Si et lleves ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora… A les 8h ja érem a punt per esquiar. Només ho ha fet l’avi i l’Arnau. Una mar de fons no presiagiava res de bo. Encara, ara, sento el gronxar de les onades dins el meu cervell.
A punt de tornar, hem decidit treure les canyes i tornar fent curri intentant pescar alguna cosa. L’hora encara era prou bona.
El Jaime ha muntat les canyes, l’Emi, guarnida amb una visera perquè el sol de primera hora molestava en excés, ens anava portant milles endins.
A uns 60 metres de profunditar i quan no teníem cap esperança de pescar res, de sobte una brumera ens ha cridat l’atenció. El crit de les gavines ens avisava que allò era el què pensàvem. Aquí en diuen una mola. A mida que ens hi acostàvem els ulls se’ns feien taronges. El nostre safari particular ens obsequiava amb centenars, per no dir milers de tonyines de 30, 40, 50 quilos sinó més. Fins i tot les confoníem amb dofins -qui sap, de vegades neden plegats-. Saltaven, es remullaven i ens regalaven unes imatges que per més que no ho vulguis se’t graven a la retina. Bocabadats agafàvem les canyes, no fos cas, però no teníem ni ham per aquells tamanys, ni permís de pesca per aquells exemplars. Així que l’única pesca que hem tingut ha estat l’experiència autèntica de sentir la llibertat dels peixos en el mar oferint-nos giragonces per vabor, estribor, popa i proa. I, si voleu que us digui la veritat, crec una vegada vist de prop el banc de tonyines, la mola, ja no em venia de gust pescar-ne cap.
Acalorats i amb la saca buida i l’emoció plena hem intentat refrescar-nos en un mar a 27ºC. Sense èxit hem girat cua i cap a casa.
Aquesta tarda hem netejat xipironets perquè demà farem l’arròs que donarà per acabada l’estada estiuenca a Cambrils i el merilanding de vacances.
Gràcies per llegir-me i fins la propera.
Merilanding per la vida 