Uncategorized

2017… to be continued!

MERILANDING

Diuen que després d’un any dolent el següent és bo… El 2017 no sé si podria dir que ha estat un any bo, el que sí que puc dir és que ha estat intens. Amb la mort de la mare calia fer una reflexió profunda sobre un mateix, que va implícita amb el dol, que m’ha portat a molts canvis.
Laboralment, ha estat un any de transformació. He sortit de la incertesa i m’he dirigit cap a la solidesa. Potser l’edat, potser el Pep grill de la mare… la qüestió és que he acceptat l’estabilitat com a possibilitat de guanyar-me la vida… i sort d’això, perquè si jo he cercat l’estabilitat personal, el meu món, el meu petit país s’ha capgirat. Així que podria dir que aquest 2017 no ha estat el meu any, sinó l’any de tots els que vivim en l’estimada i odiada Catalunya.
Diuen de mi que o se m’estima o que caic molt malament, així que sento molta empatia envers el meu país. Aquest 2017, ha estat l’any que ens hem reivindicat, hem trencat normes, hem rebut pals i hem exercit, madurament, el nostre futur. També és l’any que ens hem sentit ciutadans del món, malauradament per l’atemptat que va viure Barcelona el mes d’agost. Allò que passava lluny de casa, va passar a casa i vam plorar. Vam plorar per gent anònima que va morir aquell dia a la nostra ciutat a mans de l’odi en estat pur.
Després com si es tractés d’un ressopó de terror, es repetia a Cambrils, mentre érem allà mateix. I vam ser conscients de la fragilitat de l’ésser humà. També ha estat un any de creixement personal al voltant de la política. Formant part d’un partit petit, Demòcrates de Catalunya, hem treballat amb passió i fins a caure en l’esgotament per a defensar una manera de fer. Sí, aquest any ha estat un gran any polític. Hem après jurisprudència,
de lleis, de recursos, de fiscals, de tràmits i de jutges. Hem entès que tots els nostres actes tenen conseqüències encara que no siguin justes i que malgrat tot, es pot seguir lluitant. Hem comprès que la dignitat mai te la poden arrabassar.
També hem estat conscients que l’home, en situacions límits, no sap com acabarà actuant i que lluny de ser una mala cosa, l’1 d’octubre va ser una gran lliçó de democràcia. I tot això en el meu petit país.
La vida pública ha estat tan intensa que hem tractat de ser més gelosos de la vida privada aquest 2017. Hem fet que tot continués rutllant i hem amagat les pors i els neguits davant dels petits que han picat les cassoles com si es tractés d’un joc sense saber que ens hi jugàvem molt. Els hem portat a manifestacions pacífiques per ensenyar-los que per reivindicar i queixar-se no sempre s’ha de fer des de la violència. Ells han entès, crec, que la democràcia és quelcom important per a poder tenir una vida en pau.
També ha estat un any d’adéus, encara que per a mi, aquest ha estat tranquil -malgrat l’ensurt del pare que ja porta el marcapàs-. Però són molts i joves els que han mort. I, lamento aquestes morts més fortament que
altres vegades. I els emparo en les meves oracions i sóc plenament conscient
que el temps emmascara la tristesa de normalitat i així es porta millor el
patiment. Tot va passant i s’aprèn a viure d’una altra manera.
En definitiva, aquest 2017 ha estat un any per a recordar.
Per no oblidar i per fer-ne referència sempre que ens sentim decaiguts. Perquè
hem estat el David de Goliat i de moment, amb una sola  fona de valentia hem aturat l’envestida del
gegant. Veurem si aquest 2018, podem derrocar-lo amb un simple somriure.

 

Uncategorized

Vam votar. I tant que vam votar!

MERILANDING
Vaig obrir els ulls abans de les 5 h, el neguit no em deixava dormir. Vaig procurar no fer soroll, la família dormia. En Xavi, que té un son molt lleuger, em va dir: ves en compte i tingues seny. Jo li vaig dir que no patís, que tot aniria bé. Vaig mirar de mostrar-me segura i guardar-me el neguit dins meu. Vaig agafar la bici. La idea era donar suport a diferents escoles del districte de Sants com a apoderada, així que si agafava la bicicleta, em seria més fàcil moure’m.
A les 5:25 ja m’havia sumat a la colla de gent que s’aplegava davant de l’escola Barrufet, a l’antic Vapor Vell de la família Güell. N’hi havia que s’havien quedat a dormir i ja havien marxat. Canvi de torn. Vaig saludar a gent que coneixia i les converses eren nervioses. El riure era una arma per des estressar-se. Molta gent portava els auriculars posats esperant tenir notícies.
Necessitàvem respostes de si finalment podríem votar.  La pluja va fer acte de presència, primer de forma delicada, després amb una força injusta per l’ocasió. No seria l’única
del dia.  Una senyora del meu costat em va fer lloc per aixoplugar-me sota el seu paraigües. Vam xerrar. Ella m’explicava coses del seu poble, Sanauja, a prop de Ponts. Se’m dóna bé escoltar a la gent.
L’efecte diürètic del cafè va arribar una hora després. Vaig anar a trobar un lavabo. La cantonada de Joan Güell amb Carrer de Sants havia obert i les visites somnolents no es van fer esperar. Un altre cafè. Aquest, com agraïment.  En aquell bar s’aplegaven periodistes d’arreu. Feien cara de pocs amics, potser, llavors, ells ja eren més conscients del què passaria.
Vaig tornar a la multitud quan una noia que no podia veure, explicava que en cas que vingués la policia ens havíem de seure i agafar-nos com quan érem petits jugàvem a l’arrenca cebes. Vam fer un somriure d’incredulitat i vam comentar, tornarem a ser nens.
La pluja no cessava i ja havia perdut la veïna del paraigües.
Així que em vaig acostar a l’entrada. Fer metre i mig ajuda a passar sense molestar gaire. Quan quasi estava davant la porta em vaig trobar una companya de carrera, l’Íngrid. Ens vam agafar les mans. Donava gust trobar-te amb gent coneguda. Et senties més acompanyada. Les dues teníem les mans fredes. Ens vam preguntar, què fas per aquí? –preguntes automàtiques que surten en cas de nervis. En el moment que vaig dir, que jo venia a fer d’apoderada, es va obrirla porta i van demanar als apoderats que entréssim. La gent estava molt atapeïda, però en només sentir-ho em van fer un  passadís. Ja era dins.
El segon nus a la gola del dia. Veure-les allà. Blanques i negres, amb l’escut de la Generalitat, esperant satisfer les seves ganes de saber. Com tots nosaltres.  Teníem ganes
de fer fotografies i explicar a tots els de fora que sí, que les teníem, que eren a dins. Que no era una il·lusió. Era màgia pura. També hi havia paperetes i sobres (menys) i taules i ordinadors i un munt d’apoderats que intranquils miraven de resoldre els problemes que encara no teníem.
Molts apoderats i ningú per presidir les meses. La por sortia a cada comentari. Després d’una estona, amb bon criteri, vam deixar que els responsables de l’Administració fossin qui prenguessin les decisions.  Tot era a punt.
A les 9 del matí havíem pogut obrir amb els voluntaris que aixecant la mà es comprometien a fer aquella feina que en altres eleccions és tan pesada de fer i que s’ha de pagar perquè algú la faci. Es comprometien a fer possible, malgrat les amenaces de sancions i que vingués la Guardia Civil o els Nacionals o… que la gent digués la seva. Era un acte de responsabilitat.
Obríem portes. Només les del davant, no les del darrera. Teníem por que ens entressin per la zona amb menys gent. Les notícies i les imatges eren d’una bestiesa brutal. Feien
caure les llàgrimes. Però ens les empassàvem, teníem l’obligació de mostrar seguretat encara que els turmells semblessin de mantega. Ja teníem l’escola plena, un vot emès i celebrat quan el sistema va caure per primera vegada. Mai a la vida he tingut el cap més clar per localitzar a aquells que em podien donar un cop de mà. Amics i coneguts ens enviàvem missatges amb claus i passwords. No sabíem d’ordinadors, però en vam aprendre. Havíem d’aconseguir-ho.
Les persones més grans portaven més de 4 hores dretes. Vam organitzar taules, bancs, cadires de tot arreu. Havíem de procurar que ningú defallís. Van sortir ampolles d’aigua del no res. Vam viure tensions i vam posar pau. Vam decidir tenir calma i vam demanar calma i van respondre amb calma. Quan més anàvem a la una, més nus a la gola. El sistema tornava a funcionar.
La meva prioritat es va convertir en obsessió. Quanta més gent votés millor. Tenia la sensació que així guanyava temps al temps. Abans acabaria aquell maleït i fabulós dia. Tenia por i només demanava pressa. Cada vot, una victòria, una llàgrima engolida.
A l’escola Pau Romeva havien anat els nacionals amb les porres ben enlaire i amb mà ferma. Nosaltres teníem aquella informació mentre que la majoria de votants dels voltant no. Ells s’havien desconnectat de la xarxa perquè els ordinadors anessin més ràpid. Hi havia molta gent que deixava anar una llàgrima mentre deixava caure el seu vot dins el tupper gegant que les guardava.
En un intent d’endreçar la cua, vam aconseguir originar un tap. Les primeres taules eren plenes de gent fent cua, les 3 del final eren buides de votants. Vaig fer ús de la meva manca de sentit del ridícul per pujar a una cadira i fer el què millor se’m dóna. Vaig posar tot l’humor que em sortia per cridar a la gent a votar. “Els que vulguin votar, aquí tenim 3 urnes lliures”, “xates, urnes fresques”, “fila ràpida, no esperareu ni un minut aquí”, “això no és PortAventura”… només ordenava el trànsit. Com el guarda urbà quan s’espatllen els semàfors. Pujada en una cadira la gent veia com brandava els braços. Els
situava i els anava distribuint.
Vàrem haver d’obrir la porta del darrera perquè la calor ens hagués asfixiat a tots. Ara la gent sortia per darrera meu. Quan marxaven em deien gràcies, em feien petons a les mans i em somrèien. A fora, alguns saltaven al crit de Ja hem votat!
Tots semblava tornar a la normalitat, quan un crit de vénen,vénen, va capgirar l’ordre que havíem aconseguit amb paciència i amb calma.
Tots els presidents valents de mesa, van agafar les urnes i les van fer desaparèixer.
Els ordinadors en una altra banda. Desconnectar el sistema sabíem que volia dir
tornar a començar de nou. Però els nacionals van passar de llarg, “més avall a
cotxeres han anat” deien.
Eren les 3 de la tarda. No havia dinat però no tenia gana. Vaig menjar perquè no em podia permetre el luxe de defallir i encara quedava tota la tarda per endavant. En Xavi em trucava però les línies estaven saturades. No podia parlar ni dir-li que tenia por però que sabia que estava on havia d’estar. Seguia brandant els braços. Feia calor, però calia seguir votant. Al migdia hi havia més nervis. Tothom pensava que les urnes se les
endurien. Però seguíem votant. Pensàvem que, com a mínim, el sistema determinaria
el nombre de votants. Amb allò ens conformàvem.
A primera hora de la tarda, gent d’altres escoles, que ja havien patit la força dels qui han de vetllar per la nostra seguretat, venien amb llàgrimes als ulls i ens explicaven què els havien fet. La imatge de la pantalla es convertia en realitat. Veus trencades i ulls petits, enfosquits per la por i la tristesa. Darrera de cada vot s’amagava una història. A cada
història, unes ganes immenses de plorar i abraçar a gent desconeguda.
El sistema tornava a caure de nou. Les informacions provinents dels àngels tecnològics deien que aquest atac era el més fort que havien patit durant tot el dia. Els nervis tornaven a la primera pell. Les informacions que no permetéssim el vot sense cens dividia la parròquia. Ningú volia que després de tot l’esforç, una mala decisió engegués a norris tota la feinada de tota aquella gent, que l’únic que tenien en comú era defensar el seu dret i la il·lusió de construir un país nou. Vam decidir guardar 4 urnes i deixar-ne 5,
de les quals només una funcionava. La por i les notícies de l’exterior es feien més evidents.
Una sola taula havia quedat operativa. Mentre el sistema no es recuperava a la resta de taules, uns observadors del País Basc i de Segovia em van demanar que els acompanyés a les Cotxeres de Sants. Volien veure una altra escola. Vam sortir i vam sentir xisclar a la gent. Com que havíem sortit per darrera no sabíem que el pànic s’havia apoderat del cansament de tots els que portaven hores i hores defensant una papereta a la llibertat. En passar, de lluny, vaig veure com la gent s’asseia a terra. Van passar 9 furgonetes de la
Policia Nacional i van alentir el pas. La por es va apoderar de tots i els crits i els brams i els fora, fora… es deixaven escoltar per tot el barri. No van parar i nosaltres estàvem a mig camí entre la nostra escola i la de
Cotxeres.
La gent corria amunt i avall. Les persones des dels balcons picaven les olles i feien soroll quan veien la Policia Nacional a prop. Ens volien avisar. Lluny de l’escola, sento el telèfon. En Xavi i els nens estaven a l’escola on havia d’estar i on estaven preparats per la macabra representació infantil de l’arranca cebes. Només volien saber si jo estava bé. Només del pànic que es respirava, la Martina de 9 anys, es va posar a plorar. No era just. Van marxar esporuguits cap a casa. A ells la tarda també se’ls va fer llarga. Sort que les Festes de les Corts proposaven un pla alternatiu pels nens.
Vam decidir tornar. A Cotxeres pintaven bastos i nosaltres estàvem a mig camí. L’Íñigo, un metge Basc que venia per fer d’observador, repetia “no lo entiendo, no lo entiendo”. No hi havia res a entendre. Eraincomprensible.
Vaig haver d’esperar uns ¾ d’hora per poder tornar a l’escola. Encara hi havia gent fent cua. Encara hi havia gent per votar. Encara hi haviafeina per fer.
Un WhatsApp. Merkel pide explicacions a Rajoy acerca de la represión policial. Sento un alleujament més fruit de l’esperança que de la certesa. La tarda es calma. Calma tensa. Tots pensem que vindran quan tinguem les urnes plenes. Sentim una cridòria fora, però diferent. Alegre. Ja no queda ningú per votar. Hem aconseguit, entre TOTS, que el referèndum d’autodeterminació de Catalunya s’hagi dut a terme. Necessito plorar. Però no em surt. Ja no em surt. Arriba una noia plorant que vol votar. Ve de Madrid. Ahir va anar a veure el Rey Leon. Es veu que ha sigut un infern poder arribar fins aquí. La Cati de les CUP i jo l’abracem. Ara ja no plora ningú, li diem, i li fem la foto votant.
Les 20h. A fora tornen a haver-hi unes 100 persones pel cap baix. Tanquem l’escola i ens afanyem a fer el recompte. Anem tancant portes darrera nostre. Tots asseguts en unes cadires petitones com les dels nostres fills, nebots, nets…. comptem paperetes. Sí / No / Nuls / Abstenció.
Tinc la sensació que molts vots en blanc són per l’oblit de fer la creueta. Massa pressa, massa por, però ara ja està. S’ha acabat.
En Xavi m’espera per sopar amb els nens. Anirem a fer una cerveseta al Lee. Necessito sortir. El sí ha guanyat. El referèndum ha guanyat. Els nostres drets han guanyat.
Surto amb 2 apoderats més. Com a mesura de distracció anirem sortint a poc a poc. Quan sóc al carrer torna a ser fosc com a les 5 h. del matí. La gent ens fa un passadís. I ens aplaudeixen i ens donen les gràcies per fer-ho possible. Aixeco les mans i aplaudeixo cap a ells. Ells també ho han fet possible. Tots ho vam fer possible.
Vaig néixer a Catalunya l’any 1976, i mai abans havia estat tan conscient que visc en un gran país amb gent meravellosa amb qui comparteixo anhels de llibertat i de dignitat.
I no és Espanya.
Vam votar i tant que vam votar.

 

Uncategorized

No vull curar-me

MERILANDING
Diuen que el temps ho cura tot i ha passat un any i la ferida és encara molt tendre. El dol és una cosa estranya que et demana ser i sentir a la vegada en allò que has perdut. I no és només que no et tingui a la vora o no et pugui trucar o escriure o enviar-te algun
whatsapp, no. És que he perdut una part de la meva essència i costa ressituar-se.
Costa mirar endavant i saber que darrera ja va quedant menys xarxa per esmorteir
la caiguda. M’he passat 365 dies recordant la teva última mirada, aquells ulls grisos que marxaven mentre m’acomiadava i intentava no plorar. No volia que el teu últim record entre nosaltres fossin els meus ulls plens de llàgrimes. Cada dia, aquells ulls que la teva herència em va fer meus, m’han mirat i m’han seguit a tot arreu. Al principi volia oblidar-los perquè sempre anaven acompanyats de massa dolor i llàgrimes. Ara ja he deixat les llàgrimes enrere, només un dolor de gola, només una veu trencada, només. Els nens m’ajuden a recordar-te amb la teva vitalitat i sovint parlem de tu. Són ideals per fer
catarsi perquè la seva mirada del món i de la vida és simple. Cantem cançons italianes, fem servir les teves expressions i juguem als teus jocs. Morir-se té l’avantatge que tot el que es recorda de tu és bo. I en essència tot allò que deixes és bo.

Ha passat un any. 365 dies intentant curar aquest dolor que et penetra les entranyes, et capgira el cervell i l’ànima, però estic segura que no hi ha cura. Perquè la cura voldria
dir deixar d’estimar i deixar de recordar, i malgrat no hi siguis, et segueixo estimant i no m’oblido de tu. I vull que segueixi sent així.
Uncategorized

Merilanding on tour: STOP

MERILANDING

Avui em tocaria parlar de política, doncs vàrem anar a Reusa presentar la campanya en favor del sí al referèndum amb els companys Democrates del Baix Camp, també parlaria de Reus i de les seves botigues, en Gaudí, el seu
vermuth i la seva calidesa. No podria deixar de parlar de la visita a Calafell, a veure els nous amics, que de la mà de la Nuni, novament, vam conèixer a la festa dels 40 anys. Sense cap mena de dubte aquest seria el relat del merilanding
si res del què ha passat, hagués passat. El terror s’ha afegit a les mevesvacances per l’escletxa de la inòpia i de la plàcida vida de l’estiueig i això ha mogut tot el meu ésser. I en aquesta ocasió per dues vegades.
Ahir estàvem a l’Ametlla de Mar, volíem visitar lesfortificacions i les trinxeres a peu de mar on es feia front a l’enemic en les guerres d’abans. Ja vam baixar del cotxe encongits, el terror sacsejava la meva ciutat, la nostra ciutat. Les Rambles, on en Xavi i jo ens vàrem donar el primer amor, queia en mans de l’horror, la por i el pànic. Barcelona era una
ciutat estimada, digne de visitar, de tot el món venien a  descobrir els milions de racons que s’hi
amaguen, ells ho sabien i ho han dinamitat.
La tarda transcorria entre la normalitat aparent que necessitaven els meus fills i la incomoditat de saber-se inútil i ignorant. He sortit de l’aigua amb l’excusa que feia fresca, però he agafat el mòbil per
escoltar la ràdio mentre ells es banyaven. La resta de banyistes vivien tranquils sense saber el drama d’uns quants que a la vora de casa, vivien el pànic. El contrast feia mal el pit i et feia sentir culpable. Tenia ganes d’explicar-ho
a tothom, com si la por compartida fos menys por. Però no ho he fet. La bateria del mòbil ha deixat anar el seu alè a les dues hores i mitja del desastre.
He reflexionat sobre la vida i la mort. Tan present i tan oblidada. He pensat en si això és l’inici del canvi de vida que haurem d’assumir per sempre més. He vist els meus fills i tenia un nus a la gola pensant en la vida que els espera. És clar que tot plegat en un to massa pessimista pel meu gust, per la meva manera de ser. Malgrat res tornarà a ser com era, no podem deixar de  viure i de sentir la vida com ho fem els barcelonins. Visc a la ciutat més bonica del món. Aquella que sempre és enyorada quan l’abandones i que tan contenta et somriu quan tornes. Aquesta ciutat que viu oberta a la gent, amable a les noves llengües, les noves cultures i les noves maneres de fer i de ser. On tothom l’acull com a pròpia, se la fa seva, l’estima i la dóna en forma de tresor a aquells que la volen
conèixer. Així és la meva Barcelona.  A més de 200 quilòmetres d’allà em sentia inundada pel mar que contemplava i que, en certa manera, em feia sentir a prop d’ella.
Hem marxat quan el sol es ponia. Les notícies ens han acompanyat per la radio de tornada i hem respòs totes les preguntes que els més petits de casa ens feien amb els ulls com a plats. També tenien la por dins.
Els hem dit que Barcelona era molt lluny de Cambrils, on estàvem de vacances. Hem jugat a cartes, mirant de tornar a una pretesa normalitat que en el fons feia mal. Hem anat a dormir a mitja nit. El bullici encara es deixava sentir. Cambrils és un niu de gent aquests dies. Quasi no es pot caminar. La son ens podia i el soroll dels helicòpters s’han deixat sentir
tan a la vora que hem pensat que aterrarien al jardí de casa.  Les informacions es repetien, però com en un malson, ara a Camrbils. Ara sí, a la vora de casa. Al passeig que no vam fer ahir per menjar el gelat d’en Sirvent perquè les notícies ens van deixar massa esgotats per sortir. Al Club Nàutic on cada dia anem per anar a buscar la barca era l’escenari malèfic de la representació de la bogeria i la tragèdia. Aquí. A Cambrils, també? Un poble de pescadors, que era pobre fa uns anys, que viu de la bona gastronomia i de la gent que ve a visitar-lo. Un poble. Un poble de vacances. Ni el més gran, ni el més concorregut, només el que l’atzar va posar en el camí del terror. Aquest Cambrils que et fa sentir sempre de vacances, encara que sigui hivern, encara que sigui tardor, encara que sigui….
Avui el terror m’ha perseguit i he tingut l’estranya sensació que això ja no ho deixarà de fer. El que passa al món em passa a mi. Avui n’he estat més conscient que mai.
Uncategorized

Merilanding on tour: suculents visites.

MERILANDING

El dia ha començat d’hora. M’esperava un sofregit per l’arròs que havia de deixar fet abans d’embarcar-nos i fer un passeig en vaixell amb en Jordi i la Carme, uns amics d’aquells que van fer forat en el nostre cor a base de trobades improvisades, comunes i, algunes vegades, com aquesta planejades. Ells no sabien com és això de navegar per fer un bany a alta mar lluny de la resta de banyistes. Bé, prou lluny com per no fer-se nosa. La trobada es va gestar a la festa de la Nuni mentre ens explicàvem les vacances que farien els uns i els altres. Ells no les comencen fins a finals d’agost, però com que l’estiu és un bon temps per a gaudir dels dies llargs i de les sortides improvisades, volien atansar-se fins a Bonastre, un poble que queda a poc més de 25 minuts de Cambrils, on la Carme hi té la família (i una casa i unes vinyes de les que en sentirem a parlar, segur ;-)).
Sobre les 10 van arribar encara que els esperàvem una mica
més tard, però vaig pensar que les dots culinàries del Jordi em podrien anar
molt bé. L’arròs o la paella és un plat que se’m dóna bé. Un dia li vaig perdre
la por i la cosa va anar rodada. Ara experimento, escolto i decideixo nous
ingredients per donar-li un sabor o un alta. La meva mare i la meva sogra han
estat les grans mestres del resultat dels meus arrossos. De la mare vaig
aprendre a cuinar per intuïció, provant i no tenir por a un mal resultat. De l’Emi
he après la tècnica, la cocció i la química (ella és farmacèutica i això es porta
per sempre més a sobre).
Ens van portar verdures de l’hort, així que el fet que ens
enganxessin amb “els pixats al ventre” va ser una oportunitat per a millorar l’arròs
afegint productes de qualitat, de collita pròpia i de quilòmetre zero.
Com que la paella era per 8, als fogons se’m quedaven
petits, així que la vam fer a l’exterior sobre el paeller que va costar una
mica igualar, sort que a 6 mans tot resulta més fàcil.
L’Emi, que sempre ha estat l’encarregada de fer la paella, s’ho
mirava i no gosava dir el què pensava, només m’esperonava a que ho fes com a mi
em semblés (ella ja havia provat els meus arrossos). Suposo que va ser un dia
on el relleu es va fer evident. Ella sabia que allò significava que l’herència
del coneixement s’havia transmès correctament i que en el futur, quan ella ja
no hi fos, alguna cosa d’ella perduraria en cada xup-xup arrosser.
El sofregit ja estava. Ara ja podíem marxar a navegar.
La Carme es va prendre una Biodramina, per si un cas. Marejar-se
mentre navegues és passar-ho realment malament. No havien pres llet i feia un
parell d’hores que havien esmorzat. Tot a punt. Vam pujar al Canaima i vam anar
a resés del cap de Salou perquè feia mar de llevant i les onades eren
marejadores. Allà vam estar de luxe. El Jaime va gaudir explicant, de forma
exprés, tots els secrets del mar a un Jordi que gaudia, del dia, del sol, dels
amics i de la seva estimada Carme. En Jordi és un tipus que traspua sentiment
en tot allò que fa. Ara se’l veia gaudint com si mai hagués gaudit tant.
Va arribar l’hora de l’aperitiu -si fóssim en un programa de
televisió podríem dir que patrocinat per Coll Verd- i es van treure els foies,
els patés, els mi-cuits. També vaig tenir l’oportunitat de provar per primera
vegada a la vida les olives esfèriques de l’Adrià. Una explosió – literal- de
sabors en boca. Una experiència, no un menjar. Vam riure amb les cares i les
sensacions de tots els que estàvem allà. Els més petits se sorprenien com els
més grans. Suposo que això és l’èxit del producte. Va ser divertit.
De tornada, la navegació havia estat un èxit. Ningú s’havia
marejat, tots ens havíem remullat, el sol ens havia donat energia i vitamina D
i l’aperitiu havia fet el coixí necessari per esperar els 20 o 30 minuts en
acabar l’arròs.
Vam tornar a encendre la paella, vam deixar que tornés a
agafar temperatura vam anar afegint tots els ingredients que li havien conferit
aquell sabor i aquella olor que feia posar els ulls en blanc. Vaig tirar l’arròs
i quan va ser ben impregnat del sofregit, el caldo de peix que fa l’Emi amb els
caps de tots els peixos que guarda en el congelador.
L’aigua es va anar reduint mentre la Siri feia el seu compte
enrere. Quan quedaven 3 minuts pel final ja sabia que quedaria caldós. Vaig
patir perquè a casa els Pérez Esquerdo els agrada el gra que es pugui rossegar
i em feia por que amb l’aigua que quedava per evaporar es fes massa. Ho sabria
perquè en Xavi no se’n guardaria de dir-m’ho. Ti-ti-tiit. L’arròs estava llest.
El vaig deixar reposar un parell o tres de minuts i vam començar a servir. Una
vegada tots a taula i darrera les ulleres de sol, vaig esperar la opinió dels
comensals, sobretot la d’en Jordi. Ell en sap molt de cuina L’Emi va ser la primera en felicitar-me, després el Jaime,
el Xavi, la Carme i finalment en Jordi. Vam brindar amb cava que, la veritat,
marida molt bé amb l’arròs. Satisfeta em vaig fer la crítica que potser amb una
mica més de sal i pebre estaria més bo. Tots em van contradir sense apartar els
ulls del plat.
A l’èxit del vaixell, l’aperitiu i el dia, se sumava l’arròs
i encara vam esplaiar-nos per fer-lo encara més inoblidable amb aquelles
converses interminables mentre fèiem moure els gels del gintònic que ens havia
preparat en Xavi.
Un dia rodó, amb uns amics rodons.
Uncategorized

Merilanding on tour: una aventura inoblidable

MERILANDING

Normal
0

21

false
false
false

CA
X-NONE
X-NONE

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-priority:99;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin-top:0cm;
mso-para-margin-right:0cm;
mso-para-margin-bottom:8.0pt;
mso-para-margin-left:0cm;
line-height:107%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-language:EN-US;}

Hem fet un pla! Després de n dies vagant pel jeure i la
desídia vacacional hem decidit posar fil a l’agulla i hem aconseguit planificar
una activitat que ha resultat ser la millor activitat de l’estiu i probablement
la millor activitat de l’any. La tuna tour. En Xavi havia sabut d’aquesta
visita en un reportatge a la ràdio. Es tracta d’una experiència única. Compartir
el bany a alta mar amb tonyines roges d’entre un i tres metres de llarg.

Balfegó és una empresa que es dedica a la cria de tonyines
roges i a la seva distribució que està situada a l’Amtella de Mar. Com que són
molt espavilats han aconseguit muntar un negoci ultra aprofitat, doncs tenen la
distribució, la restauració i ara una activitat turística d’aquelles que no et
deixen indiferent. Del port pesquer de l’Ametlla surt un catamarà (fa 4
sortides al dia, encara que nosaltres hem sortit a les  12:30 h) que amb una velocitat de 8 nusos navega
fins a unes 2,5 milles fins a les piscines on trobaríem les tonyines. La mar no
estava massa plana i m’he marejat una miqueta, així que quan han donat les
indicacions per a tirar-nos a l’aigua, m’he tret la roba i m’he quedat en
bikini fent cua. Abans de baixar per l’escala et donen unes ulleres i un tub d’snorkel.
Com que la Martina i jo no sabem fer anar el tub en condicions només hem agafat
les ulleres. Després la Martina, que quan vol és molt assenyada, s’ha demanat
un xaleco salvavides. La primera en baixar va ser la Martina, la valenta. De
només posar-se a l’aigua, ha posat el cap sota aigua i ha vist el què no
esperàvem. Quan et diuen que et podràs banyar amb tonyines i t’avisen que és un
animal que evita qualsevol tipus de contacte, fins i tot amb els de la seva
mateixa espècia, creus que serà una cosa molt light, però veure aquella
quantitat d’animals tan grans (alguns arriben als 250 quilos) als teus peu impressiona.
 
El normal seria que en veure la gent, baixessin a les
profunditats, però, per evitar-ho, aprofiten la visita per donar-los de menjar verats.
D’aquesta manera s’afanyen a pujar increpats pels eixordadors crits de les
gavines que reclamen el seu botí ni que sigui per l’espera. Viure en primera
persona aquesta lluita per un peix es una sensació única. Et fa sentir viu i
animal alhora.
La gent anava omplint la piscina que feia 50 metres de diàmetre.
En Xavi i l’Arnau en uns minuts se’ns han afegit i hem gaudit veient com les
enormes tonyines pujaven a pel seu premi deliciós sortejant cames, braços,
mans, caps i peus. Sense tocar a ningú es podien fer amb el seu caramelet
mentre ens espantàvem, perdíem la respiració o rèiem sorpresos de les giragonses
que ens regalaven.
Després d’una estona a l’aigua i més marejada de mirar avall
i amunt sense parar, he decidit que ja en tenia prou. Havia agafat fred. Així
que he pujat, m’he dutxat amb aigua calenta i sabó només trepitjar el catamarà
(un luxe), m’he embolcallat amb la tovallola i he gaudit del sol i de la brisa
d’alta mar esperant que el meu estómac tornés a ser una mica meu.
La tornada s’ha fet curta comentant les aventures viscudes. Ens
atropellàvem en parlar. Tots en teníem. La Martina parlava de taurons, l’Arnau
deia que havia aconseguit tocar-ne una.
Pel camí ens han delectat amb una degustació de tonyina roja
crua servida amb salsa de soja i una punta de wasabi per qui en volgués.  Hem pogut repetir i hem posat els ulls en
blanc tenint-lo a la boca. Tots quatre. 
Encara que marejada he pensat que allò no m’ho podia perdre de cap
manera.
Demà tenim visites així que he decidit que faré un arròs. El
primer de l’estiu. Se’m dóna prou bé i així l’Emi descansa de la feixuga tasca
de la intendència. Hem anat a comprar i ens hem deixat seduir per les dorades
que a 6€ el quilo ens miraven tristes. En Xavi s’ha animat a fer-les a la
brasa. Crec que mai havia menjat un peix tan ben cuit a la brasa. Un autèntic artista
inspirat per una de les millors aventures de la nostra vida.  
Uncategorized

Merilanding on tour: Retrobament

MERILANDING

Normal
0

21

false
false
false

CA
X-NONE
X-NONE

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-priority:99;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin-top:0cm;
mso-para-margin-right:0cm;
mso-para-margin-bottom:8.0pt;
mso-para-margin-left:0cm;
line-height:107%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-language:EN-US;}

Tan bon punt ha posat els peus a terra, la Martina ens ha demanat
d’anar a la platja. Diu que anar amb barco està molt bé, però que s’ho passa
millor a la platja. Així que hem esperat que l’Arnau tornés d’anar a esquiar
amb l’avi (el Sr. Perseverança ha aguantat un parell de minuts) i quasi a les
12 hem agafat les cadires i la tovallola. Hem deixat tot allò de valor que ens
poguessin robar a casa i hem fet via cap al mar.

Anar a la platja a Cambrils és com endinsar-se en un
experiment sociològic d’alta intensitat. La munió de gent per metre quadrat fa
que l’espectacle sigui distret. En aquesta platja no cal endur-te les pales
perquè no podràs jugar. N i pilotes. Com a molt un matalàs o qualsevol mètode
de flotació que permeti endinsar-se una mica i perdre de vista tants cossos nus
del teu costat. M’he assegut i he practicat el meu esport preferit mentre en
Xavi i els nens han anat a l’aigua: badar. He badat i he escoltat converses d’anònims.
Accents, tarannàs, procedències, banyadors, tipologia de famílies, tot ha
passat pel meu disc dur. He flipat amb la poca vergonya que té la gent per
plantar una hamaca a menys de 20 centímetres d’un desconegut, privant-li la
vista que tenia i sense preguntar. He vist mamelles naturals i operades –es distingeixen
fàcilment- i he vist banyadors, bikinis, trikinis i, fins i tot, autèntics
banyadors dels 60 (ja no fan la roba com abans). M’he empassat el fum de
fumadors compulsius, he gaudit de l’ombra de l’ombrel·la del veí i quan ja no
podia aguantar més la calor, m’he refrescat en una aigua que tenia partícules daurades
que et feien l’efecte que rebies un autèntic bany d’or. La veritat és que anar
a la platja a Cambrils no té res a veure amb la platges que estic acostumada a
anar, però aquí la distracció és múltiple.
Per la tarda hem fet recolliment i hem anat a Missa,
Diumenge és el dia del Senyor. Cada capellà és un món, igualment passa amb les
persones. Aquest mossèn té la particularitat de donar una importància al cant
superlativa i d’utilitzar el sentit del ritme i del temps d’una manera
especial. Però en fi, com que estem de vacances, hem pensat que no teníem cap
pressa i ens ho hem pres millor que altres vegades.
Després hem anat a veure la posta de sol des del BARlovento.
Un chiringuito a tocar a la bocana del Club Nàutic. Com que estava ple com un
ou –la veritat és que fa goig de veure- hem demanat a una parella que estava
asseguda en un espai per a 4 persones, si ens deixarien asseure’ns en els dos
seients que tenien al davant. Els hem intentat convèncer, dient-los que
miraríem a l’horitzó i els donaríem l’esquena, però s’ho han pres malament i ho
hem deixat córrer. Ens hem assegut al terra, amb els peus penjant quasi a tocar
de l’aigua i hem gaudit de l’espectacle mentre els nens jugaven a caçar crancs.
Meravellats hem xerrat del món i de la vida i ens hem
decidit a anar a sopar i deixar els nens amb els avis i seguir la vetllada
sols. Els avis han acceptat encantats i nosaltres dos ens hem retrobat amb les
converses que s’acaben i amb les mirades que ens hem dedicat –i això que feien
el Barça-Madrid per la tele al costat nostre-. Abandonats a la calma i sense
pressa hem retrobat l’espai de la parella que no teníem des de feia…quasi un
mes.
Uncategorized

Merilanding on tour: endorfines.

MERILANDING

Normal
0

21

false
false
false

CA
X-NONE
X-NONE

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-priority:99;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin-top:0cm;
mso-para-margin-right:0cm;
mso-para-margin-bottom:8.0pt;
mso-para-margin-left:0cm;
line-height:107%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-language:EN-US;}

El dia ha començat amb la
dinàmica de sempre. Com que divendres no vàrem fer deures perquè el dia de
celebració no ho permetia, ens ha tocat fer-los dissabte. Ens hem llevat tard,
això és el que més m’agrada de les vacances: Llevar-me quan l’esquena em diu
prou i la claror és tan gran que despertar-se no és un suplici.  Mentre els nens feien deure, jo seguia amb la
meva lectura. Aquest temps de cultiu intel·lectual a l’hivern és impossible.
Només puc fer-lo si aconsegueixo tenir un desplaçament en transport públic.
Llavors tot és fàcil, obres el llibre i aconsegueixes evadir-te fins la parada
que toca. Per a mi, l’autobús és sinònim de biblioteca.  

L’Emi ens va fer escalopes a la
mostassa i jo vaig canviar el menú dels nens que després d’una setmana a base
de verdures es delien per una mica de pasta. Així que els he fet uns tortel·linis
amb tomàquet. Després de dinar, l’Arnau ha fet una migdiada mentre la Martina
es distreia amb els dibuixos animats a la televisió de l’habitació dels avis.
Sabíem que teníem poc temps doncs esperàvem poder participar en un campionat de
billar que havien organitzat davant de casa nostra. L’Arnau estava emocionat
per participar. La Martina només pensava en la piscina, així que els hem dit
que cadascú fes el que més els vingués de gust. Una mica de fer cadascú la
seva, no els va malament. La Martina jugava a capbussar-se i a agafar els pesos
que en Xavi li tirava amb aquesta finalitat. Jo llegia. Al cap de poc l’Arnau
ha tornat contrariat perquè no es prenien la partida seriosament i no seguien
les normes. Qui segueix les normes a l’estiu en unes activitats per passar-ho
bé?  Així és l’Arnau. Tot per ell és
important.
Veient que la Martina s’ho estava
passant d’escàndol (així és ella), l’Arnau s’ha decidit a tirar-se a l’aigua i
evadir el seu mal humor a  base de riure
de valent i competir amb la seva germana a la recerca dels tubs amb pesos que
en Xavi els tirava. De veritat que en Xavi té un do per a jugar amb nens.  M’han fet venir ganes de jugar amb ells i tot.
Ha estat molt divertit.

La piscina estava a l’ombra això
vol dir que en el moment que sorties i notaves el vent (que encara no ha parat)
el fred era d’hivern. Corríem fins la tovallola i ens exposàvem al sol amb la
necessitat que ens escalfés de forma exprés. Quina sensació més agradable!
Al cap d’una estona, començava el
campionat de futbolí. L’Arnau s’ha apuntat, però 3 partides han estat suficient
per sortir eliminats (es veu que els pares també hi participaven i li han fotut
una pallissa).
Després hem jugat a ping pong.
Potser ens hi hem estat una hora sencera. L’Arnau no encertava massa la pilota
i la meva ronyonada se’n ressentia però he recordat la paciència que va tenir
la meva mare per ensenyar-nos a jugar a la casa que teníem a l’Armentera.
Organitzàvem campionats i tot. En el mateix moment que jugava amb l’Arnau,
passat i present s’unien en una simbiosi perfecte. El record de mi mateixa el
podia veure en el jugar primerenc de l’Arnau que a poc a poc ha anat millorant. 
M’he estirat a l’hamaca i després
m’he banyat de nou. La sensació de desconnexió transpirava per la meva  pell i la cirereta del pastís me l’ha portat
en Xavi en forma d’una cerveseta. Em sentia completament de vacances. No sé si
l’activitat física havia generat més endorfines o què, però em sentia plenament
feliç.
Uncategorized

Merilanding on tour: Al vent!

MERILANDING

Normal
0

21

false
false
false

CA
X-NONE
X-NONE

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-priority:99;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin-top:0cm;
mso-para-margin-right:0cm;
mso-para-margin-bottom:8.0pt;
mso-para-margin-left:0cm;
line-height:107%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-language:EN-US;}

El dia ha començat impacient. La Martina ja no aguantava més
i s’ha despertat per veure la seva caricatura. Li hem ensenyat i s’ha posat a
riure malgrat les dents exagera

des que li han destacat. Hem esmorzat ràpid i
ens hem posat en marxa. Havíem de ser a les 11h al barco que ens portaria fins
a Sant Jordi d’Alfama amb la intenció de celebrar l’aniversari de la Martina
amb els seus cosins. Tot i la predicció que a les 11h el Mestral desapareixeria
que ens ha fet el Jaime, la veritat és que el vent ens ha acompanyat i ens ha
deixat baldats. El Jaime, després de 2 dies, necessitava fer esquí sí o sí. Fer
esquí o no és directament proporcional al ser bon o mal humor. Això als 76 anys
és tota una proesa de perseverança i dedicació a l’esport.

La Martina, finalment ja pogut gaudir dels seus cosins, tots
més grans, que li han dedicat el seu temps i les seves peripècies. Han pujat a
una roca, s’han llençat. Han donat de menjar els caps del llagostins cuits als
peixos que s’acostaven delectats per tan saborós menjar. Crec que eren marbres.
Hem dinat a deshora les dues truites de patates que havia preparat en Xavi el
dia abans i ens hem esperat una mica per treure el pastís que ha estat el
colofó de la festa dels 9 anys de la Martina. Una festa del tot marinera.
Quan hem tornat, ens hem dutxat i ens hem apoltronat sota el
porxo, gaudint de la fresca que ens acompanya aquests dies. Li hem ensenyat la sorpresa que les seves amigues li han enviat, un vídeo felicitant-la, cadascuna des del seu lloc de vacances. Ella els hi ha tornat un vídeo donant les gràcies i em estat conscients que les noves tecnologies ens juguen a favor si sabem com fer-ho possible.
Després hem fet un parxís i
hem gaudit dels nens a través del joc. No hi ha millor manera de fer-ho. I hem
treballat la impulsivitat amb la Martina i hem treballat la concentració amb l’Arnau
i nosaltres hem treballat la paciència i la família tots junts.
Ara fa un any, ingressàvem a la meva mare a l’hospital i
canviaria la meva vida per sempre. El record d’aquells dies m’ha acompanyat tot
el dia i he tingut una mena de tristesa dins que no he deixat anar perquè la
Martina i la seva alegria no m’han deixat.
#estiu #vacances # summer #familia #nens # holidays #Cambrils

Merilanding on tour: Sorpresa!

MERILANDING

La mestralada ho ha deixat tot més fred de lo normal, així que navegar no ens venia massa de gust. Normalment, quan a Cambrils fa mestralada la mar està quieta, però no ahir. Així que va ser un dia de dedicació a la plàcida activitat del jeure i del cultiu de la lectura.  Us podria dir que no vàrem fer res i seria veritat, però encara i així, això és estar de vacances.

Pel matí vam dedicar-nos a decidir què fèiem però amb poca
fortuna. Entre les hores mortes, vam rebre un missatge. Teníem visites! Quina
sorpresa i qué oportuna. En David Arboix que és el responsable del curs de 5è
del Club Daumar, on va l’Arnau a fer extraescolars, feia parada a Cambrils i no
va dubtar ni un segon en venir a veure’ns. Àvids de notícies fresques, el vam
esperar amb impaciència. Vam preparar un vermut (us he de dir que era de
Vilassar de Mar i no de Reus, com per aquí és costum), unes olivetes i com si
fóssim les Teresines, S.A vam disposar la taula i les cadires, distribuint on
seuríem tots.
El David, també fa vacances on tour. Així que ens va
explicar la seva experiència a Oxford. Hi ha persones que quan expliquen els
seus viatges, entre entregats i emocionats, impregnen de desig cap a la
destinació en qüestió el cap de les persones que l’escolten. Aquest era en
David. Pel volum de detalls que ens va donar, era fàcil imaginar que havia
quedat corprès del destí. També li vam explicar la història que s’amaga darrera
del destí turístic de Cambrils. Bé, el Jaime i l’Emi, que en són els
responsables, són els que li van explicar. També va haver temps per repassar
les fotografies (malgrat l’uff quin rotllo d’en Xavi) de l’últim viatge amb
barca a ses illes que van fer els meus sogres el passat mes de juny.
Després de la visita i saciats per una estona, vam dinar i
ens vam dedicar als deures. Maleïts deures, són el moment del dia que el sol de
l’alegria es pon. Ni ells en tenen ganes, ni estan pel què haurien d’estar, ni
nosaltres sabem com afrontar-ho sense perdre la tarda darrera de la fatigosa tasca
del magisteri casolà. És clar, que a hir, varen avançar deures perquè l’endemà
era dia de festa. L’aniversari de la Martina.
Mira que néixer el dia 11 d’agost… a qui se li acut. Doncs
a ella o a mi, segons es miri. L’atzar fa que la petitona de casa, que enguany
en fa 9, sempre vulgui fer una festa amb amigues sabent que no és possible. El
23 de juliol ho vàrem celebrar en família, ja que la Martina i l’Helena,
cosinetes, havien de néixer el mateix dia 11, però les circumstàncies van fer
que l’Helena fos una miqueta precoç i naixés el 22 de juliol.  Així que vàrem pensar que aquest any no es
posaria trista pensant amb les seves amigues. Però no. Així que m’he llençat a
la piscina i he demanat a les mares que m’enviïn un vídeo felicitant a la
Martina i ja n’he rebut 11, o sigui quasi mitja classe. Crec que fliparà.
Comprar-li alguna cosa a la Martina és del tot inútil. Ella
és feliç amb les experiències, però com que a casa no parem, també es fa
difícil dedicar-li una activitat que no hagi fet encara i que estigui a l’abast
de la butxaca de l’autònom.
Després d’una migdiada que m’ha agafat per sorpresa
i a deshora mentre llegia, he començat a perfilar un regal que estava segura
que li agradaria. Les sorpreses a la Martina no li agraden (això d’esperar no
està fet per ella) així que hem decidit asseure-la en un banc del passeig i
demanar-li si ens podria donar una pista sobre el què li faria il·lusió. Primer
ha dit un passeig en moto d’aigua (havia parat les orelles mentre ho comentàvem
com a possibilitat), després un no ho sé. Jo li he dit que tenia una idea i que
potser li agradaria i que si volia que li digués. Ella ha dit que sí i llavors
ho he deixat anar: voldries una caricatura teva feta pels artistes del passeig?
–Això estaria molt bé!– Ha contestat.
Ja ho teníem. Així que hem anat a fer-li i li hem dit que no
podria veure el resultat fins que no en fes 9, o sigui l’endemà. Al principi ha
dit que sí, però després, a mida que l’anaven pintant i tothom s’ho mirava ella
també volia veure-la. Ens ha costat, però ho hem aconseguit.
Amb el regal sota el braç, els caramels pels cosins grans
que veurem demà i els globus per fer festa, hem anat a menjar un Frankfurt.
En Miquel, fa 49 anys que té una parada davant del mar on
serveix frankfurts i hamburgueses a l’estiu. A l’hivern fa de camioner, això
vol dir que quan ha vist en Xavi s’ha rendit als seus peus. Li ha fet tanta
il·lusió que ha volgut ser ell qui ens servia. En Xavi, en agraïment, li ha
donat corda i li ha explicat tots els secrets que es poden explicar sobre la
radio i li ha fet la conyeta. És tan agraït, en Xavi.  No sé si jo ho portaria tan bé com ell. Però
ell sempre diu, que si aquesta gent no l’escoltés, a casa no tindríem pa per
menjar. Així que a casa tots som amables amb tots els fans. Ens hi va el pa.
Acabem el dia amb unes classes improvisades de country  al passeig. Primer, la Martina i jo, després l’Arnau
i en Xavi, ens hem deixat endur pel ritme de l’oest i ens hem posat en fila al
costat dels professionals i hem fet algunes passes. La Martina ha trobat el
ball que li agrada. Diu que en vol fer a Barcelona com a extraescolar…hahaha.
Tornant cap a casa no ens hem pogut resistir als gelats d’en
Sirvent. Artesanals i boníssims. Havíem d’agafar forces pel dia de demà que,
segur que tenint a la Martina de protagonista, es preveu intensíssim.
#estiu #vacances # summer #familia #nens # holidays #Cambrils

Merilanding on tour: el valor de les coses.

MERILANDING

Normal
0

21

false
false
false

CA
X-NONE
X-NONE

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-priority:99;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin-top:0cm;
mso-para-margin-right:0cm;
mso-para-margin-bottom:8.0pt;
mso-para-margin-left:0cm;
line-height:107%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-language:EN-US;}

L’Empordà té fama de tenir un
temps tramuntanal i fred (si t’acostes a França), les Guilleries són fresques i
fredes a la nit i si vas per sota de Tarragona la calor es fa insuportable els
mesos d’estiu. Doncs aquest any el temps és boig. Hem tingut uns dies de calor
i sense una gota de vent a l’Empordà, una calor inusual a Tavertet i arribats a
Cambrils, la temperatura baixa tant que aquesta nit hem hagut de dormir amb més
que un llençolet.  El temps és boig i
això condiciona tot el que teníem previst. És clar que per tenir unes vacances
saludables la capacitat d’adaptació ha de ser alta i si no que els ho preguntin
als turistes que s’armen de paciència abans d’embarcar per agafar un vol.
Ahir vam tenir un dia plàcid.
Sense sol, vam decidir caminar, passejar, voltar. És tan agradable no portar
rellotge i no trobar-lo a faltar. Tots, però, vam decidir el mateix, així que
essent poc originals ens vàrem plantar en un passeig, minat de turistes, on la
gent va sense ordre ni concert. És entretingut veure que, quan s’està de
vacances, un pot posar-se la roba que li doni la gana, pugui anar amb el
pentinat que li peti i portar el gos disfressat amb els llaços que vulgui.
Perquè això és l’estiu un temps de relaxar-se en tot, fins i tot en la pròpia
imatge.
Després, l’Emi ens ha deleitat
amb una “caldeirada” de bròtola.  A la peixateria,
l’altre dia, l’Emi, la millor compradora de peix que conec, va veure unes
bròtoles que feien goig i se les anava mirant i mirant fins que va demanar-ne el
preu. A 5€ el quilo, eren la millor opció per dinar tots plegats. Al costat, hi
tenia un senyor gallec que li va dir que a Galícia en mengen moltes de bròtoles
(ells n’en diuen bertorelles). També li va explicar que la recepta més típica
era fer-ne caldeirada, uns guisats amb
ceba, tomata, patata i peix. Estava tan convençuda que li sortiria bé i tenia
tanta il·lusió per fer-nos-ho que va encertar-la de ple. Va ser la delícia de
tots, fins i tot els nens (i això que aquest peix té moltes espines).
Per la tarda vàrem anar a la
piscina de l’hotel del davant, l’Olimar, amb el permís de la seva directora, i
els nens i en Xavi es van banyar mentre jo me’ls mirava des de l’hamaca. Sense
treure’m la roba perquè feia fresca i amenaçava pluja, observava com jugaven i
em vaig dir que tinc molta sort. Tinc una família bonica i m’agrada veure com
el Xavi i jo ens complementem. Jo no sóc de jugar a l’aigua i, en canvi, els
nens xalen amb el pare mentre jo m’ho miro. Quan feia poc que festejava amb en
Xavi, en tenia 17, vam anar d’excursió amb l’escola i vaig veure com, mentre
tots els altres ganàpies feien l’adolescent, en Xavi es dedicava a jugar amb
uns nens més petits que ens havíem trobat en aquell parc. En aquell moment,
vaig saber que seria un paràs. El temps i dos fills m’han demostrat que tenia
raó. També he donat gràcies per poder-nos estimar tant i mantenir-nos units,
malgrat els anys, els nens i les feines. 
I això estant de vacances, que se suposa que és quan més divorcis hi ha,
té molt de valor.
Estant a la piscina, un animador
ha convidat a l’Arnau a un campionat de dards. Sense pensar-s’ho, ha sortit de
l’aigua, s’ha assecat i ha anat a posar a prova la seva punteria. Només us diré
que eren unes 20 persones jugant (alguns pares també jugaven, tot i que el
campionat era junior) i ha quedat en tercera posició, el nano. Quan la
tranquil·litat és un valor, l’Arnau té tots els números per a triomfar. 

Al vespre li havien de donar el
diploma, així que havent sopat, hi hem anat de nou. Com que estava a punt de
ploure, tots s’apilonaven en el bar central on la música, la gent i la veu
estrident de l’animadora se’t clavaven en el cervell deixant-te’l eixut. L’Arnau
ha preguntat quan li donaven el diploma. Sempre reclama i reclamarà el que és
seu (forma part del seu caràcter no deixar-se trepitjar). Li donarien al bell
mig de l’infern al cap d’una estona que em va semblar una eternitat. Els nois
de casa passaven l’estona jugant al billar, la Martina i jo vàrem ballar,
intentant fer-nos nostre aquell malson, vàrem sortir i la Martina es va gronxar
un parell de minuts en el parc de la piscina.
Amb el diploma sota el braç i més
contents que un gínjol, vam tornar a casa per veure una peli i anar a dormir
sabent que la fresca faria les delícies d’un son que feia massa dies que
passava calor.      
Uncategorized

Merilanding on tour: L’espectacle continua.

MERILANDING

Normal
0

21

false
false
false

CA
X-NONE
X-NONE

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-priority:99;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin-top:0cm;
mso-para-margin-right:0cm;
mso-para-margin-bottom:8.0pt;
mso-para-margin-left:0cm;
line-height:107%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-language:EN-US;}

A Barcelona, sense res a fer i
amb la ciutat buida, un també té la sensació de vacances. Els llençols s’enganxen,
la casa es viu sense pressa i la visió que el temps s’atura en època vocacional
és més evident. Em vaig llevar d’hora per vosaltres. Sí, sí. El Merilanding no
em deixava dormir, ja que portava uns dies de festa (que no us negaré que em
van sentar bé) sense escriure’l.

La primera en aixecar-se com
sempre va ser la Martina. Va agafar el seu pot de galetes i va posar-se els
dibuixos animats amb el meu permís. M’encanta mirar-la. Voldria que el temps s’aturés,
perquè mentre la miro penso que m’he fet gran. Molt gran. Recordo quan la mare
sempre anava darrera meu perquè em fes la “ditxosa” cua, mentre observo els
cabells enredats de la Martina.
La pluja va fer-me tornar al
present. Una aigua més que desitjada baixava de valent. Tant que fins i tot
vàrem haver de tancar les finestres. La xafogor ens va fer espavilar i vam
acabar sortint de casa direcció a Cambrils, la propera parada del tour.
Arribats a Cambrils, el Jaime i
la Emi ens esperaven amb il·lusió, com sempre. És bonic que et surtin a rebre,
trobo. Hi ha famílies que no ho fan, us ho prometo. Però ells sí i sempre. El
Jaime estava mirant la televisió i l’Emi estava cuinant quan vàrem arribar. La
taula parada i apunt per la verdura i el tall (la verdura és la norma de
sempre), aquesta vegada sorells acabats de pescar, que un pescador els va donar
el dia abans.
El Jaime i l’Emi no són de
Cambrils, però com si ho fossin. La gent els coneix, els saluda i els explica
les coses de les famílies autòctones. Des de petits que corren per aquest poble
de pescadors que s’ha transformat en poble turístic familiar. Una casa feta
quan tot eren camps i que la construcció l’ha deixat quasi enmig del poble és
on ens hi estarem, el xalet.
Després de dinar, em descarregat
maletes, em xalat i hem decidit sortir a estirar les cames amb els nens. El
passeig estava a rebentar de gent. Molts de l’Aragó, es nota amb el seu accent,
molts del país basc, molts de Lleida i d’altres de per tot arreu. Cambrils a l’estiu
es transforma. Amb un intent de donar activitats als turistes aquests dies de
vacances, munten un escenari al mig de la plaça del Pòsit i allà hi van passant
una col·lecció d’artistes, cantants i animadors que es treuen un sobresou amb els
“bolos” estiuencs. L’hivern és molt llarg per algunes famílies.
Avui tenien un grup de música que
volia ser Queen. Mare meva! Ni més ni menys que Queen. La música ens hi ha
portat i la curiositat ens hi ha fet quedar. Jo volia marxar perquè em sabia
tant de greu la destrossa que feien de l’art del meu grup musical preferit.
Però en Xavi i els nens s’han volgut quedar a escoltar un parell de temes. El
cantant, que estava refredat i anava mocant-se a cada moment, no li sortien els
aguts. S’ha de ser molt agosarat per imitar en Freddy Mercury! Portava una
jaqueta de pell groga, una samarreta de Superman que li venia un pel estreta
pel greix acumulat sobre la cintura i uns pantalons del xandall blanc amb la
bandera d’Espanya en el lateral. Un quadre. Després de dues cançons he arribat
a dues conclusions.  Una, es pot imitar a
Freddy Mercury per més que tinguis bigotis i una dentadura prominent. Per més
que alcis la veu no afines. I dues, la música de Queen és tan bona que fins i
tot amb un mal cantant (o un cantant amb un mal dia) pot fer aixecar la gent a
ballar.
Eixordats i decebuts hem anat
fins l’hotel que van construir davant del xalet per demanar-los si podríem
gaudir dels espectacles que fan pels turistes que si hostatgen. Feien màgia i
ens agrada veure mags.
A les deu. Després d’un “huevo como
lo quieras” expressió familiar per dir que mengis el que et vingui de gust que
ningú farà sopar i una proposta és l’ou en les seves varietats, hem anat a
veure el mag que ens ha agradat molt, la veritat. Un espectacle molt ben
treballat i amb una posada en escena magnífica. Hem pogut veure de primera mà
els trucs que veiem al teatre i de molt més a prop. I encara hem quedat més
bocabadats.
La lluna era plena i he convençut
a la família per anar a veure com la mar es fa plata en nits com avui. Hem caminat
quasi fins l’aigua i hem gaudit de la meravella de la natura. No sé si la gent
és conscient que la natura està en tots els racons del planeta, fins i tot en
un poble a petar de gent a la recerca de la felicitat vacacional.
40, Amics, Cantonigròs, estiu vacances, familia, festa, holidays, nens, summer

Merilanding on tour: Festa

MERILANDING

Normal
0

21

false
false
false

CA
X-NONE
X-NONE

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-priority:99;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin-top:0cm;
mso-para-margin-right:0cm;
mso-para-margin-bottom:8.0pt;
mso-para-margin-left:0cm;
line-height:107%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-language:EN-US;}

Sé que us preguntareu perquè fa
dies que no escric el Merilanding. La resposta és 40. En Miquel organitzava una
súper festa sorpresa per la Nuni, que en feia 40. Com que ella és lectora del
Merilanding, vaig decidir posposar uns dies el dietari… i no sabeu com m’ha
costat posar-me al dia.

L’any passat, les vacances lluny
del mar, em van costar. És clar que les vam aprofitar poc i es van acabar amb
la inesperada malaltia de la mare. Així que crec que estic en deute amb les Guilleries,
les singles i tota la bona gent que l’any passat ens van acollir amb tant d’amor.
 Per això, quan en Miquel ens va proposar
un cap de setmana de celebració no ho vam dubtar ni un moment. La paraula
celebració és màgica per a nosaltres, estem a totes. 
La festa era dissabte, però vam
aprofitar divendres per anar a veure en Quim i la seva família a Tavertet. És
un clàssic dels estius. La sorpresa va ser conèixer la Lara, l’Àlex i en
Gerard, el seu fill. Una família bonica perquè sí. És sorprenent la capacitat
del ser humà per fer noves amistats i la poca disposició que hi tenim, ben
mirat. Conèixer la Lara ha estat una bona sorpresa de vida. Potser perquè no m’ho
esperava o potser perquè és una noia fabulosa, el dia se’ns va fer curtíssim.
La Sara, la Lara i jo vam conversar i conversar i conversar fins que la nit ens
va atrapar i ells van decidir marxar (l’hora d’estètica és sagrada i més si és
abans de vacances).
Dissabte ens vàrem aixecar a les
5 del matí de calor! Sí, sí, a Tavertet. Vam sortir al prat a les 7 i ens vam
asseure, en Xavi i jo, a les hamaques de fora que encara regalimaven aigua del
rec automàtic. Jo vaig deixar que la fresca em penetrés fins que la son em va
tornar a venir i vaig poder dormir dues horetes més. No era la millor avantsala
d’una festa i es va notar. Crec que estàvem desinflats i cansats i no ho vam
donar tot com era d’esperar.
Havent dinat, vam anar a
Cantonigròs i vam deixar les maletes a l’hostal. Vam dormir una estoneta i ens
vam preparar per la festa.
La casa de la Nuni i en Miquel a
Cantonigròs té un prat que no es paga. Mirant de front hi tens un turó darrera
del qual s’hi amaguen muntanyes dolces que van agafant alçada a mida que tu vas
perdent visió. El verd s’imposa, però amb aquesta calor una catifa de fulles
grogues que el desmai ha anat deixant prematurament reposen a terra fent que se
t’amaguin els peus en caminar. A la dreta hi trobes uns cavalls que pasturen.
Ningú els munta. A la dreta el prat continua i intueixes el camí dels enamorats
passant per darrera de totes les cases amb els seus prats, horts i patis.
De 17 a 18 hores hi havíem de
ser. A les 19h arribaria ella, en teoria de sorpresa. En Miquel no va
dissimular prou bé, es veu. Ens vam anar aplegant, coneguts i desconeguts,
units per l’emoció. A mi m’agraden les sorpreses perquè també penso que aquells
que la preparen comparteixen l’emoció del qui celebra.
A les 19h va arribar i la festa
va començar. Menjar i beure, no podia ser de cap altra manera, la majoria dels
assistents es guanyen la vida amb la cuina, el menjar, o el tastar i escriure-ho.
La majoria tenen un blog on la cuina és la protagonista. Vaig conèixer gent que només coneixia a través de la xarxa, com la Txell Pi i la seva família, que em va encantar (quins twins!). Però la sorpresa, per a mi,
va ser conèixer la Magda. Una noia senzilla i divertida, que no venia del món
de la cuina, sinó de l’escriptura. Bé, amb la Nuni es coneixien d’un taller de
narrativa amb l’Eva Piquer. Amb tres frases jo ja sabia que havíem connectat i
ella també. Les relacions humanes que neixen de l’espontaneïtat són més
autèntiques perquè no amaguen cap interès, simplement ocorren, però tenen el perill d’esvair-se tan ràpid com han arribat perquè encara no tenen cimens.
La vetllada es va allargar fins
que els nostres cossos van dir prou. Vam tornar a l’habitació de l’hostal on hi
dormíem els 4. Vam obrir el balcó de bat a bat, volíem sentir la fresca. Vam
sortir a mirar la lluna que platejava els prats que malgrat la foscor es podien
veure perfectament i la son ens va alliberar del cansament acumulat.
Diumenge va ser un d’aquells dies
que jo en dic de traspàs. Post festa, tothom de bon rotllo i amb molta son, vam tornar a Tavertet, però
aquesta vegada sense secretisme i amb tota la colla que ben bé omplíem tota la
piscina. Vam ser els únics (En jordi i la Carme van poder sortir-ne beneficiats) de
no pagar en arribar a Tavertet. Sabíem que l’Estrella ens hi esperava. I ella
ja ens coneixia. Li vam dir que anàvem a casa del Quim i així va ser com ens va
deixar passar. Vam ser l’enveja de tots. No perquè ens haguéssim estalviat l’euro,
sinó per la caminada que no hauríem de fer per tornar a buscar el cotxe quan el
sol cau a plom.
Després de dinar uns pollastres,
vam allargar la sobretaula (altra vegada al prat deliciós) fins que la tornada
a Barcelona ens esperava. Vam recollir, ens vam acomiadar amb la promesa de
tornar-nos a veure aviat i vam agafar el cotxe per retrobar-nos amb la ciutat
buida.
Dilluns treballava pel partit
(Demòcrates de Catalunya) i es presentava una campanya que havíem parit i que
volíem ensenyar al món. Dimarts, el tour ens portaria cap a Cambrils, altra
vegada el mar. El meu mar.
Uncategorized

Merilanding on tour: vaivé.

MERILANDING

Normal
0

21

false
false
false

CA
X-NONE
X-NONE

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-priority:99;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin-top:0cm;
mso-para-margin-right:0cm;
mso-para-margin-bottom:8.0pt;
mso-para-margin-left:0cm;
line-height:107%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-language:EN-US;}

Disculpeu que no he pogut
escriure en aquests últims dies i ja us aniré desvetllant el perquè. Mica en
mica.  El dijous va ser un dia marcat
essencialment per les Havaneres. Com us podeu imaginar. Però fins que no vàrem
arribar a les 22h van passar moltes coses. Al matí se’ns va fer curt i el vàrem
dedicar a fer créixer l’intel·lecte i acabar de rematar el guió de les Havaneres.
Com que havíem anat a dormir tard ens havíem llevat tard, havíem esmorzat
tard… se’ns va fer tard per anar a la platja. Dijous havíem quedat a primera
hora de la tarda per anar a fer kayac pel Fluvià. La Marta i en Roger ho havien
organitzat i nosaltres ens hi vam apuntar en un tres i no res. Sobretot jo, en
Xavi no les tenia totes. Bé, de fet, en tenia tan poques ganes que quan va ser
l’hora el vaig deixar a casa assajant. Ja ho entenc, no és el mateix fer un
programa de ràdio que presentar un acte davant 10.000 persones per més taules
que tinguis. Els nervis sempre afloren i s’han de saber controlar.

A les 16h ja ens estaven donant
les instruccions. Un xaleco salvavides, una pala de rem, un kayac que no es pot
enfonsar per més que bolqui, gorra, protecció solar i apunt per pujar. En el
nostre kayac hi aniríem (després de l’abandonament del Xavi) la Martina, l’Arnau
i una servidora. L’Arnau va ser el primer en tastar l’aigua. Via ràpida després
de trepitjar el fang i de culs a l’aigua. No era freda. Una vegada tots tres
situats, asseguts i enremats, vam començar a navegar pel riu. La sensació de
navegar sense sentir cap més soroll que dels animals que t’envolten és molt
agradable. Et mimetitzes cada vegada més amb la natura que t’envolta i cada vegada
remes amb més cura de no destorbar. Potser per això vam aconseguir veure
llúdrigues. Segons la Tati, m’ho va explicar el dia següent, és senyal que el
riu és viu. Les llúdrigues són un bon indicador de la bona salut del riu, que
està net i que està ben oxigenat.
La calor apretava i ens vàrem
començar a mullar. Però no vam bolcar el kayac ni vàrem voler abandonar l’embarcació.
Vam pujar riu amunt amb la intenció d’arribar a l’Armentera. A mig camí vam
embarrancar en un pedram al mig del riu. L’aigua ens arribava al turmell. Vam
aconseguir sortir i vam millorar les habilitats del rem quan vam entrar en una
zona semblant a uns manglars on vam haver de fer maniobres per canviar de
direcció diverses vegades. Al final ja ho teníem però ens va costar menjar-nos
diversos arbres, xocar contra l’embarcació de la Marta, en Roger i l’Oriol i
patir per no bolcar mentre ens fèiem una 
foto en la millor de les situacions. Una imatge val més que mil
paraules. Us convido que pareu especial atenció a la meva cara en la
instantània següent on, malgrat no surt, l’Arnau feia esforços per sortir a la
selfie mentre jo compensava el pes per a no bolcar.
A les 19h ja érem a punt d’arribar
a l’Escala. Ben vestits, dutxats i apunt d’havanera. El que no comptàvem era la
calorada que feia. Finalment, després de veure la disposició de l’escenari i de
la fila de les autoritats, a uns 200 metres l’una de l’altra, vaig entomar l’oferta
d’en Martí Ribas i em vaig quedar ben a la vora. Però abans de les havaneres
vam tenir el plaer de menjar bon peix al millor lloc on menjar bon peix a l’Escala.
A la Punta. Un aperitiu de musclos, tallarines, pop, sépia, calamars i una
truita de bacallà per parlar amb els àngels ens va deixar l’estomac ple pel
gran esdeveniment.
A primera fila, asseguda amb els
nens que es morien per banyar-se (jo també) vam veure com de gran és el pare
dels meus fills i no ho dic només físicament. És un professional que va saber
gaudir d’aquella estona, passar els nervis a base de jugar amb un públic
entregat i ser agraït amb tots els que es van apropar a saludar-lo, fer-li
petons i somriure als incomptables selfies que li van proposar.
Ja cansats i després d’un gin
tònic, mentre els nens es banyaven a l’aigua (ara sí) amb calces i calçotets
vam donar el dia per conclòs. L’endemà teníem per endavant un canvi de destí.
Un fins un altre al meu estimat Empordà, que m’ha seduït una vegada més per la
seva (meva) gent, els seus racons i perquè és el lloc que guarda la meva mare i
el seu record.
#estiu #vacances # summer #familia #nens # holidays #Empordà #descans #amics

Merilanding on tour: De la cendra a la vida

MERILANDING

Normal
0

21

false
false
false

CA
X-NONE
X-NONE

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-priority:99;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin-top:0cm;
mso-para-margin-right:0cm;
mso-para-margin-bottom:8.0pt;
mso-para-margin-left:0cm;
line-height:107%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-language:EN-US;}

El dia ha començat amb deures, és clar. Ens hem llevat una
mica tard i per no fer anar malament el Restaurant ens hem afanyat a anar a
esmorzar. Cafè en llet i un pa de pessic. A cada mos penso a preguntar com s’ho
fan perquè els quedi tan esponjós i alt. Demà ho faré.

Ja sabíem que hi aniríem, a la platja. Jo a la Cagarra o a
la del Cortal de la Vila ( tot depèn si en fa referència un de l’Armentera o un
de Sant Pere) no hi tornava des que vàrem deixar anar les cendres de la mare
perquè se les endugués el mar. Avui el mar estava encrespat. Unes onades feien
les delícies de la meva família però em resistia a tirar-me. Finalment, he fet
aquell petit recorregut fins l’aigua que no era massa freda. Les onades anaven
xocant una i una altra vegada sobre el meu cos fins que m’he capbussat. Els
nens estaven contents que m’hagués posat a l’aigua. En Xavi també. M’he abraçat
a en Xavi i m’ha dit: T’estàs banyant amb ella, oi? I he deixat anar dues
llàgrimes salades que s’han fos amb l’aigua del mar mentre m’abraçava fort. M’encanten
les abraçades.
Hem seguit jugant fins que se’ns ha fet tard. A les 14:30 h
tenia hora a ca la Marta, la perruquera. La Marta m’ha pentinat i tallat tantes
vegades els cabells i hem viscut plegades tantes anècdotes que quan ens mirem
ja somriem de les coses ens venen al cap. Ella em va pentinar pel meu casament.
M’ha fet rossa, m’ha tallat els cabells com ningú i entén que sóc atrevida
capil·larment parlant. He decidit anar a ca la Marta aquest matí quan m’he mirat
al mirall i portava una mena de fregall al cap amb una línia blanca de canes de
decoració. Una cosaaaa.
En fi, que m’he decidit perquè com que en Xavi presenta les
havaneres, m’han posat a la fila de les autoritats i he pensat que amb aquella
pinta només podia representar a un cantant de reggee. Així he passat per planxa
i pintura.
Després de dinar he tingut temps de fer un cafè i uns riures
amb la Marina. Ens estimem molt amb la Marina. Hem compartit molt i sempre
trobem un moment per riure, explicar batalletes o fer-ne de noves.
Una tarda plàcida ens ha portat fins un capvespre de somni.
Feia calor i la brisa era desitjable. Estàvem convidats a sopar a ca l’Irene i
en David. Com amb tots els amics de la infància, les batalletes ens uneixen,
però també m’ha agradat compartir el sopar amb els pares de l’Irene, l’Alba i
en Baldiri. L’Alba va ser la meva responsable en la primera feina que vaig
tenir a Can Sonja. Jo tenia 19 anys i ella em va ensenyar a espavilar-me en una
gran botiga de terrissa i de testos i decoració. Encara recordo com n’era de
difícil embolicar nans de jardí.  Ens han
ofert una copa de vi blanc mentre vèiem pondre’s el sol darrera el campanar. 
En
aquella casa hi vàrem passar un estiu i els records se’ns feien presents a
tots. L’Arnau deia: recordes quan anàvem en patinet fins la carnisseria a
buscar pernil dolç per esmorzar? I la Martina recordava, ai la Rita, aquella
gata dolenta que venia a estirar-se al meu llit deixant arraconada a la nostra
Dolça.
Un rostit boníssim (he de preguntar la recepta), unes
converses llargues, profundes i de reflexions sobre l’ésser humà, les seves
misèries i les seves oportunitats. Sobre la vida i la mort, ara que ja no em
por.   

#estiu #vacances # summer #familia #nens # holidays #Empordà #descans #amics

Merilanding on tour: Redescobrir

MERILANDING
Ahir vam tenir l’oportunitat de reunir-nos tots els germans i les seves famílies i amb el meu pare i la seva família al voltant d’una barbacoa, sense el Georgie Dann però amb l’Hernan que ens ha fet un “asado” argentí. Cadascú portava alguna cosa, el vi, la carn, l’aperitiu… i nosaltres les postres. Així que hem anat al forn de pa de Viladamat que fa molt bones coques. En Xavi, durant el camí, m’ha fet recordar que per estar treballant de cares al públic, els del forn, no acabaven de ser molt simpàtics i que anés pensant un pla B. he baixat del cotxe pensant que no n’hi hauria per tant. Quan he entrat m’ha agafat el riure i me l’he hagut d’empassar mossegant-me la llengua. Una senyora abans que jo estava pagant el pa que li havien posat en una bossa de roba feta de mocador de fer farcells. Era l’última barra (les 11h)  i totes les estanteries eren buides. Ni una mica de pa, ni una pasta, ni una galeta… només 10 pots de mel ecològica reposaven al mostrador. He fet la pregunta, amb la il·lusa convicció que potser tenien alguna cosa congelada… un pastís potser.  Ha estat llavors quan he vist el cartell sobre la màquina registradora: “Fem el pa durant la nit així que no podem garantir que arribi per tothom. Encarrega el pà.” (Pa per encàrrec?!)
Hem marxat sense postres. Pla B. L’Armentera.
Tornar a l’Armentera sempre és un plaer, encara que només sigui per anar a Can Sancho a comprar un pastís o un braç de gitano. A cada porta, pedra, fanal o arbre s’hi amaga un record de la meva infància. Podria fer un mapa de tots els carrers amb els ulls tancats. I en fer-ho m’imaginaria a mi mateixa amb la bicicleta rosa i verda passejant sentint la primera llibertat colpejant el meu rostre.
Aturem el cotxe i intueixo que amb la de cotxes que hi ha aparcats davant, ens haurem d’esperar. Baixem els 4 i només entrar em trobo la Juanita, amb els seus dos nens rossíssims. La Juanita és la filla de la perruquera. Una noia oberta, simpàtica i sempre amb un somriure apunt. Amb un què de vacances? i poca cosa més ens acomiadem amb l’esperança de veure’ns un altre dia. Més tranquil·les.
Amb el braç de gitano de nata i la barra d’ametlla ens anem anat a remullar amb la família.
És fantàstica la sensació que els dies de l’estiu són més llargs que els de la vida a la ciutat o treballant. Les converses es teixeixen de forma espontània i no hi ha cap conclusió prou ferma per canviar de tema. Simplement s’allarguen i comences parlant de les vacances i acabes parlant dels fills únics. M’encanta.

A la tarda havíem quedat amb l’Albert i la Tati. Sempre que venim ens acompanyen a descobrir algun indret. Com que l’Albert diu que ja ho sé quasi tot de per aquí. Ens ha preguntat si volíem fer un passeig o una excursió o… simplement anar a prendre alguna cosa. Una de les coses que té la televisió és que et fa redescobrir indrets que quasi no recordaves o que s’amaguen a la cantonada de casa. Així, seguint l’estela del Foraster, hem anat a les Gorgues del Tit amb la intenció de fer una remullada, per més que la Tati ens advertís del perill de banyar-se en gorgues. Jo crec que ha suplicat tant que no ens hi banyéssim per dins, que els àngels l’han escoltat. Quan hem arribat el poc cabal del riu feia que no vingués massa de gust banyar-s’hi. L’aigua era bastant bruta. Per arribar a les gorgues hem fet un caminet de bosc espès. Hem passat per unes coves naturals i després hem vorejat una casa abandonada. Només s’aguantaven les 4 parets i una escala que portava al fons. L’Albert es creia que era del moliner, ja que hi havia unes comportes que s’obrien i es tancaven. Quan marxàvem ens hem trobat una parella que passejava per allà i que eren molt coneixedors de la zona. Ens han explicat que abans que draguessin el riu, l’aigua arribava més amunt. La casa abandonada era d’un senyor que tota la feina que tenia era obrir i tancar les comportes i fer que l’aigua regués els camps de l’Armentera fins al Bon relax, una urbanització a tocar de la platja a Sant Pere Pescador. També ens ha explicat que per agafar l’aigua aprofitaven la corba natural del riu i no ho feien mai de front perquè la força del riu no ho permetia. En Josep, el que ens ho explicava, parlava amb nostàlgia. Com havia canviat el riu en poc temps.

Sense remullar-nos i amb ganes d’anar a prendre alguna cosa ens n’hem anat al Tropic Beach un xiringuto de platja que abans era molt més xiringuito que ara. Allà m’he trobat amics de l’Armentera, en Cesc, en David i en Gerard amb les seves parelles i els seus fills. Ens hem saludat amb aquella estima que et recorda com érem de petits mentre esperàvem la taula. Amb la mirada, preguntaven com es viu sense la mare, jo els responia que bé, malgrat tot. Sense paraules.
Com que l’Albert i la Tati treballen i s’han d’aixecar aviat hem anat a acabar la jornada d’estiu a l’Eivissa Cafè. Una copa amb en Carles, la Mònica, la Marta i el Roger. Contents de vacances, de descansar i de viure l’estiu, ens hem pres un gintònic petit i a dormir.
Demà platja, espero.
 

#estiu #vacances # summer #família #Empordà #descans #lEscala

Merilanding on Tour: Tornar a l’origen

MERILANDING
Benvolguts. Aquest any el dietari no quedarà
quiet. Nosaltres tampoc. Així que espero que ens seguiu amb el Tour que
pretén ser de desconnexió, de reflexió i de gaudir de la família. Com
sabeu l’any passat l’estiu va deixar de ser-ho inesperadament. Potser
per això la primera parada del Tour ha estat tornar a l’origen, a la
platja de sempre on la mare em va ensenyar a pescar, on la sorra és tan
fina que en trepitjar-la saps que no te la trauràs fins al setembre, on
els amics són els de sempre i on  tinc els meus germans. Som-hi

Tornar
a l’origen és una bona manera de començar les vacances perquè
representa endreçar les emocions. L’any passat ja vaig ser conscient que
unes vacances sense mar és com un dinar sense postres. Sents que et
falta alguna cosa per més tip que estiguis. I us he de dir que si no fos
per l’estimada Tati, no sé si hauríem aconseguit venir. Ella ens deixa un pis sobre el seu restaurant –ara faig la promo– Can Parera. És a Viladamat i la seva especialitat són els arrossos. Són tan espectaculars que fins i tot Time Out se’n va fer ressò.
Cada
dia, a més a més, del pis, baixem a esmorzar al Restaurant. Fan
esmorzars de forquilla, però nosaltres amb un cafè amb llet i una mica
de pa de pessic fet per la Reina, ja en tenim prou. La Isa sempre és a punt, amb un somriure, per preguntar-nos amb el seu accent andalús: Qué, cómo habeidormío?
Així
que sortir de casa a fer alguna activitat ens costa. Són tan amables
que sempre allarguem les converses de l’esmorzar amb alguna conversa.
Després
vam decidir avançar amb els deures, ja que volíem fer una excursió d’un
dia i així ja estarien fets, clar. I mentre, en Xavi i jo, fèiem el
guió per la presentació… tatxan… de les havaneres de l’Escala. Si la
meva mare fos viva, li hagués fet tanta il·lusió!!! Crec que és de les
coses que li agradaven de veritat. Potser per això quan en Xavi em va
dir que li havien demanat, vaig sentir una fiblada d’emoció. Dijous,
dijous… ja us explicaré que tal.
Així que amb el matí perdut i amb
una migdiada, no fos cas, la tarda se’ns plantejava amb dubtes. Un vent
que intuïes faria la guitza, si estàvem a la platja, ha fet decantar la
balança per fer una excursió al riu. El meu germà em va explicar que
darrere el cementiri de l’Armentera hi havia un camí de carro que tot
dret t’hi portava. Quan hem arribat dubtàvem si era allà, però hem vist
un senyor amb la seva filla que anaven xops i hem pensat que devia ser
allà. Una baixada d’aquelles de posar el cul a terra, un camí amb pedres
de riu ideal pels turmells quan vas en xancletes (sort que no ha passat
res) i molts bitxos ens han acompanyat fins a la vora del riu. En Xavi i
l’Arnau, els valents de casa, són els primers que han posat els peus a
l’aigua. Ells haurien volgut tirar-se de seguida, però era massa freda.
Era tan freda l’aigua que et feien mal les mans quan les tenies sota
aigua. Però no ha estat motiu suficient per a no banyar-se. Tots ens hem
refrescat de valent.
Banyar-se al riu té allò de misteriós que fa
patir. Diuen que hi ha uns remolins que et xuclen i et deixen sota
l’aigua i ja no en pots sortir. Potser per això m’he passat l’estona
vigilant de prop els nens (els 3). Després hem llençat pedres planes
perquè rebotessin i finalment hem marxat perquè els mosquits començaven a
fer de les seves.
En Xavi ja volia tornar cap a casa, ell encara té
al cap la rutina de l’horari laboral, però l’he convençut que podríem
anar a la platja de la gola on el riu es troba amb el mar i on a la mare
li agradava anar. Avui feia llevant, per això hi havia molts pescadors.
Trepitjar la sorra i sentir la humitat als peus és una sensació tan
plaent que he tancat els ulls uns instants per a poder gravar la
sensació en el meu cervell.
Hem jugat, ens hem banyat i ens hem
quedat a veure la posta del sol que il·luminava el riu. Hem marxat quan
ens quedàvem sense llum i amb por de no trobar el camí de tornada.
Sense cap mena de dubte tornar a l’origen ha estat una decisió encertada, almenys en aquest primer tram de vacances.

Amics, amor, Bullying, individu, moral, nens, societat, valors

Animals i racionals?

MERILANDING
Fa 5 anys que hi dono voltes i encara no he trobat una resposta que em satisfaci. Què porta a una persona a fer patir a una altra? Què sent? Què pensa que passarà? O, què no pensa? O, és simplement una satisfacció personal? O, es una demostració social de la pròpia força?

 

No ho sé.  Perquè es produeixi una situació de bullying és necessari que els astres es conjurin. Encara que no ho sembli per les estadístiques (1 de 4 nens a l’escola ho pateix)… Necessitem una situació concreta, un estat d’ànim concret, una persona que necessita imposar-se a una altra i una persona que en sentir-se imposada, pateix i no és capaç de combatre el seu patiment. També necessitem uns espectadors impassibles (o no) que no han pagat ni entrada ni crispetes per veure l’espectacle. Finalment podríem posar un entorn (escolar, laboral, familiar o amagat) i una reiteració en el temps. 
 Sense que aquests elements no s’alineïn és poc probable que parlem de bullying, però encara i així… per què?
A mi no m’agraden les etiquetes perquè simplifiquen les coses que difícilment es poden simplificar i, a més a
més, em semblen injustes –sempre hi ha qui s’ensaca on no hauria de ser-hi-, però el que està clar és que per una banda sembla que hi ha gent amb menys empatia per comprendre el mal en els altres i gent menys capaç de defensar la seva pròpia voluntat. Sense oblidar que hi ha gent menys capaç d’entendre que allò que veu no és una peli de sèrie b de dissabte a la tarda.

 

Sense cap mena de dubte, després de donar-li moltes voltes, crec que l’única cosa que sé és que el bullying és una conseqüència exacte de l’augment de la nostra visió individualista de la societat. Allò de “vaya yo caliente…” perquè és això el que ens fa incapaços de sentir pels altres i a la vegada malinterpretar la pròpia voluntat. Per tant, per combatre aquesta xacra és necessari que comencem a examinar les conductes
pròpies (adults i nens) i a comprendre que la diferència no només és l’evident, sinó el necessari. L’ésser humà ha de ser capaç no només de viure sinó de conviure i això passa per seguir unes normes, aplicar-les i a acceptar la diferència com a part necessària per a fer funcionar la societat.

 

Si no aconseguim fer aquest exercici, serem els únics animals que s’extingiran per no comprendre que
formaven part d’una única espècie, la “racional”.
#vullescriure #vacances #stress #vida #sotaterra

De viure i sobreviurea

MERILANDING
Sentia el vent a la cara mentre mirava aquell prat daurat on les espigues ballaven al so de les ones que només Van Gogh podia veure. No tenia res a fer i malgrat això el seu cap només imaginava projectes, fites, objectius, propòsits i mil i una tàctica
per assolir-los. Projectar. Allò era el que la feia feliç. Projectar.
Imaginar un món millor pels altres. Que tenies una petita sabateria, doncs
el seu cap la transformava en una gran boutique al centre de Manhattan.
Que se li acostava algú amb poc entusiasme i un gran talent per
dibuixar, doncs el traslladava a una galeria a Montmartre, pintant amb colors vius i rebent a grans marxants. Que a ell només li agradaven els animals, doncs el vestia amb un anorac i l’embarcava en un vaixell de Green
Peace. Projectar. Un do que no sabia ni que tenia. Era capaç de creure
en tots els somnis i en totes les persones fins a convèncer a qualsevol
que aquell era el seu camí a la vida. Que fàcil era veure-ho en els
altres. El seu do era la generositat. Donava i esperava rebre, però la
vida era injusta. De tot allò que havia aconseguit en els altres, per
ella no se’n quedava res. Una guspira de felicitat i una mica d’ego per
omplir la bota en les hores baixes. Sense cap mena de dubte, quan
pensava en ella mateixa es veia buida. No hi trobava res. Ni interessant
ni prou útil per agafar el fil i fer-lo volar com feia amb les
històries, vides i somnis dels altres.
En aquell prat, sentia la
soledat i la grandesa a porcions iguals. El silenci i la natura
l’acompanyaven quan de sobte el terra es va obrir i se la va empassar ben
endins. La sorra no la deixava respirar i sentia l’ofec incessant. Les
pulsacions es van disparar i el seu instint més primari, el de la
supervivència, van fer bellugar les mans a la cerca de la llum del sol que havia desaparegut del tot.
Esgarrapava la terra que s’anava acumulant sota les ungles, fins i tot sentia com alguna se li trencava. Va pujar la cama i va fer força sobre una cosa
dura que li va semblar una pedra. Va pujar una mica tot el cos, però
quasi no li quedaven forces. Seguia movent el seu cos mentre que el seu
cervell només cercava la manera d’escapar. De sobreviure.
Un dit. Va sentir com l’anular sentia la fresca de la superfície quan ja no li quedava cap alè als pulmons. Va aconseguir treure la mà sencera i es va fer un forat amb el colze per poder
posar el cap dins i, com si d’una flor es tractés, treure el nas i respirar. Aaaah! Va sospirar. A poc a poc, va desenterrar tot el seu cos i es va estirar panxa enlaire.
Al damunt, només hi tenia les espigues que seguien ballant i el cel més
blau que mai havia vist abans. Va somriure. I va pensar que era
l’espectacle més bonic que recordava haver vist mai. I va ser conscient que mai haguera pogut veure el color d’aquell cel, amb tanta bellesa si no hagués estat a sota terra, per uns instants, dient adéu a la vida.
#relat #vellesa #família

Res a dir-se.

MERILANDING
S’aixequen cadascú a la seva hora. A ella li fa mal l’esquena passades les 6 hores al llit. Ell sempre té prou son per deixar-se enganxar els llençols. Avui és diumenge, aniran a dinar
a Ca l’Amparo. Fa uns bons arrossos a un bon preu. Esmorza una torrada amb mantega i es prepara un cafè en llet de sobre. No li ha sortit el sobre daurat.
Mira les plantes que hi ha a la rapissa de la finestra que dóna al carrer mentre refreda el cafè en llet remenant-lo pausadament. Cal purgar les plantes. Aquestes fulles grogues no li fan massa bona espina. Ja li preguntarà a la Nuri si té idea de què li pot passar a la seva planta dels diners. No. Diners no n’hi ha donat mai però li fa bona companyia.

 

Ell es lleva i ja sap que està sol. Amb l’última volta mirant de fer-se amb tot el llençol, ha ocupat la part que no és seva. Li agrada perquè sent aquella olor que tant li agrada. Ja no la sent a prop com quan era jove però li agrada.  Al lavabo, es mira al mirall. Es posa les
dents que li manquen. Les arrugues ja no li semblen tan interessants com quan en tenia 40 però encara està de bon veure si ho compara amb en Lluís. Ell mai ha perdut la línia.
Es troben a la cuina i es miren amb complicitat. Ella murmura un bon dia i ell li fa un gest amb el cap. –Tens les torrades fetes – li diu mentre cus el botó de la camisa de fulles roses que tant bé li escau. Se sent guapa quan la porta i, a ell, sap que li agrada.
Potser és el color, potser és la caiguda.

 

Ell surt a comprar el diari. Saluda al veí que porta el gos al veterinari del costat de casa. Li explica que fa dies que no menja gaire. –Massa vell –es lamenta.

 

La Vanguardia del dia porta notícies polítiques. Res nou. Fulleja les pàgines fins que llegeix el seu horòscop. Geminis: Avui bones sintonies amb la parella. Aprofita per dir-li tot allò que fa dies que guardes. Plega el diari amb ensurt. Com ho sap? Es pregunta.

 

Tenen taula reservada a la una.
Els agrada dinar aviat. La Tati els rep amb un somriure, com sempre. La tercera taula de la terrassa és la seva. Avui es diumenge i saben que voldran arròs però es miren la carta i el menú del dia. Passats uns minuts els prenen la comanda i esperen amb la taula buida durant 20 minuts que els portin l’arròs. Els agrada entrar a matar. Es miren però no diuen res. Fa tant de temps que es tenen l’un a l’altre que ja no cal dir-se res. Abans quan treballaven encara s’explicaven les misèries de la quotidianitat. Ara ja no. Ara viuen la plàcida vellesa plegats. A tothora, plegats. Es tenen tant a prop que els seus pensaments s’intercanvien com si fossin d’una sola persona.

 

Ell vol aprofitar que els astres se li han posat a favor. La mira amb dolcesa. Obre la boca i arriba l’arròs que la Sakia posa al mig de la taula. Fumeja i emboira la visió que es tenen l’un del l’altre. Ella serveix els plats. A ell li agraden més els bitxos, a ella
més l’arròs.

 

Ell ha demanat un vi de la casa que ha esperat a servir a tenir el plat a taula. Ja no és tan fred.  En fa un glop i nota aquella escalfor tan agradable que li passa per la gola. Abans havia begut tant. Ara ja no. El metge li ha prohibit, però ell és conscient que potser ho hauria hagut de deixar abans que li ho digués el doctor Campalans. No hauria fet patir tant.

 

Es miren amb la boca plena, amb la boca buida, rossegant el crostó amb el que han acompanyat l’últim gra d’arròs. Ell acaba abans. Es tira enrere, tip. Deixa el tovalló sobre la taula, la mira, obre la boca i diu: Tant bo com sempre.

 

No s’ha atrevit a dir-li que fa dies que vol dir-li que encara l’estima.