Uncategorized

Merilanding d’estiu. Dia 5. Empordà endins.

Avui tenia molta son però han pogut més les ganes de sol. El cant dels ocells a tot drap m’ha posat sobre la pista: Sí, havia sortit! Així que després d’esmorzar, encara amb fresca, mentre els nois de casa feien “veure que corren” i la petita encara estava arraulida sota els llençols, m’he afanyat per anar-lo a trobar. M’he plantat a la piscina a les 9:30 h només hi estàvem nosaltres i un senyor que ha aprofitat a refrescar-se després de fer esport. Cadira, crema, llibre i ulleres de sol. No calia res més. Deixar que l’escalfor anés entrant a poc a poc fins a tocar-me l’ànima i despertar-la després de tants dies de núvol.

L’idil·li amb l’astre s’ha acabat quan han arribat els jardiners. No us ho negaré, he pensat que la inoportunitat m’ho esgarraria tot, però hem seguit allà mentre vèiem com els núvols provinents de mar s’acostaven amenaçadors. He esbufegat una vegada i en Xavi que em coneix com si fóssim una sola persona, m’ha dit: Tinc un pla per avui. Una seguidora d’Instagram, la @bombollejant m’ha escrit que hem d’anar al Mooma. Una sidreria entre camps de pomeres el bell mig de l’Empordà, a Palau Sator. És a la vora?

En menys de 30 minuts, el mateix temps que han trigat els núvols a cobrir el cel, ens hem vestit per anar a descobrir un lloc del qual només en teníem constància per Insta. Mira, si ahir us vaig dir que el paisatge em va semblar increïble, el d’avui era per quedar-se en shock. Els camps de fruiters, els de palla, els boscos es desplegaven com una catifa natural perfecte. Sota l’atenta mirada del castell de Montgrí, quedàvem embadalits fins arribar a un autèntic paradís.

El Mooma és una explotació fruitera que fa 5 anys va obrir un restaurant, va començar a produir els seus propis productes, ecològics, i fa uns 3 anys va començar a oferir visites guiades per ensenyar les diferents varietats de poma que hi ha i les diferents produccions de sidra i altres productes. Aquesta visita acaba amb un tast de diferents varietats. Ofereixen visites cada dia a les 11 h i a les 18h, però nosaltres només ens hem deixat seduir per l’entorn. Ens hem assegut al jardí i ens ha semblat, per un moment, que estàvem a la vora del cel. Els nens han pres dos sucs diferents, un de més dolç que l’altre. En Xavi i jo una sidra. Una era dolça i l’altre seca i madurada en barrica. Us prometo que mai de la vida n’havia tastada una igual. El lloc és meravellós i hem pensat que seria ideal venir-hi a dinar, però potser quan tingui ben posat el meu nou estómac. També té una botiga de productes on la poma i la pera en són les protagonistes.

A mida que tornàvem a casa, el sol es deixava veure de nou, clarianes i més clarianes fins que a primera hora de la tarda hem repetit el ritual del matí i hem anat gaudir de més sol, ni que sigui per tenir plena la bateria de vitamina D. A la tarda, a la piscina, amb el sol, han sortit els més menuts de cada casa, però els meus no hi eren. L’Arnau estava a la pista, com cada tarda i la Martina ha aconseguit fer una nova amiga a Albons, la Laia. Així que elles i la Tània, que ha vingut a passar la tarda, han estat desaparegudes. Quina tranquil·litat.

A l’hora de sopar les aventures de tots dos m’ha omplert de joia. Mentre els escoltava recordava els meus estius al poble, on els dies llargs eren els més feliços que una es pugui imaginar. Els amics, els partits de futbol interminables, les aventures, les bicicletes, les excursions… La història es repetia i em feia feliç veure’ls feliços.

L’apartament a Albons era un encert. Ara n’estic completament segura.

Uncategorized

Merilanding d’estiu. Dia 4. Núvols per la cultura

Un agost atípic de temperatures fresques i, de moment, poca platja es combaten amb plans alternatius que són millors quan el sol no apreta. Així que aquest matí després d’esmorzar i de fer els deures, he aconseguit arrancar a la família a un pla cultural. A poc més de 25 minuts ens hem plantat a Peratallada, una vila medieval de més de 1000 anys d’antiguitat que paga molt la pena de veure. Part de la vila està sobre roca i part de la vila s’ha construït en la roca. Dos torres que es poden visitar al mòdic preu de 3€ per persona (hem arribat tard) i molts racons idíl·lics pels amants d’Instagram. Fa unes setmanes va ser notícia perquè han decidit deixar a la vista l’impressionant fossar que rodejava la vila i que li donarà, si cap, més personalitat a aquesta vila que pertany al terme municipal de Forallac. La carretera fins allà ja és preciosa, els camps llaurats, daurats, i els boscos de ribera que ressegueixen el Ter ofereixen un espectacle visual tan bonic que ningú ha dit res en els 25 minuts de trajecte. Una passada. En Xavi, mira que fa anys que venim per l’Empordà, m’ha dit que no havia estat mai a Peratallada, i li ha encantat. És una visita tranquil·la que, hi hem estat d’acord, planificada amb més temps ens hauria agradat gaudir-la més i millor. Potser ens hauríem quedat a dinar, però és clar… ja havia deixat preparats els macarrons per la tornada.

Els nens han gaudit de l’espectacle, hem entrat a botigues que semblaven petits racons de contes de fades i s’han fet fotos com a bons ambaixadors de la generació digital que són.  

Després de dinar -avui la cosa no ha anat massa bé i m’ha costat la vida digerir 4 macarrons que no omplien un plat de postres- hem descansat. Sèrie, avui sí, en anglès. Vam arribar a l’acord que durant les vacances les sèries es mirarien en anglès o no hi hauria sèrie. Anem tard però hem complert la promesa. I migdiadeta.

Sobre les 18h ha vingut la meva germana amb la família amb l’ànim de banyar-se a la piscina, però el temps no acompanyava gens. Les nenes se n’han anat a passejar, l’Arnau ha anat a la pista com cada tarda a jugar a futbol i nosaltres ens hem quedat xerrant a la millor terrassa del món, que és la nostra, és clar. Dedicar un temps així a la família també ve de gust, la veritat. No us passa que veieu poc als vostres germans o amb massa gent per parlar tranquil·lament? A mi sempre em dona la sensació que ens queden coses per explicar. I això que amb la Sílvia podríem estar xerrant ininterrompudament durant dies. Segur.

La Tània, la filla gran, és de l’edat de la Martina i han estat tota la tarda juntes i s’han quedat amb ganes de més, així que potser demà repetim. 

Escric el Merilanding d’avui abans de sopar, sola i escoltant de lluny converses de veïns i ocellets. La resta de la família és a la piscina, gaudint de l’últim bany del dia i oblidant que feia mal temps. Demà, diuen, que el dia ens regalarà algunes hores de sol. Jo ja estic a punt per a plantar-me al seu davant i robar-li tota l’energia i vitamines que em deu.

Un estiu sense sol és com un pastís sense sucre, fa bona pinta però no té el mateix gust.

Uncategorized

Merilanding d’estiu. Dia 3. Acaçadors recol·lectors

Si voleu tenir un bon repte d’estiu espereu a la tempesta. Així ha començat el dia, plovent. Tot i que el Xavi ens ha dit que ell i l’Arnau han gaudit de la seva mitja horeta de running amb sol, nosaltres ja ens hem llevat enmig de la tempesta. No feia massa fred, tot i la pluja, i abans que la manca de sol fes estralls en el nostre ànim hem decidit guanyar-li la partida. Què es pot fer quan plou i tens camps al voltant que no te’ls acabes? Doncs això mateix. Anar acaçar cargols, sí, sí… aquí en diuen acaçar. I no, no és com caçar conills o guatlles, sinó que acaçar vol dir empaitar amb insistència. Així que pròpiament dit, el que hem fet és anar a acaçar. Hem deixat a en Xavi treballant i hem sortit al camp. Mentre observàvem el voral del camí pensava en les tribus nòmades, aquelles que s’alimentaven amb el què trobaven i quan el lloc ja no donava prou fruit marxaven a buscar un indret millor. L’Arnau i la Martina, mentre no collien cargols, menjaven mores…. i és que hem trobat UNES MOREEEESSS com mai a la vida. Grans, gustoses i ben plenes. Una delícia. Després de dues hores, hem arribat a les següents conclusions: 1) La millor açacant cargols és la Martina i probablement ella seria la que millor viuria si fóssim nòmades -quina vista tu!- 2) L’Arnau és valent per ficar-se per tot arreu i si no troba cargols, sempre troba una manera d’atipar-se, ni que sigui amb mores. També sobreviuria. 3) Si tens miopia, encara que poca, i vols anar a buscar cargols, agafa les ulleres. D’altra manera confondràs tota closca amb pedra.

Com que el dia s’havia despertat girat nosaltres també hem girat la rutina. I després de fer el passeig dels recol·lectors, els nens s’han posat a fer deures i jo m’he entretingut a fer porta espelmes amb pots de iogurt. Tinc la intenció de regalar-los però estan quedant tan xulos…

Dinaret, migdiada, una mica de Paradís de les Senyores (res a comparar amb la temporada passada, però distreu) i cap a l’Escala. Havíem de ratllar de la llista: – Anar a la biblioteca a buscar llibres!  L’Arnau i la Martina han passejat pels passadissos i han triat el que més els ha agradat. L’Arnau ha triat Màgia d’una nit d’estiu i la Martina, a falta d’un, se n’ha endut dos: Harry Potter i la cambra secreta i Germanes, gossos, friquis i altres espècimens. I ara mateix acabo de veure que tant l’Arnau com la Martina han triat un llibre de la Maite Carranza. Coincidències. Jo m’he deixat endur per la meva recomanadora de llibres particular, la Magda Miguet, i m’he endut el llibre Listas, guapas y limpias. És molt pràctic tenir l’app ebiblio, però és un gust llegir paper, què voleu que us digui. També he decidit fer un miniclub de lectura amb els nens i he agafat el llibre Déjame que te cuente, del Jorge Bucay, que vaig llegir fa uns dies. Tenen 3 dies per llegir una història i la comentarem. He flipat quan abans de sopar, l’Arnau ja havia fet els deures. Flipant, oi?

Aprofitant que hem anat a l’Escala ens hem trobat amb en Sergi i la Nidia. En Sergi fa moooolts anys que el coneixem, havia treballat a Ona Catalana amb en Xavi. A la Nidia, la seva dona, només ens coneixíem digitalment. Sempre és un plaer veure les cares, les expressions, la comunicació no verbal de les persones…Han vingut amb les seves nenes, que son moníssimes i petitones, 3 i 6. I he tingut un sentiment agredolç. Mirava els meus i pensava, quanta feina feta, però a la vegada sentia l’enyor de quan eren tan petitons i et volien per tot… i és que a casa tenim adolescents. S’entén, oi?

A última hora de la tarda, novament amb la pluja, hem tingut visites. El germà gran d’en Xavi s’ha deixat caure per Albons. Una visita fugaç per veure que estarem bé en aquest apartament, aprofitant alguns encàrrecs que havia de fer a la vora.

Després de sopar, la Martina i l’Arnau han acabat la seva missió d’omplir la bossa de malla de cargols. Una volteta pel jardí i han acabat per portar, ben bons, un parell de quilos. Ara sí, si mai s’acaba el món com el coneixem i tornem a l’origen de tot, els meus fills, com acaçadors recol·lectors, es guanyaran bé la vida.

Uncategorized

Merilanding d’estiu. Dia 2. Connectar per desconnectar

Quan pagues per un servei el més normal és que te’l serveixin, doncs amb algunes empreses la cosa no sempre va com hauria d’anar i això que no són pas pobres… en fi, que avui ens hem passat mig matí esperant el tècnic que ens arreglés la connexió a Internet. I, sí, ja sé que quan un està de vacances hauria de poder desconnectar, fins i tot del mòbil, però no és tan fàcil. No és que abusem de la pantalla, els nens tampoc, que molt a pesar d’ells encara no tenen mòbil i això que tenen 15 i 12 anys (a punt de 13) -tota una proesa- però sempre dediquem una estoneta a veure sèries en família. Mentre esperàvem he aprofitat per a fer una mica de neteja. Això tampoc fa massa de vacances, però són coses que s’han d’anar fent, encara que siguem a l’estiu i amb poques ganes de fer res. Els nens, després de treballar una miqueta amb els seus deures d’estiu, han decidit anar a fer una volta en bicicleta. En Xavi i jo hem aprofitat per xerrar, per projectar i per dedicar-nos un temps l’un a l’altre. Sí, sí, per re-connectar. I és que el ritme que portem ens permet poc temps de dedicació, així que les vacances també les fem servir per això.

Un dinar de verdureta i avui sí, sèrie en família. És una cosa molt d’adolescents, però de vegades serveix per treure converses interessants com l’educació dels pares, com ser un bon amic o amiga, les drogues… en definitiva, a casa, les sèries porten incorporada la xapa de rigor. Ells accepten i tots contents. Una migdiadeta i escampada. Avui la Martina ha decidit provar sort a la pista aviam si fa noves amigues, però al cap d’una hora ha tornar i a que no sabeu què ens ha dit? Doncs que les noies del poble TOTES tenen mòbil, menys ella. En fi. Que es veu que això del mòbil és més important del què sembla encara que sigui de postureo.

En Xavi i jo hem decidit sortir fins el Cabàs, una de les dues botigues del poble. Gent encantadora que et posa al dia de seguida. És clar que tenir per marit un famós, hi ajuda. Després hem anat a prendre la fresca a la terrassa del centre social. Hem xerrat, ens hem oblidat de la família una estona i hem tornat xino-xano fins a casa on m’esperava la  tasca de fer el sopar. Avui truita de carbassó, patata i ceba. Un descobriment de fa poc que ens encanta. Després de sopar, la tònica és fer una partida de cartes. Normalment, el cinquillo és el joc triat, però avui, ni que sigui com a petit homenatge a la meva mare, que al Cel sigui, hem jugat al “remigio”. L’Arnau i la Martina ho han intentat però aquesta partida l’he guanyada jo. Vaig tenir molt bona mestra. 

El més important del dia és la llista que hem fet de propòsits a fer durant les vacances. Dona, no és que hàgim de planificar-ho tot, però una mica sí. Sinó la mandra se’t menja fins i tot el descans. En fi, que aquest estiu tindrem pesca, bici, excursions, manualitats, sopars amb amics, celebracions i algunes sorpreses perquè el més important de les vacances és connectar amb allò que durant l’any ens anem desconnectant. Les ganes i l’alegria de compartir moments amb els teus.

Uncategorized

Merilanding d’estiu. Dia 1. Baixar de revolucions

Qualsevol diria que ens hem passat un any anant amunt i avall, més aviat al contrari, però què voleu que us digui, encara portem el ritme frenètic dins. Jo tinc calculat que abans de set dies és impossible haver abandonat les pulsacions intrèpides de la vida laboral. Així que el dia d’avui ha servit per a baixar revolucions i procrastinar una miqueta. A casa som molt de fer moltes coses fins que el temps s’esgota. Sempre trobem la manera d’encabir una activitat més, però és clar, això no fa gens de vacances.

Albons és un poble interior situat dalt d’un turonet, per això els seus carrers fan pujades i baixades, res extraordinari, però com que munten la plana empordanesa de seguida trobes bones vistes. Ahir van venir uns bons amics a estrenar la nostra proposta vacacional i de descans, el Miquel i la Nuni amb dos dels seus fills. El dia no va acompanyar, però quan hi ha il·lusió, la resta poc importa. I els nens es van banyar igualment a la piscina…. ells rai que l’aigua sempre ve de gust. Quines ganes de normalitat que teníem. Tantes que ni el xàfeg ens va fer recular del passeig. Ni una gota ens va fer desistir de fer rodar les bales de palla, ni la manca d’aixopluc ens va aturar en les ganes de veure camp i seguir xerrant. Autèntica sensació de vida que de veritat la necessitàvem tots plegats. 

Com que el xàfeg va ser prou important, el dia avui ha estat fresc. En Xavi i l’Arnau, fa tres dies que surten a córrer. Bé, de fet va començar en Xavi i l’Arnau s’hi ha afegit. Camí fins a Tor i tornar. Uns 5km al dia. Potser ho trobeu poquet, però per a nosaltres no es tracta d’un repte de superació a base de quilòmetres, més aviat es tracta d’un repte saludable i d’incorporació de nous hàbits. Al capdavall es tracta de cuidar-se. Jo no he anat a córrer, però he aprofitat que baixem ben d’hora a la piscina, quan encara no hi ha ningú, per a fer estiraments. Una mica de pilates mentre sucava els peus a l’aigua, que avui sí, estava ben fresqueta. La Martina ha estat l’última a baixar. Ella ja porta l’horari d’estiu incorporat. Així que ha arribat hem jugat a pilota i després a trobar unes peces de colors que s’enfonsen. He intentat posar la màxima atenció a aquest simple moment, com si el meu cervell ho volgués recordar per la resta de la meva vida. Avui jo jugava amb els nens. Els regalava el temps, les ganes i la il·lusió de compartir moments amb ells. No és que no ho faci mai, però en Xavi és molt més mainader i sempre li toca aquest rol.

El meu germà ens ha dit que estava a la platja i mira ens ha anat bé d’anar-hi. Malgrat la sorra finíssima que sabem ja que ens acompanyarà la resta de l’estiu, la platja del Portal de la Vila, o la Cagarra coneguda popularment, és una platja fantàstica. No només per l’amplitud sinó per les vistes. A la dreta l’Escala i Punta Montgó, a l’esquerra Empuriabrava, Roses i al final el Cap de Creus. L’única pega és aquesta nova afició que fa malbé tot l’ecosistema de recuperació de les dunes, el Kite Surf. Ja ho veig, ja que ha de ser divertit, però cal? Cal volar per sobre del mar amb un estel gegant posant en perill els banyistes de tota la vida? Cal?… Suposo que hi deu haver algú que hi troba el benefici, però per nosaltres, els romàntics d’anar a mar a refrescar-se, xerrar amb els parents, els amics i deixar que la mar ens calmi l’ànima, això del kite no és massa bona cosa. Però què hi farem, els temps canvien. 

Jo encara estic en procés d’alimentar-me de forma normal i re-introduint aliments a poc a poc. La idea és aprendre a menjar saludable en proporcions saludables a un ritme saludable. Quan algun d’aquests tres factors falla, us prometo que baixo una mica a l’infern. Sort que no em passa cada dia. Però avui sí. Encara sort que he aconseguit relaxar-me i a poc a poc aquells tres grans d’arròs i la mica de pollastre i verdures, han aconseguit quedar-se dins. El Paradís de les Senyores m’ha ajudat a no pensar-hi… hahaha. (Quina excusa més dolenta per veure la sèrie!) Després de la migdiada i un parell de partides del cinquillo, a casa ha estat un campi qui pugui. L’Arnau ha anat a jugar a la pista on s’apleguen tots els nens del poble. La Martina i jo ens n’hem anat a l’Escala a fer algunes compres i en Xavi s’ha quedat a llegir i descansar.

Ara tot just estem fent el sopar. Avui verdura i peix, simple però garantia de bon àpat per a mi. Els nens (Pare i fill) encara son a la piscina i la Martina es resisteix a créixer mirant dibuixos animats. Un primer dia de vacances ideal per a baixar revolucions i per copsar la vida a través de la tranquil·litat que ens ofereix l’estiu. Som-hi

Uncategorized

“Una nena de 15 anys se suïcida per presumpte assetjament escolar”

“Una nena de 15 anys se suïcida per presumpte assetjament escolar”. Llegeixo el titular i una esgarrifança recorre la meva espinada. Ja fa més de 8 anys que a casa vam passar per un assetjament escolar i no puc ni imaginar-me el dolor i el sentiment de culpa dels pares. Ara mateix són a l’infern autoinflingint-se dolor a causa de les múltiples preguntes que avassallen el cervell. Sembla ser que han trobat un email en el Chromebook, anònim, és clar, on se li desitjava la mort. I a mi se’m para el cor i la meva desesperança creix en un globus negre que s’infla per moments. Qui pot desitjar la mort d’algú? Per què? Què pot haver fet una persona amb 15 anys que mereixi aquest desig?

Vivim en una societat malalta que va normalitzant a poc a poc i amb un silenci còmplice actituds violentes, físiques i mentals. El jo per sobre dels altres és un punt de vista malaltís, fruit de la supèrbia i l’egoisme. Però ens l’hem fet nostre, ens hi hem acostumat, ens hem pervertit excusant-nos amb si no ho faig jo ho faran els altres. I així, com qui no vol la cosa i de la mateixa manera que s’omple un got, anem vivint amb la ferma convicció que hi tenim dret. Dret a queixar-nos, a ser maleducats, a jutjar, a prejutjar, a menysprear, a ridiculitzar la diferència, a etiquetar, estigmatitzar…. a estar per sobre. I això, malauradament, s’aprèn des de ben petit i no només a casa.

Si aquesta noia patia assetjament amb 15 anys, ja us podeu imaginar que era un 24/7. Perquè amb 15 anys ja tots tenen mòbils, accés a les xarxes i a internet. L’infern d’aquesta noia no s’acabava en sortir de les 4 parets de la seva cambra de tortura particular. La por, la desesperació, el terror la perseguia arreu. Potser també això ens hauria de fer-nos preguntes sobre si fem bé de donar mòbils als nens sense exercir cap control? Però és clar, una vegada més, ens diem que és millor que tinguin mòbil a que siguin uns marginats socials. La societat ens hi empeny. Altra vegada l’excusa ens porta a justificar-nos. 

També penso en l’escola, mare meva, quin paperot. Quina consciència els ha de quedar quan entre les seves aules i els seus sistemes de comunicació digitals s’ha anat forjant la tragèdia. A foc lent. A la vista dels qui no hi volen veure. Prioritzant l’empresa que el bé social que significa atorgar als nens un dret fonamental, el del coneixement. Altra vegada l’excusa, l’immobilisme, la manca de recursos, la improvisació i per sobre de tot, la opacitat. Senyors directors de les escoles l’assetjament escolar és un accident que passa a totes les escoles. Un de cada 4 menors pateix assetjament, però sí que és responsabilitat seva vetllar per la integritat física i mental dels nens que els pares i mares els confiem. Agafin el toro per les banyes i posin fre a aquesta xacra. Sol·licitin recursos, implicació institucional, el que els faci falta, però no amaguin els problemes sota la catifa. Perquè això pot acabar en una mort que els pesarà sobre la consciència per sempre més. 

Com a societat podem mirar cap a una altra banda, podem fer veure que això de l’assetjament ha existit tota la vida, que són coses de nens, que els sobreprotegim massa i no els donem eines per defensar-se… però què voleu que us digui. Quan un assetjament acaba en suïcidi és que tot el sistema ha fallat. I tots formem part del sistema, fins i tot jo, que llegeixo la notícia des del sofà de casa, amb un cert sospir d’alliberament, perquè malgrat tot, el meu final va ser més feliç.

Uncategorized

Supervivents!

Una fiblada i deixar enrere la no-vida,
la no-esperança, les no-abraçades i els no-petons,
per celebrar l’alegria
que som supervivents!

D’allò que no es veu i mata.
D’allò que sol et treu la vida.

Un dolor agut, com d’una agulla
que cosirà el que no hem après
que no som més si no som dels altres
que estem sols si no ens aturem.

D’allò que no es veu i mata.
D’allò que sol et treu la vida.

I de la mateixa invisible por
sorgeix l’esperança de ser:
altra vegada com abans
que un virus amb corona
ens prengués el més preuat:
el viure en llibertat.

Uncategorized

Golàs per l’escaire

La cosa sempre anava d’aquesta manera: zig, zag, zug, un, dos tres, zig, zag, zug.. i gràcies a l’atzar es feien els capitans. Els que tenien la missió i la responsabilitat d’escollir els jugadors. Nosaltres fèiem una fila mirant-los. Ells anaven fent càbales i començava la tria. Si els partits es feien conjunts de les classes del A i del B, la Sam i jo coincidíem en aquell aparatós aparador de jugadors de pilota (que per no trencar vidres era d’escuma). L’un deia Dani (era el més bo i també més gran que nosaltres); l’altre, Carles; hi tornava el primer: Àlex, i el segon després: Albert… i així fins anar completant l’equip. Era evident que la Sam i jo quedàvem les últimes, de fet, només de tant en tant ens escollien abans que el més gras de la classe. I tot i així, quan senties el teu nom, estaves contenta, ja tenies equip. Era la primera part del partit de l’hora del descans.
Una vegada començat el match, com que el desori de jugar en un pati compartit era inigualable, els passis de la pilota eren poc freqüents. Com a molt, els dos davanters de vegades es feien alguna passada. La resta corríem d’un porter a l’altra en direccions contraries intentant arreplegar algun rebot. A nosaltres ens demanaven que defenséssim, no fos cas. Això ho podreu fer, ens deien. Com si ser defensa fos una tasca menor. Ens hi dedicàvem a base de puntades, blaus i alguna sola trencada. (Sí Piqué, quan jo tenia uns 10 anys, TOTS volíem ser davanters. És clar que encara no havíem viscut el gol de Koeman que ens va donar la primera Champions).
Vam aguantar ser les últimes tries durant anys, però la nostra insistència ens va fer ser un dels seus. Nosaltres érem diferents de les altres noies, ens deien. I aquest simple fet, ens apropava a uns i ens allunyava dels altres. N’hi havia que ens havien acusat de ser “marimachos”, de ser camioneres, ens etiquetaven com a poc femenines (com si la feminitat només es portés en la forma) però ens era bastant igual. Érem la Sam i la Meri, ella del A i jo del B, i ens agradava jugar a futbol.
Jugar a futbol si eres una noia era acceptar-se diferent. No encaixaves en els estereotips, ni en les etiquetes. Sorties de la norma i generaves incomoditats. No era un acte de rebel·lia, us ho prometo. Era la simple innocència de l’esport. Però alguna cosa queda d’allò. Perquè malgrat que fóssim valentes per lluitar contra tot i tots per jugar a pilota en un pati on ens hi aplegàvem uns 100 nens, havíem d’aguantar ser les últimes de la tria i moltes vegades el rebuig. Jo crec que la Sam i jo encara no encaixem en els estereotips, de fet, -no ho he parlat amb ella- però crec que no creiem gaire en les etiquetes.
I avui estem contentes no només perquè un equip femení del nostre estimat club, s’ha plantat a la final d’Europa i ha marcat 4 gols i l’ha guanyat, sinó perquè hem marcat un golàs per l’escaire a totes les generacions que ens van dir que el futbol no era cosa de nenes.

Uncategorized

Countdown!

Des de ben, petita a casa, s’ha practicat un esport més saludable que el futbol, i que en totes les cases s’hauria de practicar, riure’s d’un mateix. Hem rigut quan ens hem equivocat, quan hem caigut, quan hem fallat, quan ens hem despistat… Abans d’emprenyar-nos hem triat l’opció d’alliberar la frustració a través d’una gran riallada o d’un comentari irònic del tipus: molt bé Meri! Tots els que em coneixen, saben que és cert perquè ho practiquem amb cert orgull. Un autèntic segell familiar.
Potser per això sempre he amagat com em sento quan em miro al mirall, en la meva privadesa i intimitat. No fos cas. Una sensació de decepció absoluta cap a la meva persona. El meu pes també pesa sobre la meva autoestima. Ser baixeta és una cosa que s’ha d’acceptar de la mateixa manera que tenir els ulls blaus o el cabell rinxolat. Però darrera del pes, del sobrepès i, ara, l’obesitat s’hi amaga tota una manera de viure. La meva relació amb el menjar és bona, no us penseu. No tinc problemes d’afartaments ni pateixo ansietat. No pico entre hores ni menjo carbohidrats per sopar.
Potser és que darrera d’aquest esport que practiquem a casa no acabem d’alliberar allò que sentim, com a mínim jo. Tota la meva família està prima. Tota. I en canvi, jo m’engreixo a base de disgustos. Quan els pares es van separar me’n vaig posar 10 a sobre. Aquell va ser el primer curs del màster en nutrició que porto estudiant des de fa 25 anys. Fins i tot segueixo els articles científics sobre les causes de la obesitat. He fet tantes dietes que he fet del meu cos un ésser intel·ligent capaç d’adaptar-se a qualsevol situació i tracte.
El que diguin els altres m’està de més però dol quan et diuen que si fessis això o allò podries… Que segur que menges malament, que segur que t’infles a base de donuts (no recordo l’última vegada que me’n vaig menjar un) o fregits. Que les gordes son persones sense voluntat que es llencen al menjar saciant la pròpia estima. Aquest missatge va calant, a poc a poc. Es va repartint en les entranyes, al mateix ritme que el greix, i arriba el dia que t’abandones.
Vius entre acceptar-te i canviar. Sempre. A cada mos, a cada tria, a cada què li poso, senyora? I vas fent. I entres una i altra vegada al maltracte de les 1000 calories, sabent a priori, que la cosa no funcionarà, però amb la il·lusió que aquesta vegada sí. Que el teu cos faci el click definitiu, que allò que el teu cervell porta interioritzant des de fa 25 anys, ho aprengui d’una vegada per totes.
Ja no vols sentir més vergonya quan dines, sopes o simplement, menges, davant d’altra gent. No et vols ofegar quan jugues amb els nens o et cordes les sabates, no vols seguir sent el centre de converses familiars després de gaudir de moments al voltant de la taula. I ho escric, completament segura, que en la majoria dels casos, sóc jo mateixa la que m’exposo. Perquè al final, un és allò que representa que és i que els altres perceben. I justament és això el que representa per mi ser gorda.
Més enllà de si m’estimo més o menys, no m’agrado. No m’agrada com estic, com m’està la roba, no m’agrada amagar-me sota camises amples ni pintar-me els llavis per esquivar la mirada a la papada. Sóc jo que no vull passar ni un minut més pensant en el menjar, el pes, la roba… vull centrar-me en viure i en viure bé. Que no és poc. Ah! M’oblidava d’aquells que m’aconsellen fer esport per a perdre pes. M’encanta l’esport. He jugat a futbol sala tota la vida, i a bàsquet malgrat la meva alçada, em flipa ballar, fer zumba, aeròbic… però porto 7 operacions ens els genolls. Vaig tenir una lesió de futbolista i vaig encadenar una sèries de desgràcies i despropòsits mèdics que m’han deixat uns genolls delicadets per a l’esport. Sí, ja sé que podria nedar, però l’aigua no està feta per mi. Així que podríem dir que la meva obesitat també és causa-efecte del poc hàbit esportiu.
Ara amb 45 anys i 84 quilos m’enfronto a la que voldria que fos l’última etapa d’aquest camí que no em porta res de bo. Un vellesa condicionada. Sí és cert que aquestes coses no se saben, però de la mateixa manera que vaig deixar de fumar fa 10 anys per salut, ara em disposo a treure’m un 70% del meu estómac. I no us penseu, fa vertigen, però tinc més pànic a viure així, com visc ara. Sempre amb remordiments, amb mala consciencia i amb mirades persecutòries imaginàries, amb piles de roba guardada per quan perdi uns quilos, amb la frustració de l’emprovador…

Em fa por el dolor, em fa por haver d’estar-me 2 mesos a base de líquids i triturats, em fa por com quedarà el meu cos després de la intervenció, em fa por que amb els quilos perduts perdi també l’alegria, cosa que no voldria per a res del món, em fan por moltes coses, però la il·lusió de deixar enrere moltes coses que em fan mal pot més que qualsevol ble de dubte.

Uncategorized

E S C R I U R E

Ves quina cosa.

Porto escrivint des que vaig començar a escriure i això que em vaig avançar a la meva edat. Porto escrivint des que imagino històries i em ve de gust compartir-les. No trobo plaer més gran que evocar els meus sentiments en forma de lletres que formen paraules i que m’ajuden a entendre’ls. Escric perquè visc, perquè estimo, perquè tot el que sento necessito plasmar-ho i no guardar-m’ho només per a mi. Escric perque em dona la gana i la vida. Escric poemes i faig dibuixos amb les lletres. Escric allò que no goso dir perque m’allunyo del mal que em provoquen els pensaments amb les paraules. Escric perquè estimo escriure, malgrat tot, malgrat alguns que amaguen la pròpia mediocritat desafiant els somnis aliens que ells no tindran mai. Si escric i escriuré, sempre.

Uncategorized

Barcelona és buida

Barcelona és trista, sola, fosca. Ni una ànima que m’acompanyi les passes, els records i l’enyorança. Botigues obertes de dependents, propietaris, comerciants intentant contagiar la força, poca, que els resta.

Lloguers, clients, somnis… tot se n’ha anat a la merda.

Només et distreu la historia plasmada en les façanes, els porticons, l’empedrat i les esglésies que amb les portes obertes, com sempre, però amb la tristesa que ningú hi dipositi l’esperança.

Pujo Rambles, quasi sola, m’acompanya l’olor de les parades de flors. Només elles viuen impassibles a aquesta decadencia que es respira.

La gran ciutat, ara petita, em nega la mirada.

Un noi m’avança amb un ram de flors. Té un caminar decidit. Em dic “l’amor encara és viu”
i em deixo endur per les engrunes del seu desig.

Els meus ulls naveguen d’esquerra a dreta, souvenirs sense turistes, bars sense cadires,
gelats al noviembre, museus esperant genteta.

Una cua, gent, espera!

Els enfilo amb la mirada encuriosida. Tot el que volen, aquella gent, parada, amb la boca tapada, mirant a terra, a dos metres, els uns dels altres, és cercar en l’atzar una sortida.
La lotería.

Segueixo pujant a contracor. No puc abaixar la vista. La tristesa em glaça

Alguns encara viuen d’allò que, abans, eren i fan voleiar l’estri lluminós que, abans, feia una malapassada als pares davant l’insistència dels petits.

Ja tinc a tocar la boca del metro. El vagó prou va buit per asseure’m i escriure aquestes línies que necessito vomitar, de l’ànima.

Avui, novembre, he pasejat per Barcelona. La meva estimada ciutat i el cor se m’ha fet petit de pensar que ara ja no es viva. Ara només és grisa, silenciosa, buida.

Avui he vist la tristesa dels qui perden els somnis i es neguen a veure la fallida. Dels qui volaven massa alt, anant només arran de terra. Dels qui vivien lleugers en la follia de l’ara que havien construit a base de moltes mentides.

Barcelona construida d’esquenes als barcelonins, ara ens exigeix. No hi ha muntanya sense vall, ni dia sense lluna. Barcelona reviurà, altra vegada. La historia ens ho recorda, la nostra gent ho necessita. No siguem miserables i posem-hi ja la bastida.

Uncategorized

Dilluns de toc de queda

Prou. La gent ja no pot més. Jo no puc més. La vida segueix uns camins que estan fets d’incerteses i de pors i de manipulacions i de tot de coses que en prou feines comprenem. I tenim fills que fan preguntes i ja no sabem què respondre perquè no sabem quina és la resposta. La de veritat. Seguim com si res estigués canviant, normalitzant a passes massa grans allò que en el fons ni comprenem ni assimilem. Però seguim bategant i seguim fent-nos preguntes i seguim, simplement seguim. I el futur es desdibuixa i tot podria ser i aquell abisme que s’obre sota els nostres peus fa més vertigen que mai. Perquè hem après a viure en allò que som, aconseguim, fem. Un present erràtic que dibuixava un futur imperfecte, però ens ajudava a aspirar. Ara, perduts en l’espiral del present, comencem a veure com perdem el futur. Aquells tòtems socials, que ens ajudaven a sentir-nos segurs, s’esquerden i ens ho mirem amb els braços creuats com si això no anés amb nosaltres. I tant que va de nosaltres! Som una societat precària, amb manca d’esperit crític, vulnerable, manipulable i empresonada en la llibertat que diem tenir. Som el resultat de la conxorxa de la mandra, de l’apatia i fem llibres convençuts que procrastinar no només una opció, sinó que és la millor. I ens deixem endur sense l’al·licient de la vida fins el funeral de la nostra mort. Com qui passa pàgines d’un bon llibre només assaborint les vocals. I ens reflectim en la il·lusió òptica d’allò que volem aparentar, ni tant sols ser. I el plaer del like es fon amb la felicitat que no tenim i que no tindrem perquè la dopamina es menja la serotonina. I aquest simple principi bàsic no ens permet res més que pensar en nosaltres mateixos i ser, si cap, una presa més fàcil del futur que ens prenen vestit d’elixir de vida.
Prou de pensar en un, cal pensar en tots, cal tenir consciència social, cal veure el món amb tots els ulls possibles si no ens veurem abocats a una vida sense demà. Avui.

Uncategorized

Celebrar el més comú

Sigil·lós. Per la porta petita s’ha escolat i en un abús de la seva condició, de vegades mortal, s’ha apoderat del seu petit cos. Permeable, innocent, fràgil però nou, massa nou com per no lluitar de tu a tu amb l’invisible. Llefiscós s’ha camuflat en la viscositat de les babes i dels escups per amarrar-la, una vegada més al llit, a casa, a les 4 parets d’una habitació rosa. Infringeix totes les normes socials, perquè és un animal que ni tan sols viu si no és dins nostre. El seu petit cos lluita, a base de febre. Et mataré, diu des del més profund. I el matarà. Malgrat la por, la incertesa, el dolor i la presó, el matarà. I serem tots per veure’l morir. Aquí. A casa. Fora agafarà altres formes, llefiscoses també, i es colarà en la vida dels anònims i deixarà la petjada de la por. Contra l’invisible és una lluita desigual. Malgrat les armes i la prevenció, allà hi és ell per extirpar-nos el cor, trencar-lo en mil bocins i allunyar-nos de la condició humana. Res no l’atura, només la fortalesa ens dona l’esperança de combatre’l. L’instint per damunt de la incertesa, mentre no arriba la vacuna.
.
.
.
.
Quaranta vuit hores després hem celebrat unes angines amb una copa de cava. No serà l’última.

Uncategorized

Ni un sol plor.

La son s’ha esberlat de seguida. Un salt i la roba posada. Un bol amb fruita, iogurt i cereals. L’entrepà de mig matí embolicat per posar a la motxilla. Un silenci nerviós. Ens hem dedicat somriures de complicitat. Avui és un gran dia.

Fa sis mesos, un dijous de basquet i de kumon, la vida s’estroncava a base de virus, morts i molta por. Fa 6 mesos salvaguardàvem el més preuat que tenim, els nens, tancant-los a casa. I avui, després d’una primavera de veure florir les flors des del balcó (els afortunats) i d’un estiu que semblava que no s’acabaria mai més, s’han arreglat per anar a l’escola com si fos el dia del seu casament. La pulcritud i la delicadesa amb que s’ho han preparat tot era digna de mirar. Els meus, que són uns desendreçats empedreïts, s’han arreglat l’habitació abans de marxar, abans d’esmorzar, abans, fins i tot, que jo els ho recordés. Avui tot havia de ser perfecte. No fos cas que per una pedreta a la sabata tot acabés camí del pedregar.

Els he acompanyat a l’escola. Només avui, perquè per mi també era un dia important. De camí, anàvem recollint els somriures amagats de centenars de nens que anaven cap a l’escola. No hi havia ni un sol plor, avui no. Els ulls brillaven i la inquietud dels pares contrastava amb la il·lusió dels més petits. Un autèntic dia de reis d’un mes de setembre.
No he pogut evitar deixar anar una llàgrima veient-los perquè en sis mesos no han vist ni amics, ni companys ni mestres ni patis ni entrepans ni monitors… ni…

Potser sí que els hem salvaguardat de prendre mal davant l’invisible, però aquests cervellets que s’estan formant necessiten viure sense por i amb la llibertat d’equivocar-se perquè la resta no seria aprendre, només sobreviure.

Uncategorized

Quatre

Diuen que el temps ho cura tot, poser sí, pero sempre queda un bri de tristesa quan penso que ja no hi ets. M’agradaria tant agafar el telèfon i explicar-te els nous projectes, les nostres il·lusions, que poser ara ja ens tindràs una mica més a prop, que els nens van creixent, massa ràpid, potser, i que bueno… “bueno estaba y se murió”. I riuríem i parlaríem de la pandèmia amb preocupació primer i humor després, i m’explicaries que l’artritis et treu les ganes de fer res, ni tant sols anar a pescar, però que aviam si canvia el temps perquè quan plou tot et fa més mal que de costum. Miraríem el cel plegades, tu des de l’Empordà estimat, i em diries que amb aquesta tramuntana de pluja poca, però que aquests núvols faran mal. I em penjaries sense saber acomiadar-te i repetiries el que jo et dic, besitos mami. Besitos, em dirires tu. I esbotazria un somriure recordant la trucada immediata i els diria als nens que he parlat amb tu i que potser aquest cap de setmana ens veurem perquè pugem a Albons. M’agradaria tant que hi fossis… però t’he de dir que aquí pinten bastos, que ens han empresonat a casa perquè fora hi ha un bitxo que mata i que, al cap de vall, potser millor que marxessis ara fa 4 anys, exhalant un últim suspir mecanitzat regalant-me els teus ulls grisos per última vegada, perquè llavors et vaig poder acompanyar i no sóc capaç d’imaginar el dolor dels qui perden els que estimen sense ningú que els agafi la mà.
T’estimo mare, allà on siguis, espera’m, que un dia jo també hi vindré.

Uncategorized

Merilanding de vacances dia 22

Si et lleves ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora… A les 8h ja érem a punt per esquiar. Només ho ha fet l’avi i l’Arnau. Una mar de fons no presiagiava res de bo. Encara, ara, sento el gronxar de les onades dins el meu cervell.

A punt de tornar, hem decidit treure les canyes i tornar fent curri intentant pescar alguna cosa. L’hora encara era prou bona.

El Jaime ha muntat les canyes, l’Emi, guarnida amb una visera perquè el sol de primera hora molestava en excés, ens anava portant milles endins.

A uns 60 metres de profunditar i quan no teníem cap esperança de pescar res, de sobte una brumera ens ha cridat l’atenció. El crit de les gavines ens avisava que allò era el què pensàvem. Aquí en diuen una mola. A mida que ens hi acostàvem els ulls se’ns feien taronges. El nostre safari particular ens obsequiava amb centenars, per no dir milers de tonyines de 30, 40, 50 quilos sinó més. Fins i tot les confoníem amb dofins -qui sap, de vegades neden plegats-. Saltaven, es remullaven i ens regalaven unes imatges que per més que no ho vulguis se’t graven a la retina. Bocabadats agafàvem les canyes, no fos cas, però no teníem ni ham per aquells tamanys, ni permís de pesca per aquells exemplars. Així que l’única pesca que hem tingut ha estat l’experiència autèntica de sentir la llibertat dels peixos en el mar oferint-nos giragonces per vabor, estribor, popa i proa. I, si voleu que us digui la veritat, crec una vegada vist de prop el banc de tonyines, la mola, ja no em venia de gust pescar-ne cap.

Acalorats i amb la saca buida i l’emoció plena hem intentat refrescar-nos en un mar a 27ºC. Sense èxit hem girat cua i cap a casa.

Aquesta tarda hem netejat xipironets perquè demà farem l’arròs que donarà per acabada l’estada estiuenca a Cambrils i el merilanding de vacances.

Gràcies per llegir-me i fins la propera.

Uncategorized

Merilanding de vacances dia 21

Sempre hi ha dies que el teu cos et demana descans i avui l’he escoltat de valent, sinó no m’hauria despertat a les 10:30h. Entre una cosa i l’altre fins la tarda no hem sortit de casa, però això no ha evitat remullar-nos al jardí. La calor ens ofegava els pulmons!

Al migdia, tot resultava insoportable, així que ens hem tancat a casa i per primera vegada ens hem aixoplugat amb l’aire acondicionat que ens donava un respir. A quarts de set, hem decidit anar a la platja. La Martina ha invertit part dels seus estalvis en pagar-se un ticket per anar als inflables situats al bell mig del mar davant la platja de Cambrils i ha convidat al seu germà Arnau -sempre n’hi ha un que sap estalviar a cada família-.

A les set, vestits amb un banyador i una armilla salvavides s’han llençat a l’aigua com si fossin al primer bany de l’any. Una munnió de nens de totes les edats han nedat fins a l’objectiu de saltar i llençar-se de mil maneres a l’aigua. De lluny estant, el Xavi i jo esbufegàvem només de pensar en com de cansats acabarien.

No ens equivocàvem, hem arribat a casa amb pizza sota el braç davant l’atenta mirada de la lluna que esquinçava tímida el capvespre.

Uncategorized

Merilanding per la vida dia 20

El millor de les vacances és trobar les estones per parlar i passejar agafant la mà de la millor persona del món. Del meu amic, company, amant i confident. Ell ho sap tot de mi i jo d’ell. I poder gaudir de les vacances dedicant-li el meu temps és el que més m’agrada de l’estiu. Diuen que el confinament ha provocat molts divorcis. A nosaltres ens ha apropat i ens ha fet ser un de sol i ens ha fet pensar i projectar un futur junts, com sempre, agafats de la mà. #dietaridestiu #estiu #diari

Uncategorized

Merilanding de vacances dia 19

Si del dia vols profit, que no et trobi el sol al llit! Doncs això, a les 8:30h ja érem al barco per veure, avui sí, com els petits de casa ens ensenyaven com havien millorat en l’art de l’esquí nàutic. I és que aquestes vacances atípiques, amb pocs casals i colònies, poder anar a casa els avis ha estat una benedicció. A més a més, com que l’avi surt cada dia a esquiar, doncs els nens han seguit tot darrera. El Jaime, en té set, de nets, i ha aconseguit que tots esquiïn, tota una herència esportiva.

El primer sol feia brillar el mar amb espurnes cegadores quan l’avi s’ha posat en remull. En 9 dies en fa 80, i cada dia que el temps li permet es tira a l’aigua equipat amb un cinturó flotador, uns guants i un sol esquí. L’Emi, el porta, diligent i amb traça, també cada dia, encara que la velocitat li desmanegui els cabells de la perruqueria. Un tàndem, també en això.

Després ha estat el torn de la més petita, que com una piula surt de l’aigua sense quasi esforç. Mira de reüll si al mar hi ha meduses, però avui, més valenta, ha demostrat que pot sortir fins i tot de l’estela. L’últim ha estat l’Arnau, el perseverant. Li va costar més que a cap altre aprendre’n i es va emocionar el dia que ho va aconseguir. Des de llavors no deixa passar cap oportunitat d’esquiar.

El dia ha seguit amb un dinar d’agraïment pels avis. Per l’acollida dels nens i també de la nostra. Hem anat a un restaurant que els veïns de casa, que són pescadors, ens van assegurar que compraven el peix de la llotja de Cambrils. El suquet de rap que ens han donat, era com parlar amb els àngels. Apunteu: Restaurant Les Fonts, un altre descobriment d’aquestes vacances atípiques on l’Empordà ens ha quedat pendent, de moment, per ara.