Ja fa temps que per qüestions personals dedico part del meu temps a sensibilitzar de la problemàtica del bullying a pares i mares, mestres, alumnes… És un voluntariat com qualsevol altre, però per mi té l’al·licient de donar sentit a allò que vàrem viure a casa ara fa uns anys.
Avui la sessió anava destinada a adolescents. Una marca de gelats, que té entre els seus propòsits posar el seu granet de sorra contra el bullying, subvencionava una xerrada-taller de ciberbullying per alumnes de 4rt de secundària. Abans d’entrar, tenia la sensació que als 15 anys un no té massa ganes de rotllos i que la cosa aniria pel pedregar. Primer error: prejudici. Als 15 anys també tenen ganes de pensar, sabeu? Sí i de superar-se i d’entendre el món. Jo diria que tenen tantes ganes de saber què el mòbil és el millor i el pitjor aliat que tenen.
He fet dues dinàmiques per ensenyar-los a pensar en els altres. En com se senten, en les etiquetes que portem i en com n’és de fàcil etiquetar els altres i oblidar-nos que darrera hi ha una persona. Han participat, rigut i reflexionat. Segon error: jo també poso etiquetes.
Encara tenia temps d’una última dinàmica. Parlava del cercle de confiança. Allò que ens fa sentir bé i allò que tan vulnerables ens torna. L’actitud davant les coses. He demanat una voluntària, abans havien sortit dos nois. La noia de la primera fila, que seia sola, ha aixecat la mà. Ha vingut fins el meu costat i li he dit fluixet que ara faríem una mica de teatre. Li he deixat caure un “A tu t’agrada l’anime, oi?”(portava una dessuadora amb un dibuix de còmic japonès). Ella ha abaixat la vista i ha dit amb un fil de veu, sí. L’he animat què ho digués més fort. Crec que només l’han pogut sentir els de la primera fila. Li he demanat si creia que l’anime era una cosa per avergonyir-se. Ella m’ha respòs, “a veces la gente piensa…” . He traslladat la pregunta a la classe. “Us fa res que a ella li agradi l’anime?”. Tots a l’uníson han dit: NO!
Aquesta noia estava patint pel què pensava que pensaven els seus companys. No pel què pensaven realment. La necessitat d’acceptació fa que fins i tot abandonem els nostres propis gustos, aficions i interessos, sobretot si és un interès particular, singular, personal… llavors deu ser una porqueria. Tercer error: la uniformitat no ens fa més segurs.
Li he demanat que em digués perquè pensava que allò que li agradés l’anime era dolent. Ella arronsava les espatlles. Li he parlat de l’actitud. De creure en un mateix com a principi bàsic perquè ens accepti l’altre. Si no hi ha escletxa de dubte en allò que volem o estimem, perquè em faran dubtar els altres?
L’actitud corporal ens feia veure que allò que ella sentia era vergonya de la pròpia persona perquè allò que a ella li agradava no era compartit per la resta. I he arribat a la conclusió, en aquell precís moment, que la base per lluitar contra el bullying és fer créixer la cuirassa de l’autoconfiança. Ens passem la vida pensant en l’agressor, com el dolent d’una pel·lícula, i la víctima com el pringat i assetjat pels altres. Però per sobre d’aquesta realitat, que és una evidència, hi ha la necessitat de formar part del grup. Els agressors busquen la mateixa acceptació del grup que la víctima. Només que uns imposen més que els altres.
He agafat aquesta noia pel braç. L’hi he fet fer un parell de passes endavant. Li he corregit la postura. Espatlles enrere, barbeta alta i treient pit hem dit “M’agrada l’anime i què!”. Hem arrancat l’aplaudiment dels companys. La llagrimeta de la professora m’ha dit tot el què jo havia de saber sense paraules. I jo m’he sentit afortunada d’haver passat i patit l’assetjament del meu fill. Només així hauria pogut viure el què avui he constatat, a la vida no és tan important el perquè sinó el per a què.
I que llarga vida a la diferència!
Merilanding per la vida 