Merilanding per la vida

No se si perquè no teníem plan o perquè teníem massa son, però avui sí que se’ns han enganxat els llençols. A quarts d’onze uns i a les onze d’altres, la fredca de peimera hora hi ha ajudat segur.

En qualsevol cas hem fet del dia com de la nostra son estirar tot allò que ens venia de gust i escurçar allò que volíem.

Hem esmorzat a la fresca (ai mare com ho trobaré a faltar), hem llegit i fet deures i ens hem abat a remullar a la piscina a quart de dues. Quan hem arribat estava tot ple, però en mitja hora ja no quedava ningú. Com que a les 13 h feia una calor insuportable ens hem capbussat de seguida.

A la Martina encars li costa tirar-se de cap. De fet quan es tira fa una giragonça com per no allunyar-se de la pared, tot molt extany tenibt en compte que neda molt bé. Així que jo m’entretenia amb la Martina mentre en Xavi cronometrava a l’Arnau que feia piscines per l’ample.

Avui ens hem portat fuet i avellanes per acompanyar la cerveseta, així que ens hem fet un aperitiu prou consistent com per anar a dinar tard.

De seguida que ens ho hem acabat hem tornat a l’aigua doncs la calor no es podia suportar. Ara sí, amb la piscina buida hem fet una batalla de frisbee per parelles digne de veure. En Xavi i jo érem un equip, l’Arnau i la Martina un altre. Ens hem perseguit, agafat, enfonsat i rigut. Ha estat una de les estones més divertides i boniques d’aquestes vacances. Ara que els nebs tenen 13 i 11 anys ja podem començar a jugar de igual a igual a molts jocs. M’he omplert de vida de tant riure amb ells.

Seguint amb el ritme anàrquic hem dinat a les 16h. L’Emi ens havia deixat verdura per fer i unes hamburguesses i molls fregidets. Després de dinar hem fet una peli xula de sofà i migdiada, però aquesta vegada, com que la peli era d’acció, no s’ha dormit ningú.

Passades les set, la millor hora per sortir a passejar per Cambrils, hem sortit a passejar. Sempre que venim gaudim d’activitats de comerç al carrer, avui no ha estat una excepció. Ens hem firat un parell de cosetes i hem decidit sortir a sopar per celebrar que hem acabat les vacances. El Jose, la Núria i la Clàudia, ens hi han acompanyat i hem brindat per l’estiu que a nosaltres se’ns acaba. Demà tornem a la nostra estimada Barcelona, que el Xavi comença a treballar.

Avui els avis marxen a Barcelona així que ha estat un dia d’acabar coses.

A primera hora i aprofitant que el sol encara no apretava hem decidit acabar la instal·lació del reg automàtic. També hi ha hagut nervis (el bricolatge és el que té) però en Xavi i jo hem decidit entomar la feina amb bon humor i treballant en equip. Jo feia el forat a la manguera, ell posava els conectors i jo posava el tubet del test a la manguera principal. I així 25 vegades.

Després, hem decidit remullar-nos a la piscina i fer una cerveseta abans de dinar. No sé si us vaig comentar que jugant amb l’Arnau a pilota em vaig tòrcer el turmell a la Vall d’Aran? Doncs encara em fa una mica de mal, res greu, però avui a la piscina la Martona, sense voler, m’ha trepitjat el peuquan sotal’aigua intentava passar per sota les seves cames. M’he enfadat i després m’he arrepentit d’enfadar-me. Pobreta, ella no ho havia fet expressament. He intentat explicar-li que estava enfadada perquè hi tenia mal… de vegades els pares ens equivoquem.

Després de dinar hem acomiadat als avis, els hem ajudat a posar les coses al cotxe i els hem desitjat un bon viatge. Se’n van a Georgia (abans de la URSS). A l’Emi li agrada viatjar i veure món, al Jaime acompanyar-la i veure-la feliç.

A Cambrils hi ha un cinema. Petit però ben acondicionat. Hem anat a veure “Padre no hay más que uno”. Suposo que la gent que estiueja aquí potser no sap que hi ha cine, perquè estàvem sols, literal, i fins i tot els nens han pujat a un petit escenari que hi ha davant la pantalla per jugar amb les ombres i a fer veure que eren ballarins… ens han fet tot un espectacle fins que els llums s’han apagat.

Una pel·lícula de nens ben feta!

Hem anat a veure la Nuri, la meva cunyada, que té una farmàcia davant del mar, i ens han entrat ganes de gaudir de més temps junts. Ara feia molt que no ens vèiem plàcidament amb el Jose, el germà del Xavi que viu a Cambrils, així que hem decidit anar a sopar plegats.

Una vetllada familiar, una bona conversa parlant dels nous projectes, un geladet, un passeig i cap a casa que encara ens queda un cap de setmana!

Com si es tractés del dia de la marmota però amb el record d’ahir, hem anat cap al Club Nàutic. Nosaltres 4 a peu, l’Emi i el Jaime en cotxe. Com que hem sortit abans ja hi érem quan des de lluny hem vist que la barrera no se’ls obria. Nosaltres fèiem càbales sobre si seria perquè ja tot el club estava ple, que si ja no deixaven entrar cotxes… Ben bons 10 minuts fins que una noia els ha obert la barrera manualment. Primer escull superat.

En el CN Cambrils els barcos estan amarrats a banda i banda d’unes passarel·les a les quals no pots entrar si no tens claus. Doncs la privacitat està custodiada per una porta que, avui, tampoc s’obria… Segon escull!

Fins a 10 persones s’han trobat a banda i banda d’una porta que no hi havia manera d’obrir. Uns per entrar i els altres per sortir, el neguit era diferent.

Finalment, a un arquitecte que passava per allà li han llençat el repte quan entre hihis i hahas es mofava de la situació… i s’ha acostat, ha aixecat la porta i finalment ha cedit i s’ha obert.

Bueeeeeenooooo, finalment sortiríem en barco. Ja és benextrany que des de dilluns, sigui pel temps, sigui per problemes tècnics, encara no hàgim tastat el mar de Cambrils.

Hem anat a la casa mora, el nostre particular cementeri, on hi tenim dipositades totes les cendres dels difunts que han anat marxant i que a Cambrils i tenien la seva Pau (el Ricardo, la iaia Pasquala, l’Àngel…). La casa mora es diu així perquè just davant d’on fondegem hi ha una casa de banys d’estil arab.

Al barco també ha vingut el Javier el meu primer nebot. Ara ja en té 21 i, és clar, transpira vida pels 4 costats. Hem parlat de nòvies, festes, estudis, cotxes i motos… és un cap de pardals adorable!

Un aperitiu d’aquells que ja no conviden a dinar i al costat han fondejat uns smics dels avis. Hem anat a saludar-los i de passada nedaríem per cremar l’excés de botifarra!

Per dinar ens hem menjat la Cassolette que els hem portat de Tolosa. Un plat típic d’Occitània a base de llegums cuita amb ànec i botifarra. Tots ho hem trobat boníssim, menys el Jaime que això de les llegums…

Tarda de migdiada, peli, deures, una petita remullada i passeig. Sembla que l’estiu va de baixa i ja no hi ha tants gent pel carrer.

Hem aprofitat per snar aveure la Maria, la cosina de l’Emi, que deu voltar els 8… i ja no es pot moure gaire. Si sabéssiu la il·lusió que ha tingut de veure’ns! Hem parlat de la vida, dels records, d’allò que es va viure i d’allò que ja no espot canviar. Els ulls se li han negat de llàgrimes quan li hem dit adéu i fins una altra. Li hem promés que la visitarem a Palleja quan torni, a l’hivern, i ens hem acomiadat amb una certa tristesa.

La Martina ha dit que se li ha trencat el cor i que la fa patir quan la Maria plora. Hem aprofitat per acabar el passeig parlant de les emocions i que no totes les que ens fan plorar son de tristesa, també hi ha l’alegria, la il·lusió…

En fi, el dia ha acabat amb sardinada i rient tots junts a taula mentre posàvem a prova les nostres habilitats amb la llengua. Sembla que l’Arnau ha rebut la genètica de l’avi més del que semblava a simple vista!

Avui ha estat un dia d’aquells en els que dones gràcies d’estar de vacances perquè de no ser així podria haver acabat malament. Es podria dir que avui ha estat un dia fallit.

La idea era sortir amb barco fins a un punt de trobada al mig del mar on ens veuríem amb els cosins que estiuegen a l’Ametlla de mar. Els que tenim la sort de gaudir i no marejar-nos, sortir amb barco és un plaer inigualable. Així que encara que ens hem llevat tard i hem dedicat una horeta als deures i a deixar el dinar quasi preparat, manteníem el bon humor.

La cosa ha començat a estruncar-se ben aviat. Concretament tan bon punt hem tirat els morts i hem posat la marxa. L’hèlix ha quedat enganxada al cap i hem quedat al mig del port. Just a uns 10 metres de la passarel·la, hem vist com els nervis, els mariners, els veïns i curiosos s’atensaven per conèixer què hi fèiem allà al mig.

L’airet era fresquet, així que hem intentat gaudir de l’aventura de la millor forma que teníem, amb una cerveseta i un bon aperitiu que el Xavi anava treient mentre el nostre barco, el Canaima, era com el camerino dels germans Marx.

Quan passades les dues ha arribat el busso que havia de ser qui ens alliberés del problema, resulta que el pobre tenia una tendinitis i no li era possible baixar. En fi que allà al mig hem anat donant conversa als uns i altres fins que l’entrada a port d’altres vaixells i el perill que provocàvem ha estat decisiu per prendre una mesura, arraconar el barco, pujar a una barca pneumàtica i desembarcar a port. Els nens ho vivien amb intensitat però guardant els nervis per altres ocasions.

Arribats a casa, he preparat peix al forn. Ja fa uns dies que l’Emi està fomuda de l’esquena, així que he cuinat jo. Ha sortit prou bé.

Migdiada uns, sobretaula uns altres i la tarda anava fent camí quan hem decidit fer alguna cosa útil… i ens hem posat a instal·lar un sistema de rec automàtic pel jardí. Ara que hi ha una mica de plantes és important mantenir-les. En Xavi i el Jaime, el seu pare, han anat a comprar tot el necessari i el senyor de la botiga els ho ha explicat tot. Així que semblava tot tan fàcil…

Hi ha cases amb gent manetes i hi ha cases on el bricolatge o el DIY generen un nivell de tensió no apte per a impacients.

Aquesta vegada, la cosa era més senzilla del que semblava i quan ja semblava que ho aconseguiríem… ens han venut uns productes que no deixen passar l’aigua, o sigui que els havíem d’anar a canviar, però la tarda ja enfosquia i ho hem deixat per demà, sense acabar.

El cel rogent que ha acomiadat la tarda no sé si serà de pluja o vent, però ens està regalant una fresqueta que és ideal per passar uns dies a Cambrils on la calor acostuma a ser insuportable.

Després de sopar hem decidit estirar les cames i fer una cosa que segur que ens sortiria bé, un gelat al Sirvent. Un dia fallit, estant de vacances, és un dia com un altre i un simple passeig, uns riures, una bona conversa i l’entreteniment de mirar els artistes de les caricatures o d’aquells que pinten amb esprais, han estat suficients per anar a dormir amb la seguretat que demà el dia serà fantàstic. Com a mínim, millor que el d’avui.

Sorprenentment el dia s’ha despertat tèrbol. Els avis diuen que hem portat la fresca de la muntanya i que tanta falta els feia. Així que hem aprofitat per posar rentadores, ja no ens quedava roba neta. Per cosir algun descosit i per xerrar a la fresca de tot una mica. Els nens a Cambrils, ja saben que el temps s’estira com un xiclet i es fa llarg i plàcid.

A la tarda, aprofitant que s’ha obert una micona el dia, hem anat a la piscina de l’hotel que tenim davant de casa. La propietària ens hi deixa anar, així que aquí no patim. Allà m’he estirat a la tumbona a llegir (faré ressenya del llibre, és molt xulo) i a badar. La gent que va de vacances tinc la sensació que pateix. Voler les vacances perfectes, probablement, estressa.

De la tumbona estant, he vist com el Xavi alliçonava als nens, tots tres en remull, de com fer la tombarella dins l’aigua quan se t’acaba la piscina. Els nens paraven atenció i reien mentre ho probaven. La Martina més decidida, l’Arnau més assegurant l’objectiu han aconseguit fer la volta del nadador!!! En Xavi té tanta paciència per ensenyar i jugar amb els nens que és una sort tenir-lo com a company de vida. Ell posa el que a mi em manca, i a l’inrevés.

M’ha entrat una mena de nostàlgia de quan a casa hi havia el descontrol dels nens petits, però se m’ha acabat en un tres i no res. La vida va passant i els nebs van deixant de ser nens i començaran a volar. No ens queda massa per gaudir-los.

Com que estem a casa els avis hem pogut deixar als nens i sortir a sopar “de nuvis” que bona falta ens feia. Tot i que a Cambrils es menja bé arreu, avui hem caminat fins pel passeig fins al Pi rodó, camí de Salou on hi ha el Restaurant Del Mar. En Francesc, l’amo, va deixar el periodisme esportiu pel negoci de la restauració. Després d’un llenguado i un bacallà hem entès que va prendre molt bona decisió.

Amb el pap ple, encara hem volgut gaudir de la bona conversa una estoneta més i hem caminat tooot el passeig fins al Siddartha, una terrassa on degustar combinacions múltiples de mohutos, caipirinhas, caipiroskas… i els que convingui.

El Xavi s’ha fet amb un coctel picant i jo amb un de fruita de la passió, o sigui que el Merilanding l’acabo d’escriure ara, que no son hores. Bon dia.

No trobeu que les vacances son per descansar-les? Doncs després de tants dies amunt i avall ens hem pres el dia amb aquella calma que quasi es toca amb l’avorriment. Els llençols se’ns han enganxat una mica però res excepcional. Hem esmorzat pa amb tomaquet, embotit, formatge, melmelada i cafè, gaudint de cada mos. Com ens agrada esmorzar així!

Com que no som desagraïts i el dia ha tornat a regalar-nos un sol de justícia hem fet la viu-viu i ens hem colat a la piscina d’un hotel. És el que té passar uns dies on les possibilitats d’allotjar-se son molt superiors als hostes que hi ha. Així que ens hem vestit en plan “pijo”, hem tirat pel dret i txaaan… ja hi érem. Tret del moment inicial on temíem que ens farien fora, el matí ha estat un autèntic luxe. Banyar-se a la piscina a 1500 metres té dues coses, l’una és que l’aigua es freda i quan surts passes fred, l’altra és que el sol és tan aprop que notes l’escalfor amb molta intensitat.

Ens hem afiançat 4 tumbones i he deixat que el Xavi fos un nen més entre els seus mentre jo llegia.

M’encanta aquesta sensació de dedicar-se un temps a un mateix. Ja sé que les vacances son això però acostumo a pensar en pack de 4.

Després de tants dies de menjar ràpid i de qualsevol manera per aprofitar bé el dia, hem menjat a casa bé i sa i bo. He fet llenties. Deu ser veritat que la necessitat de menjar bé era conpartida perquè fins i tot la Martina les ha trobat boníssimes.

Com que la cuina és petita han tardat una mica a fer-se, però han sortit bé. Mentre ens esperàvem hem decidit veure una peli: Los inmortales. Una gran pel·lícula que recordava millor del què en realitat, avui m’ha resultat ser. En fi, ideal per a fer migdiadeta. Als nens els ha servit per entendre la diferència entre la televisió de pagament i la de no pagament. Però també té coses bones. Qui no aprofita els anuncis per a fer un pipí o desparar la taula sense perdre’s un frame?

Una estoneta de deures i hem sortit a respirar aire fresc i a veure com tot canvia. A 1500 metres també. Feia anys que no veníem i ens hem trobat amb hotels nous, apartaments nous, aparcaments nous que esperen la neu que els donarà la vida. Perquè ara no hi ha ningú.

Un passeig, una cerveseta ben tirada i cap a casa. Demà serà un altre dia, el de la meva tornada al mar. Cambrils i els avis ens esperen.

Els dies de sol i de calor ens acompanyen, així que ens hem decidit per pujar fins al Saut Deth Pish. Un salt d’aigua, “el més emblemàtic de la Vall d’Aran” segons diuen els d’aquí. Després de mirar la ruta a fer hem carregat les motxilles preparats per caminar uns 25 minuts fins la fita. Així que hem agafat la carretera cap a Arròs i hem anat seguint les indicacions. Una pista asfaltada, d’aquelles que fan vertígen i on els cotxes se les veuen per fer-se un lloc quan es creuen en direcció contrària ha estat tot l’esforç que hem fet(el cotxe se’ns escalfava perquè el desnivell era Déu n’hi do).

Quan hem arribat, ens hem trobat un aparcament enorme però ens ha costat aparcar. Definitivament, malgrat la bellesa del paisatge, avui he tingut la sensació que havíem descobert la veritable platja de la Vall d’Aran.

L’aigua gèlida només era apta pels més valents, o sigui que jo només m’he mullat els peus i la resta de la família s’hi han capbussat més d’una vegada.

L’indret es divideix en 2. Per una banda està el salt, però allà no s’hi està prou bé perquè tot és roca, per l’altre, un rierol i una bassa on trobaven la fresca, estiuejants i esportistes. Hem fet una mica de cada. Per dinar a la bassa i després quan la cascada de tres trams s’ha buidat de gent hi hem anat a banyar-nos (a banyar-se).

A mitja tarda i aprofitant que per tornar a casa havíem de passar per Vielha hem fet una parada a la capital de comarca. Hi ha mooolta gent que tria Vielha per passar les vacances! Tot i que estava plena de gent, hem aprofitat per gaudir de veure els nostres nens jugant a la plaça de l’Església, avui hi havia jocs tradicionals. Son tan bonics! M’agrada gaudir amb ells de les vacances i reconciliar-nos de l’estrés de les nostres vides amb moments com aquests.

Avui l’Arnau ens deia que preferia no tenir mòbil, perquè sinó potser no li agradaria tant aquestes vacances amb nosaltres i estaria tota l’estona davant la pantalla.

Alguna cosa devem estar fent bé!

Ahir, quan vàrem arribar el cel emboirat i plujós no feia presiajar el dia que hem tingut avui. El sol ens ha acompanyat des de primera hora i ens ha permès gaudir del vertigen dels més de 2000 metres sense deixar de badar la boca. Una catifa verda, groga, marró, vermella… és el que amaga la neu durant bona part de l’any en aquesta terra. La vida explota en totes les seves dimensions, cries de vaques, de cavalls, flors, bitxos de totes classes, aus rapinyaires…quan l’estiu descansa de calor les muntanyes.

Carregats amb el dinar a la motxilla hem fet cap a Beret. Des d’allà hem pujat amb telecadires fins el cap de Blanhiblar. La veritat és que a l’estiu tota cuca viu, això s’ha traduït en haver de fer cua per arribar al cap i fer-se la foto de rigor.

Els nostres amics ja saben que la muntanya no és el nostre millor hàbitat, però després d’enviar els nostres fills a uns campaments a Senet, ens havíem engrescat a pujar i gaudir del que ells havien après. Això ens ha encantat. Sabien reconèixer animals, plantes i, sobretot, a caminar desacomplexats i segurs per la muntanya.

Quan feia uns 20 minuts que caminàvem, les xiruques d’en Xavi han decidit morir. Després de 27 anys ja tocava, però vaja, per una vegada que ens decidim!!!

En fi, canvi de plans, hem baixat i hem anat directament a Montgarri. On hi ha un Santuari i on neix el Noguera Pallaresa. Les esplanades al voltant del riu eren plenes de gent que cercaven la fresca i el repòs. Hem tingut sort que com que estem en ruta, portàvem les cadires de la platja al cotxe. Així que ens hem apalancat, hem deixat fer el dia i amb aquella calma que té sabor de vacances ens hem deixat portar pel dia.

Els nens han començat mullant-se els peus i han acabat mullant-se del tot. Hi ha hagut temps per a jugar, descobrir, aprendre a tirar les pedres rases fent-les rebotar, jugar a pilota, fer una migdiada (de les millors del món), correr, pujar i baixar turons fins que amb la mateixa calma hem decidit desfer el camí fins a casa on ens hem recollit i hem aprofitat per fer deures mentre la tarda s’escorria rere els turons.

Avui hem canviat la dita, primer la devoció i després l’obligació, però el dia bé s’ho valia.

Hem sortit de les nostres fronteres a veure món i a culturitzar-nos a través del turisme. En aquest cas la cultura ha estat de caire científic gràcies al propòsit de la ciutat de Tolosa per destacar en aquest àmbit. Tot i així, la primera sorpresa és la pròpia ciutat. Humil, senzilla però viva. Quan de petita imaginava els carrers de París, excepte la Torre Eiffel, crec que imaginava una ciutat del sud de França, o dit d’una altra manera, de l’Occitània. Amb uns barris concèntrics, empedrats, amagant curiositats i tresors a cada volta i amb balcons i façanes que han inspirat contes, segur, Tolosa doncs, ha resultat ser la ciutat dels contrastos. L’àmbient de sempre amb una proposta científica decidida amb la Cità de l’Espace i l’Airbus i els jardins japonesos i el Canal du Midi i tantes coses que hem guaitat amb el temps just.

Un mal de queixal m’ha permès veure com aquesta ciutat, la quarta en importància de tot França, acull els nouvinguts que troben una oportunitat tranquil·la a l’altre punta de món. El Dr Mayo, mexicà, m’ha alliberat del patiment fins la tornada.

Això, que resultava ser un despropòsit, ha resultat ser l’empenta necessària per voler gaudir al màxim de la ciutat quan ja m’he trobat bé. Així que hem llogat bicis i ens hem deixat seduir per la ciutat del bon menjar, el bon beure i la bona educació. Tolosa és molt recomanable, i amb nens també.

Com que estàvem aprop, prou aprop, hem decidit celebrar el dia de Maria,  al millor lloc on celebrar-lo, a Lourdes.

Si no ets creient i no ets devot de la Verge et podria convèncer per les vistes des del Pic du Jer, que s’hi arriba amb funicular i una excursió agradable fins el cim que et permet veure unes vistes espectaculars de l’alt Pirineu francès. Fins i tot hem gaudit del vol de les àligues i els voltors. Majestuosos i descansats planejaven sobre nosaltres com si no hi hagués demà. Durant l’excursió hem pogut distreure’ns amb uns rètols davant d’abres i arbustos que t’ajudaven a aprofundir en el món de la botànica, no només perquè hi deia el nom en llatí, sinó coses tan interesssnts i fàcils d’assimilar com el temps de floració o el tipus d’ús que tenen o li donen als seus fruits i flors. Una fàcil manera de transmetre coneixement. No tothom sap de tot, oi?

Amb la pujada del funicular teníem l’entrada al castell de Lorda. Així que després de flipar amb la ciutat, els carrerons, les botigues i perdre’ns una mica (fins a 3 vegades hem fet el mateix recorregut abans de desistir) hem arribat a l’hotel on faríem nit. La temperatura era més agradable del que esperàvem, fins i tot hem passat una mica de calor, però això no era l’important.

En aquest racó de món s’hi apleguen milers de persones en processó d’arreu del món seguint la necessitat de prostrar-se davant la Verge de Lorda i demanar el consol i el miracle. No us puc explicar l’alegria perquè s’ha de viure. Hem vist gent de França, Anglaterra, Alemània però també de països pn el cristianisme està perseguit com Líbia, el Pakistan, la Índia o fins i tot Rússia. Però a Lorda no hi ha espai per la por, només per l’esperança.

Diuen que si fa uns anys els missioners europeus anaven a terres llunyanes a explicar la Paraula de Déu, serà en els pròxims anys quan ells ens faran missioners de la seva manera d’entendre la Fe. I a jutjar per l’alegria de pobles com els de Costa d’Ivori, els costatà ben poc.

Després de 24h dedicades al cultiu espiritual, hem fet camí cap al Pirineu català. Uns dies lluny del mar, el meu mar, cercany la fresca i donant l’oportunitat a la muntanya que, no us negaré, tant ens costa.