sí sí, com us ho dic. Souvenirs, però no d’aquells que omplen les estanteries del Corte Inglés o de les Rambles de Barcelona.  

Souvenirs per aquí, souvenirs per allà i només coses ridícules i sens sentit. Ja sabia que els geancesos eren un pèl hotetes, però avui m’han sobrepassat. 
Després de donar voltes un per un hem anat a preguntar, novament a la Gendarmerie. Ens han dit que si volíem veure la tomba de Machado hauríem de caminar fins el poble, només uns 35 minuts. Així que hem decidit marxar (merci beaucoup). Llavors hem anat a Argelés on hi van estar concentrats tants catalans fugint dels nacionals. I la cosa no ha anat millor. És clar amb tantes cues i voltes, ja rondaven les 14:30 del migdia o sigui que hem intentat fer un mos sense èxit. Les cuines tanquen escrupulosament a les 14:30-15h. Fins i tot hem vist un restaurant que posava dinar de 12:15 a 13:15. Una hora!  
Passejant i a la cerca del Restaurant m’he adonat que els pobles de França són diferents als nostres. No sé si
la incapacitat de pintar les cases d’un únic color o el fet de veure les avingudes ajardinades hi tenen a veure, però el cas és que és creuar la frontera i saber que estàs a França. Amb uns estètica a lo Aló-Aló.
La meva família en aquests moments demostra ser especial. Ni han badat boca, tenien gana i no sabien on anaven i, malgrat tot, no s’han emprenyat ni m’han retret res. Tinc molta sort. Jo m’hauria cagatentor, però ells no. Davant el meu lament i les meves disculpes només han dit: tu no podies saber-ho. Són el millor que tinc en aquesta vida.
Hem decidit girar cua i cap a casa. La sortida de Figueres ha estat més propera que la de Céret. Així que hem aparcat amb la voluntat d’anar a veure en Dídac Lee. Però tampoc la fortuna ha estat del nostre favor. Així que hem menjat na pizza carbonitzada i hem deixat de prendre decisions per un altre dia. Un dia on la tramuntana ens bufi a favor. Això sí un dia com aquest només ens podia acabar a la ciutat bressol del surrealisme.

 
Estiu, Figueres, vacances

De vacances. Dia 15

MERILANDING

Ens hem llevat amb pluja -els meus genolls ja m’avisaven- així que hem decidit fer una visita a la capital de la comarca, Figueres. Figueres és d’aquelles ciutats que sense ser massa gran hi amaga una gran importància. Va ser capital de la Catalunya ocupada per les tropes franquistes durant un temps i potser és això o que ha estat bressol de personalitats mundials com Dalí que s’hi respira un aire de grandesa. Els turistes fan llargues cues al sol per veure l’obra de l’artista figuerenc. Però la ciutat encara batega al compàs de les seves pinzellades. Sort que avui dissabte és dia de mercat a la ciutat. Així que ens hem passejat entre les parades com si fóssim uns turistes. Hem trobat gent coneguda, per variar. Resulta extrany com de petit és el món. Tinc una amiga empordanesa que sempre diu que “el món és tan petit que si et tires un pet segur que a algún conegut li arriba la flaire”.  Això ha fet la visita més familiar. 

A la rambla també era dia de mercat d’antiquaris. Ens agrada mirar i remenar i ensenyar als nens allò que els nostres avis utilitzaven. Que si mira així eren els telèfons, que si això són peces de balança… I anar caminant i explicant de sobte sento una veu com un tro al meu costat. Una veu profunda i bonica. Gruixuda per ser de dona. Era la Txe Arana. M’ha sortit de dins, mira la Txe! Ella ha estat molt simpàtica i m’ha fet un Hola! entre casual i simpàtic. En Xavi la coneix perquè “l’ha tret a passejar”. La veritat és que ha estat molt agradable. I això no us ho explicaria si no fos perquè la Martina és súper fan del Mic del Club Súper 3. En Xavi li ha comentat a la Txe i ella, que ja s’hi deu haver trobat més d’una vegada, s’ha ajupit, li ha mirat la carona i li ha dit: Vols dir que això és una bona pensada Mic? Li ha fet la veu que fa servir per parlar amb en Mic!!! Li hauríeu d’haver vist els ulls. No donava crèdit. De fet, no se n’ha pogut estar de preguntar-me: de veritat coneix en Mic? I tot seguit m’ha dit, ho veus com no és una titella en Mic?. La Martina és tan innocent i intel·ligent a la vegada que un mateix dia pot parlar-te de les fades que fan ploure com t’espetega: papi, què és el centre de gravetat? Collons quina pregunteta… Hem hagut de pensar una estona per dir-li: el centre de gravetat és el que utilitzes per no caure dels llocs on t’enfiles. Quan diem que busquem l’equilibri, volem dir que estem buscant el centre de gravetat. Criatura!
…
La Dolça està tranquil·la tot i que segueix amb el seu posat introvertit. Avui, aprofitant que he fet seitons per sopar, li he donat un cap i una raspa. Ha estat tan contenta que s’ha quedat amb mi mentre netejava el peix, i això que m’hi he estat més d’una hora.  Ara, abans d’anar a dormir, espera que tanqui l’Ipad i juguem una miqueta amb el cordill. Crec que espera tot el dia que arribi aquest moment a jutjar com de bé s’ho passa. Avui els nostres amics i veïns m’han dit que han vist la Rita en els braços d’una nena. Això m’ha deixat més tranquil·la. Vull que estigui bé.
Demà tenim visites. Fem una trobada amb els amics que estan de vacances a la vora. Tinc ganes de veure’ls tot i que no sé si tinc el cos prou activat per estar al cas. A casa som bons amfitrions perquè ens agrada cuidar-ho tot al detall. Però m’hauran de perdonar, tinc el pilot automàtic posat des de fa 15 dies, exactament.