Merilanding to Medjugorge. Dia 1

I allà vaig aprendre… del musical Petit Príncep cantàvem en entrar pels carrers estrets i adoquinats de Padova. 1.250 kilometres de carretera que ens han permès dibuixar el mapa geogràfic d’Europa que tantes vegades havíem estudiat a cegues intentant encertar rius, ciutats, muntanyes i platges, ara a través del Google Maps.
A les 2h del matí, aquella hora que tot just tries discoteca, ha sonat el despertador. Jo havia aconseguit aclucar els ulls, en Xavi i la Martina en prou feines, però l’aventura és l’aventura així que sense fer gaire soroll hem esmorzat i hem agafat el cotxe, carregat fins els topes per anar a trobar-nos amb en Jordi i la Ta. Vist el nostre maleter, es feia difícil fer cabre tot el que teníem dins d’un cotxe ja carregat amb les seves maletes. Però per alguna cosa havia de servir tenir altes capacitat espaials… La veritat és que resulta especialment útil quan has d’omplir el rentaplats, els armaris de la cuina o el maleter.
Tot a punt, ens hem eixugat la son dels ulls per fer via! A les 5 del matí ja creuàvem la frontera i ens presentàvem precipitadament en la penombra d’un fanal intermitent en una àrea de servei de la Junquera. Encara ens queden dies per endavant per recordar tots els peregrins amb qui comparteixo aventura. De moment, només en recordo les cares.
En Jordi és el que ha fet la tirada més llarga, des de casa fins a l’Aire de Provença. Qué bonic dir aire i no àrea, he pensat. Crec que el resultat de parar en una àrea de servei després de 5 hores de conducció està més aprop de ser aire que una simple àrea. No sé si m’explico. Després ha tocat el meu torn, tot seguit ha conduit la Ta i finalment ha arribat a Pàdua en Xavi.

Conviure en un cotxe et permet observar de quina manera et passen les hores quan no condueixes i comparteixes habitacle amb altres persones. Al principi costa de dormir perquè tens l’emoció del viatge dins i perquè d’alguna manera és mostrar una part íntima que no sempre els altres coneixen. Val a dir que en el meu cas, que sóc una mica soca i que m’adormo en un instant m’he deixat endur amb certa facilitat.
En Jordi és dels que prefereix parlar, el gel sempre està a punt de trencar, amb ell els melons s’obren sense parar, condueixi o no condueixi, cosa que s’agraeix. La Ta, segueix les converses gaudint-les, encara que moltes vegades prefereix escoltar que xerrar i en Xavi és dels que no saps si li donarà per xerrar o per callar però sempre amb la broma als llavis. Anar en cotxe també serveix per coneixer-nos una mica més. Per saber a què juguem o com fem passar el temps. En realitat, anar junts amb cotxe serveix per compartir temps, una cosa que no sempre tenim temps per compartir.

La Martina ha estat la nota simpàtica i dissonant. Com el Guadiana, feia un tram amb nosaltres i un altre en un altre cotxe. Les estones que estava amb nosaltres hem gaudit de la conversa, ens ha explicat anécdotes i aventures del seu any a Deutchland, i s’ha adormit als braços del seu pare. Un regal per una noia que quasi té 16 anys i que ja només pot gaudir d’aquestes coses en contades ocasions. Sabent que és a punt de volar assaborim cada moment amb ella com si fos l’últim sopar a la vida o una cervesa freda en dies de calor.

Viatjar amb cotxe a molts els deu semblar pesat però a mi m’ha agradat moltíssim. Veure com els paisatges canviàven per moments, de mar a muntanya, em feia pensar que al cap i a la fi el món és semblant a tot arreu i a la vegada únic. Preciós igual però amb matissos. Els verds de les muntanyes alpines son meravellosos i el blau turquesa de la costa blava també, però als meus ulls, vist des de la finestra, era com si d’un espectacle es tractés. Res era meu però ho podia veure com a convidada d’honor. Qué bonic seria que tinguéssim sempre aquesta mirada davant de l’espectacle de la natura, potser així la preservaríem més.

Amb la Ta ens preguntàvem com ho féiem abans de tenir un GPS que ens portés als llocs. Hem recordat els mapes de carreteres impossibles de tornar a plegar o les preguntes a anònims a la recerca de la millor indicació (no sempre entenies on et deien que havies d’anar, oi?). Avui el GPS ens ha fet un regal. Ens ha donat una ruta alternativa per estlaviar-nos una retenció. Així hem conegut Varazze. Un poble de costa que transportava al Lloret de fa una trentena d’anys. A tocar de la costa italiana, els colors dels seus edificis i les platges cobertes d’umbrel·les eren un espectacle pels sentits. Hem vorejat el perfil del mar per una carretera que ens disputàvem camions, cotxes i bicicletes embadalits per les façanes que respiraven grans moments del passat.

Sobre les set de la tarda arribàvem a Pàdua. Una ciutat increïble i tan bonica… Plena de palaus, carrers laberíntics que respiren romanticisme a cada cantonada, balcons decorats amb flors i ferro forjat, Pàdua ha estat la sorpresa de la jornada. Ens han rebut a l’Hostatgeria del Pelegrino amb aire acondicionat, hem desfet la motxilla d’una sola nit i ens hem atansat a un restaurant a fer una pizza i un gelato tots junts. Aquest vespre he estat conscient de l’alegria que suposa compartir, encara que amb desconeguts, un somriure, una conversa o una aventura. Per que al cap i a la fi, com resa la cançó, l’essencial és invisible als ulls. Que aprendre a estimar i ser feliç és el que vull.