Ni un sol plor.

La son s’ha esberlat de seguida. Un salt i la roba posada. Un bol amb fruita, iogurt i cereals. L’entrepà de mig matí embolicat per posar a la motxilla. Un silenci nerviós. Ens hem dedicat somriures de complicitat. Avui és un gran dia.

Fa sis mesos, un dijous de basquet i de kumon, la vida s’estroncava a base de virus, morts i molta por. Fa 6 mesos salvaguardàvem el més preuat que tenim, els nens, tancant-los a casa. I avui, després d’una primavera de veure florir les flors des del balcó (els afortunats) i d’un estiu que semblava que no s’acabaria mai més, s’han arreglat per anar a l’escola com si fos el dia del seu casament. La pulcritud i la delicadesa amb que s’ho han preparat tot era digna de mirar. Els meus, que són uns desendreçats empedreïts, s’han arreglat l’habitació abans de marxar, abans d’esmorzar, abans, fins i tot, que jo els ho recordés. Avui tot havia de ser perfecte. No fos cas que per una pedreta a la sabata tot acabés camí del pedregar.

Els he acompanyat a l’escola. Només avui, perquè per mi també era un dia important. De camí, anàvem recollint els somriures amagats de centenars de nens que anaven cap a l’escola. No hi havia ni un sol plor, avui no. Els ulls brillaven i la inquietud dels pares contrastava amb la il·lusió dels més petits. Un autèntic dia de reis d’un mes de setembre.
No he pogut evitar deixar anar una llàgrima veient-los perquè en sis mesos no han vist ni amics, ni companys ni mestres ni patis ni entrepans ni monitors… ni…

Potser sí que els hem salvaguardat de prendre mal davant l’invisible, però aquests cervellets que s’estan formant necessiten viure sense por i amb la llibertat d’equivocar-se perquè la resta no seria aprendre, només sobreviure.