Fa quasi 40 anys que volto per l’Empordà. D’estiu a estiu, de vacances en vacances, de cap de setmana en cap de setmana. Però he de dir que si tenia apamat l’Alt Empordà, aquest estiu estic donant tot el protagonisme al baix. Em fascina el paisatge i sempre hi ha una excusa o una altra per tornar a perdre-s’hi. Segurament, aquest temps inestable, hi ajuda, és clar.
Avui hem anat a fer un esmorzar de forquilla a Can Parera, Viladamat. Feia una setmana que estàvem per aquí i encara no havíem vist els nostres amics. Així que hem aprofitat, després d’anar a missa per deixar-nos caure amb l’excusa o a propòsit, segons es miri, de gaudir de la brasa que l’Albert fa anar com ningú. La Martina s’ha demanat un entrepà de botifarra blanca amb pa de coca, en Xavi morcilla i l’Arnau botifarra del perol. Jo he menjat una miqueta de l’entrepà de la Martina (m’han pogut les ganes). Tenen tanta gent que gairebé no ens hem pogut explicar res, així que hem quedat de veure’ns algun d’aquests dies a la tarda.
Després hem decidit anar a Corçà. Resulta que tant fer la carretera ens vam quedar amb la cobla que dissabtes i diumenges fan un mercat vintage. A nosaltres ens agrada anar a mercats de segona mà. Ja coneixíem el de Verges, on ens hi hem firat força, però el de Corçà no el coneixíem. Quan hem arribat ha estat una mica decebedor. Hi havia molta parada estesa a terra. Alguna parada de roba i molta, molta, molta deixalla. Ha estat com anar a un espai etnogràfic sense endreçar. Ens hem passat l’estona explicant perquè servien aquells objectes d’”antes”. Telèfons, llanternes, màquines d’escriure, i quincalla, molta quincalla. Però mira, al final, la Martina s’ha comprat uns texans per 2€ i jo unes calcetes noves, per 2 euros (que les que tenia em cauen i no eren compatibles amb els vestits d’estiu, hahaha).
De tornada, el sol ens ha saludat prou com perquè els més petits hagin decidit anar a la piscina a refrescar-se mentre en Xavi i jo descansàvem a la terrassa de casa que se’ns dubte és el millor lloc i més aprofitat de la casa. No sé si ho valoraríem tant si a Barcelona en tinguéssim, però sempre estem a fora. Sempre.
Com si el nostre rellotge interior ens posés en alerta sobre que avui és diumenge, ens hem relaxat força després de dinar. La migdiada s’ha allargat però la pel·lícula en televisió convencional permet començar-la i acabar-la fent una migdiada entremig. Hem dit als nens que Arma Letal era un pel·liculot de la nostra època. Quan he obert els ulls, la Martina es mossegava les ungles de la tensió. Li ha encantat malgrat els 80’s.
A les 18h, és l’hora de l’escampada. Els nens han agafat les bicicletes cap a la pista. Nosaltres hem decidit anar a veure altres amics, a Sant Pere Pescador. El Ruki és el bar de la Roser, una de les germanes Trona, mot de família, perquè en realitat es diuen Vilà. Les estimo molt a totes, però amb qui més moments he compartit és la Marina. Avui no ens hem pogut veure, però segur que en algun moment ho aconseguim. De totes maneres, la nostra visita ha estat com aigua fresca per la Raisa, la filla de la Ruki. Li hem explicat com ens ha canviat la vida fer-nos l’operació bariàtrica. Ella hi ha estat interessada i crec que li hem donat una mica d’esperança. Cadascú fa el procés que vol o pot per sentir-se a gust amb un mateix. Si la nostra experiència pot donar llum a altres, doncs l’expliquem.
Haver-me operat ha estat una bona decisió que comporta grans canvis que els accepto i em compensen. De veritat. I això que encara estic enmig del procés i que de vegades ho passo malament.
Tornant a casa parlàvem sobre com de contents estàvem d’haver fet cap a Albons. Em recorda als meus estius i m’encanta que els meus fills respirin part de la meva història però feta a la seva mida. Amb les seves aventures, experiències, amics, il·lusions i desil·lusions. Perquè al final, malgrat que hagin passat quatre dècades, hi ha rutines “vinatge” que no canvien.
Merilanding per la vida 