ELS QUATRE
L’Arnau i la Martina han dormit 19 i 21 hores seguides respectivament. Diu el Dr. Estivill que la son no es recupera però suposo que el cos si que necessita descansar per a tornar a engegar. Amb el reset fet, ja era migdia. Com que no volíem fer soroll per ajudar a la titànica tasca de fer-los tornar en sí després de tantes emocions, he decidit que podria acabar de pintar una mitja columna del menjador que fa uns dies vaig pintar però no vaig arribar fins a dalt, a tocar el sostre. A mi aquestes coses no em fan gens de mandra, en canvi per planxar no trobo mai el moment. Mentre el pollastre anava fent xup-xup (sabia que aquests dies no havien menjat molt bé i em feia gràcia fer-los un bon àpat), he preparat amb cinta de pintor els marges, he posat paper a terra i plàstic per protegir els mobles. I vinga. Rodet a munt i avall. Les mitges columnes les tenim de color més fosc, com de sorra. Les parets grans d’un blanc trencat.
L’olor de guisat i les ganes de tornar a la vida, els han despertat i s’han anat incorporant a les seves coses. Esmorzar la primera. Després la Martina ha anat a arreglar maletes. Tenim un embolic de roba que l’hauríeu de veure. Ni que marxés un any! 😭
Quan he acabat amb les mitges columnes de color de sorra, en Xavi m’ha dit que encara quedava pintura de color claret. La veritat és que la diferència era bastant evident. Les parets son un reflex de la vida que hi contenen. Les ditades dels nens petits, marques de sabates, l’esquitxada d’aquell dia que es va trencar el got… son records ràndom que s’han quedat plasmats com a grafits en parets que envelleixen com nosaltres. Per molt romàntica que m’hi posi per explicar-ho, la merda és merda. Així que he obert el pot de pintura que m’ha donat el Xavi i he vist que encara es podia aprofitar. Calia remenar-la ja que havia quedat com en dos fases, com l’aigua i l’oli. Hem remenat i remenat i remenat, però els grumolls eren més difícils de desfer que els de la beixamel.
Hem decidit parar i dinar. Ens ha fet tanta il·lusió poder-ho fer plegats que ens hem agafat les espatlles i hem fet eh, eh, eh, eh…. com si fóssim en un camp de futbol i anessim aclamant les alineacions.
Han trobat el dinar boníssim i això que la nevera passa gana de debò. El pollastre el vaig comprar per fer-los-el. El guisat ha sortit d’una patata, una ceba, una poma i uns alls. Tot el què hi havia (això m’obligarà a anar a comprar de nou demà). Una mica de vi ranci i a foc lent. Hem comprat pa per xucar! Hauríeu d’haver-los vist menjar. M’entraven ganes de donar-los el meu plat. Quina gana que tenien i com es llepaven els dits, mareta meva.
Després de dinar, jo he fet Paradís de les Senyores amb la Martina i el seu mòbil, i l’Arnau i el Xavi s’ho han passat pipa amb una peli de Jackie Chan.
En acabat m’he posat mans a l’obra de nou. I m’he decidit a acabar allò que he començat pel matí. Ells s’han anat incorporant a l’escomesa. Primer, l’excusa era demanar-los que arribessin allà on jo no. Després (ja ho sabia) la gràcia d’agafar el rodet ha fet la resta. En un moment, tots estàvem compartint un moment en família. És en aquell precís moment, que m’ha envaït una flama de felicitat. La meva família, els meus quatre, divertint-se fent una cosa en comú. I no, no era un joc, era una feina per estar millor a casa, per veure més neta les parets que estaven brutes de records. Ara que son grans n’haurem de fer de nous i això necessita l’espai que hem preparat els quatre, junts.
Merilanding per la vida 