Merilanding d’estiu. Dia 4

Sembla que la conversa d’ahir amb els adolescents ha fet efecte. Avui hem pogut esmorzar tots quatre i hem planificat una mica les 24 o 48 hores següents. No em considero una persona metòdica i m’agrada de tant en tant improvisar, però mareta meva aquesta joventut. Amb això dels mòbils que poden dir on són a cada moment i notificar-ho a qui sigui, la seva vida és un autèntic fluir. Això sí, els pares i les mares anem de bòlit intentant agafar l’aigua amb les mans. Que si ara sí que venim, que si ara no, que si volem anar a tal lloc, que si la Maria diu que no, doncs no hi anem… Mireu si flueixen que de vegades la norma del grup la posa un únic progenitor. L’únic amb forces que ha estat capaç de lidiar una batalla per l’hora de tornada a casa. Aquest és el maldecap de l’estiu. Que si els dies de cada dia a les dues màxim, que si per vacances cada dia son dissabte, que si total estem aquí fora ja entrarem… Si per ells fos cada dia tornarien a les quatre de la matinada o es quedarien a veure sortir el sol.  Què deu tenir la nit…

L’smothie d’avui ha sortit horrorós, però continuem tenint fe. En Xavi m’ha proposat d’anar a la platja i no he perdut l’oportunitat de dir que sí. És el que més m’agrada del món, però entenc que a ell això de la sorra fina i de l’aigua salada i de caminar pel desert de dunes per arribar a mar se li fa bola. Així que li he tornat el convit proposant-li que en comptes de Sant Pere Pescador podríem anar a l’Escala, a la platja del Port d’en Perris.

Quan la meva mare vivia i els nens eren petits veníem a passar uns dies de vacances a l’Escala. No teníem apartament i ella ens acollia a tots quatre, amb les nostres maletes, cabòries i tràfecs. Com que el fet d’aparcar a l’Escala ja era un problema llavors, quan ho fèiem, decidíem no tocar més el cotxe. Tot el que volíem ho teníem a l’abast. Platja, súpers, passejos, gelats i basars xinesos on comprar joguines de platja pels nens. Així va ser que ens vam anar aficionant a aquesta platja, que li dèiem de les barques, perquè no fa molts anys encara podies veure alguna barqueta de pescador a la sorra.

És una platja incòmoda, potser per això la majoria prefereix la platja gran. En comptes de sorra hi té pedres. No es pot clavar bé l’ombrel·la i la seva forma de lluna enclotada enmig de la vila, et deixa a la vista de tots els passejants del voltant. Però a nosaltres ens encanta. És petita, és distreta i és molt neta. Amb això quasi ho tenim tot.

Anar a la platja, sempre ho dic, és un exercici d’observació social contemporani. A cada temporada, nous hàbits, nous banyistes, nous biquinis, noves dèries. És clar que depèn de la platja i de l’hora hi trobaràs un tipus o un altre de persones. Però seguint el meu estil de vida, us diré que la tendència ha canviat molt en les noies, però s’ha mantingut intacte en els nois, que l’únic que els ha passat és que han perdut pèl respecte a anys anteriors. Ara la majoria van depilats. Les noies han vist disminuïda la roba de bany. Ara, excepte les que tenim una edat, van ensenyant les galtes del cul amb una calceta que jo, particularment, trobo incomodíssima. Abans totes les persones es disposaven de cara a mar. Asseguts a la cadira o a la tovallola, però mirant al mar. Ara trobes força persones d’esquena a l’aigua i de cara al sol. Les cadires s’han anat fent petites fins a trobar l’invent de l’estiu. Una estoreta amb respatller feta de loneta que no pesa i que a sobre eporta incorporades dues butxaques per a deixar el mòbil i les claus. Fantàstic.

Per anar a aquesta platja és necessari els escarpins, en cas contrari has d’estar disposat a fer el trajecte fins a l’aigua com si estiguessis caminant per sobre una catifa de pedres roents. Una dansa la mar de còmica que fa les delícies de tot espectador, que com nosaltres, juga en una aposta interna si aconseguirà tocar l’aigua sense caure abans a terra.

Com que estàvem a l’Escala, hem passat a buscar el peixet de l’Emma. Que, evidentment, no ha sortit de l’aigua en tota l’estona. La Martina l’ha acompanyat i s’ha deixat endur per la fascinació de veure els peixos, els crancs i els caragols de mar amagats en les roques del voltant. Anaven i venien per ensenyar-me els caragols amb paguroïdeus, ermitaños en castellà. Elles han competit en una batalla desproporcionada per quedar-se amb la seva closca i l’han guanyat, és clar.  Fent aquest merilanding us he de dir que ara em fa llàstima, jo que em pensava que eren els depredadors dels caragols amb l’ànim d’okupar cases alienes i resulta que no, que només aprofiten les que han quedat buides.  En fi.

Quasi a les tres hem tornat a casa, hem dinat a les quatre i fins a les set no hem tornat a sortir. L’Arnau tenia problemes per tornar amb bici amb els tres melons que li ha regalat un client. Així que he anat a buscar els melons i a comprar que demà tenim convidats i canviarem l’arròs per unes mandonguilles amb sèpia.

Hem acabat el dia com l’havíem començat. Amb els quatre a taula. Estant a la terrassa t’adones que no ets l’únic ésser viu del planeta. Sents els mussols comuns xisclar. Les tórtores intentant agafar el son i no caure de l’arbre, els bernats pudents, i avui, el dia m’ha regalat una cuca de llum. El ventilador l’ha portat fins a la taula i l’he agafat amb cura esperant que m’obsequiés amb una espurna del record de quan les anàvem a trobar al jardí i les seguíem fascinats sense saber si era un animal o un encanteri. Això és perquè, de vegades, només la nit et permet veure la màgia.