TORNAR
Com ja sabeu no som joves. O no tant con per dormir al ras, caminar fins a llagar-se, menjar poc i dutxar-se poc. Tampoc som tan joves com per apurar el temps i haver de córrer per agafar el vol, així que ens hem llevat quan el cos ens ha dit prou. Hem fet la maleteta i hem anat cap el metro que ens portaria cap a l’aeroport. Hem parat a esmorzar, però la nostra pastisseria de referència tanca els diumenges. Hem esmorzat a la competència però res a veure.
Hem arribat a l’aeroport a les 11:15 h i hem gaudit de l’espectacle dels comiats i de les benvingudes. De les abraçades i de les llàgrimes. De les maletes i dels controls.
L’avió ha sortit una mica més tard de l’hora. Ens han demanat el favor de canviar de seients a unes noies orientals que no podien asseure’s a la sortida d’emergència perquè eren menors. A mi m’és igual però pel Xavi ha estat un regal.
Un vol tranquil, una rentadora, una migdiada aprofitant el bon temps a Barcelona i hem anat a la parròquia on hem donat el nostre testimoni de la JMJ. Una passada difícil d’explicar.
No teníem res a la nevera així que hem anat a fer unes tapes i aviat al llit.
A mi la son se m’ha enganxat bastant. M’he despertat quan en Xavi ha vingut de comprar l’esmorzar. Els nens havien d’arribar a mig matí un i al migdia l’altre. Han estat força puntuals. La Martina venia pletòrica i amb cara de necessitar descansar molt. Encara ha de digerir l’experiència viscuda. Les anècdotes s’encavallaven les unes amb les altres. Se’ns fa gran i encara no em crec que en uns dies l’hauré de perdre de vista durant un any. Aquesta setmana ha estat una prova que viure sense pares en una ciutat nova és estimulant. Espero que això li vagi bé per entomar la seva gran aventura amb més confiança.
L’Arnau ha arribat sobre les 16h. Quan ha arribat a casa m’ha aixecat com sempre. M’encanta que sigui alt i fort i que m’aixequi d’alegria. Tan de bo ho faci sempre…
La Martina ja dormia i l’Arnau s’ha dutxat, ha dinat i m’ha ensenyat les ferides de guerra. Uns peus llagats que feien mal només de mirar. L’avi ens ha recomanat que els poséssim amb aigua amb sal, els hi he posat amb bicarbonat. S’ha quedat adormit amb els peus en remull. Després li he curat i se n’ha anat a dormir.
La tarda ha estat de fer rentadores i endreçar, però a mi m’està passant factura voler ser més jove del que em tocava i no em quedava energia per a massa res. Sort d’en Xavi que és un cul inquiet i en això em dona mil voltes.
Tornar sempre és la millor part de l’aventura. Perquè compartir-la és tornar a viure-la i explicar-la i recordar-la és la manera de fer-la inoblidable.
Merilanding per la vida 