Una de les coses que més gaudeixes quan estàs de vacances és alliberar-se dels horaris. Doncs fet! Avui ens hem llevat tard i tot i que estem de vacances hi ha algunes obligacions que no es poden obviar com, per exemple, posar la rentadora. Quan ets tu que compres la rentadora tens l’oportunitat de saber com funciona llegint-ne les instruccions, no tothom ho fa, però quan vas a una casa de lloguer et trobes una renradora que té un programari fàcil però que no et diu quan trigarà. Així que hem fet el gos fins que ha acabat. Bé de fer el gos no, que hem preparat el llit de patata i ceba i el fumet pel llobarro que vàrem pescar ahir. Que els nens ajudin quan no hi ha pressa és una sensació molt agradable, compartir coneixements amb els nens sempre ho és.
Finalment hem anat a la platja. Una trucada de la meva neboda Helena per parlar amb la seva cosina Martina, la meva filla, ha estat motiu decisiu per arrossegar les dues famílies fins al mar.
Dijous ells ja comencen a treballar així que com un espasme m’ha vingut al cap que dilluns he de tornar a la maleïda rutina i no sé si m’hi veig amb forces.
Hem dinat tard, a les 16h comencàvem l’aperitiu, mentre el llobarro es coïa al forn.
Per la tarda hem caigut rendits per la inèrcia de les vacances i del descans.
Al vespre hem anat a pescar amb la colla d’amics de Sant Pere Pescador. Quan hem arribat ells ja hi eren. Taules, cadires, paravents, neveres, tovalloles, un munt de nens. Feien un goig en nua platja nua de gent!
Nosaltres no portàvem cuc i l’Arnau, sempre pacient, començava a posar-se nerviós. Tenia ganes d’estrenar la canya que li va regalar la iaia Berta. Així que en Xavi i jo hem decidit mullar-nos el cul, literalment, per caçar uns quants cuquets. La delicatessen autòctona dels peixos d’aquí. La veritat és que de tot el munt de gent, només un, en Marc, havia portat les canyes. Unes pèrtigues altíssimes amb uns sensors que canviaven de color quan picaven. Al seu costat semblava que anèssim amb canyes de fireta. De fet no ho semblava ho era. Una de les canyes de l’Arnau valia 7€ i va ser comprada en un xinès.
Mentre jo parlava amb les meves amigues (ai quin gust!) en Xavi i l’Arnau anàven pescant. Jo al principi encara m’hi he quedat uns estoneta amb ells, el temps suficient per treure un sard de mig pam.
Quan ja feia estona que xerràvem i ja havia oblidat a part de la família entre rialles amigues, sento en Xavi de lluny cridant : Mireu mireu, l’he pescat, l’he pescat. I l’Albert, que llavors era al seu costat deia, osti és gran aquest. Quin bitxo tu!
Me l’han deixat agafat tot i que el mèrit era del Xavi que hi havia posat el temps, la paciència i l’actitud. La sort li ha portat un llobarro de 750grs. Pescat amb la canya del xinès i amb cuc km0. Una bona lliçó de vida.
Merilanding per la vida 