Autor: MERILANDING

Escriptora anònima. Creativa, transformadora i somniadora. Estar no és viure.
Uncategorized

Destí Torroella de Fluvià. Dia 5

MERILANDING

Avui el dia ha començat tapadot. Em sabia greu perquè li havíem dit a la Sílvia, la meva germana, que viu a L’Escala, que vingués a fer un “banyitu”. Ella treballa a Figueres de dilluns a divendres i quan surt de treballar va a donar un cop de mà a l’Hernán, el seu marit, amb el seu bar. El cap de setmana, tampoc té massa temps per a ella, per això el Xavi li va fer la proposta. Sabent que acceptaria. El Xavi la coneix molt a la Sílvia. La coneix de quan encara no li havien crescut els pits. Només tenia 12 anys i d’això en fa 20. Ostres quant de temps! I malgrat el temps els estius segueixen tenint els mateixos protagonistes. Llavors Cambrils i l’Armentera. Ara Torroella de Fluvià amb els avis de Cambrils. Simple evolució de la mateixa cosa. 

L’última vegada que va pujar al barco va acabar vomitant. Però això no l’ha tirat endarrera. La Sílvia és així, pràctica. O sigui que deu haver pensat que perquè li havia de passar de nou. Ha seguit les instruccions de No Lactic i llestos. 
Quan hem sortit de port, la mar estava poc per la labor de fer-nos un dia fàcil, però el Jaime, el meu sogre, ha tingut una bona pensada. Cala Montgó i amarrat a un mort, d’aquells que es fan pagar. La decisió ha pagat la pena. Hem estat bé. Hem gaudit de la companyia plàcida d’un germà. Que et coneix i que coneixes. Ella ens ha portat el vi de l’Andrés Iniesta, que ha resultat, sorprenentment, bo. 
Per la tarda hem decidit fer alguna cosa de profit, més enllà de jeure i banyar-nos. Així que hem agafat el cotxe i hem fet camí cap a la Bisbal a la caça i pesca d’un artilugi per ficar-hi dins l’espiral de citronella que es crema com si fos incens per foragitar els mosquits.  Fàcil, oi? Avesats a vendre plats i olles la pregunta els deixava fora de joc. Una de dos, o encara estaven processant què carai volíem, o no estan acostumats a que la gent els faci preguntes. La terrissa és d’aquelles coses que es ven bastant sola. Us ho dic amb coneixement de causa (vaig treballar una temporada venent-ne a Can Sonja, L’ Escala). Del que sí que m’he adonat és que l’estrès no és un factor extern, és intern. Nosaltres decidim estressar-nos encara que sigui estant de vacances. Deu ser una forma de ser de nosaltres, els de can fanga. 
Demà ve a veure’ns el meu pare…

PD: La Dolça està encantada que quan tornem a casa estem només per a ella. Sí, sí, la tècnica del pèndol, ja ho sabem, però uns dies de barco bé s’havien d’aprofitar, oi?

#estiu #summer#vida#amors #friends

Destí Torroella de Fluvià. Dia4

MERILANDING
La meva iaia Roser, quan era petita, sempre em deia dues coses. Una, els amics porten fatigs i dos, amics amb tothom però cadasqual a casa seva. Avui penso que una de dos, o encara em queda molt per saber o bé la iaia Roser va tenir molt mala sort amb els amics.

Avui hem quedat amb una parella amb dues nenes que vàrem conèixer quan el nostre fill gran va entrar a l’escola. I et sorprén veure com malgrat el temps que fa que no et veus ( fa un any i mig vàrem canviar els nens de col·legi) i les coses que et queden per dir-te, sents que va ser ahir que ens vàrem veure. I que només cal posar-se al dia. La trobada també ha estat en el barco de l’avi i em temo que fins que no tornin a Cambrils, la cosa seguirà essent així. La Natàlia tenia por de marejar-se, però ha seguit les instruccions al peu de la lletra (no beure cap tipus de làctic) i la cosa ha anat rodada. Ella, a més a més, com a bona previsora, s’ha pres una biodramina, i la sortida ha estat un èxit. Ara mateix semblo aquella de l’acudit de l’Eugenio, de: A tí te parió una madre. Y a tí una gamba bandarra… El sabeu? Ja us l’explicaré en persona, sóc molt millor explicant acudits al natural.  Socarrimada.
La brisa i el sol es disputaven la nostra pell que enmorenia minut a minut, a cada raig de sol que s’incrustava sota l’epidermis. Les converses guanyaven terreny a l’addicció a la xarxa i el mòvil ha quedat aparcat en una taula qualsevol, al costat de la sal. Els nens pujaven i baixaven sense tenir cura del temps, ells mai en tenen cura.  Però avui no hi havia presa. Res podia espatllar aquella perfecció. Els astres s’havien aliniat o Déu ens premiava amb el millor mar, el millor sol, la millor brisa i, per damunt de tot, la millor companyia. És veritat que quan vàrem canviar els nens de l’escola, vam pensar que amb l’escola s’havien quedat uns amics. Avui, després de tant de temps, sabem que hi ha amics que es troben, que es perden i que es tenen; I que per molt que un faci, estan. Com el primer dia. 
Estava clar que avui la cosa anava d’amics. Perquè aquesta tarda han vingut a veure’ns uns nous amics, nascuts de la coincidencia o de la xamba. El cas es que des de fa un any les nostres vides s’han anat entrellaçant i allò que va ser una simple copa a l’EivissaCafè de l’Escala va camí de ser una amistat d’aquelles que deixen petjada.
El Xavi, avui explicava que la nostra vida social era plena perquè erem molt sociables. Jo crec, i ho faig en memòria de la meva estimada iaia Roser, que sóc molt afortunada de sentir-me estimada pels meus amics. I que això no em pesa, com a mínim fins ara.
Avui tocaven reflexions.
#estiu #vacances #família #family #Cadaqués #havaneres #Lescala #summer #ohhappyday #vaixell #costabrava

Destí Torroella de Fluvià. Dia 3

MERILANDING

Avui el dia ha estat magnífic. Això sempre ho penses quan tens l’oportunitat de perdre’t per Cadaqués, però en serio: ha estat un dia espectacular. Bona mar, bon fondatge, bon  menjar, bon taxi fins el port, bones botigues i fins i tot m’he firat un vestit. Això ha estat bo. Quan ja ens disposàvem a tornar al barco, passejant per aquells carrers que no s’entén que no siguin peatonals amb la mà de gent que hi circula, hem entrat en una botiga. Semblava que hi havia coses xules i així ha estat. Una brusa lluentona ideal per combinar-la amb el moreno de l’estiu. L’emprovador era una barra amb una cortina aprofitant la cantonada. Jo m’he dirigt a la dependenta amb un: me la puc emprovar? I ella, alta i rossa m’ha dit: Sí clar. El cas és que després de mirar-me al mirall de totes le maneres i que mitja botiga em veiés el cul de tant com els meus nens han entrat i sortit, he decidit quedar-me-la. En Xavi treu la de plàstic i mentre esperàvem la conformitat del banc, aquell instant que no saps perquè la gola et puja al clatell, la noia alta i rossa, amb l’afany de trencar el gel diu: Es un producto nacional (en castellà i amb accent guiri). Llavors li he contestat: nacional de Catalunya, supongo? Li hauríeu d’haver vist la cara. Per un instant li han passat coses tan evidents com: Ya he perrdido la venta. No sé como coño volverr la venta atrrás con el datáfono. Que es Catalunya, yo solo sé Cadaqués. Y ahorra que le digo a esta. Por cierrto porrque es tan bajita y su hijo tan alto.

Així que ha optat per un simple encongiment d’espatlles i ha fet el llacet final: Quierro decir que no está hecho en la China! Buen dia.
Així que he marxat pensant en fotografiar aquell paratge amb el meu Iphone, malauradament fet a la Xina, suposo. 
La tarda amenaçava pluja. Així que a les 18h i amb la intenció de tornar a terra per agafar lloc des d’on veure les havaneres, hem sortit de Cadaqués. Veure llampegar des de la mar és una cosa que provoca  por i emoció alhora. Per sort no hem tingut més que dos llamps i un tro. Res important. La pluja ha donat treva a les havaneres, que aquest les han dedicat a Tito Vilanova. Tret d’això, que m’ha semblat fantàstic, la cantada ha estat una cosa diferent al que jo recordava. És clar que ha plogut una mica, pensava, fins que de sobte veig com unes senyores, cadira plegable en mà, deixen la sorra, amb cara de pocs amics i dient “soto voce” això no són havaneres, són rantxeres o boleros, però no són havaneres. 
Com que feia molt que no hi anàvem, estàvem ben asseguts i havíem quedat amb una amics, hem anat aguantant fins que, finalment, el tercer grup que cantava ha decidit entonar els cants més coneguts i participatius: Cala, Montgó, La vella Lola i el meu avi (que dono fe que cadascú la canta com li dóna la gana).
En fi un bon dia, del que només puc donar gràcies, especialment al Jaime i a la Emi.

Uncategorized

Destí Torroella de Fluvià. Dia 2

MERILANDING
Us imagineu un lloc a Catalunya que a tocar de mar hagis de cobrir-te les espatlles a l’estiu? On no cal pentinar-se a no ser que portis un recollit amb gomina? O on l’aigua, realment fa perdre pes perquè conserva els 20 graus necessaris per cremar celulitis? On no cal llevar-se d’hora per guardar lloc a platja? Aquest lloc existeix i se’n diu Alt Empordà.
Sedueix perquè manté l’ànima salvatge. La tramuntana es converteix en la seva millor guardiana. I gràcies a tots aquells que han fet escarafalls de les tempestes, suposo que també. Tot hi ha ajudat.
Per això, aquest estiu, el destí ha estat l’Alt Empordà, com l’any passat, però diferent municipi: Torroella de Fluvià. Aquest és el poble on viu una de les meves millors amigues, la Tati, però a diferència de la gran ciutat, aquí ens separen camps de conreu i granges de porcs.
A l’hora de triar destí, l’única condició era que allà on fòssim hostetjats tingués una sortida a l’exterior. I així estem, en un mini apartament on la capacitat de la terrassa és igual a l’habitacle on hi trobem el menjador, la cuina, el bany  i l’habitació. O sigui P E R F E C T E!
Avui, tot i ser a L’Escala, hem anat en barco. I és que anyorats i curiosos, els avis han volgut venir a passar uns dies amb nosaltres. Ells són els que tenen el vaixell.
La costa brava nord té l’encant de la pedra treballada amb la tramuntana i de coves i d’illetes i de roques i de ponts creats amb el temps… Així que ens hem deixat endur per la mar fins a Cala Montgó. Banys, dinar, bany, migdiadeta i tot bé fins que l’imbècil de torn ha entortolligat la cadena de la seva àncora amb la nostra. O sigui que com diu l’Arnau :estàvem tan tranquils dormint amb el moviment de la barca i de cop, crits, avisos i esquitxades d’aigua. Una meravella, és clar. Amb el rotllo tallat hem decidit navegar fins la Meda gran i en acabat hem decidit tornar a L’Escala a fer l’últim bany. Breu però bé. L’avi estava girat per culpa de l’imbècil i és que sembla que amb 74 anys, la vida es torna més tràgica pensant amb el què podria haver passat.
Demà tornem a agafar el mar rumb a Cadaqués i Port Lligat. Sabem que no podrem gaudir de la visita a casa Dalí, però ens conformarem amb les vistes, font de la seva inspiració. Tot això si el temps ens acompanya.
#vacances #estiu #summer #holidays #viure #dietari #amor #Empordà #familia

Dietari de vacances. 1

MERILANDING

L’any passat vaig fer un experiment. Volia explicar les meves vacances sense pretensions. Una normalitat, la meva, que estimava poc interessant per a la resta de persones. Però, sense voler-ho es va anar convertint en la novel·la a seguir. Sense pensar-m’ho vaig aconseguir que cada dia em seguissin 250 persones! En serio, jo tampoc dono crèdit. Potser és perquè la televisió a l’estiu és, com ho diria… Una bona M. El cas és que animada per seguidors anònims i amb la voluntat de plasmar unes vacances sense avió ni tren, només un poc de cotxe, us aniré novament contant les aventures i desventures meves i de retruc la meva família: 

Dolça. Felina. Amant de les terrasses veïnes però poruga. Aquest, ha estat un any dur per a ella. Ha perdut el seu millor amic, el Tití. Podríem haver triat un lloc de vacances sense pensar en ella. Però té uns bons amos que l’han volgut amb ells en tot moment.
Martina. La inquieta. Té 6 anys (els fa l’11 d’agost) i la seva vida és el joc. Nascuda per passar-ho bé la seva energia és proporcional al nostre cansament.
Arnau. L’únic que té seny en aquesta casa de bojos. Tranquil i amant del bon i el molt menjar, té inquituts artístiques. Passa desapercebut fins que…la fa grossa.
Xavi. Li agrada veure la vida passar i la curiositat el porta a l’aventura. El mòbil és el seu millor aliat, però la nostra principal batalla. Ja sabem que la tenim perduda. No li agrada massa la sorra de la platja, però es mor per veure peixos a la mar. Una contradicció amb potes.
Meri. La que escriu. Sempre he de fer alguna cosa i no puc estar-me quieta. Arrossego a la meva família a fer coses i ells em segueixen perquè tinc la millor família del món. 
Endavant. Aquest any: Destí Torroella de Fluvià

Uncategorized

Res serà com abans

MERILANDING
El temps es quelcom que sense adonar-nos ens porta i ens treu el millor. Imparable i sense escrúpols es manifesta amb contundència. No té pietat de la felicitat, del bo i millor de la vida. Passa i s’endú el que estimes, el que sents, el que anheles, però també el que odies, el que et fa patir, el que et provoca tristesa…

I els segons es marquen amb una cadència constant que gairebé fa entrar la son i ens adormim al seu compàs. El seu tic tac s’entona com una cançó de bressol.  Ben adormits, deixem de sentir-lo, inconscients vivim sense sentir.

I en un moment el temps s’atura per colpejar-nos, per despertar-nos i fer-nos saber que tot el que passa té una sola oportunitat, la de reviure’l en els records. Quan més compartit, el temps, més oportunitats té de tornar i tornar i fer-nos reviure el millor, el què volem, el què sentim…

En la seva crueltat, el temps amaga una virtut, fa desaparèixer tot allò que odiem, ens fa patir, ens provoca tristesa o malestar..

Avui es un dia per pensar en el temps, en allò que passa, el millor i el pitjor, amb l’única il·lusió que un dia la ràbia, la tristesa i el malestar que sento avui un dia s’esfumaran per deixar una tic tac que ressonarà com la teva rialla. Espera’m allà on siguis, que un dia vindrem.
Fins ara Tati. 

Uncategorized

De vacances. Dia 20

MERILANDING

Em sap greu si algú esperava les quatre línies sense pretensió del meu diari ahir. Estava massa cansada. La piscina ja ho té això. Et deixa mort i reventat. Vilopriu és d’aquells llocs que t’enamoren. No és que sigui la piscina més espectacular del món. De fet no deixa de ser una piscina municipal. És l’entorn. És com si s’amagues entre tant bosc d’alzina, de pins i de roures, només a l’abast d’alguns privilegiats. Això és. Però ahir es va afegir un alicient més. Una d’aquelles coses que donen sentit a la vida. D’aquelles que fan pensar. Ens hem trobat a tots els nens que gaudeixen dels campaments al Ginebró. Uns campaments només aptes per a nens amb risc d’exclusió social i amb realitats difícils. Eren els nens del Casal d’Infants del Raval de Barcelona. Fa pocs mesos en Xavi va participar en un acte per recollir diners per aquests infants i ara, aquí, ens trobàvem aquests nens.

Els infants no necessiten massa per ser feliços. Som els adults que ho compliquem més. De fet, jo crec que amb les atencions bàsiques per sobreviure i una mica de carinyo, tots els nens del món podrien ser feliços. 
L’Arnau ha jugat amb nens de la República Dominicana, de Bolívia, de Rumania, del Marroc, de la Índia…i res els diferenciava. Dins de l’aigua eren simple nens. No hi havia res més que un color de pell. Diferent. 
…
Les vacances s’acaben i això vol dir comiats. Avui hem anat a dir adéu a la Sílvia, la meva germana i l’Hernan, el seu promès. Estan treballant molt dur per tirar endavant un bar situat al millor lloc del món. Ens poques setmanes se’ns casen. Així que nervis afegits. Un comiat curt i amb moltes converses pendents. Ens hem vist poc, però la feina és la feina. 
Finalment, jo i els nens hem sopat a casa de la Mònica i en Carles. Una barbacoa per dir adéu a l’estiu. Els nens, com sempre que es veuen, s’ho han passat bé i han pogut jugar una estoneta fins que en Xavi, que havia d’anar a Figueres (a la Kulturale), ha tornat i ens ha recollit per tornar a casa. 
Aquí s’acaben els meus dies de vacances a l’Empordà. He desconnectat, m’he divertit i he descansat. En Xavi diu que el que més valora d’aquestes vacances és haver gaudit de la família, la família nuclear, durant molts dies. I que això estreny els llaços. Per mi ha estat intens i he reconfirmat que aquesta terra me la sento molt endins. Massaper no gaudir-la només trepitjar-la.
PD: en el primer post vaig parlar de tipus de vacances, em vaig deixar una classe de persona que juga en una altra divisió. Ahir en vaig ser conscient i voldria afegir un reconeixement a totes aquelles persones que fan possible les vacances dels altres. Monitors de casal, treballadors de temporada, venedors de cocos per la platja… A tots ells, a tots els que han fet possible el meu estiu o el dels altres, gràcies. Això vostre no té prou recompensa. 
PD2: la Dolça ha de tornar a casa i, crec, que ho fa feliç. També ens hi hem dedicat més i això ho notem. Ara la confiança és una altra. Potser no tanta com la que té amb la meva sabata. Això seu és amor de veritat.

PD3: Ara que ja sabeu que els comiats em posen trista: A tots els que heu seguit aquest dietari sense pretensions, gràcies. Ha estat una sorpresa saber que hi ha més que em segueix de la que conec. I això m’anima a pensar que un dia escriuré un llibre. La novel·la que esperen els que fa temps que em coneixen. No ho sé. No prometo res. Tampoc sé si escriuré un post dels 3 últims dies de vacances. Massa viatge, massa maletes i molt per endreçar. Però no se sap mai.
Uncategorized

De vacances. Dia 19

MERILANDING

Aquest matí m’inspirava així:

Sento el murmuri del mar. Onades que tornen una i altra vegada a mullar la sorra a tocar dels peus. El sol acarona calent les meves espatlles i jo no sento el temps. Escric tocant de peus a terra i veient, al fons, com la vida creix. Nens que riuen amb les ones de llevant. Sovint creiem que la vida es mesura pel que fas. Ara la mesuro pel què és. Gran. M’entra una son estranya al compàs de la brisa persistent. Res m’atura. Res em pot. Res em diu. Res em fa. El meu pensament ha anat a cercar l’infinit amagat al crani.  Les ones retornen, una i altra vegada. Una bellesa que torna ser infinita i persistent.
…
La Dolça segueix la seva aventura estiuenca amb reflexió, descans i diversió. L’estrés d’una mala relació momentània l’ha ajudat a valorar més el que té. Nosaltres. Ara juga amb tots i és fascinant com li agrada fer-se sentir que forma part de la família. A tots ens agrada, perquè a ella no li hauria d’agradar?
…
Avui hem vist el primer partit del Barça. Això vol dir que està a prop la normalitat. I em sento afortunada. Fa 3 anys que tornar de vacances representa un cuquet nou. Motivant i motivador. Fa 2 setembres una trucada de Tati Sisquella. L’any passat, Quim Morales. Aquest any tenim un getfit una avetura que no sabem cap a on ens portarà. Però l’engeguem amb molta il·lusió. Retornar a la normalitat amb projectes és el que tothom hauria de fer. Si les vacances s’utilitzen per reflexionar sobre un mateix i el seu sentit de vida, és més fàcil trobar el repte. De vegades les coses no passen, si no fem res perquè passin.
…
La Berta, com quan feia amb nosaltres quan erem petits, ha liderat la jornada de pesca. M’ha agradat que donés les explicacions als seus néts sobre com agafar la canya, el fil, tirar-la, el cuc, la paciència i la perseverància. Hi ha coses que vàrem aprendre dels avis. Així que m’agrada pensar que el meu fill recordarà les primeres lliçons de pesca de la mà de la Berta.

Amb menys impaciència que quan eren petits hem matat les hores jugant a pilota amb els nens. M’ho he passat bé. M’agrada reviure coses que em recorden a la meva infància feliç i anar a pescar n’és una. També he vist la Berta feliç i tranquil·la. I això cada vegada costa més de veure. En més de 3 hores no he sentit res sobre els seus mals. Crec que li ha fet bé sortir a pescar amb nsoaltres, tot i que la pesca ha estat infructuosa de peixos, ha estat rica en emocions i benestar.

Demà serà l’últim dia a l’Empordà. Ho celebrarem anant a Vilopriu. 
Uncategorized

De vacances. Dia 18

MERILANDING

Hi ha moments a la vida que no es poden compartir, que no són importants per altres i representen massa per un mateix. Avui el dia ha estat un dia normal, de família i amics. De converses, projectes i il·lusions. De riures sincers i de tranquil·litat, molta tranquil·litat. Diuen que a l’Empordà, la tramuntana torna temperamental i irritable a les persones. Avui, gràcies a la tramuntana he gaudit de la meva família sense pressa i sense plans. Amb molta serenor i descans. He reflexionat sobre les vacances i m’he dedicat un temps a cuidar el meu cos. Probablement, a partir de setembre, me’l cuidaré més. Un sopar amb amics d’aquells que fan oblidar els rellotges i dels que voldries tenir cada dia. 

Per això no us puc explicar res en concret.
…
He ensenyat a la meva família a jugar amb la Dolça. Amb el seu temps i la seva personalitat és una gata juganera i dolça, per això ens la van portar. No hi ha dia que no dormi sobre les meves sabates i això em fa sentir bé. No sé per què.
….
Finalment demà anem a pescar amb la Berta. Els nens fa tants dies que ho esperen que avui ja hem tancat el tema. Ella anirà a buscar cucs, nosaltres, el Carles i jo, n’agafarem pel matí a La Cagarra. Suposo que serà una bona pesca perquè demà és lluna plena, crec.

Em sap greu pels que hem llegiu i esteu enganxats al meu serial. Però avui és un dia per mi, no per ser publicat. Tots tenim dret a tenir un dia per no compartir, fins i tot vosaltres.
Uncategorized

De vacances. Dia 17

MERILANDING

Platja i cargols. Aquestes dues paraules deifineixen el dia d’avui.

Ens hem llevat prou d’hora i com cada dilluns, des que hem aconseguit desconnectar, hem anat a buscar el pa i hem trobat el forn tancat. Només tanquen dilluns. Així que tot i voler oferir un bon esmorzar amb pa de coca de Viladamat a en Roger i la Pat, ens hem quedat amb les ganes. Hem esmorzat tranquils. No sé si us passa el mateix que a mi. Quan alguna visita ha de marxar tens una actitud poc afectiva com per protegir els propis sentiments. Sempre em fa llastima que la gent marxi, de fet, si hagués d’aconseguir emocionar-me per alguna cosa me n’aniria a una estació de tren i observaria els comiats. Segur que plorava a dojo.
Després hem anat a la platja. Tot i que no ha estat el récord de les vacances Déu n’hi do. Arribada a les 12:30. El dia era fabulós i com sempre a la Platja de San Pere s’hi aixeca un vent al migdia que fa que no passis calor. De fet no m’he tret la samarreta ni m’he banyat. A mi em fa falta calor per banyar-me. Així que he tingut oportunitat d’exercitar la llengua amb els amics. Avui l’Ivan i la Raquel amb les seves nenes ens esperaven a les 12 mirant la platja i tenint com a centre el socorrista. La veritat és que ara és útil, però el primer dia vàrem dubtar bastant i com que anem sense rellotge, no sabíem si anar cap a la dreta o cap a l’esquerra. 
…
Després de dinar i fer la migdiada de rigor, tot i que si no en fan, els meus nens, ja no és tan greu com quan eren petits. Aprofitant la fresca bona d’una pluja lleugereta hem allargat l’estada a casa pintant pedres per l’àvia. És que són molt xules.  
Gràcies a la persistència de la Martina i aprofitant que havia deixat de ploure hem sortit a caçar cargols. Aquí en diuen sortir a acaçar cargols, tot i que aquestes pobres bèsties tenen poc a fer amb quatre caçadors armats amb llenternes, impermeables i bosses. Hem aconsguit acaçar-ne un bon grapat. Fa molta gràcia la il·lusió que hi posen els petits de casa a cada troballa. Fa morir de riure sentir com criden emocionats “aquí!, aquí!”, però amb una por terrible d’agafar a les temibles feres. Crec que “l’anar a buscar cargols” és una activitat que forma part de la meva infància i adolescència, de fet, sempre que plovia sortíem animats per la meva mare a acaçar cargols. Ella els prepara tan bons, mira si els fa bons que el pare un dia em va dir que trobava a faltar els cargols de la Berta. Em va fer somriure. Havien passat 10 anys que s’havien separat.

Demà sortim a sopar amb les meves amigues i família. Em fa tanta il·lusió… Sempre em porten a sopar a llocs espectaculars, però per estar amb elles i xerrar sense pressa em conformaria amb un frankfurt. Si el temps ens ho permet anirem a la platja, sino… No ho sé. Estic, encara, de vacances. 
Uncategorized

De vacances. Dia 16

MERILANDING

Els nens et fan veure que la vida canvia. Les inquietuds i emocions dels 16 ja no les tens amb 37 i tot i així ets capaç de gaudir dels mateixos amics de llavors. Suposo que és una qüestió de viure-ho amb naturalitat. Tots anem canviant però si ho fem a poc a poc, de vegades els canvis ni es noten. Només quan passa molt de temps ens n’adonem que ja nos som els mateixos d’abans (i si no intenteu fer una roda a la platja, hahahah). 

Avui ens han vingut a veure els amics de quan teníem 16 anys. Ara cadascú ja ha triat amb qui vol viure, de la manera que vol viure i on vol viure. Potser ara ja no tenim tant en comú com llavors, però l’afecte ho compensa tot. La nostra colla ens diem els “pobre perro” per un acudit dolent durant un viatge a esquiar a Andorra de cap de setmana fa uns 20 anys. 

Han arribat a poc a poc i tot i que havíem d’anar a la platja ens hem anat embolicat. Els nens, que ho condicionen gairebé tot, han estat claus per prendre la decisió de deixar la platja per després de dinar. Hem encarregat una fideuà a Can Parera, el restaurant de la meva amiga Tati, per les 14:30. L’Albert, el cuiner i marit de la Tati ens ha obsequiat amb uns calamars a la romana, boníssims, per cert. 
Com que a la terrassa hi petava fort el sol hem improvitzat una dutxa amb la manguera a mínima pressió en la posició d’esperció.  La Pat i en Ruppman ens han deixat el seu parasol portàtil que porten a sobre perquè comencen avui la seva aventura de vacances nómades i hem aconseguit fer ombra bona per dinar.  Feia bastanta calor però ens ho hem passat bé i hem rigut de valent. 
Els nens tenen la virtut de fer-te adonar que fa molt que no et veus amb una persona, perquè els canvis físics són més evidents, és clar. Així que m’ha fet especial il·lusió veure el nen de la Carme i l’Iñaki, l’Arkaitz. És molt bon nen com ho són els seus pares. S’ha fet amic del meu Arnau, tot i la diferència d’edat, es porten més de 5 anys. I l’Arnau n’ha tingut cura. 
Després de dinar hem fet camí cap a la platja de Les Muscleres, probablement la platja més bonica de l’Escala. Carregats com ases, uns més que d’altres, hem arribat a la sorra, ens hem situat més o menys i ens hem llençat a l’aigua de cop. Com volent fer passar la calor soferta durant tot el dinar amb una simple capbussada. L’aigua estava perfecte. Els últims en entrar han estat en Josep i la Virgínia, ja que els seus petits, l’Èric i l’Olívia, els ho han posat més difícil -l’Olívia és la més petita de la colla, només en té un-.

De la mateixa forma que han arribat, han anat marxant. A poc a poc i de forma natural. Només la Pat i en Ruppmann han decidit quedar-se a dormir (tampoc teníem més lloc per a més amics). Així que abans d’arribar a casa, ens hem fet unes tapes a l’Eivissa cafè. Un lloc espectacular a peu de la platja de l‘Escala. Ens ha vençut el cansament perquè aquelles vistes costen de deixar de mirar.
Demà tot torna a la normalitat coincidint amb el meu últim dilluns de vacances. Així que aquesta setmana vull descansar una miqueta més, tot i que coneixent-me segur que em queden coses per fer. M’encanta l’avorriment vacacional. A aquestes alçades, crec que en sóc addicte.
Estiu, Figueres, vacances

De vacances. Dia 15

MERILANDING

Ens hem llevat amb pluja -els meus genolls ja m’avisaven- així que hem decidit fer una visita a la capital de la comarca, Figueres. Figueres és d’aquelles ciutats que sense ser massa gran hi amaga una gran importància. Va ser capital de la Catalunya ocupada per les tropes franquistes durant un temps i potser és això o que ha estat bressol de personalitats mundials com Dalí que s’hi respira un aire de grandesa. Els turistes fan llargues cues al sol per veure l’obra de l’artista figuerenc. Però la ciutat encara batega al compàs de les seves pinzellades. Sort que avui dissabte és dia de mercat a la ciutat. Així que ens hem passejat entre les parades com si fóssim uns turistes. Hem trobat gent coneguda, per variar. Resulta extrany com de petit és el món. Tinc una amiga empordanesa que sempre diu que “el món és tan petit que si et tires un pet segur que a algún conegut li arriba la flaire”.  Això ha fet la visita més familiar. 

A la rambla també era dia de mercat d’antiquaris. Ens agrada mirar i remenar i ensenyar als nens allò que els nostres avis utilitzaven. Que si mira així eren els telèfons, que si això són peces de balança… I anar caminant i explicant de sobte sento una veu com un tro al meu costat. Una veu profunda i bonica. Gruixuda per ser de dona. Era la Txe Arana. M’ha sortit de dins, mira la Txe! Ella ha estat molt simpàtica i m’ha fet un Hola! entre casual i simpàtic. En Xavi la coneix perquè “l’ha tret a passejar”. La veritat és que ha estat molt agradable. I això no us ho explicaria si no fos perquè la Martina és súper fan del Mic del Club Súper 3. En Xavi li ha comentat a la Txe i ella, que ja s’hi deu haver trobat més d’una vegada, s’ha ajupit, li ha mirat la carona i li ha dit: Vols dir que això és una bona pensada Mic? Li ha fet la veu que fa servir per parlar amb en Mic!!! Li hauríeu d’haver vist els ulls. No donava crèdit. De fet, no se n’ha pogut estar de preguntar-me: de veritat coneix en Mic? I tot seguit m’ha dit, ho veus com no és una titella en Mic?. La Martina és tan innocent i intel·ligent a la vegada que un mateix dia pot parlar-te de les fades que fan ploure com t’espetega: papi, què és el centre de gravetat? Collons quina pregunteta… Hem hagut de pensar una estona per dir-li: el centre de gravetat és el que utilitzes per no caure dels llocs on t’enfiles. Quan diem que busquem l’equilibri, volem dir que estem buscant el centre de gravetat. Criatura!
…
La Dolça està tranquil·la tot i que segueix amb el seu posat introvertit. Avui, aprofitant que he fet seitons per sopar, li he donat un cap i una raspa. Ha estat tan contenta que s’ha quedat amb mi mentre netejava el peix, i això que m’hi he estat més d’una hora.  Ara, abans d’anar a dormir, espera que tanqui l’Ipad i juguem una miqueta amb el cordill. Crec que espera tot el dia que arribi aquest moment a jutjar com de bé s’ho passa. Avui els nostres amics i veïns m’han dit que han vist la Rita en els braços d’una nena. Això m’ha deixat més tranquil·la. Vull que estigui bé.
Demà tenim visites. Fem una trobada amb els amics que estan de vacances a la vora. Tinc ganes de veure’ls tot i que no sé si tinc el cos prou activat per estar al cas. A casa som bons amfitrions perquè ens agrada cuidar-ho tot al detall. Però m’hauran de perdonar, tinc el pilot automàtic posat des de fa 15 dies, exactament.
Amics, Can Trona, Estiu, Sant Pere Pescador, Sopar, summer

De vacances. Dia 14

MERILANDING

El dia a començat amb sorpresa per mi. La família ha preparat entrepans i estava tot a punt per passar  el dia a la platja. Sort que estava tot a punt, perquè entre una cosa i l’altre hem arribat a les 12:45 a la sorra -jo m’he llevat a les 11h-. Als nens els feia molta il·lusió i sort d’això perquè avui a la platja no s’hi estava gota bé. El vent ha pogut amb la nostra voluntat de ferro a les 17:45h. Això vol dir que hem aguantat el suficient com per banyar-nos, dinar, fer migdiada i marxar. La tarda no estava per massa plans. La temperatura era massa fresca per anar amb tirants. Així que hem decidit fer com tot animal que seguint el seu instint més primari s’aixopluga en cas de risc de tempesta. Hem aconsguit fer d’una tarda d’estiu, una tarda d’hivern. Els nens han fet deures i nosaltres hem descansat de no fer res. He començat els peücs per l’Iu. Em fa molta il·lusió poder regalar aquestes sabatetes a un nen tan desitjat. La Ivet serà molt bona mare. Quan tot semblava el declivi d’un dia normal ha passat una cosa simptomàtica que has aconseguit desconnectar. Hem anat a veure la pel·lícula Tadeo Jones a l’Escala, cada dijous fan cinema a la fresca, i quan he preguntat com i quan es pagava, m’han fet veure que avui no és dijous, sinó divendres. Als del Cer els ha fet molta gràcia, als nens no gens i a mi, doncs, a mi m’ha semblat que no era una mala notícia. Al cap i a la fi, quan s’està de vacances un només espera poder viure sense mirar ni rellotge ni agenda. Així que repte assolit.

Com que era divendres, hem improvitzat un pla alternatiu. 
Una de les coses que més m’agrada quan vinc a aquestes contrades és que la vida és molt previsible. Saps del cert que divendres és dia d’anar a sopar i que a Can Trona sempre hi ha algun amic a qui saludar. Així que hem decidit anar a Sant Pere Pescador. Tenen un restaurant que es diu el Corral que es menja senzill -només pollastres i derivats- però molt bé. Ens ha atès en Blai. Ara ja treballa. Quan el vaig conèixer només tenia 7 anys i la Ruki -la mare- em va dir que fer-se amic d’en Blai era tota una proesa només a l’abast de les bones persones. Potser ho va dir com a cumpliment. A mi em va agradar. 
En Blai treballa per pagar-se els estudis, i això es nota per la importància que dóna a la seva feina. A tots ens costa molt. Hem sopat molt a gust i em pogut veure els amics. Aquells que saps que sempre hi seran. 

En Xavi és un personatge popular, però aquí el tracten com un igual. El coneixen des de fa tants anys que seria absurd pensar que són amb una persona diferent de la que van conèixer, fa quasi 20 anys. Això el fa sentir a gust i tranquil. Pot ser ell mateix, tant si té ganes de xerrar com si no. Així hem anat passant les hores, saludant rient i recordant. M’ha agradat retrobar a vells amics i poder parlar en persona amb alguns altres amb qui només ho fas a través de la xarxa.
…
La Rita ha decidit marxar i abans de fer-ho ens ha esperat on aparquem el cotxe. Allà plantada. Quan hem sortit no ha miulat. S’ha quedat quieta. Encara portava el collar posat. Com si aquella fos l’última vegada que ens veiem se’ns a acostat i ha baixat el cap. El collar era ben visible. Hem entès tots alhora que el què volia era que li treiéssim. L’hi hem tret. L’hem acaronat i desitjant-li el millor l’hem deixat a terra. Sense fer mitja volta a seguit el seu camí. Només quan de lluny s’ha girat, l’Arnau l’ha espantat cridant: ves-te’n amb els teus! Quantes coses s’hi amaguen dins el cervellet d’un gat! La Dolça està feliç. Torna a ser la gata introvertida de sempre. Me l’estimo molt a la Dolça.
Uncategorized

De vacances. Dia 12 i 13

MERILANDING

Ahir va ser un dia intens. La veritat és que quan tens nens valores molt més l’espontaneïtat i els canvis de plans. Sobretot si es té l’oportunitat de gaudir com quan teníem 20 anys, però valoran-t’ho. Així que vàrem anar molt, però que molt predisposats a passar-ho bé al Gastromusical del Molí de l’Escala. I sort que els meus ànims estaven a tope perquè tenir el mal servei que vaig tenir pagant el que vaig pagar i no posar-nos de mal rotllo ha de ser perquè necessitàvem sortir “como agua de mayo”.  El millor de la jornada va ser trobar a gent del twitter i que et caigui tan bé en persona com a la xarxa. Això ens va provocar riures, converses divertides, anecdotari divers i passió, molta passió per les noves tecnologies. Vam arribar a la conclusió que la xarxa és un mitjà per comunicar-se però que no pot excloure de cap manera les relacions humanes en 3D, sino ens perdríem molt de les persones o dels moments que són irrepetibles. En fi, que tot i el desastre del Gastromusical la vetllada va ser deliciosa. Volia començar el post així perquè entenguéssiu perquè ahir us vaig deixar sense serial. Vaig arribar massa tard per contar-vos el meu dia.

…
La Dolça ha deixat la seva vaga de fam, de fet ahir va ser el primer dia que menjava i bebía des que la Rita va venir a casa. També s’ha de dir que la Rita prefereix ser una ànima lliure, per la qual cosa, suposo que intuint que nosaltres tenim unes normes, hem deixat d’anar a buscar-la pel carrer amb una llauna de patè i ja no viu amb nosaltres. Ha estat una decisió natural sense rencúnies ni mala llet. Simple i natural. Així, de la mateixa manera que un dia es va creuar en les nostres vides, ha decidit agafar un rumb diferent el nostre i fer la seva pel carrer, amb la seva família.  La Dolça ho va entendre abans que nosaltres, ella va saber, la primera nit que la Rita no va dormir a casa, que ja no tornaria. Suposo que els felins tenen una intuició superior. Així que com per tranquil·litzar els nostres ànims, va decidir de fer-nos entrega d’un dels seus trofeus de caça: una babosa. Ens la va deixar als peus de la cuina mentre feiem l’esmorzar. Va miular i va decidir trencar amb la vaga de fam que l’havia debilitat bastant. Des de llavors, la Dolça ha decidit que no vol veure més món que el que veu des del balconet. 

Aquí comença a refrescar per la nit. La temperatura baixa dels 20 graus a la matinada i hem de començar a fer servir el cobrellit. Aquesta és la temperatura ideal per viure. Avui hem trencat l’avorriment anant a una platja diferent. Hem anat a Montgó. Després hem tornat a casa i em fet una migdiada. Per la tarda i per recordar, i molt, els vells temps, hem anat a la pista del poble per jugar una miqueta a futbol. Sempre m’ha agradat anar una estona a fer esport. De petita darrera el meu germà gran. De gran… No han canviat gaire les coses.
Uncategorized

De vacances. Dia 11

MERILANDING

Sembla que s’hagi d’acabar el món. Els núvols lluiten contra la tramuntana que intenta imposar-se, de moment, sense aconseguir-ho. L’ambient ha refrescat i tot sembla indicar que més tard o més d’hora caura un xàfeg. De lluny se senten els tambors del trons que acompanyen la benvinguda pluja. De cop el dia és trist i coincideix amb la marxa de les visites. La Rita ha aconseguit fer fora l’àvia que tenia por dels gats. Aquesta nit, quan tothom dormia, amb les passes silencioses i l’agilitat del felí s’ha capbussat entre els llençols del llit dels avis. Quan l’àvia ha notat que allò pelut era la gata ha fet un xiscle que ha despertat a mitja família. Hores abans n’havien fet un altre, però havia estat una falsa alarma. Així que en aquell precís instant ha decidit que malgrat la grata companyia, aquella seria la última nit a casa nostra. Quan m’he despertat m’han comunicat la notícia. Em feia mal el cor que les gates i l’àvia no s’haguessin entès. 

No començava el dia bé, però buscant nous arguments per a que es quedessin hem mirat de tancar una visita guiada a la casa museu de Dalí, a Portlligat. Al meu sogre és el que més il·lusió li feia visitar. Però ens han donat hora per dissabte. Carai! Ara sí que tinc curiositat per saber què s’hi amaga. Cada 10 minuts entra un grup i està obert des de les 9:30 fins les 21h, i no tenien lloc per a 4 adults i dos nens?
Ens hem pres la notícia amb esportivitat. Així que hem buscat un pla alternatiu. Hem anat a veure el dolmen de la Creu a Roses. La calor que feia ens ha esgotat una miqueta però veure la construcció megalítica ens ha agradat moltíssim. I pensar que tenia més de 3.500 anys encara ho feia més impressionant.  M’he adonat que l’Arnau és un bon excursionista a jutjar pel ritme amb el que es mou per la muntanya. Les cames li van soles.
Després hem continuat per la carretera fins a Cala Montjoi i hem visitat El Bulli. Només per fora. Ens hem fet la foto pensant amb el seu peu: ja he estat a El Bulli. 

Finalment hem decidit enfilar-nos fins el Monestir de Sant Pere de Rodes on les vistes a tota la badia de Roses i el Parc Natural del Cap de Creus t’empetiteixen l’ànima. Penyasagats a banda i banda de carreteres que de lluny semblaven corriols. Una mar blava i tranquil·la plena de les pinzellades blanques que deixen els vaixells al navegar han posat el punt de nostalgia a l’avi Jaume. Li agrada navegar i surt cada dia un parell de vegades. Així que veure la Costa Brava des de terra li ha fet enyorar el seu estimat Canaima.
…
Les gates segueixen el seu curs d’esbufegs i corredisses per tota la casa. La qüestió que més ens preocupa és que la Rita no només s’ha d’adaptat a nosaltres i a la Dolça sinó que, a més a més, una vegada a Barcelona, ja no podrà sortir a cap terrassa, ni balcó. Ens sap greu engabiar-la, així que comencem a veure que potser va ser un error intentar adoptar-la. La Rita és una gata de carrer a jutjar per les seves anades i vingudes. Casa nostra només és la fonda. Aquí ve a menjar i a dormir, per això pensem que serà complicat endur-nos-la.
La tempesta encara no ha caigut, però està al caure. Demà, si el temps ho permet, farem platgeta bona, que els nens fa dies que ens ho demanen. 
Uncategorized

De vacances. Dia 10

MERILANDING

Més d’hora del que és habitual, últimament, hem esmorzat a la terrassa. La fresca de l’Empordà encara es deixava sentir i m’encanta el contrast de temperatura d’aquesta terra. Crec que això també afecta al caracter de la seva gent. Hem sortit aviat de casa, per variar. Últimament sortim a l’hora que durant l’any arribem. Hem enfilat una carretera impossible. A mig camí els nervis ens han començat a passar factura. Ens hem sugestionat els uns als altres i amb el nivell d’adrenalina pels núvols teniem pànic a cada revolt. Sort que el bosc frondós ens acompanyava tot el camí i feia més difícil torbar-se amb el penyasegat.  En un parell d’ocasions ens hem trobat cotxes que feien, ja, el camí de tornada. Ha estat difícil però hem passat i sense ratllades ni retrovisors escapsats. Més amunt uns ciclistes fent aquella pujada infernal. No ens n’hem pogut estar d’abaixar les finestres i animar-los mentre els adelantàvem. Intuíem el mosaic de colors entre arbres, però quan hem arribat al Santuari de la Mare de Déu del Mont, les vistes ens han deixat bocabadats. Era com estar al cim del món. Aquest penyó de 1100 metres s’aixeca en la intersecció entre l’Empordà i la Garrotxa. Un dia clar ens ha permès veure el Pirineu de cap a cap, sempre amb l’atenta vigilància de Mossen Cinto Verdaguer a les nostres espatlles, fet de plom, que cap renec d’impressió, no fos fet en català. Patíem pels nens, la veritat, no és un bon lloc per anar amb nens si ets molt patidor i tens vertigen. Però paga la pena de veure’l.

Des de fa centenars d’anys s’hi aixeca el santuari d’una Verge, la del Mont, que guardada celosament en una gàbia de vidre, acull als seus braços el fill de Déu. És bonica, d’aquelles que semblen de veritat. A les parets de la capella hi hem trobat des de la cronologia de la vida de Mossen Cinto (que durant un temps va deixar de ser-ho al llarg de la seva vida) fins a centenars d’ofrenes anònimes de persones anònimes. Fotografies, objectes, medalles, banderes, sabates, cartes d’agraiment, objectes de regal. Feia impressió de veure tot allò, una simple mostra de la fe de les persones. Que difícil és tenir fe i què bonic és sentir-la dins.

De la primera vegada que vaig pujar, deu fer uns 25-30 anys (en tinc 37) recordava, més enllà del paisatge un cosa que no em podia treure del cap des que vam decidir fer aquesta excursió: la vedella amb bolets. Mireu, tot el Santuari és reformat, ara hi ha habitacions, tot respira un aire de confort i una antena gegant ens evoca al temps present, però asseguda a la taula, amb aquell paratge d’impressió he tancat els ulls i m’he deixat endur pels records de la meva infància. Era la mateixa vedella amb bolets que feien fa més de 25 anys. La mateixa. És soprenent com els records s’amaguen en molts llocs, fins i tot al paladar. 
Una vegada dinats ens hem deixat endur per la tranquil·litat que desprèn aquell entorn i per l’hospitalitat d’una gent que agraeix en cada gest la visita. Dóna gust pujar-hi. Ens hem assegut en uns sofàs al costat de l’habitació des d’on Mossen Cinto va escriure el “Canigó” inspirat per les muntanyes que es veuen a través de la finestreta de l’habitació, i ens hem quedat adormits. La pau ens embolcallava i el silenci s’ha fos amb el nostre son. 
La baixada ha estat més ràpida i tranquila. Ja no teníem por al desconegut. Descansats hem arribat fins l’Escala on hem vist prondre’s el Sol.
…
La Rita s’ha passat tot el dia fora de casa, voltant. Però mentre sopàvem hem sentit els seus marrameeeeus a la porta de casa. És joveneta i no sap pujar per on baixa, així que s’ha hagut d’espavilar per tornar a casa, ho ha fet miolant. La Dolça ha fet una aventura a l’exterior, quan la Rita ja era a casa. No sé si per demostrar-li que ella era capaç d’anar i venir sense necessitar-nos. Al cap d’una estona, abans d’entrar a casa perquè la fresca es tronava fred, ha tornat perquè l’hem cridat. Sí, sí, la cridem i ve… Una altra cosa que no sabia dels gats.  L’àvia ha decidit dormir amb la porta oberta i que li entri la fresca, malgrat la por que té de trobar-se un gat al seu llit. Diu que li agafaria alguna cosa de l’espant. Esperem que no. 
Demà farem camí cap al paratge de pirates i estraperlistes: Cadaquès, que segurament estarà a reventar de gent. Fet i fet, no en vindrà de 6 més.
Uncategorized

De vacances. Dia 9

MERILANDING

Quan els meus fills siguin grans, suposo que voldré saber on van de vacances i més si durant anys i panys les he compartit amb ells. També voldria que els meus fills estéssin tan contents d’ensenyar-me el seu petit tresor vacacional com quan ensenyo el nostre pis al mas. 

Quan l’Alba, la mare de la meva amiga Irene, em va trobar a Can Parera abans de llogar una troballeta a Sant Mori, no vaig  pensar-m’ho gaire. Aquí hi estarem millor, vaig convèncer a en Xavi. 

I la veritat és que són unes vacances plàcides en un lloc tranquil a la vora dels amics i part de la meva família. Per això m’ha fet il·lusió poder ensenyar aquest racó de món en un dia tan assenyalat com el d’avui. La meva petita n’ha fet 5.
Moltes vegades, quan portem un bebè dins, les mares i imagino que algun pare també, pensa en com serà la criatureta i així ho varem fer durant nou mesos. Però la Martina ens ha trencat tots els esquemes predefinits. Té una personalitat molt marcada. Vol saber de què va la vida per experiència pròpia, no vol que li expliquin. Si li dones un consell, farà el contrari, ni que sigui per demostrar-te que podies confiar en ella i del seu criteri. Dominant sense caure en les dictadures té un sentit de la justícia molt particular ( té a qui semblar-se) i la seva vida és molt important per ella. No hi ha res que passi desapercebut a la seva raó. Evidentment, una personalitat així no és fàcil, però la compensa amb unes grans dosis de diversió i moxaines.  Estic segura que si aprèn a dominar aquest geni que Déu li ha donat farà grans coses a la vida perquè li agrada viure-la al màxim. Només descansa quan dorm.

Les dues gates han tornat. Ara mateix, mentre escric aquest post, les tinc a banda i banda de la cadira  amb cares desafiants. Crec que la Rita, la petita, bufa a la gran perquè li té por. I la Dolça, darrera d’aquest posat de gata maula, aprofita per llençar-li mirades desafiants a la petita Rita. En fi, que com si fossin un exemple de la vida, ningú no és tan dolent i ningú no és tan bo. 
A l’àvia no li agraden els gats així que em temo que aquests dies seran divertits: dues gates que s’odien, una àvia que no pot veure els gats, una filla alterada pels horaris, uns avis que no els agrada anar a la platja i un fill adicte al salebret. D’això se’n diu fer un parón d’avorriment per uns dies, que tampoc està malament.
Uncategorized

De vacances. Dia7

MERILANDING

Fa una setmana que vaig començar les vacances i em sembla que ben bé no he descansat. No he tingut temps d’avorrir-me.  Avui, hem començat les celebracions de l’aniversari de la Martina, que en fa 5 diumenge. Hem reunit els que han pogut. Altres treballaven, i bé que fan tenint en compte que l’estiu a l’Empordà no és tan curt com en d’altres indrets de la geografia del país. Ha vingut el meu germà a sopar amb la seva família. Trobo que tenir una bona relació amb els germans és quelcom que s’hauria de valorar més. Una germà és algú que sempre el tens, sigui pel que sigui. I jo el meu, me’l sento així. En Carles és una persona que darrera d’aquesta imatge poc convencional, amaga un cor gran i generós com pocs. Me l’ estimo molt en Carles, i a la seva família també, és clar. 

He de confessar que quan estàs de vacances no tens el cos per organitzar res, però potser per trencar la rutina, hem decidit fer una barbacoa de peix, que no s’estila tant (absolutament recomanable). Hem tingut una conversa amable i els nens han gaudit de la companyia dels cosins. Jo recordo molts els meus cosins. Potser la malaltia de l’ Oriol, ens va unir més. El cas és que per mi són importants els cosins i que es portin com a germans entre ells. Per això quan es relacionen, quan riuen i juguen a fer collarets o quan no són capaços de sortir al carrer perquè tenen massa por em fan sentir bé. Aquestes aventures són les que recordes i esbotzes un somriue en aquell pensament. 
Hem filosofat de la vida, d’allò que ens ha marcat i d’allò que no ens hauria d’haver marcat. Una autèntica conversa d’estiu. Quan el temps juga al nostre favor i tot allò es pot dir entre riures sincers i llàgrimes amagades.  Això és el que hem viscut avui: Un Sopar d’estiu.
…
Al matí hem anat al veterinari i ens ha confirmat que la Rita es pot dir Rita i que és una bona gata, manyaga i sana. Amb la Dolça tenen algunes reticències i bufades, però no està tot perdut, ja ho veureu…
Uncategorized

De vacances. Dia 6

MERILANDING

Quan al mes de maig vam fer entrar una gata a casa nostra no vaig imaginar-me mai que me l’estimaria així. És vetitat que no són com els gossos que sempre reben el seu amo, però quan coneixes aquests petits felins domèstics t’adones que existeixen moltes maneres d’estimar. Ells tenen la seva. Cada nit, des que em vaig quedar sola amb la Dolça de Rodríguez a Barcelona, dorm als meus peus i juguem amb la corda abans d’anar a dormir. Em segueix per tot arreu i fins i tot s’ha endut alguna trepitjada.  Ha estat una molt bona gata des del principi i fins i tot quan hem marxat de vacances i hem patit en les seves fugides efímeres, sabia que tornaria. Alguna cosa m’ho deia per dins.  

El fet d’estar en época de contemplació també ha tingut a veure amb el que ens ha passat avui. Hem sortit a passejar, tardet, pel poble. I en un carreró sense sortida hem vist un gatet parat darrera una reixa forjada, sobre el mur d’unes escales que devien baixar fins una bodega. Aquell gatet blanc com la neu i amb les orelles i el nas rosat ens ha robat el cor. Estava molt prim i els ulls blaus li sobresortien. Era com si del pare hagués tret el color del pel blanc i de la mare la resta de colors que es concentren tots a la seva cua llarga.  Ens hi hem abocat per instint. La Dolça ha estat pacient en la seva instrucció d’emocions felines. I el gat blanc ens llepava els dits, ens ajudava a acaronar-lo i ens ha seguit fins a mig camí de casa, de tornada. Mentre caminàven hem pensat en la Dolça i amb la seva tristesa des que ha conegut món darrera les portes i finestres de la ciutat. Hem girat cua, ara amb el gat en braços. Hem tornat i hem preguntat si algú coneixia si tenia amo. Una marca al voltant del coll semblava indicar que estava abandonat, però ningú en sabia res. Hem decidit que aquell gat blanc no el podíem deixar allà. Segons el meu fill, el gat fa cara de pobre. No sé què vol dir ben bé, però és veritat. Fa cara de pobre. Així que ens l’hem quedat. Li hem regalat a la Martina, diumenge fa 5 anys, i no he vist mai una connexió gat-nena com la que ja tenen passades unes dues hores. La Dolça encara està per confiar-hi, però a casa s’hi passa moltes hores sola. Suposo que un altre de la seva espècie li farà bona companyia.

Ha menjat com si se li acabés el món i de seguida ha estat disposada a jugar amb el cordill. Sí, disposada. Ha resultat ser una gata. 

Quan vàrem decidir venir a aquest poble a passar les vacances no ens imaginàvem que mai més l’oblidaríem. Ni que fos perquè en veure passar la Rita, sempre ens vindrà a la memòria un passeig. El de l’última hora per agafar fresca bona i per deixar-se endur pel vent fins el nou destí.
Demà doncs, com que la Tramuntana costa de marxar, farem una visita al veterinari per normalitzar una adopció casual, d’un estiu per sempre.
beach, Costa Brava, dietari, Estiu, nens, pedres pintades, summer, vacances

De vacances. Dia 5

MERILANDING

No ha fet sol, la qual cosa vol dir que no hi ha hagut platja. Malgrat algunes invitacions a piscines amigues, hem aprofitat per fer alguns encàrrecs que ens urgien, com per exemple comprar un collar a la Dolça. Si bé, és cert, que va tornar de la seva aventura (que ha repetit un parell de vegades més), també ho és que no estem del tot tranquils. Si la perdéssim, en cas de portar un collar seria més fàcil identificar-la, ens diem més per autoconvenciment que per seguretat.
De camí, hem anat a l’oficina de turisme de l’Escala. Una noia atenia als viatgers que a la recerca del tresor desconegut, se’n van amb la cua entre cames. Si vens turisme, no hi ha tresors que valguin a la seva oficina. El turisme sempre es ven a l’engròs. Així que davant d’una atenció correcta, però sense émfasi, hem continuat amb el nostre avorriment, que avui, semblava trencar-se amb els núvols que a hores deixaven passar els rajos de sol posant en dubte la nostra opció de No Aigua.
Hem visitat alguns amics que tenim per aquí. Sí, sí, viuen aquí. Quan vaig descobrir  aquesta zona de món només tenia 6 anys. Al principi, ens vàrem fer amb aquells que, com nosaltres, només s’hi atanssaven per vacances. Però aleshores estaves condicionat pels calendaris aliens. No es tractava de passar-s’ho més bé o més malament, sinó de disposar dels amics quan es necessiten. Així que em vaig fer el ferm propòsit de trobar nous amics, els que vivien allà. En aquell paratge preciós a tocar de mar i on el temps sembla passar a una velocitat diferent a l’habitual, des d’aquella decisió, he pogut conèixer molta gent, però també hi he trobat molt bons amics, dels millors. 
“Un amic no es pot mesurar per la quantitat de vegades que us truqueu durant l’any. Un bon amic és aquell que saps que hi és, sempre”
A la tarda i amb la intenció de poder deixar les portes obertes sense el perill que espeteguin per la corrent d’aire hem anat a buscar pedres de riu, a la platja. Aquelles pedres arrodonides són perfectes per falcar les portes i, com que la tarda semblava portar el mateix camí gris del matí, hem decidit posar-hi color. Hem organitzat de forma improvisada un taller de pintar pedres. Al principi només hi eren els nostres, però al final s’hi han anat aplegant nens espontanis fins a fer un grup de 5 nens. Ha estat divertit i alhora me n’he adonat que és necessari treballar una miqueta més durant les vacances, sinó amb la meva petita, patirem el setembre. Els més moguts han estat asseguts 20 minuts, la resta hem arribat a l’hora.

La veritat és que ens han quedat molt boniques i és una activitat que només requereix imaginació. Us la recomano, perquè en dies com avui, grisos, han posat color a les nostres vacances.
Al final li hem posat el collar a la gat, però ens fa tanta llàstima que li hem tornat a treure. Hi hem de confiar, al cap i a la fi, no ens ha donat cap motiu per no fer-ho. 
Avui, amb aquest temps, els horaris han tornat a la normalitat i hem sopat a una hora decent.  Veurem demà.