Categoria: nens

40, Amics, Cantonigròs, estiu vacances, familia, festa, holidays, nens, summer

Merilanding on tour: Festa

MERILANDING

Normal
0

21

false
false
false

CA
X-NONE
X-NONE

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-priority:99;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin-top:0cm;
mso-para-margin-right:0cm;
mso-para-margin-bottom:8.0pt;
mso-para-margin-left:0cm;
line-height:107%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-language:EN-US;}

Sé que us preguntareu perquè fa
dies que no escric el Merilanding. La resposta és 40. En Miquel organitzava una
súper festa sorpresa per la Nuni, que en feia 40. Com que ella és lectora del
Merilanding, vaig decidir posposar uns dies el dietari… i no sabeu com m’ha
costat posar-me al dia.

L’any passat, les vacances lluny
del mar, em van costar. És clar que les vam aprofitar poc i es van acabar amb
la inesperada malaltia de la mare. Així que crec que estic en deute amb les Guilleries,
les singles i tota la bona gent que l’any passat ens van acollir amb tant d’amor.
 Per això, quan en Miquel ens va proposar
un cap de setmana de celebració no ho vam dubtar ni un moment. La paraula
celebració és màgica per a nosaltres, estem a totes. 
La festa era dissabte, però vam
aprofitar divendres per anar a veure en Quim i la seva família a Tavertet. És
un clàssic dels estius. La sorpresa va ser conèixer la Lara, l’Àlex i en
Gerard, el seu fill. Una família bonica perquè sí. És sorprenent la capacitat
del ser humà per fer noves amistats i la poca disposició que hi tenim, ben
mirat. Conèixer la Lara ha estat una bona sorpresa de vida. Potser perquè no m’ho
esperava o potser perquè és una noia fabulosa, el dia se’ns va fer curtíssim.
La Sara, la Lara i jo vam conversar i conversar i conversar fins que la nit ens
va atrapar i ells van decidir marxar (l’hora d’estètica és sagrada i més si és
abans de vacances).
Dissabte ens vàrem aixecar a les
5 del matí de calor! Sí, sí, a Tavertet. Vam sortir al prat a les 7 i ens vam
asseure, en Xavi i jo, a les hamaques de fora que encara regalimaven aigua del
rec automàtic. Jo vaig deixar que la fresca em penetrés fins que la son em va
tornar a venir i vaig poder dormir dues horetes més. No era la millor avantsala
d’una festa i es va notar. Crec que estàvem desinflats i cansats i no ho vam
donar tot com era d’esperar.
Havent dinat, vam anar a
Cantonigròs i vam deixar les maletes a l’hostal. Vam dormir una estoneta i ens
vam preparar per la festa.
La casa de la Nuni i en Miquel a
Cantonigròs té un prat que no es paga. Mirant de front hi tens un turó darrera
del qual s’hi amaguen muntanyes dolces que van agafant alçada a mida que tu vas
perdent visió. El verd s’imposa, però amb aquesta calor una catifa de fulles
grogues que el desmai ha anat deixant prematurament reposen a terra fent que se
t’amaguin els peus en caminar. A la dreta hi trobes uns cavalls que pasturen.
Ningú els munta. A la dreta el prat continua i intueixes el camí dels enamorats
passant per darrera de totes les cases amb els seus prats, horts i patis.
De 17 a 18 hores hi havíem de
ser. A les 19h arribaria ella, en teoria de sorpresa. En Miquel no va
dissimular prou bé, es veu. Ens vam anar aplegant, coneguts i desconeguts,
units per l’emoció. A mi m’agraden les sorpreses perquè també penso que aquells
que la preparen comparteixen l’emoció del qui celebra.
A les 19h va arribar i la festa
va començar. Menjar i beure, no podia ser de cap altra manera, la majoria dels
assistents es guanyen la vida amb la cuina, el menjar, o el tastar i escriure-ho.
La majoria tenen un blog on la cuina és la protagonista. Vaig conèixer gent que només coneixia a través de la xarxa, com la Txell Pi i la seva família, que em va encantar (quins twins!). Però la sorpresa, per a mi,
va ser conèixer la Magda. Una noia senzilla i divertida, que no venia del món
de la cuina, sinó de l’escriptura. Bé, amb la Nuni es coneixien d’un taller de
narrativa amb l’Eva Piquer. Amb tres frases jo ja sabia que havíem connectat i
ella també. Les relacions humanes que neixen de l’espontaneïtat són més
autèntiques perquè no amaguen cap interès, simplement ocorren, però tenen el perill d’esvair-se tan ràpid com han arribat perquè encara no tenen cimens.
La vetllada es va allargar fins
que els nostres cossos van dir prou. Vam tornar a l’habitació de l’hostal on hi
dormíem els 4. Vam obrir el balcó de bat a bat, volíem sentir la fresca. Vam
sortir a mirar la lluna que platejava els prats que malgrat la foscor es podien
veure perfectament i la son ens va alliberar del cansament acumulat.
Diumenge va ser un d’aquells dies
que jo en dic de traspàs. Post festa, tothom de bon rotllo i amb molta son, vam tornar a Tavertet, però
aquesta vegada sense secretisme i amb tota la colla que ben bé omplíem tota la
piscina. Vam ser els únics (En jordi i la Carme van poder sortir-ne beneficiats) de
no pagar en arribar a Tavertet. Sabíem que l’Estrella ens hi esperava. I ella
ja ens coneixia. Li vam dir que anàvem a casa del Quim i així va ser com ens va
deixar passar. Vam ser l’enveja de tots. No perquè ens haguéssim estalviat l’euro,
sinó per la caminada que no hauríem de fer per tornar a buscar el cotxe quan el
sol cau a plom.
Després de dinar uns pollastres,
vam allargar la sobretaula (altra vegada al prat deliciós) fins que la tornada
a Barcelona ens esperava. Vam recollir, ens vam acomiadar amb la promesa de
tornar-nos a veure aviat i vam agafar el cotxe per retrobar-nos amb la ciutat
buida.
Dilluns treballava pel partit
(Demòcrates de Catalunya) i es presentava una campanya que havíem parit i que
volíem ensenyar al món. Dimarts, el tour ens portaria cap a Cambrils, altra
vegada el mar. El meu mar.
Amics, amor, Bullying, individu, moral, nens, societat, valors

Animals i racionals?

MERILANDING
Fa 5 anys que hi dono voltes i encara no he trobat una resposta que em satisfaci. Què porta a una persona a fer patir a una altra? Què sent? Què pensa que passarà? O, què no pensa? O, és simplement una satisfacció personal? O, es una demostració social de la pròpia força?

 

No ho sé.  Perquè es produeixi una situació de bullying és necessari que els astres es conjurin. Encara que no ho sembli per les estadístiques (1 de 4 nens a l’escola ho pateix)… Necessitem una situació concreta, un estat d’ànim concret, una persona que necessita imposar-se a una altra i una persona que en sentir-se imposada, pateix i no és capaç de combatre el seu patiment. També necessitem uns espectadors impassibles (o no) que no han pagat ni entrada ni crispetes per veure l’espectacle. Finalment podríem posar un entorn (escolar, laboral, familiar o amagat) i una reiteració en el temps. 
 Sense que aquests elements no s’alineïn és poc probable que parlem de bullying, però encara i així… per què?
A mi no m’agraden les etiquetes perquè simplifiquen les coses que difícilment es poden simplificar i, a més a
més, em semblen injustes –sempre hi ha qui s’ensaca on no hauria de ser-hi-, però el que està clar és que per una banda sembla que hi ha gent amb menys empatia per comprendre el mal en els altres i gent menys capaç de defensar la seva pròpia voluntat. Sense oblidar que hi ha gent menys capaç d’entendre que allò que veu no és una peli de sèrie b de dissabte a la tarda.

 

Sense cap mena de dubte, després de donar-li moltes voltes, crec que l’única cosa que sé és que el bullying és una conseqüència exacte de l’augment de la nostra visió individualista de la societat. Allò de “vaya yo caliente…” perquè és això el que ens fa incapaços de sentir pels altres i a la vegada malinterpretar la pròpia voluntat. Per tant, per combatre aquesta xacra és necessari que comencem a examinar les conductes
pròpies (adults i nens) i a comprendre que la diferència no només és l’evident, sinó el necessari. L’ésser humà ha de ser capaç no només de viure sinó de conviure i això passa per seguir unes normes, aplicar-les i a acceptar la diferència com a part necessària per a fer funcionar la societat.

 

Si no aconseguim fer aquest exercici, serem els únics animals que s’extingiran per no comprendre que
formaven part d’una única espècie, la “racional”.
#Barça, CampNou, children, FCBARCELONA, kids, nens

En Nobita no hi vol nens!

MERILANDING
Demà el Barça juga l’últim partit de Lliga, com a Campió, i és l’adéu d’en Xavi. Sí, però ho haurem de celebrar sense nens. La junta del Barça actual ha eliminat les guarderies i ha limitat el nombre de nens, menors de 14 anys, que poden entrar amb un adult al camp, a 3000. Tot un despropòsit si tenim en compte el preu de ser soci i el de tenir seient. Jo no sé si en Nobita li podria demanar a en Doraimon alguna porta màgica des de la qual els nens poguessin entrar sense ser vistos, però és el que m’agradaria.Tots els nens ho voldrien!
Demà, que és un dia gran pels barcelonistes, jo no puc anar al Camp, perquè tinc una filla i perquè no la puc ni vull deixar amb ningú. Perquè voldria portar-la i explicar-li què vol dir ser del Barça i perquè l’adéu d’en Xavi Hernàndez ens fa tanta pena. Perquè voldria explicar-li que el Barça és més que un Club, que és conegut arreu del món, malgrat ella no pugui anar a veure a l’equip de la seva ciutat i del qual en som aficionats. M’agradria dir-li mentre mirem el castell de focs artificials que els seguidors del Barça es compten per centenars de milers en el planeta. Però no puc. No he pogut en tota la temporada i demà no serà una excepció.
Senyor Bartomeu, no creu que 3000 entrades d’infants son massa poques per un Camp de 99.354 localitats? I ja posats a preguntar, em pot explicar com podré convèncer, el dia de demà, que paga la pena anar a veure els partits del Barça a la meva filla, si no he pogut portar-la mai al Camp Nou?

La propera junta s’ho haurà de fer mirar.

converses, Estiu, familia, love, nens, platja, plenitud, vacances

Destí Torroella de Fluvià. Dia 24

MERILANDING

Hi ha dies que saps el que necessita la teva família i lluites contra tots els buffs, ais, i les cares de tortuga per aconseguir fer-los veure que el teu pla és la millor cosa que podríem fer. Doncs això és el que ha passat avui. Havíem quedat amb la iaia Berta per dinar a L’Escala. Així que els he dit d’anar a la platja de les pedres, la nostra preferida. El dia era fantàstic, ja no hi ha tanta gent i segur que feiem una mica d’activitat i gana per dinar-nos el súper plat de macarrons que ens esperava. Tot i que han intentat boicotejar la proposta perdent temps i la meva paciència, he aconseguit anar a la platja amb tota la família. Com em temia a la platja hi havia la gent justa i l’aigua era neta, tranquil·la i transparent. Com que els he convençut amb la promesa que ens banyaríem tots junts (has de planejar anar sense res de valor per poder-ho fer) tan bon punt hem arribat, el reclam popular no s’ha fet esperar. Així que m’he disposat a entrar a l’aigua que tenia aquella temperatura freda tot i que saps que al minut no podràs sortir-ne de tan bona com la trobes. I així ha estat. Hem nedat i ens hem submergit. Jo no portava ulleres, però també em capbussava. La seva fascinació pel fons marí ha resultat màgica. Estrelles de mar, gambes, crancs, musclos, eriçons i peixos.  Molts peixos i de colors molt bonics. 

La Martina i jo hem decidit deixar l’exploració abans que els nois de la casa. I ens hem assecat a les roques. La Martina em preguntava coses del mar, jo responia les que sabia, d’altres les inventàvem.  
Alhora de dinar hem pujat fins a ca la iaia a peu. La temperatura era taaan agradable. Per un moment s’ha parat el món i m’he sentit plena, afortunada i segura de tenir la millor família del món.
La iaia ens ha fet macarrons. Avui es trobava millor de l’artrosis, o sigui que també estava de millor humor. Hem gaudit d’un dinar fàcil pels nens sabent que no hi havia cap activitat prevista per la tarda fins que un missatge ens convocava demà a fer el
Sopar de fi de temporada. Així que hem dedicat tota la tarda a fer uns aperitius, un gaspatxo normal i un de síndria. Segur que hi ha qui pensa que ens hem embolicat massa. Però als meus fills els agrada cuinar perquè els deixem participar. Potser seria més fàcil posar-los la tele, però llavors perdríem les estones compartides. 
Un joc de la por i un podeu anar a tirar les escombraries han resultat el fi de festa per avui, que demà ens espera Girona i ens hem de llevar ben d’hora. Buff!
nens, vacances

Destí Torroella de Fluvià. Dia 22

MERILANDING

Es nota que estem de vacances. Avui el lampista ha vingut a arreglar-nos la cadena del water a dos quarts de nou i la feina que tinc per escriure a aquesta hora. Però vaja.

El dia ha començat aviat. Els nens s’han despertat amb el lampista. Així que hi hem posat patxorra per esmorzar, patxorra per vestir-nos i patxorra per decidir què faríem. Tot i que el sol ens ha deleitat amb la seva presència hem volgut anar a fer una ruta en bici. Hem començat per fer un clínic a les bicicletes, inflar rodes, revisar frens, posar timbres, canviar les gomes del manillar… I com que som molt destres hem sortit de casa… A les 12h.
Així que hem decidit anar a ca la Ruki a fer un aperitiu. De Torroella a Sant Pere Pescador hi ha uns 4km. La idea era per anar per camins rurals, així que hem decidit obviar la línia recta per agafar un camí de carro entre fruiters. De fet, mentre anàvem per fruiters hem vist com ja comencçaven a collir.

Després la cosa s’ha anat estroncant semblàven dins la pel·lícula, Los niños del maiz, en versió familiar i de dia. Però perduts igual. Hem tardat vora l’hora i mitja a arribar a trobar un camí que ens portés a l’aperitiu, finalment ho hem aconseguit:

Hem vist les germanes de la Ruki i de la Marina. Sempre que podem passem a veure-les.
A la tarda hem anat a pescar tal i com havíem quedat i hem fet un llobarro de 650 grs. Que l’ha hagut de treure ma mare, perquè a l’Arnau se li hagués escapat (versió de ma mare). 

En fi un gran dia i molt cansament! ZZzzzZzzzZ

Empordà, Estiu, nens, platja, vacances

Destí Torroella de Fluvià. Dia 21

MERILANDING

Als sants i als minyons no els prometis si no els dons. 

Quan he vist que el Sol no era un miratge i que sortiria, he vist clar que la proposta que havíem considerat amb l’Arnau seria un fet (el pobre portava tot l’estiu esperant el gran dia d’anar a dinar a la platja. Jo ja havia cedit) 
Així que he esperat que els nens es despertessin per posar-me mans a l’obra. En cadena hem anat preparant els entrepans. Jo treia la carneta de les sardines que ens varen sobrar. L’Arnau untava amb tomaquet els pans i la Martina preparava les tovalloles. Hem decidit anar a la platja de Sant Martí d’Empúries, però la de l’esquerra de l’espigó. La de la dreta, al haver-hi el pàrking, sempre està a reventar de gent.  
Sembla que després de tants dies de mal temps, tothom a tingut la mateixa pensada. Per aparcar i no pagar hem deixat el cotxe en un lloc que si no ets d’una gran ciutat no l’aparques. Els 10 últims moviments només eren de volant. No podia tirar ni endavant ni endarrera, així que he hagut de ficar-me, per dins, al maleter per treure les 4 coses de la platja: el cistell, la nevera, l’umbrel·la i el matalàs. Així que carregats com ases però amb la il·lusió de, novament, el primer dia de platja hem fet la mudança cap a la sorra. Segona línia de mar.
 
Després de dinar ha vingut la meva mare.  Li fa molta mandra sortir de casa, i més quan no tens res a fer. Així que aquests dies que la tinc a la vora li dic que vingui allà on som. Al principi, com que no ens hem entès amb la platja, venia una mica malhumorada, però la veritat és que hem estat bé. Els nens s’ho han passat bé i el matalàs ha estat, novament, la compra de l’estiu. Com cada estiu fins que no compres el ditxós matalàs ets un esclau: mama, per què no vens a l’aigua? Mama, per què no jugues a pilota amb mi? Mama?

Per variar m’he quedat sense bateria o sigui que a les 20 del vespre, quan he pogut tornar a conectar el mòbil he vist que en Xavi ja estava al tren, tornant. 
Una jornada profitosa li ha permès tornar a ser amb nosaltres avui mateix i gaudir d’aquesta última setmana. Un autèntic regal. I és que la vida de l’autònom, de vegades, poques, té alguna recompensa.
Estiu, holidays, nens, sardinades, summer, vacances

Destí Torroella de Fluvià. Dia 19

MERILANDING

Despertar-se durant les vacances amb pressa té un no se què que arrossegues tot el dia. Vam decidir fer una sardinada a casa perquè s’hi està bé, perquè som educats i durant tot l’estiu hem anat a casa dels altres i ja tocava la nostra, però sobretot perquè ens feia il·lusió. El Xavi i jo som amants de les juergues, els amics, els sopars i les vetllades que s’acaben tard. Així que hem convidat a tota la colla de “Marietes de l’Empordà” (tots foranis) i a la meva mare a sopar una sardinada. O sigui que m’he llevat d’hora per anar a comprar-les, no fos cas que més tard no en quedessin. M’he endut la Martina (que quan millor es porta és quan vas sola amb ella) i tan bon punt hem sortit de casa hem vist un cel gris. Semblava, com us ho dic, un edredó nòrdic rentat i estès mirat a través (si no ho heu fet mai, feu-ho i sabreu el què us vull dir. El paisatge, al fons, era captivador. Així que seduídes per l’espectacle visual, hem agafat el cotxe en direcció contraria a la prevista inicialment. I al fons del carrer, on comença el camp he hagut de fer mitja volta i encarar-lo cap a la sortida. Una vegada feta la maniobra, he sortit del cotxe i veig que amb les rodes havia atropellat una granota. Quan vaig uns metres més enllà, just on he fet la corva, en veig una altra, també aixefada. O sigui que abans de les 10 del matí ja havia aniquilat a dues granotes, no sé si això era un bon o un mal presagi.

Quan organitzes una vetllada a casa, saps que estaràs tot el dia fent coses pel moment en qüestió: el Xavi ha penjat el ports làmpades, l’Arnau ha tret el fang de la paret i del rebedor i del lavabo conseqüència de la caçera d’ahir. La Martina… La Martina molt no ha fet, però no ha emprenyat, que és molt. 
Quan he anat a buscar la meva mare, es fa gran i li fa por conduir de nit, li he comentat el què havia comprat. Doncs un quilo i mig de sardines per 7 adults i 5 nens i em diu : on vaaaas? Faràs curt! Ostres, he pensat. I ara què? En compro més, però a les 19h ja no n’hi hauran… M’ha arabalat una miqueta i després de dos intents ja he comprat el quilo i mig més que segons la meva mare, necessitàvem per no fer curt. 
Tot estava llest i en Xavi s’ha posat amb la barbacoa, el carbó estava mullat així que ha estat prndent d’un fil l’enfornar les sardines. Per més que intentàvem avivar el foc, la flama no prenia. Jo anava treient aperitius amb l’ànim de saciar la gana dels convidats. Per sort, els nens s’han entretingut fent polseres i collarets. En Carles, el meu germà m’ha demanat un secador de cabells, i despres de conectar-lo (odissea de cables inclosa) han començat els focs artificials. 

Una vegada la cosa ressolta hem pogut fer les sardines i menjar-nos-les a gust. Durant el sopar la Marta em deia que ella pensava que les sardinades es feien per dinar. Jo mai he menjat sardines per dinar.
Tants nens a casa han acabat amb la paciència de la Dolça (la meva gata antisocial) que ha decidit marxar a casa el veí fins que ha vist clar que els convidats eren fora. 
Potser sí que trepitjar granotes porta bona sort. Com a mínim avui ha estat un gran dia i això que els núvols ens han tingut amb l’ai al cor fins l’hora de la sardina.

Amics, Estiu, familia, nens, pescar, platja, vacances

Destí Torroella de Fluvià. Dia 14

MERILANDING

El dia demanava mandra a crits i malgrat la insistència dels nens hem posposat la platja per la tarda. Ha estat fàcil perquè avui era el dia de pesca. Sempre hi ha un dia a l’estiu que seguint l’estel·la de la iaia anem a pescar. Forma part de la tradició. Quan erem petits, anar a pescar era un costum. Així que tots hem passat per l’art de muntar la canya: fil, plom, mosquetó, ham i cuc. El cuc és un dels secrets més ben guardats dels pescadors, però avui compartiré un dels secrets que ens va ser confessat pel Sr. Baliarda, en pau descansi: Si vols pescar i no tens cuc. Agafa la canya i ves a la platja. A la sorra, on trenquen les onades, hi ha uns foradets. 

Si fas un forat d’un pam de profunditat sota aquests foradets i esperes que l’onada l’ompli d’aigua veuràs com despunten uns filaments brillants. Tenen un color platejat i vermell. Us ho posaré fàcil. Són així: 

Aquest és el menjar natural dels peixos de la platja de Sant Pere Pescador. També en vàrem caçar a Empúries, però no estan a trenc d’ona. Són sota els rocs i són llombrius.

A diferència de l’any passat, entre en Sergi, l’Arnau, en Xavi, la Berta, la Mònica, la Guida (la filla de la Mariona), la Júlia (la filla de l’Ivan i la Raquel), la Raquel, l’Ivan, en Carles i jo mateixa hem pescat uns 30 peixos: dorades, oradelles i sards. El millor pescador de la colla, per tamany i espècie ha estat en Sergi, que també ha estat qui ha obert la veda. Diu la Mònica, la seva mare, que té una flor al cul. Jo crec que és la il·lusió que posa en les coses. Però potser sí.
Avui el dia havia començat sense pressa. He gaudit de la meva Martina. La veritat és que si tingués 6 anys voldria ser la seva millor amiga. Però, això ja no em toca. És tan còmica i divertida que et fa petar de riure amb qualsevol excusa. Avui, per exemple, l’hem deixat tancada a fora, a la terrassa, sense voler i en comptes de plorar, què dius! S’ha posat a imitar-nos com ho faria un mim. En serio que és fora de serie. De vegades no fer res et porta a viure aquestes petites coses, les que deia en Serrat, que si no estàs de vacances et perds. Quina llàstima.
Els peixos ja els portem dins. En Xavi s’ha dedicat a fer barbacoa perquè els 13 peixets que ens tocaven bé s’ho mereixien. SOPARET DELICIÓS

cementiri, Colliure, Estiu, excursions, Figueres, Machado, nens, vacances

Destí Torroella de Fluvià . Dis 12

MERILANDING

Hi ha dies que és millor escoltar el teu cos. Avui em demanava mandra i li hauria d’haver fet cas. Avui la meva pensada ha estat un desastre. M’atreveixo a dir que ha estat el pitjor dia de vacances de tot l’estiu. I si em paro a pensar tampoc ha estat tan dolent. Només he decidit treure a passejar la meva abnegada família fins a Colliure. El dia de tramntana, o sigui que hem trobat cua a la carretera de roses (queda a rasés del vent), el

dia de tornada de vacances, o sigui que hem fet més d’una hora de cua (per creuar l’aduana) i finalment hem fet cua perquè tesulta que el 16 d’agost és l’únic dia que tanquen tots els accesos a la “Ville” de Colliure. He entès que era per un tema de fics artificials, però no n’estic segura. Així que l’accés més cèntric estava a 35 minuts a peu. Ole els gabatxos mcaguntot! 
El cas és que l’excursioneta era per anar a veure la tomba d’Antonio Machado. Així que en un dels controls hem preguntat i ens han fet anar a un segon control. En aquest segon hem vist el cartell de Cementiere! Calla! Hem pensat, anem’hi que potser no està tot perdut. Portàvem dues hores i mitja dins del cotxe o sigui que ens ha semblat que la sort ens sorprenia en veure el rètol. Hem entrat en aquell recinte fred, sense cap ésser viu capaç de donar una trista indicació. Així que he dit als nens que havien de trobar un nom: Antonio Machado. L’hem feta del dret, del revés, amunt i avall. Només flipàvem amb els objectes que acompanyàven les làpides. Boles de Nadal, vaixells, petxines, flors, bonsais, plantes i Souvenirs. Sí sí, com us ho dic. Souvenirs, però no d’aquells que omplen les estanteries del Corte Inglés o de les Rambles de Barcelona.  

Souvenirs per aquí, souvenirs per allà i només coses ridícules i sens sentit. Ja sabia que els geancesos eren un pèl hotetes, però avui m’han sobrepassat. 
Després de donar voltes un per un hem anat a preguntar, novament a la Gendarmerie. Ens han dit que si volíem veure la tomba de Machado hauríem de caminar fins el poble, només uns 35 minuts. Així que hem decidit marxar (merci beaucoup). Llavors hem anat a Argelés on hi van estar concentrats tants catalans fugint dels nacionals. I la cosa no ha anat millor. És clar amb tantes cues i voltes, ja rondaven les 14:30 del migdia o sigui que hem intentat fer un mos sense èxit. Les cuines tanquen escrupulosament a les 14:30-15h. Fins i tot hem vist un restaurant que posava dinar de 12:15 a 13:15. Una hora!  
Passejant i a la cerca del Restaurant m’he adonat que els pobles de França són diferents als nostres. No sé si
la incapacitat de pintar les cases d’un únic color o el fet de veure les avingudes ajardinades hi tenen a veure, però el cas és que és creuar la frontera i saber que estàs a França. Amb uns estètica a lo Aló-Aló.
La meva família en aquests moments demostra ser especial. Ni han badat boca, tenien gana i no sabien on anaven i, malgrat tot, no s’han emprenyat ni m’han retret res. Tinc molta sort. Jo m’hauria cagatentor, però ells no. Davant el meu lament i les meves disculpes només han dit: tu no podies saber-ho. Són el millor que tinc en aquesta vida.
Hem decidit girar cua i cap a casa. La sortida de Figueres ha estat més propera que la de Céret. Així que hem aparcat amb la voluntat d’anar a veure en Dídac Lee. Però tampoc la fortuna ha estat del nostre favor. Així que hem menjat na pizza carbonitzada i hem deixat de prendre decisions per un altre dia. Un dia on la tramuntana ens bufi a favor. Això sí un dia com aquest només ens podia acabar a la ciutat bressol del surrealisme.

 
bici, btt, Estiu, excursió, gats, holidays, kids, love, nens, summer, vacances

Destí Torroella de Fluvià. Dia 11

MERILANDING

Fa dies que hi penso. Provablement, les canes que voregen les meves entrades hi han ajudat. Ara que també hi ha algun turista que brutejant m’hi ha fet reflexionar. Cal cuidar-se l’aparença quan s’està de vacances? Ho dic perquè hi ha qui aprofita per deixar-se barba, bigotis o aixelles peludes mentre dura la calor. Sí, sí… Aixelles. Aquestes noies deuen aprofitar el Groupon de torn abans de començar les festetes. Es deixen immaculades (per cert, felicitats a totes les Maries) i no cauen que al dia el pèl, creix uns 2mm, fes comptes. I dels nois que es deixen la barba, que sàpiguen que per molt que estigui de mda és força evident la barba cool que la barba que bruteja. Apa, ja ho he dit!

Així que el dia s’ha aixecat núvol he començat les cures de bellesa que tan necessaries són, inclús per vacances.
La Dolça està avorrida. Potser el fet que pot veure altres gats per la terrassa li entristeix l’ànima. Això ha estat excusa suficient per anar a veure els gatets que no deuen tenir més de 2 mesos i que corren per aquí (No en vàrem tenir prou l’any passat amb la Rita, oi?). 2 atigrats, un de blanc, un de blanc que té 3 taques negres a l’espatlla i el que ens ha robat el cor, un que sembla siamès. La recerca ha estat infructuosa. Tan bon punt ens acostàvem, marxaven espavorits. Hi hem anat, fins i tot amb una llauna, però no hi ha hagut res a fer. Cap a casa amb el cap cot i sense amic per la Dolça. Que veient-la tampoc semblava massa per la labor, la veritat. 

Aquesta tarda, després de la súper pel·lícula “20.000 leguas de viaje submarino” (ha durat tres hores!) he aconseguit arrossegar a tota la família per fer una excursió en bici. Quina aventura!

Jo tenia ganes de fer una mica d’exercici perquè portem uns dies… Menjar-dormir-menjar-dormir, i em posa una mica nerviosa. Així que els he proposat anar fins  a Viladamat, un poble que deu ser a uns 10 km. Clar que una ho vol tot, i com que anàvem amb els nens, també volia anar per camí de carro o pista. La Martina és incontrolable, encara (conservo l’esperança). Així que hem agafat un camí, en acabat un altre que s’acabava en uns fàbrica abandonada. I llavors havíem de decidir si tornàvem endarrera, opció no grata per mi,  o pel contrari hehehe passàvem a través d’una canonàda gegant. En aquests moments, confesso que sóc la mes petita de casa: vull passar, jo vull passar i àpali tots cap dins. Instantànies del moment a càrrec de @perezesquerdo:

Finalment, hem arribat a casa després de dues hores pedalant per la vora del Fluvià. Tot i que no hem assolit l’objectiu, em dono per satisfeta ja que els nens anaven dient el meu lema: és mooolt xulalavida!

Després de sopar encara ens han quedat ganes de sortir a veure els gatets i provar sort. Fa molt de riure veure’ns a tots 4 amb llenternes perquè semblem lladres enfocant la casa triada, però no hem tingut cap avís i això que molt discretets no som. El Xavi s’ha endinsat en un camp vallat per fer-los sortir i això m’ha permès veure’ls d’aprop, però cap s’ha quedat a la meva voreta. Així que em sembla que la Dolça haurà de passar amb nosaltres, uns bons animals però nets i polits. 

Empordà, Estiu, kids, nens, summer, tramuntana, vacances, vi., wine

Destí Torroella de Fluvià. Dia 9

MERILANDING

A les 6:50 del matí la tramuntana intentava imposar-se a l’exèrcit de núvols que sobrevolaven els nostres somnis. La porta de la finestra ha espetegat i la Dolça ha començat a miolar inquieta. La tramuntana ha abaixat els braços i la pluja ha descarregat airada, amb mala llet. Fet que ens ha fet abaixar les persianes. Hem agafat la son de nou comentant els somnis estruncats i els plans per l’endenà. Avui.

Hem esmorzat sense pressa, com si no tinguéssim res més a fer en tot el dia. Quina sensació més de vacances!!
Quan estava punt d’amagar-me les canes, ha trucat en Carles, el meu germà gran, més inquiet, encara, que jo per dir-nos de fer una excursió entre vinyes.
Primer hem anat a Vilajuïga a comprar vi de taula. L’Arnau ha xalat omplint la garrafa. Crec que els nens sempre xalen amb el que és nou.

Tot i que el cel amenaçava pluja hem decidit fer camí fins a Mollet de Peralada. Un camí a tocar el paratge de l’Albera, que amb el temps autòcton ha estat espectacular.  

La tramuntana causa un efecte embriagador. Tot es torna més gris, perd color a cada batzegada i el seny transcorre orfe entre els carrers buits de gent. La tramuntana espanta i és bella. 
Tornant hem decidir anar  a Can Parera a fer el menú. Com a casa, com sempre. 
 …
Com que aquest vespre havíem quedat amb en Capdevila, editor de l’Esguard, hem decidit fer “el completo”: deixar els nens, passejar amb una conversa finita i tranquil·la, sopar on ens vàrem casar (el dia de més calor de l’any 2003), al Nieves Mar i prendre una copa amb molt bona companyia. 

Podríem dir que la tramuntana avui s’ha imposat als núvols, però no ha aconseguit véncer l’esperit vacacional.

aniversari, beach, cats, diversió, Empordà, Estiu, gats, kids, nens, pets, summer, sun

Destí Torroella de Fluvià. Dia 8

MERILANDING

Avui ha estat un d’aquells dies que m’és m’ha recordat a la meva infància. Potser la rutina de quedar a la platja amb la família i amics i haver de caminar en direcció 50 metres del socorrista, per les dunes de la platja de… De la Cagarra, hi han tingut molt a veure. La platja de la Cagarra que en veritat no es diu així però no en recordo el nom, és una platja que es disputen els santperencs i els armenterencs. Jo el que sé és que sempre hi van els de l’Armentera, i tenint-ne 7km potser els podrien deixar uns 200 metres al poble interior de L’Armentera. Però no és cosa meva. El temps estava xipi xapi però hem estat bé i ens hem posat al dia.

Per la tarda, amb els tiets i els cosins hem celebrat l’aniversari de la Martina a la piscina. La Martina, l’Helena i la Tania són del mateix any. I en Sergi i l’Arnau es porten un any entre ells tot i que l’Arnau fa tant de bulto que semblen de la mateixa quinta. Així que no teníem cap dubte que la cosa aniria bé. Les nenes són molt diferents als nens. Elles sempre estan pendents de trobar el límit, tot i la diversió que suposa una piscina, pilotes, pistoles d’aigues, ulleres de busseig i l’interminable arsenal de coses que carreguem els pares, no fos cas, com a enzes. I ells són els que n’han tingut prou amb una pilota, primer de goma, després de golf per entretenir-se, riure i despreocupar-se de tot. Som diferents, no en sé el motiu, però així és. 

Avui m’agradaria parlar-vos de la Dolça també. Aquest ha estat un any difícil per a ella, ja que vàrem adoptar un gat, el Tití, que va resultar ser un gat malalt. I se’ns va morir deixant-nos una buidor impensable. El cas és que ella, ara, contagiada pel Tití, també porta el virus o sigui que pot acabar desenvolupant la malaltia, la qual cosa suposaria el mateix tràgic final. I això fa que la mimem, ens deixem mossegar i la malcriem, de vegades, en excés. Però es porta bé. Aquí a Torroella podria fer amics de la seva espècie, però li fan por. Suposo que seria més fàcil si no fos perquè al nostre voltant també hi ha bastants gossos. La terrassa és una bona opció per a ella, però només hi va si hi som nosaltres, no fos cas. 
Avui, l’he mimat, aprofitant una estoneta i no he vist que movia la cua amb insistència o sigui que m’he endut una queixaladeta. Li he deixat fer, al cap i a la fi, és de felí mossegar, oi? A més a més, estem de vacances.

beach, bicicleta., bike, Costa Brava, Empordà, Estiu, excursió, kids, nens, platgeta, platja, summer, vacances

Destí Torroella de Fluvià. Dia 7

MERILANDING

L’11 d’agost sempre havia passat desapercebut en el calendari. Un dia anònim, excepte per les Clares, fins que a les 16:30de la tarda, a l’hora de la migdiada, sortia,contrapronòstic, de forma natural, la meva petita Martina. Només de veure-la, vaig pensar que se m’assemblava, però no. Vaja no del tot. La Martina és un tró. Sap el que vol i ho ha sabut sempre, o sigui que portar-li la contrària suposarà sí o sí un conflicte. Nosaltres que som pares d’aquells que ens agrada estar-nos-hi i recrear-nos-hi, viure amb la Martina vol dir acceptar que el conflicte pot esclatar en qualsevol moment. Però té un aire dolç, fins i tot delicat que li confereixen un caràcter especial. la Martina, la meva Martina, que avui fa 6anys, no deixa mai indiferent, no tan sols a mi.

…
Avui hem anat a la platja, aquella de sorra i ombrel·les, i ens hem tornat a sentir nens. La mar arrisada ha convertit la sortideta a  la platja en un dels millors dies de vacances. Els nens i el seu pare no han sortit de l’aigua (Jo tampoc hagués sortit sino fos que no sé anar sense bolso i em feia por que fos massa llaminer a la platja). Fins i tot,  el meu germà Carles se’n recordarà, he ensenyat el cul com en els vells temps, sense voler-ho, al enfilar-me al matalàs inflable just abans que una onada se m’endugués. A jutjar pel blanc del cul, crec que tothom m’ha vist.
Per la tarda, després de bufar les espelmes en petit comité, és sagrat fer-ho i Jesús el què ens ha costat!,  hem fet aquella excursió programada i posposada una i altra vegada de casa nostra a ca la Tati. Al final només són 15 minuts al llarg d’una carretera que ha quedat obsoleta per culpa de la variant. La Tati ens ha rebut en pijama i amb un somriure, i això que avui no era el seu millor dia. Però ens estimem molt amb la Tati.
Tornats a casa hem decidit fer una barbacoa per només nosaltres i hem estat d’acord que és la millor barbacoa, ni que sigui per poder sopar tots a alhora i calent.  El dia feia presagiar el pitjor, però des que vma arribar, el temps s’ha posat del nostre costat.
Demà celebrarem l’aniversari de la Martina amb els cosins, sense cap mena de dubte serà un gran dia, sobretot per ella. Un exemplar fora de tota normalitat.
beach, Costa Brava, dietari, Estiu, nens, pedres pintades, summer, vacances

De vacances. Dia 5

MERILANDING

No ha fet sol, la qual cosa vol dir que no hi ha hagut platja. Malgrat algunes invitacions a piscines amigues, hem aprofitat per fer alguns encàrrecs que ens urgien, com per exemple comprar un collar a la Dolça. Si bé, és cert, que va tornar de la seva aventura (que ha repetit un parell de vegades més), també ho és que no estem del tot tranquils. Si la perdéssim, en cas de portar un collar seria més fàcil identificar-la, ens diem més per autoconvenciment que per seguretat.
De camí, hem anat a l’oficina de turisme de l’Escala. Una noia atenia als viatgers que a la recerca del tresor desconegut, se’n van amb la cua entre cames. Si vens turisme, no hi ha tresors que valguin a la seva oficina. El turisme sempre es ven a l’engròs. Així que davant d’una atenció correcta, però sense émfasi, hem continuat amb el nostre avorriment, que avui, semblava trencar-se amb els núvols que a hores deixaven passar els rajos de sol posant en dubte la nostra opció de No Aigua.
Hem visitat alguns amics que tenim per aquí. Sí, sí, viuen aquí. Quan vaig descobrir  aquesta zona de món només tenia 6 anys. Al principi, ens vàrem fer amb aquells que, com nosaltres, només s’hi atanssaven per vacances. Però aleshores estaves condicionat pels calendaris aliens. No es tractava de passar-s’ho més bé o més malament, sinó de disposar dels amics quan es necessiten. Així que em vaig fer el ferm propòsit de trobar nous amics, els que vivien allà. En aquell paratge preciós a tocar de mar i on el temps sembla passar a una velocitat diferent a l’habitual, des d’aquella decisió, he pogut conèixer molta gent, però també hi he trobat molt bons amics, dels millors. 
“Un amic no es pot mesurar per la quantitat de vegades que us truqueu durant l’any. Un bon amic és aquell que saps que hi és, sempre”
A la tarda i amb la intenció de poder deixar les portes obertes sense el perill que espeteguin per la corrent d’aire hem anat a buscar pedres de riu, a la platja. Aquelles pedres arrodonides són perfectes per falcar les portes i, com que la tarda semblava portar el mateix camí gris del matí, hem decidit posar-hi color. Hem organitzat de forma improvisada un taller de pintar pedres. Al principi només hi eren els nostres, però al final s’hi han anat aplegant nens espontanis fins a fer un grup de 5 nens. Ha estat divertit i alhora me n’he adonat que és necessari treballar una miqueta més durant les vacances, sinó amb la meva petita, patirem el setembre. Els més moguts han estat asseguts 20 minuts, la resta hem arribat a l’hora.

La veritat és que ens han quedat molt boniques i és una activitat que només requereix imaginació. Us la recomano, perquè en dies com avui, grisos, han posat color a les nostres vacances.
Al final li hem posat el collar a la gat, però ens fa tanta llàstima que li hem tornat a treure. Hi hem de confiar, al cap i a la fi, no ens ha donat cap motiu per no fer-ho. 
Avui, amb aquest temps, els horaris han tornat a la normalitat i hem sopat a una hora decent.  Veurem demà.