Autor: MERILANDING

Segur que hi ha un dia, durant les vacances on el plan se us dibuixa amb una definició que ni de 4k. Un detall, uns colors… el moment en el nostre cervell és tan perfecte que potser, només potser, hauria de quedar-se engarjolat dins el crani.

Anar a la platja sempre m’agrada i em ve de gust. Si hi vaig amb els meus germans és un viatge en el temps. Un tornar als records que ens han vist fer grans. Anar a la Cagarra, el Cortal de la Vila pels sanperencs, és anar al petit paradís que m’ha vist créixer. La natura, malgrat la petjada de l’home, es manté quasi intacte. Manquen les dunes però en tinc un record massa cansat com per anhelar-les.

Cap a quarts de dues, ha arribat una parella. Portaven els cascos a la ma. Una motxilla i un parasol. La gent que coneix la zona, sap que al migdia s’aixeca el vent. I no, no parlo de brisa. De fet, cap aquella hora els katesurfistes ja abunden perque saben que a aquella hora volaran.

La parella en qüestió ha començat a treure la tovallola, el parasol, la bossa de les cremes… a mi, el primer que m’ha cridat l’atenció ha estat que han deixat caure els cascos a la sorra. Ella ho ha ordenat, ell ha obeït. He pensat que no era una bona pensada…

El vent feia imossible parar la tovallola si no es feia a quatre mans. Ella manava. Que si cógela de aquí, que si en horizontal, que si las puntas… No exagero si us dic que potser han trigat uns 10 minuts. El parasol era del decathlon, verd, segur que posava fuerza uno. Perquè ha estat tenir-lo parat i just en asseure’s sota, ha quedat com un mitjó del revés. Ella li recriminava a ell que no fes res. Aquell parasol acabaria a les escombraries. Ho veiem tots els presents que hipnotitzats per la situació no podíem deixar de mirar-los. Han posat el parasol del dret i han tornat a asseure-s’hi a sota. Ell agafava la punta de tela que fa no tenia barnilla cosida. Ha calgut una segona ràfega per abortar la missió. L’han plegat com han pogut, amb la màxima dignitat que es podia tenir. Crec que ja eren conscients del protagonisme que exercien en aquell lloci en aquell moment.

Llavors ha començat el ritual d’embadurnar-se de crema. La sorra fina que s’aixecava els ha deixat arrebossats com si fóssin croquetes. Us prometo que han passat del blanc lletós al nude totstado amb zero coma. Però nois, quan em pensava que s’aixecarien i marxarien, la cosa no donava per més. Han tret una síndria i fruita diversa. I n’han començat a menjar. Asseguts a la sorra, plens de sorra i amb un vent difícil d’aguantar. A l’aigua el perill de morir envestit per un kate surf era ja més que una possibilitat. De fet, els hem deixat sols, acompanyats dels paravents gegants de colors del Kate Surf.

Aquí m’he adonat que quan l’ésser humà visualitza un propòsit, costa molt baixar del burro. Segurament, aquella parella tenien prevsita la idílica activitat de dinar a la platja i deixar-se torrar al sol mentre es refrescaven a l’aigua de tant en tant. I segurament, la seva idea no tenia res a veure amb el que s’han acabat trobant. Un dia de platja by Aliexpress. Però no han renunciat a dibuixar el millor dia de platja que tenien emmarcat al cervell abans de sortir de casa.

Les expectatives estan bé per somniar, per ajudar a afrontar reptes amb il·lusió però tenir-les massa altes pot acabar amb una frustració difícil de gestionar. Aquella parella no ha renunciat al seu somni, malgrat els obstacles. I és un somni que comparteixo però s’ha de conèixer l’entorn per no apuntar massa alt.

Parlant d’expectatives, les de la Martina, per ara, son millors de les esperades. Li ha tocat una família fantàstica que en té molta cura. La paraula que més fa servir és SÚPER, no sé si és l’efecte que ja ha començat la immersió lingüística en alemany o és el millor resum del que està vivint en una sola paraula. Potser les dues coses alhora.

El merilanding va néixer com una manera de tenir els records de l’estiu en un sol lloc. Una manera de tornar a tenir vacances si durant l’hivern es feia necessari. El més important del dia, una anècdota o un pensament m’ajuden a construir el relat i trenar els records que voldré rellegir una i una altra vegada. Així que deixo de comptar els dies perquè hi ha dies que els records s’esvaeixen com la son que quan et lleves, si has dormit prou, ni recordes que en tenies per centrar-me en allò que voldré tornar a tenir a mà.

Sense cap mena de dubte, el dia d’ahir serà dels que guardaré per sempre més amb mi. El dia que la meva petita feia 15 anys l’acomiadava a l’aeroport sabent que no la veuré durant un any. No sé si soc conscient del què serà però que ella és l’alegria de la casa, sense dubte. Quan hi és es nota tant com quan no hi és. Sabeu? L’emoció i l’excitació de la partida no ens han deixat dormir gaire així que el despertador, encara que programat a les 5 del matí, ja no era necessari. Ens hem llevat i com si no hagués de passar res. Hem anat a despertar-la seguint el ritual dels aniversaris, els cantem l’aniversari feliç al llit. La Martina dormia i li ha costat llevar-se. Potser els nervis també esgoten. L’Arnau s’ha llevat i no s’ha despertat fins quasi a l’aeroport. Per ell era un simple dejà vu.
Sortir de casa no ha costat gaire. Ja ho havíem deixat tot a punt. La roba prevista i les maletes carregades al cotxe. Només quedaven quatre coses que han baixat els nois mentre la Martina i jo ens acabàvem d’arreglar. He intentat que aquells moments fossin un record perfecte. No li he fet notar la pressa, ni els nervis. He aguantat les llàgrimes quan l’he vist sortir de casa, uniformada i amb aquelles ganes que se li dibuixaven als ulls. Era tan feliç per ella.

Els pares i les mares de vegades volem que els nostres fills visquin el que a nosaltres ens va faltar i encara recordem. De vegades és injust, de vegades és un regal. Avui la Martina ha fet el que jo no vaig poder i desitjava, allò que sempre recordo i no se m’esborra. Allò que enyoro d’una vida plena de la que sento una gratitud enorme. Anar a viure el món. No l’he obligat, no li he demanat ni he intentat convèncer-la que és una de les millors coses que pot fer, encara que no acabi tant bé com havia d’haver acabat. La valentia d’enfrontar-se a les seves pors i vèncer-les és més que suficient per fer un creixement personal difícil d’assolir d’una altra manera. A casa, ara, seré l’única que no ha pogut marxar i viure en una cultura aliena. Potser per això m’esforço a rebre els estudiants estrangers amb l’arsenal de cultura i inquietud de què disposo.

Hem arribat a les sis i quart i els avis ja hi eren. Si per nosaltres ha estat l’esdeveniment de l’estiu, per ells, després de la tornada de l’Arnau, ha estat l’esdeveniment de l’any. Ells ho viuen amb una sensació diferent, és com si amb l’edat tot s’hagués d’apreciar com una darrera vegada. Per a ells l’alegria que tenen no compensa la tristesa que senten, perquè en el fons del seu ser hi ha el dubte plausible que potser, només potser, sigui la darrera vegada que la veuen. A mi em costa veure les llàgrimes córrer galtes avall de l’Emi. Potser perquè són poques les que li he vist al llarg dels més de 30 anys que fa que la conec, potser perquè em fan veure la part tova d’una dona forta i de caràcter que sempre sembla indestructible. Ha estat la primera a aguantar l’envestida de l’abraçada. Després l’avi, de qui li coneixem molt les llàgrimes però que no per això aquestes deixaven de ser importants. La seva “cuque”. M’he tensionat molt en veure el Xavi i la Martina fosos en una abraçada incòmode per no fer-se més mal. Després l’Arnau i després m’ha tocat el torn. La gola em feia un mal horrorós però una promesa és una promesa. Li he olorat els cabells i no l’he pogut mirar als ulls mentre li donava els consells d’última hora. Parlar és el millor antídot per no trencar-se per dins.

La cua del control policial s’ha fet per primera vegada a la vida més curta del què voldria. Quan ja no m’allargava la vista m’he enfilat sobre d’un carro de maletes, encara la veia. Després l’Arnau, carregat amb l’empatia que el caracteritza, ha trobat un espai des d’on la veiem, encara que fos intermitentment. Ha hagut de passar fins a tres vegades per l’arc de metalls, fins que ha ensenyat el somriure i li han vist els braquets. I allà ha desaparegut i un sentiment estrany se m’ha fet bola. No baixa ni puja. No he plorat gaire des de llavors i sóc conscient que és el que necessito, així que potser em posi una peli trista aquests dies per desfer el nus que tinc a dins.

La Martina ha marxat a fer-se gran lluny de nosaltres i nosaltres ens hem anat a recuperar a l’estimat Empordà. Una abraçada de benestar i bons moments és el que necessitem per acabar les vacances. Aquest hivern també serà dur. El segon sense ser tots quatre, així que hem d’aprofitar per deixar-nos estimar aquests dies pel nostre petit paradís.

Albons és un poble petit, que sense voler, conserva l’autenticitat de l’Empordà que vaig conèixer quan era ben petita i que em va captivar per sempre més. La senzillesa dels camps de pomeres, els ramats de xais, les postes de sol interminables i la fresca del bon matí. Albons és un paradís difícil de copsar a simple vista però se sent endins i sempre és apunt per relaxar-te l’ànima.

Hem desfet les maletes, hem dinat, hem pres el sol, ens hem capbussat i ja una mica més en si, la migdiada ens hi ha ajudat, hem començat a planejar el què volem fer aquestes vacances que sembla, que tot just ara, comencem.

EMMAGATZEMANT RECORDS.

Com els animals abans d’hivernar, sabent que l’aliment serà escàs i encara necessari, el dia d’avui ha estat de preparació del què vindrà. Un curs escolar sense la Martina pot ser duríssim. L’alegria de casa, el motor i una de les quatre rodes de la nostra màquina familiar se’n va a viure l’aventura que l’any passat va fer l’Arnau i per això, calen dies per preparar-se. Comença el compte enrere.

No sé a quina hora ens hem llevat, no sé a quina hora hem esmorzat, ni sé molt bé per on he començat a endreçar la casa. Fa uns dies ens vam quedar sense taula del menjador i això ens fa viure amb una sensació de provisionalitat constant. A en Xavi les vacances, més llargues del normal, ja li pesen. Sembla mentida però estar ociós s’enganxa com la suor, que per més que refresqui és incomoda de portar massa estona enganxada.

L’Arnau m’ha dit que se n’anaven a fer un vol amb la Martina. Estic contenta que trobin aquests moments d’intimitat perquè aquest any s’han vist i poc i, si tot va bé, el següent també. Han anat a passejar i jo he aprofitat per fer ous farcits. Així els puc deixar a la nevera i menjar-nos-els quan la gana ens ho demani. Per mi no hi ha plaer més gran que no tenir horaris durant les vacances. De fet, és això el que em dona sensació de vacances i més aquest any que encara no he trepitjat terres empordaneses.

Al cap d’una estona la Martina m’ha demanat si es podia fer les ungles en un establiment xinès a prop de casa. No li he pogut dir que no. Ara mateix, no sé si ella ho sap, però se’m faria difícil dir-li que no a res. Cada cosa que faig amb ella la vull gravar a foc a la meva retina perquè sé que em passaré força temps sense compartir aquests moments de complicitat amb ella. Està tan maca…

Avui l’he vist gran. Quan ets mare, passa com de cop. Un dia et lleves i ja té pel a les aixelles, ja és independent i ja fa la seva vida. Està pletòrica. Les amigues son el més important. Li donen vida. Qualsevol cosa és una explosió d’alegria. Que si una foto, que si una broma, que si un comentari o un error en un xat… el seu riure se’t cala al cos. Avui també l’he vist filòsofa quan mentre li feien les ungles es gira i em diu: Si penso en tot el que he viscut aquest estiu i el que viure a partir d’ara, em faig enveja a mi mateixa. Quina sort que tinc!
I a mi se m’han negat els ulls, què voleu que us digui!!

Després de dinar i fer un paradís, els he proposat de sortir a veure la bonica ciutat que tenim. Hem anat fins al port i ens hem mimetitzat amb els turistes. Ens hem deixat seduir per l’aigua de mar, pels velers i per la fresca brisa que sentíem mentre immortalitzàvem els records. Cadascú amb el seu mòbil. Els quatre des del seu punt de vista. Hem compartit converses. Hem aprofitat per donar consells i per parlar de la vida. Hem turistejat per no pensar en les hores que ens queden per acomiadar la petita de casa. Novament, un acte de generositat que posa a prova la vocació de la maternitat.

A poc a poc, sense pressa, ens hem recollit cap a casa. Hem tornat a fer les maletes. Cada dia he anat treient roba que no farà servir. Amb delicadesa anem fent recull de la seva vida en forma d’outfits. Avui les hem tancat i amb elles comença una aventura que no viurem en primera persona. A ella la farà més gran i a nosaltres més vells.

ELS QUATRE

L’Arnau i la Martina han dormit 19 i 21 hores seguides respectivament. Diu el Dr. Estivill que la son no es recupera però suposo que el cos si que necessita descansar per a tornar a engegar. Amb el reset fet, ja era migdia. Com que no volíem fer soroll per ajudar a la titànica tasca de fer-los tornar en sí després de tantes emocions, he decidit que podria acabar de pintar una mitja columna del menjador que fa uns dies vaig pintar però no vaig arribar fins a dalt, a tocar el sostre. A mi aquestes coses no em fan gens de mandra, en canvi per planxar no trobo mai el moment. Mentre el pollastre anava fent xup-xup (sabia que aquests dies no havien menjat molt bé i em feia gràcia fer-los un bon àpat), he preparat amb cinta de pintor els marges, he posat paper a terra i plàstic per protegir els mobles. I vinga. Rodet a munt i avall. Les mitges columnes les tenim de color més fosc, com de sorra. Les parets grans d’un blanc trencat.

L’olor de guisat i les ganes de tornar a la vida, els han despertat i s’han anat incorporant a les seves coses. Esmorzar la primera. Després la Martina ha anat a arreglar maletes. Tenim un embolic de roba que l’hauríeu de veure. Ni que marxés un any! 😭

Quan he acabat amb les mitges columnes de color de sorra, en Xavi m’ha dit que encara quedava pintura de color claret. La veritat és que la diferència era bastant evident. Les parets son un reflex de la vida que hi contenen. Les ditades dels nens petits, marques de sabates, l’esquitxada d’aquell dia que es va trencar el got… son records ràndom que s’han quedat plasmats com a grafits en parets que envelleixen com nosaltres. Per molt romàntica que m’hi posi per explicar-ho, la merda és merda. Així que he obert el pot de pintura que m’ha donat el Xavi i he vist que encara es podia aprofitar. Calia remenar-la ja que havia quedat com en dos fases, com l’aigua i l’oli. Hem remenat i remenat i remenat, però els grumolls eren més difícils de desfer que els de la beixamel.

Hem decidit parar i dinar. Ens ha fet tanta il·lusió poder-ho fer plegats que ens hem agafat les espatlles i hem fet eh, eh, eh, eh…. com si fóssim en un camp de futbol i anessim aclamant les alineacions.

Han trobat el dinar boníssim i això que la nevera passa gana de debò. El pollastre el vaig comprar per fer-los-el. El guisat ha sortit d’una patata, una ceba, una poma i uns alls. Tot el què hi havia (això m’obligarà a anar a comprar de nou demà). Una mica de vi ranci i a foc lent. Hem comprat pa per xucar! Hauríeu d’haver-los vist menjar. M’entraven ganes de donar-los el meu plat. Quina gana que tenien i com es llepaven els dits, mareta meva.

Després de dinar, jo he fet Paradís de les Senyores amb la Martina i el seu mòbil, i l’Arnau i el Xavi s’ho han passat pipa amb una peli de Jackie Chan.

En acabat m’he posat mans a l’obra de nou. I m’he decidit a acabar allò que he començat pel matí. Ells s’han anat incorporant a l’escomesa. Primer, l’excusa era demanar-los que arribessin allà on jo no. Després (ja ho sabia) la gràcia d’agafar el rodet ha fet la resta. En un moment, tots estàvem compartint un moment en família. És en aquell precís moment, que m’ha envaït una flama de felicitat. La meva família, els meus quatre, divertint-se fent una cosa en comú. I no, no era un joc, era una feina per estar millor a casa, per veure més neta les parets que estaven brutes de records. Ara que son grans n’haurem de fer de nous i això necessita l’espai que hem preparat els quatre, junts.

TORNAR

Com ja sabeu no som joves. O no tant con per dormir al ras, caminar fins a llagar-se, menjar poc i dutxar-se poc. Tampoc som tan joves com per apurar el temps i haver de córrer per agafar el vol, així que ens hem llevat quan el cos ens ha dit prou. Hem fet la maleteta i hem anat cap el metro que ens portaria cap a l’aeroport. Hem parat a esmorzar, però la nostra pastisseria de referència tanca els diumenges. Hem esmorzat a la competència però res a veure.

Hem arribat a l’aeroport a les 11:15 h i hem gaudit de l’espectacle dels comiats i de les benvingudes. De les abraçades i de les llàgrimes. De les maletes i dels controls.

L’avió ha sortit una mica més tard de l’hora. Ens han demanat el favor de canviar de seients a unes noies orientals que no podien asseure’s a la sortida d’emergència perquè eren menors. A mi m’és igual però pel Xavi ha estat un regal.

Un vol tranquil, una rentadora, una migdiada aprofitant el bon temps a Barcelona i hem anat a la parròquia on hem donat el nostre testimoni de la JMJ. Una passada difícil d’explicar.

No teníem res a la nevera així que hem anat a fer unes tapes i aviat al llit.

A mi la son se m’ha enganxat bastant. M’he despertat quan en Xavi ha vingut de comprar l’esmorzar. Els nens havien d’arribar a mig matí un i al migdia l’altre. Han estat força puntuals. La Martina venia pletòrica i amb cara de necessitar descansar molt. Encara ha de digerir l’experiència viscuda. Les anècdotes s’encavallaven les unes amb les altres. Se’ns fa gran i encara no em crec que en uns dies l’hauré de perdre de vista durant un any. Aquesta setmana ha estat una prova que viure sense pares en una ciutat nova és estimulant. Espero que això li vagi bé per entomar la seva gran aventura amb més confiança.

L’Arnau ha arribat sobre les 16h. Quan ha arribat a casa m’ha aixecat com sempre. M’encanta que sigui alt i fort i que m’aixequi d’alegria. Tan de bo ho faci sempre…

La Martina ja dormia i l’Arnau s’ha dutxat, ha dinat i m’ha ensenyat les ferides de guerra. Uns peus llagats que feien mal només de mirar. L’avi ens ha recomanat que els poséssim amb aigua amb sal, els hi he posat amb bicarbonat. S’ha quedat adormit amb els peus en remull. Després li he curat i se n’ha anat a dormir.

La tarda ha estat de fer rentadores i endreçar, però a mi m’està passant factura voler ser més jove del que em tocava i no em quedava energia per a massa res. Sort d’en Xavi que és un cul inquiet i en això em dona mil voltes.

Tornar sempre és la millor part de l’aventura. Perquè compartir-la és tornar a viure-la i explicar-la i recordar-la és la manera de fer-la inoblidable.

Juventud

Per llegir el merilanding d’avui hauríeu de posar de fons la cançó dels Amics de les Arts “Ja no ens passa”.

Ens hem fet grans, això ha quedat clar des del minut u. Hem sortit aviat de l’apartament perquè ens havien dit que l’acte central de la JMJ es feia al parc del Tejo i seria complicat anar-hi. Ens ho hem pres amb calma, el dia només tenia aquest propòsit.

Hem esmorzat en una pastisseria tradicional de Lisboa. Jo un pastel de nata, en Xavi una pasta de coco. El lloc era com si haguessis retrocedit en el temps uns 50 anys. L’amabilitat dels treballadors i l’entusiasme amb el que treballaven cridava l’atenció.

Ja amb el pap ple hem fet via cap al parc on s’havien de congregar tots els peregrins: l’acte més important de la JMJ després de la missa de demà. La Vigilia en diuen. Hem mirat quina era la millor opció per arribar-hi i google ens ha dit que l’autobús 708. Quan hem arribat a la parada ja hi havia cua. Els autobusos no donaven de sí. De fet n’han passat tres abans no hem pogut pujar. L’avantatge de ser només dos, és que de seguida fas lloc. Al quart autobús, les portes s’han obert i veient que ens quedaríem fora si esperàvem entrar per davant hem corregut i hem entrat per darrera. Les portes s’han tancat i ha començat el peregrinatge.

Ser peregrí vol dir caminar per devoció o per una promesa. Nosaltres caminàvem seduits per l’alegria dels joves. Ells, que son el nostre futur, tenen l’energia que a nosaltres ja no ens queda. I és bonic veure’ls compromesos i amb ganes de sentir-se que formen part d’un grup, que no estan sols.

Ells viuen amb alegria la pols, la sed, la suor, la pudor de peus, les pedres a l’esquena, el menjar fred i enllaunat. Tots son somriures per aquí. Com volíeu que no ens deixéssim portar?

Estàvem al bus pensant que érem uns afortunats (que ho érem). Hem parlat amb gent de Guatemala, Perú, Filipines mentre per la finestra veiem centenar de milers de peregrins que avançaven carregats amb les motxilles i els sacs de dormir. També pensàvem que el bus ens deixaria a prop, això deia el google maps. Quan hem baixat hem edtat condcients que tocaria caminar i ja eren la una. La calor apretava fort. Ola de calor! Ens avisaven.

Hem caminat, caminat, caminat i ens hem deixat acompanyar pels joves. Hem notat la seva energia, la seva voluntat. Alguns cantaven, d’altres aplaudien proclames, els millors eren el que tocaven el timbal. Aquella percussió feia avançar els nostres peus que embadurnats amb crema patien menys que en altres ocasions.

Pel camí també hem vist com hi havia gent que defallia per cops de calor. Nosaltres, els del sud, hi estem més acostumats. I hem seguit fins que hem trobat el sector que el nostre carnet de peregrí ens indicava. El C02.

Quan hi hem arribat m’ha semblat que estàvem com en una platja petita en ple mes d’agost però en comptes de tovalloles hi havia sacs de dormir. Hem vist un forat i ens hi hem posat. Hem estès la nostra tovallola i allà ens hi hem quedat. De primeres, teníem l’ombra del pont de l’autopista que ens creuava per sobre. El pas de les hores, però, ens ha deixat amb el sol queient com una llosa. Sort que hem agafat un paraigua. Aquí l’experiència ha estat un grau.

Feia vent, així que la pols ens anava embolcallant. Era molt distret estar allà veient i copsant cada segon d’aquella experiència. Mossens, monges, religiosos i molta, molta, molta gent. Des d’on érem podíem veure rius de persones que durant hores anaven congregassant-se a aquella esplanada que per moments semblava que es quedaria petita.

Com que ja no som joves, hem començat a patir per dues coses. Per com tornaríem a Lisboa, havíem de fer nit allà i si hi hauria possibilitat de sortir d’allà nedant contracorrent com un salmó. Aquesta qüestió s’anava fent evident a mida que el sol marxava muntanya enllà. Quan començava l’adoració hem decidit agafar el camí de tornada amb el silenci del moment.

Hem caminat uns 13 km. Les meves sabates noves han estat una bona compra però quan Jesús va dir deixeu que els nens vinguin a mi, no ens ho deia nosaltres. Amb 47 tacos estem contents d’haver vingut i compartit moments difícils d’explicar, però amb la certesa que si es diu la jornada mundial de la juventut és perquè només ells son capaços d’aguantar el ritme que mereix. Ai la juventud!

C DE COL.LAPSE I C DE COMPARTIR

Seduïts per l’ambient de la JMJ, aquest matí hem anat fins a Belem on hi ha una zona que li diuen “La ciudad de la Alegria”.

Comprar bitllets de metro a Lisboa no és gens intuitiu. I a més a més no estan unificats així que hem agafat els bitllets de metro i després de tren per fer dues parades. Coses que costen de saber.

A Belem l’ambient era espectacular, com a tot arreu. Les cares dels pelegrins que acaben d’arribar de les que ja porten uns dies és diferent. El cansament es va fent més evident, però l’alegria no es perd. La gent se saluda en diferents llengües. Sempre hi ha que s’uneix a la música o a la dansa. Concerts, xerrades, parades amb diferents congregacions. A la “Ciudad de la Alegria” tothom hi té cabuda. Impressionant l’esplanada de confessionaris en forma de triangle, arrenglerats com un camp de pomeres.

Els africans son els reis de l’alegria i la festa. Quan ballen i canten quedes hipnotitzat. Fa riure veure com gent d’altres països els volen seguir el ritme. És impossible. Hi ha molts moments que et saltarien les llàgrimes d’emoció. Hem vist gent de països on els cristians son perseguits, com de la Xina o de Corea. Hem vist gent de tot el món!! Les banderes son un clàssic, però doneu al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu. Aquí, més enllà de la llengua i la cultura i les fronteres, tothom està unit per la fe.

La calor s’ha fet més evident. Diuen que hi ha alerta de calor els propers dos dies. Així que demà tornarem a agafar el barret.

Conviure amb tantíssima gent no sempre és fàcil, hi ha humans de tot tipus però la gent és bastant correcte. Hem dinat sota l’ombra d’uns arbres amb la brisa del Tejo tocant-nos la cara. Després hem vist que és zona de perill en cas de tsunami. 😅

Després de dinar volíem tornar i ha començat l’aventura i la gestió de l’estrès. El tren no donava de sí amb la gentada que hi havia. Les opcions de bus eren poques i tenien el mateix inconvenient. Tothom intentava sortir d’allà mirant les opcions del google. Així que després de diversos intents i de quasi defallir amb la calor que apretava de valent, he convençut al Xavi que la millor opció era agafar un bus que ens allunyés de la gentada. Només així teníen una opció. Ara això ho explico tranquil·la però com us podeu imaginar, el cortisol estava on fire!!

La idea ha estat prou bona no només per sortir d’allà sino per acostar-nos a on anàvem. Ens ha deixat a 15 minuts del Parque Eduardo VII on hi hauria el Via Crucis.

Encara quedaven dues hores per a poder entrar. Per fer-ho has d’ensenyar l’acreditació de Peregrí o de Voluntari. Nosaltres encara no en teníem cap, però per poc temps. Ja la teníem emparaulada amb la parròquia de Santa Agnès. Ens hem trobat amb el Javier, la Núria, l’Arquímedes i uns altres nois que ens han convidat a fer el via crucis amb ells. Aquesta era la segona oportunitat de veure el Papa a Lisboa. Així que l’espectació era màxima. No ens han deixat accedir a la zona central del parc però veient la poca ombra que hi havia no ha estat una mala opció. Sota dels arbres hem trobat lloc per posar el cul a terra.

Xerràvem quan de sobte tothom s’ha posat dempeus com si el Papa estés a punt de passar. Però no. Un noi de darrera m’ha fet riure parlant de les neurones mirall que ens fan veure el que no veiem. Finalment, ha passat a unes 3 metres de nosaltres, i entre els braços que brandaven i la gent que volia fotografiar he pogut veure el Papa Francesc. El sol a la cara el feia saludar amb una ganyota al front.

El via Crucis amb diferents idiomes em feia pensar que és molt fàcil compartir quan s’està disposat a fer-ho. Només has de tenir una mirada en comú. Avui per nosaltres era la Fe.

Hem intentat sopar bé i portuguès. El peix se’ns resisteix, tot i que la tortita de gambes estava espectacular.

Estic trista veient l’incendi a l’Empordà. Com que aquí és lloc de pregària demanaré que el temps permeti apagar-lo ben aviat. 🙏🏻

EXPERIÈNCIES COMPARTIDES

Havíem estat a Lisboa dues vegades quan vam decidir fer aquesta tercera, el que vol dir que ja ho tenim tot vist en termes de turisme. Així que ahir teníem contractada una excursió per conèixer una part de Portugal bastant desconeguda. El seu Penedès es diu Arrábida i el seu Port de la Selva es diu Sesimbra, perquè us en feu una idea. Ens van trucar per avançar l’hora de sortida, però quan hi hem arribat ens hem hagut d’esperar la mitja hora que suposadament ens havien avançat la partida. En fi. Hem pujat al minibus amb una família de Puerto Rico que son a Lisboa perquè el fill s’hi casa el proper dilluns. Amb un noi de Luxemburg, professor de mates i la guia. Una noia molt agradable que a cada moment canviava de plans. Amb l’excusa del Papa, no podem anar a tal lloc, no podem agafar aquella via o no podem tornar per aquell lloc. En fi. Si tots els espanyols sin impuntuals, tots els portuguesos son lents. Després de visitar unes bodegues moníssimes que et transportaven a las haciendas dels culebrots sudamericans, hem fet via fins a Sesimbra. De camí hem pogut parar a gaudir d’un paisatge natural preciós. Una llengua de terra i de sorra blanca s’adentrava en el mar turquesa. Estàvem a Setúbal, perquè us ubiqueu, al llavi superior de Portugal.

A Sesimbra havíem de dinar bé, però per primera vegada en les nostres visites a aquest país fantàstic no ho hem fet. Lents i del montón. Per passar els nervis pel temps que trigaven i que no teníem he anat fins el mar per comprobar que l’aigua de l’Atlàntic és força freda.

De tornada hem fet parada per degustar una altra serie de vins. Sense massa explicació que la de l’etiqueta, ens hem posat fins, hem acabat ballant baxata.

De tornada a Lisboa no ens hem pogut perdre la JMJ i l’ambient que s’hi respirava. Us prometo que feia saltar les llàgrimes el que hem vist. Gent de tits els països cridant, abraçant-se, ballant i rient. Una festa per celebrar la visita del Papa. Sé que pels que no sou creients això no us diu res, però aquesta gent jove desprenia una alegria i una esperança envejable. Sense dir-nos massa res hem intentat localitzar a la Martina. Al cap de més d’una hora buscant-nos ens hem pogut abraçar. Estava pletòrica i amb moltes ganes d’explicar-nos-ho tot. Però la vergonya que la veiessin amb els seus pares l’ha fet acomiadar-se precipitadament. Ella feliç, nosaltres també.

Ens hem acompanyar de joves de tit el món fins l’apartament on ens hem fet una amanida de cigrons i unes copetes de vi, souvenir del dia.

Viatjar no sempre es moure’s de lloc. El que et belluga és l’experiència de conèixer, de sentir, d’explorar i de compartir. I els viatges no sempre han de ser cap enfora, també es pot viatjar cap endins.

L’apunt d’enveja és que a Lisboa he passat fred.

CORTISOL

El despertador del Xavi m’ha donat la benvinguda. Uns encàrrecs per anar ben tranquils a Lisboa no podien esperar. Així que m’he llevat amb una mica més de pressa i aviat que els últims dos dies.

Al cap d’una estona d’endreçar la casa ha arribat el Xavi amb un parell de croissants. L’esmorzar.

Ens hem arreglat i hem sortit a comprar algunes coses abans que arribés l’hora d’enlairar-nos. L’Arnau ens ha localitzat via mòbil a mig matí, així que hem aprofitat per portar-lo a tallar els cabells. Jo no sé a casa vostra, però a la meva, això de la peluqueria sempre acaba amb discussió. Que si més curt, que si més llarg, que si no siguis quillo, que si és la moda. Al final he acabat la discussió amb un: al cap i a la fi és cabell i per ara, creix en abundància!! Trobar l’equilibri entre deixar fer i el “sense passar-se” és complicat.

Ens hem afanyat a dinar. La tarda ens faria pujar el cortisol segur. És el que té anar a l’aeroport. Ahir vam rebre un missatge de l’hoste de l’apartament que havíem d’arribar abans de les 21h. Aixó pressionava la situació. El vol tenia hora prevista d’aterrar a les 20:20. I el temps de transport eren 15 min. Sobre paper havíem d’arribar. Els punts dèbils de l’aventura eren Ryanair i la JMJ. La gestió de tantíssima gent no és gens fàcil. A Barcelona la desviació horària es va començar a produir. L’embarcament s’anava retrassant, el meu cortisol es disparava al ritme que la meva cara de mala llet s’imposava. El Xavi sempre és més pacient, però em posa molt nerviosa que m’esperin. Nerviosa nivell péls a la barbeta.

L’avió sortia 30 minuts tard. Ja no quedava marge, però havia rebut un missatge de l’hoste amb un 👍🏼👍🏼. Quedava esperança.

Ja en terra portuguesa, l’escull va ser sortir primer de l’avió, després de l’aeroport. Ja era un fet. Arribaríem molt tard. El taxi va volar però només vam guanyar un parell de minuts. Ens va rebre el Mario amb la senyora de la casa que amb cara de pocs amics ens va mirar i ens va dir: els espanyols sou tots iguals! Sempre arribeu tard!

Podia haver intentat discutir o fer-li entendre que a Espanya hi ha moltes cultures i tipus de persones diferents. Em podria haver aferrat a la meva catalanitat o em podria haver fet un anàlisi de sang per demostrar-li que a mi arribar tard m’estressa i em fa pujar el cortisol. Però vaig optar per un: lo lamento!

La nit s’imposava i a mi no em quedaven forces ni per sopar. Nomès volia un lloc on dormir encara que fos amb pudor de gos i bastanta humitat.

Queda constatat, viatjar i moure’s quan no depèn de tu és un repte emocional només a l’abast d’autèntics aventurers.

TEMPS

Necessitava vacances urgentment. Aquesta velocitat de vida em provoca estrès i em temo que se m’està cronificant. Vive la France! que diria aquell. D’ells, els francesos, vam copiar la idea de tenir vacances pagades, i d’això encara no fa ni cent anys. La vida ha canviat molt en l’últim segle, però la necessitat és la mateixa. Alguns en diuen descansar, jo en dic aturar-me. Fer reposar la vida en un temps que pugui controlar jo, no ell a mi. Vull ser conscient de cada minut de cada dia que estaré de vacances perquè tinc la necessitat de sentir la vida, no només viure-la. Potser el Merilanding és una teràpia que el meu subconscient va fer aflorar ara fa uns anys, potser és un intent de retratar i atrapar el temps que s’esmuny entre els dits, potser és l’esperança que aturar-se no sigui sinònim de mort, sinó de gaudi. En fin. Alors…

Avui m’he llevat sense pressa però a les 7h. El meu bioritme no m’ha donat hores extres de son. Encara som a Barcelona perquè en un parell de dies marxem a Lisboa. Sí, amb tota la joventut que aquest any s’hi aplega per veure el Papa. Ja no som joves, però hi anem igual. Bé igual no, nosaltres no dormirem en poliesportius ni farem 12 hores d’autobús. Així que Albons, aquest any haurà d’esperar uns dies (no sabeu com el necessito!). La Martina va marxar ahir amb una motxilla i molta il·lusió. Ens haurem d’anar acostumant a viure sense ella perquè aquest any li toca a ella l’aventura d’estudiar el curs escolar a l’estranger. Alemanya és el destí. Aviam com li va. De mentres, a Barcelona els tres que quedem hem gaudit de la no-pressa, un concepte que fa molt per l’Arnau i que en Xavi ha après a base de portar ja unes setmanes de vacances. Així que ens hem acomodat en l’equilibri perfecte entre el desig i la calma, entre el sortir i el descansar, entre l’acabar cosetes i dedicar-se a nous propòsits que el setembre vindran.

He anat a prendre un cafè amb la Pilar i hem estat fent la programació del nou curs de catequesis entre croissanets integrals i molt de xivarri. Sense pressa, treballant, i explicant-nos la vida se’ns ha fet el matí. Quan he tornat a casa, l’Arnau s’acabava de llevar. Eren quarts d’una. Avui l’hem deixat dormir perquè porta unes setmanes de voluntariat a Croàcia que l’han deixat baldat. La nevera sobreviu a base d’ous i d’improvisació, així que he gaudit del luxe de pensar què m’agradaria menjar, he anat al súper a comprar-ho i he tornat a casa per cuinar-ho amb l’ajuda del millor ajudant de cuina que una pot tenir, l’Arnau. El menú era de plat únic. Cigrons amb sèpia i cansalada. Un plat que em vaig inventar i que a casa els agrada molt. Sobretot al Xavi i a l’Arnau perquè els encanta el picant.
Migdiadeta i Paradís del les Senyores. Aquesta temporada, gràcies a la recomanació de la meva amiga d’Albons, la Pilar, me’l miro en versió original i m’agrada molt.

Com que les vacances van de gaudir del temps i de ser conscients del temps hem dit que sí a anar a una festa d’aniversari. A celebrar la volta al sol de la Carme. Feia temps que no anava a una festa sorpresa. La Virgínia ens ha vingut a buscar per casa i hem fet via cap a Premià. Ens hem endut l’Arnau que ha vist com ens ho passem de bé els adults quan sortim de festa, encara que sigui al jardí d’una casa del maresme tropical. La nit i la lluna competien per fer-se un forat entre riures, records, balls, cants i anècdotes. El Xavi que era el que li feia més mandra tot plegat (sortir de Barcelona un 31 de juliol li feia MOLTA mandra) m’ha reconegut que s’ho ha passat pipa i jo… doncs què us he de dir. He acabat a la piscina vestida, així que súper bé.

La festa ha acabat amb el compromís de fer una trobada abans que acabi l’estiu. Així que demà al matí proposaré ja la data. No podem perdre el temps.

Potser aquesta és la millor reflexió per acabar l’any. Potser perquè té connotacions de mobilitat i és que aquest any ha estat marcat per això, pel moure’s i remoure’s. No sé si a vosaltres us passa però recordo els anys per l’efemèride més important. L’any que va néixer la nena, l’any que van fer la Primera Comunió, l’any que aquells es van casar, l’any que va morir la mare… Doncs aquest ha estat l’any que hem enviat el nen a Finlàndia. El nen que ja té 16 anys, camí de 17 i que, seduït pels records de quan son pare ho va fer, va decidir volar a terres gèlides per viure un any fora de casa. L’anglès era l’excusa, trobar-se amb sí mateix, la realitat. Ha sortit de la zona de confort i ha sentit l’escalf per sota zero. Potser us semblarà que parlo des del sentiment, que sí, que també, però l’Arnau és capaç de qualsevol cosa, fins i tot de demanar abraçades quan les ha necessitat, fer una truita de patates o macarrons per a poder menjar bé (com a casa enlloc) i guanyar-se la confiança de tots els que dubtaven de la seva proesa. Així que aquest any, de mobilitat, interna i externa, també ha estat un any de collita. Hem entès que sortir és una oportunitat per veure’s des de fora, que cal sortir per deixar entrar. Hem estat afortunats de veure el resultat de l’educació a casa. Després de 16 anys i un camí amb pedres, constància i molt d’amor, hem estat testimonis d’allò que tant ens ha costat. I hem gaudit i hem sentit orgull dels nostres i de nosaltres mateixos. Això pot semblar pedant però no érem conscients de com de bé ho estàvem fent fins que hem vist els nostres fills lidiant amb la vida fora del confort de l’apamat amb aquell art que ni els toreros. Quina cintura, quina bondat, quina paciència i quanta humanitat!

També ens hem hagut de moure per encabir algú que no és nostre a casa. Una noia tímida de Texas que ha acabat rient les nostres bromes a base de constància i dedicació. Moure’s de la teva zona de confort dins de casa teva no sempre resulta fàcil, però els ulls posats en les terres nòrdiques ens han donat la motivació necessària per conviure amb serenitat. Hem estat capaços d’aprendre d’aquesta primera experiència i hem pogut ser testimonis també de la grandesa de la nostra petita que ha crescut, no només de formes i contorns, sinó d’importància i de rol dins del nucli familiar. Ella sola s’ha carregat sobre les espatlles totes les pors i les diferències i n’ha fet una sitcom difícil d’oblidar. S’ha convertit en germana de nou i en filla admirada per sempre. Quina gran lliçó ens ha donat.

Els fills ens han marcat el més important d’aquest any, però el 2022 també ens ha donat la sort d’aprendre de la vida amb una persona de 94 anys que volia recollir tots els records abans que fos massa tard. Aquesta relació forjada a base de dies i de setmanes m’ha permès tenir una perspectiva de la vida més optimista i feliç. Conèixer com es pot arribar a gaudir de la vida amb 94 anys amb una intensa vida social, plena d’actes, concerts, sopars, viatges, visites… és entendre que la vida s’ha de viure. S’ha, sí, és una obligació. Atrevir-se, arriscar-se, equivocar-se i encertar-la, tant se val, però cal per marxar amb ganes de plasmar-ho en un llibre. Perquè te’n sents orgullós i perquè creus que ha valgut tant la pena… Quin luxe!

Professionalment, no us negaré que he estat temptada de fer aquell canvi que el meu cos em demana cada 7 anys, però aquesta vegada no he canviat jo sinó les circumstàncies, així que no m’he mogut però tot s’ha mogut, i en aquest petit canvi de paradigma, em sento més plena i feliç. Qui sap si la temptació tornarà o no aquest 23.

I no, no hi ha hagut teatre. No tot han estat flors i violes. Aquest any que tot semblava que… doncs res, ens haurem de conformar, de moment, amb el teatre de la vida que Déu n’hi do. Hem decidit aturar una marxa en sentir que la nostra vida anava massa revolucionada. En Xavi i jo hem decidit dedicar-nos més temps l’un a l’altre i fer només allò que ens fa feliços, sense complicacions. Només allò que ens dona pau.

M’hagués agradat cuidar més i millor dels meus amics, però les circumstàncies de vegades no són tan fàcils. Ells saben que sempre hi sóc. Sempre. I que els adoro i em sento afortunada de tenir-los. També ha estat un any de nous amics que ja s’estimen i de noves incorporacions en els grups de whatsapp.

Avui llegia que per acabar l’any un s’ha de fer tres preguntes:

Què he après d’aquest 2022? Quina paraula el resumiria? I què esperes pel 2023?

Essent breu diria que he après que allò que et fa por deixa de fer-te’n quan ho coneixes. Amb una paraula diria Confiança. I pel 2023 espero seguir tenint els meus amb mi, que la Martina pugui marxar i viure la seva aventura també i que puguem ben celebrar que ja farà 20 anys que ens vam casar i que encara ens estimem com aquell dia, sinó més.

L’Addy va arribar diumenge dia 7, ahir va fer una setmana. Venia amb cara de son i poques maletes, això últim ens va estranyar perquè pensàvem que tenint en compte la procedència, EEUU, i l’edat, 16, vindria amb un maletot d’aquells que costen d’arrossegar. Mira si estàvem convençuts que seria així que vam buidar el maleter del cotxe de coses com la manxa de la bici i una ombrel·la que només portem els mesos d’estiu.

Ens vam saludar com si ens coneguéssim molt. Suposo que el fet de veure una cara coneguda, encara que només l’hagis vist per pantalla una vegada, ajuda a calmar els nervis de l’arribada. La Martina li havia fet un rètol i li vam portar un ram de margarides. Sí som uns clàssics. Ens acompanyaven la Marta, responsable de Rotary de l’Addy, i els meus sogres que no se’n perden una. Home, i en el fons, la il·lusió de conèixer la seva nova “neta” es comprèn. 

Vam arribar a casa i ens vam acomodar, ja sols, en un sofà on després de xerrar una mica vam estar segurs que ella no sabia res d’espanyo i, menys de català. Entén paraules sueltes i poc més. És clar que tampoc esperàvem que fos més il·lustrada en llengües, per això, en part, es fa l’intercanvi. Vam treure al terreny de joc tots els coneixements apresos de les interminables classes d’anglès. Tots menys en Xavi, com que va fer un intercanvi així fa 30 anys, encara el parla de meravella. Quina sort en tenim!

Al vespre, després de parlar de les normes, els drets i els deures, vam anar a fer unes tapes al Li. Li vam demanar pernil, truita de patates, pa amb tomàquet i “xocos” (això últim no és típic català però està massa bo com per a renunciar-hi). Quan li vam preguntar, va fer un gest que sí, li agradava. Cap escarafall, és clar, no és mediterrània.

Dilluns vam començar amb la processó de papers que una setmana després encara dura. Ens va frustrar no haver aconseguit resoldre cap tràmit però teníem l’esperança que en poc més de 24h la cosa estaria resolta. Alguna sí, d’altres encara no. La vam apuntar a l’escola que ens va assignar el Consorci i vam començar a fer vida plegats.

En aquesta primera setmana, ja hem anat 3 vegades de shopping, una a la platja de Barcelona, hem visitat les Fonts de Montjuïc, alguns pobles empordanesos i l’arc de Triomf (que el té a prop de l’escola i de veure’l cada dia ja no deu tenir massa valor). Li agrada el menjar picant i sempre es deixa una mica al plat, això de tirar menjar no ens agrada massa així que li demanem que es pensi bé el què vol abans de posar-se el plat. Hem fet tres rentadores i tanquem més llums del que és habitual. Per la resta tot va de meravella. És una bona nena.

La Martina s’ha convertit en la millor ambaixadora de la família per l’Addy. Li ensenya coses, li parla en anglès com pot i el què pot, equivocant-se i aprenent molt. Sap quan l’Addy necessita parlar amb algú o què li pot agradar fer i, sobretot, la fa riure molt. Qué important és riure quan estàs en una ciutat que no coneixes amb una família que t’és desconeguda! Fa la pallassa tota l’estona i sap que els riures retallen les distàncies entre les persones. Ens està donant una lliçó d’aquelles que no esperàvem quan vam decidir fer un intercanvi. I és que quan ets pare o mare no saps si ho estàs fent bé o malament perquè no tens manera de veure-ho sinó és per comparació o perquè la vida et fa regals com aquests. Així que ens sentim molt afortunats de la filla que tenim, encara que ens pugui treure de polleguera està sent una persona amb unes capacitats de relació excepcionals.

També podem veure com l’educació que hem donat als nostres fills flota amb delicadesa quan l’entorn i les circumstàncies te’n donen l’oportunitat. Les gràcies, les maneres de demanar les coses, la gratitud davant l’esforç de l’altre, les ganes d’agradar i d’estar bé, la bona voluntat, l’ajuda que ofereixen, la participació desinteressada, la capacitat de conversar… són tarannàs que els hem ensenyat i que, ara, tenim la gràcia de veure’ls en directe, posats en pràctica, com a espectadors. Un autèntic luxe només pel qual, ja val la pena haver apostat per aquesta aventura.

L’Arnau ja ha començat a passar fred, però es resisteix a deixar de banyar-se al llac. La sauna posterior li encanta i tot i que enyora les abraçades i el menjar, començo a estar segura que Finlàndia i ell tindran una bonica història d’amor.

Last dance

M’he llevat sentint en Xavi afeitant-se. Crec que no ha dormit gaire. Començar de nou el programa de ràdio genera els mateixos nervis que l’estrena d’una obra de teatre, m’imagino. Hi ha tantes coses en les què ha de pensar i resoldre i fer que tot i que fa una setmana que va treballant és avui que es posa a prova.

Per mi el dia tenia un objectiu ben definit: l’arribada de l’Adalyn a casa. Aquesta noia de 16 anys que ve de Texas arriba el proper diumenge i s’instal·larà a l’habitació de l’Arnau (no vivim en un pis molt gran) i això vol dir acabar de buidar l’habitació i no entretenir-se amb els records del meu aventurer finès. El fet que li hagi caigut el mòbil a l’aigua i que estigui una mica disgustada ajuda a no sentir tanta nostàlgia. Sí, sí… hem perdut el primer mòbil de la seva vida. Es veu que estava pescant i no sap com… plof. I ell tot darrera, és clar. En fi, a qui no li ha caigut mai el mòbil a l’aigua?

M’he passat el matí neteja que netejaràs, endreça que endreçaràs. I he arribat a la conclusió que l’acumulació de porqueria és proporcional al desordre. Quan més coses tens i no llences perquè qui sap si algun dia les faré servir, més desendreçada està la casa. Així que sense manies he anat tirant coses. Dues bosses plenes.

He anat a agafar els coixins que vaig posar a rentar ahir i me’n faltava un que ha anat a parar uns quants teulats més enllà de la nostra finca. Feia una pena, allà sol, sota el sol. Com que té dos botons cosits semblava que em mirés suplicant. Pobret.

Quan ha arribat en Xavi per dinar m’estava barallant amb la wifi de casa que m’ha deixat amb el documental de la Marilyn Monroe a mitges. Aix… Hem dinat i abans que comences Ilparadiso (que està súper interessant par favort!) hem decidit sortir a comprar a l’Ikea. Unes coses que ens faltaven per tenir la casa a punt. Com que era prou aviat hem pensat que no hi hauria massa gent… hahaha. Tot Barcelona havia pensat el mateix, segur! Quina gentada.

Quan portes unes setmanes gaudint de la vida assossegada i tranquil·la que t’ofereix l’Empordà i et capbusses en la tumultuosa realitat de la botiga sueca, el teu entra en pànic. Sort que en Xavi i jo hem decidit passar-ho bé. Hem provat mobles, coixins, hem apilonat gots al ritme de la música que no aconseguia que la gent circulés, ens hem embolicat amb tovalloles, i a que no sabeu què? Sí, quan hem arribat al passadís i la secció del que havíem vingut a buscar s’havia esgotat. Ole, ole i ole. Així que hem sortit carregats amb les coses que no necessitàvem i hem deixat de comprar allò que volíem. Un clàssic de l’Ikea.

Després hem anat a comprar al súper perquè la nevera feia eco quan l’obries. Ni llet, ni ous, ni fruita. Només hi teníem el tupper amb les sobres de la paella d’ahir que ens va donar l’Emi. Estava boníssima per cert i avui, encara més (no entenc a la Martina quan diu que no li agrada rescalfada, a mi m’entusiasme).

Anar al súper amb aquesta calor és anar a passar fred. Si passes per davant de la nevera dels iogurts o de la carn, corres el risc de quedar-te petrificat com si fossis una estàtua de gel. Mare meva. Només us diré que m’havia deixat una cosa i en tornar he corregut per davant del fatídic passadís per evitar el fred àrtic.

Quan hem tornat, he vist el Paradiso i hem preparat el sopar. De l’Ikea també ens hem endut una cosa per tastar que pot ser bona. Es tracta d’una salsa feta amb ous de peix. La trobes dins d’un tub, com de pasta de dents però molt familiar, més gran. Així que hem seguit la recepta. Una torrada de mantega, cogombre, ou dur i aquesta salsa espessa de peix. No estava malament.

Bé, família. Avui acabo els merilandings d’estiu. Demà encara sóc de vacances però començo a treballar en projectes que em fan especial il·lusió i encara que no són de feina són feina. Em comprometo a fer merilandings d’hivern. No cada dia, però fer-ne. Sabent que l’Arnau els llegeix em motiva, la veritat. 

I us voldria donar les gràcies a tots els que heu anat seguint les nostres vacances, per totes les paraules amables que m’heu dedicat aquest estiu, per llegir-me i per esperonar-me a seguir-ho fent. Potser, algun dia, us dedicaré també un llibre.

Celebrant

Llevar-se sabent que avui serà un dia intens, de poc descans i de molta activitat quan estàs de vacances fa una mica de vertigen. Sort que la il·lusió de veure la família, aquesta vegada la d’en Xavi, compensa. També cal dir que en ser un dinar i sabent que tots es deixaran caure pels volts del migdia dona marge per anar més tranquil.

En Jaime en fa 82. Està en plena forma i té el cap clar, què més es pot demanar. És una persona tossuda, perseverant i que sap gaudir de la vida. Té la sort d’haver triat la millor companya de viatge del món, la Emi, perquè ningú com ella per seguir-li el pas. És culé, esportista, li agrada cantar (quan era jove emulava l’Elvis amb la seva guitarra) i s’ha dedicat tota la vida a la medicina esportiva. Gràcies a ell, jo tinc els genolls com quasi quasi nous. Li agrada navegar i s’impacienta sempre que té una cosa al cap. La vol fer ja, abans que li marxi del cap i això ens fa anar una mica de corcó. Té una bona conversa i un punt de vista molt particular de la vida. No entén el món actual i ho sabem perquè quan llegeix el diari fa de tertulià amb sí mateix i comenta les notícies en veu alta. És un apassionat del cinema, (crec que s’ha vist tot el catàleg de Netflix) i de la ciència ficció en particular. És tan apassionat de la pantalla que s’explica la vida fent el guió de la pel·lícula. D’un detall que li han explicat, ell conforma tota l’explicació com si fos un telefilm. Omple els vuits de la informació que li falta amb imaginació, i no n’hi sobra, us ho asseguro. 

Hi ha gent que quan arriba als 82 ja s’ha plantat, ja creu que només li queda esperar la mort en un balancí, que ja no pot aprendre res perquè a la seva edat ja no s’aprèn. Aquest no és el meu sogre, que sempre em recorda que li podria dir papà (que una mica ho és o en fa). Ell és una persona que encara té moltes ganes de viure i de seguir aprenent. No ha llençat la tovallola amb les noves tecnologies que pacient i impacientment va aprenent a força de preguntar (sí, sí, se’n va al Mediamark a que li expliquin les coses que no entén) i de relacionar-se amb els seus nets. Aquí l’aprenentatge és mutu. Ells aprenen d’aquesta insaciable necessitat de conèixer, ell a canvi gaudeix del saber i d’ells. Li agrada gaudir-los i ho fa d’una manera especial. Donant-se. Fa un parell d’estius, aquell de la pandèmia que no podíem anar a gaire enlloc, es va endur a 6 dels set nets a fer un viatge en vaixell i això quedarà inesborrable en les ments dels qui ho van viure. Cada vegada que es veuen, recorden els moments memorables d’aquells quatre dies. 

En Jaime és presumit i el protagonista de totes les trobades perquè té una personalitat que no passa inadvertida. Per això quan s’acosta el seu aniversari ja sabem que d’una o una altra manera ho acabarem celebrant.

Mentre l’Emi feia l’arròs, en Jaime ha anat a buscar el seu pastís acompanyat de la cada-dia-més-guapa Martina, i en Xavi i jo fèiem de “pinches” mentre preparàvem l’aperitiu. Sobre la una, encara no havia arribat ningú i amb la Emi ens hem fet un gintònic. Asseguts, atents a les necessitats de l’àvia i admirant l’art del seu arròs, i conversant hem anat rebent la resta de la família. Alguns faltaran, ja se sap. 

L’Arnau s’ha sumat a la festa amb una trucada a l’avi. Aquesta vegada no li hem vist la cara però l’hem sentit bé. El móvil ha anat passant de mà en mà, tothom l’ha anat saludant i crec que ell ha preferit no deixar-se veure per por que li rodolessin llàgrimes avall. És molt familiar.

Ens ha acompanyat la germana de l’avi, la tia Pilar. Amb 86 anys un s’adona que les ganes de viure es porten en els gens. Per això, encara que dins nostre ens quedi el dubte silenciat que potser son els últims que celebrem junts, no hi ha dubte que els seguirem celebrant.

Navegant de nou

El dia ha començat aviat però aquesta vegada no per fer esquí nàutic. Fa una setmana el pare d’en Xavi que demà en fa 82 es va fer un pinçament a l’asiàtica quan sortia de l’aigua. Sí, sí, ho heu entès bé. Ell fa esquí nàutic cada dia del món i quan no, puja a la muntanya per practicar l’alpí. És un fora de sèrie.

Per esquiar a l’aigua t’has d’assegurar que la mar sigui ben plana, i si vols garanties de trobar-la així, i has d’anar ben aviat. L’Arnau i la Martina eren els únics que es llevaven ben aviat per acompanyar l’avi quan veníem a passar els estius a Cambrils, els altres preferíem dormir una mica més i ens deixàvem seduir per la mandra i els llençols.

Els bioritmes dels avis, dels joves i dels nens son diferents. Així que al matí tothom s’ha anat llevant quan el seu cos li ha dit prou. L’única a la que li hem hagut de donar una empenteta ha estat la Martina que gaudeix de dormir sola. Fer-ho amb l’Arnau sempre és un suplici per ella perquè no pot amb els sorolls guturals que fa l’Arnau quan dorm. I què hi podem fer…

L’Emi i el Jaime ens han esperat per esmorzar plegats i asseguts a taula. Quan van venir a Albons els vam ensenyar que és una de les coses que més ens agraden. I avui que érem aquí nosaltres doncs ho hem fet plegats. Hem rebut la visita del meu nebot Javier que viu a Cambrils. En veure la taula parada amb l’embotit, les torrades, el formatge i demés, també s’ha afegit al festí del matí.

Quan hem acabat hem anat a remullar-nos. Hem agafat la barca i hem fet unes poques milles fins a trobar un lloc on no hi hagués rastre de les meduses. De camí, la Martina i jo n’hem vist moltíssimes. El palco d’honor per veure-les era la proa (davant) amb els peus penjant i sentint-los a tocar de l’aigua. Les contàvem com si fos un joc. La Martina és la persona amb la vista més àgil que conec. Ha guanyat en el recompte de carrer.

Ancorats, els avis s’han banyat. L’Emi s’hi podria passar hores en remull. Diu que li fa molt de bé. En Jaime és més de gaudir i sortir. Però com que no pot esquiar s’ha dedicat a donar el tomb pel propi barco. Ell necessita fer esport. En Xavi i la Martina, encara que els ha costat una mica també s’han tirat a l’aigua. Bé, la Martina ha necessitat una empenteta, literal, perquè les meduses li fan molta por.

Tot i que la Costa Daurada, a nivell de paisatge, no es pot comparar amb la Brava, avui l’espectacle natural era veure els núvols d’aquells que dibuixen formes des del mar estant. Hipnòtic com mirar el foc encès.

De tornada he aprofitat per demanar hora a la pelu. La Martina fa unes setmanes es va voler fer metxes a casa i, evidentment, va quedar com un pollastre. El seu cabell castany havia desaparegut i amb el pas dels dies, del mar, l’aigua i el sol, la cosa anava a pitjor. Així que abans de tornar a l’escola hem fet “borron y cuenta nueva”. M’encanta mirar la cara de la Martina quan és a la perruqueria perquè traspua felicitat i es pot mirar al mirall tant com li vingui de gust, hehe.

Mentre en Xavi i el seu pare gaudien d’una pel·lícula de ciència ficció, jo m’he deixat seduir per la lectura sense els remordiments d’abandonar a ningú. I el plaer és enorme. En realitat, quan llegeixes un bon llibre tens la mateixa sensació que quan mires una sèrie de Nètflix, costa molt no mirar més d’un capítol.

Tarda de missa i passeig. Avui les botigues havien sortit al carrer, així que el passeig marítim era ple de tendals amb les rebaixes, les restes i les tares que els comerciants aspiren a treure’s de sobre. En un cap dels tendals, hem vist com un reguitzell de bicicletes estàtiques i d’esportistes vestits amb una equipació taronja pedalaven contents animats per un monitor que els esperonava des d’un escenari acompanyat per uns quants ciclistes més. Era una classe d’spinning a “lo bestia”. Recollien diners per Sant Joan de Déu. Després hem sabut que era per l’ELA. De totes, aquesta és una de les malalties que més temo del món. Ha de ser terrible.

Hem tornat a casa carregats amb bossetes. Els avis van al clàssic sopar del Club Nàutic d’on són socis, així que soparem sols i veurem una pel·lícula. Demà ens espera un dia de celebració, d’arròs de l’àvia i de veure’ns tots. Aquest any faltarà l’Arnau a taula però qui sap si tenim sort i la tecnologia ens dona el plaer de gaudir-lo uns minutets encara que sigui a través de la pantalla.

Ciutat adormida

Hem dormit millor de l’esperat. La pluja que ha caigut durant la nit ha refrescat una mica l’ambient. Així que no ens podem queixar. Tornar a ciutat i que fos una nit tropical hauria estat molt pitjor, la veritat. Hem esmorzat sense terrassa, sense ocells, només un cafè i unes torrades. Me les he fet d’anxoves com a tribut dels dies que acabo de passar prop de l’Escala.

Quan en Xavi ha marxat a treballar i mentre la Martina dormia m’he vestit i he anat a fer encàrrecs. La ciutat a l’agost hiverna. Mig adormida i amb menys gent de l’habitual bategava al ralentí. La meva pell torradeta i el meu tarannà tranquil provocava alguna mirada. Potser dels qui esperen amb ànsia el seu descans, potser dels qui no poden anar de vacances, potser…

Encara que a mig gas, la vida agitada encara es deixava notar. A Barcelona es viu bé però amb l’ansietat que et provoca haver de saber sempre que faràs després, ni que sigui per calcular el temps que necessites per arribar-hi.

Només ha estat mig dia i el record de l’Arnau en cada racó m’ha provocat enyor. Encara em queden 9 mesos per tornar a abraçar-lo i em sembla més que una fita, una proesa. 

Després de dinar, amb la pressa de qui fuig esperant trobar quelcom millor, ens hem llançat a la carretera com molts d’altres. Tothom en la mateixa fugida. Uns paraven abans, d’altres ho farien més tard fins que hem arribat a Cambrils. El poble marinera del Baix Camp que sempre és apunt per acollir-nos. La temperatura, aquí, és una mica més alta que a l’Empordà, a canvi, però, els estius s’allarguen fins quasi el novembre. 

Els avis ens esperaven. No sabeu com m’agrada que em vinguin a rebre. Els fa tanta il·lusió que vinguem que de cop se m’ha passat qualsevol nostàlgia de la terra del vent. Ells estaven fent “Il paradiso” així que hem deixat la conversa per més endavant. La Martina tenia desig d’un gelat del Sirvent i en Xavi li ha portat. Sense dir-nos-en res han tornat amb les mans plenes de gelats a mig desfer i una orxata pels avis. Quin plaer, tu!

Encara teníem la dolçor als llavis quan hem rebut la trucada de l’Arnau. Estava a la seva casa de cap de setmana que només poden gaudir amb el bon temps. Hem pogut conèixer la Hanna i en Sami. L’Arnau reposava mirant el llac amb en Sami i gaudint de les hores de sol que a poc a poc anirà perdent. En el país dels llacs, el sol només es gaudeix 6 mesos l’any. Així que ara, que encara en queda, el gaudeixen molt. L’hem vist content i ell feia de traductor del què li dèiem. M’ha fet feliç veure’l espavilat i feliç. Ens ha ensenyat el jardí, els redberris i els blueberris. Hem saludat a la grandma i al seu germà petit en Saarni. I ens hem acomiadat sense llàgrimes. Quan hem penjat hi hem estat tots d’acord, se’l veu feliç i sembla bona gent.

Ens hem posat al dia amb l’estiu que portem els uns i els altres. El merilanding fa espoilers de totes les nostres aventures, encara que en guardo per a nosaltres amb gelosa intimitat. Hem collit els pinyons que hi havia pel jardí i que van a més de 30€ el quilo. Potser n’hem fet 100 grams. La Martina s’ha quedat a trencar-los amb la soca de fusta amb què tres generacions, aquí a Xalet Esquerdo, han trencat pinyons. 

En Xavi i jo ens hem agafat de la mà i hem sortit a passejar. Cambrils és un poble on el passeig, les compres, la gastronomia i el mar és una sola cosa. Passejar per Camrbilssempre és recordar la nostra adolescència quan no teníem ni un duro i ens fèiem passar la tarda menjant pipes, els estius amb els nens petits, la calor, les senyores que no van enlloc, però van mudades, els accents aragonesos, lleidatans, bascos i estrangers a cada pas. Ara, si hi ha una cosa que m’agrada de Cambrils i que no sé molt bé perquè és anar de botigues. Sempre que sóc a Cambrils em firo. Tantes per triar i remenar, potser. O el fet que no hi ha pressa o el fet que passa tot una mica per sorpresa. Quasi ni te n’adones i tornes a casa carregat de bossetes plenes de troballes. I entre botiga i botiga sempre hi tens algú a qui saludar. 

Avui m’ha fet especial il·lusió saludar l’Ignasi, el nebot dels meus cunyats. Després d’un any d’intercanvi va decidir anar a estudiar la carrera a Irlanda. I tot i que es veu vivint allà, sempre que el sol li demana i pot, ve a fer de turista per la seva pròpia terra. M’ha preguntat si l’Arnau està bé i li he dit que sí, avui més convençuda. 

Hem tornat a casa just per menjar-nos els molls frescos que l’Emi ens ha preparat. Hem sopat i hem jugat una partida de cartes. Incorporant l’àvia hem tornat a ser quatre. I hem jugat fins que la fresca ens ha deixat anar a dormir.

Aparent normalitat

M’he llevat prou d’hora com per gaudir del silenci de la casa dormida, del cant dels ocellets, de la fresca i de la agradable solitud de la primera hora. Només el brunzit d’algun cotxe em feia pensar que hi havia algú més compartint aquella albada. He mirat tots el racons de l’apartament com si volgués retenir-los quan ja no hi sigui. Encara que només seran un parell de setmanes fins que no tornem a venir, m’agrada fer servir la memòria fotogràfica per immortalitzar els meus records d’aquest estiu que arriba a la seva fi.

Quan s’ha llevat en Xavi hem esmorzat i li he llegit el merilanding. Ho faig cada dia. Diu que és un privilegi poder escoltar el relat del dia en veu del qui l’esrciu. Li agrada i m’anima una vegada més a escriure un llibre, una novel·la potser. Això ens porta a parlar dels projectes que ens esperen aquest any. Jo sóc més d’idees, ell més de tocar de peus a terra. Aquest any ens hem proposat tornar a fer quelcom plegats i farem teatre. Em fa il·lusió.

Com qui no vol ser conscient que això s’acaba hem anat a comprar coixins per a les butaques que vam comprar a Verges. Li calen. Però després d’anar a un munt de llocs, hem tornat com de l’Ikea. Amb moltes coses però no les que volíem. Hem rentat el cotxe tot i l’auguri de la pluja tan necessitada.Hem deixat a la Martina dormint. Cada dia s’ha llevat a quarts de 10h com a molt i em sembla que porta retràs de son.

Quan hem arribat ja no hi era. La nota hi deia que era a la piscina, però hem preferit fer-nos un aperitiu. He preparat unes anxovetes amb pa amb tomàquet i hem seguit conversant de tot allò que caldria fer abans de marxar. Però li he recordat a en Xavi que no és un adéu per sempre. Des de fa un parell d’anys som propietaris d’aquell raconet de paradís, petit i bonic.

Hem fet com qui no marxa. Normalitat. Dinar, netejar la terrassa, pujar les bicis (no recordàvem la combinació de l’encadenat i això ens ha servit d’excusa per preguntar-li a l’Arnau, ell les va lligar), il Paradiso  i fer maletes. Amb poca estona ja les teníem fetes. 

Els amics de la Martina s’han deixat caure per acomiadar-se una vegada més. Són una colla molt maca. Com que ella és la única noia, els porta una mica rectes però a ells els agrada que sigui una més, divertida i singular. I no és perquè sigui la meva, però s’està convertint en una noia mooolt guapa. Els adolescents en dirien un pivón. Ella, però, encara està en procés d’estimar-se tal com és.

Hem anat a tirar les escombraries a la deixalleria quan la pluja començava a fer acte de presència, però no seria la única cosa que ens hi trobaríem. Camí del cementiri, un ramat d’ovelles, potser de 500 caps, ens ha vingut a acomiadar. Ens ha passat tan a prop del cotxe que se sentien els frecs i els cops. El cotxe, definitivament, tornava a ser brut, barreja de pols i aigua. El pastor, un noi africà, portava un xaiet en braços. Els tres hem fet Ooooh!

Ens ha acompanyat la pluja durant tot el camí. Un espectacle de núvols canviant, de vegades bonic, de vegades temible ens aixoplugava la tristesa de tornar a casa. Que se’ns ha passat només creuar el llindar de la porta. Els nostres peluts, el MacGyver i la Dolça ens han vingut a rebre miolant de valent. Aquest any han estat a punt de venir amb nosaltres. Qui sap si l’any que ve. He passat per davant de l’habitació de l’Arnau i se m’ha encongit una mica el cor. Sóc conscient que a casa és on el trobaré més a faltar.

Hem anat al Li, ara ja només tres, a fer un mos perquè a la nevera no hi tenim res. I hem tornat per gaudir de l’única cosa que no tenim a Albons. Una bona connexió per veure pel·lícules i series de seguit.

Demà ens toca endreçar i tornar a fer maletes. Anem cap a Cambrils per gaudir dels avis i per deixar a la Martina que encara li queden dies per tornar a l’escola que comença, també, a enyorar.

Tic tac

Assaborir l’últim minut d’allò que anomenem temps de descans depèn no només del fet de no anar a treballar, sinó de no pensar-hi. Potser per això les persones que tenen pocs dies de vacances necessiten fer un viatge o canviar dràsticament una activitat per un altre per forçar al cervell a desconnectar per a connectar-se en el nou present. I el mateix a la inversa. Quan dius que estàs de vacances però apurant l’últim glop ja estàs més allà que aquí, crec que pots dir amb absoluta certesa que ja has tornat de vacances. Això és el que li ha passat tot avui a en Xavi.

Ell és autònom i com a tal, ja sabeu que ni vacances pagades ni res de tot això, però és clar també necessita descansar i cada estiu té un grapat de dies per fer vacances. Més del normal. A ell la feina li agrada tant que per desconnectar li costa més que a d’altres i per connectar només li cal un whatsapp. Així que a dos dies per tornar a trepitjar la ràdio, el mòbil treu fum. La resta de la família anirem incorporant-nos a la vida quotidiana esglaonadament. La setmana vinent començo jo i la següent la Martina. Encara llegireu alguns merilandings d’estiu i prometo fer-ne alguns d’hivern si em dona la vida.

Ens hem llevat no gaire d’hora. No volem fer res, només avorrir-nos perquè és quan t’avorreixes que el temps s’atura una mica. He anat a comprar al Cabàs, el súper del poble, no volia agafar el cotxe. Si ahir vam acomiadar l’estiu sopant amb en Carles el meu germà, avui és el torn de la meva germana i les seves nenes amb un dinar. Arròs de calamarsets.

Eren les 11 i mentre les esperàvem no volíem ni anar a la piscina. Així que ens hem quedat a casa llegint. Un plaer que em dol de tenir a l’estiu perquè no el pots compartir. Però el necessitava. En Xavi em va portar una novel·la, Els últim dies a Berlín, finalista dels premis Planeta 2021 i que m’ha enganxat de seguida. 

Una horeta de lectura i ja eren aquí. Les nenes han anat a la piscina sense perdre pistonada. Jo he netejat calamarsets mentre conversàvem a la cuina. Aixó també m’agrada. En Xavi diu que a la cuina quan sóc cuinant tothom em fa nosa, però no és cert. El que passa és que em posa nerviosa que vagin passant pel meu costat, m’obrin els calaixos que estan just davant meu a cada instant i em vagin treien el lloc a cada moment. Això em passa més aviat a Barcelona, que tenim la cuina més petita. Però aquí no. M’agrada la companyia i conversar amb les mans ocupades.

Feia un sol fantàstic i la calor era generosa com per no posar-se ne remull tan aviat em trepitjat la piscina. Tothom estava en remull. La colla de la Martina i algun nen més jugaven a pilota, junts, rient, sense cap més preocupació que agafar la pilota abans no caigués a l’aigua o evitar tocar-la quan te la tiraven. En Xavi ha estat el primer en apuntar-se a la festa de la pilota. Mentre la Sílvia, l’Emma i jo ens ho miràvem des de les escaletes on tens mig cos en remull i l’altre mig al sol. És així que aguanto més hores dins l’aigua. La Martina i la Tània reien i saltaven i jugaven amb els amics de l’estiu. Aquells que ja saps que enyoraràs tota la vida, perquè els estius de la infància s’enyoren per sempre més.

Després de dinar hem fet aparèixer una mica la mandra. A les quatre, elles, les nenes han tornat a l’aigua. La Sílvia m’ha fet la pedicura (tenir germanes que saben pintar les ungles és una sort) mentre veiem il Paradiso i en Xavi migdiajava. Així que ha sortit del seu repòs i encara amb cara de son ens ha dit que no havia dormit gens. La feina, la feina.

Se n’ha anat a la piscina i quan la Sílvia i jo hi hem tornat ens hem apuntat sense pensar-nos-ho a la festa del joc de la pilota. Tota la piscina era nostra i estava dedicada al joc, només es pot fer quan no hi ha veïns xipollejant o nedant alhora. I és així, jugant, que aconsegueixes fer un lloc al cervell per al no-res d’important.

Ens hem acomiadat fent un tiktok de germanes, com no podria ser d’una altra manera, ballant la Despechà de la Rosalia com ho ha fet mig món ja. I les hem acompanyat al gotxe. A la propera vindrem amb l’Ady, de Texas!

L’Arnau avui ha decidit passar la tarda i l’enyorança a la clínica veterinària que tenen els seus pares allà. I s’ha entusiasmat amb els pacients d’en Sami i ha conegut la tristesa de perdre un gos. Però l’important és que es comença a conèixer a sí mateix, a saber el què li fa bé i el que no i ja sap que per descconectar s’ha de connectar.

Hem sopat sols. La Martina ha estat la convidada dels seus amics, en Marc i en Biel. Li han organitzat una vetllada de comiat i en Xavi i jo ens hem quedat solets, gaudint de l’última nit de vacances a Albons i sentint de fons el tic-tac del rellotge que ens farà tornar a la realitat.