Categoria: holidays

40, Amics, Cantonigròs, estiu vacances, familia, festa, holidays, nens, summer

Merilanding on tour: Festa

MERILANDING

Normal
0

21

false
false
false

CA
X-NONE
X-NONE

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-priority:99;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin-top:0cm;
mso-para-margin-right:0cm;
mso-para-margin-bottom:8.0pt;
mso-para-margin-left:0cm;
line-height:107%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-language:EN-US;}

Sé que us preguntareu perquè fa
dies que no escric el Merilanding. La resposta és 40. En Miquel organitzava una
súper festa sorpresa per la Nuni, que en feia 40. Com que ella és lectora del
Merilanding, vaig decidir posposar uns dies el dietari… i no sabeu com m’ha
costat posar-me al dia.

L’any passat, les vacances lluny
del mar, em van costar. És clar que les vam aprofitar poc i es van acabar amb
la inesperada malaltia de la mare. Així que crec que estic en deute amb les Guilleries,
les singles i tota la bona gent que l’any passat ens van acollir amb tant d’amor.
 Per això, quan en Miquel ens va proposar
un cap de setmana de celebració no ho vam dubtar ni un moment. La paraula
celebració és màgica per a nosaltres, estem a totes. 
La festa era dissabte, però vam
aprofitar divendres per anar a veure en Quim i la seva família a Tavertet. És
un clàssic dels estius. La sorpresa va ser conèixer la Lara, l’Àlex i en
Gerard, el seu fill. Una família bonica perquè sí. És sorprenent la capacitat
del ser humà per fer noves amistats i la poca disposició que hi tenim, ben
mirat. Conèixer la Lara ha estat una bona sorpresa de vida. Potser perquè no m’ho
esperava o potser perquè és una noia fabulosa, el dia se’ns va fer curtíssim.
La Sara, la Lara i jo vam conversar i conversar i conversar fins que la nit ens
va atrapar i ells van decidir marxar (l’hora d’estètica és sagrada i més si és
abans de vacances).
Dissabte ens vàrem aixecar a les
5 del matí de calor! Sí, sí, a Tavertet. Vam sortir al prat a les 7 i ens vam
asseure, en Xavi i jo, a les hamaques de fora que encara regalimaven aigua del
rec automàtic. Jo vaig deixar que la fresca em penetrés fins que la son em va
tornar a venir i vaig poder dormir dues horetes més. No era la millor avantsala
d’una festa i es va notar. Crec que estàvem desinflats i cansats i no ho vam
donar tot com era d’esperar.
Havent dinat, vam anar a
Cantonigròs i vam deixar les maletes a l’hostal. Vam dormir una estoneta i ens
vam preparar per la festa.
La casa de la Nuni i en Miquel a
Cantonigròs té un prat que no es paga. Mirant de front hi tens un turó darrera
del qual s’hi amaguen muntanyes dolces que van agafant alçada a mida que tu vas
perdent visió. El verd s’imposa, però amb aquesta calor una catifa de fulles
grogues que el desmai ha anat deixant prematurament reposen a terra fent que se
t’amaguin els peus en caminar. A la dreta hi trobes uns cavalls que pasturen.
Ningú els munta. A la dreta el prat continua i intueixes el camí dels enamorats
passant per darrera de totes les cases amb els seus prats, horts i patis.
De 17 a 18 hores hi havíem de
ser. A les 19h arribaria ella, en teoria de sorpresa. En Miquel no va
dissimular prou bé, es veu. Ens vam anar aplegant, coneguts i desconeguts,
units per l’emoció. A mi m’agraden les sorpreses perquè també penso que aquells
que la preparen comparteixen l’emoció del qui celebra.
A les 19h va arribar i la festa
va començar. Menjar i beure, no podia ser de cap altra manera, la majoria dels
assistents es guanyen la vida amb la cuina, el menjar, o el tastar i escriure-ho.
La majoria tenen un blog on la cuina és la protagonista. Vaig conèixer gent que només coneixia a través de la xarxa, com la Txell Pi i la seva família, que em va encantar (quins twins!). Però la sorpresa, per a mi,
va ser conèixer la Magda. Una noia senzilla i divertida, que no venia del món
de la cuina, sinó de l’escriptura. Bé, amb la Nuni es coneixien d’un taller de
narrativa amb l’Eva Piquer. Amb tres frases jo ja sabia que havíem connectat i
ella també. Les relacions humanes que neixen de l’espontaneïtat són més
autèntiques perquè no amaguen cap interès, simplement ocorren, però tenen el perill d’esvair-se tan ràpid com han arribat perquè encara no tenen cimens.
La vetllada es va allargar fins
que els nostres cossos van dir prou. Vam tornar a l’habitació de l’hostal on hi
dormíem els 4. Vam obrir el balcó de bat a bat, volíem sentir la fresca. Vam
sortir a mirar la lluna que platejava els prats que malgrat la foscor es podien
veure perfectament i la son ens va alliberar del cansament acumulat.
Diumenge va ser un d’aquells dies
que jo en dic de traspàs. Post festa, tothom de bon rotllo i amb molta son, vam tornar a Tavertet, però
aquesta vegada sense secretisme i amb tota la colla que ben bé omplíem tota la
piscina. Vam ser els únics (En jordi i la Carme van poder sortir-ne beneficiats) de
no pagar en arribar a Tavertet. Sabíem que l’Estrella ens hi esperava. I ella
ja ens coneixia. Li vam dir que anàvem a casa del Quim i així va ser com ens va
deixar passar. Vam ser l’enveja de tots. No perquè ens haguéssim estalviat l’euro,
sinó per la caminada que no hauríem de fer per tornar a buscar el cotxe quan el
sol cau a plom.
Després de dinar uns pollastres,
vam allargar la sobretaula (altra vegada al prat deliciós) fins que la tornada
a Barcelona ens esperava. Vam recollir, ens vam acomiadar amb la promesa de
tornar-nos a veure aviat i vam agafar el cotxe per retrobar-nos amb la ciutat
buida.
Dilluns treballava pel partit
(Demòcrates de Catalunya) i es presentava una campanya que havíem parit i que
volíem ensenyar al món. Dimarts, el tour ens portaria cap a Cambrils, altra
vegada el mar. El meu mar.
Estiu, holidays, nens, sardinades, summer, vacances

Destí Torroella de Fluvià. Dia 19

MERILANDING

Despertar-se durant les vacances amb pressa té un no se què que arrossegues tot el dia. Vam decidir fer una sardinada a casa perquè s’hi està bé, perquè som educats i durant tot l’estiu hem anat a casa dels altres i ja tocava la nostra, però sobretot perquè ens feia il·lusió. El Xavi i jo som amants de les juergues, els amics, els sopars i les vetllades que s’acaben tard. Així que hem convidat a tota la colla de “Marietes de l’Empordà” (tots foranis) i a la meva mare a sopar una sardinada. O sigui que m’he llevat d’hora per anar a comprar-les, no fos cas que més tard no en quedessin. M’he endut la Martina (que quan millor es porta és quan vas sola amb ella) i tan bon punt hem sortit de casa hem vist un cel gris. Semblava, com us ho dic, un edredó nòrdic rentat i estès mirat a través (si no ho heu fet mai, feu-ho i sabreu el què us vull dir. El paisatge, al fons, era captivador. Així que seduídes per l’espectacle visual, hem agafat el cotxe en direcció contraria a la prevista inicialment. I al fons del carrer, on comença el camp he hagut de fer mitja volta i encarar-lo cap a la sortida. Una vegada feta la maniobra, he sortit del cotxe i veig que amb les rodes havia atropellat una granota. Quan vaig uns metres més enllà, just on he fet la corva, en veig una altra, també aixefada. O sigui que abans de les 10 del matí ja havia aniquilat a dues granotes, no sé si això era un bon o un mal presagi.

Quan organitzes una vetllada a casa, saps que estaràs tot el dia fent coses pel moment en qüestió: el Xavi ha penjat el ports làmpades, l’Arnau ha tret el fang de la paret i del rebedor i del lavabo conseqüència de la caçera d’ahir. La Martina… La Martina molt no ha fet, però no ha emprenyat, que és molt. 
Quan he anat a buscar la meva mare, es fa gran i li fa por conduir de nit, li he comentat el què havia comprat. Doncs un quilo i mig de sardines per 7 adults i 5 nens i em diu : on vaaaas? Faràs curt! Ostres, he pensat. I ara què? En compro més, però a les 19h ja no n’hi hauran… M’ha arabalat una miqueta i després de dos intents ja he comprat el quilo i mig més que segons la meva mare, necessitàvem per no fer curt. 
Tot estava llest i en Xavi s’ha posat amb la barbacoa, el carbó estava mullat així que ha estat prndent d’un fil l’enfornar les sardines. Per més que intentàvem avivar el foc, la flama no prenia. Jo anava treient aperitius amb l’ànim de saciar la gana dels convidats. Per sort, els nens s’han entretingut fent polseres i collarets. En Carles, el meu germà m’ha demanat un secador de cabells, i despres de conectar-lo (odissea de cables inclosa) han començat els focs artificials. 

Una vegada la cosa ressolta hem pogut fer les sardines i menjar-nos-les a gust. Durant el sopar la Marta em deia que ella pensava que les sardinades es feien per dinar. Jo mai he menjat sardines per dinar.
Tants nens a casa han acabat amb la paciència de la Dolça (la meva gata antisocial) que ha decidit marxar a casa el veí fins que ha vist clar que els convidats eren fora. 
Potser sí que trepitjar granotes porta bona sort. Com a mínim avui ha estat un gran dia i això que els núvols ens han tingut amb l’ai al cor fins l’hora de la sardina.

Amics, Estiu, familia, França, holidays, kids, sol, summer, vacances, Vallespir

Destí Torroella de Fluvià. Dia 16

MERILANDING

Tot i tenir prevista una excursió al Pantà de Boadella, el temps ens ha jugat una mala passada. Plovia. Així que després de donar-hi unes quantes voltes, nens cridant al voltant i folletons diversos (semblava certament com quan vas a escollir una excursió a l’hotel en qüestió, que se’t presenten els touroperadors de torn i t’atabalen amb les diferents propostes per viure i gaudir de l’entorn) hem triat l’excursió a a les Gorges de Fou a Arles (novament França). Hem anat per carretera nacional fins que arribats a La Jonquera, la carretera s’estrenyia deixant un únic carril que no es movia. Camions, caravanes, cotxes aturats camí de la frontera ens han permès veure

que a La Jonquera hi ha el Museu Memorial de l’Exili, per exemple, així con molts camions i molts clubs anb molts camions aparcats. 
Hem intentat sortir de l’embut canviant el camí. Cap a l’autopista. Així que cercant-la hem fet visita exprés, en cotxe, per les entranyes de la vila. Sempre havia dit que les ciutats on hi passa un riu tenien un carisme especial fins que he vist La Jonquera per dins. No són totes les ciutats.
Quan hem arribat a les Gorges els núvols s’obrien. Semblava que el temps ens donaria una treba. La més menuda, la Jana, havia de dinar, així que fet i fet hem entrat a les 14h. El passeig per les gorges és molt bonic. Una vegetació densa, humida i espessa et feia pensar que estaves més aviat en una selva, però no. Estàvem al Pirineu Oriental, a la serra de l’Albera. Ens han posat un casc per entrar i apa a fer gana. Els corriols d’aigua han donat forma a la roca com si fossin escultors de marbre. La pedra fina i polida ha despertat la imaginació dels més petits, que somniaven tirar-se seguint els tobogans naturals. Hi ha excursions per gaudir-ho així. Se’n diu fer canyoning, però són a partir dels nou anys. 

A mitja visita la pluja ha tornat amb més força, cosa que ha escurçat l’excursió. Era difícil gaudir d’aquell paratge amb pluja, però segur que la bellesa que li hem trobat és diferent a la d’un dia de sol. 
A diferència de fa uns dies, no ens han tancat la cuina o sigui que hem dinat, tot i ser passades les 3 de la tarda. 
La pluja anava canviant la intensitat, però sense cedir. Així que hem cancel·lat la resta de l’excursió, tot i que no teníem pla definit per després de dinar. 
Arribar a casa en un dia de pluja i cansats ens ha permès gaudir de la mandra. Sí, sí, tot i els nens. Ells han jugat a cartes i en Xavi i jo ens hem dedicat a la fer un son entre el run run de la Dolça i les seves carícies. Avui la Dolça jugava amb els meus rínxols. Ens miràvem de ben a la vora, podia veure’m reflectida en els seus ulls. I em tocava la
 

cara amb les seves potetes. És la primera vegada què ho fa i m’ha agradat molt. Crec que a la Dolça també…

Hem sopat a casa de l’Ivan. Ell és arquitecte, així que la casa és espectacular. Tot i que tenen la cuina somniada per qualsevol em quedo amb la companyia. Hem tingut una vetllada deliciosa. 

Amics, Estiu, friens, holidays, kids, summer, vacances

Destí Torroella de Fluvià. Dia 15

MERILANDING

Sempre hi ha un moment durant les vacances que t’adones que això no és per sempre. Que en algún moment hi hauràs de tornar. Fa anys que sempre, durant les vacances he tingut la sort de pensar en un projecte nou. Fa 3 anys, una trucada de Tati Sisquella, en pau descansi. Fa 2 anys en Quim Morales va tenir un pensament similar, però diferent. L’any passat un projecte empresarial en perspectiva, i així va acabar, en perspectiva. O sigui que aquest any a falta de trucades i projectes aliens començo a pensar en un projecte propi.  De moment és un pensament.

El dia de sol d’aquest matí tenia un destí predefinit. Anàvem a casa d’en Jair i l’Agnès. Viuen en un lloc tranquil, en una casa molt xula. Segons l’Arnau, perquè té dues portes per arribar al mateix lloc. En Jair amb la voluntat dels millors amfitrions ens ha rebut amb unes patates braves, espectaculars. Si no ho dic en mata (crec que només les ha fet per sortir al merilanding)
Hem fet unes rises, unes birres, una barbacoa. En Jair té una imatge de destraler que no es correspon amb la realitat. Així de prop i en confiança, veritablement sembla un vedell. M’ha donat força confiança amb el projecte entre mans. En sap un pou. 
Quan l’Agnès m’ha dit que ens banyaríem a la piscina, m’he imaginat una altra cosa. Ni millor ni pitjor. Una altra cosa:

Però està clar que el tamany no importa!
Al vespre hem anat a ca la Tati, la meva amiga empordanesa. Mira que treballen i van morts! Però tot i així ens han convidat a sopar uns “chuletons” espectacularment grans. La pedra que havia d’acabar rogent per poder acabar de coure el xuletó no ha acabat d’estar llesta, però mo calia. Ens agrada més avuat crua. Hem tornat amb els ous i les llimones de collita pròpia. Tant de l’Agnès com de l’Albert. 

Anar a ca la Tati és com anar a casa un germà. Sempre hi vas a gust. Sempre. Tinc molta sort de ser amiga de la Tati i l’Albert. Són un exemple de bona gent.  Encara que només sigui per un vespre val la pena estar prop d’ells. A l’Empordà. 

bici, btt, Estiu, excursió, gats, holidays, kids, love, nens, summer, vacances

Destí Torroella de Fluvià. Dia 11

MERILANDING

Fa dies que hi penso. Provablement, les canes que voregen les meves entrades hi han ajudat. Ara que també hi ha algun turista que brutejant m’hi ha fet reflexionar. Cal cuidar-se l’aparença quan s’està de vacances? Ho dic perquè hi ha qui aprofita per deixar-se barba, bigotis o aixelles peludes mentre dura la calor. Sí, sí… Aixelles. Aquestes noies deuen aprofitar el Groupon de torn abans de començar les festetes. Es deixen immaculades (per cert, felicitats a totes les Maries) i no cauen que al dia el pèl, creix uns 2mm, fes comptes. I dels nois que es deixen la barba, que sàpiguen que per molt que estigui de mda és força evident la barba cool que la barba que bruteja. Apa, ja ho he dit!

Així que el dia s’ha aixecat núvol he començat les cures de bellesa que tan necessaries són, inclús per vacances.
La Dolça està avorrida. Potser el fet que pot veure altres gats per la terrassa li entristeix l’ànima. Això ha estat excusa suficient per anar a veure els gatets que no deuen tenir més de 2 mesos i que corren per aquí (No en vàrem tenir prou l’any passat amb la Rita, oi?). 2 atigrats, un de blanc, un de blanc que té 3 taques negres a l’espatlla i el que ens ha robat el cor, un que sembla siamès. La recerca ha estat infructuosa. Tan bon punt ens acostàvem, marxaven espavorits. Hi hem anat, fins i tot amb una llauna, però no hi ha hagut res a fer. Cap a casa amb el cap cot i sense amic per la Dolça. Que veient-la tampoc semblava massa per la labor, la veritat. 

Aquesta tarda, després de la súper pel·lícula “20.000 leguas de viaje submarino” (ha durat tres hores!) he aconseguit arrossegar a tota la família per fer una excursió en bici. Quina aventura!

Jo tenia ganes de fer una mica d’exercici perquè portem uns dies… Menjar-dormir-menjar-dormir, i em posa una mica nerviosa. Així que els he proposat anar fins  a Viladamat, un poble que deu ser a uns 10 km. Clar que una ho vol tot, i com que anàvem amb els nens, també volia anar per camí de carro o pista. La Martina és incontrolable, encara (conservo l’esperança). Així que hem agafat un camí, en acabat un altre que s’acabava en uns fàbrica abandonada. I llavors havíem de decidir si tornàvem endarrera, opció no grata per mi,  o pel contrari hehehe passàvem a través d’una canonàda gegant. En aquests moments, confesso que sóc la mes petita de casa: vull passar, jo vull passar i àpali tots cap dins. Instantànies del moment a càrrec de @perezesquerdo:

Finalment, hem arribat a casa després de dues hores pedalant per la vora del Fluvià. Tot i que no hem assolit l’objectiu, em dono per satisfeta ja que els nens anaven dient el meu lema: és mooolt xulalavida!

Després de sopar encara ens han quedat ganes de sortir a veure els gatets i provar sort. Fa molt de riure veure’ns a tots 4 amb llenternes perquè semblem lladres enfocant la casa triada, però no hem tingut cap avís i això que molt discretets no som. El Xavi s’ha endinsat en un camp vallat per fer-los sortir i això m’ha permès veure’ls d’aprop, però cap s’ha quedat a la meva voreta. Així que em sembla que la Dolça haurà de passar amb nosaltres, uns bons animals però nets i polits.