Aquesta nit ha estat curta de son. Les anades i vingudes dels adolescents ens han deixat amb un total de quatre hores a tot estirar de son continuada. Val a dir que els pardals comuns i les orenetes cada matí es barallen cantant apassionadament i ens desenganxen dels llençols ben aviat.
Avui l’esmorzar ha estat d’estil romàntic. Només en Xavi i jo. L’Arnau, quan ja érem esmorzats s’ha aixecat esperitat amb la por del faig tard, faig tard. S’ha vestit d’una revolada, ha agafat la bici i pedalant cap a Can Parera. Aquests dies estan sent especialment intensos. La temporada alta és d’alta tensió laboral, també. Quan dic intensos, perquè us feu una idea, vol dir servir uns dos cents menús al dia després d’uns tants esmorzars de forquilla. I quina forquilla tu. La brasa s’alimenta amb galtes de porc, xuies, peus de porc, botifarra… i competeix amb els guisats estrella: els cargols, el cap i pota, la sèpia amb patates… Ho confesso, alguna vegada ens hem deixat seduir per aquest bé de Déu amb l’excusa d’anar a veure el nen.
L’smothie del dia l’ha fet el Xavi mentre jo acabava de publicar el Merilanding, era verd. Hi ha posat kiwi, api, espinac i advocat. No està mal. Ens el bebem una mica amb la fe que ens alliberarà de les toxines i, encara que arrufem el nas, que no ens posarem malalts. Tot cap dins.
Ens ha costat sortir de l’apartament. L’slowlife s’ha apoderat de nosaltres, comencem a notar l’efecte de la descompressió a la què estem sotmesos durant l’any. Res a fer, a pensar, a decidir… allibera. Hem anat a la piscina i hem deixat que la vitamina D s’endinsés ben endins de nosaltres. La pell calenta contrastava amb una aigua que després de dues nits a vint graus i un dia de tramuntana ens ha quedat fresqueta. A mi em costa tirar-me a l’aigua. Sempre dic que soc de secà i el que em passa és que no m’agrada el canvi de temperatura a no ser que la calor m’estigui ofegant. Jo m’he assegut als graonets de la piscina i ell es remullava tot sencer. Després hem gaudit de la conversa. Hem arreglat el món unes quantes vegades, el nostre, és clar. Hem parlat dels nens, de les normes que hem d’establir i ens hem mirat als ulls, sense pressa i ens hem reconegut l’amor en l’altre. Aquest que ens uneix des de fa més de 30 anys. Crec que soc una dona afortunada perquè em vaig casar amb el meu millor amic. Aquell amb qui m’agrada compartir-ho tot, el que és capaç de posar-te al límit per quan estàs a punt d’explotar, amb una ximpleria, t’allibera de la mala llet i et trenques de riure. Aquell que et segueix en tota bogeria, que no és poca. I el que sempre està disposat i disponible. Amb ell no hi ha secrets, ni postures, ni exigències. O sigui que encara que vulgui que em tiri a l’aigua sap que no ho faré de primeres… de vegades a la segona o a la tercera aconsegueix convèncer-me.
Avui hem dinat macarrons i hem fet una senyora migdiada. No m’he estirat al llit però crec que he fet el rècord de l’estiu: dues hores completes.
La tarda tenia el mateix vaivé que el matí. L’avorriment es feia present i just en aquell precís moment he mirat la taula de centre i abans que m’engolís la desídia he agafat la polidora del Lidl, he posat paper de diari a la taula de la terrassa i he mirat de front la meva nova missió, el meu projecte de restauració.
Restaurar és una activitat que t’aporta molt més del què en treus. Restaurar és veure en l’objecte l’art que t’ha precedit, les mans que l’han tractat i l’estima que hi ha posat. Aquesta era una taula d’una fusta pintada de blanc per algú que li va voler donar un toc diferent. Va deixar el sobre amb un color natural de fusta mentre que la resta es va pintar de blanc. Aquest blanc, que ja és trencat, és el que em va portar a reparar-la. Mirant-la de ben a prop, he vist el detall del que està fet malbé i potser, fins i tot, he descobert que aquell blanc era per tapar alguna malifeta d’algun nen que l’havia escapçat ratllant-la. Si la pintava de blanc, segur que no es veuria. Devia pensar.
He après com anava la polidora i, a mida que el paper de vidre aixecava la pols per on passava he sentit l’olor de la fusta que m’ha transportat als dies al costat del meu pare. Quan li atansava les eines i l’ajudava a fer els mobles o els seus projectes de fusta. Potser per això aquella olor m’ha portat a la nostàlgia de dies passats. Polida i vernissada he plegat. Cal deixar marge per altres dies desidiosos que segur que l’estiu ens depara.
Ens hem decidit per anar al Xiri i hem gaudit de pràcticament tota la família Trona. La meva amiga, Marina, em va obrir les portes de la seva família fa més de 30 anys i des de llavors me la sento una mica meva. Són una família com n’hi ha poques. Els uneix una cola que és difícil de fer. Quan veig a la Maria, la matriarca, que ahir en feia 83, penso en quin deu haver estatA el seu secret i que m’agradaria tenir-lo. I, mentre li cantaven una cançó de llagrimeta del Dyango, la mare, sentia una enveja profunda i saníssima. Arreplegats al seu voltant li feien bufar les espelmes, però ella ja no va demanar cap desig, perquè al capdavall se li havien acomplert tots.
Merilanding per la vida 