La Sole es va quedar aturada. El seu pensament se n’havia anat qui sap on. L’esforç per recordar el que estava fent li produïa dolor. Les llàgrimes van aparèixer sense adonar-se’n. La cruel realitat que perdia el seny es feia cada vegada més visible. La Sole. Disposada a no deixar-se vèncer va anar a l’eixida. Les flors sempre li havien transmès felicitat. Els geranis estaven florits i vermells. Els gessamins transpiraven aquella dolça olor que la nodria de sensibilitat. La música de les fulles la re orientaven al compàs de la serenor que només en aquell petit pati podia trobar.
En Baldiri la mirava de reüll mentre ella treia les fulles mortes de les plantes, retrobant-se amb si mateixa. La Sole havia estat la vida en aquella casa i ara, aquella casa, caminava amb rumb incert. Tan incert com la malaltia evolucionava. A poc a poc, en Baldiri s’endinsà a la cuina. Aquella cuina que ell no havia trepitjat gaire. En ocasions, li costava recordar el color de les rajoles. Els homes de l’època no hi entraven a la cuina. Ara tot era diferent. El receptari era a la dreta dels fogons. Unes caixetes més avall de les espècies i del fruit sec. El foc estava encès. No sabia quanta estona feia, però el xup-xup indicava que el menjar era gairebé a punt. Havia estat seguint la Sole amb una discreció imperceptible. Mentre ella pujava les escales a feinejar a dalt, en Baldiri aprofitava per controlar que aquesta vegada tot anés bé. Que el menjar no es cremés o que no fos salat. La recepta deia que arribat a aquest punt es condimentés al gust. En Baldiri va agafar una cullera de pal del calaix, sota els fogons. I provà lentament el suquet. L’escalfor als llavis l’obligà a esbufegar lleument. El caldo era boníssim, però li faltava alguna cosa. Alguna cosa que la Sole segur que hagués sabut en un altre temps. Li va semblar que amb una mica de salt corregiria el sabor dessaborit. Va agafar el saler i amb aquells dits que en altre temps havien teixit arreplegà un grapadet de salt. Suaument la deixà caure a la cassola que seguia la cocció al ritme de les bombolles. Semblava satisfet. Com si es tractés de la millor feina del món sentia l’orgull que només se sent quan es fan bé les coses. Sabia que la Sole no era capaç de recordar les petites coses del dia a dia i això la sumia en un desconcert i una depressió que ell no era capaç de suportar. La Sole sempre havia estat alegre. Des de que l’havia conegut. Quan vivia en una barraca a la vora del rierol sempre la veia cantant i rient amb la seva germana. Els ulls foscos ressaltaven amb la pell blanquinosa i uns llavis prims que s’estiraven sovint seguint les llargues rialles. La Sole havia estat tan valenta. Ara sentia, per primera vegada, com s’apagava. Com el temps s’havia encebat amb la seva memòria. Sempre l’havia estimada. Ella ho sabia malgrat els contratemps i la poca sensibilitat que desprenia en Baldiri.
La cassola seguia el seu curs. El pollastre guisat donaria empenta a la Sole que s’amagava en les seves flors, una vegada més. Veuria que encara podia fer coses. Que no valia deixar-se caure, ni llençar la tovallola. Això pensava en Baldiri que amb una paciència infinita i amb un amor de més de 60 anys somniava amb la seva Sole, la que sempre havia conegut.
Ara, però només reconeixia la seva aparença. Res era igual. Res seria igual des de el dia que estant a l’autobús va patir l’atac d’angoixa. No poder recordar la parada ni reconèixer els seus carrers. Se sentia perduda i va cridar. Unes quantes persones els separaven. L’autobús atapeït de gent desconeguda els anunciava el que seria la seva vida des d’aquell moment. Un desconcert perquè tot resultaria desconegut al cap i a la fi. Va atansar-se amb la pressa. Què passava. El crit era buit. No l’havia sentit mai abans. Era silenciós i a la vegada esgarrifós. Va poder allargar la ma fins a agafar la seva. No sabia el què passava però era gros. Molt gros. Des d’aquell moment: metges, proves, metges i proves. Fins arribar a l’inici de la fi. La Sole perdria la memòria. A poc a poc, però més ràpid de com l’havia adquirit. Era Alzheimer.
La Sole va deixar els seus testos al sentir que l’aroma del xup-xup s’escolava entre la reixa del pati que donava a la cuina. Algun mecanisme s’havia posat en marxa i tractava d’estimular les neurones inconnexes. Va fer quatre passes fins la cuina. Va agafar la cullera de pal. No recordava haver-la tret del calaix. Amb prudència va tastar el caldo i va sentir com se l’hi eixamplava el pit. Havia sortit bé. Potser, al cap i a la fi, la medicació de prova estava fent efecte. Els seus llavis van dibuixar un somriure. Els ulls li van brillar, potser per l’emoció. Potser no estava tot perdut. En Baldiri va somriure només de veure com l’havia encertada. La Sole havia de lluitar però no ho podia fer tota sola. Va preguntar-li si el dinar estava fet. Va ajudar-la a parar la taula. Van asseure’s i van encendre la televisió. Això era el normal. I en Baldiri volia sentir la normalitat. Aquella que l’havia acompanyat tota la vida.
Merilanding per la vida 