Categoria: vacances

Alt Empordà., Estiu, familia, vacances

Destí Torroella de Fluvià. Dia 26

MERILANDING

Que això s’acabava ho sabiem des del principi, però avui és l’últim. I arribats a aquest punt una se sent trista i afortunada a parts iguals. Ha estat un estiu complet, un gran estiu. Hem gaudit de tot allò que ens agrada i sense estridències hem fet les vacances desitjades, moldejades amb el temps i moltes proves. Viatges, resorts, casa els pares, curtes, llargues, inexistents, pagades i no cobrades, en definitiva per arribar fins aquí una ha hagut d’anar descartant. Per això té tant de valor el que hem viscut aquests 25 dies. (I pel que fa al temps, nosaltres l’hem agraït perquè ens ha permès gaudir de l’alternativa fàcil de la platja)

Aquest estiu ha estat màgic per molts motius i plàcid perquè després de superar les etapes menys agraïdes de la infància dels meus fills, ara amb 8 i 6 anys,  m’he sentit més a prop d’ells i els he pogut conèixer més que durant el llarg hivern de la pressa i l’estrès. 
Aquest dietari és una ínfima mostra del què són unes vacances. Un estiu per a una família “tipus” catalana. Ja l’any passat, el primer, em va semblar una bona experiència. Aquest segon em reafirmo no sense demanar disculpes pels relats menys curosos (el meu marit i el meu pare van coincidir en donar-me un toc d’alerta) però hi havia dies que la son i el cansament podien amb l’exigència del cal fer-ho ben fet. 
El Merilanding ha tingut una millor audiència que l’any passat i això vol dir que podria començar a plantejar-me escriure la primera novel·la.  Així que esteu alerta el proper Sant Jordi. 

Gràcies família per seguir-me a tot arreu en les meves aventures, als amics per nodrir el merilanding cada vegada que us veia, a pares i germans per donar-me  el copet a l’espatlla que sí és necessari, però sobretot els gairebé 300 lectors que dia a dia han dedicat un moment ha llegir els petits relats sense pretensions i ha compartir-los, fins i tot. Ha estat un plaer. Fins un altre.
Amics, Estiu, Girona, vacances

Destí Torroella de Fluvià. Dia 25

MERILANDING

Està clar que això s’acaba, però amb una bona actitud tot pot semblar interminable. Tot. 

A les 8h ha sonat el despertador (sí, sí DES PER TA DOR) per què el Xavi tenia una cita amb els seus companys i el seu públic. Avui al Teatre Municipal de Girona ha estat una jornada d’aquelles que et posen les piles. Tots tornaven de vacances. Un color de pell i de cabell diferent, més bru, més clar, els delatava. Però transmetien il·lusió. Tots els programes comentaven la importància del moment històric que tindriem la fortuna de gaudir els propers 3 mesos a Catalunya. Un procés en marxa i moltes ganes de viure’l, però sobretot de narrar-lo. Coneixent com coneixo als periodistes estic segura que aquesta tornada ha estat menys fatídica. 
Hem arribat quan la gala ja havia començat per culpa del navegador que ha decidit fer-nos una visita turística per Girona per calmar els ànims abans de l’estrena. Així que quan hem trobat un aparcament hi hem entrat sense fixar-nos ni en on erem. Com dos idiotes miràvem el móbil intentant endevinar el trajecte a seguir. Finalment hem acabat per utilitzar la millor de les tecnologies que s’han utilitzat mai: la pregunta a ls gent dle carrer. A la primera, ja l’hem encertat. Un noi (que la Martina ha trobat molt guapo) ens ha indicat el camí. En 5 minuts ja hi erem. A platea ja estaven els meus sogres esperant-nos, guardant lloc. 
Després de l’espectacle, tots els presentadors han gaudit de converses amigues amb els companys, que no veuen des de fa setmanes. En Xavi, però ha decidit entregar-se al seu públic. Sempre ho fa. Jo crec que no hi ha ningú que tingui més clar que el seu pa és gràcies al seu públic. 
També he vist l’Òscar Dalmau i en Jordi Basté dedicant-se a la gent que fascinada volia saludar en persona les veus amigues. 
…
Sabent que havíem d’anar a Girona i que estava a les meves mans triar restaurant no m’hi vaig pensar dues vegades, un missatge via Telegram (és més segur) a la meva experta gastronòmica de capçalera. La Nuni Cuinetes (http://cuinetes.bloks.cat )em va posar al dia de la gran oferta gastronòmica que ofereix la ciutat de Girona. Tot i que la seva primera opció va ser el Bubble Gastrobar, finalment vàrem decidir-nos pel restaurant Can Marquès. Volíem alguna cosa tradicional i de tota la vida.

La taula estava reservada per les 14h però a la una ja hi erem. Com que el restaurant està davant el mercat de Girona hem decidit esperar-nos asseguts en un banc de fusta. Sempre hi ha vida i es distret mirar un mercat. Però teníem ganes de caminar i la curiositat per veure’l de dins ens ha portat a entrar-hi. A tots menys als avis. 

Una vegada dins ens han entrat ganes de tastar-ho tot. Quina pinta!!!
Hem comprat secallones i olives garcides i les hi hem portat improvitzant un aperitiu al carrer. Els avis s’havien llevat a 2 quarts de 7 per venir des de Cambrils, així que els pobres no tenien ni esma. Fins i tot el meu sogre s’ha près una pastilla perquè es pensava que estava malalt. 

A les 14 en punt hem anat a Can Marquès, un lloc que no ha evolucionat perquè no li ha estat necessari. Tot, TOT, el que fan és boníssim. Crec que si cuines així, l’evolució és innecessària. A més a més a un preu més que asequible (15€ per persona, tot inclòs).
Després de dinar patíem d’atacs de son. Un bon àpat és el que té. Així que arribats al pont de pedra hem vist el trenet que fa la visita turística pr la ciutat i seduïts pel truc truc i els còmodes seients encoixinats, hem pujat. 
Un vol amable que et permetia gaudir d’aquesta ciutat que enamora, sense pressa, sense cansament, observant-la, sentint-la.
L’avi Jaime ja tornava a estar en plena forma. Així que novament al Pont de Pedra hem decidit anar al Rocambolesc. Una gelateria que signa el petit dels germans Roca, del celler de Can Roca. La botiga, petita i encantadora, transmet màgia i tenia aquell punt naïf dels decorats antics de les pel·líciles de Disney.  Ens hem pres el que més ens ha cridat l’atenció i és que els gelats sempre entren per la vista. Un entrepà de briox calent farcit de gelat. Una autèntica delícia.
El dia estava resultant més que complet, però encara quedava el sopar de fi de festes a ca l’Ivan. Hem organitzat una barbacoa, he portat gaspatxos i uns aperitius, el Carles el beure, la Marta les postres i la carn l’Ivan. Una vetllada, com sempre plàcida, entretinguda, tranquil·la. Però avui com a quelcom especial i únic (com els dies de calor d’aquest estiu) hem deixat que els nens es banyessin pels volts de les 12 de la nit. L’hora bruixa ha captivat als pares que s’han llençat a l’aigua engrescats pels nens. Sense cap mena de dubte una experiència màgica pels menuts. Se sentien com un adolescent el primer dia que surt per la nit. 
De sobte he oblidat que falten dos dies per tornar-hi i que això té un final. De sobte només m’ha importat passar-m’ho bé. Així que tot és qüestió d’actitud.

converses, Estiu, familia, love, nens, platja, plenitud, vacances

Destí Torroella de Fluvià. Dia 24

MERILANDING

Hi ha dies que saps el que necessita la teva família i lluites contra tots els buffs, ais, i les cares de tortuga per aconseguir fer-los veure que el teu pla és la millor cosa que podríem fer. Doncs això és el que ha passat avui. Havíem quedat amb la iaia Berta per dinar a L’Escala. Així que els he dit d’anar a la platja de les pedres, la nostra preferida. El dia era fantàstic, ja no hi ha tanta gent i segur que feiem una mica d’activitat i gana per dinar-nos el súper plat de macarrons que ens esperava. Tot i que han intentat boicotejar la proposta perdent temps i la meva paciència, he aconseguit anar a la platja amb tota la família. Com em temia a la platja hi havia la gent justa i l’aigua era neta, tranquil·la i transparent. Com que els he convençut amb la promesa que ens banyaríem tots junts (has de planejar anar sense res de valor per poder-ho fer) tan bon punt hem arribat, el reclam popular no s’ha fet esperar. Així que m’he disposat a entrar a l’aigua que tenia aquella temperatura freda tot i que saps que al minut no podràs sortir-ne de tan bona com la trobes. I així ha estat. Hem nedat i ens hem submergit. Jo no portava ulleres, però també em capbussava. La seva fascinació pel fons marí ha resultat màgica. Estrelles de mar, gambes, crancs, musclos, eriçons i peixos.  Molts peixos i de colors molt bonics. 

La Martina i jo hem decidit deixar l’exploració abans que els nois de la casa. I ens hem assecat a les roques. La Martina em preguntava coses del mar, jo responia les que sabia, d’altres les inventàvem.  
Alhora de dinar hem pujat fins a ca la iaia a peu. La temperatura era taaan agradable. Per un moment s’ha parat el món i m’he sentit plena, afortunada i segura de tenir la millor família del món.
La iaia ens ha fet macarrons. Avui es trobava millor de l’artrosis, o sigui que també estava de millor humor. Hem gaudit d’un dinar fàcil pels nens sabent que no hi havia cap activitat prevista per la tarda fins que un missatge ens convocava demà a fer el
Sopar de fi de temporada. Així que hem dedicat tota la tarda a fer uns aperitius, un gaspatxo normal i un de síndria. Segur que hi ha qui pensa que ens hem embolicat massa. Però als meus fills els agrada cuinar perquè els deixem participar. Potser seria més fàcil posar-los la tele, però llavors perdríem les estones compartides. 
Un joc de la por i un podeu anar a tirar les escombraries han resultat el fi de festa per avui, que demà ens espera Girona i ens hem de llevar ben d’hora. Buff!
Amics, Estiu, pescar, Sant Pere Pescador, vacances

Destí Torroella de Fluvià. Dia 23

MERILANDING

Una de les coses que més gaudeixes quan estàs de vacances és alliberar-se dels horaris. Doncs fet! Avui ens hem llevat tard i tot i que estem de vacances hi ha algunes obligacions que no es poden obviar com, per exemple, posar la rentadora. Quan ets tu que compres la rentadora tens l’oportunitat de saber com funciona llegint-ne les instruccions, no tothom ho fa, però quan vas a una casa de lloguer et trobes una renradora que té un programari fàcil però que no et diu quan trigarà. Així que hem fet el gos fins que ha acabat. Bé de fer el gos no, que hem preparat el llit de patata i ceba i el fumet pel llobarro que vàrem pescar ahir. Que els nens ajudin quan no hi ha pressa és una sensació molt agradable, compartir coneixements amb els nens sempre ho és. 

Finalment hem anat a la platja. Una trucada de la meva neboda Helena per parlar amb la seva cosina Martina, la meva filla, ha estat motiu decisiu per arrossegar les dues famílies fins al mar. 
Dijous ells ja comencen a treballar així que com un espasme m’ha vingut al cap que dilluns he de tornar a la maleïda rutina i no sé si m’hi veig amb forces.
Hem dinat tard, a les 16h comencàvem l’aperitiu, mentre el llobarro es coïa al forn. 
Per la tarda hem caigut rendits per la inèrcia de les vacances i del descans. 
Al vespre hem anat a pescar amb la colla d’amics de Sant Pere Pescador. Quan hem arribat ells ja hi eren. Taules, cadires, paravents, neveres, tovalloles, un munt de nens. Feien un goig en nua platja nua de gent! 
Nosaltres no portàvem cuc i l’Arnau, sempre pacient, començava a posar-se nerviós. Tenia ganes d’estrenar la canya que li va regalar la iaia Berta. Així que en Xavi i jo hem decidit mullar-nos el cul, literalment, per caçar uns quants cuquets. La delicatessen autòctona dels peixos d’aquí. La veritat és que de tot el munt de gent, només un, en Marc, havia portat les canyes. Unes pèrtigues altíssimes amb uns sensors que canviaven de color quan picaven. Al seu costat semblava que anèssim amb canyes de fireta. De fet no ho semblava ho era. Una de les canyes de l’Arnau valia 7€ i va ser comprada en un xinès. 
Mentre jo parlava amb les meves amigues (ai quin gust!) en Xavi i l’Arnau anàven pescant. Jo al principi encara m’hi he quedat uns estoneta amb ells, el temps suficient per treure un sard de mig pam.  
Quan ja feia estona que xerràvem i ja havia oblidat a part de la família entre rialles amigues, sento en Xavi de lluny cridant : Mireu mireu, l’he pescat, l’he pescat. I l’Albert, que llavors era al seu costat deia, osti és gran aquest. Quin bitxo tu!
Me l’han deixat agafat tot i que el mèrit era del Xavi que hi havia posat el temps, la paciència i l’actitud. La sort li ha portat un llobarro de 750grs. Pescat amb la canya del xinès i amb cuc km0. Una bona lliçó de vida. 

nens, vacances

Destí Torroella de Fluvià. Dia 22

MERILANDING

Es nota que estem de vacances. Avui el lampista ha vingut a arreglar-nos la cadena del water a dos quarts de nou i la feina que tinc per escriure a aquesta hora. Però vaja.

El dia ha començat aviat. Els nens s’han despertat amb el lampista. Així que hi hem posat patxorra per esmorzar, patxorra per vestir-nos i patxorra per decidir què faríem. Tot i que el sol ens ha deleitat amb la seva presència hem volgut anar a fer una ruta en bici. Hem començat per fer un clínic a les bicicletes, inflar rodes, revisar frens, posar timbres, canviar les gomes del manillar… I com que som molt destres hem sortit de casa… A les 12h.
Així que hem decidit anar a ca la Ruki a fer un aperitiu. De Torroella a Sant Pere Pescador hi ha uns 4km. La idea era per anar per camins rurals, així que hem decidit obviar la línia recta per agafar un camí de carro entre fruiters. De fet, mentre anàvem per fruiters hem vist com ja comencçaven a collir.

Després la cosa s’ha anat estroncant semblàven dins la pel·lícula, Los niños del maiz, en versió familiar i de dia. Però perduts igual. Hem tardat vora l’hora i mitja a arribar a trobar un camí que ens portés a l’aperitiu, finalment ho hem aconseguit:

Hem vist les germanes de la Ruki i de la Marina. Sempre que podem passem a veure-les.
A la tarda hem anat a pescar tal i com havíem quedat i hem fet un llobarro de 650 grs. Que l’ha hagut de treure ma mare, perquè a l’Arnau se li hagués escapat (versió de ma mare). 

En fi un gran dia i molt cansament! ZZzzzZzzzZ

Empordà, Estiu, nens, platja, vacances

Destí Torroella de Fluvià. Dia 21

MERILANDING

Als sants i als minyons no els prometis si no els dons. 

Quan he vist que el Sol no era un miratge i que sortiria, he vist clar que la proposta que havíem considerat amb l’Arnau seria un fet (el pobre portava tot l’estiu esperant el gran dia d’anar a dinar a la platja. Jo ja havia cedit) 
Així que he esperat que els nens es despertessin per posar-me mans a l’obra. En cadena hem anat preparant els entrepans. Jo treia la carneta de les sardines que ens varen sobrar. L’Arnau untava amb tomaquet els pans i la Martina preparava les tovalloles. Hem decidit anar a la platja de Sant Martí d’Empúries, però la de l’esquerra de l’espigó. La de la dreta, al haver-hi el pàrking, sempre està a reventar de gent.  
Sembla que després de tants dies de mal temps, tothom a tingut la mateixa pensada. Per aparcar i no pagar hem deixat el cotxe en un lloc que si no ets d’una gran ciutat no l’aparques. Els 10 últims moviments només eren de volant. No podia tirar ni endavant ni endarrera, així que he hagut de ficar-me, per dins, al maleter per treure les 4 coses de la platja: el cistell, la nevera, l’umbrel·la i el matalàs. Així que carregats com ases però amb la il·lusió de, novament, el primer dia de platja hem fet la mudança cap a la sorra. Segona línia de mar.
 
Després de dinar ha vingut la meva mare.  Li fa molta mandra sortir de casa, i més quan no tens res a fer. Així que aquests dies que la tinc a la vora li dic que vingui allà on som. Al principi, com que no ens hem entès amb la platja, venia una mica malhumorada, però la veritat és que hem estat bé. Els nens s’ho han passat bé i el matalàs ha estat, novament, la compra de l’estiu. Com cada estiu fins que no compres el ditxós matalàs ets un esclau: mama, per què no vens a l’aigua? Mama, per què no jugues a pilota amb mi? Mama?

Per variar m’he quedat sense bateria o sigui que a les 20 del vespre, quan he pogut tornar a conectar el mòbil he vist que en Xavi ja estava al tren, tornant. 
Una jornada profitosa li ha permès tornar a ser amb nosaltres avui mateix i gaudir d’aquesta última setmana. Un autèntic regal. I és que la vida de l’autònom, de vegades, poques, té alguna recompensa.
descans, Estiu, vacances

Destí Torroella de Fluvià. Dia 20

MERILANDING

El dia no començava. Jo era desperta perquè havia acabat la son una hora i mitja abans que la resta de la família es llevés. Fins i tot la Dolça dormia entre nosaltres. Tranquil·la. 

Com cada diumenge hem trobat una estoneta per anar a l’església. Ens agrada anar a Sant Martí d’Empúries, on ens vàrem casar. Mossèn Ubach fa 11 anys ( el Mossèn que ens va casar)  en tenia quasi 80, ara en té quasi 90 i s’ha disculpat per a jubilar-se. La vista i l’oïda no fan possible la seva tasca. M’ha semblat trist, tot i que ell no parlava amb ressignació, més aviat amb conformitat. Ell no pot donar més i accepta el pas del temps en la seva carn. Simplement.
Hem dinat a Can Parera i només us diré una cosa TOT el que cuinen està bo i a un preu més que raonable. Hem menjat un arròs negre E S P E C T A C U L A R. La Tati i l’Albert sempre els agrada que ens quedem una estona passades les 16 hores, quan la cuina es tanca. Així xerrem, un hobby compartit. 
Aquesta tarda hem acompanyat a en Xavi al tren. Arribàvem tard, així que hi ha hagut moments que semblava que estàvem en aquelles persecucions pels carrers de Sant Francisco, però a Vilafant i amb badens. L’Arnau ha arribat a l’estació un pel marejat. No ha estat l’únic.  
Després de tants dies amb en Xavi a totes hores, crec que em costarà seguir el ritme vacacional. Ja sé que sóc la que proposo i els engresco a fer coses que potse no farien, ni per bé ni per mal. Però estigueu segurs que jo no faria res si no sabés de la seva confiança i la seva capacitat que em fan més forta. Així que començo la setmana amb dues males notícies: no tinc el Xavi i aquesta és l’última setmana, així que no em queda una altra que entregar-me al màxim al descans i començar a preveure la tornada, que després d’aquest magnífic estiu, serà més dura que mai.
Estiu, holidays, nens, sardinades, summer, vacances

Destí Torroella de Fluvià. Dia 19

MERILANDING

Despertar-se durant les vacances amb pressa té un no se què que arrossegues tot el dia. Vam decidir fer una sardinada a casa perquè s’hi està bé, perquè som educats i durant tot l’estiu hem anat a casa dels altres i ja tocava la nostra, però sobretot perquè ens feia il·lusió. El Xavi i jo som amants de les juergues, els amics, els sopars i les vetllades que s’acaben tard. Així que hem convidat a tota la colla de “Marietes de l’Empordà” (tots foranis) i a la meva mare a sopar una sardinada. O sigui que m’he llevat d’hora per anar a comprar-les, no fos cas que més tard no en quedessin. M’he endut la Martina (que quan millor es porta és quan vas sola amb ella) i tan bon punt hem sortit de casa hem vist un cel gris. Semblava, com us ho dic, un edredó nòrdic rentat i estès mirat a través (si no ho heu fet mai, feu-ho i sabreu el què us vull dir. El paisatge, al fons, era captivador. Així que seduídes per l’espectacle visual, hem agafat el cotxe en direcció contraria a la prevista inicialment. I al fons del carrer, on comença el camp he hagut de fer mitja volta i encarar-lo cap a la sortida. Una vegada feta la maniobra, he sortit del cotxe i veig que amb les rodes havia atropellat una granota. Quan vaig uns metres més enllà, just on he fet la corva, en veig una altra, també aixefada. O sigui que abans de les 10 del matí ja havia aniquilat a dues granotes, no sé si això era un bon o un mal presagi.

Quan organitzes una vetllada a casa, saps que estaràs tot el dia fent coses pel moment en qüestió: el Xavi ha penjat el ports làmpades, l’Arnau ha tret el fang de la paret i del rebedor i del lavabo conseqüència de la caçera d’ahir. La Martina… La Martina molt no ha fet, però no ha emprenyat, que és molt. 
Quan he anat a buscar la meva mare, es fa gran i li fa por conduir de nit, li he comentat el què havia comprat. Doncs un quilo i mig de sardines per 7 adults i 5 nens i em diu : on vaaaas? Faràs curt! Ostres, he pensat. I ara què? En compro més, però a les 19h ja no n’hi hauran… M’ha arabalat una miqueta i després de dos intents ja he comprat el quilo i mig més que segons la meva mare, necessitàvem per no fer curt. 
Tot estava llest i en Xavi s’ha posat amb la barbacoa, el carbó estava mullat així que ha estat prndent d’un fil l’enfornar les sardines. Per més que intentàvem avivar el foc, la flama no prenia. Jo anava treient aperitius amb l’ànim de saciar la gana dels convidats. Per sort, els nens s’han entretingut fent polseres i collarets. En Carles, el meu germà m’ha demanat un secador de cabells, i despres de conectar-lo (odissea de cables inclosa) han començat els focs artificials. 

Una vegada la cosa ressolta hem pogut fer les sardines i menjar-nos-les a gust. Durant el sopar la Marta em deia que ella pensava que les sardinades es feien per dinar. Jo mai he menjat sardines per dinar.
Tants nens a casa han acabat amb la paciència de la Dolça (la meva gata antisocial) que ha decidit marxar a casa el veí fins que ha vist clar que els convidats eren fora. 
Potser sí que trepitjar granotes porta bona sort. Com a mínim avui ha estat un gran dia i això que els núvols ens han tingut amb l’ai al cor fins l’hora de la sardina.

Empordà, Estiu, gats, vacances

Destí Torroella de Fluvià. Dia 17

MERILANDING

Fins que no m’ha fet mal l’esquena no m’he llevat. Amb el que jo havia estat! Dos dies d’alta intensitat han estat suficients per sentir com el meu cos em suplicava descans. Així que he descansat i la meva família ho ha agraït. De fet he descansat tant que he dinat en pijama. L’única que no ha gaudit del nostre dia de descans ha estat la Dolça que amb tanta gent a casa i tan poc lloc per jeure ha anat marxant d’un lloc cap a l’altra cercant un trist racó de pau: impossible.

Com que tenim més temps per analitzar, sempre és durant l’estiu quan veiem a la Dolça més trista o més sola. Aquest any, a més a més, se suma el tema del Tití o sigui que estem una mica més pendents. I com cada any, a diferència de Barcelona, veiem gatets petits que podríem adoptar pel carrer. Ja l’altre dia els vàrem veure i sortir a buscar, però sense èxit. I avui, abans d’anar a comprar, que ha estat l’única activitat que ens ha fet sortir de casa, s’han plantat els tres preciosos gatets al pati de la casa de sota. 

En Xavi ha baixat i ha entrat al pati de la casa aprofitant que no hi havia ningú.  Portava una llauneta d’aquelles que fan les delícies dels felins més llepafils, com la Dolça. S’hi acostava i els 4 gatets marxaven. El blanc de les taques negres ja no hi era. Potser algú ja l’havia adoptat, potser no havia tingut sort. Després tornaven cautelosos i en Xavi esparcia el patè de lluny esperant que s’hi acostessin. Només ha aconseguit tenir-los a un metre. Són tan bonics. N’hi ha un de gris merengo que és un amor. Els altres fan cara de tristos.

Després d’una estona hem decidit que si els gatets venen ha de ser perquè volen, no forçats a venir per més amor que tinguem per donar-los. 
Parlant amb la veïna, que ens hem trobat abans de sortir, hem sabut que la seva gata, Magia, cada nit s’escapa i dorm a la porta de casa nostra. Es veu que coneix la Dolça. No sé com.
…
Per sopar ens hem pres el gaspatxo que he fet aquest matí i la millor truita de patates de tots els temps. L’hem fet emb els ous que van agafar de les gallines de ca la Tati, l’altre dia. Eren tan frescos que la clara i el rovell ha costat de separar-los.  A més a més feta a foc lent i amb carinyo, El millor dels ingredients. La truita l’ha fet en Xavi sota l’atents mirada de dos personatges que presideixen la taula. 

Amics, Estiu, familia, França, holidays, kids, sol, summer, vacances, Vallespir

Destí Torroella de Fluvià. Dia 16

MERILANDING

Tot i tenir prevista una excursió al Pantà de Boadella, el temps ens ha jugat una mala passada. Plovia. Així que després de donar-hi unes quantes voltes, nens cridant al voltant i folletons diversos (semblava certament com quan vas a escollir una excursió a l’hotel en qüestió, que se’t presenten els touroperadors de torn i t’atabalen amb les diferents propostes per viure i gaudir de l’entorn) hem triat l’excursió a a les Gorges de Fou a Arles (novament França). Hem anat per carretera nacional fins que arribats a La Jonquera, la carretera s’estrenyia deixant un únic carril que no es movia. Camions, caravanes, cotxes aturats camí de la frontera ens han permès veure

que a La Jonquera hi ha el Museu Memorial de l’Exili, per exemple, així con molts camions i molts clubs anb molts camions aparcats. 
Hem intentat sortir de l’embut canviant el camí. Cap a l’autopista. Així que cercant-la hem fet visita exprés, en cotxe, per les entranyes de la vila. Sempre havia dit que les ciutats on hi passa un riu tenien un carisme especial fins que he vist La Jonquera per dins. No són totes les ciutats.
Quan hem arribat a les Gorges els núvols s’obrien. Semblava que el temps ens donaria una treba. La més menuda, la Jana, havia de dinar, així que fet i fet hem entrat a les 14h. El passeig per les gorges és molt bonic. Una vegetació densa, humida i espessa et feia pensar que estaves més aviat en una selva, però no. Estàvem al Pirineu Oriental, a la serra de l’Albera. Ens han posat un casc per entrar i apa a fer gana. Els corriols d’aigua han donat forma a la roca com si fossin escultors de marbre. La pedra fina i polida ha despertat la imaginació dels més petits, que somniaven tirar-se seguint els tobogans naturals. Hi ha excursions per gaudir-ho així. Se’n diu fer canyoning, però són a partir dels nou anys. 

A mitja visita la pluja ha tornat amb més força, cosa que ha escurçat l’excursió. Era difícil gaudir d’aquell paratge amb pluja, però segur que la bellesa que li hem trobat és diferent a la d’un dia de sol. 
A diferència de fa uns dies, no ens han tancat la cuina o sigui que hem dinat, tot i ser passades les 3 de la tarda. 
La pluja anava canviant la intensitat, però sense cedir. Així que hem cancel·lat la resta de l’excursió, tot i que no teníem pla definit per després de dinar. 
Arribar a casa en un dia de pluja i cansats ens ha permès gaudir de la mandra. Sí, sí, tot i els nens. Ells han jugat a cartes i en Xavi i jo ens hem dedicat a la fer un son entre el run run de la Dolça i les seves carícies. Avui la Dolça jugava amb els meus rínxols. Ens miràvem de ben a la vora, podia veure’m reflectida en els seus ulls. I em tocava la
 

cara amb les seves potetes. És la primera vegada què ho fa i m’ha agradat molt. Crec que a la Dolça també…

Hem sopat a casa de l’Ivan. Ell és arquitecte, així que la casa és espectacular. Tot i que tenen la cuina somniada per qualsevol em quedo amb la companyia. Hem tingut una vetllada deliciosa. 

Amics, Estiu, friens, holidays, kids, summer, vacances

Destí Torroella de Fluvià. Dia 15

MERILANDING

Sempre hi ha un moment durant les vacances que t’adones que això no és per sempre. Que en algún moment hi hauràs de tornar. Fa anys que sempre, durant les vacances he tingut la sort de pensar en un projecte nou. Fa 3 anys, una trucada de Tati Sisquella, en pau descansi. Fa 2 anys en Quim Morales va tenir un pensament similar, però diferent. L’any passat un projecte empresarial en perspectiva, i així va acabar, en perspectiva. O sigui que aquest any a falta de trucades i projectes aliens començo a pensar en un projecte propi.  De moment és un pensament.

El dia de sol d’aquest matí tenia un destí predefinit. Anàvem a casa d’en Jair i l’Agnès. Viuen en un lloc tranquil, en una casa molt xula. Segons l’Arnau, perquè té dues portes per arribar al mateix lloc. En Jair amb la voluntat dels millors amfitrions ens ha rebut amb unes patates braves, espectaculars. Si no ho dic en mata (crec que només les ha fet per sortir al merilanding)
Hem fet unes rises, unes birres, una barbacoa. En Jair té una imatge de destraler que no es correspon amb la realitat. Així de prop i en confiança, veritablement sembla un vedell. M’ha donat força confiança amb el projecte entre mans. En sap un pou. 
Quan l’Agnès m’ha dit que ens banyaríem a la piscina, m’he imaginat una altra cosa. Ni millor ni pitjor. Una altra cosa:

Però està clar que el tamany no importa!
Al vespre hem anat a ca la Tati, la meva amiga empordanesa. Mira que treballen i van morts! Però tot i així ens han convidat a sopar uns “chuletons” espectacularment grans. La pedra que havia d’acabar rogent per poder acabar de coure el xuletó no ha acabat d’estar llesta, però mo calia. Ens agrada més avuat crua. Hem tornat amb els ous i les llimones de collita pròpia. Tant de l’Agnès com de l’Albert. 

Anar a ca la Tati és com anar a casa un germà. Sempre hi vas a gust. Sempre. Tinc molta sort de ser amiga de la Tati i l’Albert. Són un exemple de bona gent.  Encara que només sigui per un vespre val la pena estar prop d’ells. A l’Empordà. 

Amics, Estiu, familia, nens, pescar, platja, vacances

Destí Torroella de Fluvià. Dia 14

MERILANDING

El dia demanava mandra a crits i malgrat la insistència dels nens hem posposat la platja per la tarda. Ha estat fàcil perquè avui era el dia de pesca. Sempre hi ha un dia a l’estiu que seguint l’estel·la de la iaia anem a pescar. Forma part de la tradició. Quan erem petits, anar a pescar era un costum. Així que tots hem passat per l’art de muntar la canya: fil, plom, mosquetó, ham i cuc. El cuc és un dels secrets més ben guardats dels pescadors, però avui compartiré un dels secrets que ens va ser confessat pel Sr. Baliarda, en pau descansi: Si vols pescar i no tens cuc. Agafa la canya i ves a la platja. A la sorra, on trenquen les onades, hi ha uns foradets. 

Si fas un forat d’un pam de profunditat sota aquests foradets i esperes que l’onada l’ompli d’aigua veuràs com despunten uns filaments brillants. Tenen un color platejat i vermell. Us ho posaré fàcil. Són així: 

Aquest és el menjar natural dels peixos de la platja de Sant Pere Pescador. També en vàrem caçar a Empúries, però no estan a trenc d’ona. Són sota els rocs i són llombrius.

A diferència de l’any passat, entre en Sergi, l’Arnau, en Xavi, la Berta, la Mònica, la Guida (la filla de la Mariona), la Júlia (la filla de l’Ivan i la Raquel), la Raquel, l’Ivan, en Carles i jo mateixa hem pescat uns 30 peixos: dorades, oradelles i sards. El millor pescador de la colla, per tamany i espècie ha estat en Sergi, que també ha estat qui ha obert la veda. Diu la Mònica, la seva mare, que té una flor al cul. Jo crec que és la il·lusió que posa en les coses. Però potser sí.
Avui el dia havia començat sense pressa. He gaudit de la meva Martina. La veritat és que si tingués 6 anys voldria ser la seva millor amiga. Però, això ja no em toca. És tan còmica i divertida que et fa petar de riure amb qualsevol excusa. Avui, per exemple, l’hem deixat tancada a fora, a la terrassa, sense voler i en comptes de plorar, què dius! S’ha posat a imitar-nos com ho faria un mim. En serio que és fora de serie. De vegades no fer res et porta a viure aquestes petites coses, les que deia en Serrat, que si no estàs de vacances et perds. Quina llàstima.
Els peixos ja els portem dins. En Xavi s’ha dedicat a fer barbacoa perquè els 13 peixets que ens tocaven bé s’ho mereixien. SOPARET DELICIÓS

Amics, Empordà, Estiu, familia, vacances

Destí Torroella de Fluvià. Dia 13

MERILANDING

Avui hem donat la benvinguda al Sol. Una trucada del Jair (el company d’en Xavi) ens ha fet adonar que estàvem en diumenge. O sigui que era dia de mercat de segona mà a Torroella. 

Mentre passejava entre abrics, calces, quinquers, raquetes, i xips diversos he arribat a la conclusió que l’ésser humà és l’únic animal capaç d’arreplegar més del què li falta. Suposo que això forma part de l’encant d’aquests mercats. Un acumula i acumula i amb un brot de lucidesa decideix vendre’s fins i tot l’ànima per sentir-se lliure. Potser nou.
Després hem anat a dinar tots junts a casa dels pares de la Mònica (la dona del meu germà). Hem agafat 3 pollastres a l’ast i ens hem deixat emportar pels segons que a l’estiu passen amb una cadència diferent. Més lenta. Estar amb la família ajuda a sentir-se tranquil, sense etiquetes o les de tota la vida. Reunir-se amb la família vol dir riure per no saber compartir una hamaca, ballar per tirar-se en fila a l’aigua, veure rostir-se la Mònica al sol, discutir amb en Carles, com a esport (potser com a advocats ens hauríem guanyat millor la vida). Hi ha un moment a l’estiu que el notes dins, que et sents bé, relaxa’t, desconnecta’t i gaudeixes quan veus els teus fills jugant amb els cosins, com si fossin els millors amics. Tirant-se a l’aigua, jugant a pirates, a policies, a indis, a nines i a ballenes, mentre els observàvem tot comparant-nos amb quan erem petits. La veritat és que triar un lloc de vacances a prop de la família paga molt la pena quan vius aquests moments!

Fins i tot el Coqui, el gos de la meva mare adoptat pel meu germà, ha volgut compartir piscineta amb els nens. Qué divertit!
Finalment, al vespre hem decidit anar a sopar amb part de la colla de la infància. Ja no tenim tanta relació com abans, però els moments de la infància són com cola d’impacte, mai més te’n desfàs.
Una bona decisió per acabar un bon dia.
cementiri, Colliure, Estiu, excursions, Figueres, Machado, nens, vacances

Destí Torroella de Fluvià . Dis 12

MERILANDING

Hi ha dies que és millor escoltar el teu cos. Avui em demanava mandra i li hauria d’haver fet cas. Avui la meva pensada ha estat un desastre. M’atreveixo a dir que ha estat el pitjor dia de vacances de tot l’estiu. I si em paro a pensar tampoc ha estat tan dolent. Només he decidit treure a passejar la meva abnegada família fins a Colliure. El dia de tramntana, o sigui que hem trobat cua a la carretera de roses (queda a rasés del vent), el

dia de tornada de vacances, o sigui que hem fet més d’una hora de cua (per creuar l’aduana) i finalment hem fet cua perquè tesulta que el 16 d’agost és l’únic dia que tanquen tots els accesos a la “Ville” de Colliure. He entès que era per un tema de fics artificials, però no n’estic segura. Així que l’accés més cèntric estava a 35 minuts a peu. Ole els gabatxos mcaguntot! 
El cas és que l’excursioneta era per anar a veure la tomba d’Antonio Machado. Així que en un dels controls hem preguntat i ens han fet anar a un segon control. En aquest segon hem vist el cartell de Cementiere! Calla! Hem pensat, anem’hi que potser no està tot perdut. Portàvem dues hores i mitja dins del cotxe o sigui que ens ha semblat que la sort ens sorprenia en veure el rètol. Hem entrat en aquell recinte fred, sense cap ésser viu capaç de donar una trista indicació. Així que he dit als nens que havien de trobar un nom: Antonio Machado. L’hem feta del dret, del revés, amunt i avall. Només flipàvem amb els objectes que acompanyàven les làpides. Boles de Nadal, vaixells, petxines, flors, bonsais, plantes i Souvenirs. Sí sí, com us ho dic. Souvenirs, però no d’aquells que omplen les estanteries del Corte Inglés o de les Rambles de Barcelona.  

Souvenirs per aquí, souvenirs per allà i només coses ridícules i sens sentit. Ja sabia que els geancesos eren un pèl hotetes, però avui m’han sobrepassat. 
Després de donar voltes un per un hem anat a preguntar, novament a la Gendarmerie. Ens han dit que si volíem veure la tomba de Machado hauríem de caminar fins el poble, només uns 35 minuts. Així que hem decidit marxar (merci beaucoup). Llavors hem anat a Argelés on hi van estar concentrats tants catalans fugint dels nacionals. I la cosa no ha anat millor. És clar amb tantes cues i voltes, ja rondaven les 14:30 del migdia o sigui que hem intentat fer un mos sense èxit. Les cuines tanquen escrupulosament a les 14:30-15h. Fins i tot hem vist un restaurant que posava dinar de 12:15 a 13:15. Una hora!  
Passejant i a la cerca del Restaurant m’he adonat que els pobles de França són diferents als nostres. No sé si
la incapacitat de pintar les cases d’un únic color o el fet de veure les avingudes ajardinades hi tenen a veure, però el cas és que és creuar la frontera i saber que estàs a França. Amb uns estètica a lo Aló-Aló.
La meva família en aquests moments demostra ser especial. Ni han badat boca, tenien gana i no sabien on anaven i, malgrat tot, no s’han emprenyat ni m’han retret res. Tinc molta sort. Jo m’hauria cagatentor, però ells no. Davant el meu lament i les meves disculpes només han dit: tu no podies saber-ho. Són el millor que tinc en aquesta vida.
Hem decidit girar cua i cap a casa. La sortida de Figueres ha estat més propera que la de Céret. Així que hem aparcat amb la voluntat d’anar a veure en Dídac Lee. Però tampoc la fortuna ha estat del nostre favor. Així que hem menjat na pizza carbonitzada i hem deixat de prendre decisions per un altre dia. Un dia on la tramuntana ens bufi a favor. Això sí un dia com aquest només ens podia acabar a la ciutat bressol del surrealisme.

 
bici, btt, Estiu, excursió, gats, holidays, kids, love, nens, summer, vacances

Destí Torroella de Fluvià. Dia 11

MERILANDING

Fa dies que hi penso. Provablement, les canes que voregen les meves entrades hi han ajudat. Ara que també hi ha algun turista que brutejant m’hi ha fet reflexionar. Cal cuidar-se l’aparença quan s’està de vacances? Ho dic perquè hi ha qui aprofita per deixar-se barba, bigotis o aixelles peludes mentre dura la calor. Sí, sí… Aixelles. Aquestes noies deuen aprofitar el Groupon de torn abans de començar les festetes. Es deixen immaculades (per cert, felicitats a totes les Maries) i no cauen que al dia el pèl, creix uns 2mm, fes comptes. I dels nois que es deixen la barba, que sàpiguen que per molt que estigui de mda és força evident la barba cool que la barba que bruteja. Apa, ja ho he dit!

Així que el dia s’ha aixecat núvol he començat les cures de bellesa que tan necessaries són, inclús per vacances.
La Dolça està avorrida. Potser el fet que pot veure altres gats per la terrassa li entristeix l’ànima. Això ha estat excusa suficient per anar a veure els gatets que no deuen tenir més de 2 mesos i que corren per aquí (No en vàrem tenir prou l’any passat amb la Rita, oi?). 2 atigrats, un de blanc, un de blanc que té 3 taques negres a l’espatlla i el que ens ha robat el cor, un que sembla siamès. La recerca ha estat infructuosa. Tan bon punt ens acostàvem, marxaven espavorits. Hi hem anat, fins i tot amb una llauna, però no hi ha hagut res a fer. Cap a casa amb el cap cot i sense amic per la Dolça. Que veient-la tampoc semblava massa per la labor, la veritat. 

Aquesta tarda, després de la súper pel·lícula “20.000 leguas de viaje submarino” (ha durat tres hores!) he aconseguit arrossegar a tota la família per fer una excursió en bici. Quina aventura!

Jo tenia ganes de fer una mica d’exercici perquè portem uns dies… Menjar-dormir-menjar-dormir, i em posa una mica nerviosa. Així que els he proposat anar fins  a Viladamat, un poble que deu ser a uns 10 km. Clar que una ho vol tot, i com que anàvem amb els nens, també volia anar per camí de carro o pista. La Martina és incontrolable, encara (conservo l’esperança). Així que hem agafat un camí, en acabat un altre que s’acabava en uns fàbrica abandonada. I llavors havíem de decidir si tornàvem endarrera, opció no grata per mi,  o pel contrari hehehe passàvem a través d’una canonàda gegant. En aquests moments, confesso que sóc la mes petita de casa: vull passar, jo vull passar i àpali tots cap dins. Instantànies del moment a càrrec de @perezesquerdo:

Finalment, hem arribat a casa després de dues hores pedalant per la vora del Fluvià. Tot i que no hem assolit l’objectiu, em dono per satisfeta ja que els nens anaven dient el meu lema: és mooolt xulalavida!

Després de sopar encara ens han quedat ganes de sortir a veure els gatets i provar sort. Fa molt de riure veure’ns a tots 4 amb llenternes perquè semblem lladres enfocant la casa triada, però no hem tingut cap avís i això que molt discretets no som. El Xavi s’ha endinsat en un camp vallat per fer-los sortir i això m’ha permès veure’ls d’aprop, però cap s’ha quedat a la meva voreta. Així que em sembla que la Dolça haurà de passar amb nosaltres, uns bons animals però nets i polits. 

Empordà, Estiu, kids, nens, summer, tramuntana, vacances, vi., wine

Destí Torroella de Fluvià. Dia 9

MERILANDING

A les 6:50 del matí la tramuntana intentava imposar-se a l’exèrcit de núvols que sobrevolaven els nostres somnis. La porta de la finestra ha espetegat i la Dolça ha començat a miolar inquieta. La tramuntana ha abaixat els braços i la pluja ha descarregat airada, amb mala llet. Fet que ens ha fet abaixar les persianes. Hem agafat la son de nou comentant els somnis estruncats i els plans per l’endenà. Avui.

Hem esmorzat sense pressa, com si no tinguéssim res més a fer en tot el dia. Quina sensació més de vacances!!
Quan estava punt d’amagar-me les canes, ha trucat en Carles, el meu germà gran, més inquiet, encara, que jo per dir-nos de fer una excursió entre vinyes.
Primer hem anat a Vilajuïga a comprar vi de taula. L’Arnau ha xalat omplint la garrafa. Crec que els nens sempre xalen amb el que és nou.

Tot i que el cel amenaçava pluja hem decidit fer camí fins a Mollet de Peralada. Un camí a tocar el paratge de l’Albera, que amb el temps autòcton ha estat espectacular.  

La tramuntana causa un efecte embriagador. Tot es torna més gris, perd color a cada batzegada i el seny transcorre orfe entre els carrers buits de gent. La tramuntana espanta i és bella. 
Tornant hem decidir anar  a Can Parera a fer el menú. Com a casa, com sempre. 
 …
Com que aquest vespre havíem quedat amb en Capdevila, editor de l’Esguard, hem decidit fer “el completo”: deixar els nens, passejar amb una conversa finita i tranquil·la, sopar on ens vàrem casar (el dia de més calor de l’any 2003), al Nieves Mar i prendre una copa amb molt bona companyia. 

Podríem dir que la tramuntana avui s’ha imposat als núvols, però no ha aconseguit véncer l’esperit vacacional.

beach, bicicleta., bike, Costa Brava, Empordà, Estiu, excursió, kids, nens, platgeta, platja, summer, vacances

Destí Torroella de Fluvià. Dia 7

MERILANDING

L’11 d’agost sempre havia passat desapercebut en el calendari. Un dia anònim, excepte per les Clares, fins que a les 16:30de la tarda, a l’hora de la migdiada, sortia,contrapronòstic, de forma natural, la meva petita Martina. Només de veure-la, vaig pensar que se m’assemblava, però no. Vaja no del tot. La Martina és un tró. Sap el que vol i ho ha sabut sempre, o sigui que portar-li la contrària suposarà sí o sí un conflicte. Nosaltres que som pares d’aquells que ens agrada estar-nos-hi i recrear-nos-hi, viure amb la Martina vol dir acceptar que el conflicte pot esclatar en qualsevol moment. Però té un aire dolç, fins i tot delicat que li confereixen un caràcter especial. la Martina, la meva Martina, que avui fa 6anys, no deixa mai indiferent, no tan sols a mi.

…
Avui hem anat a la platja, aquella de sorra i ombrel·les, i ens hem tornat a sentir nens. La mar arrisada ha convertit la sortideta a  la platja en un dels millors dies de vacances. Els nens i el seu pare no han sortit de l’aigua (Jo tampoc hagués sortit sino fos que no sé anar sense bolso i em feia por que fos massa llaminer a la platja). Fins i tot,  el meu germà Carles se’n recordarà, he ensenyat el cul com en els vells temps, sense voler-ho, al enfilar-me al matalàs inflable just abans que una onada se m’endugués. A jutjar pel blanc del cul, crec que tothom m’ha vist.
Per la tarda, després de bufar les espelmes en petit comité, és sagrat fer-ho i Jesús el què ens ha costat!,  hem fet aquella excursió programada i posposada una i altra vegada de casa nostra a ca la Tati. Al final només són 15 minuts al llarg d’una carretera que ha quedat obsoleta per culpa de la variant. La Tati ens ha rebut en pijama i amb un somriure, i això que avui no era el seu millor dia. Però ens estimem molt amb la Tati.
Tornats a casa hem decidit fer una barbacoa per només nosaltres i hem estat d’acord que és la millor barbacoa, ni que sigui per poder sopar tots a alhora i calent.  El dia feia presagiar el pitjor, però des que vma arribar, el temps s’ha posat del nostre costat.
Demà celebrarem l’aniversari de la Martina amb els cosins, sense cap mena de dubte serà un gran dia, sobretot per ella. Un exemplar fora de tota normalitat.
Estiu, Figueres, vacances

De vacances. Dia 15

MERILANDING

Ens hem llevat amb pluja -els meus genolls ja m’avisaven- així que hem decidit fer una visita a la capital de la comarca, Figueres. Figueres és d’aquelles ciutats que sense ser massa gran hi amaga una gran importància. Va ser capital de la Catalunya ocupada per les tropes franquistes durant un temps i potser és això o que ha estat bressol de personalitats mundials com Dalí que s’hi respira un aire de grandesa. Els turistes fan llargues cues al sol per veure l’obra de l’artista figuerenc. Però la ciutat encara batega al compàs de les seves pinzellades. Sort que avui dissabte és dia de mercat a la ciutat. Així que ens hem passejat entre les parades com si fóssim uns turistes. Hem trobat gent coneguda, per variar. Resulta extrany com de petit és el món. Tinc una amiga empordanesa que sempre diu que “el món és tan petit que si et tires un pet segur que a algún conegut li arriba la flaire”.  Això ha fet la visita més familiar. 

A la rambla també era dia de mercat d’antiquaris. Ens agrada mirar i remenar i ensenyar als nens allò que els nostres avis utilitzaven. Que si mira així eren els telèfons, que si això són peces de balança… I anar caminant i explicant de sobte sento una veu com un tro al meu costat. Una veu profunda i bonica. Gruixuda per ser de dona. Era la Txe Arana. M’ha sortit de dins, mira la Txe! Ella ha estat molt simpàtica i m’ha fet un Hola! entre casual i simpàtic. En Xavi la coneix perquè “l’ha tret a passejar”. La veritat és que ha estat molt agradable. I això no us ho explicaria si no fos perquè la Martina és súper fan del Mic del Club Súper 3. En Xavi li ha comentat a la Txe i ella, que ja s’hi deu haver trobat més d’una vegada, s’ha ajupit, li ha mirat la carona i li ha dit: Vols dir que això és una bona pensada Mic? Li ha fet la veu que fa servir per parlar amb en Mic!!! Li hauríeu d’haver vist els ulls. No donava crèdit. De fet, no se n’ha pogut estar de preguntar-me: de veritat coneix en Mic? I tot seguit m’ha dit, ho veus com no és una titella en Mic?. La Martina és tan innocent i intel·ligent a la vegada que un mateix dia pot parlar-te de les fades que fan ploure com t’espetega: papi, què és el centre de gravetat? Collons quina pregunteta… Hem hagut de pensar una estona per dir-li: el centre de gravetat és el que utilitzes per no caure dels llocs on t’enfiles. Quan diem que busquem l’equilibri, volem dir que estem buscant el centre de gravetat. Criatura!
…
La Dolça està tranquil·la tot i que segueix amb el seu posat introvertit. Avui, aprofitant que he fet seitons per sopar, li he donat un cap i una raspa. Ha estat tan contenta que s’ha quedat amb mi mentre netejava el peix, i això que m’hi he estat més d’una hora.  Ara, abans d’anar a dormir, espera que tanqui l’Ipad i juguem una miqueta amb el cordill. Crec que espera tot el dia que arribi aquest moment a jutjar com de bé s’ho passa. Avui els nostres amics i veïns m’han dit que han vist la Rita en els braços d’una nena. Això m’ha deixat més tranquil·la. Vull que estigui bé.
Demà tenim visites. Fem una trobada amb els amics que estan de vacances a la vora. Tinc ganes de veure’ls tot i que no sé si tinc el cos prou activat per estar al cas. A casa som bons amfitrions perquè ens agrada cuidar-ho tot al detall. Però m’hauran de perdonar, tinc el pilot automàtic posat des de fa 15 dies, exactament.
beach, Costa Brava, dietari, Estiu, nens, pedres pintades, summer, vacances

De vacances. Dia 5

MERILANDING

No ha fet sol, la qual cosa vol dir que no hi ha hagut platja. Malgrat algunes invitacions a piscines amigues, hem aprofitat per fer alguns encàrrecs que ens urgien, com per exemple comprar un collar a la Dolça. Si bé, és cert, que va tornar de la seva aventura (que ha repetit un parell de vegades més), també ho és que no estem del tot tranquils. Si la perdéssim, en cas de portar un collar seria més fàcil identificar-la, ens diem més per autoconvenciment que per seguretat.
De camí, hem anat a l’oficina de turisme de l’Escala. Una noia atenia als viatgers que a la recerca del tresor desconegut, se’n van amb la cua entre cames. Si vens turisme, no hi ha tresors que valguin a la seva oficina. El turisme sempre es ven a l’engròs. Així que davant d’una atenció correcta, però sense émfasi, hem continuat amb el nostre avorriment, que avui, semblava trencar-se amb els núvols que a hores deixaven passar els rajos de sol posant en dubte la nostra opció de No Aigua.
Hem visitat alguns amics que tenim per aquí. Sí, sí, viuen aquí. Quan vaig descobrir  aquesta zona de món només tenia 6 anys. Al principi, ens vàrem fer amb aquells que, com nosaltres, només s’hi atanssaven per vacances. Però aleshores estaves condicionat pels calendaris aliens. No es tractava de passar-s’ho més bé o més malament, sinó de disposar dels amics quan es necessiten. Així que em vaig fer el ferm propòsit de trobar nous amics, els que vivien allà. En aquell paratge preciós a tocar de mar i on el temps sembla passar a una velocitat diferent a l’habitual, des d’aquella decisió, he pogut conèixer molta gent, però també hi he trobat molt bons amics, dels millors. 
“Un amic no es pot mesurar per la quantitat de vegades que us truqueu durant l’any. Un bon amic és aquell que saps que hi és, sempre”
A la tarda i amb la intenció de poder deixar les portes obertes sense el perill que espeteguin per la corrent d’aire hem anat a buscar pedres de riu, a la platja. Aquelles pedres arrodonides són perfectes per falcar les portes i, com que la tarda semblava portar el mateix camí gris del matí, hem decidit posar-hi color. Hem organitzat de forma improvisada un taller de pintar pedres. Al principi només hi eren els nostres, però al final s’hi han anat aplegant nens espontanis fins a fer un grup de 5 nens. Ha estat divertit i alhora me n’he adonat que és necessari treballar una miqueta més durant les vacances, sinó amb la meva petita, patirem el setembre. Els més moguts han estat asseguts 20 minuts, la resta hem arribat a l’hora.

La veritat és que ens han quedat molt boniques i és una activitat que només requereix imaginació. Us la recomano, perquè en dies com avui, grisos, han posat color a les nostres vacances.
Al final li hem posat el collar a la gat, però ens fa tanta llàstima que li hem tornat a treure. Hi hem de confiar, al cap i a la fi, no ens ha donat cap motiu per no fer-ho. 
Avui, amb aquest temps, els horaris han tornat a la normalitat i hem sopat a una hora decent.  Veurem demà.