Merilanding per la vida

Dia rúfol.

M’he llevat i ja feia 48h que no sabia res de l’Arnau. Així que li he escrit a través d’instagram un trist. Què tal Arnau? Tot bé? I la màgia de la tecnologia m’ha permès escoltar-li la veu. M’explica poques coses però em donen la sensació que està bé. Això em calma l’ànima i m’inspira seguretat que vàrem prendre una bona decisió. A l’escola no fa mai el mateix horari i les classes en finès es porten bé gràcies a les aplicacions mòbils que et fan traducció automàtica. Va a l’escola amb bicicleta i ja ha jugat dues vegades a l’esport preferit de la família d’adopció, el rugbi subaquàtic. Viu amb uns pares veterinaris, tres germans, dos gossos i dos gats. Així en resum és tot el què sabem. Ah no! També sabem que tot és per flipar, especialment la natura.

Ja amb la pau que necessitava hem esmorzat i com que el dia no acompanyava per a massa res, la Martina s’ha posat a fer deures, jo a cosir botons i en Xavi, quan ha acabat la Martina, s’han posat a actualitzar una presentació de l’Arnau per explicar Catalunya als Finesos.  

Feia dies que volia anar a la biblioteca de l’Escala a buscar algun llibre per la Martina, ja que l’estiu ha de servir per llegir força, que es té temps i fa favor pel curs vinent. Un dia de núvol i fred era ideal per deixar-se caure per l’Escala. Un poble preciós que té l’inconvenient que és impossible aparcar durant l’estiu. Però mira, avui hem estat de sort (pagant, eh?). 

Quan hem entrar a la biblioteca ja teníem clar que la nostra pensada coincidia amb la de la majoria d’escalencs i estiuejants. Mai havia vist fer cua per tramitar préstecs. Dos llibres per adolescents, un l’he triat jo i l’altre ella (de por).

Ja que estàvem ben aparcats hem fet un vol. Demà anem a Tavertet a veure la família d’en Quim i hem pensat de portar-los unes anxoves. Mira quines coses, quan veig a la Martina sola, amb nosaltres, és quan més trobo a faltar a l’Arnau. En vaig fer dos perquè es fessin companyia l’un a l’altre i ara que un no hi és, penso que ella està sola i em fa una cosa que no sé explicar. Però ella diu que està bé com a filla única. De tant en tant sento que canta les cançons del musical The GreatestShowman i llavors penso que deu estar pensant en l’Arnau, ja que és el seu musical preferit.

Hem fet el toc davant del mar, deixant-nos tocar per la tramuntana i hem visitat en Joan que té una botiga amb cosetes de fusta que fa ell mateix. Ens coneixem des que érem adolescents i tot i que no hem estat mai amics, sempre ens saludem afectuosament. Avui m’ha dit que ja sap que l’Arnau és a Finlàndia. Instagram és el lloc de les notícies socials, suposo. Ens ha regalat una xapa obridor amb la bandera del país on és l’Arnau.

Ja tenia prevista una tarda dedicada a la cuina, el que no sabia és que la faria acompanyada de la meva germana que ha vingut amb les nenes. Es porten bé amb la Martina i passegen, juguen i s’ho passen bé. 

Ha estat molt bé explicar-nos els nostres secrets de cuina. Com que de la mare ja no podem aprendre res, doncs mira, aprenem de les nostres experiències, del que els altres ens ensenyen i de trucs que hem anat incorporant als nostres plats. La cuina és el laboratori on es recull la vida. I avui hem fet una mica de catarsi d’una vida que no sempre ha estat fàcil mentre feia el sofregit del dinar de dissabte. 

Quan han arribat les nenes encara hem tingut temps de fer una partideta de cartes. El cinquet ha estat el joc. Com ens agrada jugar a les cartes a casa i què poc que ho fem!

Cap a les nou han marxat i hem sopat unes maires i unes gambetes. Com que feia tan bona pinta, ho hem regat amb una mica de vi blanc i ens hem assegut al sofà mentre la Martina feia una última escapadeta per veure els amics. Demà ens toca deixar el mar per unes hores i anar a la muntanya.

Dies de canvis

Sempre hi ha el dia d’estiu que de tant descansar estàs cansat. No us passa? Sort de la nostra filla única que treu profit de la seva situació fent-nos ballar més del què toca.

El dia ha començat fresc i ennuvolat. Així que ens hem llevat la Martina m’ha demanat si la podríem acompanyar a mercat perquè es veu que hi venen les samarretes d’imitació dels equuips de bàsquet de la NBA. Així que s’ha afanyat a fer l’esmorzar. A mig matí venien els del forn nou perquè el que teníem hi tenia un forat i tal com està l’energia… només s’agraïa a l’hivern. Era una bona manera d’escalfar la cuina. En Xavi li va demanar a l’Hernan, el marit de ma germana si podria venir a desmuntar-lo. Així que després de deixar la seva filla a casal fent de monitora, ha vingut.

És ben bé que hi ha coses que fan respecte perquè són complicades i n’hi ha d’altres que ens pensem que són complicadíssimes però no. Aquest és el cas del forn. Un electrodomèstic que només cal endollar i posar-li els 4 cargols. Però ja tenim la feina feta. Aprofitant que era per aquí ens ha arreglat el pany de la porta. Quina sort!

La Martina i jo, de mentres, hem anat a mercat de Sant Pere. Com que el temps no acompanyava per anar a la platja ens hi hem trobat tots els que fem vacances. Ens reconeixem pel nivell de relax amb el que caminem, per la roba que portem (outfits impossibles) i pel color de pell que van des del gamba de Palamós fins al cafè.

Hem hagut de buscar però al final l’hem trobat. El noi que les venia era un subsaharià molt agradable però desendreçat. Tenia un follon amb les samarretes al·lucinant.

Quan hem tornat hem fet allò que s’ha de fer … reeeeesssss. No feia temps ni de piscina, ni de platja. Hem esperat el forn nou i ens hem apoltronat al sofà.

Una vegada instal·lat ja era l’hora de dinar. Encara teníem fideus, així que ni hem cuinat. Quina mandra de dia.

La Martina ha desaparegut a primera hora de la tarda. En Xavi i jo hem fet migdiada de tant cansats com estàvem i m’he despertat amb la sintonia preferida d’aquests dies, El Paradís de les Senyores.

La tarda s’anava enfosquint i tot feia pensar en la tempesta. Però en Xavi volia anar a la piscina. Ens hem posat el banyador i cap allà. Encara hi havia força gent. La majoria estiuejants que lloguen apartaments del residencial per setmanes. Així que aquests no hi ha mal temps que els aturi.

Just quan en Xavi ja s’havia dutxat per entrar a la piscina, ens truca el constructor que havia de mirar una esquerda a l’habitació. Així que torna a recollir i cap a casa. Quan ha marxat, en Xavi estava encara més decidit. Hem agafat les tovalloles i mentre ell es banyava sol, amb l’atenta mirada dels núvols carregats d’aigua i amb un vent enfurismat, jo m’he embolicat amb la tovallola per resguardar-me del fred.

Al vespre hem estrenat el forn amb la funció pizza que no havíem tingut mai. i ens ha deixat unes pizzes espectaculars.

Hem acabat el dia amb tots els amics de la Martina a casa. Amb aquesta fresca i plovent a estones ningú volia sortir. Així que hem fet unes crispetes i ens hem assegut a veure una peli.

Festius de fer

Hi penso cada any. Mentre estem de vacances hi ha algú que treballa. Els súpers, els bars, restaurants, activitats d’oci, museus hi ha qui ens serveix perquè nosaltres puguem gaudir del nostre temps de descans. Quan ets nen i vas a estiuejar al poble i fas amics autòctons aquesta realitat et fum una plantofada que no saps ni d’on et ve i et deixa un estiu bastant avorrit on esperes en candeletes les hores lliures dels amics per gaudir una mica de les teves. És a partir d’aquest moment que entens que els teus amics i tu anireu amb el pas canviat i que us haureu de conformar en esprémer els dies esporàdics que a cops de gota omplen els gots de l’amistat.

Avui el dia ha començat amb bones notícies. Les noves tecnologies et treuen una mica l’enyorança i a través d’Instagram he pogut saber que l’Arnau està content i bé. Això m’ha donat l’alegria que feia un parell de dies que havia perdut. Saber d’ell és com beure glops d’aigua fresca els dies de calor.

La meva amiga Tati m’havia deixat un missatge però amb el dia d’ahir em va passar i no l’he vist fins avui. Ens convida a casa seva a fer un bany i dinar. Admiro les persones que els dies de festa es dediquen a fer més coses que quan treballen. És una manera de fer per desconnectar. Quan li he preguntat, m’ha dit “a mi m’agrada que vingueu perquè també m’agrada de gaudir de casa meva”. Una casa que fan créixer. Quan la van trobar, era una petita caseta enmig d’un camp ple d’arbres que li treien tota la llum. Ara és tota una altra cosa. Té un estil propi, molt de ses illes, i com que està a tocar dels camps, s’hi respira molta tranquil·litat.
Ens hem banyat a la piscina d’aigua turquesa de seguida. Avui l’airet era més present que d’altres dies, però us dic que de tramuntana poca. Ens hem refrescat mentre l’Albert anava a mirar com estava el camp per anar a deixar-hi els cavalls. En té dos que munten sovint. És la passió de la Bruna, la filla gran de la Tati. Quan ha tornat ens hem posat tots a la cuina a donar un cop de mà. Bé, jo he fet d’enllaç entre la cuina i la taula a través de la finestra. Una amanida amb un enciam que feia plorar de goig, unes escopinyes, unes navalles Espinaler Premium (ja no en compraré cap altre en la meva vida) i un arròs negre que l’Albert, que cada dia del món fa arrossos a Can Parera, ens ha fet. Us podeu imaginar com de bo n’estava, oi?

La tarda l’hem passat en remull. La Tati i jo hem pujat en un flotador cap-i-cuades mentre en Xavi ens feia de barquer. Ens hem fet les aristòcrates amb els gintònics que ens han servit a l’aigua estant.

L’Albert s’ha remullat i ha decidit anar a portar els cavalls al camp. Les nenes li han acompanyat. Per la Martina que és de ciutat i que va descobrir el món equí aquesta passada primavera ha estat molt contenta de poder-los acompanyar. Quan han tornat, la Bruna ha anat a la platja, la Gina i la Martina s’han distret amb el mòbil fins que la gana les ha portat a anar a comprar berenar i l’Albert després d’una bona remullada s’ha estirat i s’ha quedat planxat. Ara l’Amparo, la mare de la Tati i l’amiga de la meva mare, ja ens acompanyava. Seguia les converses mentre el sol amagat entre núvols ens torrava una mica més la pell.

Més tard ha vingut l’Ingrid, sense en Lluís, el seu fill, que estava a Marineland, i sense en Lucki que treballa. Hem xerrat tota la tarda mentre en Tro, el gos de l’Albert, feia les delícies d’en Xavi. Només volia que l’amanyaguessin. Per l’Ingrid que teletreballa des de la pandèmia compartir moments per desconnectar és com si li donessin glops d’oxigen i més després d’aquest hivern que ha estat una mica més complicat del normal.

Cap de nosaltres, cadascú per les seves raons, no volíem que aquesta espurna de temps que pots compartir amb els amics empordanesos s’apagués. Ens hem sorprès quan en Xavi ha dit, ja son quarts de nou. Així que amb una mica de recança i amb els consells del pseudo doctor esquerdo sobre estiraments musculars fruit de ser de casa de metges, hem anat desfilant cap a casa.

La Martina ha sortit després de sopar perquè un amic seu celebrava el seu aniversari, l’Uri. Estic contenta de la colleta que ha fet per aquí. La veritat és que hi ha poca noia però tots la tracten molt bé i la fan sentir una més. M’he posat al dia amb el Paradís de les Senyores a través d’Internet fins que han tocat a la porta i com una ventafocs arribava la petita, ara única, filla a casa. El dia 4 de setembre ens arriba l’Addy.

La noia d’intercanvi que ve a casa en comptes de l’Arnau i que farà de germana gran durant uns mesos ja té els bitllets.

La gent normal fa coses normals.

El dia ha començat aviat. Dia de Maria, esmorzar de forquilla a Can Parera i a organitzar el dinar de família. La meva no és una família de veure’s cada setmana o de trucar-se cada dia, potser per això quan aconseguim reunir-nos tots fa molta il·lusió. Ahir vaig estar cuinant un sofregit de sèpia i calamar perquè avui només hagi d’acabar el plat. Tot i que la meva especialitat son els arrossos, aquests fideus a la cassola m’han quedat espectaculars. La meva cunyada, la Mònica ha fet l’allioli per acompnyr-los.

Per fer un aperitiu hem incorporat totes les troballes de l’estiu. El pa amb tomàquet i anxoves seguint la recepta de Cadaqués, la sopa freda de tomàquet amb alfàbrega de la Pilar, i una mica d’embotit que ens va portar en Quim del Collsacabra.

Com que 14 no cabem en una sola taula, n’hem fet dues. La jovenalla, sis, en una i la resta a fora, 8. Una vegada asseguts hem estat molt bé. Fins i tot, a les quatre, que és l’hora que pica el sol a la terrassa, s’ha posat núvol i hem estat fantàsticament bé sota el ventilador que ens donava la brisa per amorosir la calor.
La taula jove, excepte l’Aina, que pobreta està entre dues taules, ha decidit marxar a la piscina tan ràpid com hem acabat de bufar les espelmes dels 14 de la Martina. En Xavi ha fet un castell amb les copes per servir el cava en forma de cascada. Malgrat el dubte que no acabéssim amb una copa menys, ha sortit bé. En Sergi, el meu fillol, ha tornat a treballar. Em fa gràcia que treballi al càmping on anys enrere vaig treballar jo.
La sobretaula s’ha allargat fins quasi les vuit. Tothom ha anat desfilant a mida que els compromisos els ho demanàvem.

La tarda ha estat ambientada amb tot tipus de licors que ens han deixat una mica tocadets i ens han fet riure més de l’habitual que no és poc. Fins i tot les Sílvies han tret un bitllet per anar a veure l’Aina a NYC aquest més de novembre…jo no m’hi he apuntat perquè no em queden dies de festa aquest any.

El meu pare, la Sílvia, la seva dona, i l’Aina, la meva germana ens han portat un regal del seu últim viatge a Sudàfrica. Com que a l’Aina li agrada la fotografia i van anar de safari, hem tingut temps de veure les fotografies de l’espectacle de la naturalesa que van viure. Una passada. Si voleu veure-les ho podeu fer al perfil @pleinspics d’Instagram.

Com que per la Mare de Déu d’agost a les set ja és fosc, amb la sensació que l’estiu va acabant, els hem acompanyat al cotxe per acomiadar-nos. Ha estat un bon dia i estic contenta d’haver-lo celebrat a casa. M’agrada tenir-los aprop, encara que siguin poques vegades a l’any. Potser perquè la gent normal, fa coses normals, oi pare?

L’Arnau avui començava l’escola nova a Finland. Hi anava amb la seva germana d’allà que es diu Kurra (hem fet la broma que aviam si és el diminutiu de Francisca hehehe) i té la seva mateixa edat. Tenim ganes de més notícies però ens conformem amb algun missatge que se li escapa per fer-nos la idea que està bé. No sempre és fàcil per a nosaltres no tenir-lo i requereix de grans dosis de generositat sentir-te bé sense ell, però estic convençuda que li anirà molt bé aquesta aventura.

Un festiu de vacances

Si vam anar a parar a Albons és probablement perquè tota la vida que recordo he estiuejat a l’Empordà. Concretament a l’Armentera. Allà, quan encara era un poble petit, hi vaig fer amics que encara perduren. No ens veiem massa, però sempre que ens veiem sentim aquella estima de la infància i de l’adolescència. Per qüestions de la vida, ens vam anar distanciant però no el suficient com per no abraçar-nos quan ens veiem.

El dia ha començat ben aviat. Diumenge de missa i cap a Verges que hi falta gent. Anar a la fira de brocanters és sempre una sorpresa. De vegades tornes sense res, per més que remenes i tens ganes de comprar. D’altres et fires de seguida amb, exactament, allò que volies. Avui ha estat un d’aquests dies. Les cadires que tenim a la terrassa son unes menorquines plegables que ens han anat molt bé però que de tant fer-les servir fan nyigui-nyogui. A més a més, com que son de tela, quan tornem de la piscina ens veiem obligats a canviar-nos de roba i posar-nos secs. Havíem mirat d’aquelles cadires com de plàstic però a la nostra terrasseta no hi deixem entrar qualsevol cosa. Mentre mirava una parada de botons, tots eren meravellosos, en Xavi i la Martina han anat a donar el tomb. Veníem amb la clara intenció de trobar unes copes ja que demà serem 14 a dinar. I quan ja he decidit els que em quedava i anava a trobar-me amb ells, les he vist. Quatre butaques de mimbre amb les potes de fusta, d’estil colonial, com ens agrada. M’hi he assegut i eren còmodes, les he mirat i remirat. I ens ha dit el preu (valien com quatre cadires de plàstic del super). Una d’elles té un copet i m’ho estava mirant quan de cop i volta un senyor de 84 anys que ha estat mestre artesà cisteller m’ha vingut a trobar. M’ha dit com es poden reparar. M’ha deixat la seva targeta i m’ha dit que em convida un dia a aprendre de fer cistells… m’ha semblat una fantàstica idea. Tenia la cara pàlida, d’aquelles que deixen veure les venetes que ens corren pel rostre. Anava vestim amb barret, camisa de quadres i pantalons llargs. Era un senyor. M’ha preguntat, d’esquenes al que me les venia que quan me’n feien pagar. Quan li he dit, em mira i em diu: Compres bé. Per aquest preu jo només et vendria un cistell i depèn. Saps la feina que porta?
Hem trigat més a fer entrar les cadires al cotxe que a decidir quedar-nos-les. En Xavi no n’estava molt convençut, però quan les ha vistes posades a lloc ha quedat satisfet.

Entre que demà tenim la família a dinar i que estrenàvem butaques (els falta un coixí) m’he decidit a fer la terrassa. Fa uns dies vaig comprar una mànega i un adaptador d’aixeta per a poder-la netejar bé. M’hi estat força estona, però amb l’aigua que m’anava mullant els peus he pensat que era una activitat força refrescant.

Després de sopar hem anat al concert dels Panxuts Beerband a l’Armentera. És el grup on toca en Cesc Planas, un amic de tota la vida. Toquen les millors cançons dels nostres temps. Van de Police a Queen, passant per l’Elton John, Coldplay i fins i tot Fangoria. Feia molt de temps que no trepitjava el camp de futbol de l’Armentera, i mira, ho he fet per celebrar el seu segle d’aniversari. I crec que segueix igual que fa cent anys, no té grada i la gespa és natural. El concert es feia fora de l’herba. Els nens han portat una pilota i posaven a prova la seva punteria des del punt de penal (és més complicat del què sembla). La Martina m’ha preguntat si les porteries del Camp Nou, són igual de grans. He, he, he. Li he dit que son les reglamentàries.
Tan aviat ha sonat la música, ens hem acostat a l’escenari. En Xavi, en Carles, la Mònica i Jo ballàvem mentre la Martina s’ho mirava. Què difícils que són els 14 i quina vergonya fa veure els pares ballant i posant-se en evidència davant de tothom!

Tal i com teníem previst, a les dotze hem abandonat la festa i això que havia vingut l’Helena a buscar la Martina en bicicleta. Però demà tenim un dia intens i estar en plena forma passa per dormir el què toca, encara que avui era un dia per acabar de matinada.

Demà l’Arnau comença les classes a Finlàndia. Ha canviat d’escola 3 vegades i encara hi així està nerviós. Avui no dormirà gaire i demà es llevarà molt aviat perquè haurà acabat la son abans que soni el despertador. M’agradaria ser-hi per fer-li l’abraçada que conforta l’ànima i asserena els ànims, però s’haurà d’aguantar amb un missatge de whatsapp que hi dirà: ÀNIMS. JA HO HAS FET ALTRES VEGADES. SIGUES TU MATEIX. SEGUR QUE ANIRÀ BÉ. T’ENVIO UNA ABRAÇADA

Sabeu remar?

El dia s’ha despertat una mica més fresc que el d’ahir i això que la nit ha estat complicada pel que fa a la calor. Hem esmorzat i la primera sort del dia ha estat rebre una trucada de l’Arnau des de Karkku. Ha estat la primera des de que ha marxat i malgrat que ens ho explicava tot amb molta il·lusió, hem acabat plorant. A mi les llàgrimes se’m contagien ràpid. Avui coneixerà la seva família que l’acull com a un fill més. Entenc els seus nervis i temors.

Com que ja tenia tot parat per a la costura, m’he quedat cosint mentre que en Xavi i la Martina han anat a la piscina. M’agrada aquesta complicitat que tenen, tot i que de vegades la posen a prova amb més d’un estirabot. Juguen, fan les mateixes bromes i m’empipen de la mateixa manera per diversió… en fi. Quan he acabat de fer malbé el projecte a mitges, de vestit només ha quedat la faldilla (qué malament se’m donen les cremalleres, tu) he anat a reunir-me amb ells però ja tornaven. La Martina, en un acte de generositat, m’ha acompanyat a banyar-me. Hem fet una mica de veïnatge i relacions socials i cap a casa que aquesta tarda teníem pla.

Hem anat a buscar a la Sílvia a les 16h per anar a fer Kaiac a Colomers. Hem triat fer el tram de Colomers a Verges, segons ens han explicat darrera d’un mostrador en què en prou feines treia el cap d’alt que era, perquè era més fàcil i havia més corrent. Els noi que ens posava els xalecos salvavides ens ha preguntat si sabíem remar. Ens ha entrat el riure. Fins i tot, agosaradament li he dit, vols dir això de moure la pala dins l’aigua?

La Martina i la Sílvia han fet tàndem en una canoa i en Xavi i jo, en una altra. Semblava que la cosa anava bé, però per fer un tram de riu que té corrent és bastant oportú saber remar. 

Feia temps que no reia tant, us ho prometo. La Sílvia i la Martina semblaven una parella còmica de primer nivell. La Martina era el pallasso torpe i la Sílvia el pallasso seriós. L’una deia a la dreta, a la dreta, a la dreta i acabaven estimbades en un manglar. Així entre rialles hem anat fent fins que la paciència s’anava apagant i el cansament eixint. En aquell moment hem fet canvi de parelles. Jo he remat amb la meva germana i en Xavi amb la Martina. 

Quan vaig contractar el caiac em van dir que a les 16:30 era l’última hora, així que quan hem vist que el dia era núvol hem pensat que altra vegada teníem sort. No ens moriríem de calor. Però quan ja encaràvem el tram final del recorregit han començat a caure llams que feien més que respecte. A la Sílvia li fan molta por les tempestes, així que li he anat donant conversa tota l’estona. Era la manera de tenir-la entretinguda.

La tercera sort del dia: just quan hem tornat el caiac s’ha posat a ploure. Hem pujat en un autocar que estava entre un espai del passatge del terror, un autocar per desembolicar o l’escenari d’un crim. Tots els seients anaven amb una funda de plàstic perquè no mulléssim el coixí. He de dir que mai havia vist una cosa similar. La Martina volia els seients del fons. Un grup de nois vascos anava al davant.

Hem anat cap a casa amb força pluja, hem deixat a la Silvia a l’Escala i hem tornat a posar-nos guapus perquè anàvem de concert. Les quatre estacions de Vivaldi dins la Basílica de Santa Maria de Castelló d’Empúries. 

La Martina i jo hem hagut de canviar l’outfit previst perquè de cop teníem 10 graus menys i ja no estava el vespre per anar sense mànigues.

Avui en Xavi ha gaudit de valent amb el seu dia complet. Nosaltres hem gaudit de veure’l feliç. Res millor que la família et dediqui un dia. Bé, si haguéssim rebut instruccions bàsiques de rem en Kaiac l’experiència hagués anat millor, tot i que dubto que d’una altra manera haguéssim rigut tant.

Malgrat tota la sort que hem tingut, no s’ha posposat la caminada popular i posterior sardinada, així que la Martina s’ha quedat sense sortir aquest vespre amb els amics. Tots ells eren allà, mentre que nosaltres tornàvem mudats de Castelló.Demà serà un altre dia per nosaltres i per l’Arnau que ja es va acostumant al fred. Ara mateix estan a 12 graus i baixant… buff!

Les tradicions es fan.

Després del dia intens d’ahir ens volíem agafar el dia amb calma. Baixar les pulsacions i tornar al ritme que la calor obliga. Hem decidit anar a la platja, a sentir-me prop de la mare. Allà és on hi he passat més hores de felicitat amb la meva mare. Recordo que quan els nens eren més petits ens ajuntàvem tots a la tarda, quan ja no queda massa gent i tiràvem la canya. Els nens no tenien massa paciència per esperar que el peix piqués així que anaven a l’aigua. Llavors la Berta, la meva mare, ja arrufava el nas. Espanteu els peixos, els deia i els feia moure una mica més a la dreta o a l’esquerra segona la corrent, però en despistar-se tornaven a ser allà mateix.

Quan es van fer una mica més grans, i ja els havia ensenyat a tirar i recollir. Ja hi anàvem cadascú amb la seva canya. Llavors es posava nerviosa veien la poca paciència que tenien i els fils que s’enredaven perquè estaven massa junts . Llavors cridava, espera’t. No treguis encara. Vigila. s’enredarà. No piquen, Es mou per les onades… I així fins que es feia prou fosc o fins a haver pescat suficient o fins haver agafat fred.

Abans tota la platja era per banyistes, ara hi ha una bona part dedicada al Kitesurf. Aquesta modalitat de surf empès per un estel gegant lligat a la cintura. Però fins al migdia pots estar tranquil. Quan hem arribat hem vist algunes millores com la passarel·la per sobre la sorra que t’alleugen els 100 metros de caminar com un tuareg pel desert. Això està més que bé. Ens hem situat a la vora del socorrista, no per por, sinó perquè havíem quedat amb en Carles, el meu germà, i així ens situem. Hi ha arribat quan ja havíem parat tot el què portàvem. Us he de confessar que en Xavi això d’anar a mar no li fa gaire el pes però hem trobat la manera que s’hi estigui més a gust. Una nevereta amb una mica de fruita i de beure per anar amorosint l’estona a la vora del mar.A mi, en canvi, anar a la platja em pot. És relaxant i tant hi estàs a gust si llegeixes, com si jugues a pales, com si et banyes com si et deixes endur per la brisa per fer un son. Sempre és fantàstica.

Ens hem posat al dia, mentre les nenes, l’Helena i la Martina, que havien de néixer el mateix dia, se n’anaven a l’aigua a xerrar i a xerrar i a xerrar. Sempre tenen aquest imant quan es veuen. Deu ser per això que havien de néixer el mateix dia, tot i que l’Helena va ser més ràpida. Li hem dit que si vol venir a passar algun dia amb nosaltres a la piscina que m’ho digui que la vaig a buscar i llestos… aviam si algun dia podrà ser.

Hem dinat de sobres, hem fet migdiada, Paradís de les Senyores, hem posat la primera rentadora de la temporada (això fa poc vacances però després d’una setmana ja tocava) i he tret la màquina de cosir per arreglar uns pantalons que no calia arreglar de la cintura perquè portaven la goma que no havia vist.

El més empipador de cosir és parar la màquina, els estris, el projecte i tot plegat, però una vegada ho tens… el temps es perd entre puntades, entre fer i desfer, entre enfilar i desfilar. Portava de Barcelona un projecte de vestit que m’està costant la vida, però crec que demà l’acabaré.

Hem anat a fer una sardinada a casa del Jesús i la Pilar. Tenen una casa que abans era un mas amb una era al davant. Ara tot està més urbanitzat però quan entres estàs en una d’aquelles cases d’anuncis que fan caure la baba. Son molt bon amfitrions i mira, hi estem bé amb ells. Xerrem. Anem d’un tema a un altre. A la Pilar i a mi ens agraden molt les mateixes coses, fins i tot avui cosíem les dues, sense dir-nos-ho. Té molta traça amb tot el que fa i la cuina no és una excepció. Cada vegada que hi anem surto amb una recepta nova. És clar que ella té la Termomix i jo no, però crec que la sopa de tomàquet amb alfàbrega d’avui la faré a casa. Però el protagonista de la vetllada han estat les postres. Quan ja quasi la brasa era morta, en Jesús hi ha posat 4 xuxos de crema. (Es compren a l’Escala i son considerats els millors del món segons la crítica gastronòmica). Els ha torrat una miqueta, els ha posat en una safata i hi ha tirat per sobre un cremat de rom que feia salivar. Un espectacle que si visualment ja era tremendo, en paladar et feia posar els ulls en blanc, hehe.

Una ratafia per fer baixar i la Martina ha caigut de son. Demà ens espera un dia complet amb Caiac, concert i demés. Així que ens hem acomiadat i hem tornat fent un passeig cap a casa, els tres agafats, preguntant-nos com deu estar l’Arnau que avui no ens ha dit res. Segur que massa bé.!

Aniversari sense postureo!

Com ja va sent una tradició, avui ens hem llevat d’hora i ens hem posat el banyador, que no ens trauríem en tot el dia, per anar a l’Aquabrava de Roses. Un parc aquàtic que et fa sentir com si fossis a l’estranger. Jo crec que els catalans que hi érem no arribem al 3 per cent i d’aquests encara n’hem conegut algun (ja us vaig dir que el món és molt petit). Va, avui la Martina fa 14 anys. La meva alegre, sociable i tremenda en fa els de la rima que esmorza i això ho celebrem de la manera més fresca que podem. Néixer a l’agost és una mica rotllo,actualment. Quan jo era petita tant li feia, però avui dia on les celebracions d’aniversari son la tònica a seguir, no saber amb qui ho celebraràs o no poder fer-ho amb qui voldries perquè la gent està de vacances i té coses i viatge i… és una caca. Ja està.

La calor ens ha acompanyat tot el dia però ens hem untat de valent i no ens hem cremat, aquí l’experiència és un grau. I hi ha gent que està suspesa en primers auxilis per a un mateix. Jo crec que avui hem vist pells cremades que no sé si mai es recuperaran de tot.

Anar a un parc aquàtic amb una adolescent és un exercici que hauríem de fer totes les mares i els pares del planeta. Més que per demostrar-los paciència o valentia (que també), anar amb tot de gent mig despullada fa que et treguis tots els complexes de sobre. Al cap i a la fi, només es tracta de passar-ho bé tinguis el tipus que tinguis, et pengi el cul que et pengi, portis el banyador que et posis. Quan t’ho passes bé deixes de posar atenció en els altres. Només puges i baixes i rius i et mulles i ja està… No importa ni si banyador, bikini o triquini, ni si boxer, slip o pantalonet, ni tant sols importa si tanga o calceta de coll alt… Encara que puguis entrar mirant al teu voltant explorant els teus arxius de prejudicis per fer matching amb allò que pensaves, al cap d’uns moments, amb la primera decisió, el primer tobogan, es dissipa qualsevol pensament respecte a l’altre. Als 14 anys comença a ser molt important tenir cura de la teva imatge, per això crec que més enllà del què hàgim pogut gaudir deslliçant-nos sobre pendents gràcies a l’aigua, hem après què:

• No tots els banyadors estan fets per a tothom, però per a gustos colors.
• Tinguis el tipus que tinguis, existeix una roba de bany per a tu. Això serveix també per a exhibicionistes i per persones que professen una religió que no els permet mostrar el seu cos, també tenen el seu outfit per anar a l’aquapark.
• Quan veus algú feliç, no et fixes amb el que porta posat. Només amb el somriure que projecta. I d’això en tenim tots.

Encara que el dia ha estat prou fantàstic, no hi ha celebració d’aniversari sense bufar espelmes. La tieta i les cosines han vingut a sopar, han portat un pastís i un regal que li ha flipat i hem bufat els 14.
Ara que la Martina ha fet colleta, hem aprofitat que la venien a buscar per cantar un aniversari feliç i convidar-los a pastís que s’han menjat en un tres i no res perquè l’important era sortir però han aconseguit que al final, la Martina hagi acabat el dia celebrant-lo com cal. Amb amics, bufant espelmes i feliç.

Sense cap mena de dubte, tenir poques expectatives sobre les coses fan que per poc que en rebis tinguin el valor del millor dels regals.

Arròs amb visites!

Avui m’he despertat amb enyorança. Suposo que soc d’efecte retardat però per primera vegada que ha marxat l’Arnau he sentit tristesa. De no tenir-lo, de no saber d’ell i és que s’espaien els missatges que rebem d’ell. Això son bones notícies perquè deu voler dir que s’està fent amb la seva nova realitat però la tristesa no me la treu ningú… en fi.

Com que avui teníem visites la tristesa ha marxat per la porta tan aviat ens hem posat a treballar. La Martina volia unes metxes i es va comprar un tint, i tot i que el resultat no ha estat l’esperat, li ha quedat prou bé. A ella li ha agradat i amb això em quedo perquè tenia una por d’esguerrar-li el seu preciós cabell… Les mares que teniu nenes adolescents segur que m’enteneu.

Sabent que suaríem, hem anat a la piscina abans de començar a fer el sofregit. Sabeu allò dels prejudicis? Doncs avui m’ha passat que amb la fama que té en Quim d’arribar tard, ha arribat a l’hora i jo encara era netejant sèpia (que per cert, no entenc que si demanes a la peixatera que et netegi la sèpia perquè l’has de netejar tu a casa…).
Com que ahir vaig fer els seitons els hem donat un aperitiu d’anxoves i seitons fets a casa, mentre es feia el sofregit. Les anxoves les hem preparat seguint la recepta de Cadaqués (Merilanding dia 1) i estaven espectaculars.
En Quim i la Sara a còpia d’anys son una mica com de la família. Ens hem vist casar-nos, embarassats d’un, del segon i del tercer, ells. Ens hem vist créixer els nens i com el pas del temps ens va emblanquint els cabells i les ulleres ja no són un complement. Això fa que les converses s’allarguin i amb una cadència quasi musical anem d’un tema a un altre al compàs de l’un, dos, tres. Hem parlat de la vida i dels pares i de les vacances i una mica de tot fins que una comanda de carn per recollir a Roda de Ter per una barbacoa ens ha emplaçat a veure’ns un altre dia a Tavertet, on ells s’hi estan.
Amb la tarda ennuvolada, com des de fa uns dies, jo he decidit fer el son que aquesta nit no he fet mentre en Xavi m’agraïa l’arròs recollint tot el desori. Sort que l’apartament és petit i tot queda recollit en un tres i no res. Després de mitja horeta de migdiada tardana, ens hem posat el banyador i hem anat a la piscina. Només hi havia una bona colla de nens que jugaven i cridaven i es divertien amb el famós joc de Marco Polo. Per si no el sabeu: el qui para té els ulls tancats i va dient, Marco, mentre que la resta ha de contestar Polo. Així que qui para guanya quan aconsegueix pillar a algú només guiat per la veu. Ha estat una bona estona refrescant però poc relaxant… quin mal de cap de joc!
He parlat amb una de les veïnes dels apartaments, l’Eva, que vam coincidir a una roda de premsa a Barcelona. I ens hem posat al dia de la coincidència. I és que Albons té poc més de 700 habitants i mira que coincidir en un projecte a Barcelona… el món és molt, molt, molt petit.
Una truiteta per sopar i, mentre escric el Merilanding rebo la notificació de whatsapp que em diu que l’Arnau està escrivint. Ara ja estic més contenta. Ens diu que demà mirarà de trucar perquè vol felicitar a la Martina que és el seu aniversari. Aquesta nit tornaré a dormir poc, però no serà de tristesa, serà de nervis de saber que potser podré parlar amb el meu nen, l’aventurer.

Simbiosi

M’encanta acabar el dia veient el reportatge dels 40 anys del Tricicle perquè crec que va molt de conjunt amb la sensació que he tingut avui amb en Xavi. Quan estàs amb algú des dels 17 anys fa que tinguis una perspectiva de la vida que no és individual, és complexa perquè és compartida. Les vacances també son una oportunitat per adonar-te’n de qui tens al costat i de mirar-lo darrera les ulleres de sol i reviure el per què te’n vas enamorar. Ara que tenim els nens més grans, tornen les estones per a nosaltres i la veritat és que dono gràcies a Déu perquè arribats a aquest moment encara ens mirem amb aquella delicada mirada que parla, s’escolta i s’intueix. No sempre és fàcil però estem contents. Els bons moments i l’amor estan per sobre de qualsevol entrebanc. Així, amb aquesta sensació, hem dedicat un matí a la intendència, demà farem la primera paella de les vacances amb amics, hem dinat, ens hem relaxat i hem compartit el temps, que habitualment no tenim, a la piscina.

La Martina s’aferra als amics per no enyorar l’Arnau i això ens permet trobar l’espai d’aquestes reflexions.

Sopar un bon peix, un bon vi i una vetllada tranquila. Sense nens i amb la sensació que vam construir una família amb una bona base, la de l’amor que ens tenim. Pot semblar nyonyo, però les vacances també et donen aquest espai per valorar allò que tens sempre al costat. I jo, sempre, hi tinc en Xavi. Sigui locutor, surti a la tele o reculli les escombraries de casa. Ell.

Fer o no fer!

Estar de vacances, vull dir tenir el mode on de vacances, vol dir saber gaudir del no res? Us ho pregunto perquè a mi les vacances del paaah, del descans desmesurat o del no fer res em posen nerviosa. No sé si és que amb tot el que hem viscut fins ara, no he tingut temps de desconnectar o què, però encara em costa molt no fer res.

A les 8.30 ja era dempeus, això que ahir vam anar a dormir tard i portàvem hores de son de retràs. Un cafè del 13 i un merilanding de bon matí perquè ahir em va ser impossible.

Quan s’ha llevat la Martina a les 11h el meu cap ja rumiava en fer un tomb a la seva habitació. El llit niu no és massa bona pensada si l’amplada de l’habitació no fa fàcil pujar o baixar. Així que després de medir amb el metro si la cosa podia o no funcionar, ens hem posat mans a l’obra. Hem girat el llit. L’hem mig desmuntat per poder-lo posar en la posició desitjada i en trobar-la, bingo, era impossible tornar a collar els cargols des de fora. Quedava massa encaixonat. Així que només ens quedava una opció, anar a comprar escaires per acabar la feina.

No imaginava que el dia 8 d’agost fos dia d’arribada de vacances. Bé, m’ho suposo a jutjar per la quantitat de gent que hi havia al súper de l’Escala i pels pocs productes que hi trobaves a l’estanteria. De fet, no he trobat ni carro i he hagut de carregar la compra amb bosses fins la caixa. A part dels escaires, he fet una compra bàsica. Demà hi haurem de tornar.

Posats els escaires i veient que ja havia acabat la idea del dia, he començat a posar-me tensa. Cal programar les vacances perquè siguin realment vacances. I així, ja us avanço, que un d’aquests dies tornarem a l’Aquabrava i un altre farem una excursió amb Caiac. Com a mínim, ja tenim dues cosetes decidides!

Després de dinar, relax, Paradís de les Senyores (feia dies que no el veia però ja m’he posat al dia) i piscina fins les 20h. Hem quedat per fer una videotrucada per conèixer la noia que vindrà a casa a viure durant uns mesos. L’estudiant d’intercanvi que ve per l’Arnau.

L’Ady és de Texas, no ha parlat molt, ho ha fet més el seu pare però m’ha agradat veure en els seus ulls la mateixa preocupació que teníem nosaltres. Això ja ens uneix. Sembla bona noia i crec (espero) que es portarà bé amb la Martina. No té ni idea d’espanyol encara que diu que l’entén bé… ja us ho explicaré.

Com que amb el dia de bricolatge m’he estalviat una llitera hem decidit anar a sopar al centre social del poble. Un altre dia anirem al Grec de Bellcaire, i us presentaré en Dimitris, tot un personatge. Però això serà un altre dia, avui tenia tancat. Hem anat al social amb la Pilar i el Jesús. A poc a poc, a cop de trobades i algun que altre sopar ja estem forjant la primera de les amistats albonsenques. Qui ens ho hauria dit quan ens vam conèixer ara fa un any davant d’un parquímetre de l’Escala!

L’Arnau va donant senyals de vida. Ens va fent notes de veu i avui ens ha enviat una en anglès. Immersió a tope. Fa classes matí i tarda de finès i de cultura finesa que li han compensat amb una sauna, que ell ha definit com a brutal. Mentre tot sigui “flipant” com fins ara, estaré traquil·la però costa més de dir que de fer. Així que demà, he decidit vernissar un test i una capsa. I si, ens aixequem ben aviat, voldria anar a veure la mare, sí, a la platja on hi guardem el seu darrer record. Però ja ho veurem, perquè les vacances també estan fetes per canviar de plans i de tornar-los a canviar. Ben mirat, això també és el fer del no fer res.

De fer-se gran!

Avui el dia ha començat tan aviat que semblava hivern. Era tot fosc. Els nervis continguts i la sensació de vertigen es palpava en l’ambient. Les cares de son i la veu rogallada de dormir poc ens ha seguit fins l’aeroport. Malgrat la por de les cues què esperàvem, la facturació de la maleta ha estat qüestió de minuts. Ens havíem preparat esmorzar, però ens l’hem deixat a casa, així que hem hagut d’esmorzar a l’aeroport: sablasso!

En Xavi ha immortalitzat frame a frame els moments previs a la partida. Els avis han fet acte de presència una estona després. Emoció continguda. Ningú volia ser el primer en deixar caure una llàgrima, però ha acabat passant. Davant de l’accés al control de seguretat ens hem hagut de donar l’últim adéu i ha estat una muntanya russa. Passàvem dels plors a les rialles. Cadascú de nosaltres s’ha deixat endur per les seves pròpies emocions per dir aquella útlima paraula abans de volar cap a l’aventura de la seva vida. Jo li he demanat que per més que el tractin bé que torni. M’ha sortit així, què voleu que us digui. I és que en el fons la por més gran d’una mare, després del patiment i la mort, és caure en l’oblit dels fills, trobo.

L’Arnau se n’ha anat i tinc la sensació que ha estat un premi a la seva valentia que ha guanyat a base de temps, molt de temps, perseverància i unes gotes d’autoconfiança. L’Arnau, aquell nen que no sabia dir-nos que no li agradava el tomàquet per por de ferir-nos, ha embarcat rumb al desconegut. I estic molt contenta per ell i una vegada més me’n sento orgullosa. Una altra lliçó de vida que em dona. Jo no vaig ser capaç de marxar.

La vida amb una filla única és diferent. Més tranquil·la i amb menys discussions. Hem acomiadat els avis i hem agafat rumb a l’Empordà. Ara sí que comencen les vacances sense obligacions. Fins ara, no he anat a treballar però hi havia feina a fer. La Martina, no sé si fruit de l’enyor o de la son estav més apagada que de costum, però ha anat a veure les seves amigues i ens hem quedat sols.

Hem dormit intentant recuperar part de les hores que ens mancaven d’aquesta nit passada. Uns ho han aconseguit més que d’altres. Jo he relaxat la meva ment amb les manualitats i plantant un brot d’aloe que he agafat de Barcelona. He pensat que així veuré el temps que he passat sense l’Arnau en forma de planta carnosa. Una tonteria més.

Tenir amics és una de les millors coses de la vida i us prometo que en dies com avui n’ets més conscient. Aquest vespre hem sopat sense la tristesa de la cadira buïda. Hem anat al Ruki de Sant Pere Pescador i m’he deixat mimar per les amigues empordaneses més boniques del món: la Marina, la Tati, l’Íngrid i després l’Isabel i les seves respectives famílies han aconseguit fer-nos riure i desconnectar de la tristesa de no tenir el nostre fill gran amb nosaltres.

Amb unes poques notícies de l’Arnau, que ja s’acomiada amb un Hyvästi (adéu), ens hem posat al llit amb la sensació que ens fem grans i que ells marxaran. I quan ho facin, sort en tindrem dels amics que fan de la tristesa i l’enyor una excusa per tornar a riure, d’allò que de sempre i d’allò que la vida ens depara.

Maletes, maletes, maletes

Avui ens hem llevat molt aviat i això ens ha a permès anar a fer encàrrecs sobre les 11 h amb les maletes quasi fetes.

El Corte Inglés ha estat la nàutica de salvament, no només perquè hi he trobat el que faltava sino perquè ens ha alliberat de la calor enganxosa que ha ha empaitat Barcelona tot el dia. Ni brisa, ni aire, ni ombra. Qué bé que estarà l’Arnau a 19 graus (és el que estima el temps d’apple que farà a Helsinki)

La tarda ha estat per distreure l’enyor que ja sentim. Hem fet pins, hem repassat una presentació del lloc on viu que haurà de fer allà i hem contestat tots els missatges de la gent que li desitja sort. Jo crec que la sort és poder viure aquesta aventura, però que depèn d’un mateix que arribi a bon port. Així que ànims Arnau!

Hem anat a missa. L’Arnau no sé si podrà tornar-hi fins d’aquí un any. Quan hem arribat a Santa Tecla era tancada. No controlem els horaris d’estiu, així que hem anat a Joan Maria Vianney. Allà a part de la missa hi he trobat a la meva estimada Santa Rita. A qui vaig encomanar-me per engendrar l’Arnau. I quines coses, avui l’he vista i li he demanat que per més que marxi un any, no me’l prengui del tot. Santa Rita lo que se da no se quita

Després hem fet cap cap el Li, unes tapes, les de sempre, per acomiadar l’Arnau amb la certesa que deixar-lo marxar és un autèntic acte d’amor i de generositat. El trobarem a faltar i demà deixarem anar unes llàgrimes perquè se’ns esmicola una mica el cor, però contents de veure que hem fet, al capdavall, el més valent dels fills. I això no té preu.

Va d’amics!

La nit a Barcelona ha estat tropical però estava tan cansada que no m’he adonat de res. La claror del dia m’ha despertat a les 8h. Un bon cafè i a acabar cosetes que teníem pendents. Bé, en realitat, tot i que teníem el matí programat només hem pogut anar a Caixabank, parlem?
Anar a la Caixa és com anar a la platja, un exercici sociològic amb la diferència que la gent està menys relaxada i gasta més mala llet. Primer he anat a una oficina perquè em desbloquegessin la targeta que el Xavi em va bloquejar pensant-se que era la seva, de tant provar pins. Després he anat a una altra oficina i allà m’he passat el matí. I no, no ho dic com una exageració. Des de les 10:45 h fins les 14 h. Les cues eren més llargues que a Portaventura, però com que hi havia aire condicionat, ni tan mal. He pogut veure que la transició digital està fora del 90% de la població. Jo que soc una mica avançada he estat incapaç d’activar el compte corrent de l’Arnau al mòbil. Bé, ni jo, ni ningú. Sort que ens ha atès una noia amb una paciència de sant. S’ha apiadat de mi i, encara que no era la seva oficina, m’ha arreglat el tema de les targetes bancàries. Ha anat fent prova error fins que finalment ens ha trobat la solució. Una cosa menys.
Estar a Barcelona mentre estàs de vacances és estrany. Una sensació com si no fossis de vacances. La vida a ciutat passa més ràpid. Les mateixes cares, més suades i menys alegres. És clar que estàvem a 30 graus i els aires condicionats de les botigues feien que la temperatura de sensació pel carrer fos de 50ºC.
En Xavi ens ha recollit a l’oficina bancària i hem agafat el cotxe per anar a veure els nostres amics de Terrassa. La família més apple que coneixem ens va convidar a dinar a casa seva amb l’ànim que en acabat compartíssim un bany a la piscina. Havíem d’arribar a les 14h i no ho hem pogut fer fins passats dos quarts de tres, i encara hem tingut sort perquè hem aparcat a la primera. La Nuni és una cuinera extraordinària. Ens ha fet uns fideus caldosos amb gambes que eren per plorar d’emoció. Quin espectacle gastronòmic. Mentre els assaboria he pensat en la sort que tenim els de la Mediterrània de poder gaudir d’una alimentació tan variada i que a Finlàndia no sé jo si l’Arnau menjarà tant bé mai. Potser, ell que és un iniciat en l’art de la cuina, podrà fer-los algun platillo d’aquí.
Els amics son persones que la vida et posa en el camí. Persones que pensen en tu i que s’interessen per tu i que saps que hi son encara que no sempre les vegis. La Nuni ens ha fet adonar que per a ella va ser molt important sentir-nos al seu costat quan el Miquel va estar a la UCI per Covid. Nosaltres patíem de veritat, així que suposo que sí. Això vol dir que ens els estimem com amics. Us he de confessar que quan vaig saber que en Miquel estava a la UCI vaig deixar anar les llàgrimes que havia contingut fins llavors. Gràcies a Déu se’n va sortir i avui, hem celebrat de nou la vida i les oportunitats que ens dona. De les decisions, les bones i les dolentes. Amb algunes aprens més que en d’altres. Hem vist el pas del temps a través dels nostres fills i filles, que es fan grans i que ens planten noves etapes i nous reptes. Qué bé ens aniria un manual d’instruccions pels nostres fills… La granissada ens ha refrescat la tornada a casa. Quina sort!

Com que demà és el dia de la maleta a casa, aquesta vegada no hem fet allò de dinar-berenar-sopar tan característic de les nostres trobades. El sopar avui l’hem fet a casa, però ja ens hem emplaçat per d’aquí 15 dies a Albons.

Avui l’Arnau ha après que els amics sempre hi son encara que no els vegis i que la vida sempre et dona l’oportunitat de trobar-ne de nous. Tot és qüestió de temps.

Countdown!

Avui ens hem llevat ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora perquè els avis havien de tornar cap a Barcelona i la mar a primera hora del matí és més plana. Així que abans de les 7 ja érem desperts i esmorzant i traginant… En Xavi els ha portat al port i m’he quedat a gaudir del silenci de la meva caseta empordanesa. La veritat és que de tant en tant em sento afortunada d’haver-la trobat, avui ha estat un d’aquells dies.
Quan en Xavi ha tornat hem decidit anar a esmorzar al Cabàs, un dels dos súpers que té Albons. Mentre esmorzàvem hem vist que una noia es deixava el cubell de les escombraries. Sí. A Albons fan allò de la recollida selectiva. Molt eco, però un merder a casa sempre. La noia en qüestió és una amiga d’una amiga que portem com un mes intentant coincidir i com que no ens coneixíem no ens trobàvem. El cas és que gràcies al cubell, hem xerrat i, ara sí, hem quedat per veure’ns quan tornem. Avui hem fet camí cap a Barcelona, ens queda ultimar cosetes de la marxa de l’Arnau.
Quan hem tornat a l’apartament hem anat a la piscina i hem seguit amb el plaer del silenci. Poder-nos gaudir, sense nens, agafant-nos les mans, amb converses senceres, amb la calma de posar-se d’acord en un sospir. Asseguts mirant les vacances i el temps. En Xavi ha fet un son petit. La veritat és que el necessitàvem.
Com que estàvem sols i em sentia plena d’amor i de goig he decidit fer-li una sorpresa a en Xavi i he reservat taula a l’Horta de Can Patxei a Gualta. Si us agraden els paisatges rurals de l’Empordà aquest és el vostre restaurant. Feia una bona brisa, així que hem dinat fora. Sota una pèrgola amb canyes de bambú al sostre, amb una esplanada verda davant nostra, acompanyats de la delicada música de les fulles dels oms que voregen el Ter. Si el paisatge enamora, el menjar, més. No es pot explicar, així que haureu de venir-hi.
Hem tornat a l’apartament i hem fet la migdiada de vacances que feia 4 dies que esperava poder fer. Per mi fer vacances vol dir dedicar una estona a fer la marmota, després de dinar.
Sense pressa hem recollit i hem tornat a Barcelona. Hem passat a buscar els nens que havien baixat amb el barco de l’avi i hem anat a sopar una burguer. Era un desig de l’Arnau i com que estem amb el compte enrere… doncs tots li consentim, inclosa la Martina.
Ja comencem a tenir el ulls negats de llàgrimes a estonetes. Serà complicat veure’l marxar sense que se’m trenqui una mica el cor, però estic segura que l’aventura que l’espera serà de les millors de la seva vida.
Avui l’Arnau ha après que tot allò que fa mandra o mal quan abans passi millor. Un esparadrap fa més mal quan es treu a poc a poc que quan s’estira de cop. Així que els comiats, encara que siguin negats de llàgrimes només son l’inici de moltes rialles. Tot depèn de com vulguis treure’t la tirita.

Savoire fer!

Hi ha vegades a la vida que la casualitat et porta a conèixer persones diferents, autèntiques, úniques. Persones que d’una altra manera no haguessis conegut mai. Persones que et transporten a una altra tipus de vida. Una que mai tindràs i que és impossible d’enyorar o envejar perquè saps que és d’un temps que ja ha passat. Avui hem pogut gaudir d’una jornada en un paradís a Sant Antoni de Calonge, gràcies a la generositat d’una gran senyora: Particular, d’arrels franceses, ben acompanyada i amb una vida pleníssima que transmet amb una mirada, encara viva, als 94 anys. No puc explicar res més que el dia ha estat pensat i dissenyat per a fer-nos sentir com a casa. No puc dir-vos res més que estar amb gent gran és tenir l’oportunitat de dinar acompanyat de la saviesa, de pel·lícules en primera persona que es trenen entre glops de vi blanc i gambes de Palamós. No puc confessar-vos res més que avui ens hem sentit afortunats per la vida que vivim i que ens ha tocat viure. Perquè sempre es pot tenir més però més no sempre és sinònim de benestar.

Hem marxat a primera hora del matí cap a l’Escala a deixar els avis que havien quedat amb uns amics que feia uns 20 anys que no veien. L’avi tenia por de frustrar-se davant l’inclement pas del temps. Ell sempre es veu prou jove i és d’admirar.

Després hem anat a Can Moné a comprar un roser de roses blanques i hem sortit amb un arbre-roser de metro vint. Preciós. Quan ens l’embolicaven hem vist que a hi tenia un brot al mateix test, però l’amo del Viver en ha dit que un brot de 7 fulles en un roser és bord i farà perdre força a tot l’arbre. Així que ens l’ha tallat.

Hem anat a veure la Montse. Tots quatre. Ha conegut a tota la família i nosaltres a part de la seva. I ha estat una jornada fantàstica i, probablement, única. No hi ha una amfitriona igual. De veritat que és una senyora que fins i tot pateix de com asseure els comensals al segle XXI! Una senyora d’un altre temps que fa pensar en allò que hem perdut amb la modernitat i ens deixa sense paraules amb l’interès que posa en tot.

La sobretaula ha estat de més de 3 hores, els meus fills han demanat permís per fer la migdiada que necessitaven i han tingut el paper protagonista quan han tornat a la taula.

Hem quedat que d’aquí a un any hi tornarem. Voldran saber com li ha anat a l’Arnau per Finlàndia i si la Martina va guanyant en bellesa a mida que es va fent gran (avui l’han considerat apta per ser model amb “aquests ulls que parlen”). Ja esperem el dia.

De tornada hem recollit els avis i hem deixat els nens que havien quedat per anar a la piscina. Una nova colla que s’ha de treballar i cuidar perquè qualli. La Martina, sense l’Arnau, potser se sentirà sola encara que a hores d’ara no en sigui conscient. Així que fer amics, ara, ens sembla més que important.

Hem visitat a la Jovita, una santcugatenca que va decidir retirar-se a l’Empordà i que durant uns anys va viure a Cambrils i això els va portar a conèixer a l’Emi i el Jaime. Hem parlat de tomates, dels mals de l’edat i de la il·lusió que fa tornar a veure aquells amb qui vas compartir vida.

Avui, l’Arnau ha après que les Finlandeses semblen totes iguals però fins que no les escoltes no sabràs la diferència entre elles. I és que comunicar-se passa per aprendre a escoltar, per això no cal parlar la mateixa llengua sinó tenir voluntat d’aprendre. I si això no es perd, et fa sentir jove tota la vida.

DE NEDAR I GUARDAR LA ROBA!

Sortim a navegar a l’hora que ens ha permès gaudir de l’esmorzar a taula. L’Arnau ha tingut temps de fer un bany a la piscina i tot. A les 11 som embarcats i ens dirigim a Les Medes. L’Alt i el Baix Empordà són comarques diferents i ja que som a Albons, hem decidit fer camí cap avall. Quina costa! Si la d’ahir és la que té nomenada, la d’avui em sembla que és inigualable. De Montgó a l’Estartit hem contingut l’aire evitant el síndrome d’Stendahl. Podríem haver caigut a l’aigua només de sospirar.

La Meda gran ens tenia guardada una boia. Caçar-la ha estat fàcil, prou fàcil. Però el capità donava unes instruccions més per l’experiència que per la presència. Així que l’Arnau i jo hem estirat el flotador rodó esperant trobar el cap per amarrar la barca. A les Medes, en ser espai protegit, no es pot tirar el ferro (l’àncora, pels que no hi esteu avesats al llenguatge del mar) així que després de deixar-nos els braços, la família que teníem amarrada davant nostra amb un acte de gratitud inspirat per la meva postura, les indicacions del meu sogre i la meva cara de pop en un garatge, d’ha apiadat de mi i m’ha dit el secret: Necessitàvem un cap (una corda) per fer-la passar per l’anella i lligar-la a la nostra barca. He suat tant que tal qual l’he deixat amarrada (gràcies al nus de la Martina, tot s’ha de dir) he buscat l’alleujament en una mar a 24 graus. Fresqueta, sí.

No havia tingut mai el plaer d’estar a les Medes. Per fora, només semblen uns rocs gegants caiguts del cel i esculpits per la mar i el vent. Però el que ens ha deixat sense alè ha estat veure el seu fons marí. Centenars de milers de peixos. Blaus, grocs, negres, petits, grans, minúsculs tots nedaven al teu voltant i et feien sentir un més d’ells. Hem anat a tocar terra, que està prohibit, però només per tornar a llençar-nos a l’aigua.

El dia estava sent esplèndid. Havíem decidit parar la taula i dinar. Avui havíem portat teca a bord. I quan encara estàvem servint plats, ha començat l’aventura. Al nostre costat tres nois, dos d’adolescents i un nen, nedaven sense poder arribar al seu vaixell. Feia patir veure com la corrent els impedia arribar a salvar-se. El petit esbufegava esgotat i llavors el pare s’ha tirat per ajudar-lo. Cap d’ells podia avançar i llavors l’Arnau els ha llençat el salvavides que teníem lligat al vaixell. S’han agafat i ens hem mirat, amb un mos ja a la boca, preguntant-nos i ara què. Llavors hem vist una barca nàutica petita que navegava per allà i hem tret a passejar tots els idiomes que coneixíem. Hem demanat ajuda en anglès, francès, alemany, castellà i català fins que ha entès que ell podria ajudar-los i portar-los fins el seu vaixell. Al final ens n’hem sortit i quan semblava que tot anava bé, aquella nàutica inflable s’ha quedat sense motor i anava a la deriva amb tota la família més el bon samarità.

La veritat és que hem tingut un dinar del més amè.

Com que tothom marxava, hem decidit girar cua amb allò del dónde va Vicente… Era més aviat del previst així que el Jaime ha decidit fer cap a Montgó. Ens anava de camí. Quan hem arribat a la badia calmada de sempre, he suggerit amarrar a la banda contraria d’on vam estar diumenge. He de dir que amb el dia que feia, trobar una boia tan ràpidament ens hauria d’haver fet sospitar però hem preferit pensar que la sort ens bufava a favor… Una hora més tard els vaixells de Daiving ens han fet marxar. Estàvem en una zona reservada als batejos de busseig. El Jaime ens cridava i nosaltres nedàvem de tornada després de visitar una cova tot nedant, després d’haver-nos fet fotos impossibles i després d’haver ajudat a una família de Tortosa a tornar a pujar al caiac sense prendre mal. Hem marxat i uns metres més enllà, fora de tot perill hem tirat l’àncora. I quan encara no ens havíem tirat a l’aigua de nou, ens hem adonat que havíem enrocat. L’àncora havia quedat atrapada entre dues grans roques i no podia sortir. L’heroi del moment ha estat en Xavi que s’ha submergit 8 metres i ha desfet l’embolic. Ell que sempre diu que no serveix pel mar… ens tenia ben enganyats.

Hem creuat la cala i, ara sí, ens hem amarrat a una boia lliure. Aquesta vegada ha costat més encertar amb el “bitxero”, però res com el record de pescar ànecs a les fires per sortir-me’n. La tarda ha anat agafant la calma tot i que la calor apretava de valent. Ens hem banyat i banyat i banyat fins que hem perdut les forces per tornar.

Avui torno contenta perquè l’experiència d’avui em fa pensar que malgrat els inconvenients que es pugui trobar l’Arnau, les ganes de gaudir poden fer front a qualsevol adversitat i que les ganes tot ho poden. Només cal vigilar amb anar contracorrent quan la corrent és massa grossa per trobar el paradís amagat a qualsevol racó. I que, encara que t’hi hagis d’esforçar, no hi ha ferro prou gros que no es pugui treure quan estigui enrocat. Si fas això, gaudiràs de la tarda calmada, la posta preciosa i la vida plena.

BRAVA!

Ben tornats tots els que em llegiu. Només son petits quadres costumistes amb els que segur més d’un se sent identificat o identificada. Qui no té vacances a l’agost? I qui no tria el mar? I qui no te nens adolescents? I qui no té calor?… Però us he d’advertir que aquest estiu serà diferent. Potser perquè en uns dies enviem el nostre fill a viure un any a Finlàndia o potser perquè la Martina passarà a ser filla única fins que arribi una filla adoptiva de Dallas o potser perquè nosaltres haurem de viure un dol i vol constant. Qui ho sap! I no em direu que això no és la vida. Un anar fent amb prou cintura com per gaudir-lo i no prendre-hi mal.

Vinga! Ja us vaig dir que l’Empordà es convertiria en el marc de les nostres vacances l’any passat. Albons, el petit poble fronterer entre l’alt i el baix Empordà és el camp base des d’on us escric aquest dietari que procuraré que sigui diari. Algun dia serà una proesa…

Els avis viuen amb una intensitat que no té res de convencional. No sé dir-vos si és la necessitat d’esprémer el temps que els queda o si és la por de deixar de fer allò que els farà aterrar a les 80 i 82 voltes al sol que porten a les espatlles. Sigui com sigui, ahir van arribar al port de l’Escala després de fer una travessia per mar de 7 hores i mitja. Esgotats, pobrets, els vam acompanyar a fer una paella i després un bany refrescant a la Cala Montgó. Sort que la Costa Brava és un bon regal que sempre tens a punt per a les visites. Mare meva quin plaer. A més a més, vaig poder-lo gaudir amb la meva germana i la seva família que no havien pogut veure mai el seu poble des d’aquella perspectiva.

Peixos, tubs, peus d’ànecs, cerveseta, pujar, baixar, ara ens tirem, ara xerrem, riem, cantem, ens mirem i ens redescobrim. Redescobrir és donar-se l’oportunitat de mirar-nos sense records, com per primera vegada, verges. No sempre es pot, però si ho aconseguiu sabreu de quin plaer parlo. En fi…

Aquest matí ens hem despertat tots junts a l’apartament. Els avis han estat els nostres primers convidats a dormir-hi i la veritat és que l’experiència ha anat com una seda. Casa nostra té tres segells d’identitat: 1.- Un esmorzar asseguts a taula, 2.- les meves paelles i 3.- les crispetes per la tarda. Tots aquells que heu vingut a casa, d’una o una altra manera ho podreu corroborar. Els avis, que esmorzen a peu dret perquè han de sortir a navegar ben aviat per fer esquí nàutic (82 i 80, sí), han gaudit moltíssim. Els nens nostres també. Els avis i els nens comparteixen una mateixa manera de gaudir del temps: sense la pressa. Als adults, la vida ens passa per sobre com una onada impossible de surfejar. Ens va tan ràpid que quan ens adonarem que el llibre està a l’últim capítol posarem el fre de mà i farem un virolla amb l’ànim de recuperar part del temps que no hem estat capaços de percebre. Llavors, amb una mica de sort, serem avis i ens asseure’m amb els nets parlant de tot i de res, de records, de persones que no coneixerem mai però que ens donen la saviesa que les canes acumulen.

Hem anat a Cadaqués, a la recerca del record d’una tapa d’anxova amb escalivada. Feia 7 anys d’aquell record, i malgrat l’alt percentatge que el dia acabés amb frustració, hem creuat la badia de Roses, ens hem sentit intimidat per les onades arrissades i pels penya-segats que queien ben a prop nostre. L’Arnau i jo hem sentit els salts de la mar des de la proa. Ens miràvem i parlàvem del què en uns dies viurà. Parlar de Finlàndia és com una necessitat. Ell m’ha demanat si podíem parlar en anglès fins diumenge, dia que marxa. Serà difícil, però ho intentaré. Li vull donar confiança i advertir-lo i dir-li tantes coses que serien inútils. Jo no he marxat mai. Així que confio en Déu i ja està.

Cadaqués ha aparegut quan el litoral es feia més planer. L’església i les casetes blanques ens han donat la benvinguda. Bé això i el centenar de vaixells fondejats. Des que hem amarrat fins que ens hem ficat a l’aigua no ha passat ni 2 minuts. Xof! Buff qué freda! Ha estat la frase que hem dit tots com si fos l’eco. Però quin bany! Quina aigua! Mare meva…

Hem baixat tots menys l’Emi, la mare d’en Xavi que ha decidit que ella al barco ja hi estava bé. Hem caminat mentre el sol ens torrava la pell. M’he trobat un company de feina que sempre deia que anava a Cadaqués, i ho he comprovat. Hi era. I hem arribat al bar que el Jaime, el pare d’en Xavi, recordava i que ha estat el motor de la travessa d’avui. Gestionar la frustració no és fàcil així que l’hem avisat que potser no estaria obert, que si la pandèmia havia fet canviar d’amos molts negocis, que potser ja no ho feien o ho feien diferent. Ens hem assegut i hem demanat la tapa d’anxoves amb escalivada. El meu sogre és un home tossut i pràctic, per això ha decidit que amb les ganes que tenia no la volia compartir. Una tapa per cadascú i avall. 10 minuts i servits. La tapa. Una torrada de pa de pagès amb pa amb tomàquet vermell escalivat, anxova de Cadaqués i olivada per sobre, tallat en 4 o cinc parts. La tapa, ara, la retindrem a la memòria per sempre més. Us ho prometo. I és que de vegades les expectatives que un té de les coses son les justes i satisfan allò que esperem. Sense frustració.

He tornat més tranquil·la. Potser perquè l’experiència d’avui m’ha donat la confiança que per més que vulgui veure TOTS els possibles mals o obstacles que l’Arnau es trobarà a Finlàndia, sempre hi ha aventures que acaben com un les tenia en ment. De bravo!

Ara deu fer uns deu anys que vàrem viure la situació més complicada familiarment parlant que hem viscut mai. D’allò en vàrem treure més coses bones que dolentes, tot i que de dolentes n’hi havia moltes. Però un assetjament escolar t’obliga a fer-te preguntes, a canviar dinàmiques, a escoltar més i a intervenir menys. T’obliga a entendre la importància de la base, de l’educació en família. T’obliga a treballar l’empatia, una estranyesa en el món que ens envolta.

Des de llavors, ens vam fer el propòsit familiar que miraríem d’ajudar a tothom a qui es trobés en aquella situació. Es tractava de fer-se la pregunta correcte. No era un per què a mi? Sinó un per a què? Es tractava d’orientar, d’escoltar i sobretot d’entendre. Això últim és tan important quan et trobes en tan profund terratrèmol. Tant.

I, així, vaig començar a col·laborar amb l’associació que em va ajudar a mi. Mai podré tornar el què em varen donar. Després van venir les entrevistes, les xerrades, els tallers, les idees, les xarxes i un munt de coses per intentar que cap nen patís el que el meu. Que cap família patís el què nosaltres.

Ahir va ser el dia internacional contra l’assetjament escolar i és clar, tots, en peregrinació ens vam disposar i predisposar a explicar el què hi ha darrera d’un assetjament. Sense dramatitzar, vam intentar posar sobre la taula les necessitats del sistema, posar en valor allò que s’està fent bé i remarcar les febleses. Intentem donar sentit al patiment, fent més lleuger, si és possible, el dels altres. Potser per aquest motiu, després d’unes quantes entrevistes, vaig sentir una profunda frustració. Vaig sentir en les meves entranyes que jo, amb el meu testimoni, només era una peça de l’espectacle televisiu. Que darrera només hi havia la quota de pantalla i que malauradament, el color groc s’imposava. No vàrem parlar de lleis, de recursos, de famílies, d’escoles, d’inspecció, de prevenció… les preguntes es repetien, com sempre, al voltant de la pitjor experiència de la nostra vida familiar. Com ens vàrem sentir, què va fer l’escola, quina injustícia… i així fins que ens van acomiadar buits de recordar i tornar a sentir el malson.

Els mitjans van acomplir amb la seva obligació. Ahir era dia de tocar l’assetjament escolar, aquell que afecta a un de cada quatre, aquell que deixa seqüeles de per vida i en el pitjor dels casos s’endú per endavant els somnis de nens i nenes que tenen la sensació que no són ningú i que no importen a ningú. I, malgrat la cobertura i la gratitud que sentim per poder tenir veu, ahir vam sentir-nos molt a prop d’ells. Per més que vam alçar la veu, només vam veure companys amb una bossa de crispetes, esperant satisfer la seva pròpia buidor escoltant les misèries alienes.

Cada dia hi ha un nen o una nena que té por d’anar a l’escola. I estem segurs que el grup té el poder de canviar les coses. Només és una qüestió de voluntat, com la d’escoltar i entendre, en realitat, perquè l’assetjament escolar està, encara, entre les nostres aules. I en això, cal fer un esforç col·lectiu, des de les famílies fins a les escoles, passant per les institucions públiques i, també, pels mitjans de comunicació.