Arribar sempre té una connotació positiva. Arribar sempre porta implícit el camí, el procés, el reorregut i la fita. Arribar a Medjugorje ha estat el final del viatge en cotxe, tancats, compartint experiències, intimitats i coneixent ocupants ocasionals com la Laia. Avui hem fet més de 700 kilòmetres i hem travessat 3 països per arribar.
Europa és més gran del que m’imaginava. Mentre recorríem el trajecte fins al destí mirava per la finestra i pensava amb el territori que no fa tants anys estava en guerra. Pensava si no podria ser que entre aquells matolls que veia passar i paisatges abruptes inacabables, fa uns anys s’havien donat cacera homes i dones com nosaltres. Homes i dones cegats per l’odi construit a base de diferències evidents però no per això irreconciliables. El paisatge semblava una metàfora d’aquest territori que sempre s’ha vist abocat a les disputes, les invasions i els saquejos i que malgrat tot ha aconseguit sobreviure. Muntanyós i rocós però amb un verd preciós que brolla d’on semblava que mai podria albergar cap vida, les pedres. També hi ha hagut temps per parlar de com el territori conforma el caràcter de les persones que hi habiten.
He fet l’últim tram de carretera, aprofitant que carregàvem el cotxe de combustible. Les caravanes de cotxes s’han anat dissolent a mida que la fita s’aproximava. N’hi ha que van gas a fondo, n’hi ha que prefereixen mirar per la finestra i hi ha els híbrids, com nosaltres, que depèn de qui condueix avancem o ens retrassem. El que sí és cert és que porto dos dies tenint la sensació que arribo tard a tot arreu i que sempre som els útlims en arribar.
Si algú vol visitar la Verge de Medjugorje que no s’imagini una gran ciutat o un santuari d’aquells que fan caure de culs a terra. Més aviat és una cosa modesta, que a poc a poc, gràcies als peregrins, és millor que l’any anterior. Cada any una mica més arregladeta. Els carrers son poc endreçats, les voreres es barregen amb les vies amb cotxes impacients que piten, especialment, a les persones que venim de fora. I les botigues son com els mercats setmanals ambulants d’algunes poblacions. Medjugorje té l’encant del desconegut. Sabeu allò que ens passa quan som els primers en saber una notícia o descobrir un lloc? Una d’aquelles que no sap ningú? Doncs és una mica això. Sembla que no pugui ser que una cosa tan humil com el pessebre de Betlem pugui cridar a tantes ànimes que s’hi apleguen a contemplar-la.
La Fe és una cosa cuirosa. És única, especial, íntima i difícil d’explicar. Cada persona té la seva i la viu a la seva manera. Per això sorprèn que siguent una cosa tan íntima ens faci tant feliç compartir-la. A l’hora de sopar, amb l’Oriol, president de l’Associació Amor de Déu, que és qui organitza el peregrinatge, parlàvem de la necessitat que tenim de compartir la nostra Fe, malgrat ser una cosa tan íntima i difícil de transmetre. Ell em deia que no podíem oblidar-nos de la necessitat humana de viure en comunitat, de saber-se que pertany a un grup. Li he dit que potser sí, que mirat d’aquesta manera potser per això seguíem sent del Barça malgrat perdre. Però què voleu que us digui, escoltant el silenci eixordador de l’adoració que hem viscut avui amb unes mil persones, us prometo que la comunió sense paraules dels que allà s’hi trobaven, era inexplicable.
Aprofitant que ja hi som tots, després de sopar hem fet una mica de reunió per explicar com serà la setmana. Se’ns ha parlat de la Gospa (la verge) i ens han remarcat que avui no esperem saber-ho tot. Que al final, tot plegat és un procés per acabar entenent o no el secret de Medjugorje. Conèixer la nostra veritat passa per mirar-nos endins i entendre el què ens diuen des de fora. I, avui, tot just arribem.
Merilanding per la vida 