Categoria: kids

#Barça, CampNou, children, FCBARCELONA, kids, nens

En Nobita no hi vol nens!

MERILANDING
Demà el Barça juga l’últim partit de Lliga, com a Campió, i és l’adéu d’en Xavi. Sí, però ho haurem de celebrar sense nens. La junta del Barça actual ha eliminat les guarderies i ha limitat el nombre de nens, menors de 14 anys, que poden entrar amb un adult al camp, a 3000. Tot un despropòsit si tenim en compte el preu de ser soci i el de tenir seient. Jo no sé si en Nobita li podria demanar a en Doraimon alguna porta màgica des de la qual els nens poguessin entrar sense ser vistos, però és el que m’agradaria.Tots els nens ho voldrien!
Demà, que és un dia gran pels barcelonistes, jo no puc anar al Camp, perquè tinc una filla i perquè no la puc ni vull deixar amb ningú. Perquè voldria portar-la i explicar-li què vol dir ser del Barça i perquè l’adéu d’en Xavi Hernàndez ens fa tanta pena. Perquè voldria explicar-li que el Barça és més que un Club, que és conegut arreu del món, malgrat ella no pugui anar a veure a l’equip de la seva ciutat i del qual en som aficionats. M’agradria dir-li mentre mirem el castell de focs artificials que els seguidors del Barça es compten per centenars de milers en el planeta. Però no puc. No he pogut en tota la temporada i demà no serà una excepció.
Senyor Bartomeu, no creu que 3000 entrades d’infants son massa poques per un Camp de 99.354 localitats? I ja posats a preguntar, em pot explicar com podré convèncer, el dia de demà, que paga la pena anar a veure els partits del Barça a la meva filla, si no he pogut portar-la mai al Camp Nou?

La propera junta s’ho haurà de fer mirar.

Amics, Estiu, familia, França, holidays, kids, sol, summer, vacances, Vallespir

Destí Torroella de Fluvià. Dia 16

MERILANDING

Tot i tenir prevista una excursió al Pantà de Boadella, el temps ens ha jugat una mala passada. Plovia. Així que després de donar-hi unes quantes voltes, nens cridant al voltant i folletons diversos (semblava certament com quan vas a escollir una excursió a l’hotel en qüestió, que se’t presenten els touroperadors de torn i t’atabalen amb les diferents propostes per viure i gaudir de l’entorn) hem triat l’excursió a a les Gorges de Fou a Arles (novament França). Hem anat per carretera nacional fins que arribats a La Jonquera, la carretera s’estrenyia deixant un únic carril que no es movia. Camions, caravanes, cotxes aturats camí de la frontera ens han permès veure

que a La Jonquera hi ha el Museu Memorial de l’Exili, per exemple, així con molts camions i molts clubs anb molts camions aparcats. 
Hem intentat sortir de l’embut canviant el camí. Cap a l’autopista. Així que cercant-la hem fet visita exprés, en cotxe, per les entranyes de la vila. Sempre havia dit que les ciutats on hi passa un riu tenien un carisme especial fins que he vist La Jonquera per dins. No són totes les ciutats.
Quan hem arribat a les Gorges els núvols s’obrien. Semblava que el temps ens donaria una treba. La més menuda, la Jana, havia de dinar, així que fet i fet hem entrat a les 14h. El passeig per les gorges és molt bonic. Una vegetació densa, humida i espessa et feia pensar que estaves més aviat en una selva, però no. Estàvem al Pirineu Oriental, a la serra de l’Albera. Ens han posat un casc per entrar i apa a fer gana. Els corriols d’aigua han donat forma a la roca com si fossin escultors de marbre. La pedra fina i polida ha despertat la imaginació dels més petits, que somniaven tirar-se seguint els tobogans naturals. Hi ha excursions per gaudir-ho així. Se’n diu fer canyoning, però són a partir dels nou anys. 

A mitja visita la pluja ha tornat amb més força, cosa que ha escurçat l’excursió. Era difícil gaudir d’aquell paratge amb pluja, però segur que la bellesa que li hem trobat és diferent a la d’un dia de sol. 
A diferència de fa uns dies, no ens han tancat la cuina o sigui que hem dinat, tot i ser passades les 3 de la tarda. 
La pluja anava canviant la intensitat, però sense cedir. Així que hem cancel·lat la resta de l’excursió, tot i que no teníem pla definit per després de dinar. 
Arribar a casa en un dia de pluja i cansats ens ha permès gaudir de la mandra. Sí, sí, tot i els nens. Ells han jugat a cartes i en Xavi i jo ens hem dedicat a la fer un son entre el run run de la Dolça i les seves carícies. Avui la Dolça jugava amb els meus rínxols. Ens miràvem de ben a la vora, podia veure’m reflectida en els seus ulls. I em tocava la
 

cara amb les seves potetes. És la primera vegada què ho fa i m’ha agradat molt. Crec que a la Dolça també…

Hem sopat a casa de l’Ivan. Ell és arquitecte, així que la casa és espectacular. Tot i que tenen la cuina somniada per qualsevol em quedo amb la companyia. Hem tingut una vetllada deliciosa. 

Amics, Estiu, friens, holidays, kids, summer, vacances

Destí Torroella de Fluvià. Dia 15

MERILANDING

Sempre hi ha un moment durant les vacances que t’adones que això no és per sempre. Que en algún moment hi hauràs de tornar. Fa anys que sempre, durant les vacances he tingut la sort de pensar en un projecte nou. Fa 3 anys, una trucada de Tati Sisquella, en pau descansi. Fa 2 anys en Quim Morales va tenir un pensament similar, però diferent. L’any passat un projecte empresarial en perspectiva, i així va acabar, en perspectiva. O sigui que aquest any a falta de trucades i projectes aliens començo a pensar en un projecte propi.  De moment és un pensament.

El dia de sol d’aquest matí tenia un destí predefinit. Anàvem a casa d’en Jair i l’Agnès. Viuen en un lloc tranquil, en una casa molt xula. Segons l’Arnau, perquè té dues portes per arribar al mateix lloc. En Jair amb la voluntat dels millors amfitrions ens ha rebut amb unes patates braves, espectaculars. Si no ho dic en mata (crec que només les ha fet per sortir al merilanding)
Hem fet unes rises, unes birres, una barbacoa. En Jair té una imatge de destraler que no es correspon amb la realitat. Així de prop i en confiança, veritablement sembla un vedell. M’ha donat força confiança amb el projecte entre mans. En sap un pou. 
Quan l’Agnès m’ha dit que ens banyaríem a la piscina, m’he imaginat una altra cosa. Ni millor ni pitjor. Una altra cosa:

Però està clar que el tamany no importa!
Al vespre hem anat a ca la Tati, la meva amiga empordanesa. Mira que treballen i van morts! Però tot i així ens han convidat a sopar uns “chuletons” espectacularment grans. La pedra que havia d’acabar rogent per poder acabar de coure el xuletó no ha acabat d’estar llesta, però mo calia. Ens agrada més avuat crua. Hem tornat amb els ous i les llimones de collita pròpia. Tant de l’Agnès com de l’Albert. 

Anar a ca la Tati és com anar a casa un germà. Sempre hi vas a gust. Sempre. Tinc molta sort de ser amiga de la Tati i l’Albert. Són un exemple de bona gent.  Encara que només sigui per un vespre val la pena estar prop d’ells. A l’Empordà. 

bici, btt, Estiu, excursió, gats, holidays, kids, love, nens, summer, vacances

Destí Torroella de Fluvià. Dia 11

MERILANDING

Fa dies que hi penso. Provablement, les canes que voregen les meves entrades hi han ajudat. Ara que també hi ha algun turista que brutejant m’hi ha fet reflexionar. Cal cuidar-se l’aparença quan s’està de vacances? Ho dic perquè hi ha qui aprofita per deixar-se barba, bigotis o aixelles peludes mentre dura la calor. Sí, sí… Aixelles. Aquestes noies deuen aprofitar el Groupon de torn abans de començar les festetes. Es deixen immaculades (per cert, felicitats a totes les Maries) i no cauen que al dia el pèl, creix uns 2mm, fes comptes. I dels nois que es deixen la barba, que sàpiguen que per molt que estigui de mda és força evident la barba cool que la barba que bruteja. Apa, ja ho he dit!

Així que el dia s’ha aixecat núvol he començat les cures de bellesa que tan necessaries són, inclús per vacances.
La Dolça està avorrida. Potser el fet que pot veure altres gats per la terrassa li entristeix l’ànima. Això ha estat excusa suficient per anar a veure els gatets que no deuen tenir més de 2 mesos i que corren per aquí (No en vàrem tenir prou l’any passat amb la Rita, oi?). 2 atigrats, un de blanc, un de blanc que té 3 taques negres a l’espatlla i el que ens ha robat el cor, un que sembla siamès. La recerca ha estat infructuosa. Tan bon punt ens acostàvem, marxaven espavorits. Hi hem anat, fins i tot amb una llauna, però no hi ha hagut res a fer. Cap a casa amb el cap cot i sense amic per la Dolça. Que veient-la tampoc semblava massa per la labor, la veritat. 

Aquesta tarda, després de la súper pel·lícula “20.000 leguas de viaje submarino” (ha durat tres hores!) he aconseguit arrossegar a tota la família per fer una excursió en bici. Quina aventura!

Jo tenia ganes de fer una mica d’exercici perquè portem uns dies… Menjar-dormir-menjar-dormir, i em posa una mica nerviosa. Així que els he proposat anar fins  a Viladamat, un poble que deu ser a uns 10 km. Clar que una ho vol tot, i com que anàvem amb els nens, també volia anar per camí de carro o pista. La Martina és incontrolable, encara (conservo l’esperança). Així que hem agafat un camí, en acabat un altre que s’acabava en uns fàbrica abandonada. I llavors havíem de decidir si tornàvem endarrera, opció no grata per mi,  o pel contrari hehehe passàvem a través d’una canonàda gegant. En aquests moments, confesso que sóc la mes petita de casa: vull passar, jo vull passar i àpali tots cap dins. Instantànies del moment a càrrec de @perezesquerdo:

Finalment, hem arribat a casa després de dues hores pedalant per la vora del Fluvià. Tot i que no hem assolit l’objectiu, em dono per satisfeta ja que els nens anaven dient el meu lema: és mooolt xulalavida!

Després de sopar encara ens han quedat ganes de sortir a veure els gatets i provar sort. Fa molt de riure veure’ns a tots 4 amb llenternes perquè semblem lladres enfocant la casa triada, però no hem tingut cap avís i això que molt discretets no som. El Xavi s’ha endinsat en un camp vallat per fer-los sortir i això m’ha permès veure’ls d’aprop, però cap s’ha quedat a la meva voreta. Així que em sembla que la Dolça haurà de passar amb nosaltres, uns bons animals però nets i polits. 

beach, deeam, Empordà, Estiu, kids, platja, summer

Destí Torroella de Fluvià. Dia 10

MERILANDING

Aixecar-se sense nens ( sense baralles, discussions i demés) és una dels plaers més grans quan tens un nen de 8 i una de 6. Aquell despertar tranquil, sense pressa, on els llençols s’enganxen i les parpelles senten impotència davant la claror. Si fos una persiana s’hauria trencat la corretja, vaja. 

Avui ha estat un d’aquells dies tranquils, d’aquells que les hores semblen no passar i tens temps de mirar com passa el temps. D’aquells on els pensaments se succeeixen l’un rera l’altre, sense amuntonar-se, simplement lliscant com en un súper japonès. Sense estridències.
L’Arnau aquesta tarda ha gaudit del què considero un dels millors plaers del món. Banyar-se al capvespre , quan el vent afluixa i sens la soledat del mar a millor temperatura. Em mirava l’Arnau i en Sergi , el meu nebot, i sabia que mentre els observava, aquella imatge quedaria en el subconscient, per sempre més. Hi ha coses a la vida que sense provocar desig són tan plaents que un no les oblida mai. 

Avui la son em pot i el dia ha estat poc agitat. Potser demà les lletres volaran cap al jardí d l’imaginari, si ho aconseguim. És clar..
Empordà, Estiu, kids, nens, summer, tramuntana, vacances, vi., wine

Destí Torroella de Fluvià. Dia 9

MERILANDING

A les 6:50 del matí la tramuntana intentava imposar-se a l’exèrcit de núvols que sobrevolaven els nostres somnis. La porta de la finestra ha espetegat i la Dolça ha començat a miolar inquieta. La tramuntana ha abaixat els braços i la pluja ha descarregat airada, amb mala llet. Fet que ens ha fet abaixar les persianes. Hem agafat la son de nou comentant els somnis estruncats i els plans per l’endenà. Avui.

Hem esmorzat sense pressa, com si no tinguéssim res més a fer en tot el dia. Quina sensació més de vacances!!
Quan estava punt d’amagar-me les canes, ha trucat en Carles, el meu germà gran, més inquiet, encara, que jo per dir-nos de fer una excursió entre vinyes.
Primer hem anat a Vilajuïga a comprar vi de taula. L’Arnau ha xalat omplint la garrafa. Crec que els nens sempre xalen amb el que és nou.

Tot i que el cel amenaçava pluja hem decidit fer camí fins a Mollet de Peralada. Un camí a tocar el paratge de l’Albera, que amb el temps autòcton ha estat espectacular.  

La tramuntana causa un efecte embriagador. Tot es torna més gris, perd color a cada batzegada i el seny transcorre orfe entre els carrers buits de gent. La tramuntana espanta i és bella. 
Tornant hem decidir anar  a Can Parera a fer el menú. Com a casa, com sempre. 
 …
Com que aquest vespre havíem quedat amb en Capdevila, editor de l’Esguard, hem decidit fer “el completo”: deixar els nens, passejar amb una conversa finita i tranquil·la, sopar on ens vàrem casar (el dia de més calor de l’any 2003), al Nieves Mar i prendre una copa amb molt bona companyia. 

Podríem dir que la tramuntana avui s’ha imposat als núvols, però no ha aconseguit véncer l’esperit vacacional.

aniversari, beach, cats, diversió, Empordà, Estiu, gats, kids, nens, pets, summer, sun

Destí Torroella de Fluvià. Dia 8

MERILANDING

Avui ha estat un d’aquells dies que m’és m’ha recordat a la meva infància. Potser la rutina de quedar a la platja amb la família i amics i haver de caminar en direcció 50 metres del socorrista, per les dunes de la platja de… De la Cagarra, hi han tingut molt a veure. La platja de la Cagarra que en veritat no es diu així però no en recordo el nom, és una platja que es disputen els santperencs i els armenterencs. Jo el que sé és que sempre hi van els de l’Armentera, i tenint-ne 7km potser els podrien deixar uns 200 metres al poble interior de L’Armentera. Però no és cosa meva. El temps estava xipi xapi però hem estat bé i ens hem posat al dia.

Per la tarda, amb els tiets i els cosins hem celebrat l’aniversari de la Martina a la piscina. La Martina, l’Helena i la Tania són del mateix any. I en Sergi i l’Arnau es porten un any entre ells tot i que l’Arnau fa tant de bulto que semblen de la mateixa quinta. Així que no teníem cap dubte que la cosa aniria bé. Les nenes són molt diferents als nens. Elles sempre estan pendents de trobar el límit, tot i la diversió que suposa una piscina, pilotes, pistoles d’aigues, ulleres de busseig i l’interminable arsenal de coses que carreguem els pares, no fos cas, com a enzes. I ells són els que n’han tingut prou amb una pilota, primer de goma, després de golf per entretenir-se, riure i despreocupar-se de tot. Som diferents, no en sé el motiu, però així és. 

Avui m’agradaria parlar-vos de la Dolça també. Aquest ha estat un any difícil per a ella, ja que vàrem adoptar un gat, el Tití, que va resultar ser un gat malalt. I se’ns va morir deixant-nos una buidor impensable. El cas és que ella, ara, contagiada pel Tití, també porta el virus o sigui que pot acabar desenvolupant la malaltia, la qual cosa suposaria el mateix tràgic final. I això fa que la mimem, ens deixem mossegar i la malcriem, de vegades, en excés. Però es porta bé. Aquí a Torroella podria fer amics de la seva espècie, però li fan por. Suposo que seria més fàcil si no fos perquè al nostre voltant també hi ha bastants gossos. La terrassa és una bona opció per a ella, però només hi va si hi som nosaltres, no fos cas. 
Avui, l’he mimat, aprofitant una estoneta i no he vist que movia la cua amb insistència o sigui que m’he endut una queixaladeta. Li he deixat fer, al cap i a la fi, és de felí mossegar, oi? A més a més, estem de vacances.

beach, bicicleta., bike, Costa Brava, Empordà, Estiu, excursió, kids, nens, platgeta, platja, summer, vacances

Destí Torroella de Fluvià. Dia 7

MERILANDING

L’11 d’agost sempre havia passat desapercebut en el calendari. Un dia anònim, excepte per les Clares, fins que a les 16:30de la tarda, a l’hora de la migdiada, sortia,contrapronòstic, de forma natural, la meva petita Martina. Només de veure-la, vaig pensar que se m’assemblava, però no. Vaja no del tot. La Martina és un tró. Sap el que vol i ho ha sabut sempre, o sigui que portar-li la contrària suposarà sí o sí un conflicte. Nosaltres que som pares d’aquells que ens agrada estar-nos-hi i recrear-nos-hi, viure amb la Martina vol dir acceptar que el conflicte pot esclatar en qualsevol moment. Però té un aire dolç, fins i tot delicat que li confereixen un caràcter especial. la Martina, la meva Martina, que avui fa 6anys, no deixa mai indiferent, no tan sols a mi.

…
Avui hem anat a la platja, aquella de sorra i ombrel·les, i ens hem tornat a sentir nens. La mar arrisada ha convertit la sortideta a  la platja en un dels millors dies de vacances. Els nens i el seu pare no han sortit de l’aigua (Jo tampoc hagués sortit sino fos que no sé anar sense bolso i em feia por que fos massa llaminer a la platja). Fins i tot,  el meu germà Carles se’n recordarà, he ensenyat el cul com en els vells temps, sense voler-ho, al enfilar-me al matalàs inflable just abans que una onada se m’endugués. A jutjar pel blanc del cul, crec que tothom m’ha vist.
Per la tarda, després de bufar les espelmes en petit comité, és sagrat fer-ho i Jesús el què ens ha costat!,  hem fet aquella excursió programada i posposada una i altra vegada de casa nostra a ca la Tati. Al final només són 15 minuts al llarg d’una carretera que ha quedat obsoleta per culpa de la variant. La Tati ens ha rebut en pijama i amb un somriure, i això que avui no era el seu millor dia. Però ens estimem molt amb la Tati.
Tornats a casa hem decidit fer una barbacoa per només nosaltres i hem estat d’acord que és la millor barbacoa, ni que sigui per poder sopar tots a alhora i calent.  El dia feia presagiar el pitjor, però des que vma arribar, el temps s’ha posat del nostre costat.
Demà celebrarem l’aniversari de la Martina amb els cosins, sense cap mena de dubte serà un gran dia, sobretot per ella. Un exemplar fora de tota normalitat.