Countdown!

Des de ben, petita a casa, s’ha practicat un esport més saludable que el futbol, i que en totes les cases s’hauria de practicar, riure’s d’un mateix. Hem rigut quan ens hem equivocat, quan hem caigut, quan hem fallat, quan ens hem despistat… Abans d’emprenyar-nos hem triat l’opció d’alliberar la frustració a través d’una gran riallada o d’un comentari irònic del tipus: molt bé Meri! Tots els que em coneixen, saben que és cert perquè ho practiquem amb cert orgull. Un autèntic segell familiar.
Potser per això sempre he amagat com em sento quan em miro al mirall, en la meva privadesa i intimitat. No fos cas. Una sensació de decepció absoluta cap a la meva persona. El meu pes també pesa sobre la meva autoestima. Ser baixeta és una cosa que s’ha d’acceptar de la mateixa manera que tenir els ulls blaus o el cabell rinxolat. Però darrera del pes, del sobrepès i, ara, l’obesitat s’hi amaga tota una manera de viure. La meva relació amb el menjar és bona, no us penseu. No tinc problemes d’afartaments ni pateixo ansietat. No pico entre hores ni menjo carbohidrats per sopar.
Potser és que darrera d’aquest esport que practiquem a casa no acabem d’alliberar allò que sentim, com a mínim jo. Tota la meva família està prima. Tota. I en canvi, jo m’engreixo a base de disgustos. Quan els pares es van separar me’n vaig posar 10 a sobre. Aquell va ser el primer curs del màster en nutrició que porto estudiant des de fa 25 anys. Fins i tot segueixo els articles científics sobre les causes de la obesitat. He fet tantes dietes que he fet del meu cos un ésser intel·ligent capaç d’adaptar-se a qualsevol situació i tracte.
El que diguin els altres m’està de més però dol quan et diuen que si fessis això o allò podries… Que segur que menges malament, que segur que t’infles a base de donuts (no recordo l’última vegada que me’n vaig menjar un) o fregits. Que les gordes son persones sense voluntat que es llencen al menjar saciant la pròpia estima. Aquest missatge va calant, a poc a poc. Es va repartint en les entranyes, al mateix ritme que el greix, i arriba el dia que t’abandones.
Vius entre acceptar-te i canviar. Sempre. A cada mos, a cada tria, a cada què li poso, senyora? I vas fent. I entres una i altra vegada al maltracte de les 1000 calories, sabent a priori, que la cosa no funcionarà, però amb la il·lusió que aquesta vegada sí. Que el teu cos faci el click definitiu, que allò que el teu cervell porta interioritzant des de fa 25 anys, ho aprengui d’una vegada per totes.
Ja no vols sentir més vergonya quan dines, sopes o simplement, menges, davant d’altra gent. No et vols ofegar quan jugues amb els nens o et cordes les sabates, no vols seguir sent el centre de converses familiars després de gaudir de moments al voltant de la taula. I ho escric, completament segura, que en la majoria dels casos, sóc jo mateixa la que m’exposo. Perquè al final, un és allò que representa que és i que els altres perceben. I justament és això el que representa per mi ser gorda.
Més enllà de si m’estimo més o menys, no m’agrado. No m’agrada com estic, com m’està la roba, no m’agrada amagar-me sota camises amples ni pintar-me els llavis per esquivar la mirada a la papada. Sóc jo que no vull passar ni un minut més pensant en el menjar, el pes, la roba… vull centrar-me en viure i en viure bé. Que no és poc. Ah! M’oblidava d’aquells que m’aconsellen fer esport per a perdre pes. M’encanta l’esport. He jugat a futbol sala tota la vida, i a bàsquet malgrat la meva alçada, em flipa ballar, fer zumba, aeròbic… però porto 7 operacions ens els genolls. Vaig tenir una lesió de futbolista i vaig encadenar una sèries de desgràcies i despropòsits mèdics que m’han deixat uns genolls delicadets per a l’esport. Sí, ja sé que podria nedar, però l’aigua no està feta per mi. Així que podríem dir que la meva obesitat també és causa-efecte del poc hàbit esportiu.
Ara amb 45 anys i 84 quilos m’enfronto a la que voldria que fos l’última etapa d’aquest camí que no em porta res de bo. Un vellesa condicionada. Sí és cert que aquestes coses no se saben, però de la mateixa manera que vaig deixar de fumar fa 10 anys per salut, ara em disposo a treure’m un 70% del meu estómac. I no us penseu, fa vertigen, però tinc més pànic a viure així, com visc ara. Sempre amb remordiments, amb mala consciencia i amb mirades persecutòries imaginàries, amb piles de roba guardada per quan perdi uns quilos, amb la frustració de l’emprovador…

Em fa por el dolor, em fa por haver d’estar-me 2 mesos a base de líquids i triturats, em fa por com quedarà el meu cos després de la intervenció, em fa por que amb els quilos perduts perdi també l’alegria, cosa que no voldria per a res del món, em fan por moltes coses, però la il·lusió de deixar enrere moltes coses que em fan mal pot més que qualsevol ble de dubte.