MERILANDING

El futbol de la vida

2017-04-182019-11-19 MERILANDING

No té res que el motivi. A aquestes alçades ja ho ha perdut tot i encara i així, no perd l’esperança. De fet, ja s’havia acostumat a ser el culer de torn. Del quasi. Del quasi aconseguim la copa o la recopa “de España”. Perquè en el transcurs dels anys grisos, el Barça no era capaç de massa res.

Quan es va jubilar, ell, que havia estat metge, va pensar que el món s’acabava amb la mateixa rapidesa amb la que va desar el bisturí per última vegada en aquell estoig de pell que la seva dona li va regalar un any per Nadal i que l’ha acompanyat durant moltes
visites i operacions. La seva esposa encara va treballar un parell de primaveres més (que se li van fer bastant insuportables) i que va aconseguir satisfer amb paciència i una sobredosi inhumana de pel·lícules de ciència ficció a tothora esperant notícies fresques de l’exterior. Vivia en format telenovel·la el que li explicaven. Semblava, certament, que el dol s’anava passant amb el compte enrere que el seu cos i ànima clamaven incessantment perquè finalitzés l’agonia de la separació i la llibertat absoluta de poder viure plenament sense pensar en res. Quin equívoc. Va arribar el dia de les hores perdudes per sempre més quan la seva esposa també es va jubilar. No hi havia res a planificar, però la seva visió de la vida ja no podia fer l’últim esforç d’adaptació. Ja no. Ara, volia planificar on aniria a comprar el pa, on comprar el millor peix i més barat (el sou de metge s’havia reduït fins un terç) o on soparien el divendres amb els amics de Cambrils. Tot estava per planificar.

Tantes hores que semblava impossible d’arribar a acabar el dia. I, revifat de vida, prenia la mà de la seva esposa, amiga, companya i fidel confident, i pujava i baixava, segons bufava el vent. De la muntanya a la mar i de la ciutat al poble. Incansable, va anar perdent la jovialitat i a poc a poc, va ser conscient que la seva passió per cuidar-se podia treure-li el que encara tenia: la vida. Així que va vessar la passió cap a l’indret on tot podia ser, on la ciència ficció era de veritat i on se sentia jove, viu, brillant i ple d’esperança. Envoltat de tanta gent un mai podia sentir-se sol. Bramava els gols i l’enuig quan l’equip fallava, perquè ell se sentia entrenador, se sentia president, se sentia jugador, se sentia culer.

Aquest any, encara s’ha tirat a l’aigua amb 76 anys per esquiar en gèlid mar de l’hivern,
ha esquiat a la muntanya un parell d’horetes amb el cor encongit, a vegades, per por de caure, i ha viscut el miracle de remuntar un 4-0 en contra en la Champions.

L’equip s’ha de renovar i ha de deixar pas als nous que vindran. I ell ho sap, però demà
tornarà al Camp Nou perquè només es viu una vegada i amb el Barça un sempre té
la sensació de no haver-ho viscut mai tot.

#nens #BurkinaFaso #FAR #ONG

Sentir vergonya

2017-03-222019-11-19 MERILANDING

Sé que alguns em direu que això és llei de vida quan acabeu de llegir aquest post. I probablement, és així, però no per això deixo d’indignar-me. Encara sort!

Avui en Patrik ens ha fet un passi de fotos de la seva estada a Burkina Faso amb la intenció de fer un reportatge sobre la Fundació Amigos de Rimkieta (FAR) que té el propòsit d’ajudar a desenvolupar a aquella miserable zona del planeta que només surt a les enquestes per ser el número 183 del ranking dels 188 estats més pobres del planeta.

Ha estat desolador i m’ha commogut l’ànima.

Rimkieta és una barriada d’Ouagadougou, la capital del país. En aquest tros de planeta hi viuen un total de 60.000 persones que ja saben, en el moment que neixen, que probablement no arribaran als 60 anys. Ell, en Patrik, ha pogut viure i sentir que la aspiració dels nens i les nenes d’aquell indret és tenir salut i poder netejar les cases dels homes blancs, que, naturalment, són rics, allà. I aquí la meva ànima s’ha esquinçat en dos trossos, mínim.

Foto: Patrik Herchl

Aquests nens no arriben ni al segon nivell de la piramide de Maslow. És a dir, es passaran la vida vetllant per tenir alguna cosa que posar-se al ventre i una feina, mínima, que els ho permeti. Això és tot. No els interessa res més, perquè no coneixen res més i perquè no tenen futur per a res més. Això és tot. I llavors, en Patrik segueix explicant que si els taxis són de fa 30 anys, que si les bicis són de fa 30 anys, que els camions són de fa 30 anys i que la majoria de coses que tenen és de fa mínim 30 anys. Probablement, perquè algú, commogut com jo, ha pensat que en aquell recòndit indret del món, hi ha algú altre que li farà servei el trasto vell. Però en el passi, sí que hi vèiem altres cotxes. Nous. Altrament, dels corruptes i dels blancs. Tots ells veïns d’un altre barri, és clar. On hi ha electricitat, televisió, wi fi, aigua corrent i fins i tot, piscines. Perquè, és clar, ha de ser difícil aguantar els 46 graus de temperatura mitja. És clar. En aquest altre barri, el ric, hi viu gent d’altres llocs del món, fins i tot espanyols que, atrets per la baratíssima mà d’obra, es dediquen a explotar els pocs recursos que tenen. Ara, per ara, la descoberta de mines d’or hi ha portat nombrosos empresaris, que lluny de veure la necessitat de l’indret, només veuen la necessitat de la pròpia butxaca. Per les imatges i el testimoni d’en Patrick, no crec que hi reverteixin ni un duro del què han guanyat allà, en el desenvolupament de la zona i de la seva gent. I això em sulfura. Com pot ser? En què ens hem convertit? Bé, de fet. No ens hem convertit en res que no fóssim, animals. Som animals i allò és la llei de la selva, o dit d’una altra manera, la llei del més fort. I ara per ara, els diners són els estrògens per marcar pit.

L’única esperança en l’ésser humà està en l’altra cara de la moneda. La d’una gent que, tenint tot el confort de l’Europa desitjada, l’abandonen per ajudar a aquells pobres marrecs sense altra aspiració que la supervivència. Això també em commou i em fa creure que l’ésser humà pot ser simplement generós sense esperar res a canvi i amb l’única satisfacció de rebre la gratitud d’un somriure després d’un bol de llet amb cereals i d’una carta escrita amb les poques paraules apreses per poder llegir el mínim per creure que hi ha món més enllà d’aquella terra, que segons el Patrik, fa olor de cremat.

#xarxa #net #red #social

Teràpia en xarxa

2017-03-132019-11-19 MERILANDING

En aquesta societat avesada al “tot bé gràcies”, costa de trobar el moment d’explicar que estic trista perquè se’m va morir la mare a les mans o preocupada perquè les coses a la feina no acaben de girar rodó o que necessito més estones de pau perquè el temps corre molt ràpid i sento que se m’escapa la vida sense adonar-me’n.

Les noves tecnologies ens donen aquest espai que tot i no respondre a l’estereotip de la intimitat, representen, ja, l’espai vital d’abocador de males sensacions. Mirar a les persones a la cara mentre els expliquem un mal moment no és agradable. No ens fa sentir bé traslladar les penúries als altres. Potser perquè no ens agrada ensenyar la nostra pitjor versió o per allò de “prou pena té tothom”. Així que agafem el mòbil entrem a la xarxa i ens alliberem amb un missatge al facebook o al twitter o evoquem una imatge al Instagram. N’hi ha que són explícits, n’hi ha que son el·líptics, però les xarxes s’omplen de missatges terapèutics creats a partir de les males passades de la vida.

Ens sentim recompensats amb una simple resposta o, fins i tot, amb un like. Potser per això les xarxes enganxen. Perquè representen ser l’espai vital que tot ésser humà necessita: el contacte.

I sí, és cert que no ens podem abraçar en persona, no podem fer petons a la galta vermella i humida del qui plora, no podem atansar el mocador de paper a aquell que ho necessita. No podem. Però sí que podem saber com estan. Podem mirar les xarxes per assaborir la nostra curiositat en vers els altres o saber com estan els nostres.

I si els vostres son opacs, sempre podeu mirar quina cançó escolten a l’spotify.
Això dóna pistes de quin és el seu estat d’ànim immediat. Una oportunitat més per
agafar el telèfon i preguntar: què tal com estàs? I saber que el “tot bé gràcies” només formarà part de l’entreacte del que escriurà a la xarxa més endavant.

#mare #2016 #adéu

Buff! 2016, un any que recordaré la resta de la meva vida.

2016-12-292019-11-19 MERILANDING

Buff! Quin any! Si us he de dir la veritat és que fins que no s’ha mort la meva mare no he estat massa conscient de com passa la vida. De ràpid, vull dir. Des de fa 3 anys, crec, que faig un balanç del meu any. El faig públic i és una bona manera de repassar l’important de l’any. Del que és important versus el que no ho és.
Aquest, doncs, ha estat un bon any per aprendre el que és important del què no.

També he hagut de veure com expirava l’últim alè, la mare, per adonar-me que la vida està plena de canvis i que s’han d’entomar de la millor manera que un sap. No cal exigir-se. L’ésser humà sempre és un animal d’hàbits que s’acaba acostumant al
canvi, encara que costi. Així que no cal forçar-lo. Cal respectar-lo. I això que aquest any he canviat de feina per voluntat pròpia!! Però en el fons, aquest no ha estat un gran canvi. Total, treballo per a viure i viure no he deixat de fer-ho.

Ni tant sols m’he adonat com n’és d’important de perdre una part de mi mateixa, fins que no he perdut aquella part del meu ésser que es diu mare i que transpira per milions
de porus de la meva pell. I això que aquest any he perdut la vesícula. Unes pedres em feien nosa. I la vesícula, doncs… què voleu que us digui. La vesícula no acaba de servir per a res. O això m’han dit els metges amb certa desídia.

Així que el 2016 serà recordat com un any important. Un d’aquells que no oblides. Com l’any que vas fer el primer petó, com l’any que vas començar la carrera, l’any que et vas
casar, l’any que vas tenir el primer fill o l’any que va néixer la segona filla. El 2016 serà l’any que la mare va decidir marxar, ara sí, definitivament de la meva vida.

Els que em coneixeu sabeu que sóc una rara avis que creu en Déu, en el cel, en la bondat de les persones i la misericòrdia. Per això us dic que acabo l’any bé. Contenta. Encara que tinc la tristesa egoista que m’acompanya de la mort de la mare, estic feliç per ella. Ella estarà millor on és ara. En el fons, ella no suportava la idea de fer-se gran, així que li desitjo un bon viatge i que aprengui a viure de nou. Que li serà fàcil amb tots aquells que
ella admirava i que han volat al seu costat, com en George Michael! Haha. Si
sabessis que t’has mort el mateix any que la Muriel Casals, que en Bowie, en Prince,
en Leonard Cohen (tantes vegades te l’havia sentit cantar) o en Manolo Tena… segur
que riuries i em diries ¿veus? “El muerto al hoyo y el vivo al bollo”.

Aquest 2017, et faré cas. Miraré de treballar menys i gaudir més, encara que em costi. Procuraré dedicar-me només a allò que em faci feliç i espero trobar la pau que em permeti viure sense tu, però sense tristesa. I sí, no m’oblido, et dec un llibre.

Uncategorized

Aprenent de ploramiques

2016-12-052019-11-19 MERILANDING

I el cor se li estrenyia a mida que el somriure creixia. La seva generositat no li permetia deixar-se veure decaiguda. Ningú l’havia ensenyat a plorar i ja, a la seva edat, se li feia difícil buidar els ulls. Res semblava que l’afectés, res. Somniava tranquil·la i tot girava sense cap obstacle, però el cor se li empetitia, se li deformava i en aquell instant, aquell instant on les coses sembla que ja han tornat a lloc la guspira es va encendre dins el seu pit. Res era important, només que la vida se li escapava abans que deixar caure una llàgrima.

Un dia, el simple dia que hagués pogut marxar, va aprendre a plorar. Els ulls, d’un blau intens, supuraven llàgrimes petites que regalimaven galta avall, entre els plecs de l’haver viscut. El blau, ara més intens, s’entretenia a buscar alguna part nítida en la seva visió aigualida.

A la seva edat, tant havia fet, i ara quan el temps sembla una broma de mal gust. Quan les hores retroben la lentitud de la petjada jove, ara, sentia que res havia tingut sentit. Res no tenia més que allò que estimava i malgrat la seva raó, les llàgrimes que ara brotaven li demanaven que cridés, que clamés al cel que volia estar amb ells, els seus fills estimats. Aquells per qui va donar la vida. Però el crit era d’ofec, quasi no respirava i s’entretenia a teixir records mentre el cor bategava descompensat. Sentia un dolor punyent on les històries neixen.
Però feia tant de temps que havia oblidat el sentir per por a fer-se mal que no va saber-se copsar el perill. I el cor es partí del dolor acumulat en el cervell. Si mai tornés a néixer… en una altra època…amb uns altres pares…amb uns altres dolors…amb unes altres històries…si fos, per un instant, això possible…

Per a tu Paquita. Mai és tard per aprendre, ni que sigui a plorar.

#MartinaAlemanyCasas #mares

Torna, siusplau!

2016-11-22 MERILANDING

No ho puc entendre. No ho visc en persona i en canvi és intentar posar-me a la seva pell i el cor se m’esclafa en el puny que el prem sense pietat. I no em puc fer a l’idea de com es pot sentir i de les preguntes que li trastoquen el senderi. Per què ella? Per què a mi? I sense gana ni ganes de viure m’imagino que segueix vivint amb l’alè que li dóna l’esperança i només amb l’instint de supervivència que té com a mare. I es pregunta per què no ha estat capaç de transmetre-li l’amor cap a ella mateixa, per què no ha estat capaç de fer-la créixer en l’autoestima i per què? Per què un altre vegada? Per què ha tornat, la vida, a sebar-se amb ella? Per què no pot deixar de viure, que és el que voldria en molts moments… Per què? I plora, plora perquè l’ànima se li trenca en bocins desgarrats a cops de singlots. I intenta mantenir la fe, l’esperança… Més preguntes li volten en una altra direcció: quants dies podrà aguantar sense menjar, sense una mica d’aigua… no molts. I resa allò que havia oblidat i es dirigeix amb un Déu Meu a Aquell que tan se li’n donava. Oblidat i ara tan necessitat. I espera rebre la calma on no hi ha consol. Intenta aparentar normalitat i en el fons del seu cor només hi ha desesperació. No sap si podrà amb això, no ho sap. Però què li queda? Ha de seguir perquè l’exemple és important per la seva filla. Ha de fer-se forta i que ella vegi que no defalleix. Ha de ser valenta perquè ella ho pugui veure i se n’empalti. La seva filleta. La seva pobre filla… Espera que torni i espera abraçar-la i espera plorar amb ella i espera estimar-la amb la seva maleïda malaltia perquè ella és carn de la seva carn. Una mare pensaria tot això i patiria tot això si la seva filla marxés. Només desitjo que les filles del món que marxen de les mares ho llegeixin. Perquè el dolor és massa gran per tot l’amor que guarda una mare per elles.

Uncategorized

Mare

2016-09-06 MERILANDING

I la fragilitat de la vida arriba sense avisar, colpidora, destructora i desafiant. Si hi ha demà, no és fàcil mereixe’l. Costa deixar-se anar i fer que l’últim alè arrenqui el vol definitiu. No és fàcil quan la vida, encara jove, s’escapa entre els dits com l’aigua clara del riu. No sé què serà demà però la mare ja no hi serà. I amb la mateixa generositat amb la qual ens va donar la vida, marxa havent infundat la necessitat de deixar-la fugir. No hi pot haver pressa. El tic tac és lent, molt lent i quan l’esperança és morta i ja no queda res i estimar és deixar anar, el temps fatiga les entranyes dels fills. Els que un dia vas engendrar. Adéu mare infinita. M’enduc el teu rostre que m’acompanyarà fins el meu últim alè i em recordarà quan fràgil és la vida.

#Olot #SantaMargarida #volcans, #Vacances #estiu #summer #holidays #Collsacabra #Cantonigròs #Dietari #Merilanding #MeriPlana

Merilanding al Collsacabra dia 10… autèntic!

2016-08-15 MERILANDING

El dia ha despertat més aviat del què
acostumem durant les vacances, però la fi s’ho valia. En Dani Planàs, company
del partit Demòcrates de Catalunya, ens havia proposat una excursió amb la seva
família per conèixer els volcans de la Garrotxa. A mi i a l’Arnau ens feia
especial il·lusió, jo perquè malgrat que he arribat als 40, no els havia vist
mai i l’Arnau perquè li havien recomanat a l’escola, després de dir que anava a
passar uns dies a prop d’Olot durant les vacances.

El cas és que Olot estava ple de gom a gom
perquè avui dilluns fan mercat setmanal. Dilluns passat ens va dir l’Ignasi que
ell hi anava a buscar els tomàquets, crec, i que la gent d’Olot hi anava molt d’hora
a comprar. Doncs avui se’ls hi havien enganxat els llençols perquè a dos quarts
d’onze la plaça estava “abarrotá”, com deien aquells.

L’excursió comença en un parking que sembla un
àrea de servei. Després enfiles un camí que et sembla que dugui a dues masies. Una
vegada passades, el camí es fa més costerut i relliscós, de fet, més d’un ha
reposat el cul a terra sense voler-ho.

La vegetació és tan frondosa quan entres a la
fageda que sembla que siguis en un altre lloc. No ho sé. A la selva negra, a
Irlanda… I llavors he sigut conscient que potser en comptes de sortir tan fora,
potser hauríem de fer més país. He repassat mentalment, mentre pujava pas a pas
el camí infestat de fulles grogues, els llocs que em manquen per veure de
Catalunya i que em faria gràcia… el delta de l’Ebre des de terra (per mar ja
l’he vist), la Vall fosca, el mercat de Calaf…

A mig camí hem pogut veure un allotjament de
Turisme Rural que ha resultat ser d’un parent d’en Jordi, un altre Demòcrata
que s’ha afegit a la trobada després de dinar amb la seva mare Maria. Avui era
el seu sant. No hi hem pogut entrar però quan hem arribat al vell mig del
cràter l’hem vist en tot el seu esplendor i ens hem preguntat com es deu veure
el paisatge des de la casa estant.

Una vegada al mig, just a l’ermita de Santa
Margarida (en olotí, Margarita) hem pogut observar com al nostre voltant s’aixecava
la vegetació i et feia sentir com en mig d’un plat de crema de verdures. (Per cert, hi havia una Pokeparada)

El sol apretava de valent. Ens hem fet la foto
de rigor i hem decidit anar passant fins la propera visita, no sense saludar a
uns fans del Xavi. De veritat és que per recòndit que sigui el paratge, sempre
hi ha algú o altra que segueix La segona hora. I com diu el Xavi, gràcies i que
no ho deixin de fer mai perquè sinó malament rai.

Com que encara era prou d’hora per anar a
dinar hem fet temps visitant un altre volcà, el Croscat. Aquest tot i no ser
tan espectacular et permet veure com és per dins un volcà. També té un accés
molt agradable de passeig envoltats d’un paisatge meravellós i amb moreres i
moreres al voltant del camí que han fet les delícies de la Queralt, l’Arnau d’en
Dani i l’Arnau i la Martina nostres.

Visitats els volcans hem anat a dinar en un
càmping que ha permès banyar-se i jugar als nens, mentre nosaltres, els grans,
canviàvem el món. I probablement hi havia molt a canviar, perquè la sobretaula
ha durat fins les 9 del vespre. Política, país, gent i el nostre partit han
estat els temes centrals. I és que els Demòcrates de Catalunya som apassionats de
la política i d’allò pel què treballem. Autèntics Demòcrates.

PD: Gràcies Dani Planàs i Adriana per haver-nos fet de guies i per aquenta jornada taaan xulaaa. Encantats autèntics. Volcànics!

Normal
0

false
false
false

ES-TRAD
X-NONE
X-NONE

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-priority:99;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:Calibri;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-language:EN-US;}

Uncategorized

Merilanding al Collsacabra dia 8 i 9… feina i salut!º

2016-08-15 MERILANDING

Amor, dinero y salud… deia la cançó que era
el més important a la vida. Doncs aquests dos últim dies han servit per
adonar-me que en realitat l’amor no és res sense salut i la salut sense diners
és més precària.

El dia d’ahir va començar a Tavertet. Allà hi
havia qui ens esperava, l’equip de La Segona Hora. Una trobada estiuenca que
permet viure’ns sense pressions, amb el cor obert i amb amistat. Això és
quelcom difícil de trobar entre amics, però encara ho és més amb els caps. Per
això envejo el que Jair, Quim i Xavi han aconseguit aquests 17 anys junts. No cansar-se els uns dels altres, per
exemple.

Un banyet a la piscineta, agafar gana i
barbacoa. I jo vaig afegir-hi migdiada passada de voltes. Una migdiada que quan
aconsegueixes fer-la et fa sentir fatal. Bé, tu estàs de conya, però el teu “pepito
grillo” particular et diu que allò no ha estat el correcte.

Així que el dia es va acabar més ràpid del
normal.

Avui, en canvi, el diumenge permet tornar a
centrar-se amb la rutina. Hem anat a missa i ens n’hem anat a Figueres. No a visitar el
museu Dalí, sinó a la meva mare a qui la salut no l’acompanya en els últims
temps. Tampoc s’ha cuidat, val a dir, però ara que la veus feta un pollet, no
et queda ànim per retreure res. Ningú és perfecte. Quan l’he vist a l’Hospital
amb la mascareta d’oxigen m’ha fet llastimeta, la veritat. I tot i que en
aquell moment només em venia al cap dir-li quan absurd era la situació que es
trobava, només m’han sortit paraules de comprensió i estima. Crec que en el
fons és l’únic i el millor que puc fer.

Alhora de dinar hem anat a un “antro” prop de
l’hospital que ha resultat ser espectacular, tret de la síndria en mal estat,
tot estava BONISSIM.

Al cap d’una estona ens hem retrobat amb el
Carles i els nens. Mha fet il·lusió veure’ls i he sentit nostàlgia d’estius
passats que passàvem bastant plegats. Ens hem posat al dia i això crec que ha
animat a la mare. Al final del dia havia arribat a 94 de saturació d’oxigen en
sang.

Tornant sabíem que teníem una cita pendent amb
la Nuni i el Miquel que havien organitzat un concurs de pintxos. Però finalment
ho hem posposat. Estàvem cansats, arribàvem tard i no teníem res per sopar, per
això la Nuni ha decidit fer-nos uns MACARRONS boníssims ( he de dir que eren
obra del Miquel i en Lluís), una amanida i hem acabat el dia amb un gin tònic
que m’ha sentat d’escàndol.

Demà més, que no sé si sol. Ens espera una
excursió a OLOT amb Demòcrates de Catalunya que ens portaran a visitar la terra
dels volcans.

Normal
0

false
false
false

ES-TRAD
X-NONE
X-NONE

#Vacances #estiu #summer #holidays #Collsacabra #Cantonigròs #Dietari #Merilanding #MeriPlana

Merilanding al Collsacabra dia 7…swing!

2016-08-132018-01-26 MERILANDING

El dia, sense visites, començava amb la tranquil·litat
que es respira en aquest indret rodejat de cingleres. Hem esmorzat i hem deixat
que els nens es despertessin més tard. La Dolça i el MacGyver ens miolaven per
sortir al pati i així que hem obert la porta han sortit com fugint del mateix
dimoni. Al cap d‘una estona hem tornat amb els deures. Avui millor. Al cap d’una estona, ja hem sentit els primers
copets a la finestra. La casa on estem, dóna a la plaça de l’església. És una
planta baixa i no tenim timbre que funcioni, això vol dir que les visites han
de picar el vidre perquè ens n’assabentem. Era l’Abril, l’Alba, en Ton i l’Aniol
que venien a buscar a l’Arnau i a la Martina per anar a fer cabanes al costat
del riu, seguint el camí dels enamorats. Un camí que, de veritat, enamora. Us
el recomano a la tardor, però sempre és una meravella fer-lo. Això ha servit per afanyar-se a acabar els
deures. Amb un tres i no res ja estaven i han anat a trobar-los. I ens han
deixat sols a casa fins el migdia.

Hem sortit a passejar. Què estrany em resulta
passar unes vacances sense mar. Hem fet una volteta i m’he adonat que ja estic
plenament aclimatada als 1000 metres d’alçada. El sol era calent però la fresca
també es deixava sentir. Una combinació molt agradable a la pell.

Seguint amb les festes inacabables de Cantonigròs quan encara quedaven 30
minuts pel concurs de macarrons (de la iaia) hem decidit presentar-nos-hi. Bé de
fet, s’hi ha presentat en Xavi, jo he fet de pinxe. La nostra recepta podríem dir que ha estat un exercici d’improvisació
que ha sorgit del record d’uns macarrons dolços que en Xavi menjava de petit, i
de la cuina de l’aprofitament que hem après de l’Ada Perellada. Els macarrons
fets amb tomàquet i préssec caramel·litzat no han obtingut el primer lloc, però
no han deixat a ningú indiferent. Després d’un tast accidentat on tots els
macarrons de tots els participants han anat per terra, ha guanyat una recepta
tradicional. Té tot el sentit del món a jutjar pel nom del concurs: Concurs de
Macarrons de la iaia.

Alhora de dinar tampoc hem tingut nens que han
anat convidats a casa de la Laia i l’Ignasi. Així que una amanideta i tips amb
els macarrons que hem tastat hem fet una migdiadeta bona.

A les 19h era el curs de swing que feien
perquè la gent aprengués quatre passes bàsiques i no fer el ridícul espantós
aquesta nit, durant l’orquestra de swing que visitava el poble. M’ha semblat
molt bona pensada per part de l’organització de la festa que hagin unit
activitat amb concert. Ha estat molt divertit tornar a ballar amb en Xavi. I després de molt insistir no s’hi ha pogut negar. Avui ballaríem sí o sí swing. Ens
ho hem passat molt bé i hem suat, o sigui que exercici també n’hem fet.

He tornat a casa, hem sopat i hem fet temps
per anar a l’envelat a posar en pràctica la nostra destresa de peus. Com que hem hagut d’esperar més de ¾ d’hora
que comencessin (la puntualitat no és tret característic de la zona), els nens
han quedat adormits a la taula. Així que ha començat, hem fet 3 balls. Hem
estat conscients que encara ens queda entrenament a fer i hem marxat. Demà
tornem a Tavertet, s’hi preveu Festa Grossa i moltes visites.

Normal
0

false
false
false

ES-TRAD
X-NONE
X-NONE

#estiu #vacances # summer #familia #Collsacabra #nens #holidays

Merilanding al Collsacabra dia 6…vuit!

2016-08-112018-01-26 MERILANDING

Si ahir el dia va acabar amb una excursió,
avui el dia ha començat amb una festa. A les 9 del matí ja érem tots dempeus.
Com que l’avi ha estat el primer en llevar-se ha anat a buscar esmorzar. Tots
hem pogut menjar croissants. Els uns els han sucat amb el cafè amb llet, d’altres
l’han obert i s’hi ha posat pernil, i d’altres l’han saborejat amb els ulls
tancats. Com si fos el més bo del món en aquell moment precís.

Una vegada esmorzats, la Martina m’ha demanat
si podia anar-se’n a comprar xuxes amb els dinerets que tenia. Avui no li podia
dir que no. Avui era el seu cumple. Ha agafat la bicicleta i avall que fa
baixada. Si us he de dir, la Martina ha resumit molt bé el dia amb una frase
que li ha dit a la tieta Mònica quan l’ha trucada: Avui he sortit, he entrat,
he sortit i he entrar i així tot el dia! – Això és Cantonigròs i sobretot quan
són festes.

A mig matí hem tret les taules i les hem
parades a sota el til·ler. Per fer una mica de festa, hem fet un gran dinar. L’avi
ens convidava a dinar però com que coincidia amb la visita de l’Horàcio i la
Teté (amb l’Elena), hem decidit convidar també a la Nuni i els nens i demanar a
l’Ignasi que ens fes un d’aquells arrossos de cabreter, amb salsitxa i calamar
a la llauna i força verduretes. La Nuni s’encarregava del pastís i n’ha portat
dos que eren deliciosos. De fet, tant la Teté com la Nuni en saben un pou de
cuinar i la sobretaula ha esdevingut un màster en postres per quedar bé sense
gaire esforç… quin parell.

Quan hem acabat de dinar hem tret el pastís de
seguida perquè és clar, els nens ja tornaven a tenir ganes de voltar i tornar a
tirar-se amb tirolina. (Jo crec que en 6 dies la Martina es deu haver tirat
unes 200 vegades, pel cap baix). L’Aniol, el fill de l’Ignasi, també ha vingut
a fer pastís i es llepava els dits dient: és tan bo!

Està clar que el dia anava de pastissos. Al
poble, avui, en feien un concurs. Tots aquells qui ho volien podien portar-ne
un. L’Arnau i l’Aniol m’han demanat si hi podien participar amb el trosset que
ha quedat d’un dels pastissos de la Nuni… M’han fet una llastimeta… que els
he dit que vale, però que havien de tapar el voltant amb nocilla… com a mínim
una mica de participació en l’elaboració.

Després d’una hora l’Arnau ha tornat amb la
boca plena i dient que no havien guanyat. En fi, no semblava gaire sorprès.

Totes les visites han marxat d’una revolada i
la fresca bona a tornar a cobrir els carrers d’aquest indret del Collsacabra.
Amb la Nuni i els nens hem donat la benvinguda al Miquel, que comença vacances,
amb una truiteta (feta amb els ous de les nostres gallines) de patates que ha
fet en Xavi (és un artista de la truita de patates, us ho dic de veritat).
Després de sopar hem anat fins l’envelat on hem pogut gaudir de l’actuació de
la mitja part de la quina, preparada pels nens del poble. Ha estat molt bé, com
el dia.

Normal
0

false
false
false

ES-TRAD
X-NONE
X-NONE

#estiu #vacances # summer #familia #Collsacabra #nens #holidays

Merilanding al Collsacabra dia 5… festa?

2016-08-11 MERILANDING

Normal
0

false
false
false

ES-TRAD
X-NONE
X-NONE

El dia començava
diferent. La pluja de la nit havia refrescat tan l’ambient que ens hem quedat
sense pujar a Tavertet a la piscina. Això i el fet que avui rebíem les primeres
visites a Cantonigròs ja pronosticaven un dia diferent als que havíem viscut
fins llavors.

Els avis s’han
deixat caure després d’un viatges pel bàltic i quan han arribat han dit que per
aquella zona tan septentrional feia la mateixa temperatura que al poble! Ves
quines coses. Com que estaven cansats de tant caminar hem posposat les
diferents activitats per quedar-nos gaudint de la fresca bona. A les 12 havia
de començar la festa de l’aigua pels petits. Però aquí, a Cantoni, la
puntualitat no és un valor tingut en compte (com a mínim durant les festes).
Hem sortit a veure les petits i sorpresa, el nombre de nens s’ha multiplicat
per 5. No sé d’on han sortit tants nens que jugaven amunt i avall a tirar-se
aigua tintada de colors. Però n’eren prop d’un centenar. L’Arnau i la Martina
xalaven de valent. I m’ha fet feliç saber que he trobat un lloc on els nens
poden córrer tranquils com quan jo era petita a l’Armentera.

Hem fet barbacoa
per dinar i això vol dir dinar a les 16h, fet que ens ha servit per anar a
visitar el poble (el carrer major, gairebé l’únic carrer de Cantonigròs) amb
els avis.

Després de dinar,
organitzaven el taller d’estels i l’Arnau i la Martina van marxar cap a l’envalat
perquè pintava pluja i van canviar el lloc de trobada. Al cap d’una estona
llarga, vam anar a veure com anava i els nens ja sortien amb els seus estels a
la mà. Com que estàvem al parc de la tirolina, vam aprofitar per tirar-nos-hi
tots plegats.

Al vespre feien una
excursió nocturna pel bosc i per veure la pluja d’estels de Sant Llorenç. Convençuts pel bon
pronòstic de la caminada que ens van fer l’Alba i la Laia vam decidir anar-hi
mentre els avis gaudien de la victòria del Barça en el trofeu Joan Gamper.

No us podeu
imaginar com n’és de bonic veure el cel sense cap rastre de contaminació lumínica.
Era immens i espectacular. Sense cap mena de dubte, tot i ser una excursió, per
a mi, duríssima, em va encantar. Vaig disfrutar molt d’una cosa que no havia
fet mai de la vida, passejar pel bosc sense veure’m els peus i seguint el fil
de les llums dels lots que alguns portaven.

Derrotats i força
cansats arribàvem a casa. Els avis ja dormien i en prou feines vaig ser capaç
de posar-me el pijama. L’endemà la Martina en feia 8 i estava segura que el dia
seria llarg. Llarg, però no tant com el dia que va néixer.

Estic contenta de
tenir la Martina, em dóna molta vida i és una persona de qui aprendre a viure la vida.

#Vacances #estiu #summer #holidays #Collsacabra #Cantonigròs #Dietari #Merilanding #MeriPlana

Merilanding al Collsacabra dia 4…rural.

2016-08-092018-01-26 MERILANDING

Des que vàrem arribar que tothom ens ha dit que estem vivint un temps poc habitual i que fa més calor que el normal en aquesta zona. El cas és que un dia més, tan bon punt ens hem llevat hem pogut esmorzar al pati, sota el til·ler i amb la companyia de les gallines que xerren. Només xerren, mengen i ponen. Avui dos ous més. Com que la Josefina és per aquí la veiem en anar i venir del seu hort. Ahir l’Arnau li va demanar de poder-hi anar (li agrada fer de pagès a estonetes). Així que tan bon punt l’ha vist, fent-se aquelles torrades amb melmelada, l’ha convidat a anar-hi i, de retruc, a la Martina, que s’apunta a qualsevol cosa nova amb els ulls tancats.

De lluny hem vist com la Josefina els donava les explicacions i ells estaven ben atents. Crec que fins i tot han preguntat alguna cosa. Després la Josefina s’ha ajupit i ha collit alguna cosa de l’hort. Tot seguit els nens. Al cap de 10 minuts ja eren a casa amb una pastanaga cada un. L’hem rentat i no hem esperat gens ni mica a mossegar-la. No hi ha res més bo al món que una pastanaga acabada de collir. Bé, això pensava jo fins que hem fet les mongetes d’ahir. Ja ens va avisar que eren una meravella, però és clar, en això de l’hort crec que tothom sempre en diu les seves excel·lències i no m’estranya perquè sembla fàcil però no ho és. De fet, avui mentre mirava els nens enllà enmig de l’hort de la Josefina, m’he fixat que una senyora d’uns quasi 70 estava cavant l’hort amb l’eina i per no passar calor s’havia instal·lat una ombrel·la que feia córrer a mida que el rec s’allargava. (Nàdia, les mongetes eren excel·lents, no n’he menjat d’iguals -Hi ha qui m’ho pregunta-). Demà ens menjarem el carbassó i el pebrot i ja us diré el què.

Avui hem intentat reprendre la rutina i hem batallat pels deures que han costat més de l’habitual. Hem pensat que amb la pressió d’anar a la piscina s’espavilarien, però no ha estat així. Hem perdut una mica la paciència i tot… en fi. Tot té un procés i segur que demà hi estaran menys estona en fer-los.

La piscina a Tavertet, doncs, ha estat més curteta del normal, tot i que el sol ha aguantat bastant bé fins al migdia que els núvols han anat cobrint el cel.

Les tempestes, quan estàs a 1000 metres d’alçada, són diferents també. Primer perquè tens la sensació que els núvols et cauran a sobre en qualsevol moment, també perquè pots veure amb molta nitidesa d’on prové el xàfec. Ha costat però finalment, després de dinar, unes gotes grosses han fet d’avantsala del què ha vingut després: una bona tempesta d’aigua, llums i trons.

Com que no tenim televisió ens hem entretingut fent un parxís amb l’Ipad i després hem pintat i dibuixat fins que ha afluixat una mica. Aleshores hem anat a ca la Nuni ha buscar un somier una mica més decent que ens permeti acabar les vacances amb l’esquena d’una sola peça.

Com que el temps no acompanyava ens hem perdut el pregó de les festes de Cantonigròs que comencen avui i que hem canviat per unes creps improvisades a cals Pometes. Són tan hospitalaris…

Els nens han pogut gaudir d’una pel·lícula (9 dies sense televisió són molts) mentre nosaltres xerràvem gràcies a la pluja que ha parat el temps de les vacances en sec.

PD: La Dolça i el MacGyver són ja els reis del pati i només venen a dinar i a dormir. La pluja ha enxampat fora el Macgyver que s’ha mullat una mica. La Dolça ha pogut aixoplugar-se a casa abans de la primera gota. Deu ser la diferència entre mascles i femelles i la seva capacitat de previsió.

#estiu #vacances # summer #familia #Collsacabra #nens #holidays

Merilanding al Collsacabra dia 3… descans?

2016-08-082018-01-26 MERILANDING

Merilanding dia 3 al Collsacabra…descans?

Avui era el meu primer dia de vacances,
oficialment parlant, ja que el cap de setmana no treballo, per tant avui
dilluns era el meu primer dia. Com que he canviat de feina aquest mes de maig
he aconseguit unes vacances amb condicions. He d’estar operativa i connectada
per a urgències. I per tant, aquest matí, mentre tots dormien esgotats pel dia
d’ahir jo he aprofitat per a fer feina. El Xavi, que és el millor marit del món
s’ha aixecat per fer-me l’esmorzar. És tan dolç!

Sobre les 12h quan ja tots hem estat llestos
per anar a la piscina hem anat fins a Tavertet. L’Estrella, la vigilant amb
mala pipa no hi era. Avui no hi havia tanta gent però sí molts cotxes. Potser sí
que fa bona feina l’Estrella.

Avui m’he banyat. Ara, tinc la sensació que
com que ahir ja vaig notar l’aigua prou bona, avui ja no m’ha costat tant. Una
senyora que no coneixia de res i jo ens miràvem amb les puntes dels dits del
peu a punt de saltar, i de sobte ens hem dit. Una, dues i tres i hem saltat
alhora. Quines coses, oi? No ens coneixíem de res i només davant la mateixa
situació hem conectat. Hahahah l’Arnau ha rigut veient com saltava alhora que
una senyora que no coneixia de res.

Quan el sol s’imposava massa, hem decidit
tornar a casa. Ja no quedava ningú i eren prop de les 3. El gaspatxo, que només
faig a l’estiu perquè és molt entretingut de fer, i un meló amb pernil han
estat capaços de saciar-nos el mínim per la migdiada. I quina migdiada fresca
al llit!!!! Penseu que ens hem de tapar!!! A nivell de temperatura no puc dir
que siguin unes males vacances, la veritat!

A la tarda, a primera hora, els nens han
agafat les bicis i han marxat amb aquella sensació que el món s’acaba. Quan
tens 10 anys, sortir a les 5 o a les 6 la cosa canvia. M’ha fet feliç saber que
allò que pensava que trobarien en aquest petit poble, nens que juguen i corren
en bicicleta com quan jo era petita per l’Armentera. Per aquestes coses el
tamany importa. Aquí s’hi apleguen pocs més de 700 persones a l’estiu. Tots es
coneixen i hi ha molts nens que de forma natural van al parc a conèixer altres
nens… una cosa, aquí, tan quotidiana i, de vegades, tan difícil de trobar.

He treballat una estoneta més que ja tornaven
tots a ser aquí. Així que quan he anat a obrir la porta m’he trobat al Jaume i
la Josefina, els amos del lloc on ens estem. Els amos de la casa, les gallines
i l’hort que ens envolta. Hem fet petar la xerrada. És curiós que ells han
canviat Cantonigrós per anar a l’Empordà i nosaltres hem fet el camí a la
inversa. La Josefina portava una galleda plena de mongetes tendres, pebrots i
carbassons. Ens n’ha donat i ens ha parlat de les excel·lències de la terra de
Cantoni. Les mongetes i les patates són realment extraordinàries. Demà us ho
diré.

A mitja tarda hem rebut un missatge de la Nuni
que avui l’Ignasi i la Laia organitzaven un sopar a la terrasseta de Ca la Laia. Un pa amb tomàquet
i embotit sota les llums de colors i la morera borda que tot ho vigila han
estat testimonis d’una vetllada deliciosa on m’he adonat que els nens es fan
grans i que xalen sense nosaltres. I que un dia serem aquella taula de la tercera
edat.

Després de sopar embotits deliciosos,
croquetes delicioses, pa amb tomàquet deliciós, sobrassada deliciosa i
carquinyolis espectaculars, hem notat un cansament en els nens que han obligat
a retirada. El descans i la vida plàcida de la bona gent que es respira aquí
fan fàcil que et sentis a gust. M’encanta estar mig de vacances a Cantonigròs,
descansa.

Normal
0

false
false
false

ES-TRAD
X-NONE
X-NONE

#Vacances #estiu #summer #holidays #Collsacabra #Cantonigròs #Dietari #Merilanding #MeriPlana

MERILANDING AGAIN, PERÒ VACANCES DIFERENTS

2016-08-062018-01-26 MERILANDING

Benvinguts al Collsacabra

Sí família. Aquest any i després de 40, hem decidit allunyar-nos del mar. A 50 km de la costa del mediterrani, d’aquest meravellós país que es diu Catalunya, s’hi aixequen unes cingleres verdes i frondoses que t’atrapen. La temperatura fresca, els amics i molts nens també han estat condicionants alhora de triar destí de vacances. Potser han estat els 40 i totes aquelles coses que et fan pensar sobre la vida. No ho sé. Tampoc us negaré que ahir en arribar tenia un neguit dins el pit, potser ansietat, aquella sensació de vertigen de saber que estàs davant d’unes vacances diferents i que en el fons, tampoc saps si t’agradaran com les de l’Empordà. Però aquí estem, amb la fresca, gaudint d’uns dies a Cantonigròs. Us prometo que sembla ben bé el destí, però en poc temps i per circumstàncies diferents hem anat tornant i tornant fins aquí. La Teresa i l’Horacio per una banda, els Pometes i els cantonigers per l’altra, el cas és que aquella carretereta malèfica pels marejos de l’Arnau se’ns ha anat fent cada vegada més familiar i aquí estem: al Collsacabra.

Per tant aquest any el Merilanding tindrà com a marc d’aventures la comarca d’Osona, el melic de Catalunya i les colindants Ripoll i la Garrotxa. Per si això fos poc, aquestes vacances a part dels 4 humans i els dos gats, ens acompanyen dues gallines –a qui encara no els hem posat nom- que cada dia ens ponen un ou. Tenim un hort, on no hi podem entrar (tampoc és una mala notícia) des d’on ens tiren un enciam per alimentar-les a part del pinso que tenen i que es miren amb bastant indiferència, la veritat. Com que són gallines i no galls ens hem llevat amb la fresca i els primers raigs de sol. El dia pintava fantàstic i hem decidit anar a la piscina de Tavertet. Si Cantonigròs és rural, Tavertet és de pessebre. Els carrers empedrats no són aptes pels turmells laxos però és un poble maquíssim. He de dir que m’ha sobtat que a l’entrada del poble hi haguessin parat una barrera. Una senyora, l’Estrella ens han dit que es diu, amb cara de pocs amics se’ns ha acostat i ens ha demanat un euro per a poder entrar al pobre. -Com?- Li hem preguntat. Però ella ens ha dit que eren les normes. Li hem donat l’Euro i li hem dit que com que aniríem cada dia a la piscina, que sabés que aquell era el primer i únic euro amb el qual contribuiríem al abús municipal. –Que som xaves no idiotes!- Una vegada ens ha donat el paperet d’accés hem anat fins la piscina amb l’aigua més freda que he tocat mai. Potser el fet que cada nit la temperatura baixa de 20 graus hi deu contribuir. El cas és que en el moment que he vist que els nens jugaven de valent amb altres nens i que el Xavi xalava xerrant amb el Quim (Que ens hem trobat a Tavertet), mentre em prenia una canya a l’ombra fresca del xiringuito regentat per l’Ot, sentint les converses alegres d’estiuejants que es retrobaven un any més, he tingut la sensació de vacances. Sí, diferents, a la muntanya, però vacances. He entès que hi ha altres maneres de viure l’estiu i que potser conèixer-ne una de nova havia estat una bona pensada, una pensada dels 40.

Tant si estàs al mar com a la muntanya hi ha coses que decididament fan que et sentis de vacances. Com per exemple, dinar a les 16h. Doncs això, el Xavi ha pogut fer la seva barbacue feliç amb un xai que en Albert, el carnisser del poble, ens ha tallat a primera hora del matí amb aquella destresa que enamora.

Havent dinar, una migdiadeta curta amb la Dolça que necessita calmar l’ansietat del lloc nou amb el contacte constant amb la meva pell. Al cap d’una estona han vingut en Miquel i la Nuni a fer cafè a casa. Ens hem posat sota la morera i hem gaudit veient com en MacGyver, el gat jove de casa, s’enfilava sense parar d’un abre a un altre, pujava i baixava unes escales que porten fins a casa dels veïns sense treure l’ull a les gallines. La fresca sota morera era ideal per conversar i per xerrar amb la pressa de l’estiu: Cap. Els nens han arribat amb bicicleta i han volgut agafar els gats, el MacGyver s’ha deixat però la Dolça ha marxat esporuguida i ens ha tingut amb un ai al cor fins que no ha tornat a casa, més de 3 hores després…. ai els gats!

Com que l’avituallament era bastant necessari m’he afegit a la intenció de compra del Miquel i la Nuni que baixaven fins a Roda de Ter, al Bon Preu. Només volia comprar quatre llaunes de tonyina i si em descuido m’enduc el súper sencer. I a última hora del vespre hem tornat i hem fet petar la xerrada amb l’Ignasi i la Laia, abans del serveis dels restaurants que porten els seus noms i que us recomano decididament.

Ja a casa, un sopar lleuger i una dutxeta per
acabar el primer dia de vacances. La cosa, pinta bé.

PD: Tinc una Pokemon Station davant de casa. Un plus!

Normal
0

false
false
false

ES-TRAD
X-NONE
X-NONE

Uncategorized

2015. Un any de superacions

2015-12-31 MERILANDING

Començava el 2015 amb moltes pors, incerteses i dubtes. L’escola no anava bé, la feina no anava bé i, és clar, la salut i l’amor se’n ressentien. Però els que em coneixeu sabeu que els reptes em donen vida així que vaig donar una patada al 2014 amb la intenció que res ni ningú em robés la il·lusió i el somriure. Així que entre una cosa i una altra la roda de vores rectes va anar agafant forma i va començar a girar.
Així ha estat el 2015. Un any de superacions i de noves propostes, noves vides, nous projectes i un munt de canvis que se’ns han posat bé, la veritat. He retrocedit per avançar i he tocat de peus a terra quan m’enlairava, però no he perdut la il·lusió. He vist plorar de nou al meu fill i l’he vist tornar a somriure. He vist com la fúria s’apoderava de la més menuda poc feta als canvis, però hem calmat l’ira amb l’amor de la família. Ens hem fet grans i forts i ens hem unit per avançar, sempre endavant, malgrat que fer-se gran comenci a pesar.
Aquest ha estat un any on l’estima ha estat present CADA DIA. Perquè sí i perquè la necessitàvem sentir.
De treballar, el fruit sempre arriba. Així que amb la primavera semblava que tot s’anava posant a lloc i amb l’esperança de reprendre la normalitat hem sabut gaudir sense més ensurts que perdre algun gat per trobar-lo el dia següent.
Aquest també ha estat un any de projectes que s’inicien i que continuaran i que em fan molta il·lusió. Com els meus Demòcrates de Catalunya a qui represento a Les Corts. Una bogeria que em dóna peu a pensar que tot és possible si t’ho proposes.
Al 15 li diuen la nena bonica, i sí. Ha estat un any bonic, finalment. Espero que la bona direcció que hem emprès perduri aquest 2016. Però el propòsit és el mateix:

Res ni ningú ens faran perdre la il·lusió i el somriure de seguir vivint.

Benvingut 2016, t’estàvem esperant.

Uncategorized

Això no és religió

2015-11-14 MERILANDING

Fa 4 anys que sóc catequista, bé, de fet vaig començar fent tasques de suport, però després de 2 cursos em vaig atrevir a fer salt i explicar la meva experiència a uns nens que, normalment, no tenen massa clar perquè s’atansen 1 dia a la setmana a la parròquia. La Fe és quelcom molt difícil de transmetre i també és molt difícil d’unificar. Cadascú sap quan, com i perquè va començar en creure en Crist, en Déu.
Aquest cap de setmana, l’interès en formar-nos, ens aplega 300 catequistes d’arreu de Catalunya i Castelló a Tortosa. I estant aquí ens enterem de la desgràcia d’ahir a París. Es fa el silenci i la pregària es fa espontània, però amb silenci. Sense judici, sense discussió, sense solució. Només es prega per la desgràcia. La desgràcia de tots els vius, els morts, els orfes i els malalts. Sí, els malalts que s’aferren a una creença manipulada i que els enganya prometent-los una vida millor a canvi d’un sacrifici.
Aquí seguim pregant i aprenent més sobre el Cristianisme. Sobre Déu, el Nostre. El que coneixem per la vida de Jesús. I entenem que hi ha més Déus, i els respectem perquè som creients i tenim Fe. La Fe en el Nostre, deu ser com la dels altres, per això comprenem que darrera de la barbàrie no hi ha religió. No hi està l’Islam, no hi pot ser perquè parteix de l’amor. TOTES les religions parteixen de l’amor per obtenir la felicitat. És clar que en l’estima també hi ha patiment, però no és un patiment cap els altres, és un patiment individual, de la persona. O per dir-ho de forma entenedora, qui pot saber què és estimar si no ha viscut mai el desamor? Però això és filosofia de la transcendència. Això és la religió, la nostra, la seva o la de més enllà.

El que ahir va passar és una altra cosa. No és religió.

#27S

UNA HISTÒRIA EN PRIMERA PERSONA

2015-09-25 MERILANDING

Normal
0

false
false
false

CA
X-NONE
X-NONE

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-priority:99;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin-top:0cm;
mso-para-margin-right:0cm;
mso-para-margin-bottom:8.0pt;
mso-para-margin-left:0cm;
line-height:107%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-language:EN-US;}

Tenia 13 anys quan la senyoreta
Assun ens explicava amb aquella intensitat dels bons mestres que feia just 200
anys que la ciutat de París es feia màrtir per acabar amb les monarquies
autoritàries. Aquelles batalles, aquelles morts, aquells episodis marcats per
la fam, per les malalties, no feien rendir a la seva gent. Tenien clar que allò
era el futur. L’únic futur possible pels seus fills. Mentre em somniava entre barricades i
baionetes, pensava en la sort d’aquells que viuen uns temps que marquen la
història. Perquè la història s’explica i l’expliquen les paraules d’alguns. Així
que sempre has d’acabar creient-la amb més fe que una altra cosa. L’any 89 era
un any com un altre, no sé si va ser l’any que va nevar o si hi va haver riuades o si
va tocar la loteria a prop de casa. No ho sé. D’aquell any només recordo que en
feia 200 que França es convertia en revolucionària.

Mireu, jo a casa, no he mamat
política. Els avis van haver de sobreviure a una guerra de germans i després va
venir la por. La iaia no sabia escriure en català i en prou feines sabia sumar
i restar. Els pares vivien la revolució d’acabar amb el dictador. És tot el què
volien. I una vegada aconseguit es va acabar la política a casa. Res. Ningú
parlava de ser una nació, ni un estat ni res. Fins i tot el 23F, i reconec que
era petita, es va viure amb tensió, però mai es va seguir parlant d’això.
Suposo que venir de la negra nit vol dir veure qualsevol llum com una autèntica
albada, encara que només es coli per una escletxa.

L’any 2010 vam anar a votar un
Estatut. Ja vèiem que allò era poc, però el vàrem votar TOTS els catalans i
llavors vàrem entendre que la democràcia dels últims 40 anys havia estat una
pantomima. Sí, una pantomima. Tots aquells que havien lluitat per la
democràcia, ara, per propi interès no la volien. I es desemmascarava la
veritat. Fa 40 anys no es volia la democràcia, es volia repartir el pastís del
poder que havia quedat orfe, francament. I vam entendre que allò que ells
anomenaven democràcia no era més que una dictadura vestida d’oligarquia. El
principal era tenir una mamella d’on mamar. La resta importava poc o res. Un
vestit nou que quedava bonic per sortir a passejar pel món. Però les modes
passen i aquest vestit ha quedat desfasat. I el que intuíem el 2010, va anar
escampant-se com una taca d’oli.

Els últims 5 anys hem anat
alliberant-nos del síndrome d’Estocolm. Ja no ens creiem les paraules ni els
brindis al sol ni les promeses que tot canviarà. Hem començat a creure en la nostra identitat i ens hem sentit
com dones maltractades que intentant fugir del seu marit només troben la represàlia
o la mort amb l’excusa de “la vaig matar perquè era meva”. I hem intentat dialogar i hem intentat
explicar i hem intentat… hem intentat SER a casa nostra i no ens han deixat.

El proper 27 de setembre, crec
que el món canviarà. Ni que sigui perquè un poble, amb la revolució del
somriure, ha cregut amb la democràcia fins les urnes. M’agradaria que d’aquí a
200 anys algun gen meu corri pel món i en una classe d’història, amb un bon
mestre al davant, s’expliqui el que va aconseguir una petita regió de l’immens
planeta que va decidir ser malgrat la resta. Un poble que va volar perquè va
saber batre totes les plomes de cadascuna de les ales, alhora, per arribar més
enllà.

I a mi m’agradarà viure-ho en
primera persona i que no m’ho hagin d’explicar.

Uncategorized

19è dia de vacances: SI ET DIC ADÉU…

2015-08-222018-01-26 MERILANDING

Normal
0

false
false
false

CA
X-NONE
X-NONE

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-priority:99;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin-top:0cm;
mso-para-margin-right:0cm;
mso-para-margin-bottom:8.0pt;
mso-para-margin-left:0cm;
line-height:107%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-language:EN-US;}

… vull que el dia sigui net i
clar. I així ha estat. El meu últim dia de vacances ha començat ben d’hora, ben
d’hora quan uns senyors havien plantat una escala per pujar a la terrassa, rotllo
Pare Noel, amb l’objectiu de reparar les filtracions. Així que per ser l’últim ha estat més llarg
que els altres. Al cap de poc ens ha trucat a la porta un altre operari que
venia a arreglar-nos la cisterna del wàter. Ja teníem la casa empantanegada i
tots amunt i avall fent-nos nosa quan han trucat al Xavi per fer-li una
entrevista pel diari de Tarragona perquè farà de pregoner de les Festes de
Cambrils. Fantàstic. Semblava que de cop i volta la realitat de les nostres
vides tornés amb nosaltres abans d’hora. Quin estrès!

El dia era clar, la fresca de la
tramuntana encara es deixava sentir i teníem un llarg dia per endavant ja que
unes amigues de la infància ens havien convidat a casa seva a sopar. Mentre anàvem a la platja hem trucat als
cosins per anar-hi però ells no hi anirien. Així que hem canviat de platja i
hem anat a la platja de la gola. No sé si el meu subconscient ja sabia que més
enllà de l’elecció s’hi amagava la voluntat de provar una cosa que feia temps
que em rondava pel cap.

L’aigua era cristal·lina, neta i
fresca al primer moment. Ens hi hem tirat els quatre alhora i hem dedicat tot
el temps als nostres fills. És agradable conèixer a través del joc quina
personalitat tenen els petits de casa que a batzegades comprens que s’estan
fent grans. La Martina tenia els llavis morats i hem decidit sortir de l’aigua
deixant en Xavi i l’Arnau en remull.

Li he proposat a la Martina de
fer un passeig fins un xiringuito de windsurf, kaiacs i demés que hi havia a la
vora per preguntar preus. Mai se sap. Però el meu objectiu era un altre. Volia posar
a prova el meu equilibri damunt d’una taula. Volia fer pàdel surf. Com que llogar
una taula tenia el mateix preu que menjar-nos un gelat a la platja (8€) he
decidit de seguida que aquell seria el meu últim regal de vacances. La Martina
ha corregut fins on eren els nois i els ha dit que vinguessin de seguida.
Encara molls treien el cap. El primer en provar-ho ha estat en Xavi, perquè ell
ja ho havia fet, però li costava. Després ens han deixat la taula a nosaltres
les nenes. Mentre en Xavi ho provava jo anava guaitant com ho feien d’altres,
memoritzant la tècnica i tenia la sensació que me’n sortiria. La Martina s’ha
assegut a la punta. Es posa tan pesada de vegades que no pots dir-li que no.
Així que per una cosa així he decidit no batallar. Primer de genolls (pobrets
meus), després, una vegada l’equilibri ja estava controlat, he fet el pas
valent de posar-me dreta i tatxaaant… ja hi era.

Remant Fluvià amunt com si
ho hagués fet tota la vida. Després he tornat i ho ha provat la Martina, que en
ser menuda, feia molta gràcia com tot el seu esforç, més enllà d’aguantar l’equilibri,
era en remar amb un rem massa llarg per la seva alçada. Però coneix tant el seu
cos que no li ha costat gents remar quan li ha agafat el truco.

Patia per l’Arnau, però aquest
esport no li ha costat gents. De fet ell volia posar-se dret i no anar de
genolls i s’hi ha posat de seguida. Després hem intentat fer tàndems. La
Martina i Jo, després l’Arnau i jo, que hem caigut, i també, l’Arnau i en Xavi
que ha estat intent fracassat i l’Arnau i la Martina que, com sempre, més que
remar discutien. L’hora ha passat volant i ja eren quarts de tres. El dinar
encara estava per fer i a la tarda teníem una activitat prevista que venia molt
de gust.

Abans d’anar al port de Roses a
comprar peix, hem parat en un parc infantil que es veu que és obert tot l’any i
nosaltres ni idea que existís. Allà hi apleguen tots els inflables que fan
córrer per les fires de la comarca i per un preu bastant assequible (més que si
vas a la fira) poden estar-s’hi tota la tarda.

El peix arribava a les 19 hores
així que una mica abans de l’hora ens hem acomiadat del paradís dels nens i cap
a port. Tampoc hi havia estat mai a port. O com a mínim que jo recordi.

Un carrer amb tot de peixateries,
una darrera l’altre, amb peix acabat de portar del mar i amb moltíssima gent
que havia decidit, com nosaltres, sopar peix aquella nit. Com que era per tots
16, 8 adults i 8 nens, la compra era bastant important i hem jugat al “precio
justo” abans de tenir el compte. En Carles és el que s’hi ha aproximat més sense
passar-se. Vuit dorades, un rap de quilo i mig, 2 quilos de musclos, 2
calamars, un quilo de tallarines 125€

Després de comprar hem anat a
casa la Natàlia, on couríem el peix i soparíem. Feia potser 20 anys de l’última
vegada que sopava amb elles. En Xavi en
prou feines les coneixia.

Fer peix a la brasa, de fet fer
qualsevol cosa a la barbacoa té el plus que mentre fas la brasa vas trencant el
gel i et vas posant al dia. La Natàlia i la Berta comparteixen terreny però no
casa així que ens anàvem movent d’una casa a una altra pel jardí en funció de
si preparaves la closca o si controlaves el peix.

La nit ha estat llarga i les
anècdotes interminables. En Carles tenia el dia inspirat i ha estat molt
divertit. Els que no ens coneixien de petits, potser els hem arraconat amb
records d’un altre temps. Però feia tant que no ens vèiem. Els nens després d’una
migdiada han aguantat fins el final i sobre quarts de dues hem marxat. El dia s’havia acabat.

PD: Les vacances han tocat la
seva fi. Unes vacances molt familiars, molt tranquil·les, que es poden explicar
amb paraules senzilles. Ja fa 3 anys que faig aquest dietari i tot i que hi ha
nits que costa i que he estat temptada d’abandonar en més d’una ocasió, només
puc donar les gràcies per les mostres de suport, les paraules amigues i els
comentaris que m’heu anat fent. Sense vosaltres això no tindria sentit, perquè
al capdavall una escriu perquè hi hagi algú que la llegeixi. També gràcies a tots els que m’heu acompanyat
aquests dies, sobretot en Xavi que ha estat el fotògraf oficial i que ha
compartit les nits de gintònics amb el Merilanding. A l’Arnau i la Martina, per
ser dos fills fantàstics amb qui sempre ve de gust fer coses per la il·lusió
que transmeten, i als amics i familiars que han sigut protagonistes algun dia i
que m’han deixat fer-los públics. També gràcies a tots els que heu sigut però no
us he nombrat, la vostra generositat és major. Ara començo a treballar de nou i
el Merilanding el dedicaré a allò que cregui oportú de compartir amb tots vosaltres.
Que tinguem sort i que trobem tot el que ens va mancar ahir.

Uncategorized

18è dia de vacances: AROMA A PASSAT

2015-08-212018-01-26 MERILANDING

Normal
0

false
false
false

CA
X-NONE
X-NONE

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-priority:99;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin-top:0cm;
mso-para-margin-right:0cm;
mso-para-margin-bottom:8.0pt;
mso-para-margin-left:0cm;
line-height:107%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-language:EN-US;}

Hem dormit fins tard, potser
retrobar-nos amb el nostre llit hi ha tingut alguna cosa a veure. Quan m’he
llevat, els meus fills estaven asseguts a la taula fent deures sense que ni en
Xavi i jo els ho haguéssim manat. No donava crèdit fins que he sabut el perquè.
Els nens es van quedar amb més ganes de cosins ahir i ja havien quedat de veure’s
a la platja avui, així que avançaven feina amb la intenció que la negociació fos
fàcil. I és clar, ho ha estat.

La platja estava a vessar però
hem trobat un lloc un pèl agosarat per aparcar. Hem pensat, total no hi ha
grues al poble! Quan hem arribat ja feia una estona que s’esperaven. La Martina
i l’Helena han corregut per abraçar-se encara que la sorra els cremava els
peus. En Carles estava endormiscat pel sol i la Mònica dreta per indicar-nos on
eren tan bon punt arribéssim a la sorra. La platja de Sant Pere és de sorra
fina i la principal característica és que és amplíssima. Potser has de caminar
uns dos cents metres fins al mar des de l’aparcament per un desert amb dunes i
tot.

Una vegada instal·lats el dia em
demanava fresca i he decidit tirar-me a l’aigua i no sortir-ne fins al cap d’una
hora. L’aigua era tan transparent que fins i tot podíem veure els peixos.
Potser per això en Sergi, el meu nebot, ens ha demanat si per la tarda podíem
tornar a pescar. I és clar, no hem sabut dir que no. De fet avui ha estat un d’aquells
matins que recordo de la meva infància. Un dia clar després de la tramuntana,
una aigua fresca i clara i tots a l’aigua jugant a pilota o passejant els nens
enfilats damunt un matalàs. Per un moment m’he posat nostàlgica.

Sortint de la platja i amb
intenció de tornar a la tarda en Xavi ha considerat que hi havia una missió
especial: comprar un fanalet de Campingaz per poder veure-hi quan el sol s’amaga.
De fet les últimes vegades que hem anat a pescar ens hem quedat sense llum i
això ha fet que marxéssim. Avui això no serà el nostre impediment, deien els
seus ulls. Hem tornat a Figueres, i hem trobat el preuat fanalet. L’hem comprat
i cap a casa. Els deures
ja quasi són a punt d’acabar.

En arribar hem organitzat tot el
material que ens havíem d’endur, hem fet sopar, hem revisat la caixa de pescar
hem agafat cadires, taula i tovalloles, alguna cosa d’abric i cap a la platja
hi falta gent.

Quan hem arribat, després de
passar-nos una hora intentant localitzar la bombona de butà que va bé pel fanalet (la que havíem comprat a Figueres no anava bé),
encara hi havia gent i ens hem hagut d’esperar a tirar les canyes fins que no marxessin. La conversa
era poc animada, però agradable. Hem tret unes cervesetes i fins i tot una ampolla de cavam i hem comentat la
jugada mentre els nens inventaven històries de por que al cap d’una estona els
han fet por de debò. Veient-los jugar m’he vist a mi de petita saltant, corrent
i fins i tot lligant amb un nen guiri de la platja.

El sol s’anava ponent i el cel
convertia el blau del matí en una amalgama de colors pastel preciós. La fresca passava a ser fred al cap de l’estona. Els
nens han sopat i han jugat. Tots quatre i molt contents. He muntat les canyes i
se’ns n’ha trencat un, però res importava. Ens hauríem quedat fins demà. Què
dic demà, fins sempre, però després que en Sergi, el nostre pescador, hagués
tret quatre peixos i que la son s’apoderés de les més petites hem decidit
acabar la nit de pesca, d’aventures i de somriures perquè sense cap mena de
dubte, els dies així tenen una veritable aroma a passat.

Menció especial per la immensitat de la nit estrellada que ens ha acompanyat avui.