Categoria: Uncategorized

Normal
0

21

false
false
false

CA
X-NONE
X-NONE

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-priority:99;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin-top:0cm;
mso-para-margin-right:0cm;
mso-para-margin-bottom:8.0pt;
mso-para-margin-left:0cm;
line-height:107%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-language:EN-US;}

Normal
0

21

false
false
false

CA
X-NONE
X-NONE

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-priority:99;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin-top:0cm;
mso-para-margin-right:0cm;
mso-para-margin-bottom:8.0pt;
mso-para-margin-left:0cm;
line-height:107%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-language:EN-US;}

Normal
0

21

false
false
false

CA
X-NONE
X-NONE

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-priority:99;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin-top:0cm;
mso-para-margin-right:0cm;
mso-para-margin-bottom:8.0pt;
mso-para-margin-left:0cm;
line-height:107%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-language:EN-US;}

Normal
0

21

false
false
false

CA
X-NONE
X-NONE

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-priority:99;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin-top:0cm;
mso-para-margin-right:0cm;
mso-para-margin-bottom:8.0pt;
mso-para-margin-left:0cm;
line-height:107%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-language:EN-US;}

Normal
0

21

false
false
false

CA
X-NONE
X-NONE

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-priority:99;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin-top:0cm;
mso-para-margin-right:0cm;
mso-para-margin-bottom:8.0pt;
mso-para-margin-left:0cm;
line-height:107%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-language:EN-US;}

L’altre dia vaig enxampar un home que em mirava les cames mentre tornava a casa en metro. Us asseguro que no va ser perquè fossin boniques. A jutjar per la cara de curiositat amb la qual em mirava, més aviat penso que li devia donar voltes a com carai puc tenir tantes cicatrius i engrescat amb el pensament segur que ha construit una història com a causa: que si un accident de moto, per això va ara en metro, que si aquesta operació li van fer a en Joan que es va trencar noséquè, que si segur que va ser esquiant… 

Normalment, quan em miren les cames, sí criden força l’atenció, hi ha un moment que segueixen la mirada fins la cara, per veure què m’escau millor. Jo faig metre i mig i no sóc precisament atlètica, i això els despista. Però hi va haver un temps…

Les meves cicatrius són boniques perquè em recorden com d’excepcional sóc, i no ho dic per xulejar o fer-me l’interessant. Us ho explico. Quan era petita, posa’n que en tenia sis, vaig iniciar-me en el joc de la pilota. Tenir un germà gran i voler estar amb ell tot el dia, és el què té. Així que com si fos una obra de caritat, els nois de la colla em deixaven jugar. Especialment quan en l’altre equip n’eren més. Així, com a mínim, feia bulto. Al principi donava més patades que en Pepe. Evidentment no podia jugar com a davanter, ni com a extrem, ni com a central (tampoc les posicions estaven molt assignades al 6,7,8,9,10 anys). Ser nena i tenir 6 anys, vol dir accepta que et deixen trepitjar el terreny de joc com una victòria. I això va començar a construir el meu caràcter. Vaig acceptar quin era el meu lloc, vaig insisitir per jugar cada vegada, vaig haver de demostrar més que ningú que passar-me la pilota també podia ser una opció. 

Vaig anar creixent i jugant i millorant i rebent moltes patades, les patades dels nens no es noten gaire però la dels adolescents… Aquestes ja feien mal, però seguia jugant. M’encantava la sensació de fer-ho tan bé com que per algún homenot insensible et digués: bon intent, o ben jugat…llàstima. 

Mai vaig tenir la sensació que no en formava part d’allò. Mai. Jo simplement volia jugar a futbol i hi jugava. Era una qüestió d’actitud. Si ningú espera res de tu, tot el que et queda és sorprendre en posititu. 

Recordo un dia que alhora de fer els equips no em van deixar l’última. Us prometo que aquella sensació va ser excepcional. I quan vaig parar un gol de “canyardo” fent de portera (sempre hi ha els que són cruels i saben de la feblesa dels altres) perquè no em vaig arronssar (encara que tenia la cuixa ben vermella i moltes ganes de plorar) i els del meu equip em van felicitar…. Extraordinari.

Potser ara, que una noia jugui a futbol és una cosa més normal, però fa 30 anys era una raresa que només afectava a un parell de noies per generació i entorn. Per això quan jugava a futbol amb noies (sempre hi ha un primer dia) em convertia amb el Mesi de l’equip i això era com un reconeixement, però perdia l’al·licient que tant em motivava. La sensació de repte i de superació s’esfumava amb els elogis que em propiciaven. 

I un dia vaig ser conscient que el cos humà és fràgil i es trenca. I com no podia ser de cap altra manera, com els millors jugadors del món em vaig lesionar. Un lligament creuat, un menisc, un mal doctor i unes quantes recaigudes m’han ocasionat 7 operacions als genolls.

Sí senyors del metro. Les meves cicatrius són la conseqüència de jugar a futbol. Sí senyors del metro, les cicatrius d’aquesta noia que veieu, són a causa de voler jugar, voler adaptar-se, voler ser part de l’equip, de superar-se, de voler aprendre i de no voler arronssar-se, ni que sigui per orgull. De no entendre el no de perquè no i de no acceptar que la condició femenina és única, diferent i decorativa.

Ara tothom parla de la paritat i la dona comença a estar a tot arreu. Al costat dels homes, amb càrrecs directius, i lluitant per ser considerades com un més. Fa 30 anys l’excepcional era ser noia i jugar a futbol pel què significava. Per això quan em miro les cames impossibles estèticament, jo hi veig tot un camí, una carrera i una forma de ser. Per mi, excepcional.

Fa uns dies que em moc en transport públic i camino més per Barcelona (és el que té veure’s amb Bikini després de 10 mesos). Cosa que m’apassiona, que em permet badar i que a més a més estimula la meva creativitat. Si bé és cert que l’onada de calor ens fa més propensos a escurçar les mànigues, també ho és que no es pot anar a tot arreu vestit com si anéssim a la platja. I això és el que veig cada dia, centenars de persones que vesteixen com si fossin de vacances i tornessin de la platja. A veure, que no sigui que tothom està de vacances i jo no!, us preguntareu, però no, no. Que m’hi he fixat i fins i tot m’he permès el luxe d’escoltar converses de gent que va a la feina ensenyant l’aixella peluda!
I dic jo que, malgrat la calor, entre anar amb americana o amb samarreta imperi hi ha una gamma de colors, i que no cal que tothom ensenyi els peus, de veritat que no. Per no parlar de la gent que no deu tenir mirall a casa per anar amb uns shorts tan shorts que deixen al descobert el plec del gluti. És clar que el cul amb un mirall és difícil de veure-se’l.
La moda i els convencionalismes sempre han anat de la mà, això deu voler dir que ara estem vivint un moment on el convencionalisme és semblar transgressor i la moda hi deu ajudar, perquè si no, no ho entenc. Una cosa és relaxar-se en el fet de vestir i l’altra cosa és anar a la feina amb pijama.

Quan una
decideix tenir 2 fills us ben asseguro que el què més present té és el fill primogènit. Sense
ell no ens estaríem plantejant si tenir-ne o no un altre. Hi ha qui considera
que tenir més o menys fills és una qüestió del destí o de la divina
providència. Jo només em vaig plantejar tenir un segon fill per amor al primer.
Amb qui compartirà les estones de joc? Amb qui parlarà de les seves coses,
aquelles que no convé que sàpiguen els pares? Qui tindrà el dia que jo em mori?
Per mi els germans han estat i són molt importants a la meva vida. I heus aquí que tens un segon fill i més enllà de les consideracions racionals
que una podia tenir i més enllà de pensar que seria incapaç d’estimar com
aquella primera vegada, ve el segon. Aquell que s’ha de guanyar a pols el lloc
que li pertoca, que ha de competir per fer-se un forat en l’atenció, aquell que
comença des de menys zero, mentre que el gran partia des de la il·lusió del no
saber. I  a sobre ha d’encaixar-se i ha
de conviure i ha d’acceptar que el camí que s’ha fet és difícil de canviar. I això
els fa més tossuts per canviar la direcció del camí. Una simple corba o un
petit desnivell, pel segon és una gran victòria. I passen els anys i
descobreixes que s’han fet grans a sí mateixos, imitant-te no només a tu sinó al
germà gran o allunyant-se no només de tu, sinó del germà gran. I passats uns
anys descobreixes que la imatges bucòliques que imaginaves abans d’engendrar el
segon sobre veure’ls jugar plegats es transforma en una baralla constant pel
crostó de pa, per qui té més llet al got, per qui ha acabat de sopar primer, per qui té més colors a l’estoig o per
qui ha recollit més joguines. (Si la societat necessita gent competitiva, els
meus fills es guanyaran la vida segur!) Però deixant de banda la necessitat
imperiosa de comparar-se hi ha una cosa que a una mare de més d’un fill li fa
mal: Que un dels fills li digui que s’estima més a l’altre! PATAM! I amb aquella mala
llet que no han après de tu, et deixen el cor fet a bocinets i et manipulen el
sentiment. Com que ja tenim pèls a tot arreu, no caiem en la provocació, però
no per això deixa de fer mal. I et preguntes si ho podries haver fet millor i
què podries canviar. La celotípia infantil és normal entre germans i requereix temps per reconduir-la i acceptar-la. És un procés que tota criatura ha de viure per si mateix. Els pares només podem mirar-nos-ho atents i entendre que la gelosia és irracional com les marranades o els còlics. I és llegint a experts per fer-ho millor que arribo a una conclusió: si bé és cert que sense el
primer no et planteges el segon, també ho és que, amb tot, el segon és qui et
fa sentir mare per primera vegada.

 

En aquest món existeixen persones que per la seva manera de guanyar-se la vida estan considerats com a herois per a la resta de mortals. Policies, bombers, metges d’urgències, forestals, equips de salvament,…

Però avui, a les 9:15h, havent tornat de deixar els nens a l’escola sense cap altre feina que buscar feina, amb aquella alegria que un intenta que no decaigui i seguint el ritual de posar-me al dia de les novetats a la xarxa… TAXAAANT!!! Sorpresa, un tweet em menciona:

@meriplana @perezesquerdo (és el meu marit, per si algú encara no està al cas, que ho dubto, però vaja) Mireu què he trobat, no l’havíeu perdut? 

I a continuació veig una fotografia adjunta de LA MEVA BICICLETA!!!!!  una glopada de records i sentiments barrejats m’han sobrepassat. Al principi, he inspeccionat detalladament la bicicleta. Alguna diferencia de complements de fàcil treure i posar, he sentienciat. Després he alliberat l’emoció i només volia cridar i explicar-ho a tothom.

La meva bicicleta…Sabeu quan un és adolescent i té aquella necessitat d’estar sol i li molesta qualsevol tipus de companyia? Doncs allà hi era ella. O quan tenies necessitat de sentir la velocitat del vent a la cara amb la voluntat que se t’endugués la tristesa o la por? Doncs allà hi era ella. O quan l’aparcaves davant del pont per agafar-te de la mà del primer amor? Doncs allà hi era, mirant. Essent testimoni de la meva vida, de la meva joventut.

La bicicleta va ser l’últim dels regals que em van fer els avis, ara ja són morts. I quan me la van regalar em venia gran (potser ara, encara, també). Era de rodes grans i blanca rosa i verda. Tenia una marca que no era la de moda, però em va ser igual. Era la bicicleta més bonica de totes les bicicletes de la ciutat. Però l’asfalt urbà el va trepitjar poc. Em va acompanyar fins l’Armentera, un poble de l’Empordà, on hi ha guardats els millors anys de la meva vida.

La vida gira i gira i d’una revolada ja no hi havia casa a l’Armentera i vaig abandonar-la per un vehicle a motor. Sense miraments i sense mirar endarrera. Com d’egoistes podem arribar a ser!

14 anys més tard, el meu germà que és més terrenal i, probablement més romàntic que jo, me la va tornar a regalar. Arreglada, posada a punt i llesta per tornar a córrer veloç. L’havia guardat tots aquests anys esperant tornar-me-la. Una oportunitat més que seguís a la meva vida, acompanyant-me. Però ara vaig canviar el sól rural per tornar al sól urbà. M’acompanyava cada matí a la meva feina i em tornava a casa fent-me veure la ciutat d’una altra manera. La descobria de nou a cada pedalada. Era lliure de triar els carrers i cada dia en feia un de diferent. Com si mantinguéssim una connexió especial, la bicicleta va tornar a ser la meva vàlvula d’escapament.

Al cap d’un any i mig, un dia vaig sortir a buscar-la, com cada dia, a l’aparcament de bicicletes davant de casa. Aquell dia no hi era. Se’m va trencar el cor. I no pas pel tros de ferro que era, sinó pels records que hi havia dipositat. Algú se’n duia un ferro vell que per a mi, i només per a mi, valia molt.

Avui l’he tornat a veure. Aparcada i dissimulada amb pedals i seient nou. No tinc cap dubte que és la meva bicicleta. Gràcies a un heroi de records he tornat a tenir present allò que per nostalgia no vols recordar: una joventut sobre rodes.

Gràcies Sergi

    

Els que em coneixeu sabeu que sóc una persona optimista i alegre per naturalesa, però aquest any ha estat difícil mantenir el somriure. Vàrem començar l’any amb el propòsit d’una vida tranquil·la i amb projectes que trontollaven però amb l’ànim de no decaure. El més de febrer vàrem ser conscients que allò que ens proposàvem era miserable. La pèrdua d’algú jove i que aprecies és com una bufetada de les que deixen la mà marcada. Vam plorar la Tati i amb ella vàrem ser conscients que això, la vida, en qualsevol moment s’acaba, més enllà del què volguem nosaltres.
Una mica més refets vaig ser conscient que no sempre es pot ser bona persona i amb tothom. Perquè sempre hi pot haver algú capaç d’agafar la teva bona fe i la teva predisposició i estripar-la com si fos un full de paper de seda. Un projecte s’escapava entre els dits immòbils com qui vol agafar aigua. Ferida.
Aquest 2014 també hem dit adéu al Tití. Així que hem après que als animals te’ls estimes molt i que fa plorar perdre’ls. Fa plorar i molt.

Amb els ulls una mica més petits vàrem continuar vivint, que ja és molt. Vàrem gaudir de valent de l’estiu, sabent que no sempre es pot fer. Vam ser molt feliços amb la calor, poca, apretant l’espatlla. Hem trobat un racó on respirar pau i fugir del soroll incesant de la gran ciutat: Torroella.
El setembre pretenia ser una tornada a l’escola i seguint l’estela de la poca fortuna, amb la tardor vam ser conscients que aquest 2014 no seria un bon any. He perdut la feina i ara resto a l’atur.

Així que per aquest 2015 no demano res. La Divina Providencia pot fer amb mi el que li plagui. Jo només vull somriure i viure i mantenir l’alegria peti qui peti i passi el que passi. Perquè el futur no és vida i el passat no et deixa viure. I perquè sóc molt afortunada amb tot el que tinc. Perquè em sento estimada pels meus i sento que la vida és un camí no només per caminar-lo sinó per aturar-se, observar-lo i aprendre a trepitjar-lo.
Bon NADAL i que el 2015 sigui un any ple de vida.

Res serà el que era. Aquest és el títol del llibre que ahir va presentar Benet Maimí. Resulta que encara queden polítics que els ve de gust treballar pel bé comú i no el propi. Així que seguint el consell que els van fer els experts Maimí va crear un blog on hi dipositava reflexions del món, des del prisma d’un polític que no sempre va ser polític. Després de 6 anys, el blog (en paraules d’en Toni Castellà, probablement en Maimí ha estat l’únic que ha continuat escrivint) aglutinava més de 236 escrits. Una proposta de traslladar-los a paper i una voluntat romàntica de veure l’obra editada van ser l’inici d’un projecte que va acabar essent llibre. I els beneficis dels quals aniran destinats a Càritas. Potser sí que estem immersos en un canvi global del món polític quan hi ha qui es decideix -ho dic amb ironia- a ser mecenes a través dels seus escrits a canvi de res.

Hem  sortit a caçar el què fos, però hem tornat amb 3 quilos de cargols i un quilo de fang. Ara mateix la casa està feta una m. Demà serà un altre dia.

En fi, hem tret ferro a l’asumpte creuant els dits. Depenent de la mar la cosa seria fatídica, però les cartes ja estaven jugades. Així que ens hem posat els banyadors, hem desamarrat, i cap a Montgó. Tot just sortir de port, encara no havíem fet una milla, la boira se’ns menjava l’horitzó. Només 10 tristos metres eren massa poc per a fer front a la navegació amb garanties. El Jaime, a contracor, ha hagut de fer mitja volta. Llavors hem vist que la boira no arribava a terra o sigui que ens hem quedat una estoneta davant la platja de Riells. Una platja que des de terra té poc valor. Vaja, no pagaria per anar-hi, però com sempre que un té prejudicis… La platja ha estat fantàstica. El fons és ple de roques, fet que ens ha permès veure, peixos, agafar algún cargol, tocar una estrella de mar i decidir no agafar cap dels eriçons de mar, ja que no teníem guant per fer-ho. L’Arnau insisitia una i altra vegada des de l’aigua que sí, que ell havia vist un guant que podria anar bé. Després d’intentar seguir les indicacions, li he dit que millor sortís de l’aigua, i que ell mateix entrés a buscar-lo. I com que és el nen més obedient del món, així ho ha fet. Al cap d’un minut d’haver entrat surt amb una manopla d’aquelles per agafar les coses del forn sense cremar-se i em diu: amb aquest guant segur que no et punxes. Us prometo que no m’he pogut aguantar el riure. L’Arnau té aquestes coses, o dit d’una altra manera porta la genètica meva i a la vegada del meu pare, de tenir idees de bombero. Quasi sempre funcionen, però hem deixat estar els eriçons disuadits per la mirada de l’avia Emi. 

La boira ha durat un parell d’hores, després s’ha aixecat aquest vent de les 12 que fa les delícies dels windsurfistes i dels katesurfistes, i s’ha anat enduent el núvol que reposava sobre el mar. 

Hem reprès la idea primera i ens n’hem anat fins a Montgó on hem trobat el racó de pau i perfum que canta la seva havanera. L’Aina i els nens i després els avis han volgut aprofitar la teconologia dels mòbils per inmortilitzar, des de l’aigua i amb l’ajuda i la imprudència del Xavi (el mòvil del Xavi no és submergible), els salts des de la passarel·la de manera que semblava que voléssin. I la veritat és que he vist una versió del meu pare divertida i que feia dies que no veia. Els nens han pogut gaudir dels seus dos avis i ha valgut molt la pena. 

La Martina ha estat la protagonista de la trobada ja que demà dia 11 fa 6 anys. Així que l’avi Joan, la Sílvia i l’Aina li han portat un regal i un pastís. Ella estava encantada, tot i que no tenia espelmes que bufar i que hem hagu d’imaginar. 

Un plàcid retorn a port on ens hem acomiadat dels avis, els de Cambrils i de l’avi Joan.

Jo tinc molt bon record de la meva iaia. I m’agrada veure com els meus fills gaudeixen dels seus avis. Aquells que sempre estan disposats a malcriar-los i a veure les virtuts passant tan per alt qualsevol dels defectes. Una bon dia que segur que sempre recordarem. 

L’última vegada que va pujar al barco va acabar vomitant. Però això no l’ha tirat endarrera. La Sílvia és així, pràctica. O sigui que deu haver pensat que perquè li havia de passar de nou. Ha seguit les instruccions de No Lactic i llestos. 

Quan hem sortit de port, la mar estava poc per la labor de fer-nos un dia fàcil, però el Jaime, el meu sogre, ha tingut una bona pensada. Cala Montgó i amarrat a un mort, d’aquells que es fan pagar. La decisió ha pagat la pena. Hem estat bé. Hem gaudit de la companyia plàcida d’un germà. Que et coneix i que coneixes. Ella ens ha portat el vi de l’Andrés Iniesta, que ha resultat, sorprenentment, bo. 

Us imagineu un lloc a Catalunya que a tocar de mar hagis de cobrir-te les espatlles a l’estiu? On no cal pentinar-se a no ser que portis un recollit amb gomina? O on l’aigua, realment fa perdre pes perquè conserva els 20 graus necessaris per cremar celulitis? On no cal llevar-se d’hora per guardar lloc a platja? Aquest lloc existeix i se’n diu Alt Empordà.
Sedueix perquè manté l’ànima salvatge. La tramuntana es converteix en la seva millor guardiana. I gràcies a tots aquells que han fet escarafalls de les tempestes, suposo que també. Tot hi ha ajudat.
Per això, aquest estiu, el destí ha estat l’Alt Empordà, com l’any passat, però diferent municipi: Torroella de Fluvià. Aquest és el poble on viu una de les meves millors amigues, la Tati, però a diferència de la gran ciutat, aquí ens separen camps de conreu i granges de porcs.
A l’hora de triar destí, l’única condició era que allà on fòssim hostetjats tingués una sortida a l’exterior. I així estem, en un mini apartament on la capacitat de la terrassa és igual a l’habitacle on hi trobem el menjador, la cuina, el bany  i l’habitació. O sigui P E R F E C T E!
Avui, tot i ser a L’Escala, hem anat en barco. I és que anyorats i curiosos, els avis han volgut venir a passar uns dies amb nosaltres. Ells són els que tenen el vaixell.
La costa brava nord té l’encant de la pedra treballada amb la tramuntana i de coves i d’illetes i de roques i de ponts creats amb el temps… Així que ens hem deixat endur per la mar fins a Cala Montgó. Banys, dinar, bany, migdiadeta i tot bé fins que l’imbècil de torn ha entortolligat la cadena de la seva àncora amb la nostra. O sigui que com diu l’Arnau :estàvem tan tranquils dormint amb el moviment de la barca i de cop, crits, avisos i esquitxades d’aigua. Una meravella, és clar. Amb el rotllo tallat hem decidit navegar fins la Meda gran i en acabat hem decidit tornar a L’Escala a fer l’últim bany. Breu però bé. L’avi estava girat per culpa de l’imbècil i és que sembla que amb 74 anys, la vida es torna més tràgica pensant amb el què podria haver passat.
Demà tornem a agafar el mar rumb a Cadaqués i Port Lligat. Sabem que no podrem gaudir de la visita a casa Dalí, però ens conformarem amb les vistes, font de la seva inspiració. Tot això si el temps ens acompanya.