Tot i que ens semblava que la conversa amb els adolescents havia donat el seu fruit, aquesta nit tampoc l’hem pogut fer d’una tirada. Això ha comportat un càstig i una mala cara que ha durat, ben bé, mitja jornada. Però ja estem immunitzats.
El pla d’avui era complet. En Jordi i la Ta venien a passar el dia a Albons. El teatre ens va unir i després va venir Medjugorje i els karaokes i… tantes altres coses. Ell és advocat, ella mestre d’educació infantil. Són d’aquella gent que te la fas teva de seguida, perquè tenen bon sentit de l’humor i converses que no te les acabes. En Xavi, que és el més organitzat, ja ens havia fet l’horari. A grans trets venia a ser: remullada, dinar, remullada, visita cultural, soparet i llestos. Així que ens hem posat en marxa.
El meu plat estrella és l’arròs, em surt bo i li tinc la mà trencada. Però de tant en tant, surt la xef que porto dins i em llenço amb altres propostes gastronòmiques. Les mandonguilles en sèpia són un plat que també em surt bo. Els plats de mar i muntanya són els meus preferits. El contrast entre la terra i el mar em fan viure més intensament aquesta terra que estimo, l’Empordà.
Quan l’altre dia vaig comentar a uns amics que tenia traça per a cuinar les mandonguilles amb sèpia, un d’ells, en Roger Ruppmann, que és il·lustrador i està preparant un llibre de receptes, em va demanar que li anés fent una mica el pas a pas perquè pogués extreure la informació necessària. Així que mentre feia el plat m’anava gravant, rotllo influencer, i m’he sentit una mica dins d’un programa de cuines. He pensat que seria una bona proposta per l’estiu. Anar a veure personatges que durant les vacances et fessin el seu plat estrella. En fi… coses que penso.
La flaire anava omplint tots els racons de l’apartament quan han arribat. De seguida ens hem posat a xerrar per posar-nos al dia. El Xavi ha fet els gintònics d’aperitiu. Quan els convidats han de conduir és millor començar forts i anar suavitzant la ingesta a mesura que passa el dia. Aquesta estratègia quasi deixa K.O. a l’amic Jordi que després de dinar ens ha demanat un parell de paracetamols.
Durant el dinar, hem aprofitat que en Jordi és de lleis i que li agrada el teatre per fer un judici sobre la situació d’ahir que ens ha portat a tenir la Martina amb mala cara unes quantes hores. Ella tenia els seus arguments (que bé argumenta, la tia!) i jo els meus. Ell feia com si fos el jutge. Ha estat molt interessant i divertit. Però sobretot ha servit per treure ferro i suavitzar la mala maror entre mare i filla. S’ha d’agrair.
Les mandonguilles han sortit d’escàndol!
Després de dinar hem fet una sobretaula mentre el sol ens anava acorralant a un racó de la terrassa. Ens hem anat movent amb l’ànim d’esquivar-lo, fins que en Xavi ha proposat anar a la piscina. La Ta, que és com un peix, de seguida ha dit que sí en el precís moment que en Jordi ha demanat un paracetamol. En aquest sentit, no estan gaire sincronitzats.
L’aigua de la piscina, la temperatura i la conversa han estat una delícia. L’Arnau s’ha afegit a la festa amb gust. Acabar el dia de feina, rebentat, només es remunta amb una bona remullada.
La visita cultural del vespre ens tallava una mica l’ambient, però per vacances no pot ser tot hi, hi, hi, ha, ha, ha, també hem de deixar espai per la cultura, hem pensat. Així que hem anat a Sant Miquel amb l’ànim de conèixer la història del pont que mai es va arribar a construir, però que se’n va documentar la seva dotació econòmica. Una mica la història del corredor del Mediterrani, però de fa set-cents anys. A Sant Miquel de Fluvià hi havia una abadia, les restes de la qual, entre elles l’església, fa molta patxoca. Recorda al Monestir de Sant Pere de Rodes, però més modest. Sorprèn trobar aquesta joia amagada en mig d’un poble tranquil d’interior que a més a més té una estació de tren.
Tot anava bé, la xerrada es feia dins l’església i anava a càrrec d’un arqueòleg que ha participat en la recuperació de les restes arqueològiques del Monestir. Segurament és millor arqueòleg que conferenciant, però no estàvem allà per jutjar-lo. El cas és que després de més de mitja hora escoltant detalls sobre la inscripció, la família tipogràfica, el material i l’any, del pont només havíem sentit parlar una vegada i de passada. Ens ha estranyat força, ja que la xerrada portava de títol: El pont de Sant Miquel. Però allò semblava més aviat una classe de disseny tipogràfic barroc. Quan ens hem aixecat dels bancs per atansar-nos a les inscripcions esculpides a la pedra, ens hem il·lusionat pensant que ara sí, seria el moment, de saber la història darrera el pont. Però ni així. Aquell senyor encara parlava de l’interlineat, de les pautes, les lletres i les abreviatures que usaven, que les ha comparat a l’habilitat actual de fer un tuit. És clar que no usa Twitter. Però del pont ni rastre. Ens ha agafat el riure. Hem sortit a l’exterior i encara que la gent s’estranyava continuaven escoltant-lo. Potser el refrigeri al final de la visita hi tenia alguna cosa a veure. En Xavi ha tret tota destresa i amb molta perícia ha acorralat al conferenciant, com si fos un paparazzi per formular-li totes les preguntes sobre el pont. Ell contestava que no en sabia res. Semblava un polític esquivant les preguntes a la sortida d’un judici per corrupció. Mentre ell insistia, nosaltres hem anat al Xiri de la Mariona i la Marina. Hem vist que d’allà no en trauríem res, però ens hem endut millor tarda especulant sobre què carai li ha passat al pont i perquè finalment no n’han parlat, que si ens haguessin explicat que l’any 1315 algun vescomte es va embutxacar la concessió.
Asseguts fent unes tapes, la Tati i l’Albert primer i després la Marina i en Pere, s’han assegut amb nosaltres i han fet el relleu natural de l’amistat. En Jordi i la Ta s’acomiadaven de l’Empordà i tornaven a Sant Cugat, mentre nosaltres allargàvem la nit entre més riures i anècdotes. Els d’aquí i els d’allà s’han fos a través de nosaltres i m’he sentit feliç.
La lluna quasi plena ens saludava i nosaltres no volíem acabar la nit. No només per la companyia sinó perquè de tornada ens esperaven tots els amics de l’Arnau i la Martina jugant a cartes a casa. No sabíem si hauríem de requerir els serveis, novament, d’un advocat amic, per mediar entre l’adolescència i uns pares novells que, per primera vegada, tenen fills de 17 i 19 anys.
Merilanding per la vida 