Fa uns dies que us vaig dir que tenia calculat que per a poder desconnectar del tot era necessari que passessin 7 dies. Doncs, els meus càlculs són completament efectius. Avui, després d’esmorzar sola (els nens ja eren a la piscina i a la Martina se li enganxaven els llençols) m’he posat el banyador, he agafat la cadira, la crema, el llibre i he anat a la piscina. He posat la cadira encarada al sol mentre en Xavi em presentava un veí, de fet és el que sempre es refresca a aquella hora després de fer esport. Ara ja sé que es diu Ricard. A la primera conversa hem controvertit. Ell prefereix un estiu com aquest, de temperatures baixes, tempestes i poc sol. Jo tot el contrari. Hem estat molt educats i hem valorat la posició de l’altre. I us he de dir que no és tan difícil. Potser és veritat que cal empatia, però segur que no cal ni posar-se d’acord ni fer canviar l’opinió de ningú. Us ho asseguro.
Jo a la meva. M’he embadurnat amb l’oli sec fantàstic i de protecció 50. M’he posat la crema pantalla solar per protegir les ferides de l’operació encara tendres (semblen símbols tribals), m’he assegut, he obert el llibre i la felicitat se m’ha clavat com una fiblada. Era allò! Sí, la felicitat està feta de petits moments. Inesperats, sorprenents i autèntics. És com si de sobte et poguessis allunyar del teu propi cos i veure’t des de fora. I veure’t bé, feliç, amb els teus i fent allò que més t’agrada. Per mi és això sentir-se feliç.
Avui el sol apretava de valent i finalment m’he llençat a l’aigua després de fer estiraments-que per cert, m’han deixat una mica contracturada – i ens hem banyat els quatre, sols, amb el silenci del camp i la companyia dels ocells. Durant més de dues hores hem estat gaudint els uns dels altres, coneixent-nos una mica més a base de jocs, proves i reptes. Ara els nens, ja no son nens. Ara ja s’expliquen, tenen iniciativa, practiquen el sentit de l’humor, el seu, i ens ensenyen a cada paraula que creixen i que comencen a volar. Em sento molt orgullosa d’ells, dels dos. Son grans personetes, d’aquelles que el món necessita. Però què voleu que us digui jo que en sóc la mare.
Deures, dinar, migdiada… i, per primera vegada en tot el què portem d’estiu, en Xavi i jo ens hem escapat sols a fer el turista a l’Escala. No us puc explicar la il·lusió que fa passejar agafats de la mà, conversant i dedicant-nos l’atenció plena i l’escolta activa, l’un a l’altre.
L’Escala és un poble fantàstic, bonic però amb un greu problema d’accés i de mobilitat . Hem trigat molt a aparcar i quan ho hem aconseguit ha passat la cosa més sorprenent del dia. Estàvem posant els diners al parquímetre quan de cop i volta sento una veu que crida el meu nom darrera meu. Jo em giro i no reconec la cara. Això no és molt estrany, se m’obliden les cares i em costa molt ubicar de què conec les persones. És com si recordés en lletres i paraules, no amb imatges. El cas és que aquesta vegada no me n’havia de recordar. Es tractava d’una persona que em segueix per les xarxes i em llegeix el Merilanding. Per primera vegada a la vida una persona desconeguda se’ns acostava per saludar i no era per en Xavi. Li he dit que m’havia fet molta il·lusió, que és la veritat. La Pilar ha estat com un alè d’energia pura intravenosa. Una no és capaç de comprendre que allò que fa té efecte sobre altres persones. Potser el meu testimoni, la meva manera d’explicar la vida fa que connecti amb persones anònimes i això m’agrada. Li he donat les gràcies i hem quedat que ens seguirem per xarxes tot i que som veïnes a Albons, quina casualitat, oi?
Amb un cor ple de gratitud hem anat a l’església de Sant Pere de l’Escala perquè malgrat que és estiu n’hi ha que no ho estan passant bé. Hem encès una espelma pels amics i parents que tenen dificultats a la verge de Montserrat. I ens hem quedat a la missa de 20h.
Després de sopar, avui em fet el primer dia de Club de Lectura amb el primer conte del llibre “Déjame que te cuente” de Jorge Bucay. M’ha encantat l’experiència perquè ens ha permès parlar de temes sense parlar de nosaltres. De les ganes de superar-se, de trobar el millor moment per fer les coses o sigui quan s’està preparat i de seguir-ho intentant sempre, encara que a la primera no surti bé. Crec que no hi ha millor manera d’acabar el dia. Amb unes reflexions que només l’estiu i la cadència del temps ens permeten fer. Perquè sense parar és impossible pensar.
Merilanding per la vida 