Categoria: Uncategorized

Treva de calor és igual a descans dolç. Avui, primer dia oficial de vacances he dormit fins les 10:30 del matí. Els llençols han ballat amb mi fins que l’esquena ha decidit que ja no hi havia postura millor que posar-se dempeus. Evidentment, mitja família ja havia sortit a esquiar, l’altre m’esperava per esmorzar. La Martina sempre aprofita per ficar-se dins el llit i jo ho aprofito per conversar, xerrar i per amanyagar-la

Tant com puc. Es fa gran i sóc conscient que em queden pocs matins entre llençols amb ella.

Parlant amb l’Emi he descobert una expressió que no coneixia “bufa caldo fred”. A casa som fans de les frases fetes i aquesta, que nosaltres a mode de significat, la coneixíem per “té molta terra a l’Havana”, m’ha encantat. Perquè és tan visual que fins i tot, si l’imagines, fa riure.

La tarda fresca ha convidat a fer un passeig que el Xavi ha ornamentat amb uns xurros (que m’han fet venir calor de nou!)

Al capvespre, hem tornat a mar, a la platja, esperant gaudir de nou de la posta de sol, els degradats i la lluna, però ens ha rebut un mar agitat, amb onades pronunciades que han fet les delícies dels de casa i dels animals fantàstics que ens acompanyen. Amb més fred que fresca hem tornat a casa i hem seguit les notícies de l’exili borbònic que han donat pas a una vetllada de converses, escoltes i reflexions.

Sense cap mena de dubte, ara sí, estem de vacances.

Sabeu que la vida està plena de petits àngels? Gent que és capaç de fer-te la vida fàcil o resoldre’t un problema o acompanyar-te en un moment important a la vida? I si és així, no paga la pena dedicar-los ni que sigui un dia de les teves vacances? Doncs així ha estat el segon dia de les nostres vacances. La Nadia i el Xavi acompanyats de les seves tres sirenes d’anunci han vingut amb nosaltres a fer un passeig amb el barco de l’avi. Com que ara feia dies que no ens vèiem (és l’estranya sensació que ens ha quedat després del confinament, però en aquest cas és veritat) la conversa se’ns ha fet curta. D’un tema a un altre, lligant pors, il·lusions, projectes amb paraules que brollaven sense parar. Sí que és veritat que ens agrada xerrar però hi ha converses i converses, i gent i gent.

A les 14h, després d’un bon aperitiu, hem tornat a port i hem decidit que encara podríem compartir una estoneta més així que hem quedat per veure plegats una posta de sol.

Entre ambdues trobades he tingut temps per trobar el meu racó fresc per llegir, pintar-me les ungles i aprofundir en la sensació de vacances, el que vol dir no fer res!

La posta de sol ha estat fallida per culpa dels núvols que, per altra banda, ens han donat treva de la calor d’aquests dies, però això no ha estat impediment per tornar a veure aquests àngels que es tornen una mica més amics a cada trobada que compartim. Queda pendent una Tunateca i un Fishmuller! Som de vida!

Fa més d’un mes, el Barça jugava fatal. Érem primers a la lliga però vèiem com els partits es feien llargs i només guanyàvem a cops de genialitat (és el que té tenir el millor jugador del món) però la cosa no rutllava. Un canvi d’entrenador, unes cames cansades, un vestuari crescut.. qui ho sap i de cop i volta, s’apaga el llum i tot queda en suspensió. Començava una altra lliga. Una champions com la de los “Juegos del Hambre” però sense pilota i amb un antiheroi amb l’habilitat de ser invisible per entrar en les entranyes dels éssers humans i arrancar-los l’ànima en la soledat de la nit.
La magnitud de la tragèdia estava servida, els cossos mossegats i enverinats s’acumulaven en els hospitals que desbordats esperaven que l’heroi de la pel·lícula aparegués amb un súper poder capaç de minimitzar la dantesca imatge que ens oferien tots els canals de comunicació. Allò que semblava que només afectava a uns quants, cada vegada era més proper, la mort invisible s’acostava lentament, sigil·losament, silenciosament… ningú la notava però ens estrenyia com una boa constrictor al voltant del nostre cos. Només érem titelles a mercè de la seva força inevitable. Després, la mort.
Fa més d’un mes, ens tancàvem a casa esporuguits per la incomprensió, la manca d’informació i la mort que ens aguaitava. I resàvem, els qui tenim Fe, perquè allò acabés. Les informacions i les desinformacions creixien amb la nostra por. Una batalla campal de dades que es contradeien perquè en el fons ningú sabia res de res. Tot anirà bé, deien els optimistes, això és l’apocalipsi, els altres. Els dies passaven i ploràvem les morts fins que ja no vam plorar. Ens havíem acostumat a acomiadar en la fredor. Descansin en Pau i avall que fa baixada. La llum semblava un punt feble al fons d’un túnel llarguíssim. Ens hi acostàvem amb les xiruques pesants, incòmodes i plenes de fang. Les espatlles caigudes, autòmats caminàvem cap a la inèrcia de la vida que vivíem i allò era tot el què podíem fer, nosaltres els “afortunats”. La vida en els altres era una mica més viva, i vivíem en el la por, el neguit, la foscor de companys, amics, parents. I sentíem més present allò que hauríem, sempre, però no, la comunitat, la fraternitat, la humanitat. Tots érem un i un érem tots. I vestits virtualment de d’Artagnans ens desvivíem per les veus que clamaven, sense dir-ho, una mica d’esperança. I això és tot, com si fos poc.
Aquí seguim, el mal invisible encara es fa present entre nosaltres, però ara ja no estem sols. Ara som tots. Ara estem aquí junts per combatre’l o per morir. Som.
Avui, fa més d’un mes que el Barça no juga però cada dia a les vuit de la tarda tirem petards com si marqués el Messi. I avui, com si es tractés de la final de la Europa League hem celebrat que el Miquel ha tornat a casa i que el pare de la Marta se’n sortirà. Dos gols que bé es mereixen una copa.

Fa unes setmanes, que semblen mesos, en una classe d’anglès a la oficina, explicàvem els diferents rituals funeraris en funció de la cultura. La professora ens explicava com al seu país natal, Austràlia, l’enterrament es feia al cap d’una setmana de la mort del difunt i era perquè s’havia de donar temps a la família que s’arreplegués per acomiadar el difunt. De fet, la Shelley, ens deia que no entenia la pressa que teníem en enterrar els morts i que cada cop, els llatins, dedicàvem menys temps a la vetlla. Nosaltres intentàvem excusar-nos amb un que si és perquè aquí vivim tots més a prop, que si perquè som una cultura cristiana i que la importància és en l’ànima no en el cos…

Avui el pare d’una amiga s’ha mort. No hi ha hagut ni vetlla, ni funeral, ni comiat, ni missa, ni res. Una trucada (amb prou mala baba com per dir-li que la seva mort era fruit del triatge, no calia) i una sentència. És mort. I de sobte m’han vingut al cap les collonades d’excuses que li dèiem a la profe d’anglès sobre la poca necessitat d’acomiadar un difunt. Era mentida.
Se’n van, molts, desenes, centenars… se’n van i darrera d’ells una simple trucada. I la propera vegada que veuran els seus familiars serà en forma de cendra, en una urna. I no hi haurà abraçades, ni petons, ni records més que dels més propers. I com sentir l’escalf en la distancia? i com sostenir una mà que ho necessita? I com regalar aquella mirada de confiança, del tot anirà bé? I com acompanyar en la distancia? I com vetllar el no-res, el record, l’amor que se’n va sense ni una imatge que impregni aquest moment tan necessari? Com?

La pandèmia és com una guerra, on els morts cauen en una lluita absurda per la supervivència més que per l’odi contra l’altre i on tots som danys col·laterals. En uns dies farem veure que tornem a la normalitat però ja res serà normal, perquè haurem hagut d’aprendre a desprendre’ns de part de la nostra humanitat per donar-la als altres o als que més la necessiten. Perquè en el fons donar és l’única manera de suportar les inclemències de la vida i dotar-la de sentit.
Avui va per tu Nela. Perquè la vida és injusta. Perquè no hi ha consol i perquè necessitava acompanyar-te en el sentiment.

Abans, quan la gent es prometia, els nuvis no dedicaven tant de temps a preparar un casament, no hi havia photocols ni jocs ni inicials il·luminades. Miraven més enllà, feien pensant en allò que potser algun dia els faria falta. Nosaltres els més joves trobàvem una cosa inútil això de l”ajuar”, aixovar en català. Tantes tovalloles, tantes tasses de cafè, tants llençols I, a més a més, blancs. Quina estupidesa! Però ves per on, nosaltres érem els imbècils volent tenir llençols de colors, estampats o fins i tot impressos amb les fotografies de les nostres mascotes, quan el que mai passa de moda és el blanc!!!

Avui un aixovar guardat a dalt d’un armari durant 57 anys ha vist, per fi, el seu propòsit de vida. Donarà forma a unes mascaretes que, potser, salvaran vides. Setze quilograms de tela 100×100 cotó, de les que ja no n’hi ha, per abastir residències, farmàcies, Centres d’Atenció Primària i tot aquell que ho necessiti. Una vegada més la sabiesa dels grans ens salvarà de nosaltres mateixos, que crèiem que amb l’edat es perdien facultats quan, en realitat, preveure el futur és la millor garantia per a viure bé el present.

He fet vacances. Sí, del confinament. Vull dir que durant el cap de setmana he intentat trencar amb totes les rutines que segueixo de dilluns a divendres. Començant per llevar-se tard, menjar tard, sopar tard i anar a dormir tard amb un gintònic de més.
He gaudit amb la família, les amigues i els col·legues de teatre virtualment. El meu aniversari era l’excusa, però si voleu que us digui la veritat… ja anava sent hora que féssim servir la vídeo trucada, no ho trobeu?
M’agrada parlar amb la gent cara a cara, i a sobre es pot compartir… i no en teníem ni idea. La de coses que aprendrem per culpa del bitxo!

Els que conec que l’han pillat segueixen fotuts. No hi ha cap alta, i no hi ha més opció que esperar que la seva fortalesa els faci aguantar els embats del virus. Jo mentre reso. Sé que n’hi ha que se n’enfoten, però nois, la Fe és la Fe. I jo m’hi aferro, què voleu que us digui. I, sí, segur que em faig les mateixes preguntes sense resposta que vosaltres, però per mi tenir Fe, en moments així, ajuda.

Avui mentre teletreballava he aconseguit posar-me en contacte amb el Chen, l’amo del basar xinès que tinc a sota casa. Ara que hem aconseguit la roba ens manca la goma, així que l’he trucat i aprofitant que anava a comprar el pa, l’ha agafada i me l’ha portat a casa. Suposo que el mal comú, la incertesa, el temor i la necessitat de saber-se importants pels altres l’han fet venir. Una cultura tan diferent a la nostra i tan semblant en l’essencial.

Els nens també treballen i es distreuen amb la tecnologia de la qual normalment els teníem bastant privats. I mira, què voleu que us digui, jo crec que això canviarà una mica els hàbits. La tecnologia també rema a favor d’un consum responsable i d’una despesa innecessària. La tecnologia i les dades obertes fan que tinguin curiositat per les coses que veuen, no que els expliquen. Experimenten, busquen, cerquen, expliquen i aprenen coses sense planificar-se. I això també té coses bones. Per exemple, l’Arnau va caçar una “polilla” i la va posar sota el microscopi i va trobar una mena de niu al sostre d’una habitació i també. De manera que va descobrir que allò que semblava un borrissol de pols, era un niu de l’espècie que distreu als gats de casa. (Ecs, quin fàstic veure els bitxos ampliats)
En fi… aquestes coses del confinament són prou bones com per afegir-les al calaix d’aprenentatges positius de vida. Seguim

No sé si després d’això serem millors o pitjors persones però us he de dir que mentre estem de confinament i amb unes expectatives tan incertes, amb unes amigues hem començat a fer una llista, que segur que anirà creixent, sobre les imbecilitats del confinament. Coses que s’escapen a cap rao i amb les quals no ens reconeixem com a normals. Llegides fan riure, però n’hi ha per pensar-hi a fons.

Comportaments imbècils del confinament:

1- No saludar, ni tenir una frase amable pels repartidors/tècnics que venen a casa a resoldre’ns la vida.

2- Insitstir en els deures que han de fer els nens com si els hi anés la vida.

3- Reclamar més atenció a la parella (amb qui estem confinats!)

4- Creure que ara que ets a casa, ets més super woman que mai.

5- Pensar que tot el que sempre havies volgut fer /aprendre a fer, ara és el moment, i així et sumes més feina a l’esquena que fa que al final del dia semblis el Jorobado de Notredam

6- Pensar que gràcies al confinament aprendràs anglès quan fa 40 anys que l’estudies..

7- Omplir el rebost desmesuradament com si haguesssis de superar un rècord guiness de conserves per metre quadrat.

8- Comprar més paper de wc del que cap a l’armari del bany!

9- Mentres medites, obrir l’ull dret per agafar el comandament i posar el capítol de “Blaze and the monsters machines” que els teus fills t’estan demanant, i acabar la pràctica pensant que has aconseguit meditar.

10- Descarregar-te tantes app que el mòvil ja no se t’engegui.

11- Pensar que els 10 minuts de “Ritmos Latinos” et permeten prendre’t un gintonic perquè tens el saldo calòric a favor.

12- Pensar que setembre tindrà 100 dies (Sant Jordi, Feria de Abril, Alimentaria, Roland Garros, Patum…)

Els meus coneguts evolucionen favorablement però jo no deixo de resar per ells. Tampoc deixo de fer mascaretes. Ara toca trobar roba, again.

Paranoia. A mig matí ha caigut el wifi, com si no caiguessin prou coses en els últims dies. Com que teletreballo he hagut de cercar una solució. Reiniciar tres vegades i, finalment trucada del tècnic. “Sra Plana. Sí. Pasaré sobre ls 17h.” PASARÉ? No no, no vull que passi però no li dic. Dino mentre el meu cervell oganitza mentalment la trobada. En Xavi, no hi será present, millor. Els nens… què faig amb els nens? Ai Senyor.

Sona el timbre. Cada vegada que sona el timbre a casa es produeix un daltabaix. Per l’intèrfon hem vist uns ulls… és tot el que es veia. Tranquil·la, m’he dit, va protegit i total hem de pujar al terrat. Em poso la mascareta, els guants, les claus a la butxaca… obro la porta i li dic vamos. I llavors em diu… no, tengo que entrar y mirar la línea. Des de la porta he fotut un crit perquè tothom es microconfinés a la seva habitació. Ha entrat. Ha comprovat que tot estava ben endollat i m’ha demanat que l’acompanyés al terrat. A l’ascensor m’he posat d’esquenes a ell. Plovia. Ha estat mirant de reparar-ho i fins a dues vegdaes hem repetit l’operació. No m’ha sortit ni una frase amable, d’aquelles de cortesia que tant utilitzo. Si no ens veiem les paraules perquè un comentari de més?

Quan ha marxat he desinfectat tot el que havia tocat i se m’han negat els ulls pensant que ja mai més tornarà a ser com abans. I si ens haurem d’acostumar a viure així.

A la tarda he seguit tallant patrons de mascareta per repartir entre cosidores i hem pogut fer més entregues.

Al CAP una amiga hi ha portat la mare, ahir va ser el pare i m’ha dit que la gent entra al CAP sense protecció perque no en tenen. I jo voldria poder fer mascaretes per tots però no puc, no arribem i ens torna a faltar roba. Però en realitat, amago la meva angoixa entre les puntades, els fils i les tisores.

Avui m’he dedicat una bona estona a pregar-li a Déu per tots els que ja han caigut, a tots els malalts i a tots nosaltres.

Tinc sort perquè tinc Fe.

Aquest dilluns ens ha costat posar-nos-hi com qualsevol altre dilluns. Vull pensar que és perquè aquest cap de setmana hem aconseguit deslliurar-nos dels horaris i trencar la rutina i no perquè ja hem caigut en la desídia. El que ens ha posat les piles és que encara quedava un tallet de pastís que va fer ahir en Xavi. I us prometo que estava espectacular!

En fi, amb la glucosa pels núvols hem tornat a la rutina que només s’ha estroncat per una trucada al timbre. Després de mirar-nos amb el qui deu ser en els ulls, l’Arnau ha estat el primer en dir: mami… la roba! (té una memòria espectacular) Així que hem anat fins la porta i ens hem posat nerviosos… quina paranoia, tu! Que si em desinfecto abans, que si ho faig després, que si guants que si…. ding dong…. he agafat la caixa i li he dit adéu amb molta pressa. M’he tornat a desinfectar les mans de seguida i torna a començar. Talla que tallaràs i fent economia tèxtil per un tubo per aprofitar cada centímetre de tela que ens han fet arribat. L’empresa que ens la donat és Gratacós i es tan bonica la tela…. serviria per un vestit d’estiu perquè és de cotó, de color blau turquesa… però millor servirà per les 100 mascaretes que en sortiran, oi?

Amb la crida que vam fer de tela l’altre dia, m’ha trucat un senyor que ha ideat un teixit per a mascaretes d’un sol ús. Només s’ha de retallar un rectangle i fer dos traus per posar-hi les orelles. Jo li he donat les gràcies i tot i que la idea em sembla enginyosa, m’ha sortit la prudència que de tant en tant uso i li he dit que ho demanarem als mateixos centres. Si fos així, qualsevol persona podria fer-ne i la producció i així es podria subministrar a més gran escala. Aviam què ens diuen! Crossing fingers.

He començat a saber de gent que està afectada i fins i tot algun familiar d’algun company que ha traspassat per causa del #COVID16. I això em fa patir, sento que el cercle s’estreny i que la mort en forma de boira camina entre nosaltres i això no m’espanta, em dona força. S’han de fer mascaretes, més, més…65! Bé, ja arribem a tots els sanitaris de la residència de Les Corts. Avui ja les tindran. No ho sé, pel meu cervell és important tenir un escut per lluitar contra el dolent de les pel·lícules de superherois. Potser és una manera naïf de simplificar la tragèdia que s’atansa i que com en un joc d’atzar, la mort va triant les seves víctimes i els xucla l’alè fins a extenuar-les. I no us equivoqueu, el meu escut no és un retall de tela, és el que hi ha darrera d’això, el que ens ha portat fins això, un acte de solidaritat, un agafar-se les mans sense tacte, un saber que hi comptes i que hi ha qui sempre hi és, desconeguts esdevinguts àngels i trucades que són com abraçades plenes d’emoció. Aquest és l’escut de la vida, la meva i la de tots. Es diu amor.

No sempre les coses surten com una les espera quan les espera, així que m’he passat tot el dia teletreballant i esperant que truquessin a la porta o al telèfon per fer-me arribar la roba, però no ha estat així. De totes maneres, sí que hem rebut roba de donacions particulars. I és que a les que ens agrada de cosir sempre tenim roba que no acabem de fer mai hahaha. La Pepita ens ha servit uns 5 metres de roba de cotó amb la que es volia fer uns llençols. Ella, que en prou feina si veu, i no pot col·laborar cosint, ens ha donat el projecte que li havia quedat pendent a l’armari. La Matilde que era modista ens ha tret el patró del vídeo però ella que és persona de súper risc, ha dit que sí a col·laborar però que li hem de portar la roba súper desinfectada. Així que rentadores en marxa. També hem fet una crida veïnal per la goma que he de subjectar les mascaretes. De totes maneres, com que hem anat fent proves, crec que el millor és portar a la residència aquestes de mostra i aviam què ens diuen.
Fer jornada intensiva un divendres, m’ha fet la mateixa il·lusió que un divendres normal… és curiós. Però trencar la rutina no sempre vol dir anar a dinar a un lloc o un altre. També vol dir poder fer una migdiada o mirar una peli després de dinar o…, en el meu cas, cosir.
Us he de dir que m’ha costat una mica més del què esperava la mascareta. Era una de prova amb material sobrant d’altres projectes que tenia per casa. La Martina ha dibuixat el patró a la tela i l’Arnau passava la planxa per sobre del cosit mentre en Xavi aprofitava la col·laboració amb el Versió Rac1 per demanar més tela per antena. Nosaltres tenim mans, ara ens manca material. Un autèntic equip entregat als altres. M’agrada que els meus fills visquin i beguin d’aquesta manera de ser i de viure.
Una vegada la mascareta ha estat feta he volgut provar l’esterilització al microones però com que la tela no era 100% de cotó l’he cremat… i ja veieu la casa plena de fum amb una olor a cremat que m’ha posat d’una mala baba…
Sort que a mig ventilar, la rentadora dels llençols que es rentaven a 90 graus s’ha acabat i m’ha servit d’excusa per pujar al terrat. M’hi ha acompanyat el Xavi i hem fet una cerveseta mentre miràvem les llumetes de les vides que no veiem. Hem sentit el silenci, hem respirat fons i sense dir-nos res hem mirat el carrer on només hi passejava un senyor amb un gos i ens hem agafat la mà i hem tornat a casa, on hi tenim el més important. La vida.

Esperar no està fet per mi, però sóc molt conscient de la meva responsabilitat social. Així que no em moc de casa. Els que em coneixeu una mica sabeu que el meu cap sempre està rumiant alguna cosa per fer. Sí és veritat que estic aprenent a gaudir del temps que s’ha aturat i que vivim com si fóssim a l’espai, sense gravetat ni sense saber cap a on anem, però cada vegada tinc més clar que el que a mi em motiva és poder fer que allò que tinc al cap .

Avui el dia ha començat com ahir i abans d’ahir i l’altre… i això que era el dia del pare. La Martina i l’Arnau li han fet una manualitat i ell els ha donat les gràcies fent-los un bikini per esmorzar.

He agraït el sol, després d’un parell de dies grisos com el ciment que veig a través de la finestra. No sé perquè no fem els edificis de colors. Potser hauríem de pensar-hi una vegada acabi aquesta presó sanitària. La natura és plena de color i vivim una vida gris, en un lloc gris… en fi.
Com a bon signe de foc que sóc, en sortir el sol, el meu humor i la meva energia s’han disparat en forma d’idees. Algunes per la família, d’altres per la feina però la que m’ha motivat més és aquesta.
Abans del confinament vaig anar a comprar tela per cosir, m’encanta, m’entreté i em relaxa, però la meva consciència em deia que amb la que està caient, fer-se un vestit per un Casament o per a una Confirmació era massa superficial, massa lleuger, massa, massa poc. Omplir-se l’armari quan no saps ni quan podràs estrenar… doncs em semblava veritablement ridícul. Així que després de dos dies amb la idea rondant-me pel cap i amb dos intents fallits. He decidit que si un vol, pot.

He trucat a uns amics que tenen una important casa de teles a Barcelona, els he demanat tela 100%cotó per a fer mascaretes reutilitzables (ens han dit com les hem de fer unes doctores de la Dexeus) he aconseguit parlar amb les meves amigues catequistes, els he fet la proposta i han tret la pols a les seves màquines a l’acte, i en la primera trucada a una residència d’avis del barri ens han demanat 60 mascaretes perquè no en tenen. La Janni, que és la més jove és la que recollirà les comandes sense veure les nostres amigues més grans, que són de risc però que es neguen a viure la vida, el que els quedi, com a simples espectadores. He d’aprendre tant d’elles…
I què voleu que us digui, torno a creure en l’espècie humana i en l’amor als altres. I em sento feliç. A casa, quan he penjat el telèfon després d’organitzar-ho tot ho hem celebrat com un gol de Messi, com la falta de Koeman o com guanyar la Champions… hem aplaudit i ens hem abraçat perquè podem ajudar als sanitaris i els avis i les senyores de la neteja i tots!

Com comprendreu, el Merilanding serà més curtet. De fet, a partir d’ara, cada dia el més important no serà el que escrigui sinó el que cusi. Perquè ells són els que de veritat importen.

Me’n vaig a fer mascaretes!

Crec que la notícia que potser això s’allarga fins a 4 mesos ha posar fre a l’angoixa. Queda molt! I en el fons, malgrat la mala notícia que pugui semblar, no està malament pensar que això va per llarg. Portem la pressa incorporada i tothom té mil idees per fer passar ràpid el temps, però cal? Potser és hora de assaborir les converses, d’analitzar les mirades i reconèixer el malestar darrera d’un greu de més o d’un agut de menys. Potser és temps d’entendre la necessitat de l’altre i la mancança de casa. Potser és temps de comprendre com vivim i si això, que anem fent sense pensar, és la vida que ens imaginàvem quan encara pensàvem en el futur. Quan encara érem nens.
La veritat és que encara no sento l’angoixa. Potser és perquè en aquesta vida ja he hagut de viure situacions doloroses i sé, que amb el temps, s’adapten a la persona i ens fan cuirassa. Resiliència en diuen. Jo en dic tenir esperança i ganes de viure bé a parts iguals.

El dia, més o menys, com el d’ahir. Les tecnologies m’han permès fer reunions, que he trobat més àgils i productives, i no serà perquè no en tingui ganes de parlar amb gent de fora de casa. Però a través de la pantalla anem per feina. Tots estan bé, gràcies a Déu. M’ha agradat veure’ls, encara que fos virtualment. Sí, ja sé que per molts, aquests dies, lluny de la feina física respiren alleujats i se senten a resguard davant del terror que suposa haver-se de relacionar amb algun company o cap més o menys cabró. Però a mi m’ha anat bé veure’ls.

Els nens i els professors aprenen d’aquesta situació a marxes forçades. Uns dies massa deures, d’altres la comunicació falla… però amb bona voluntat tot s’anirà posant a lloc. N’estic segura. L’Arnau, abans de dinar, em feia la reflexió que hi ha coses que els demanen a través de la plataforma Clickedu que el professor no ha donat i llavors m’ha dit que “és clar si no hem fet la matèria perquè no ens ho explica ningú, com aprendrem la lliçó?” I llavors hem parlat dels grecs i dels romans que sense gaire tecnologia sabien un munt de coses de l’univers i que això només era fruit de la curiositat, de la observació i de les ganes de saber de cadascú. Segur que hi havia grecs que es grataven la panxa. Tot depèn d’un mateix.

En Xavi ha aconseguit muntar-se un petit estudi a l’habitació i això que el despatx, que era l’habitació de l’infern, ara ja està operatiu per a qualsevol activitat que es pugui realitzar en 7m2. Però li ha anat més bé a l’habitació i a mi tant me fa, no cal discutir per aquestes coses.

El MacGyver i la Dolça són els més estressats de casa, em temo. Ens troben per tot arreu y han de compartir el seu territori amb nosaltres totes les hores del dia.. En Xavi ha patit el seu estrès amb alguna esgarrapadeta de més, però no s’han fet pipi al llit. Així que tot en ordre.

Avui he demanat al president de l’escala (-ho tenia fàcil- en Xavi) que podríem fer un grup amb tots els veïns. Sí, sé que som molts (74, crec), però també sé que n’hi ha que viuen sols i que són grans. Crec que estaria bé saber com estan o portar-los menjar o passejar-los el gos si estan confinats perquè estan malalts. No ho voldríeu vosaltres? Em fa molta llàstima la gent gran i com se ceba aquesta malaltia amb ells. És com si algú hagués jugat a ser Déu i hagués volgut eliminar aquella part de la població que més recursos gasta i més despesa genera pels governs. Però, què voleu que us digui… per mi els avis són molt importants. Jo ja no els tinc, però per mi els avis són la consciència viva del passat i una eina poderosa per entendre el futur.

Ahir vaig veure a través de les xarxes que cerquen gent que cusi mascaretes pels sanitaris (Robin Hat) i em va faltar temps per dir-los que la meva Singer i jo estem a punt de puntada. M’agradaria sentir-me més útil i ajudar i donar un cop de mà… No hi puc fer més, és la meva forma d’entendre la vida. No sempre és agraïda, però no sé ser d’una altra manera.

En realitat no és el primer dia, però després de donar-li voltes i algun suggeriment, quatre dies més tard començo el Merilanding del confinament.
Avui és dimarts (és important per a nosaltres recordar quin dia de la setmana és i poder-lo diferenciar del cap de setmana). Com fa dos dies, ens llevem sobre les 8h i costa el mateix que els dies normals però podem apurar més. És com si visquéssim al despatx del pis del costat. No agafem el cotxe, ni el bus, ni la bicicleta, ni el patinet, per tant tenim temps de dormir una miqueta més que l’habitual, però som de dormir. Una sort.
Estar confinat no sempre es porta bé. Hi ha moments que sembla que tot saltarà pels aires, d’altres sembla que portem tota la vida tancats a casa, i hi ha molta pau. Ahir el mal dia el tenia el Xavi, perquè era l’únic que no tenia massa feina a fer, avui ha estat la Martina qui s’ha aixecat amb aquella mala baba que no es pot aguantar. Però mira, ens ha servit per a poder parlar del què sentim. La vida que portàvem no sempre ens permetia mirar dins nostre i identificar el què sentim a cada moment. Així que avui hem parlat de la necessitat d’expressar-nos sense ofendre i que hem de tenir en compte que quan ens ferim, estant aquí tancats, la ferida és més profunda, més punyent. Així que hem estat tots d’acord que hem de poder parlar de tot mirant de posar-nos a la pell dels altres i amb respecte. Espero que la sessió de coaching amateur d’avui ens duri uns dies… Ah i tota aquesta discussió ha vingut per un fet tan quotidià com anar a la dutxa. Com costa, tu!
Això és una altra cosa que ens hem autoimposat. Comencem el dia, fent-nos el llit, dutxant-nos i vestint-nos còmodes. No anem en pijama. És com mantenir un cert grau de dignitat i d’autoestima. No sé com explicar-ho. És com viure amb l’esperança que en qualsevol moment podrem tornar a la vida normal i en tindrem tantes ganes que no ens esperarem a vestir-nos per trepitjar el carrer.

A casa ens hem fet un horari. Jo faig el de la feina, perquè teletreballo (sóc de les afortunades) i els nens s’han organitzat de manera que a cada hora canvien d’assignatura. Els profes els posen deures a través de les plataformes digitals, així que aquest temps també ens servirà perquè els nostres fills es digitalitzin una mica… que no sabien ni com es guarda un document word! Pot ser? Sí, és.
A mig matí i a mitja tarda, com que no tenim balcó, pugem al terrat de l’edifici. I sentim la remor del mar que no veiem i alguna ambulància i ens imaginem les vides que hi ha darrera dels petits quadrats que ens envolten. És el meu moment del dia preferit. Em fa sentir viva.
Aquest terrat també és el territori per alliberar-nos de l’angoixa i l’ansietat. Quan algú de nosaltres se sent una mica trist, malhumorat o angoixat té permís per pujar al terrat, amb la condició que ho ha de fer a peu. Això vol dir pujar 4 pisos i baixar-los en acabat. Aquesta miqueta d’exercici serveix per a desesetressar.
Quan acaba la jornada ens dediquem a fer el què ens agrada… jo ho tinc fàcil. Però penso sovint en aquella gent que tot allò que els agrada fer és a l’aire lliure… quin pal! Així que he pensat de fer un tutorial per a tots els que vai caure en l’oferta de la màquina de cosir del Lidl i encara no us hi heu posat.

Estar confinat té com avantatge que penses més en allò que tens, en el que no tens i en els altres. Per això una de les coses que faig és trucar. No whatsapejar, sinó trucar. I si puc fer-ho amb una videotrucada millor. Crec que si tots ho féssim, la gent que viu sola no estaria tant sola, sobretot aquests dies que no els queda altre remei.
Bé, per avui ja n’hi ha prou.
Bon confinament i salut!