Categoria: Uncategorized

Uncategorized

2017… to be continued!

MERILANDING

Diuen que després d’un any dolent el següent és bo… El 2017 no sé si podria dir que ha estat un any bo, el que sí que puc dir és que ha estat intens. Amb la mort de la mare calia fer una reflexió profunda sobre un mateix, que va implícita amb el dol, que m’ha portat a molts canvis.
Laboralment, ha estat un any de transformació. He sortit de la incertesa i m’he dirigit cap a la solidesa. Potser l’edat, potser el Pep grill de la mare… la qüestió és que he acceptat l’estabilitat com a possibilitat de guanyar-me la vida… i sort d’això, perquè si jo he cercat l’estabilitat personal, el meu món, el meu petit país s’ha capgirat. Així que podria dir que aquest 2017 no ha estat el meu any, sinó l’any de tots els que vivim en l’estimada i odiada Catalunya.
Diuen de mi que o se m’estima o que caic molt malament, així que sento molta empatia envers el meu país. Aquest 2017, ha estat l’any que ens hem reivindicat, hem trencat normes, hem rebut pals i hem exercit, madurament, el nostre futur. També és l’any que ens hem sentit ciutadans del món, malauradament per l’atemptat que va viure Barcelona el mes d’agost. Allò que passava lluny de casa, va passar a casa i vam plorar. Vam plorar per gent anònima que va morir aquell dia a la nostra ciutat a mans de l’odi en estat pur.
Després com si es tractés d’un ressopó de terror, es repetia a Cambrils, mentre érem allà mateix. I vam ser conscients de la fragilitat de l’ésser humà. També ha estat un any de creixement personal al voltant de la política. Formant part d’un partit petit, Demòcrates de Catalunya, hem treballat amb passió i fins a caure en l’esgotament per a defensar una manera de fer. Sí, aquest any ha estat un gran any polític. Hem après jurisprudència,
de lleis, de recursos, de fiscals, de tràmits i de jutges. Hem entès que tots els nostres actes tenen conseqüències encara que no siguin justes i que malgrat tot, es pot seguir lluitant. Hem comprès que la dignitat mai te la poden arrabassar.
També hem estat conscients que l’home, en situacions límits, no sap com acabarà actuant i que lluny de ser una mala cosa, l’1 d’octubre va ser una gran lliçó de democràcia. I tot això en el meu petit país.
La vida pública ha estat tan intensa que hem tractat de ser més gelosos de la vida privada aquest 2017. Hem fet que tot continués rutllant i hem amagat les pors i els neguits davant dels petits que han picat les cassoles com si es tractés d’un joc sense saber que ens hi jugàvem molt. Els hem portat a manifestacions pacífiques per ensenyar-los que per reivindicar i queixar-se no sempre s’ha de fer des de la violència. Ells han entès, crec, que la democràcia és quelcom important per a poder tenir una vida en pau.
També ha estat un any d’adéus, encara que per a mi, aquest ha estat tranquil -malgrat l’ensurt del pare que ja porta el marcapàs-. Però són molts i joves els que han mort. I, lamento aquestes morts més fortament que
altres vegades. I els emparo en les meves oracions i sóc plenament conscient
que el temps emmascara la tristesa de normalitat i així es porta millor el
patiment. Tot va passant i s’aprèn a viure d’una altra manera.
En definitiva, aquest 2017 ha estat un any per a recordar.
Per no oblidar i per fer-ne referència sempre que ens sentim decaiguts. Perquè
hem estat el David de Goliat i de moment, amb una sola  fona de valentia hem aturat l’envestida del
gegant. Veurem si aquest 2018, podem derrocar-lo amb un simple somriure.

 

Uncategorized

Vam votar. I tant que vam votar!

MERILANDING
Vaig obrir els ulls abans de les 5 h, el neguit no em deixava dormir. Vaig procurar no fer soroll, la família dormia. En Xavi, que té un son molt lleuger, em va dir: ves en compte i tingues seny. Jo li vaig dir que no patís, que tot aniria bé. Vaig mirar de mostrar-me segura i guardar-me el neguit dins meu. Vaig agafar la bici. La idea era donar suport a diferents escoles del districte de Sants com a apoderada, així que si agafava la bicicleta, em seria més fàcil moure’m.
A les 5:25 ja m’havia sumat a la colla de gent que s’aplegava davant de l’escola Barrufet, a l’antic Vapor Vell de la família Güell. N’hi havia que s’havien quedat a dormir i ja havien marxat. Canvi de torn. Vaig saludar a gent que coneixia i les converses eren nervioses. El riure era una arma per des estressar-se. Molta gent portava els auriculars posats esperant tenir notícies.
Necessitàvem respostes de si finalment podríem votar.  La pluja va fer acte de presència, primer de forma delicada, després amb una força injusta per l’ocasió. No seria l’única
del dia.  Una senyora del meu costat em va fer lloc per aixoplugar-me sota el seu paraigües. Vam xerrar. Ella m’explicava coses del seu poble, Sanauja, a prop de Ponts. Se’m dóna bé escoltar a la gent.
L’efecte diürètic del cafè va arribar una hora després. Vaig anar a trobar un lavabo. La cantonada de Joan Güell amb Carrer de Sants havia obert i les visites somnolents no es van fer esperar. Un altre cafè. Aquest, com agraïment.  En aquell bar s’aplegaven periodistes d’arreu. Feien cara de pocs amics, potser, llavors, ells ja eren més conscients del què passaria.
Vaig tornar a la multitud quan una noia que no podia veure, explicava que en cas que vingués la policia ens havíem de seure i agafar-nos com quan érem petits jugàvem a l’arrenca cebes. Vam fer un somriure d’incredulitat i vam comentar, tornarem a ser nens.
La pluja no cessava i ja havia perdut la veïna del paraigües.
Així que em vaig acostar a l’entrada. Fer metre i mig ajuda a passar sense molestar gaire. Quan quasi estava davant la porta em vaig trobar una companya de carrera, l’Íngrid. Ens vam agafar les mans. Donava gust trobar-te amb gent coneguda. Et senties més acompanyada. Les dues teníem les mans fredes. Ens vam preguntar, què fas per aquí? –preguntes automàtiques que surten en cas de nervis. En el moment que vaig dir, que jo venia a fer d’apoderada, es va obrirla porta i van demanar als apoderats que entréssim. La gent estava molt atapeïda, però en només sentir-ho em van fer un  passadís. Ja era dins.
El segon nus a la gola del dia. Veure-les allà. Blanques i negres, amb l’escut de la Generalitat, esperant satisfer les seves ganes de saber. Com tots nosaltres.  Teníem ganes
de fer fotografies i explicar a tots els de fora que sí, que les teníem, que eren a dins. Que no era una il·lusió. Era màgia pura. També hi havia paperetes i sobres (menys) i taules i ordinadors i un munt d’apoderats que intranquils miraven de resoldre els problemes que encara no teníem.
Molts apoderats i ningú per presidir les meses. La por sortia a cada comentari. Després d’una estona, amb bon criteri, vam deixar que els responsables de l’Administració fossin qui prenguessin les decisions.  Tot era a punt.
A les 9 del matí havíem pogut obrir amb els voluntaris que aixecant la mà es comprometien a fer aquella feina que en altres eleccions és tan pesada de fer i que s’ha de pagar perquè algú la faci. Es comprometien a fer possible, malgrat les amenaces de sancions i que vingués la Guardia Civil o els Nacionals o… que la gent digués la seva. Era un acte de responsabilitat.
Obríem portes. Només les del davant, no les del darrera. Teníem por que ens entressin per la zona amb menys gent. Les notícies i les imatges eren d’una bestiesa brutal. Feien
caure les llàgrimes. Però ens les empassàvem, teníem l’obligació de mostrar seguretat encara que els turmells semblessin de mantega. Ja teníem l’escola plena, un vot emès i celebrat quan el sistema va caure per primera vegada. Mai a la vida he tingut el cap més clar per localitzar a aquells que em podien donar un cop de mà. Amics i coneguts ens enviàvem missatges amb claus i passwords. No sabíem d’ordinadors, però en vam aprendre. Havíem d’aconseguir-ho.
Les persones més grans portaven més de 4 hores dretes. Vam organitzar taules, bancs, cadires de tot arreu. Havíem de procurar que ningú defallís. Van sortir ampolles d’aigua del no res. Vam viure tensions i vam posar pau. Vam decidir tenir calma i vam demanar calma i van respondre amb calma. Quan més anàvem a la una, més nus a la gola. El sistema tornava a funcionar.
La meva prioritat es va convertir en obsessió. Quanta més gent votés millor. Tenia la sensació que així guanyava temps al temps. Abans acabaria aquell maleït i fabulós dia. Tenia por i només demanava pressa. Cada vot, una victòria, una llàgrima engolida.
A l’escola Pau Romeva havien anat els nacionals amb les porres ben enlaire i amb mà ferma. Nosaltres teníem aquella informació mentre que la majoria de votants dels voltant no. Ells s’havien desconnectat de la xarxa perquè els ordinadors anessin més ràpid. Hi havia molta gent que deixava anar una llàgrima mentre deixava caure el seu vot dins el tupper gegant que les guardava.
En un intent d’endreçar la cua, vam aconseguir originar un tap. Les primeres taules eren plenes de gent fent cua, les 3 del final eren buides de votants. Vaig fer ús de la meva manca de sentit del ridícul per pujar a una cadira i fer el què millor se’m dóna. Vaig posar tot l’humor que em sortia per cridar a la gent a votar. “Els que vulguin votar, aquí tenim 3 urnes lliures”, “xates, urnes fresques”, “fila ràpida, no esperareu ni un minut aquí”, “això no és PortAventura”… només ordenava el trànsit. Com el guarda urbà quan s’espatllen els semàfors. Pujada en una cadira la gent veia com brandava els braços. Els
situava i els anava distribuint.
Vàrem haver d’obrir la porta del darrera perquè la calor ens hagués asfixiat a tots. Ara la gent sortia per darrera meu. Quan marxaven em deien gràcies, em feien petons a les mans i em somrèien. A fora, alguns saltaven al crit de Ja hem votat!
Tots semblava tornar a la normalitat, quan un crit de vénen,vénen, va capgirar l’ordre que havíem aconseguit amb paciència i amb calma.
Tots els presidents valents de mesa, van agafar les urnes i les van fer desaparèixer.
Els ordinadors en una altra banda. Desconnectar el sistema sabíem que volia dir
tornar a començar de nou. Però els nacionals van passar de llarg, “més avall a
cotxeres han anat” deien.
Eren les 3 de la tarda. No havia dinat però no tenia gana. Vaig menjar perquè no em podia permetre el luxe de defallir i encara quedava tota la tarda per endavant. En Xavi em trucava però les línies estaven saturades. No podia parlar ni dir-li que tenia por però que sabia que estava on havia d’estar. Seguia brandant els braços. Feia calor, però calia seguir votant. Al migdia hi havia més nervis. Tothom pensava que les urnes se les
endurien. Però seguíem votant. Pensàvem que, com a mínim, el sistema determinaria
el nombre de votants. Amb allò ens conformàvem.
A primera hora de la tarda, gent d’altres escoles, que ja havien patit la força dels qui han de vetllar per la nostra seguretat, venien amb llàgrimes als ulls i ens explicaven què els havien fet. La imatge de la pantalla es convertia en realitat. Veus trencades i ulls petits, enfosquits per la por i la tristesa. Darrera de cada vot s’amagava una història. A cada
història, unes ganes immenses de plorar i abraçar a gent desconeguda.
El sistema tornava a caure de nou. Les informacions provinents dels àngels tecnològics deien que aquest atac era el més fort que havien patit durant tot el dia. Els nervis tornaven a la primera pell. Les informacions que no permetéssim el vot sense cens dividia la parròquia. Ningú volia que després de tot l’esforç, una mala decisió engegués a norris tota la feinada de tota aquella gent, que l’únic que tenien en comú era defensar el seu dret i la il·lusió de construir un país nou. Vam decidir guardar 4 urnes i deixar-ne 5,
de les quals només una funcionava. La por i les notícies de l’exterior es feien més evidents.
Una sola taula havia quedat operativa. Mentre el sistema no es recuperava a la resta de taules, uns observadors del País Basc i de Segovia em van demanar que els acompanyés a les Cotxeres de Sants. Volien veure una altra escola. Vam sortir i vam sentir xisclar a la gent. Com que havíem sortit per darrera no sabíem que el pànic s’havia apoderat del cansament de tots els que portaven hores i hores defensant una papereta a la llibertat. En passar, de lluny, vaig veure com la gent s’asseia a terra. Van passar 9 furgonetes de la
Policia Nacional i van alentir el pas. La por es va apoderar de tots i els crits i els brams i els fora, fora… es deixaven escoltar per tot el barri. No van parar i nosaltres estàvem a mig camí entre la nostra escola i la de
Cotxeres.
La gent corria amunt i avall. Les persones des dels balcons picaven les olles i feien soroll quan veien la Policia Nacional a prop. Ens volien avisar. Lluny de l’escola, sento el telèfon. En Xavi i els nens estaven a l’escola on havia d’estar i on estaven preparats per la macabra representació infantil de l’arranca cebes. Només volien saber si jo estava bé. Només del pànic que es respirava, la Martina de 9 anys, es va posar a plorar. No era just. Van marxar esporuguits cap a casa. A ells la tarda també se’ls va fer llarga. Sort que les Festes de les Corts proposaven un pla alternatiu pels nens.
Vam decidir tornar. A Cotxeres pintaven bastos i nosaltres estàvem a mig camí. L’Íñigo, un metge Basc que venia per fer d’observador, repetia “no lo entiendo, no lo entiendo”. No hi havia res a entendre. Eraincomprensible.
Vaig haver d’esperar uns ¾ d’hora per poder tornar a l’escola. Encara hi havia gent fent cua. Encara hi havia gent per votar. Encara hi haviafeina per fer.
Un WhatsApp. Merkel pide explicacions a Rajoy acerca de la represión policial. Sento un alleujament més fruit de l’esperança que de la certesa. La tarda es calma. Calma tensa. Tots pensem que vindran quan tinguem les urnes plenes. Sentim una cridòria fora, però diferent. Alegre. Ja no queda ningú per votar. Hem aconseguit, entre TOTS, que el referèndum d’autodeterminació de Catalunya s’hagi dut a terme. Necessito plorar. Però no em surt. Ja no em surt. Arriba una noia plorant que vol votar. Ve de Madrid. Ahir va anar a veure el Rey Leon. Es veu que ha sigut un infern poder arribar fins aquí. La Cati de les CUP i jo l’abracem. Ara ja no plora ningú, li diem, i li fem la foto votant.
Les 20h. A fora tornen a haver-hi unes 100 persones pel cap baix. Tanquem l’escola i ens afanyem a fer el recompte. Anem tancant portes darrera nostre. Tots asseguts en unes cadires petitones com les dels nostres fills, nebots, nets…. comptem paperetes. Sí / No / Nuls / Abstenció.
Tinc la sensació que molts vots en blanc són per l’oblit de fer la creueta. Massa pressa, massa por, però ara ja està. S’ha acabat.
En Xavi m’espera per sopar amb els nens. Anirem a fer una cerveseta al Lee. Necessito sortir. El sí ha guanyat. El referèndum ha guanyat. Els nostres drets han guanyat.
Surto amb 2 apoderats més. Com a mesura de distracció anirem sortint a poc a poc. Quan sóc al carrer torna a ser fosc com a les 5 h. del matí. La gent ens fa un passadís. I ens aplaudeixen i ens donen les gràcies per fer-ho possible. Aixeco les mans i aplaudeixo cap a ells. Ells també ho han fet possible. Tots ho vam fer possible.
Vaig néixer a Catalunya l’any 1976, i mai abans havia estat tan conscient que visc en un gran país amb gent meravellosa amb qui comparteixo anhels de llibertat i de dignitat.
I no és Espanya.
Vam votar i tant que vam votar.

 

Uncategorized

No vull curar-me

MERILANDING
Diuen que el temps ho cura tot i ha passat un any i la ferida és encara molt tendre. El dol és una cosa estranya que et demana ser i sentir a la vegada en allò que has perdut. I no és només que no et tingui a la vora o no et pugui trucar o escriure o enviar-te algun
whatsapp, no. És que he perdut una part de la meva essència i costa ressituar-se.
Costa mirar endavant i saber que darrera ja va quedant menys xarxa per esmorteir
la caiguda. M’he passat 365 dies recordant la teva última mirada, aquells ulls grisos que marxaven mentre m’acomiadava i intentava no plorar. No volia que el teu últim record entre nosaltres fossin els meus ulls plens de llàgrimes. Cada dia, aquells ulls que la teva herència em va fer meus, m’han mirat i m’han seguit a tot arreu. Al principi volia oblidar-los perquè sempre anaven acompanyats de massa dolor i llàgrimes. Ara ja he deixat les llàgrimes enrere, només un dolor de gola, només una veu trencada, només. Els nens m’ajuden a recordar-te amb la teva vitalitat i sovint parlem de tu. Són ideals per fer
catarsi perquè la seva mirada del món i de la vida és simple. Cantem cançons italianes, fem servir les teves expressions i juguem als teus jocs. Morir-se té l’avantatge que tot el que es recorda de tu és bo. I en essència tot allò que deixes és bo.

Ha passat un any. 365 dies intentant curar aquest dolor que et penetra les entranyes, et capgira el cervell i l’ànima, però estic segura que no hi ha cura. Perquè la cura voldria
dir deixar d’estimar i deixar de recordar, i malgrat no hi siguis, et segueixo estimant i no m’oblido de tu. I vull que segueixi sent així.
Uncategorized

Merilanding on tour: STOP

MERILANDING

Avui em tocaria parlar de política, doncs vàrem anar a Reusa presentar la campanya en favor del sí al referèndum amb els companys Democrates del Baix Camp, també parlaria de Reus i de les seves botigues, en Gaudí, el seu
vermuth i la seva calidesa. No podria deixar de parlar de la visita a Calafell, a veure els nous amics, que de la mà de la Nuni, novament, vam conèixer a la festa dels 40 anys. Sense cap mena de dubte aquest seria el relat del merilanding
si res del què ha passat, hagués passat. El terror s’ha afegit a les mevesvacances per l’escletxa de la inòpia i de la plàcida vida de l’estiueig i això ha mogut tot el meu ésser. I en aquesta ocasió per dues vegades.
Ahir estàvem a l’Ametlla de Mar, volíem visitar lesfortificacions i les trinxeres a peu de mar on es feia front a l’enemic en les guerres d’abans. Ja vam baixar del cotxe encongits, el terror sacsejava la meva ciutat, la nostra ciutat. Les Rambles, on en Xavi i jo ens vàrem donar el primer amor, queia en mans de l’horror, la por i el pànic. Barcelona era una
ciutat estimada, digne de visitar, de tot el món venien a  descobrir els milions de racons que s’hi
amaguen, ells ho sabien i ho han dinamitat.
La tarda transcorria entre la normalitat aparent que necessitaven els meus fills i la incomoditat de saber-se inútil i ignorant. He sortit de l’aigua amb l’excusa que feia fresca, però he agafat el mòbil per
escoltar la ràdio mentre ells es banyaven. La resta de banyistes vivien tranquils sense saber el drama d’uns quants que a la vora de casa, vivien el pànic. El contrast feia mal el pit i et feia sentir culpable. Tenia ganes d’explicar-ho
a tothom, com si la por compartida fos menys por. Però no ho he fet. La bateria del mòbil ha deixat anar el seu alè a les dues hores i mitja del desastre.
He reflexionat sobre la vida i la mort. Tan present i tan oblidada. He pensat en si això és l’inici del canvi de vida que haurem d’assumir per sempre més. He vist els meus fills i tenia un nus a la gola pensant en la vida que els espera. És clar que tot plegat en un to massa pessimista pel meu gust, per la meva manera de ser. Malgrat res tornarà a ser com era, no podem deixar de  viure i de sentir la vida com ho fem els barcelonins. Visc a la ciutat més bonica del món. Aquella que sempre és enyorada quan l’abandones i que tan contenta et somriu quan tornes. Aquesta ciutat que viu oberta a la gent, amable a les noves llengües, les noves cultures i les noves maneres de fer i de ser. On tothom l’acull com a pròpia, se la fa seva, l’estima i la dóna en forma de tresor a aquells que la volen
conèixer. Així és la meva Barcelona.  A més de 200 quilòmetres d’allà em sentia inundada pel mar que contemplava i que, en certa manera, em feia sentir a prop d’ella.
Hem marxat quan el sol es ponia. Les notícies ens han acompanyat per la radio de tornada i hem respòs totes les preguntes que els més petits de casa ens feien amb els ulls com a plats. També tenien la por dins.
Els hem dit que Barcelona era molt lluny de Cambrils, on estàvem de vacances. Hem jugat a cartes, mirant de tornar a una pretesa normalitat que en el fons feia mal. Hem anat a dormir a mitja nit. El bullici encara es deixava sentir. Cambrils és un niu de gent aquests dies. Quasi no es pot caminar. La son ens podia i el soroll dels helicòpters s’han deixat sentir
tan a la vora que hem pensat que aterrarien al jardí de casa.  Les informacions es repetien, però com en un malson, ara a Camrbils. Ara sí, a la vora de casa. Al passeig que no vam fer ahir per menjar el gelat d’en Sirvent perquè les notícies ens van deixar massa esgotats per sortir. Al Club Nàutic on cada dia anem per anar a buscar la barca era l’escenari malèfic de la representació de la bogeria i la tragèdia. Aquí. A Cambrils, també? Un poble de pescadors, que era pobre fa uns anys, que viu de la bona gastronomia i de la gent que ve a visitar-lo. Un poble. Un poble de vacances. Ni el més gran, ni el més concorregut, només el que l’atzar va posar en el camí del terror. Aquest Cambrils que et fa sentir sempre de vacances, encara que sigui hivern, encara que sigui tardor, encara que sigui….
Avui el terror m’ha perseguit i he tingut l’estranya sensació que això ja no ho deixarà de fer. El que passa al món em passa a mi. Avui n’he estat més conscient que mai.
Uncategorized

Merilanding on tour: suculents visites.

MERILANDING

El dia ha començat d’hora. M’esperava un sofregit per l’arròs que havia de deixar fet abans d’embarcar-nos i fer un passeig en vaixell amb en Jordi i la Carme, uns amics d’aquells que van fer forat en el nostre cor a base de trobades improvisades, comunes i, algunes vegades, com aquesta planejades. Ells no sabien com és això de navegar per fer un bany a alta mar lluny de la resta de banyistes. Bé, prou lluny com per no fer-se nosa. La trobada es va gestar a la festa de la Nuni mentre ens explicàvem les vacances que farien els uns i els altres. Ells no les comencen fins a finals d’agost, però com que l’estiu és un bon temps per a gaudir dels dies llargs i de les sortides improvisades, volien atansar-se fins a Bonastre, un poble que queda a poc més de 25 minuts de Cambrils, on la Carme hi té la família (i una casa i unes vinyes de les que en sentirem a parlar, segur ;-)).
Sobre les 10 van arribar encara que els esperàvem una mica
més tard, però vaig pensar que les dots culinàries del Jordi em podrien anar
molt bé. L’arròs o la paella és un plat que se’m dóna bé. Un dia li vaig perdre
la por i la cosa va anar rodada. Ara experimento, escolto i decideixo nous
ingredients per donar-li un sabor o un alta. La meva mare i la meva sogra han
estat les grans mestres del resultat dels meus arrossos. De la mare vaig
aprendre a cuinar per intuïció, provant i no tenir por a un mal resultat. De l’Emi
he après la tècnica, la cocció i la química (ella és farmacèutica i això es porta
per sempre més a sobre).
Ens van portar verdures de l’hort, així que el fet que ens
enganxessin amb “els pixats al ventre” va ser una oportunitat per a millorar l’arròs
afegint productes de qualitat, de collita pròpia i de quilòmetre zero.
Com que la paella era per 8, als fogons se’m quedaven
petits, així que la vam fer a l’exterior sobre el paeller que va costar una
mica igualar, sort que a 6 mans tot resulta més fàcil.
L’Emi, que sempre ha estat l’encarregada de fer la paella, s’ho
mirava i no gosava dir el què pensava, només m’esperonava a que ho fes com a mi
em semblés (ella ja havia provat els meus arrossos). Suposo que va ser un dia
on el relleu es va fer evident. Ella sabia que allò significava que l’herència
del coneixement s’havia transmès correctament i que en el futur, quan ella ja
no hi fos, alguna cosa d’ella perduraria en cada xup-xup arrosser.
El sofregit ja estava. Ara ja podíem marxar a navegar.
La Carme es va prendre una Biodramina, per si un cas. Marejar-se
mentre navegues és passar-ho realment malament. No havien pres llet i feia un
parell d’hores que havien esmorzat. Tot a punt. Vam pujar al Canaima i vam anar
a resés del cap de Salou perquè feia mar de llevant i les onades eren
marejadores. Allà vam estar de luxe. El Jaime va gaudir explicant, de forma
exprés, tots els secrets del mar a un Jordi que gaudia, del dia, del sol, dels
amics i de la seva estimada Carme. En Jordi és un tipus que traspua sentiment
en tot allò que fa. Ara se’l veia gaudint com si mai hagués gaudit tant.
Va arribar l’hora de l’aperitiu -si fóssim en un programa de
televisió podríem dir que patrocinat per Coll Verd- i es van treure els foies,
els patés, els mi-cuits. També vaig tenir l’oportunitat de provar per primera
vegada a la vida les olives esfèriques de l’Adrià. Una explosió – literal- de
sabors en boca. Una experiència, no un menjar. Vam riure amb les cares i les
sensacions de tots els que estàvem allà. Els més petits se sorprenien com els
més grans. Suposo que això és l’èxit del producte. Va ser divertit.
De tornada, la navegació havia estat un èxit. Ningú s’havia
marejat, tots ens havíem remullat, el sol ens havia donat energia i vitamina D
i l’aperitiu havia fet el coixí necessari per esperar els 20 o 30 minuts en
acabar l’arròs.
Vam tornar a encendre la paella, vam deixar que tornés a
agafar temperatura vam anar afegint tots els ingredients que li havien conferit
aquell sabor i aquella olor que feia posar els ulls en blanc. Vaig tirar l’arròs
i quan va ser ben impregnat del sofregit, el caldo de peix que fa l’Emi amb els
caps de tots els peixos que guarda en el congelador.
L’aigua es va anar reduint mentre la Siri feia el seu compte
enrere. Quan quedaven 3 minuts pel final ja sabia que quedaria caldós. Vaig
patir perquè a casa els Pérez Esquerdo els agrada el gra que es pugui rossegar
i em feia por que amb l’aigua que quedava per evaporar es fes massa. Ho sabria
perquè en Xavi no se’n guardaria de dir-m’ho. Ti-ti-tiit. L’arròs estava llest.
El vaig deixar reposar un parell o tres de minuts i vam començar a servir. Una
vegada tots a taula i darrera les ulleres de sol, vaig esperar la opinió dels
comensals, sobretot la d’en Jordi. Ell en sap molt de cuina L’Emi va ser la primera en felicitar-me, després el Jaime,
el Xavi, la Carme i finalment en Jordi. Vam brindar amb cava que, la veritat,
marida molt bé amb l’arròs. Satisfeta em vaig fer la crítica que potser amb una
mica més de sal i pebre estaria més bo. Tots em van contradir sense apartar els
ulls del plat.
A l’èxit del vaixell, l’aperitiu i el dia, se sumava l’arròs
i encara vam esplaiar-nos per fer-lo encara més inoblidable amb aquelles
converses interminables mentre fèiem moure els gels del gintònic que ens havia
preparat en Xavi.
Un dia rodó, amb uns amics rodons.
Uncategorized

Merilanding on tour: una aventura inoblidable

MERILANDING

Normal
0

21

false
false
false

CA
X-NONE
X-NONE

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-priority:99;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin-top:0cm;
mso-para-margin-right:0cm;
mso-para-margin-bottom:8.0pt;
mso-para-margin-left:0cm;
line-height:107%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-language:EN-US;}

Hem fet un pla! Després de n dies vagant pel jeure i la
desídia vacacional hem decidit posar fil a l’agulla i hem aconseguit planificar
una activitat que ha resultat ser la millor activitat de l’estiu i probablement
la millor activitat de l’any. La tuna tour. En Xavi havia sabut d’aquesta
visita en un reportatge a la ràdio. Es tracta d’una experiència única. Compartir
el bany a alta mar amb tonyines roges d’entre un i tres metres de llarg.

Balfegó és una empresa que es dedica a la cria de tonyines
roges i a la seva distribució que està situada a l’Amtella de Mar. Com que són
molt espavilats han aconseguit muntar un negoci ultra aprofitat, doncs tenen la
distribució, la restauració i ara una activitat turística d’aquelles que no et
deixen indiferent. Del port pesquer de l’Ametlla surt un catamarà (fa 4
sortides al dia, encara que nosaltres hem sortit a les  12:30 h) que amb una velocitat de 8 nusos navega
fins a unes 2,5 milles fins a les piscines on trobaríem les tonyines. La mar no
estava massa plana i m’he marejat una miqueta, així que quan han donat les
indicacions per a tirar-nos a l’aigua, m’he tret la roba i m’he quedat en
bikini fent cua. Abans de baixar per l’escala et donen unes ulleres i un tub d’snorkel.
Com que la Martina i jo no sabem fer anar el tub en condicions només hem agafat
les ulleres. Després la Martina, que quan vol és molt assenyada, s’ha demanat
un xaleco salvavides. La primera en baixar va ser la Martina, la valenta. De
només posar-se a l’aigua, ha posat el cap sota aigua i ha vist el què no
esperàvem. Quan et diuen que et podràs banyar amb tonyines i t’avisen que és un
animal que evita qualsevol tipus de contacte, fins i tot amb els de la seva
mateixa espècia, creus que serà una cosa molt light, però veure aquella
quantitat d’animals tan grans (alguns arriben als 250 quilos) als teus peu impressiona.
 
El normal seria que en veure la gent, baixessin a les
profunditats, però, per evitar-ho, aprofiten la visita per donar-los de menjar verats.
D’aquesta manera s’afanyen a pujar increpats pels eixordadors crits de les
gavines que reclamen el seu botí ni que sigui per l’espera. Viure en primera
persona aquesta lluita per un peix es una sensació única. Et fa sentir viu i
animal alhora.
La gent anava omplint la piscina que feia 50 metres de diàmetre.
En Xavi i l’Arnau en uns minuts se’ns han afegit i hem gaudit veient com les
enormes tonyines pujaven a pel seu premi deliciós sortejant cames, braços,
mans, caps i peus. Sense tocar a ningú es podien fer amb el seu caramelet
mentre ens espantàvem, perdíem la respiració o rèiem sorpresos de les giragonses
que ens regalaven.
Després d’una estona a l’aigua i més marejada de mirar avall
i amunt sense parar, he decidit que ja en tenia prou. Havia agafat fred. Així
que he pujat, m’he dutxat amb aigua calenta i sabó només trepitjar el catamarà
(un luxe), m’he embolcallat amb la tovallola i he gaudit del sol i de la brisa
d’alta mar esperant que el meu estómac tornés a ser una mica meu.
La tornada s’ha fet curta comentant les aventures viscudes. Ens
atropellàvem en parlar. Tots en teníem. La Martina parlava de taurons, l’Arnau
deia que havia aconseguit tocar-ne una.
Pel camí ens han delectat amb una degustació de tonyina roja
crua servida amb salsa de soja i una punta de wasabi per qui en volgués.  Hem pogut repetir i hem posat els ulls en
blanc tenint-lo a la boca. Tots quatre. 
Encara que marejada he pensat que allò no m’ho podia perdre de cap
manera.
Demà tenim visites així que he decidit que faré un arròs. El
primer de l’estiu. Se’m dóna prou bé i així l’Emi descansa de la feixuga tasca
de la intendència. Hem anat a comprar i ens hem deixat seduir per les dorades
que a 6€ el quilo ens miraven tristes. En Xavi s’ha animat a fer-les a la
brasa. Crec que mai havia menjat un peix tan ben cuit a la brasa. Un autèntic artista
inspirat per una de les millors aventures de la nostra vida.  
Uncategorized

Merilanding on tour: Retrobament

MERILANDING

Normal
0

21

false
false
false

CA
X-NONE
X-NONE

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-priority:99;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin-top:0cm;
mso-para-margin-right:0cm;
mso-para-margin-bottom:8.0pt;
mso-para-margin-left:0cm;
line-height:107%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-language:EN-US;}

Tan bon punt ha posat els peus a terra, la Martina ens ha demanat
d’anar a la platja. Diu que anar amb barco està molt bé, però que s’ho passa
millor a la platja. Així que hem esperat que l’Arnau tornés d’anar a esquiar
amb l’avi (el Sr. Perseverança ha aguantat un parell de minuts) i quasi a les
12 hem agafat les cadires i la tovallola. Hem deixat tot allò de valor que ens
poguessin robar a casa i hem fet via cap al mar.

Anar a la platja a Cambrils és com endinsar-se en un
experiment sociològic d’alta intensitat. La munió de gent per metre quadrat fa
que l’espectacle sigui distret. En aquesta platja no cal endur-te les pales
perquè no podràs jugar. N i pilotes. Com a molt un matalàs o qualsevol mètode
de flotació que permeti endinsar-se una mica i perdre de vista tants cossos nus
del teu costat. M’he assegut i he practicat el meu esport preferit mentre en
Xavi i els nens han anat a l’aigua: badar. He badat i he escoltat converses d’anònims.
Accents, tarannàs, procedències, banyadors, tipologia de famílies, tot ha
passat pel meu disc dur. He flipat amb la poca vergonya que té la gent per
plantar una hamaca a menys de 20 centímetres d’un desconegut, privant-li la
vista que tenia i sense preguntar. He vist mamelles naturals i operades –es distingeixen
fàcilment- i he vist banyadors, bikinis, trikinis i, fins i tot, autèntics
banyadors dels 60 (ja no fan la roba com abans). M’he empassat el fum de
fumadors compulsius, he gaudit de l’ombra de l’ombrel·la del veí i quan ja no
podia aguantar més la calor, m’he refrescat en una aigua que tenia partícules daurades
que et feien l’efecte que rebies un autèntic bany d’or. La veritat és que anar
a la platja a Cambrils no té res a veure amb la platges que estic acostumada a
anar, però aquí la distracció és múltiple.
Per la tarda hem fet recolliment i hem anat a Missa,
Diumenge és el dia del Senyor. Cada capellà és un món, igualment passa amb les
persones. Aquest mossèn té la particularitat de donar una importància al cant
superlativa i d’utilitzar el sentit del ritme i del temps d’una manera
especial. Però en fi, com que estem de vacances, hem pensat que no teníem cap
pressa i ens ho hem pres millor que altres vegades.
Després hem anat a veure la posta de sol des del BARlovento.
Un chiringuito a tocar a la bocana del Club Nàutic. Com que estava ple com un
ou –la veritat és que fa goig de veure- hem demanat a una parella que estava
asseguda en un espai per a 4 persones, si ens deixarien asseure’ns en els dos
seients que tenien al davant. Els hem intentat convèncer, dient-los que
miraríem a l’horitzó i els donaríem l’esquena, però s’ho han pres malament i ho
hem deixat córrer. Ens hem assegut al terra, amb els peus penjant quasi a tocar
de l’aigua i hem gaudit de l’espectacle mentre els nens jugaven a caçar crancs.
Meravellats hem xerrat del món i de la vida i ens hem
decidit a anar a sopar i deixar els nens amb els avis i seguir la vetllada
sols. Els avis han acceptat encantats i nosaltres dos ens hem retrobat amb les
converses que s’acaben i amb les mirades que ens hem dedicat –i això que feien
el Barça-Madrid per la tele al costat nostre-. Abandonats a la calma i sense
pressa hem retrobat l’espai de la parella que no teníem des de feia…quasi un
mes.
Uncategorized

Merilanding on tour: endorfines.

MERILANDING

Normal
0

21

false
false
false

CA
X-NONE
X-NONE

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-priority:99;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin-top:0cm;
mso-para-margin-right:0cm;
mso-para-margin-bottom:8.0pt;
mso-para-margin-left:0cm;
line-height:107%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-language:EN-US;}

El dia ha començat amb la
dinàmica de sempre. Com que divendres no vàrem fer deures perquè el dia de
celebració no ho permetia, ens ha tocat fer-los dissabte. Ens hem llevat tard,
això és el que més m’agrada de les vacances: Llevar-me quan l’esquena em diu
prou i la claror és tan gran que despertar-se no és un suplici.  Mentre els nens feien deure, jo seguia amb la
meva lectura. Aquest temps de cultiu intel·lectual a l’hivern és impossible.
Només puc fer-lo si aconsegueixo tenir un desplaçament en transport públic.
Llavors tot és fàcil, obres el llibre i aconsegueixes evadir-te fins la parada
que toca. Per a mi, l’autobús és sinònim de biblioteca.  

L’Emi ens va fer escalopes a la
mostassa i jo vaig canviar el menú dels nens que després d’una setmana a base
de verdures es delien per una mica de pasta. Així que els he fet uns tortel·linis
amb tomàquet. Després de dinar, l’Arnau ha fet una migdiada mentre la Martina
es distreia amb els dibuixos animats a la televisió de l’habitació dels avis.
Sabíem que teníem poc temps doncs esperàvem poder participar en un campionat de
billar que havien organitzat davant de casa nostra. L’Arnau estava emocionat
per participar. La Martina només pensava en la piscina, així que els hem dit
que cadascú fes el que més els vingués de gust. Una mica de fer cadascú la
seva, no els va malament. La Martina jugava a capbussar-se i a agafar els pesos
que en Xavi li tirava amb aquesta finalitat. Jo llegia. Al cap de poc l’Arnau
ha tornat contrariat perquè no es prenien la partida seriosament i no seguien
les normes. Qui segueix les normes a l’estiu en unes activitats per passar-ho
bé?  Així és l’Arnau. Tot per ell és
important.
Veient que la Martina s’ho estava
passant d’escàndol (així és ella), l’Arnau s’ha decidit a tirar-se a l’aigua i
evadir el seu mal humor a  base de riure
de valent i competir amb la seva germana a la recerca dels tubs amb pesos que
en Xavi els tirava. De veritat que en Xavi té un do per a jugar amb nens.  M’han fet venir ganes de jugar amb ells i tot.
Ha estat molt divertit.

La piscina estava a l’ombra això
vol dir que en el moment que sorties i notaves el vent (que encara no ha parat)
el fred era d’hivern. Corríem fins la tovallola i ens exposàvem al sol amb la
necessitat que ens escalfés de forma exprés. Quina sensació més agradable!
Al cap d’una estona, començava el
campionat de futbolí. L’Arnau s’ha apuntat, però 3 partides han estat suficient
per sortir eliminats (es veu que els pares també hi participaven i li han fotut
una pallissa).
Després hem jugat a ping pong.
Potser ens hi hem estat una hora sencera. L’Arnau no encertava massa la pilota
i la meva ronyonada se’n ressentia però he recordat la paciència que va tenir
la meva mare per ensenyar-nos a jugar a la casa que teníem a l’Armentera.
Organitzàvem campionats i tot. En el mateix moment que jugava amb l’Arnau,
passat i present s’unien en una simbiosi perfecte. El record de mi mateixa el
podia veure en el jugar primerenc de l’Arnau que a poc a poc ha anat millorant. 
M’he estirat a l’hamaca i després
m’he banyat de nou. La sensació de desconnexió transpirava per la meva  pell i la cirereta del pastís me l’ha portat
en Xavi en forma d’una cerveseta. Em sentia completament de vacances. No sé si
l’activitat física havia generat més endorfines o què, però em sentia plenament
feliç.
Uncategorized

Merilanding on tour: Al vent!

MERILANDING

Normal
0

21

false
false
false

CA
X-NONE
X-NONE

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-priority:99;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin-top:0cm;
mso-para-margin-right:0cm;
mso-para-margin-bottom:8.0pt;
mso-para-margin-left:0cm;
line-height:107%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-language:EN-US;}

El dia ha començat impacient. La Martina ja no aguantava més
i s’ha despertat per veure la seva caricatura. Li hem ensenyat i s’ha posat a
riure malgrat les dents exagera

des que li han destacat. Hem esmorzat ràpid i
ens hem posat en marxa. Havíem de ser a les 11h al barco que ens portaria fins
a Sant Jordi d’Alfama amb la intenció de celebrar l’aniversari de la Martina
amb els seus cosins. Tot i la predicció que a les 11h el Mestral desapareixeria
que ens ha fet el Jaime, la veritat és que el vent ens ha acompanyat i ens ha
deixat baldats. El Jaime, després de 2 dies, necessitava fer esquí sí o sí. Fer
esquí o no és directament proporcional al ser bon o mal humor. Això als 76 anys
és tota una proesa de perseverança i dedicació a l’esport.

La Martina, finalment ja pogut gaudir dels seus cosins, tots
més grans, que li han dedicat el seu temps i les seves peripècies. Han pujat a
una roca, s’han llençat. Han donat de menjar els caps del llagostins cuits als
peixos que s’acostaven delectats per tan saborós menjar. Crec que eren marbres.
Hem dinat a deshora les dues truites de patates que havia preparat en Xavi el
dia abans i ens hem esperat una mica per treure el pastís que ha estat el
colofó de la festa dels 9 anys de la Martina. Una festa del tot marinera.
Quan hem tornat, ens hem dutxat i ens hem apoltronat sota el
porxo, gaudint de la fresca que ens acompanya aquests dies. Li hem ensenyat la sorpresa que les seves amigues li han enviat, un vídeo felicitant-la, cadascuna des del seu lloc de vacances. Ella els hi ha tornat un vídeo donant les gràcies i em estat conscients que les noves tecnologies ens juguen a favor si sabem com fer-ho possible.
Després hem fet un parxís i
hem gaudit dels nens a través del joc. No hi ha millor manera de fer-ho. I hem
treballat la impulsivitat amb la Martina i hem treballat la concentració amb l’Arnau
i nosaltres hem treballat la paciència i la família tots junts.
Ara fa un any, ingressàvem a la meva mare a l’hospital i
canviaria la meva vida per sempre. El record d’aquells dies m’ha acompanyat tot
el dia i he tingut una mena de tristesa dins que no he deixat anar perquè la
Martina i la seva alegria no m’han deixat.
Uncategorized

Merilanding on tour: L’espectacle continua.

MERILANDING

Normal
0

21

false
false
false

CA
X-NONE
X-NONE

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-priority:99;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin-top:0cm;
mso-para-margin-right:0cm;
mso-para-margin-bottom:8.0pt;
mso-para-margin-left:0cm;
line-height:107%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-language:EN-US;}

A Barcelona, sense res a fer i
amb la ciutat buida, un també té la sensació de vacances. Els llençols s’enganxen,
la casa es viu sense pressa i la visió que el temps s’atura en època vocacional
és més evident. Em vaig llevar d’hora per vosaltres. Sí, sí. El Merilanding no
em deixava dormir, ja que portava uns dies de festa (que no us negaré que em
van sentar bé) sense escriure’l.

La primera en aixecar-se com
sempre va ser la Martina. Va agafar el seu pot de galetes i va posar-se els
dibuixos animats amb el meu permís. M’encanta mirar-la. Voldria que el temps s’aturés,
perquè mentre la miro penso que m’he fet gran. Molt gran. Recordo quan la mare
sempre anava darrera meu perquè em fes la “ditxosa” cua, mentre observo els
cabells enredats de la Martina.
La pluja va fer-me tornar al
present. Una aigua més que desitjada baixava de valent. Tant que fins i tot
vàrem haver de tancar les finestres. La xafogor ens va fer espavilar i vam
acabar sortint de casa direcció a Cambrils, la propera parada del tour.
Arribats a Cambrils, el Jaime i
la Emi ens esperaven amb il·lusió, com sempre. És bonic que et surtin a rebre,
trobo. Hi ha famílies que no ho fan, us ho prometo. Però ells sí i sempre. El
Jaime estava mirant la televisió i l’Emi estava cuinant quan vàrem arribar. La
taula parada i apunt per la verdura i el tall (la verdura és la norma de
sempre), aquesta vegada sorells acabats de pescar, que un pescador els va donar
el dia abans.
El Jaime i l’Emi no són de
Cambrils, però com si ho fossin. La gent els coneix, els saluda i els explica
les coses de les famílies autòctones. Des de petits que corren per aquest poble
de pescadors que s’ha transformat en poble turístic familiar. Una casa feta
quan tot eren camps i que la construcció l’ha deixat quasi enmig del poble és
on ens hi estarem, el xalet.
Després de dinar, em descarregat
maletes, em xalat i hem decidit sortir a estirar les cames amb els nens. El
passeig estava a rebentar de gent. Molts de l’Aragó, es nota amb el seu accent,
molts del país basc, molts de Lleida i d’altres de per tot arreu. Cambrils a l’estiu
es transforma. Amb un intent de donar activitats als turistes aquests dies de
vacances, munten un escenari al mig de la plaça del Pòsit i allà hi van passant
una col·lecció d’artistes, cantants i animadors que es treuen un sobresou amb els
“bolos” estiuencs. L’hivern és molt llarg per algunes famílies.
Avui tenien un grup de música que
volia ser Queen. Mare meva! Ni més ni menys que Queen. La música ens hi ha
portat i la curiositat ens hi ha fet quedar. Jo volia marxar perquè em sabia
tant de greu la destrossa que feien de l’art del meu grup musical preferit.
Però en Xavi i els nens s’han volgut quedar a escoltar un parell de temes. El
cantant, que estava refredat i anava mocant-se a cada moment, no li sortien els
aguts. S’ha de ser molt agosarat per imitar en Freddy Mercury! Portava una
jaqueta de pell groga, una samarreta de Superman que li venia un pel estreta
pel greix acumulat sobre la cintura i uns pantalons del xandall blanc amb la
bandera d’Espanya en el lateral. Un quadre. Després de dues cançons he arribat
a dues conclusions.  Una, es pot imitar a
Freddy Mercury per més que tinguis bigotis i una dentadura prominent. Per més
que alcis la veu no afines. I dues, la música de Queen és tan bona que fins i
tot amb un mal cantant (o un cantant amb un mal dia) pot fer aixecar la gent a
ballar.
Eixordats i decebuts hem anat
fins l’hotel que van construir davant del xalet per demanar-los si podríem
gaudir dels espectacles que fan pels turistes que si hostatgen. Feien màgia i
ens agrada veure mags.
A les deu. Després d’un “huevo como
lo quieras” expressió familiar per dir que mengis el que et vingui de gust que
ningú farà sopar i una proposta és l’ou en les seves varietats, hem anat a
veure el mag que ens ha agradat molt, la veritat. Un espectacle molt ben
treballat i amb una posada en escena magnífica. Hem pogut veure de primera mà
els trucs que veiem al teatre i de molt més a prop. I encara hem quedat més
bocabadats.
La lluna era plena i he convençut
a la família per anar a veure com la mar es fa plata en nits com avui. Hem caminat
quasi fins l’aigua i hem gaudit de la meravella de la natura. No sé si la gent
és conscient que la natura està en tots els racons del planeta, fins i tot en
un poble a petar de gent a la recerca de la felicitat vacacional.
Uncategorized

Merilanding on tour: vaivé.

MERILANDING

Normal
0

21

false
false
false

CA
X-NONE
X-NONE

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-priority:99;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin-top:0cm;
mso-para-margin-right:0cm;
mso-para-margin-bottom:8.0pt;
mso-para-margin-left:0cm;
line-height:107%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-language:EN-US;}

Disculpeu que no he pogut
escriure en aquests últims dies i ja us aniré desvetllant el perquè. Mica en
mica.  El dijous va ser un dia marcat
essencialment per les Havaneres. Com us podeu imaginar. Però fins que no vàrem
arribar a les 22h van passar moltes coses. Al matí se’ns va fer curt i el vàrem
dedicar a fer créixer l’intel·lecte i acabar de rematar el guió de les Havaneres.
Com que havíem anat a dormir tard ens havíem llevat tard, havíem esmorzat
tard… se’ns va fer tard per anar a la platja. Dijous havíem quedat a primera
hora de la tarda per anar a fer kayac pel Fluvià. La Marta i en Roger ho havien
organitzat i nosaltres ens hi vam apuntar en un tres i no res. Sobretot jo, en
Xavi no les tenia totes. Bé, de fet, en tenia tan poques ganes que quan va ser
l’hora el vaig deixar a casa assajant. Ja ho entenc, no és el mateix fer un
programa de ràdio que presentar un acte davant 10.000 persones per més taules
que tinguis. Els nervis sempre afloren i s’han de saber controlar.

A les 16h ja ens estaven donant
les instruccions. Un xaleco salvavides, una pala de rem, un kayac que no es pot
enfonsar per més que bolqui, gorra, protecció solar i apunt per pujar. En el
nostre kayac hi aniríem (després de l’abandonament del Xavi) la Martina, l’Arnau
i una servidora. L’Arnau va ser el primer en tastar l’aigua. Via ràpida després
de trepitjar el fang i de culs a l’aigua. No era freda. Una vegada tots tres
situats, asseguts i enremats, vam començar a navegar pel riu. La sensació de
navegar sense sentir cap més soroll que dels animals que t’envolten és molt
agradable. Et mimetitzes cada vegada més amb la natura que t’envolta i cada vegada
remes amb més cura de no destorbar. Potser per això vam aconseguir veure
llúdrigues. Segons la Tati, m’ho va explicar el dia següent, és senyal que el
riu és viu. Les llúdrigues són un bon indicador de la bona salut del riu, que
està net i que està ben oxigenat.
La calor apretava i ens vàrem
començar a mullar. Però no vam bolcar el kayac ni vàrem voler abandonar l’embarcació.
Vam pujar riu amunt amb la intenció d’arribar a l’Armentera. A mig camí vam
embarrancar en un pedram al mig del riu. L’aigua ens arribava al turmell. Vam
aconseguir sortir i vam millorar les habilitats del rem quan vam entrar en una
zona semblant a uns manglars on vam haver de fer maniobres per canviar de
direcció diverses vegades. Al final ja ho teníem però ens va costar menjar-nos
diversos arbres, xocar contra l’embarcació de la Marta, en Roger i l’Oriol i
patir per no bolcar mentre ens fèiem una 
foto en la millor de les situacions. Una imatge val més que mil
paraules. Us convido que pareu especial atenció a la meva cara en la
instantània següent on, malgrat no surt, l’Arnau feia esforços per sortir a la
selfie mentre jo compensava el pes per a no bolcar.
A les 19h ja érem a punt d’arribar
a l’Escala. Ben vestits, dutxats i apunt d’havanera. El que no comptàvem era la
calorada que feia. Finalment, després de veure la disposició de l’escenari i de
la fila de les autoritats, a uns 200 metres l’una de l’altra, vaig entomar l’oferta
d’en Martí Ribas i em vaig quedar ben a la vora. Però abans de les havaneres
vam tenir el plaer de menjar bon peix al millor lloc on menjar bon peix a l’Escala.
A la Punta. Un aperitiu de musclos, tallarines, pop, sépia, calamars i una
truita de bacallà per parlar amb els àngels ens va deixar l’estomac ple pel
gran esdeveniment.
A primera fila, asseguda amb els
nens que es morien per banyar-se (jo també) vam veure com de gran és el pare
dels meus fills i no ho dic només físicament. És un professional que va saber
gaudir d’aquella estona, passar els nervis a base de jugar amb un públic
entregat i ser agraït amb tots els que es van apropar a saludar-lo, fer-li
petons i somriure als incomptables selfies que li van proposar.
Ja cansats i després d’un gin
tònic, mentre els nens es banyaven a l’aigua (ara sí) amb calces i calçotets
vam donar el dia per conclòs. L’endemà teníem per endavant un canvi de destí.
Un fins un altre al meu estimat Empordà, que m’ha seduït una vegada més per la
seva (meva) gent, els seus racons i perquè és el lloc que guarda la meva mare i
el seu record.
Uncategorized

Aprenent de ploramiques

MERILANDING
I el cor se li estrenyia a mida que el somriure creixia. La seva generositat no li permetia deixar-se veure decaiguda. Ningú l’havia ensenyat a plorar i ja, a la seva edat, se li feia difícil buidar els ulls. Res semblava que l’afectés, res. Somniava tranquil·la i tot girava sense cap obstacle, però el cor se li empetitia, se li deformava i en aquell instant, aquell instant on les coses sembla que ja han tornat a lloc la guspira es va encendre dins el seu pit. Res era important, només que la vida se li escapava abans que deixar caure una llàgrima.
Un dia, el simple dia que hagués pogut marxar, va aprendre a plorar. Els ulls, d’un blau intens, supuraven llàgrimes petites que regalimaven galta avall, entre els plecs de l’haver viscut. El blau, ara més intens, s’entretenia a buscar alguna part nítida en la seva visió aigualida.
A la seva edat, tant havia fet, i ara quan el temps sembla una broma de mal gust. Quan les hores retroben la lentitud de la petjada jove, ara, sentia que res havia tingut sentit. Res no tenia més que allò que estimava i malgrat la seva raó, les llàgrimes que ara brotaven li demanaven que cridés, que clamés al cel que volia estar amb ells, els seus fills estimats. Aquells per qui va donar la vida. Però el crit era d’ofec, quasi no respirava i s’entretenia a teixir records mentre el cor bategava descompensat. Sentia un dolor punyent on les històries neixen.
Però feia tant de temps que havia oblidat el sentir per por a fer-se mal que no va saber-se copsar el perill. I el cor es partí del dolor acumulat en el cervell. Si mai tornés a néixer… en una altra època…amb uns altres pares…amb uns altres dolors…amb unes altres històries…si fos, per un instant, això possible…
Per a tu Paquita. Mai és tard per aprendre, ni que sigui a plorar.

 

Uncategorized

Mare

MERILANDING
I la fragilitat de la vida arriba sense avisar, colpidora, destructora i desafiant. Si hi ha demà, no és fàcil mereixe’l. Costa deixar-se anar i fer que l’últim alè arrenqui el vol definitiu. No és fàcil quan la vida, encara jove, s’escapa entre els dits com l’aigua clara del riu. No sé què serà demà però la mare ja no hi serà. I amb la mateixa generositat amb la qual ens va donar la vida, marxa havent infundat la necessitat de deixar-la fugir. No hi pot haver pressa. El tic tac és lent, molt lent i quan l’esperança és morta i ja no queda res i estimar és deixar anar, el temps fatiga les entranyes dels fills. Els que un dia vas engendrar. Adéu mare infinita. M’enduc el teu rostre que m’acompanyarà fins el meu últim alè i em recordarà quan fràgil és la vida.  
Uncategorized

Merilanding al Collsacabra dia 8 i 9… feina i salut!º

MERILANDING
Amor, dinero y salud… deia la cançó que era
el més important a la vida. Doncs aquests dos últim dies han servit per
adonar-me que en realitat l’amor no és res sense salut i la salut sense diners
és més precària.
El dia d’ahir va començar a Tavertet. Allà hi
havia qui ens esperava, l’equip de La Segona Hora. Una trobada estiuenca que
permet viure’ns sense pressions, amb el cor obert i amb amistat. Això és
quelcom difícil de trobar entre amics, però encara ho és més amb els caps. Per
això envejo el que Jair, Quim i Xavi han aconseguit aquests 17 anys  junts. No cansar-se els uns dels altres, per
exemple.
Un banyet a la piscineta, agafar gana i
barbacoa. I jo vaig afegir-hi migdiada passada de voltes. Una migdiada que quan
aconsegueixes fer-la et fa sentir fatal. Bé, tu estàs de conya, però el teu “pepito
grillo” particular et diu que allò no ha estat el correcte. 
Així que el dia es va acabar més ràpid del
normal.
Avui, en canvi, el diumenge permet tornar a
centrar-se amb la rutina. Hem anat a missa i  ens n’hem anat a Figueres. No a visitar el
museu Dalí, sinó a la meva mare a qui la salut no l’acompanya en els últims
temps. Tampoc s’ha cuidat, val a dir, però ara que la veus feta un pollet, no
et queda ànim per retreure res. Ningú és perfecte. Quan l’he vist a l’Hospital
amb la mascareta d’oxigen m’ha fet llastimeta, la veritat. I tot i que en
aquell moment només em venia al cap dir-li quan absurd era la situació que es
trobava, només m’han sortit paraules de comprensió i estima. Crec que en el
fons és l’únic i el millor que puc fer.
Alhora de dinar hem anat a un “antro” prop de
l’hospital que ha resultat ser espectacular, tret de la síndria en mal estat,
tot estava BONISSIM.
Al cap d’una estona ens hem retrobat amb el
Carles i els nens. Mha fet il·lusió veure’ls i he sentit nostàlgia d’estius
passats que passàvem bastant plegats. Ens hem posat al dia i això crec que ha
animat a la mare. Al final del dia havia arribat a 94 de saturació d’oxigen en
sang.
Tornant sabíem que teníem una cita pendent amb
la Nuni i el Miquel que havien organitzat un concurs de pintxos. Però finalment
ho hem posposat. Estàvem cansats, arribàvem tard i no teníem res per sopar, per
això la Nuni ha decidit fer-nos uns MACARRONS boníssims ( he de dir que eren
obra del Miquel i en Lluís), una amanida i hem acabat el dia amb un gin tònic
que m’ha sentat d’escàndol.
Demà més, que no sé si sol. Ens espera una
excursió a OLOT amb Demòcrates de Catalunya que ens portaran a visitar la terra
dels volcans.

96

Normal
0

21

false
false
false

ES-TRAD
X-NONE
X-NONE

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-priority:99;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:Calibri;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-language:EN-US;}

Uncategorized

2015. Un any de superacions

MERILANDING
Començava el 2015 amb moltes pors, incerteses i dubtes. L’escola no anava bé, la feina no anava bé i, és clar, la salut i l’amor se’n ressentien. Però els que em coneixeu sabeu que els reptes em donen vida així que vaig donar una patada al 2014 amb la intenció que res ni ningú em robés la il·lusió i el somriure. Així que entre una cosa i una altra la roda de vores rectes va anar agafant forma i va començar a girar.
Així ha estat el 2015. Un any de superacions i de noves propostes, noves vides, nous projectes i un munt de canvis que se’ns han posat bé, la veritat. He retrocedit per avançar i he tocat de peus a terra quan m’enlairava, però no he perdut la il·lusió. He vist plorar de nou al meu fill i l’he vist tornar a somriure. He vist com la fúria s’apoderava de la més menuda poc feta als canvis, però hem calmat l’ira amb l’amor de la família. Ens hem fet grans i forts i ens hem unit per avançar, sempre endavant, malgrat que fer-se gran comenci a pesar.
Aquest ha estat un any on l’estima ha estat present CADA DIA. Perquè sí i perquè la necessitàvem sentir.
De treballar, el fruit sempre arriba. Així que amb la primavera semblava que tot s’anava posant a lloc i amb l’esperança de reprendre la normalitat hem sabut gaudir sense més ensurts que perdre algun gat per trobar-lo el dia següent.
Aquest també ha estat un any de projectes que s’inicien i que continuaran i que em fan molta il·lusió. Com els meus Demòcrates de Catalunya a qui represento a Les Corts. Una bogeria que em dóna peu a pensar que tot és possible si t’ho proposes.
Al 15 li diuen la nena bonica, i sí. Ha estat un any bonic, finalment. Espero que la bona direcció que hem emprès perduri aquest 2016. Però el propòsit és el mateix:

Res ni ningú ens faran perdre la il·lusió i el somriure de seguir vivint.

Benvingut 2016, t’estàvem esperant.
  

Uncategorized

Això no és religió

MERILANDING
Fa 4 anys que sóc catequista, bé, de fet vaig començar fent tasques de suport, però després de 2 cursos em vaig atrevir a fer salt i explicar la meva experiència a uns nens que, normalment, no tenen massa clar perquè s’atansen 1 dia a la setmana a la parròquia. La Fe és quelcom molt difícil de transmetre i també és molt difícil d’unificar. Cadascú sap quan, com i perquè va començar en creure en Crist, en Déu.
Aquest cap de setmana, l’interès en formar-nos, ens aplega 300 catequistes d’arreu de Catalunya i Castelló a Tortosa. I estant aquí ens enterem de la desgràcia d’ahir a París. Es fa el silenci i la pregària es fa espontània, però amb silenci. Sense judici, sense discussió, sense solució. Només es prega per la desgràcia. La desgràcia de tots els vius, els morts, els orfes i els malalts. Sí, els malalts que s’aferren a una creença manipulada i que els enganya prometent-los una vida millor a canvi d’un sacrifici.
Aquí seguim pregant i aprenent més sobre el Cristianisme. Sobre Déu, el Nostre. El que coneixem per la vida de Jesús. I entenem que hi ha més Déus, i els respectem perquè som creients i tenim Fe. La Fe en el Nostre, deu ser com la dels altres, per això comprenem que darrera de la barbàrie no hi ha religió. No hi està l’Islam, no hi pot ser perquè parteix de l’amor. TOTES les religions parteixen de l’amor per obtenir la felicitat. És clar que en l’estima també hi ha patiment, però no és un patiment cap els altres, és un patiment individual, de la persona. O per dir-ho de forma entenedora, qui pot saber què és estimar si no ha viscut mai el desamor? Però això és filosofia de la transcendència. Això és la religió, la nostra, la seva o la de més enllà.

El que ahir va passar és una altra cosa. No és religió.

 

Uncategorized

19è dia de vacances: SI ET DIC ADÉU…

MERILANDING

Normal
0

21

false
false
false

CA
X-NONE
X-NONE

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-priority:99;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin-top:0cm;
mso-para-margin-right:0cm;
mso-para-margin-bottom:8.0pt;
mso-para-margin-left:0cm;
line-height:107%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-language:EN-US;}

… vull que el dia sigui net i
clar. I així ha estat. El meu últim dia de vacances ha començat ben d’hora, ben
d’hora quan uns senyors havien plantat una escala per pujar a la terrassa, rotllo
Pare Noel, amb l’objectiu de reparar les filtracions.  Així que per ser l’últim ha estat més llarg
que els altres. Al cap de poc ens ha trucat a la porta un altre operari que
venia a arreglar-nos la cisterna del wàter. Ja teníem la casa empantanegada i
tots amunt i avall fent-nos nosa quan han trucat al Xavi per fer-li una
entrevista pel diari de Tarragona perquè farà de pregoner de les Festes de
Cambrils. Fantàstic. Semblava que de cop i volta la realitat de les nostres
vides tornés amb nosaltres abans d’hora. Quin estrès!
El dia era clar, la fresca de la
tramuntana encara es deixava sentir i teníem un llarg dia per endavant ja que
unes amigues de la infància ens havien convidat a casa seva a sopar.  Mentre anàvem a la platja hem trucat als
cosins per anar-hi però ells no hi anirien. Així que hem canviat de platja i
hem anat a la platja de la gola. No sé si el meu subconscient ja sabia que més
enllà de l’elecció s’hi amagava la voluntat de provar una cosa que feia temps
que em rondava pel cap.
L’aigua era cristal·lina, neta i
fresca al primer moment. Ens hi hem tirat els quatre alhora i hem dedicat tot
el temps als nostres fills. És agradable conèixer a través del joc quina
personalitat tenen els petits de casa que a batzegades comprens que s’estan
fent grans. La Martina tenia els llavis morats i hem decidit sortir de l’aigua
deixant en Xavi i l’Arnau en remull.
Li he proposat a la Martina de
fer un passeig fins un xiringuito de windsurf, kaiacs i demés que hi havia a la
vora per preguntar preus. Mai se sap. Però el meu objectiu era un altre. Volia posar
a prova el meu equilibri damunt d’una taula. Volia fer pàdel surf. Com que llogar
una taula tenia el mateix preu que menjar-nos un gelat a la platja (8€) he
decidit de seguida que aquell seria el meu últim regal de vacances. La Martina
ha corregut fins on eren els nois i els ha dit que vinguessin de seguida.
Encara molls treien el cap. El primer en provar-ho ha estat en Xavi, perquè ell
ja ho havia fet, però li costava. Després ens han deixat la taula a nosaltres
les nenes. Mentre en Xavi ho provava jo anava guaitant com ho feien d’altres,
memoritzant la tècnica i tenia la sensació que me’n sortiria. La Martina s’ha
assegut a la punta. Es posa tan pesada de vegades que no pots dir-li que no.
Així que per una cosa així he decidit no batallar. Primer de genolls (pobrets
meus), després, una vegada l’equilibri ja estava controlat, he fet el pas
valent de posar-me dreta i tatxaaant… ja hi era.

Remant Fluvià amunt com si
ho hagués fet tota la vida. Després he tornat i ho ha provat la Martina, que en
ser menuda, feia molta gràcia com tot el seu esforç, més enllà d’aguantar l’equilibri,
era en remar amb un rem massa llarg per la seva alçada. Però coneix tant el seu
cos que no li ha costat gents remar quan li ha agafat el truco.

Patia per l’Arnau, però aquest
esport no li ha costat gents. De fet ell volia posar-se dret i no anar de
genolls i s’hi ha posat de seguida. Després hem intentat fer tàndems. La
Martina i Jo, després l’Arnau i jo, que hem caigut, i també, l’Arnau i en Xavi
que ha estat intent fracassat i l’Arnau i la Martina que, com sempre, més que
remar discutien. L’hora ha passat volant i ja eren quarts de tres. El dinar
encara estava per fer i a la tarda teníem una activitat prevista que venia molt
de gust.
Abans d’anar al port de Roses a
comprar peix, hem parat en un parc infantil que es veu que és obert tot l’any i
nosaltres ni idea que existís. Allà hi apleguen tots els inflables que fan
córrer per les fires de la comarca i per un preu bastant assequible (més que si
vas a la fira) poden estar-s’hi tota la tarda.
El peix arribava a les 19 hores
així que una mica abans de l’hora ens hem acomiadat del paradís dels nens i cap
a port. Tampoc hi havia estat mai a port. O com a mínim que jo recordi.
Un carrer amb tot de peixateries,
una darrera l’altre, amb peix acabat de portar del mar i amb moltíssima gent
que havia decidit, com nosaltres, sopar peix aquella nit. Com que era per tots
16, 8 adults i 8 nens, la compra era bastant important i hem jugat al “precio
justo” abans de tenir el compte. En Carles és el que s’hi ha aproximat més sense
passar-se. Vuit dorades, un rap de quilo i mig, 2 quilos de musclos, 2
calamars, un quilo de tallarines 125€
Després de comprar hem anat a
casa la Natàlia, on couríem el peix i soparíem. Feia potser 20 anys de l’última
vegada que sopava amb elles.  En Xavi en
prou feines les coneixia.
Fer peix a la brasa, de fet fer
qualsevol cosa a la barbacoa té el plus que mentre fas la brasa vas trencant el
gel i et vas posant al dia. La Natàlia i la Berta comparteixen terreny però no
casa així que ens anàvem movent d’una casa a una altra pel jardí en funció de
si preparaves la closca o si controlaves el peix.
La nit ha estat llarga i les
anècdotes interminables. En Carles tenia el dia inspirat i ha estat molt
divertit. Els que no ens coneixien de petits, potser els hem arraconat amb
records d’un altre temps. Però feia tant que no ens vèiem. Els nens després d’una
migdiada han aguantat fins el final i sobre quarts de dues hem marxat. El dia s’havia acabat.
PD: Les vacances han tocat la
seva fi. Unes vacances molt familiars, molt tranquil·les, que es poden explicar
amb paraules senzilles. Ja fa 3 anys que faig aquest dietari i tot i que hi ha
nits que costa i que he estat temptada d’abandonar en més d’una ocasió, només
puc donar les gràcies per les mostres de suport, les paraules amigues i els
comentaris que m’heu anat fent. Sense vosaltres això no tindria sentit, perquè
al capdavall una escriu perquè hi hagi algú que la llegeixi.  També gràcies a tots els que m’heu acompanyat
aquests dies, sobretot en Xavi que ha estat el fotògraf oficial i que ha
compartit les nits de gintònics amb el Merilanding. A l’Arnau i la Martina, per
ser dos fills fantàstics amb qui sempre ve de gust fer coses per la il·lusió
que transmeten, i als amics i familiars que han sigut protagonistes algun dia i
que m’han deixat fer-los públics. També gràcies a tots els que heu sigut però no
us he nombrat, la vostra generositat és major. Ara començo a treballar de nou i
el Merilanding el dedicaré a allò que cregui oportú de compartir amb tots vosaltres.
Que tinguem sort i que trobem tot el que ens va mancar ahir.
Uncategorized

18è dia de vacances: AROMA A PASSAT

MERILANDING

Normal
0

21

false
false
false

CA
X-NONE
X-NONE

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-priority:99;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin-top:0cm;
mso-para-margin-right:0cm;
mso-para-margin-bottom:8.0pt;
mso-para-margin-left:0cm;
line-height:107%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-language:EN-US;}

Hem dormit fins tard, potser
retrobar-nos amb el nostre llit hi ha tingut alguna cosa a veure. Quan m’he
llevat, els meus fills estaven asseguts a la taula fent deures sense que ni en
Xavi i jo els ho haguéssim manat. No donava crèdit fins que he sabut el perquè.
Els nens es van quedar amb més ganes de cosins ahir i ja havien quedat de veure’s
a la platja avui, així que avançaven feina amb la intenció que la negociació fos
fàcil. I és clar, ho ha estat.
La platja estava a vessar però
hem trobat un lloc un pèl agosarat per aparcar. Hem pensat, total no hi ha
grues al poble! Quan hem arribat ja feia una estona que s’esperaven. La Martina
i l’Helena han corregut per abraçar-se encara que la sorra els cremava els
peus. En Carles estava endormiscat pel sol i la Mònica dreta per indicar-nos on
eren tan bon punt arribéssim a la sorra. La platja de Sant Pere és de sorra
fina i la principal característica és que és amplíssima. Potser has de caminar
uns dos cents metres fins al mar des de l’aparcament per un desert amb dunes i
tot.
Una vegada instal·lats el dia em
demanava fresca i he decidit tirar-me a l’aigua i no sortir-ne fins al cap d’una
hora. L’aigua era tan transparent que fins i tot podíem veure els peixos.
Potser per això en Sergi, el meu nebot, ens ha demanat si per la tarda podíem
tornar a pescar. I és clar, no hem sabut dir que no. De fet avui ha estat un d’aquells
matins que recordo de la meva infància. Un dia clar després de la tramuntana,
una aigua fresca i clara i tots a l’aigua jugant a pilota o passejant els nens
enfilats damunt un matalàs. Per un moment m’he posat nostàlgica.
Sortint de la platja i amb
intenció de tornar a la tarda en Xavi ha considerat que hi havia una missió
especial: comprar un fanalet de Campingaz per poder veure-hi quan el sol s’amaga.
De fet les últimes vegades que hem anat a pescar ens hem quedat sense llum i
això ha fet que marxéssim. Avui això no serà el nostre impediment, deien els
seus ulls. Hem tornat a Figueres, i hem trobat el preuat fanalet. L’hem comprat
i cap a casa. Els deures
ja quasi són a punt d’acabar.
En arribar hem organitzat tot el
material que ens havíem d’endur, hem fet sopar, hem revisat la caixa de pescar
hem agafat cadires, taula i tovalloles, alguna cosa d’abric i cap a la platja
hi falta gent.
Quan hem arribat, després de
passar-nos una hora intentant localitzar la bombona de butà que va bé pel fanalet (la que havíem comprat a Figueres no anava bé),
encara hi havia gent i ens hem hagut d’esperar a tirar les canyes fins que no marxessin. La conversa
era poc animada, però agradable. Hem tret unes cervesetes i fins i tot una ampolla de cavam i hem comentat la
jugada mentre els nens inventaven històries de por que al cap d’una estona els
han fet por de debò. Veient-los jugar m’he vist a mi de petita saltant, corrent
i fins i tot lligant amb un nen guiri de la platja.
El sol s’anava ponent i el cel
convertia el blau del matí en una amalgama de colors pastel preciós. La fresca passava a ser fred al cap de l’estona. Els
nens han sopat i han jugat. Tots quatre i molt contents. He muntat les canyes i
se’ns n’ha trencat un, però res importava. Ens hauríem quedat fins demà. Què
dic demà, fins sempre, però després que en Sergi, el nostre pescador, hagués
tret quatre peixos i que la son s’apoderés de les més petites hem decidit
acabar la nit de pesca, d’aventures i de somriures perquè sense cap mena de
dubte, els dies així tenen una veritable aroma a  passat.
Menció especial per la immensitat de la nit estrellada que ens ha acompanyat avui. 
 
  
 
 
 
Uncategorized

17è dia de vacances: BON VIATGE I BEN TORNATS!

MERILANDING

Normal
0

21

false
false
false

CA
X-NONE
X-NONE

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-priority:99;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin-top:0cm;
mso-para-margin-right:0cm;
mso-para-margin-bottom:8.0pt;
mso-para-margin-left:0cm;
line-height:107%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-language:EN-US;}

El dia tramuntanós, amb poques
gaire de bufar a favor nostre i que et deixa amb aquella sensació emboirada que
a poc a poc desapareix a mida que la fresca t’asseca la pell.  Avui marxaven els avis i encara els quedava veure
un dia de Tramuntana per acomiadar l’Empordà. Un bon comiat.
L’esgotament anava prenent
força. Massa dies a tot drap han fet que les decisions sobre què fer fossin
interrompudes i variables. Competien la visita a les ruïnes d’Empúries, el
castell de Roses i els Aiguamolls de l’Empordà. Però mentre discutíem, el temps
se’ns escapava i les possibilitats de fer alguna cosa s’esberlaven. Entre tria i elecció, en Xavi, que potser era qui tenia el cap més fresc, ha decidit
fer rentadores i aprofitar l’assecadora que la natura ens proporcionava. És
fantàstic estendre una rentadora i que al cap de 5 minuts ja sigui seca, oi?
Així no tens temps que t’entri la mandra. El llençols s’enlairaven com si
fossin veles d’un vaixell quan finalment hem decidit anar a fer una compra d’intendència.
No és gaire cultural però és pràctic.

Anant cap a Sant Pere Pescador
els hem volgut ensenyar la desembocadura del riu Fluvià, així que tot i que no
estava previst hem fet una paradeta a la platja de la Gola per ensenyar-los com
mar i riu es fusionen. La riba del riu era plena d’embarcacions que aprofitaven
l’airet per gaudir de la seva activitat preferida: wind surf, wake surf…  Després d’una dia de pluja tinc la sensació
que la gent surt més desesperada cap a la platja. Com si en tingués més ganes i
amb més passió.
Si hagués de deixar la
intendència en mans d’algú, aquest algú seria l’Emi. Jo no he conegut a una
persona que sàpiga comprar millor i treure més rendiment a un súper que ella.
Jo m’he encarregat del què millor se’m dóna, l’economia d’espai. Després d’una
súper compra he sabut encabir-ho en un cotxe ple a vessar, amb 5 persones i tot
el maleter ple amb les coses de la platja. Un repte.
Després de dinar hem fet una
sobretaula amb cafè, fil i agulla i una becaina aprofitant la treva de la
tramuntana. I els hem dit adéu amb molta pena, sabent que en pocs dies ens
tornarem a ajuntar-nos, aquest cop a Cambrils.
Havent sortit hem gaudit del
silenci, de la tranquil·litat de no fer res, mentre els nens feien deures. Hem
xerrat i hem acabat converses i ens hem estirat i hem començat a planejar l’hivern.
És important durant les vacances i amb el cap clar planificar el llarg hivern i
no deixar res a la improvisació, que sempre ens acaba menjant.
Un whatsapp del Carles ens
convidava a sopar. El VISCA! Ha estat general. En Carles és el meu germà gran,
està casat amb la Mònica i té en Sergi de 10 anys i l’Helena de 7. Com que els
nens son pràcticament de la mateixa quinta quan es veuen es fusionen en unes
rialles, conxorxes, jocs i molta alegria. Si a això li sumem la piscina tens el
complet. Mentre ells xalaven nosaltres ens posàvem al dia. Ells ens explicàvem
com els havia anat per Sicília i nosaltres els explicàvem com havia anat per l’Empordà.
Unes birres italianes, la Messina, ens han regat el moment mentre esperàvem que
la brasa anés fent camí per poder coure les sardines. El sol es ponia i la
fresca es llevava, novament.
Després de sopar hem rigut
explicant anècdotes i hem discutit, per variar, de política. A en Carles i a mi
sempre ens agrada arreglar el món des de prismes diferents, o no tant. La
qüestió discutir per divertiment. Els nens s’han apalancat a veure Star Wars i
les nenes ha aprofitat per fer polseres ajudades per l’avia de l’Helena que
gaudia del seus néts i del cosins dels seus néts.
Sembla que la vida de vacances
pugui durar per sempre però com tot a la vida per valorar allò que tens has d’haver-ho
perdut algun dia. Les vacances van tocant la seva fi, però em nego a deixar de
gaudir-les pensant en el demà que crec que serà poc descansat.
  
    
 
 
Uncategorized

13è dia de vacances: MARE DE DÉU SENYOR

MERILANDING

Normal
0

21

false
false
false

CA
X-NONE
X-NONE

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-priority:99;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin-top:0cm;
mso-para-margin-right:0cm;
mso-para-margin-bottom:8.0pt;
mso-para-margin-left:0cm;
line-height:107%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-language:EN-US;}

Vagi per endavant la meva felicitació a les Maries i a tots
els seus derivats, gràcies a Ella, avui el dia ha estat diferent, o potser no
tant.
Quan ens hem despertat els nens ja feien deures, o més ben dit,
feien veure que feien deures. Però com que de dies 15 d’agost només n’hi un l’any,
només avui teníem l’oportunitat de veure a la Mare de Déu de l’Empordà. Així
que ens hem vestit en un tres no res i
ens n’hem anat cap allà, cap a l’església de la Mare de Déu de l’Om. Entre
Pelacalç i Montiró, una carretereta amb uns revolts massa pronunciats pel
terreny pla que travessen, hi ha un trencant que indica l’església que està enmig
del no res. Bé, de fet, està enmig de camps de pomeres i presseguers. Aquesta
església té un no se què de misteriós que no s’entén però que t’atrapa. Un
silenci inusual i uns arbres altíssim que la protegeixen. Una esplanada davant
la porta que només de veure-la, verda de gespa, bé de gust estirar-s’hi i
contemplar el silenci i les ombres llargues del seu campanar.
En arribar hem vist que ja fèiem tard per l’ofici, però
encara hem tingut temps de veure la Verge i pujar a saludar-la. Tot i que l’església
data del s. XII, de planta romànica, de pedra i nua, la Verge no es correspon a
aquella època. Una estàtua bonica i ben pintada amb el seu Fill en braços bastant actual
La gent que en sortia ens ha informat. Resulta que tota la festa preparada, davant els avisos de pluja previstos, s’ha traslladat a
Ventalló, que és el terme municipal al qual pertany. Així que cap a Ventalló, s’ha
dit. Aquest poble és d’aquells que agraden i que transpiren calerons. Unes
cases reformades, de pedra, amb balcons superpoblats de plantes, les tiges de
les quals les pots tocar amb la mà des del carrer. Al Xavi, que és Uper
Diagonal, li ha encantat. Cosa que m’ha semblat normal.
Quan hem arribat al la sala preparada a corre cuita per
acollir la festa hem vist que un dels laterals era obert i que la gent de dins
ocupava els seients al voltant d’unes taules llargues, mentre que la gent de
fora estava dreta. Només entrar, la cobla Cervianenca, s’ha posat a tocar
sardanes. Oooh com m’agraden! He esperat que es formés una rotllana al voltant
del contador i m’hi he afegit de seguida.
Mentre ballava he recordat l’Amèlia i les seves lliçons d’antropologia
cultural que m’havia donat entre descansos en la meva antiga feina. Cada
cultura té un ball que descriu la seva forma de ser. La sardana és una dansa
molt catalana, encara que no té els anys d’història necessaris per
considerar-la de sempre. Mentre marcava els passos, ara curts i ara llargs m’he
emocionat pensant que la gent catalana sempre balla i treballa unida, i que als
nous, els que no en saben, se’ls ha d’acollir. Només així acabaran ballant al
mateix ritme, amb precisió s’acoblaran a la sardana. Això sí, n’hi ha un que
compta i tots segueixen les indicacions. Les mans enlaire potser vol dir que
als catalans els importa demostrar els sentiments, encara que sigui de forma
discreta, volem que se’ns vegi qui està dins i qui està fora. I junts, serem
capaços de protegir-nos i de protegir les nostres pertinences, ara dins la rotllana que,  amb un ritme bastant europeu, es
mou per esquivar les mirades forànies. I he fet ballar els nens, els meus, que
en prou feina mouen els peus i no ha importat a ningú. Tots els que ballàvem units
sentíem tendresa en veure els menuts intentant gaudir d’un ball que en prou
feines et deixa moure un metre i que et cansa els braços que deixes de sentir
quan comences a fer els saltirons perquè la música et dóna ales. I en aquell
moment, he vist clar que si un poble té la força per decidir el seu futur i
prou perseverança per no rendir-se és el poble que té per ball una sardana.
El fricandó ha sortit boníssim i després de dinar la
migdiada ha estat inevitable. En els dies que fa fresca, després de tanta
calor, s’agraeix dormir sense acabar xopa de suor.
Al capvespre, hem anat a l’Escala. La meva mare es diu Maria
encara que tothom la coneix per Berta. Coses de família. Abans d’arribar a casa
seva hem aprofitat per omplir la nevera, ja que demà rebem visites i a l’Escala
hi ha súpers grans.  

Arribar tard a una casa pot tenir coses bones. La meva neboda, l’Emma, estava sopant i m’he pres la llicència de donar-li el biberó.
Una sensació de retrocés en el temps que m’ha posat nostàlgica. Els nens
miraven encuriosits com es fa de mamà d’un bebè, però em temo que això només ho
veuran gràcies a l’Emma i de tant en tant. Mare de Déu Senyor!

PD: Avui l’Arnau ha tornat de tirar les escombraries amb un
gatet petit en braços. En prou feina tenia 2 mesos. Hem decidit que nosaltres
no podem tenir més gats (amb molta pena) i que encara era massa petit per viure
lluny de la seva mare. Així que l’ha tornat on l’havia vist i ha pogut veure
com els seus germanets, 5, l’esperaven.