Autor: MERILANDING

Normal
0

21

false
false
false

CA
X-NONE
X-NONE

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-priority:99;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin-top:0cm;
mso-para-margin-right:0cm;
mso-para-margin-bottom:10.0pt;
mso-para-margin-left:0cm;
line-height:115%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-language:EN-US;}

Perseguim la veritat fins a zones obscures. Busquem, forcem, manipulem i el que faci falta perquè vegi la llum. Tinc la sensació que la veritat, avui dia, és una cosa que lluny d’alliberar es comporta com una camisa que ens ve estreta. Per neta, blanca, nova o planxada que estigui ens tiren les mànigues quan movem els braços. Perquè tot allò que és veritat és un simple punt de vista, difícil de ser copsat en la seva dimensió correcta i amb l’enverinament de causar, en la seva transmissió, adeptes que la creuen religiosament. D’una conversa només som capaços de recordar fins un 70% si estem predisposats a fer-ho.

La veritat moguda, ara ja parcial, arrossega opinions i la massa que cercant la comoditat, espera que simplificant la complexitat la veritat es converteixi en fàcil d’entendre, més lleugera. És llavors quan la veritat es convertirà, irremeiablement en una mentida. 
Estarem donant massa importància a la veritat? No digueu mentida!

Sento una angoixa a dins que no la puc suportar. Tenir un fill que en
prou feines ha plorat mai, que m’ha deixat dormir totes les nits de la
seva vida, que no m’ha donat problemes per menjar fos quin fos el menú,
que sap comportar-se, que és educat i perfecte en quasi tot, i veure que
la societat el convertirà més tard o més d’hora en un monstre és una
cosa que no es pot explicar.

Normal
0

21

false
false
false

CA
X-NONE
X-NONE

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-priority:99;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin-top:0cm;
mso-para-margin-right:0cm;
mso-para-margin-bottom:10.0pt;
mso-para-margin-left:0cm;
line-height:115%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-language:EN-US;}

Hi va haver un temps on les dones i el sexe eren conceptes que, com dues paral·leles, sempre es veien però mai es tocaven. Eren uns temps on la virilitat dels homes, l’honor i la fanfàrria eren símbol de prestigi o símptoma que alguna cosa no rutllava com s’esperava. En aquell temps les coses es mesuraven per volum. Tant tenies, tant valies. L’instint imperialista era com mesurar-se el membre cada dia. Quan més llarga la tenies, més bé et semblava que feies les coses.  Amb els anys les dones van poder fer-se un lloc en aquest joc de miralls i lupes. Apostaven per la seva necessitat. Les paral·leles van ajuntar-se i fins i tot el sexe va creuar-se en el seu camí. No vull dir que en temps de la fanfàrria i del cinturó de castedat les dones no es masturbessin però no era el més comú. Amb la llibertat de la dona, aconseguida amb esforç i no sempre reconeguda, els mascles van començar a dubtar del seu poder. Ja no era una qüestió de volum. Les dones vam fer obrir els ulls als homes, que a poc a poc van anar veient la necessitat de fer gaudir a les dones. I que el volum, en molts casos, era poc o gens important. Els detalls, les petites coses podien aconseguir un orgasme més satisfactori que la mecànica del treure i posar i endreçar.
Probablement influïda pel Sr.Grey o no, avui aquesta metàfora parla de la meva Catalunya. Té ganes d’alliberar-se del seu cinturó i gaudir plenament de la seva sexualitat. España la té molt gran, sí, però Catalunya sempre podrà masturbar-se, si algú és capaç de trobar la clau del seu alliberament. I que ningú es confongui, no és només una necessitat mecànica, sexual o de ganes de fotre el salt. És una necessitat de trobar-se a sí mateix i no viure en l’orgia constant.

L’home és l’únic animal capaç d’ensopegar dues vegades amb una mateixa pedra. I jo, que sóc dóna, també… Ensopegaria més vegades si fes falta per tal de fer el què m’agrada. També hi ha qui diu que els trens no sempre passen dues vegades, però per sort per mi, una locomotora anomenada La 2a Hora, que corre per les vies de Rac1 i amb un maquinista professional com és en Quim Morales m’ha fet parada davant la porta. M’ha demanat que hi pugi i sense mirar enrera, o sí, hi he pujat: Aquest any col·laboraré en aquest programa d’investigació que fa riure. La confiança i el tarannà m’han motivat prou per fer un salt endavant. Aquesta vegada sense por. Si ells no tenen cap dubte perquè l’he de tenir jo? La por s’esvaeix perquè ja sé què és ensopegar i caure i aixecar-me i veure com l’aire pur va cicatritzant la ferida. I perquè al cap i a la fi és molt millor viure caient que no passar per la vida deixant de fer allò que tard o d’hora et corca l’esperit. Una relació d’amor amb la paraula bé mereix una segona oportunitat. Un autèntic CIGARROLLO!

Normal
0

21

false
false
false

CA
X-NONE
X-NONE

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-priority:99;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin-top:0cm;
mso-para-margin-right:0cm;
mso-para-margin-bottom:10.0pt;
mso-para-margin-left:0cm;
line-height:115%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-theme-font:minor-bidi;
mso-fareast-language:EN-US;}

Vaig despertar-me amb una il•lusió com mai. Saltava i cantava per tota la casa. Fins i tot em vaig atrevir a despertar a la meva germana amb la cantarella que m’acompanyava, i això que és de mal despertar. Em vaig posar a la dutxa i mentre somreia deixava caure l’aigua per tot el meu cos. A cops la posava freda. Volia recordar cada segon, cada minut d’aquell dia. Llavors vaig anar a buscar les flors, vaig anar a veure la Marta, que m’esperava amb la mateixa il•lusió que sempre però amb una mica més de tensió. Sabia que per mi era molt important. Allà s’hi van aplegar algunes amigues al meu voltant. Les de sempre. Mentre xerràvem i rèiem amb nervi, vaig rebre una trucada. L’esmalt encara estava per assecar. La Marina, amb tota la meva confiança, va respondre. Era ell. Qui si no?
Faltaven encara unes hores, però la màquina s’havia posat en marxa. Cadascú de nosaltres acomplia segons el que havíem pactat, decidit, discutit, convençut i triat. Ja res importava. N’estàvem segurs. 
El meu germà i la meva cunyada, una germana més, em van acompanyar novament a Ca la Marta. Quedava el detall final.
La calor ja apretava de valent. La veritat és que crec que mai de la vida he passat tanta calor a l’Escala, a l’Alt Empordà. No vaig poder més que fer un mos petit. Vaig vestir-me sense pressa. La Mònica tornava a estar, com sempre, allà on se la necessita. Va arribar el Diego, em portava un encàrrec llarg, la seva lúcida i àgil paraula va donar-me 4 pàgines impossibles d’emoció. La tendresa la vaig notar en unes mans fredes. Malgrat el seu posat de seguretat i un punt sàtir, estava content.
El moment dels pares va arribar. Els pares ja feia anys que no estaven junts, però tot i així, encara quedaven puntes per llimar. No m’ho havien posat fàcil i vaig patir innecessàriament uns mesos abans d’aquell dia. Ara no era el moment de recordar-ho. Les instantànies se succeïen. Els ulls del meu germà eren per tot arreu. Plens d’emoció. Els pares també s’emocionaven. La seva nena…
Havia arribat l’hora. Vaig amagar-me sota el bel de la innocència. Vaig pujar al cotxe daurat. El paisatge mediterrani em va acompanyar fins el lloc més bonic del món: Sant Martí d’Empúries. Allà s’hi va aplegar gent. Recordo, fins i tot, gent que no esperava, com la Ingrid.
Més enllà d’aquelles mirades buscava la seva, l’única que importava. La seva.
Agafada del pare, les sabates semblaven de mantega. En aquell moment em va pujar el cor. El vaig sentir bategar de valent. I al compàs de la seva marxa, vaig cantar el “Oh Happy Day”.
Al fons, estaves tu. Plantat. Ben plantat. El teu somriure era plàcid, la teva mirada inquieta. No t’agrada emocionar-te davant la gent. Et vas fondre precipitat en una semi abraçada amb el meu pare. Tenies ganes de parlar amb mi. I em vas dir: ets un bombó. Estàs tan guapa!
La calor va fer que la suor regalimés com les llàgrimes d’alguns convidats que sabien quan de temps feia que esperàvem aquell dia. La calor va fer que quedéssim impregnats de tot allò. De tot aquell somni, de tota aquella realitat. Sí vull.
Xavier, jo Meritxell et prenc per espòs i prometo ser-te fidel en la prosperitat i adversitat, en la salut i en la malaltia i que t’estimaré tots els dies de la meva vida.

Fa 9 anys que t’acompanyo. Has estat un bon amic, company, marit i pare. Hem rigut i hem plorat. Hem patit i ens hem fet grans i només desitjo que mai res m’esborri el que vaig viure fa 9 anys. El millor que he fet en la meva vida. T’estimo Xavi.

Avui he anat a l’INEM. M’he hagut de donar d’alta perquè una empresa ha volgut tenir-me, mitja jornada, treballant els seus temes de comunicació!
El cas és que he anat a l’altra punta de la ciutat, les retallades a l’administració vol dir anxovar els seus treballadors en un cau, estalviant el lloguer d’alguna oficina (calculo que l’estalvi puja a 1500€ mensuals, en el cas de la meva que tenia al costat de casa).
L’ambient era trist, la gent diversa, l’esperança no es llegia en els ulls de la gent anònima amb tant en comú.

El meu torn, D041, ha estat cantat en català al cap de 10 minuts d’haver entrat. Els funcionaris, impregnats de la desídia i la desesperança que allà s’hi respira, els costava somriure. 

En aquell moment he pensat que costa molt poc aportar un granet de sorra. He mirat a la noia que m’atenia i li he dit prou alt com per algú em sentís: és que HE TROBAT feina i necessito que em rescatin de l’atur! VAIG DEIXAR DE COBRAR ara fa 3 anys!

La noia m’ha mirat, la seva mirada ha recuperat una espurna d’il·lusió que va quedar en algun altre racó, qui sap on i quan.
M’ha fet el paper amb diligència i m’ha felicitat. No he volgut dir-li que ELLS, els del SOC no han estat els que ha promogut la meva sort! Però he pensat que si li deia tornaria a la mirada gris que m’havia rebut.

D’alguna manera, la gent de fora, els que pateixen de desesperació i d’indignitat (el treball dignifica), necessiten d’una mirada d’esperança.
I això és el que he intentat deixar: esperança. Perquè sense esperança, es perd la il·lusió. I al cap i a la fi, sense il·lusió res no té sentit, ni la pròpia vida.

ÀNIMS ATURAT, SOMRIU QUE LA FEINA T’ESPERA!

Ja el tinc… pero no us diré quin és, no fos cas que el malmetéssim. 
En fi, ahir, 27 de març va ser el dia que en vaig fer 36. Ahir. Justament ahir. Ni més ni menys. Però ahir va passar una cosa que abans no passava. 
Diuen que les xarxes socials aïllen els individus de la societat, tot i dir-se socials. Doncs ahir, mig centenar de persones van tenir-ho fàcil per desitjar-me un feliç aniversari. Molts m’enviaven petons i d’altres, juntament amb el missatge, m’enviaven una fotografia amb un motiu festiu (pastís amb espelmes). 
50 persones que no esperes que estiguin pensant en tu! De fet, segurament no ho estan, però els surt que fas anys i pensen, mira, la felicitaré. No costa pas tant. Així que ahir, les xarxes socials em van acompanyar més que de costum. Potser és perquè darrera dels murs, de les fotografies, dels caràcters o dels esdeveniments, hi ha gent que té uns segons per escriure Feliç Aniversari. I no saben quan de bé que fan. 


A TOTS, gràcies!

Faig una especial menció a un bon amic, l’Oli, que també va néixer un 27 de març, a qui la mala sort fa que no el pugui felicitar. Esperant major cobertura de les xarxes socials,  allà on siguis et faig un toc i t’envio un feliç aniversari.
M.

…hay hombres, hombrecillos, monicacos y monicaquillos! Això era fins que Twitter no va aparèixer a les nostres vides. Ara comptem amb els Followers, i no sé si amb els followercillos.
La vida virtual va prenent força a la nostra vida personal i tangible. La que conté silencis que diuen molt, expressions corporals que donen pistes i contacte humà ple d’emoció va perdent pistonada davant la de les abreviatures impossibles, els emoticonos i les males interpretacions (la ironia costa molt de captar amb 144 caràcters). Així que ens passem la vida davant d’una pantalleta (la grandària sí importa), donant més importància al que en ella hi passa i hi es diu, que no pas en el que està succeint al nostre voltant.
Conec el cas d’una persona que estant de vacances amb criatures petites va deixar-se endur per la xarxa. Com si es tractés d’una sardina es va veure atrapada entre la malla i no sabia sortir-ne. La confusió entre tant twitt va fer-lo perdre el seny. Va confondre la realitat i la ficció i es va quedar de vacances per sempre.Twittejant sobre el color de les ungles dels peus de les turistes.
També hi ha els qui, atrapats per l’espiral indestructible de l’anonimat pervers, creen una realitat paral·lela a la seva persona. Fan com si fossin un altre. Així de simple. Ningú sap res d’ells però amb 4 comentaris encertats en un partit de lliga de futbol i 4 retwitts (que ves a saber si no són amanyats)  és capaç de començar una nova vida amb prou impuls per creuar l’Atlàntic i descobrir que Jim Carrey es follower seu. Espectacular!
Esment especial al perfil del somniador, aquell que en altre temps (quan era jove si no caic en l’eufemisme) va desitjar ser un galant de pel·lícula que s’enduia les noies a cabassos. Però que la genètica unida al pas del temps l’ha deixat marcat a mala llet. Aquest, el primer escoll que té és el de trobar un bon fotògraf, un que sàpiga fer anar el photoshop, un que li digui que millor tancar els ulls, no fos cas que algú se n’adonés que un li marxa quan miri de prop el seu avatar. Aquell que es descorda el següent botó de la camisa per ensenyar el seu tors, nu de pèl (va fer-se la làser), amb l’habilitat de ser un camaleó, capaç d’immiscuir-se en converses adolescents, polítiques, ideològiques o televisives. El que sigui per endur-se les followers a cabassos.
Ja que amb una vida privada estàndard (eufemisme d’avorrida i monòtona) només ens queda Twitter per seguir somniant ser el que no som.       

Faig el cafè, com cada dia. Un moment distès amb altres mares. Moment social necessari per a mi, suposo que per elles també. Els nens formen part protagonista dels nostres comentaris, anècdotes, vivències. La diversió, fins i tot, de les malifetes, ens fa riure. Però avui, un dia qualsevol, no ha estat divertit. Avui he pensat quan fràgil és la vida. Avui més que un altre dia, he vist la por d’una mare. El seu fill s’ha punxat amb una xeringa en un parc. I sento indignació. Ella sent que hauria pogut fer… tots podríem fer, en aquestes situacions. Al cap i a la fi, l’atzar capritxós l’ha triat a ella i la seva descendència, però podria haver estat jo. La mateixa por apagaria la llum dels meus ulls, els faria petits de cop i volta. M’oprimiria el pit pensar en el pitjor, segurament em treuria la gana i només voldria saber del cert si l’accident tindrà consceqüències. Més enllà no hi ha res. Res més important que els nostres fills. 
La fragilitat és present, però educar-los és ensenyar-los a fer-se grans, a tenir curiositat per la vida, perquè la curiositat és aprenentatge i a portar-los al parc, a aprendre a conviure amb altres nens, altres realitats, altres vides fràgils. 


Per avui, només això. Em sumo a la seva por. A la seva indignació anònima. 


Demà farem un altre cafè i pagarem els nostres impostos.