Categoria: #Vacances #estiu #summer #holidays #Collsacabra #Cantonigròs #Dietari #Merilanding #MeriPlana

El dia, sense visites, començava amb la tranquil·litat
que es respira en aquest indret rodejat de cingleres. Hem esmorzat i hem deixat
que els nens es despertessin més tard. La Dolça i el MacGyver ens miolaven per
sortir al pati i així que hem obert la porta han sortit com fugint del mateix
dimoni. Al cap d‘una estona hem tornat amb els deures. Avui millor.  Al cap d’una estona, ja hem sentit els primers
copets a la finestra. La casa on estem, dóna a la plaça de l’església. És una
planta baixa i no tenim timbre que funcioni, això vol dir que les visites han
de picar el vidre perquè ens n’assabentem. Era l’Abril, l’Alba, en Ton i l’Aniol
que venien a buscar a l’Arnau i a la Martina per anar a fer cabanes al costat
del riu, seguint el camí dels enamorats. Un camí que, de veritat, enamora. Us
el recomano a la tardor, però sempre és una meravella fer-lo.  Això ha servit per afanyar-se a acabar els
deures. Amb un tres i no res ja estaven i han anat a trobar-los. I ens han
deixat sols a casa fins el migdia.

Hem sortit a passejar. Què estrany em resulta
passar unes vacances sense mar. Hem fet una volteta i m’he adonat que ja estic
plenament aclimatada als 1000 metres d’alçada. El sol era calent però la fresca
també es deixava sentir. Una combinació molt agradable a la pell.

Seguint amb les festes inacabables de Cantonigròs quan encara quedaven 30
minuts pel concurs de macarrons (de la iaia) hem decidit presentar-nos-hi. Bé de
fet, s’hi ha presentat en Xavi, jo he fet de pinxe. La nostra recepta podríem dir que ha estat un exercici d’improvisació
que ha sorgit del record d’uns macarrons dolços que en Xavi menjava de petit, i
de la cuina de l’aprofitament que hem après de l’Ada Perellada. Els macarrons
fets amb tomàquet i préssec caramel·litzat no han obtingut el primer lloc, però
no han deixat a ningú indiferent. Després d’un tast accidentat on tots els
macarrons de tots els participants han anat per terra, ha guanyat una recepta
tradicional. Té tot el sentit del món a jutjar pel nom del concurs: Concurs de
Macarrons de la iaia.

Alhora de dinar tampoc hem tingut nens que han
anat convidats a casa de la Laia i l’Ignasi. Així que una amanideta i tips amb
els macarrons que hem tastat hem fet una migdiadeta bona.

A les 19h era el curs de swing que feien
perquè la gent aprengués quatre passes bàsiques i no fer el ridícul espantós
aquesta nit, durant l’orquestra de swing que visitava el poble. M’ha semblat
molt bona pensada per part de l’organització de la festa que hagin unit
activitat amb concert. Ha estat molt divertit tornar a ballar amb en Xavi. I després de molt insistir no s’hi ha pogut negar. Avui ballaríem sí o sí  swing. Ens
ho hem passat molt bé i hem suat, o sigui que exercici també n’hem fet.

 

He tornat a casa, hem sopat i hem fet temps
per anar a l’envelat a posar en pràctica la nostra destresa de peus.  Com que hem hagut d’esperar més de ¾ d’hora
que comencessin (la puntualitat no és tret característic de la zona), els nens
han quedat adormits a la taula. Així que ha començat, hem fet 3 balls. Hem
estat conscients que encara ens queda entrenament a fer i hem marxat. Demà
tornem a Tavertet, s’hi preveu Festa Grossa i moltes visites.

Des que vàrem arribar que tothom ens ha dit que estem vivint un temps poc habitual i que fa més calor que el normal en aquesta zona. El cas és que un dia més, tan bon punt ens hem llevat hem pogut esmorzar al pati, sota el til·ler i amb la companyia de les gallines que xerren. Només xerren, mengen i ponen. Avui dos ous més. Com que la Josefina és per aquí la veiem en anar i venir del seu hort. Ahir l’Arnau li va demanar de poder-hi anar (li agrada fer de pagès a estonetes). Així que tan bon punt l’ha vist, fent-se aquelles torrades amb melmelada, l’ha convidat a anar-hi i, de retruc, a la Martina, que s’apunta a qualsevol cosa nova amb els ulls tancats.

De lluny hem vist com la Josefina els donava les explicacions i ells estaven ben atents. Crec que fins i tot han preguntat alguna cosa. Després la Josefina s’ha ajupit i ha collit alguna cosa de l’hort. Tot seguit els nens. Al cap de 10 minuts ja eren a casa amb una pastanaga cada un. L’hem rentat i no hem esperat gens ni mica a mossegar-la. No hi ha res més bo al món que una pastanaga acabada de collir. Bé, això pensava jo fins que hem fet les mongetes d’ahir. Ja ens va avisar que eren una meravella, però és clar, en això de l’hort crec que tothom sempre en diu les seves excel·lències i no m’estranya perquè sembla fàcil però no ho és.  De fet, avui mentre mirava els nens enllà enmig de l’hort de la Josefina, m’he fixat que una senyora d’uns quasi 70 estava cavant l’hort amb l’eina i per no passar calor s’havia instal·lat una ombrel·la que feia córrer a mida que el rec s’allargava. (Nàdia, les mongetes eren excel·lents, no n’he menjat d’iguals -Hi ha qui m’ho pregunta-). Demà ens menjarem el carbassó i el pebrot i ja us diré el què.

Avui hem intentat reprendre la rutina i hem batallat pels deures que han costat més de l’habitual. Hem pensat que amb la pressió d’anar a la piscina s’espavilarien, però no ha estat així. Hem perdut una mica la paciència i tot… en fi. Tot té un procés i segur que demà hi estaran menys estona en fer-los.

La piscina a Tavertet, doncs, ha estat més curteta del normal, tot i que el sol ha aguantat bastant bé fins al migdia que els núvols han anat cobrint el cel.

Les tempestes, quan estàs a 1000 metres d’alçada, són diferents també. Primer perquè tens la sensació que els núvols et cauran a sobre en qualsevol moment, també perquè pots veure amb molta nitidesa d’on prové el xàfec. Ha costat però finalment, després de dinar, unes gotes grosses han fet d’avantsala del què ha vingut després: una bona tempesta d’aigua, llums i trons.   

Com que no tenim televisió ens hem entretingut fent un parxís amb l’Ipad i després hem pintat i dibuixat fins que ha afluixat una mica. Aleshores hem anat a ca la Nuni ha buscar un somier una mica més decent que ens permeti acabar les vacances amb l’esquena d’una sola peça.

Com que el temps no acompanyava ens hem perdut el pregó de les festes de Cantonigròs que comencen avui i que hem canviat per unes creps improvisades a cals Pometes. Són tan hospitalaris…

Els nens han pogut gaudir d’una pel·lícula (9 dies sense televisió són molts) mentre nosaltres xerràvem gràcies a la pluja que ha parat el temps de les vacances en sec.

PD: La Dolça i el MacGyver són ja els reis del pati i només venen a dinar i a dormir. La pluja ha enxampat fora el Macgyver que s’ha mullat una mica. La Dolça ha pogut aixoplugar-se a casa abans de la primera gota. Deu ser la diferència entre mascles i femelles i la seva capacitat de previsió.  

Benvinguts al Collsacabra

Sí família. Aquest any i després de 40, hem decidit allunyar-nos del mar. A 50 km de la costa del mediterrani, d’aquest meravellós país que es diu Catalunya, s’hi aixequen unes cingleres verdes i frondoses que t’atrapen. La temperatura fresca, els amics i molts nens també han estat condicionants alhora de triar destí de vacances. Potser han estat els 40 i totes aquelles coses que et fan pensar sobre la vida. No ho sé. Tampoc us negaré que ahir en arribar tenia un neguit dins el pit, potser ansietat, aquella sensació de vertigen de saber que estàs davant d’unes vacances diferents i que en el fons, tampoc saps si t’agradaran com les de l’Empordà. Però aquí estem, amb la fresca, gaudint d’uns dies a Cantonigròs. Us prometo que sembla ben bé el destí, però en poc temps i per circumstàncies diferents hem anat tornant i tornant fins aquí. La Teresa i l’Horacio per una banda, els Pometes i els cantonigers per l’altra, el cas és que aquella carretereta malèfica pels marejos de l’Arnau se’ns ha anat fent cada vegada més familiar i aquí estem: al Collsacabra.

Per tant aquest any el Merilanding tindrà com a marc d’aventures la comarca d’Osona, el melic de Catalunya i les colindants Ripoll i la Garrotxa. Per si això fos poc, aquestes vacances a part dels 4 humans i els dos gats, ens acompanyen dues gallines –a qui encara no els hem posat nom- que cada dia ens ponen un ou. Tenim un hort, on no hi podem entrar (tampoc és una mala notícia) des d’on ens tiren un enciam per alimentar-les a part del pinso que tenen i que es miren amb bastant indiferència, la veritat. Com que són gallines i no galls ens hem llevat amb la fresca i els primers raigs de sol. El dia pintava fantàstic i hem decidit anar a la piscina de Tavertet. Si Cantonigròs és rural, Tavertet és de pessebre. Els carrers empedrats no són aptes pels turmells laxos però és un poble maquíssim. He de dir que m’ha sobtat que a l’entrada del poble hi haguessin parat una barrera. Una senyora, l’Estrella ens han dit que es diu, amb cara de pocs amics se’ns ha acostat i ens ha demanat un euro per a poder entrar al pobre. -Com?- Li hem preguntat. Però ella ens ha dit que eren les normes. Li hem donat l’Euro i li hem dit que com que aniríem cada dia a la piscina, que sabés que aquell era el primer i únic euro amb el qual contribuiríem al abús municipal. –Que som xaves no idiotes!- Una vegada ens ha donat el paperet d’accés hem anat fins la piscina amb l’aigua més freda que he tocat mai. Potser el fet que cada nit la temperatura baixa de 20 graus hi deu contribuir. El cas és que en el moment que he vist que els nens jugaven de valent amb altres nens i que el Xavi xalava xerrant amb el Quim (Que ens hem trobat a Tavertet), mentre em prenia una canya a l’ombra fresca del xiringuito regentat per l’Ot, sentint les converses alegres d’estiuejants que es retrobaven un any més, he tingut la sensació de vacances. Sí, diferents, a la muntanya, però vacances. He entès que hi ha altres maneres de viure l’estiu i que potser conèixer-ne una de nova havia estat una bona pensada, una pensada dels 40.

Tant si estàs al mar com a la muntanya hi ha coses que decididament fan que et sentis de vacances. Com per exemple, dinar a les 16h. Doncs això, el Xavi ha pogut fer la seva barbacue feliç amb un xai que en Albert, el carnisser del poble, ens ha tallat a primera hora del matí amb aquella destresa que enamora.

Havent dinar, una migdiadeta curta amb la Dolça que necessita calmar l’ansietat del lloc nou amb el contacte constant amb la meva pell. Al cap d’una estona han vingut en Miquel i la Nuni a fer cafè a casa. Ens hem posat sota la morera i hem gaudit veient com en MacGyver, el gat jove de casa, s’enfilava sense parar d’un abre a un altre, pujava i baixava unes escales que porten fins a casa dels veïns sense treure l’ull a les gallines. La fresca sota morera era ideal per conversar i per xerrar amb la pressa de l’estiu: Cap. Els nens han arribat amb bicicleta i han volgut agafar els gats, el MacGyver s’ha deixat però la Dolça ha marxat esporuguida i ens ha tingut amb un ai al cor fins que no ha tornat a casa, més de 3 hores després…. ai els gats!

Com que l’avituallament era bastant necessari m’he afegit a la intenció de compra del Miquel i la Nuni que baixaven fins a Roda de Ter, al Bon Preu. Només volia comprar quatre llaunes de tonyina i si em descuido m’enduc el súper sencer. I a última hora del vespre hem tornat i hem fet petar la xerrada amb l’Ignasi i la Laia, abans del serveis dels restaurants que porten els seus noms i que us recomano decididament.

Ja a casa, un sopar lleuger i una dutxeta per
acabar el primer dia de vacances. La cosa, pinta bé.


PD: Tinc una Pokemon Station davant de casa. Un plus!