De fer-se gran!
Avui el dia ha començat tan aviat que semblava hivern. Era tot fosc. Els nervis continguts i la sensació de vertigen es palpava en l’ambient. Les cares de son i la veu rogallada de dormir poc ens ha seguit fins l’aeroport. Malgrat la por de les cues què esperàvem, la facturació de la maleta ha estat qüestió de minuts. Ens havíem preparat esmorzar, però ens l’hem deixat a casa, així que hem hagut d’esmorzar a l’aeroport: sablasso!
En Xavi ha immortalitzat frame a frame els moments previs a la partida. Els avis han fet acte de presència una estona després. Emoció continguda. Ningú volia ser el primer en deixar caure una llàgrima, però ha acabat passant. Davant de l’accés al control de seguretat ens hem hagut de donar l’últim adéu i ha estat una muntanya russa. Passàvem dels plors a les rialles. Cadascú de nosaltres s’ha deixat endur per les seves pròpies emocions per dir aquella útlima paraula abans de volar cap a l’aventura de la seva vida. Jo li he demanat que per més que el tractin bé que torni. M’ha sortit així, què voleu que us digui. I és que en el fons la por més gran d’una mare, després del patiment i la mort, és caure en l’oblit dels fills, trobo.
L’Arnau se n’ha anat i tinc la sensació que ha estat un premi a la seva valentia que ha guanyat a base de temps, molt de temps, perseverància i unes gotes d’autoconfiança. L’Arnau, aquell nen que no sabia dir-nos que no li agradava el tomàquet per por de ferir-nos, ha embarcat rumb al desconegut. I estic molt contenta per ell i una vegada més me’n sento orgullosa. Una altra lliçó de vida que em dona. Jo no vaig ser capaç de marxar.
La vida amb una filla única és diferent. Més tranquil·la i amb menys discussions. Hem acomiadat els avis i hem agafat rumb a l’Empordà. Ara sí que comencen les vacances sense obligacions. Fins ara, no he anat a treballar però hi havia feina a fer. La Martina, no sé si fruit de l’enyor o de la son estav més apagada que de costum, però ha anat a veure les seves amigues i ens hem quedat sols.
Hem dormit intentant recuperar part de les hores que ens mancaven d’aquesta nit passada. Uns ho han aconseguit més que d’altres. Jo he relaxat la meva ment amb les manualitats i plantant un brot d’aloe que he agafat de Barcelona. He pensat que així veuré el temps que he passat sense l’Arnau en forma de planta carnosa. Una tonteria més.
Tenir amics és una de les millors coses de la vida i us prometo que en dies com avui n’ets més conscient. Aquest vespre hem sopat sense la tristesa de la cadira buïda. Hem anat al Ruki de Sant Pere Pescador i m’he deixat mimar per les amigues empordaneses més boniques del món: la Marina, la Tati, l’Íngrid i després l’Isabel i les seves respectives famílies han aconseguit fer-nos riure i desconnectar de la tristesa de no tenir el nostre fill gran amb nosaltres.
Amb unes poques notícies de l’Arnau, que ja s’acomiada amb un Hyvästi (adéu), ens hem posat al llit amb la sensació que ens fem grans i que ells marxaran. I quan ho facin, sort en tindrem dels amics que fan de la tristesa i l’enyor una excusa per tornar a riure, d’allò que de sempre i d’allò que la vida ens depara.
Merilanding per la vida 
Meri, vaig passar pel mateix l any 2018. Mateixes llàgrimes i muntanya russa. Buidor i orgull alhora. D agost a juny sense veure el Pere. Videotrucades escadusseres i la sensació que realment havia volat. Les seves cares de felicitat ho deien tot. Va tornar un Pere que semblava un altre. Madur, autònom. I amb ganes de tornar a volar. Tenia 17 anys. Avui, amb 20 s esta preparant per anar a viure-hi definitivament.
Es un sentiment agredolç. D una banda penso que són fills nostres i de la vida i que el vull a prop. De l altre, que s ha forjat una vida allà i que si vol provar de sortir-se’n allà nosaltres com a pares li hem de donar suport. I si, Déu no ho vulgui, ha de tornar, sempre tindrà casa seva per tornar a començar.
Són uns valents. No tots els joves renuncien a la zona de confort. Això, penso, potser també són els valors que els hem donat.
Hi haurà moments de tot. Si necessites suport de veres que humilment si et puc ajudar no estaré encantada. Ànims. Marta Roca
M'agradaM'agrada
Oh! Marta quines boniques paraules. És talment com dius. Orgull i buidor. Però com a mares els hem d’ensenyar a volar. I ben alt, tant com puguin. No els podré deixar millor herència que aquesta. Espero que l’aprofiti de veres. I per quan torni, ballarem la música que ens toqui ballar. Moltes gràcies.
M'agradaM'agrada