Merilanding per la vida

Un dia núvol que ens ha deixat sense esma. Ni excursió ni platja. Només una fresca bona que hem gaudit a port veient com anaven i tornaven pescadors, catamarans turístics i uns quants agosarats que s’atrevien a sortir malgrat la calma txitxa preludi de la tempesta que no ha arribat.

Després de dinar, migdiada i sèrie mentre els nens acabaven els deures. Com que la tarda pintava ensopida, hem fet una cosa que ens agrada a tots i que feia més de 6 mesos que no fèiem. Us ho imagineu? Doncs sí, hem anat al cinema.

Tot i que anàvem amb la intenció de veure Origen, una incompatibilitat horària ens ha fet decantar per una película per a tots els públics; el jardín secreto. Una història molt ben explicada i amb una gran sensibilitat sobre la pèrdua dels éssers estimats i com això et pot condicionar la vida, explicada des dels ulls d’una nena orfa de pares.

La pel·lícula ens ha encantat però ens ha agradat més veure l’emoció als ulls dels nens. També, no us penseu, ens hem adonat com ens pot fer canviar els hàbits un confinament, doncs els hem hagut de fer callar diverses vegades ja que comentaven la pel·lícula en veu alta.

El dia ha acabat en tertúlia mirant d’agafar la fresca que em donarà un bon son.

La previsiò imprevisible! Llevar-se per la claror del sol quan esperàvem pluja, provoca un sentiment contradictori. Un vol i dol que m’ha obert els ulls a les 7:30h.

He allargat la mandra al llit, el mòbil ha fet la resta. Els missatges que rebo sobre el Merilanding són un bon regal pel qual he de donar les gràcies. No imaginava que un dietari que pretén ser el record de les vacances, pogués ser l’estímul per fer una novel·la a ulls dels meus lectors. Gràcies. De veritat.

Superada la sorpresa climatològica hem anat a banyar-nos amb l’Epsylon, la barca de l’avi. Uns núvols que amenaçaven en descarregar la pluja que portaven al ventre s’han convertit en un divertiment mentre miràvem el cel de reüll. Imaginàvem gossos, escorpins, superherois, parts del cos i gaudíem de la creativitat que emergeix amb més força quan s’expressa a través del joc. La mar marejava així que al cap de poc i remullats hem tornat a port.

Després de dinar hem posat a punt la bici que el Javi, el meu nebot, li ha regalat a l’Arnau. Hem anat a comprar uns pedals i en una estoneta de fer el manetes ja estava llesta per regalar-li la llibertat que tant s’anhela als 14.

Acabar el dia millor que veient una posta de sol a la platja, només s’aconsegueix fent un passeig en bicicleta vorejant la costa, entre la platja i els apartaments, sota pins. Ens ha fet segregar endorfines suficients per sentir autèntica felicitat! I més quan a casa ens esperava la truita de patates feta per en Xavi. Mmmmm

Hi ha a qui no li agrada el vent, però a mi em flipa. Potser per això m’estimo l’Empordà, tramuntana inclosa. És un fer net, un fer clar. És un despendre’s de la fatiga i recuperar l’energia després d’uns dies aplatanats per la xafogor i la canícula.

El dia fresc i esplèndit que ens ha servit el Mestral han permès als nens anar a fer esquí amb l’avi Jaime, que aquest any en fa 80 (flipa) i retornar a la platja. Avui hem teoritzat amb el què ens agrada de la platja, és la realitat ficcionada. Sota l’umbrel·la, com 2 turistes més, en Xavi i jo imaginem les vides dels que ens envolten. Hem intuït desamors, infidelitats, estrés, fatiga, afany de superació… a cada persona que vèiem li imaginàvem una vida. També he descobert un do d’en Xavi; les semblances impossibles. Tom Selleck, Ben Affleck, Joan de Borbó, Quique Guasch, són alguns dels personatges que ha anat escopint a mida que passaven per davant i que ens ha fet riure de valent.

Si voleu que us digui la veritat, anar a la platja és una manera d’emmirallar-me amb la societat. Hi ha gent tan diversa… alts, baixets, peluts, pelats, grasses, primes, desproporcionats, cultivats, treballats, pudorosos, exhibicionistes, fatxis, ambiciosos, amb gustos exquisits, txonis, educats, maleducats… A la platja ens hi aplaguem tan tipus de gent que si et dediques a observar, a part de treure’t qualsevol complexe de sobre, t’adones que en essència som de la mateixa espècie i que veure el mar ens uneix més que cap altra diferència, ni que sigui per refrescar-nos.

Amb la ressaca del mal humor d’ahir ens hem llevat ben aviat. He intentat canviar l’estat d’ànim ni que fos per celebrar el dia de la Mare de Déu.

Aquí a Cambrils no ha sortit el sol, però no hem deixat de suar en tot el dia. Com que la cosa feia flaire de ser un calc del dia d’ahir he decidit treure les costures. Sí, sí, cosir m’agrada però m’he carregat la meva primera màquina i em feia mandra cosir a mà. En fi, a falta de pla he tret el fil i l’agulla i he seguit amb el vestit de dues peces que li estic fent a l’Emi. Ja us ensenyaré què tal quan l’acabi.

Per la tarda hem decidit fer un romiatge fins a Riudoms, som de misa a casa.

M’ha agradat conèixer el poble d’en Gaudí, veure la seva casa pairal i respirar aquest ambient que tant m’agrada. Llàstima que en ser com un diumenge no hem pogut comprar la coca de recapte que es veu que és de les millors que es fan i es desfan. El poble paga la pena, té una ruta ben curiosa sobre Gaudí i sobre el 1714, la guerra del segadors i personatges ben nostrats.

Anar a una misa presidida per un mossèn de 30 anys és tota una altra cosa, potser per això l’església feia goig de gent. Ens han regalat un ramet d’alfàbrega, que ells en diuen aufàbiga (m’ha semblat entendre a través de la mascareta) per endur-nos que ens ha perfumat el cotxe, la casa i l’esperit.

Felicitats a totes les Maries, en especial a la meva mare que, malgrat es feia dir Berta, sempre va celebrar el seu sant el 15 d’agost. Allà on siguis, felicitats.

El dia ha començat i acabat en xàfec. Entremig, avorriment, esdevenir orfe de llibre, jugar a pales i tertúlies que no porten el lloc i no canvien res. Avui el Merilanding costa, perquè sóc del Barça i perquè ens n’han fet 8. I com si intuíssim el desastre, hem anat a fer un frankfurt mentre seguíem de reüll el resultat cada vegada més desolador.

A casa hem arribat que encara teníem temps per minimitzar la vergonya, però ja se sap, quan es treballa només per diners de vegades no cal donar-ho tot.

En fi. Avui el dia a Cambrils ha estat com el partit que ha fet aigües por tot arreu. Però no patiu, que encara som de vacances i demà tornarà a sortir el sol.

La cadència dels dies, la rutina i una mica més de fresca han fet que em llevés a les 10 del matí. És clar, aquesta hora ja no et pots afegir ni a l’esquí ni a la pesca, que només ha gaudit el més matiner, l’Arnau.

L’avi ens ha donat l’oportunitat de sortir en barco sobre les 11h, però un mar que bullia m’ha deixat fora de joc tot el matí. Quin mareig tu!

Pensant que quedaria estabornida per tot el dia, un dinaret fresc i una mica de descans m’han deixat nova. Les piles carregades i avui sí, la meva família m’ha seguit amb la necessitat de fer un pla diferent al de l’habitual.

Hem fet una excursió al niu de l’àliga a Alcover, uns gorgs que estan en la ruta del molins paperers que hi havia per la zona resseguint el riu Glorieta.

Estem una mica desentrenats, la veritat, i no us puc negar que en més d’una ocasió hauríem decidit tornar enrera, però a casa el Xavi i jo fem el millor tàndem que hi ha. Jo hi poso l’empenta i ell la perseverància. I així hem fet 53 minuts d’excursió: pujant i baixant per un camí que segur que fa temps era ple de rierols a jutjar per l’erosió de les pedres que com adoquins ens feien més feixuc algun tram. El cansament i la suor creaven dubtes sobre l’excursió però a cada pas, un de menys. L’Arnau i la Martina anaven com si res. Cantant, xerrant i carregant la motxilla.

Quan ens trobàvem persones de tornada, els preguntàvem si encara quedava gaire, sí molt, més de mitja hora segur, uns vint minuts i un ja sou a prop, han estat totes les respostes que ens han fet avançar cap a l’objectiu.

Uns crits, unes rialles, un soroll d’aigua caient ens han posat sobre l’avís. Ja havíem arribat al Niu de l’Àliga. Ens hi esperava un gorg profund i amb un salt d’aigua que feia les delícies de tots els visitants que s’hi aplegaven. Mai de la vida hagués pensat en banyar-me en unes aigües tant gèlides però necessitava refrescar-me de valent. M’he calçat les sabates d’aigua. M’he tret la samarreta que ja era xopa i cap dins. Una exclamació blasfèmica ha estat la meva benvinguda, però he nedat, m’he capbussat fins que els braços i les mans em feien mal de freda com estava l’aigua. Una mica més serena he copsat la màgia de l’indret i he assaborit l’estona i la fresca mirant els nens i en Xavi. Estava segura que els havia agradat la proposta i que haver-nos tret la mandra havia estat una bona pensada. L’estiu està per descobrir el què t’envolta i l’Alcover i el Niu de l’àliga han estat una descoberta majúscula a només mitja horeta en cotxe de Cambrils.

Hi ha dies, quan estàs de vacances, que la rutina se’t menja (i això que aquest any ens hem passat 3 mesos confinats i podríem estar-ne acostumats) i necessites que tot sigui diferent. I ta-txaaaan, el dia ha començat plovent. Així que hem gaudit de la mitja fresca al jardí, hem netejat toldos, hem jugat a pales, hem llegit (Les filles del Capità), hem preparat el dinar i la inèrcia feia pensar que la tarda seria llarga com havia estat el matí.

Els nens de casa, en Xavi inclòs, han decidit, tan bon punt ha sortit el sol, que podríem anar a la platja. Jo hagués preferit fer una altra cosa, com anar en bici, però què voleu, 3 contra 1.

Incís: He flipat amb ” lo cabrons” que poden ser els nens. Mentre els meus es banyaven amb en Xavi, un nen d’un 6 o 7 anys jugava a fer castells de sorra davant meu. Doncs n’ha passat un altre d’uns 4 anys, s’ha escapat de la mare i ha anat a trepitjar-li. La cara del nen constructor era un poema, però no ha gosat dir – li res. Al cap d’una estona llarga el mateix nen cabró ha aparegut del no res per xafar-li dos castells més aprofitant que l’un ha anat a buscar una pala. He flipat en com es pot ser tant dolent essent tan petit.

També he coincidit amb una noia que patia enanisme. No sé si el fet d’apropar-se a la platja aquella hora era casualitat o una fugida a les mirades alienes. Qué difícil deu ser!

Amb la posta de sol hem enfilat cap a casa, després de sopar hem decidit anar a fer un gelat i hem trencat la tradició fent-lo a la Jijonenca de Cambrils. És el que té tenir un marit famós que es deu als seus fans. Però bonissims, oigan!

Estrenant la dotzena. Dormir amb la finestra oberta perquè corri l’aire, vol dir obrir els ulls amb la claror que despunta a primera hora. L’alba fresca i les ganes de felicitar a la petita de casa han fet que a quarts de 8 ja fos desperta.

Hem cantat el primer aniversari feliç a les 8. Li hem fet un detallet d’una samarreta de Tiktok, que li ha fet més ilusió que qualsevol altre cosa, de conjunt a la mascareta, també de tiktok. Com us podeu imaginar ha anat uniformada a Portaventura com si fos una hostessa d’aquesta aplicació.

Ens hem endut a la Clàudia, la seva cosina, i hem volgut ser molt puntuals perquè aquest any, amb el rotllo del Covid, tanquen a les 20 hores. Així que a les nou i quart féiem les primeres cues, dins del cotxe, esperant per aparcar.

Us he de dir que cada any ens deixem caure a Portaventura, un dels 5 parcs d’atraccions amb més visitants del món, i sempre penso que no li donem prou importància. Els catalans ja ho fem això.

Jo no sóc de pujar a les atraccions, potser m’agrada més segregar adrenalina en la meva quotidianitat, però sempre hi ha una descoberta o redescoberta en l’art de l’entreteniment. En aquesta ocasió ha estat visitant una atracció-espectacle a Ferrari Land on la realitat virtual feia el fet sense patir ni un lleuger mal de panxa.

La Martina ha gaudit de valent, amb l’alçada justa per poder pujar sola a tot arreu a seguit el ritme dels altres fins que l’Huracan Cóndor ha pogut amb la seva valentia.

Mentre els esperava, mirava bocabadada, darrera la mascareta (Déu meu quina calor), les obres d’enginyeria i deixava volar la imaginació fins a ficar-me al cap de l’inventor amb el síndrome de Peter Pan que va decidir que l’entreteniment era la millor forma de no fer-se massa gran. Posar-nos el cos al límit, fent-lo ascendir i descendir a velocitats mortals sense cap més perill que un mareig inoportú.

I ens aquests pensaments estava quan m’he adonat que la Martina de gran vol ser enginyera i que no hi hauria millor lloc per treballar que un on es pogués entretenir, fer riure, fer sentir emocions i fer realitat la seva imaginació.

De tornada a casa, hem bufat les espelmes amb els avis i els cosins i tiets que viuen a Cambrils i l’he vist feliç mentre demanava un desig. Qui sap si treballar a Portaventura. Ja es veurà. De moment estrena els dotze.

L’últim dels onze. Avui el dia s’ha despertat diferent, més fosc, menys serè, però després d’esmorzar, aprofitant que la mar estava moguda i que no sortiríem en barca, hem carregat les cadires, l’umbrel·la, animal fantàstic inflable i hem enfilat cap a la platja. Sense barallar-nos per si trepitjàvem parcel·les alienes o no, hem trobat lloc de seguida. Els nens han anat a l’aigua. Nosaltres volíem fer de jubilats, però l’energia dels petits de casa ho feia impossible. Res és el mateix quan hi son ells! La insistència, les pales, la crema, el flotador, el frisbi i l’enemic de la pau, el mòbil, han fet de l’experiència “playera” menys plàcida que els últims dies.

Hem marxat abans d’hora perquè un tro ens ha posat sobre la pista de la tempesta que amenaçava. Just arribar a casa ha descarregat amb força però no ha aconseguit refrescar gaire l’ambient.

Dinar, migdiada, el Paradís de les Senyores, i hem treballat tots una mica, deures per aquí, feina per allà… en fí que no hem fet res prou interessant per explicar. Ja ha anat bé perquè ens cal estar preparats per demà.

Fa 12 anys, em posava de part. Més llarg que un dia sense pa i contra tot pronòstic va néixer sense cessàrea. Va plorar fort i tenia els meus “morritus”. Avui, últim dia dels 11, me l’he mirat i el meu cap ha recorregut tot el que hem viscut, els que ens ha ensenyat, el que ens ha fet plorar i el que ens ha tronxat de riure. Però sobretot he sentit la nostàlgia de l’infant que et necessita perquè ella, ara, comença a volar.

Visites. No sé si vosaltres sou dels que us poseu les piles quan sabeu que venen visites, però a casa aprofitem aquests dies per fer allò que ens fa mandra. Així que, una vegada esmorzats, ens hem posat a treure la pinassa del jardí que el mestral dels últims dies havia fet caure dels arbres.

L’Emi i l’Arnau han tallat la sépia i han preparat tots els ingredients que després faríem servir per la paella. Hem posat rentadora i just quan ja ho teníem tot enllestit ha arribat la Pat amb els seus 2 ninus. Conec a la Pat fa els mateixos anys que conec en Xavi, quasi tota una vida. Ens coneixem tant que quasi no faria falta parlar per saber què pensa l’altre, però és que ens agrada xerrar.

Hem navegat i ens hem banyat a alta mar. Una mar en calma i amb l’aigua molt neta, just l’ideal pels seus ninus que mai s’havien banyat a alta mar. La primera vegada fa impressió, la veritat.

En tornar, ja tot era apunt per fer la paella. L’Emi és la reina de les paelles, però ja la vaig atrapant. La meva mare també les feia bones, però millor la fideuà.

Ha vingut el Jose a dinar també, el germà del Xavi, i sabent que el llistó estava molt alt ha fet broma amb el pressing que tenia. Començar a fer un arròs a les 14h vol dir dinar a quarts de cinc, però què carai, això també fa vacances!

M’han posat un 8 sobre 10, i la veritat és que m’ha semblat una nota justa, tot i que quasi ratllava el deu.

Després d’acomiadar la Pat, la Frida i en Bruno hem anat a la platja. Però hem hagut de tornar abans d’hora perquè començaven a caure les primeres gotes d’un ruixat que ja ens ha agafat a casa.

El mal temps és fatal per mi. Massa operacions que es recorden amb un simple canvi en la pressió atmosfèrica. Com les cabres, jo sento el temps.

Avui han tornat els viatgers que han fet una escapada científica i cultural aprofitant una travessia de 3 dies. Abans de l’arribada i amb el propòsit de fer una paella demà diumenge, hem anat a fer una de les millors coses que es poden fer a Cambrils: anar a comprar peix.

Un sap que és urbanita quan va a la peixeteria i coneix només un deu per cent de les espècies que venen.

Després d’una hora de cua hem aconseguit el preuat tiberi.

Els nens i l’avi ens han explicat aquesta aventura que han viscut i que reviuran en forma de record la resta de la seva vida, mentre dinàvem.

La tarda l’hem dedicada a fer passar la calor, a passejar, anar a misa i xerrar, xerrar, xerrar. És el que té trobar-se a faltar i tenir moltes coses a explicar.

Un entrepà de mòlleres, un Barça (per fi! amb cara i ulls) i una plàcida nit a la fresca han estat la cirereta del pastís d’un dia de retrobaments.

Avui fa una setmana justa que estem de vacances i tinc la sensació que fa molt. Això és perquè quan descanses els dies s’allarguen i perquè trobo que la primera és la més complicada. No és tan fàcil posar el fre de mà i no perdre el control del cotxe.

Després de passar per la perruqueria i com si fóssim un parell de jubilats hem anat amb les nostres cadires i la umbrel·la a la platja. Hem tingut la sort del principiant i hem aconseguit un requadre a primera línia. Sí, sí, un requadre pintat a la sorra senyalant un perímetre de seguretat. Una nova normalitat que no està exempta de controvèrsia a jutjar per les discussions que hem viscut metres enllà entre senyores vestides en banyador.

Després de dinar hem esperat que afluixés la calor per fer el turista. Una mica de jardineria i, apa, a fer un vol pel poble, però la gentada que ens hi hem trobat ens ha fet dessistir.

Hem tornat a casa amb gel perquè, sabent que no hi hauria platja, no podíem deixar de fer el ritual-relax del gin. Avui s’hi ha apuntat l’Emi i tot. Hem brindat pels projectes.

Sociologia. Ens hem despertat molt aviat, tenint en compte que estem de vacances, perquè avui era el dia que l’avi s’embarcava amb tots els néts per fer una travessia de 3 dies fins a Columbretes. Després de dir adéu, sabent que serà un viatge inoblidable, hem enfilat fins a casa on ens esperaven rentadores per fer.

Sobre les 11h hem anat fins la platja. No sabeu com m’agrada! És un autèntic exercici de socialització que amb la pandèmia s’ha convertit en uns entrenaments de fòrmula 1 per aconseguir la pole position, o sigui, primera línia de mar.

Em felicito perque la gent manté la distància de seguretat i l’ús de les mascaretes, però la platja segueix sent la platja…

Al vespre no hem anat a mar, potser ens faltava el motor, la Martina, així que hem vist la posta de sol celebrant l’estiu amb un gintònic que ens ha sentat fantàstic i que ha fet més complicat escriure el merilanding d’avui. Txin txin, per les vacances.

Gestió de l’avorriment. Demà l’avi s’endú a tots els néts a Columbretes, una illa, reserva natural a prop del País Valencià. Són 3 dies fora i això vol dir portar provisions pels set. Així que avui el dia ha estat marcat per la intendència.

Un s’adona que no està a casa seva, sobretot per la cuina. Des del supermercat fins els fogons, aquella rutina culinària pertany a cada família de forma única i diferenciada. Res com tu fas i res del que tu fas o faries correspon al que farien altres. Un exercici d’elasticitat, paciència i humilitat.

No ens hem banyat fins el vespre i la veritat és que només el mar ha aconseguit treure’ns l’avorriment que portàvem a sobre. Les onades, el crepuscle, una lectura curta perquè el meu cos em demanava alliberar-me, riure, oxigenar-me com els mès petits de casa m’han tornat a l’essència del que sóc i del que tinc. Unes vacances en família! Què més puc demanar?

Slow holidays. Quan ja saps el què faràs, el què dinaràs i el que et posaràs (un vestit de bany i un vestit fresc) , et pots dedicar a tu mateixa, en l’aquí i en l’ara. Entres en una mena de plaer dolç, confortable, segur i plàcid que estimula la màquina de l’energia que he anat perdent al llarg d’un any que ha estat, si més no, intens.

Hem intentat posar ordre en el caos i hem endreçat els armaris dels nens que ja fa mesos que campen per aquí. El mestral ha fet el dia fresc, i això s’ha d’aprofitar, sino la calor impregna d’apatia qualsevol voluntat o propòsit.

Ens hem banyat, hem dinat, he fet la migdiada aprofitant el mal del mariner, una sensació que et gronxa el cervell, i hem xerrat fent temps fins l’hora de la platja d’aquest any, les 20:30.

És agradable llegir fins que la llum se’n va, mirant de reüll els nens i esperant la gana que ens farà tornar vigilats, ja, per la lluna.

Treva de calor és igual a descans dolç. Avui, primer dia oficial de vacances he dormit fins les 10:30 del matí. Els llençols han ballat amb mi fins que l’esquena ha decidit que ja no hi havia postura millor que posar-se dempeus. Evidentment, mitja família ja havia sortit a esquiar, l’altre m’esperava per esmorzar. La Martina sempre aprofita per ficar-se dins el llit i jo ho aprofito per conversar, xerrar i per amanyagar-la

Tant com puc. Es fa gran i sóc conscient que em queden pocs matins entre llençols amb ella.

Parlant amb l’Emi he descobert una expressió que no coneixia “bufa caldo fred”. A casa som fans de les frases fetes i aquesta, que nosaltres a mode de significat, la coneixíem per “té molta terra a l’Havana”, m’ha encantat. Perquè és tan visual que fins i tot, si l’imagines, fa riure.

La tarda fresca ha convidat a fer un passeig que el Xavi ha ornamentat amb uns xurros (que m’han fet venir calor de nou!)

Al capvespre, hem tornat a mar, a la platja, esperant gaudir de nou de la posta de sol, els degradats i la lluna, però ens ha rebut un mar agitat, amb onades pronunciades que han fet les delícies dels de casa i dels animals fantàstics que ens acompanyen. Amb més fred que fresca hem tornat a casa i hem seguit les notícies de l’exili borbònic que han donat pas a una vetllada de converses, escoltes i reflexions.

Sense cap mena de dubte, ara sí, estem de vacances.

Sabeu que la vida està plena de petits àngels? Gent que és capaç de fer-te la vida fàcil o resoldre’t un problema o acompanyar-te en un moment important a la vida? I si és així, no paga la pena dedicar-los ni que sigui un dia de les teves vacances? Doncs així ha estat el segon dia de les nostres vacances. La Nadia i el Xavi acompanyats de les seves tres sirenes d’anunci han vingut amb nosaltres a fer un passeig amb el barco de l’avi. Com que ara feia dies que no ens vèiem (és l’estranya sensació que ens ha quedat després del confinament, però en aquest cas és veritat) la conversa se’ns ha fet curta. D’un tema a un altre, lligant pors, il·lusions, projectes amb paraules que brollaven sense parar. Sí que és veritat que ens agrada xerrar però hi ha converses i converses, i gent i gent.

A les 14h, després d’un bon aperitiu, hem tornat a port i hem decidit que encara podríem compartir una estoneta més així que hem quedat per veure plegats una posta de sol.

Entre ambdues trobades he tingut temps per trobar el meu racó fresc per llegir, pintar-me les ungles i aprofundir en la sensació de vacances, el que vol dir no fer res!

La posta de sol ha estat fallida per culpa dels núvols que, per altra banda, ens han donat treva de la calor d’aquests dies, però això no ha estat impediment per tornar a veure aquests àngels que es tornen una mica més amics a cada trobada que compartim. Queda pendent una Tunateca i un Fishmuller! Som de vida!

Fa més d’un mes, el Barça jugava fatal. Érem primers a la lliga però vèiem com els partits es feien llargs i només guanyàvem a cops de genialitat (és el que té tenir el millor jugador del món) però la cosa no rutllava. Un canvi d’entrenador, unes cames cansades, un vestuari crescut.. qui ho sap i de cop i volta, s’apaga el llum i tot queda en suspensió. Començava una altra lliga. Una champions com la de los “Juegos del Hambre” però sense pilota i amb un antiheroi amb l’habilitat de ser invisible per entrar en les entranyes dels éssers humans i arrancar-los l’ànima en la soledat de la nit.
La magnitud de la tragèdia estava servida, els cossos mossegats i enverinats s’acumulaven en els hospitals que desbordats esperaven que l’heroi de la pel·lícula aparegués amb un súper poder capaç de minimitzar la dantesca imatge que ens oferien tots els canals de comunicació. Allò que semblava que només afectava a uns quants, cada vegada era més proper, la mort invisible s’acostava lentament, sigil·losament, silenciosament… ningú la notava però ens estrenyia com una boa constrictor al voltant del nostre cos. Només érem titelles a mercè de la seva força inevitable. Després, la mort.
Fa més d’un mes, ens tancàvem a casa esporuguits per la incomprensió, la manca d’informació i la mort que ens aguaitava. I resàvem, els qui tenim Fe, perquè allò acabés. Les informacions i les desinformacions creixien amb la nostra por. Una batalla campal de dades que es contradeien perquè en el fons ningú sabia res de res. Tot anirà bé, deien els optimistes, això és l’apocalipsi, els altres. Els dies passaven i ploràvem les morts fins que ja no vam plorar. Ens havíem acostumat a acomiadar en la fredor. Descansin en Pau i avall que fa baixada. La llum semblava un punt feble al fons d’un túnel llarguíssim. Ens hi acostàvem amb les xiruques pesants, incòmodes i plenes de fang. Les espatlles caigudes, autòmats caminàvem cap a la inèrcia de la vida que vivíem i allò era tot el què podíem fer, nosaltres els “afortunats”. La vida en els altres era una mica més viva, i vivíem en el la por, el neguit, la foscor de companys, amics, parents. I sentíem més present allò que hauríem, sempre, però no, la comunitat, la fraternitat, la humanitat. Tots érem un i un érem tots. I vestits virtualment de d’Artagnans ens desvivíem per les veus que clamaven, sense dir-ho, una mica d’esperança. I això és tot, com si fos poc.
Aquí seguim, el mal invisible encara es fa present entre nosaltres, però ara ja no estem sols. Ara som tots. Ara estem aquí junts per combatre’l o per morir. Som.
Avui, fa més d’un mes que el Barça no juga però cada dia a les vuit de la tarda tirem petards com si marqués el Messi. I avui, com si es tractés de la final de la Europa League hem celebrat que el Miquel ha tornat a casa i que el pare de la Marta se’n sortirà. Dos gols que bé es mereixen una copa.

Fa unes setmanes, que semblen mesos, en una classe d’anglès a la oficina, explicàvem els diferents rituals funeraris en funció de la cultura. La professora ens explicava com al seu país natal, Austràlia, l’enterrament es feia al cap d’una setmana de la mort del difunt i era perquè s’havia de donar temps a la família que s’arreplegués per acomiadar el difunt. De fet, la Shelley, ens deia que no entenia la pressa que teníem en enterrar els morts i que cada cop, els llatins, dedicàvem menys temps a la vetlla. Nosaltres intentàvem excusar-nos amb un que si és perquè aquí vivim tots més a prop, que si perquè som una cultura cristiana i que la importància és en l’ànima no en el cos…

Avui el pare d’una amiga s’ha mort. No hi ha hagut ni vetlla, ni funeral, ni comiat, ni missa, ni res. Una trucada (amb prou mala baba com per dir-li que la seva mort era fruit del triatge, no calia) i una sentència. És mort. I de sobte m’han vingut al cap les collonades d’excuses que li dèiem a la profe d’anglès sobre la poca necessitat d’acomiadar un difunt. Era mentida.
Se’n van, molts, desenes, centenars… se’n van i darrera d’ells una simple trucada. I la propera vegada que veuran els seus familiars serà en forma de cendra, en una urna. I no hi haurà abraçades, ni petons, ni records més que dels més propers. I com sentir l’escalf en la distancia? i com sostenir una mà que ho necessita? I com regalar aquella mirada de confiança, del tot anirà bé? I com acompanyar en la distancia? I com vetllar el no-res, el record, l’amor que se’n va sense ni una imatge que impregni aquest moment tan necessari? Com?

La pandèmia és com una guerra, on els morts cauen en una lluita absurda per la supervivència més que per l’odi contra l’altre i on tots som danys col·laterals. En uns dies farem veure que tornem a la normalitat però ja res serà normal, perquè haurem hagut d’aprendre a desprendre’ns de part de la nostra humanitat per donar-la als altres o als que més la necessiten. Perquè en el fons donar és l’única manera de suportar les inclemències de la vida i dotar-la de sentit.
Avui va per tu Nela. Perquè la vida és injusta. Perquè no hi ha consol i perquè necessitava acompanyar-te en el sentiment.