Uncategorized

Això no és religió

Fa 4 anys que sóc catequista, bé, de fet vaig començar fent tasques de suport, però després de 2 cursos em vaig atrevir a fer salt i explicar la meva experiència a uns nens que, normalment, no tenen massa clar perquè s’atansen 1 dia a la setmana a la parròquia. La Fe és quelcom molt difícil de transmetre i també és molt difícil d’unificar. Cadascú sap quan, com i perquè va començar en creure en Crist, en Déu.
Aquest cap de setmana, l’interès en formar-nos, ens aplega 300 catequistes d’arreu de Catalunya i Castelló a Tortosa. I estant aquí ens enterem de la desgràcia d’ahir a París. Es fa el silenci i la pregària es fa espontània, però amb silenci. Sense judici, sense discussió, sense solució. Només es prega per la desgràcia. La desgràcia de tots els vius, els morts, els orfes i els malalts. Sí, els malalts que s’aferren a una creença manipulada i que els enganya prometent-los una vida millor a canvi d’un sacrifici.
Aquí seguim pregant i aprenent més sobre el Cristianisme. Sobre Déu, el Nostre. El que coneixem per la vida de Jesús. I entenem que hi ha més Déus, i els respectem perquè som creients i tenim Fe. La Fe en el Nostre, deu ser com la dels altres, per això comprenem que darrera de la barbàrie no hi ha religió. No hi està l’Islam, no hi pot ser perquè parteix de l’amor. TOTES les religions parteixen de l’amor per obtenir la felicitat. És clar que en l’estima també hi ha patiment, però no és un patiment cap els altres, és un patiment individual, de la persona. O per dir-ho de forma entenedora, qui pot saber què és estimar si no ha viscut mai el desamor? Però això és filosofia de la transcendència. Això és la religió, la nostra, la seva o la de més enllà.

El que ahir va passar és una altra cosa. No és religió.

 

Uncategorized

19è dia de vacances: SI ET DIC ADÉU…

Normal
0

21

false
false
false

CA
X-NONE
X-NONE

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-priority:99;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin-top:0cm;
mso-para-margin-right:0cm;
mso-para-margin-bottom:8.0pt;
mso-para-margin-left:0cm;
line-height:107%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-language:EN-US;}

… vull que el dia sigui net i
clar. I així ha estat. El meu últim dia de vacances ha començat ben d’hora, ben
d’hora quan uns senyors havien plantat una escala per pujar a la terrassa, rotllo
Pare Noel, amb l’objectiu de reparar les filtracions.  Així que per ser l’últim ha estat més llarg
que els altres. Al cap de poc ens ha trucat a la porta un altre operari que
venia a arreglar-nos la cisterna del wàter. Ja teníem la casa empantanegada i
tots amunt i avall fent-nos nosa quan han trucat al Xavi per fer-li una
entrevista pel diari de Tarragona perquè farà de pregoner de les Festes de
Cambrils. Fantàstic. Semblava que de cop i volta la realitat de les nostres
vides tornés amb nosaltres abans d’hora. Quin estrès!
El dia era clar, la fresca de la
tramuntana encara es deixava sentir i teníem un llarg dia per endavant ja que
unes amigues de la infància ens havien convidat a casa seva a sopar.  Mentre anàvem a la platja hem trucat als
cosins per anar-hi però ells no hi anirien. Així que hem canviat de platja i
hem anat a la platja de la gola. No sé si el meu subconscient ja sabia que més
enllà de l’elecció s’hi amagava la voluntat de provar una cosa que feia temps
que em rondava pel cap.
L’aigua era cristal·lina, neta i
fresca al primer moment. Ens hi hem tirat els quatre alhora i hem dedicat tot
el temps als nostres fills. És agradable conèixer a través del joc quina
personalitat tenen els petits de casa que a batzegades comprens que s’estan
fent grans. La Martina tenia els llavis morats i hem decidit sortir de l’aigua
deixant en Xavi i l’Arnau en remull.
Li he proposat a la Martina de
fer un passeig fins un xiringuito de windsurf, kaiacs i demés que hi havia a la
vora per preguntar preus. Mai se sap. Però el meu objectiu era un altre. Volia posar
a prova el meu equilibri damunt d’una taula. Volia fer pàdel surf. Com que llogar
una taula tenia el mateix preu que menjar-nos un gelat a la platja (8€) he
decidit de seguida que aquell seria el meu últim regal de vacances. La Martina
ha corregut fins on eren els nois i els ha dit que vinguessin de seguida.
Encara molls treien el cap. El primer en provar-ho ha estat en Xavi, perquè ell
ja ho havia fet, però li costava. Després ens han deixat la taula a nosaltres
les nenes. Mentre en Xavi ho provava jo anava guaitant com ho feien d’altres,
memoritzant la tècnica i tenia la sensació que me’n sortiria. La Martina s’ha
assegut a la punta. Es posa tan pesada de vegades que no pots dir-li que no.
Així que per una cosa així he decidit no batallar. Primer de genolls (pobrets
meus), després, una vegada l’equilibri ja estava controlat, he fet el pas
valent de posar-me dreta i tatxaaant… ja hi era.

Remant Fluvià amunt com si
ho hagués fet tota la vida. Després he tornat i ho ha provat la Martina, que en
ser menuda, feia molta gràcia com tot el seu esforç, més enllà d’aguantar l’equilibri,
era en remar amb un rem massa llarg per la seva alçada. Però coneix tant el seu
cos que no li ha costat gents remar quan li ha agafat el truco.

Patia per l’Arnau, però aquest
esport no li ha costat gents. De fet ell volia posar-se dret i no anar de
genolls i s’hi ha posat de seguida. Després hem intentat fer tàndems. La
Martina i Jo, després l’Arnau i jo, que hem caigut, i també, l’Arnau i en Xavi
que ha estat intent fracassat i l’Arnau i la Martina que, com sempre, més que
remar discutien. L’hora ha passat volant i ja eren quarts de tres. El dinar
encara estava per fer i a la tarda teníem una activitat prevista que venia molt
de gust.
Abans d’anar al port de Roses a
comprar peix, hem parat en un parc infantil que es veu que és obert tot l’any i
nosaltres ni idea que existís. Allà hi apleguen tots els inflables que fan
córrer per les fires de la comarca i per un preu bastant assequible (més que si
vas a la fira) poden estar-s’hi tota la tarda.
El peix arribava a les 19 hores
així que una mica abans de l’hora ens hem acomiadat del paradís dels nens i cap
a port. Tampoc hi havia estat mai a port. O com a mínim que jo recordi.
Un carrer amb tot de peixateries,
una darrera l’altre, amb peix acabat de portar del mar i amb moltíssima gent
que havia decidit, com nosaltres, sopar peix aquella nit. Com que era per tots
16, 8 adults i 8 nens, la compra era bastant important i hem jugat al “precio
justo” abans de tenir el compte. En Carles és el que s’hi ha aproximat més sense
passar-se. Vuit dorades, un rap de quilo i mig, 2 quilos de musclos, 2
calamars, un quilo de tallarines 125€
Després de comprar hem anat a
casa la Natàlia, on couríem el peix i soparíem. Feia potser 20 anys de l’última
vegada que sopava amb elles.  En Xavi en
prou feines les coneixia.
Fer peix a la brasa, de fet fer
qualsevol cosa a la barbacoa té el plus que mentre fas la brasa vas trencant el
gel i et vas posant al dia. La Natàlia i la Berta comparteixen terreny però no
casa així que ens anàvem movent d’una casa a una altra pel jardí en funció de
si preparaves la closca o si controlaves el peix.
La nit ha estat llarga i les
anècdotes interminables. En Carles tenia el dia inspirat i ha estat molt
divertit. Els que no ens coneixien de petits, potser els hem arraconat amb
records d’un altre temps. Però feia tant que no ens vèiem. Els nens després d’una
migdiada han aguantat fins el final i sobre quarts de dues hem marxat. El dia s’havia acabat.
PD: Les vacances han tocat la
seva fi. Unes vacances molt familiars, molt tranquil·les, que es poden explicar
amb paraules senzilles. Ja fa 3 anys que faig aquest dietari i tot i que hi ha
nits que costa i que he estat temptada d’abandonar en més d’una ocasió, només
puc donar les gràcies per les mostres de suport, les paraules amigues i els
comentaris que m’heu anat fent. Sense vosaltres això no tindria sentit, perquè
al capdavall una escriu perquè hi hagi algú que la llegeixi.  També gràcies a tots els que m’heu acompanyat
aquests dies, sobretot en Xavi que ha estat el fotògraf oficial i que ha
compartit les nits de gintònics amb el Merilanding. A l’Arnau i la Martina, per
ser dos fills fantàstics amb qui sempre ve de gust fer coses per la il·lusió
que transmeten, i als amics i familiars que han sigut protagonistes algun dia i
que m’han deixat fer-los públics. També gràcies a tots els que heu sigut però no
us he nombrat, la vostra generositat és major. Ara començo a treballar de nou i
el Merilanding el dedicaré a allò que cregui oportú de compartir amb tots vosaltres.
Que tinguem sort i que trobem tot el que ens va mancar ahir.
Uncategorized

18è dia de vacances: AROMA A PASSAT

Normal
0

21

false
false
false

CA
X-NONE
X-NONE

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-priority:99;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin-top:0cm;
mso-para-margin-right:0cm;
mso-para-margin-bottom:8.0pt;
mso-para-margin-left:0cm;
line-height:107%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-language:EN-US;}

Hem dormit fins tard, potser
retrobar-nos amb el nostre llit hi ha tingut alguna cosa a veure. Quan m’he
llevat, els meus fills estaven asseguts a la taula fent deures sense que ni en
Xavi i jo els ho haguéssim manat. No donava crèdit fins que he sabut el perquè.
Els nens es van quedar amb més ganes de cosins ahir i ja havien quedat de veure’s
a la platja avui, així que avançaven feina amb la intenció que la negociació fos
fàcil. I és clar, ho ha estat.
La platja estava a vessar però
hem trobat un lloc un pèl agosarat per aparcar. Hem pensat, total no hi ha
grues al poble! Quan hem arribat ja feia una estona que s’esperaven. La Martina
i l’Helena han corregut per abraçar-se encara que la sorra els cremava els
peus. En Carles estava endormiscat pel sol i la Mònica dreta per indicar-nos on
eren tan bon punt arribéssim a la sorra. La platja de Sant Pere és de sorra
fina i la principal característica és que és amplíssima. Potser has de caminar
uns dos cents metres fins al mar des de l’aparcament per un desert amb dunes i
tot.
Una vegada instal·lats el dia em
demanava fresca i he decidit tirar-me a l’aigua i no sortir-ne fins al cap d’una
hora. L’aigua era tan transparent que fins i tot podíem veure els peixos.
Potser per això en Sergi, el meu nebot, ens ha demanat si per la tarda podíem
tornar a pescar. I és clar, no hem sabut dir que no. De fet avui ha estat un d’aquells
matins que recordo de la meva infància. Un dia clar després de la tramuntana,
una aigua fresca i clara i tots a l’aigua jugant a pilota o passejant els nens
enfilats damunt un matalàs. Per un moment m’he posat nostàlgica.
Sortint de la platja i amb
intenció de tornar a la tarda en Xavi ha considerat que hi havia una missió
especial: comprar un fanalet de Campingaz per poder veure-hi quan el sol s’amaga.
De fet les últimes vegades que hem anat a pescar ens hem quedat sense llum i
això ha fet que marxéssim. Avui això no serà el nostre impediment, deien els
seus ulls. Hem tornat a Figueres, i hem trobat el preuat fanalet. L’hem comprat
i cap a casa. Els deures
ja quasi són a punt d’acabar.
En arribar hem organitzat tot el
material que ens havíem d’endur, hem fet sopar, hem revisat la caixa de pescar
hem agafat cadires, taula i tovalloles, alguna cosa d’abric i cap a la platja
hi falta gent.
Quan hem arribat, després de
passar-nos una hora intentant localitzar la bombona de butà que va bé pel fanalet (la que havíem comprat a Figueres no anava bé),
encara hi havia gent i ens hem hagut d’esperar a tirar les canyes fins que no marxessin. La conversa
era poc animada, però agradable. Hem tret unes cervesetes i fins i tot una ampolla de cavam i hem comentat la
jugada mentre els nens inventaven històries de por que al cap d’una estona els
han fet por de debò. Veient-los jugar m’he vist a mi de petita saltant, corrent
i fins i tot lligant amb un nen guiri de la platja.
El sol s’anava ponent i el cel
convertia el blau del matí en una amalgama de colors pastel preciós. La fresca passava a ser fred al cap de l’estona. Els
nens han sopat i han jugat. Tots quatre i molt contents. He muntat les canyes i
se’ns n’ha trencat un, però res importava. Ens hauríem quedat fins demà. Què
dic demà, fins sempre, però després que en Sergi, el nostre pescador, hagués
tret quatre peixos i que la son s’apoderés de les més petites hem decidit
acabar la nit de pesca, d’aventures i de somriures perquè sense cap mena de
dubte, els dies així tenen una veritable aroma a  passat.
Menció especial per la immensitat de la nit estrellada que ens ha acompanyat avui. 
 
  
 
 
 
Uncategorized

17è dia de vacances: BON VIATGE I BEN TORNATS!

Normal
0

21

false
false
false

CA
X-NONE
X-NONE

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-priority:99;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin-top:0cm;
mso-para-margin-right:0cm;
mso-para-margin-bottom:8.0pt;
mso-para-margin-left:0cm;
line-height:107%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-language:EN-US;}

El dia tramuntanós, amb poques
gaire de bufar a favor nostre i que et deixa amb aquella sensació emboirada que
a poc a poc desapareix a mida que la fresca t’asseca la pell.  Avui marxaven els avis i encara els quedava veure
un dia de Tramuntana per acomiadar l’Empordà. Un bon comiat.
L’esgotament anava prenent
força. Massa dies a tot drap han fet que les decisions sobre què fer fossin
interrompudes i variables. Competien la visita a les ruïnes d’Empúries, el
castell de Roses i els Aiguamolls de l’Empordà. Però mentre discutíem, el temps
se’ns escapava i les possibilitats de fer alguna cosa s’esberlaven. Entre tria i elecció, en Xavi, que potser era qui tenia el cap més fresc, ha decidit
fer rentadores i aprofitar l’assecadora que la natura ens proporcionava. És
fantàstic estendre una rentadora i que al cap de 5 minuts ja sigui seca, oi?
Així no tens temps que t’entri la mandra. El llençols s’enlairaven com si
fossin veles d’un vaixell quan finalment hem decidit anar a fer una compra d’intendència.
No és gaire cultural però és pràctic.

Anant cap a Sant Pere Pescador
els hem volgut ensenyar la desembocadura del riu Fluvià, així que tot i que no
estava previst hem fet una paradeta a la platja de la Gola per ensenyar-los com
mar i riu es fusionen. La riba del riu era plena d’embarcacions que aprofitaven
l’airet per gaudir de la seva activitat preferida: wind surf, wake surf…  Després d’una dia de pluja tinc la sensació
que la gent surt més desesperada cap a la platja. Com si en tingués més ganes i
amb més passió.
Si hagués de deixar la
intendència en mans d’algú, aquest algú seria l’Emi. Jo no he conegut a una
persona que sàpiga comprar millor i treure més rendiment a un súper que ella.
Jo m’he encarregat del què millor se’m dóna, l’economia d’espai. Després d’una
súper compra he sabut encabir-ho en un cotxe ple a vessar, amb 5 persones i tot
el maleter ple amb les coses de la platja. Un repte.
Després de dinar hem fet una
sobretaula amb cafè, fil i agulla i una becaina aprofitant la treva de la
tramuntana. I els hem dit adéu amb molta pena, sabent que en pocs dies ens
tornarem a ajuntar-nos, aquest cop a Cambrils.
Havent sortit hem gaudit del
silenci, de la tranquil·litat de no fer res, mentre els nens feien deures. Hem
xerrat i hem acabat converses i ens hem estirat i hem començat a planejar l’hivern.
És important durant les vacances i amb el cap clar planificar el llarg hivern i
no deixar res a la improvisació, que sempre ens acaba menjant.
Un whatsapp del Carles ens
convidava a sopar. El VISCA! Ha estat general. En Carles és el meu germà gran,
està casat amb la Mònica i té en Sergi de 10 anys i l’Helena de 7. Com que els
nens son pràcticament de la mateixa quinta quan es veuen es fusionen en unes
rialles, conxorxes, jocs i molta alegria. Si a això li sumem la piscina tens el
complet. Mentre ells xalaven nosaltres ens posàvem al dia. Ells ens explicàvem
com els havia anat per Sicília i nosaltres els explicàvem com havia anat per l’Empordà.
Unes birres italianes, la Messina, ens han regat el moment mentre esperàvem que
la brasa anés fent camí per poder coure les sardines. El sol es ponia i la
fresca es llevava, novament.
Després de sopar hem rigut
explicant anècdotes i hem discutit, per variar, de política. A en Carles i a mi
sempre ens agrada arreglar el món des de prismes diferents, o no tant. La
qüestió discutir per divertiment. Els nens s’han apalancat a veure Star Wars i
les nenes ha aprofitat per fer polseres ajudades per l’avia de l’Helena que
gaudia del seus néts i del cosins dels seus néts.
Sembla que la vida de vacances
pugui durar per sempre però com tot a la vida per valorar allò que tens has d’haver-ho
perdut algun dia. Les vacances van tocant la seva fi, però em nego a deixar de
gaudir-les pensant en el demà que crec que serà poc descansat.
  
    
 
 
Uncategorized

13è dia de vacances: MARE DE DÉU SENYOR

Normal
0

21

false
false
false

CA
X-NONE
X-NONE

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-priority:99;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin-top:0cm;
mso-para-margin-right:0cm;
mso-para-margin-bottom:8.0pt;
mso-para-margin-left:0cm;
line-height:107%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-language:EN-US;}

Vagi per endavant la meva felicitació a les Maries i a tots
els seus derivats, gràcies a Ella, avui el dia ha estat diferent, o potser no
tant.
Quan ens hem despertat els nens ja feien deures, o més ben dit,
feien veure que feien deures. Però com que de dies 15 d’agost només n’hi un l’any,
només avui teníem l’oportunitat de veure a la Mare de Déu de l’Empordà. Així
que ens hem vestit en un tres no res i
ens n’hem anat cap allà, cap a l’església de la Mare de Déu de l’Om. Entre
Pelacalç i Montiró, una carretereta amb uns revolts massa pronunciats pel
terreny pla que travessen, hi ha un trencant que indica l’església que està enmig
del no res. Bé, de fet, està enmig de camps de pomeres i presseguers. Aquesta
església té un no se què de misteriós que no s’entén però que t’atrapa. Un
silenci inusual i uns arbres altíssim que la protegeixen. Una esplanada davant
la porta que només de veure-la, verda de gespa, bé de gust estirar-s’hi i
contemplar el silenci i les ombres llargues del seu campanar.
En arribar hem vist que ja fèiem tard per l’ofici, però
encara hem tingut temps de veure la Verge i pujar a saludar-la. Tot i que l’església
data del s. XII, de planta romànica, de pedra i nua, la Verge no es correspon a
aquella època. Una estàtua bonica i ben pintada amb el seu Fill en braços bastant actual
La gent que en sortia ens ha informat. Resulta que tota la festa preparada, davant els avisos de pluja previstos, s’ha traslladat a
Ventalló, que és el terme municipal al qual pertany. Així que cap a Ventalló, s’ha
dit. Aquest poble és d’aquells que agraden i que transpiren calerons. Unes
cases reformades, de pedra, amb balcons superpoblats de plantes, les tiges de
les quals les pots tocar amb la mà des del carrer. Al Xavi, que és Uper
Diagonal, li ha encantat. Cosa que m’ha semblat normal.
Quan hem arribat al la sala preparada a corre cuita per
acollir la festa hem vist que un dels laterals era obert i que la gent de dins
ocupava els seients al voltant d’unes taules llargues, mentre que la gent de
fora estava dreta. Només entrar, la cobla Cervianenca, s’ha posat a tocar
sardanes. Oooh com m’agraden! He esperat que es formés una rotllana al voltant
del contador i m’hi he afegit de seguida.
Mentre ballava he recordat l’Amèlia i les seves lliçons d’antropologia
cultural que m’havia donat entre descansos en la meva antiga feina. Cada
cultura té un ball que descriu la seva forma de ser. La sardana és una dansa
molt catalana, encara que no té els anys d’història necessaris per
considerar-la de sempre. Mentre marcava els passos, ara curts i ara llargs m’he
emocionat pensant que la gent catalana sempre balla i treballa unida, i que als
nous, els que no en saben, se’ls ha d’acollir. Només així acabaran ballant al
mateix ritme, amb precisió s’acoblaran a la sardana. Això sí, n’hi ha un que
compta i tots segueixen les indicacions. Les mans enlaire potser vol dir que
als catalans els importa demostrar els sentiments, encara que sigui de forma
discreta, volem que se’ns vegi qui està dins i qui està fora. I junts, serem
capaços de protegir-nos i de protegir les nostres pertinences, ara dins la rotllana que,  amb un ritme bastant europeu, es
mou per esquivar les mirades forànies. I he fet ballar els nens, els meus, que
en prou feina mouen els peus i no ha importat a ningú. Tots els que ballàvem units
sentíem tendresa en veure els menuts intentant gaudir d’un ball que en prou
feines et deixa moure un metre i que et cansa els braços que deixes de sentir
quan comences a fer els saltirons perquè la música et dóna ales. I en aquell
moment, he vist clar que si un poble té la força per decidir el seu futur i
prou perseverança per no rendir-se és el poble que té per ball una sardana.
El fricandó ha sortit boníssim i després de dinar la
migdiada ha estat inevitable. En els dies que fa fresca, després de tanta
calor, s’agraeix dormir sense acabar xopa de suor.
Al capvespre, hem anat a l’Escala. La meva mare es diu Maria
encara que tothom la coneix per Berta. Coses de família. Abans d’arribar a casa
seva hem aprofitat per omplir la nevera, ja que demà rebem visites i a l’Escala
hi ha súpers grans.  

Arribar tard a una casa pot tenir coses bones. La meva neboda, l’Emma, estava sopant i m’he pres la llicència de donar-li el biberó.
Una sensació de retrocés en el temps que m’ha posat nostàlgica. Els nens
miraven encuriosits com es fa de mamà d’un bebè, però em temo que això només ho
veuran gràcies a l’Emma i de tant en tant. Mare de Déu Senyor!

PD: Avui l’Arnau ha tornat de tirar les escombraries amb un
gatet petit en braços. En prou feina tenia 2 mesos. Hem decidit que nosaltres
no podem tenir més gats (amb molta pena) i que encara era massa petit per viure
lluny de la seva mare. Així que l’ha tornat on l’havia vist i ha pogut veure
com els seus germanets, 5, l’esperaven.
         
Uncategorized

11è dia de vacances: GRIS PLATA

Normal
0

21

false
false
false

CA
X-NONE
X-NONE

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-priority:99;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin-top:0cm;
mso-para-margin-right:0cm;
mso-para-margin-bottom:8.0pt;
mso-para-margin-left:0cm;
line-height:107%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-language:EN-US;}

Acabem de menjar-nos una barbacoa
seguint l’estil après a Cantonigròs i en Xavi està contentíssim perquè la brasa
aguanta més i millor de com ho fèiem abans. Els nens estan morts però no pel
dia d’avui, crec que és una mica per tot. Nosaltres tampoc estem per tirar
petards. Els cruiximents ocasionats per l’excursió d’ahir han estat una
constant avui. I a aquesta hora encara ens els sentim.
Hem arribat sobre les 21:00 a
casa. Avui he anat a gaudir de la meva nova nebodeta, l’Emma. Va néixer a l’abril
i és molt bona nena. Dorm, menja i en prou feines es queixa per res. L’hem
agafat i l’hem petonejat de valent. Pobreta semblava tenir calor, però diuen
que els nens tenen millor termoregulador que nosaltres, els adults. També hem
anat a l’Escala per recollir el gos del meu germà, el Coki, que s’havia de
portar a Viladamat a casa dels “avis” que tenen un jardí preciós (tan ben
cuidat que provoca enveja, si no fos per les hores que es passen arreglant-lo).
El Coki se sentia un gos alliberat i salvatge. Unes cataractes l’impedeixen
veure-hi clar, però ell és viu i encara giragonsa sobre la gespa emulant el gos
jove que un dia va ser.  Mentre l’observàvem
embadalits, hem xerrat a la fresca tot fent una cervesa.  Els nens es gronxaven en una hamaca i els
sentíem riure de lluny.
Hem dinat tard perquè avui hem
decidit no fer cas a cap rellotge, a cap. I finalment hem fet verdura, la que
he comprat a els Masos de Ventalló o a casa d’en Puigbert. Un senyor que fa
màrketing a través de les ones de Rac 1 i amb molta traça. En Pere el vàrem
conèixer un dia que ens va convidar a collir cireres dels arbres i la veritat
és que l’experiència va ser molt xula. No només pels nens, per nosaltres també.
Les gotes tornaven a ser grosses i el cel semblava que no ens donaria cap
treva. Avui els dia era gris, ple d’aigua. Una tempesta a les 8:30 del matí ens
despertava però no ha impedit que se’n enganxessin novament els llençols. Massa
cansament i dia gris era la millor recepta per recuperar-se d’un parell de dies
llargs i nits curtes. 
Demà el dia seguirà com avui. La
mar seguirà sent gris i nosaltres mirarem de saber gaudir de l’Empordà
malgrat la pluja anunciada pels meus genolls. Com a mínim n’hi ha per un parell
de dies més.  
PD: Per demà, res a consensuar.
Si el dia és com el d’avui la platja no serà la que ens donarà seny i si millora
sentirem protestar els nens. Res fa pensar que la cosa millori i deixem enrere
el gris plata que cobreix tot el litoral de Catalunya.
Uncategorized

7è dia de vacances: SOBRE RODES

Normal
0

21

false
false
false

CA
X-NONE
X-NONE

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-priority:99;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin-top:0cm;
mso-para-margin-right:0cm;
mso-para-margin-bottom:8.0pt;
mso-para-margin-left:0cm;
line-height:107%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-language:EN-US;}

Hem anat a missa a Ventalló. Ens
agrada conèixer altre parròquies. L’església de Sant Miquel, que data del segle
XVII, no té res d’especial. Bé de fet sí, l’entrada és lateral i els bancs, deu
ser una tradició antiga, tenien inscrits a la part del darrera el nom de les
famílies que havien promogut la seva fabricació i l’any. Mentre m’ho mirava,
quasi tots tenien inscrit una família al darrera, una senyora m’ha dit que m’hi
podia asseure’m igualment, que encara que portés aquell nom, no volia dir que fos
reservat a aquella família en qüestió. Anar a Ventalló no ha estat casualitat
ja que havíem vist que feien un mercat de segona mà tots els diumenges i com
que el dia s’ha aixecat borinat, hem posposat la cita a la platja amb l’Íngrid,
hem decidit anar allà a missa amb la intenció que en acabat trobar el mercat.
Però quan ho hem preguntat a les senyores han fet cara d’estranyades i ens han
dit amb contundència –No. Això no ho fan aquí. Ja no- LA cara pagava, no els
agradava gens que el seu poble acollís a poc documentats, diògens, guiris, estraperlistes, col·leccionistes
i probablement algun que altre lladre. Però com que ja ens havíem fet a la idea
hem anat a Torroella que sabem que n’hi ha un. El dia s’ha anat aclarint i com
que ens havíem vestit amb calça llarga hem passat calor. Aquesta vegada ens hem
firat una llum de gas, uns coberts de peix, una planta de menta, un pal de selfies i la Martina ha
negociat 3 o 4 peluix per un euro. Quina crack!
A l’hora de dinar hem decidit fer
l’arròs a casa d’uns amics: la Tati i l’Albert. Tenen el restaurant a Viladamat
i fan una cuina com la d’abans. Boníssima. A Can Parera, si hi aneu,
demaneu-vos l’arròs. En sèrio que és espectacular. I segur que a altres llocs
també hi podries menjar bé però llavors us perdríeu la Tati. 
Si ahir us parlava de la Marina
avui toca fer-ho de la Tati. Les tres som amigues des de fa anys. Però la Tati
ocupa un record en la meva memòria de quan érem molt petites. Ella era la filla
dels amos d’un restaurant a l’Armentera, on passava els estius, i ja havíem
parlat alguna vegada. No va ser, però, fins l’adolescència que ens vàrem fer de
veritat. És una amiga de tarannà planer, agradable i sincer. Tenim molt en comú
i el que ens diferencia ho apreciem de valent. Va fer sort amb l’Albert. Un bon
jan, amant dels animals, que sempre ens permet una visita a la granja improvisada
amb que ha convertit casa seva.  Des que
vàrem arribar teníem pendent de veure’ns, així que la gana ha estat una bona
excusa per fer-ho.
Després d’una llarga conversa de
sobretaula els hem deixat descansar (o quasi) i hem decidit sortir a passejar
amb bicicleta. Les excursions en bici són un clàssic a l’estiu i donen sentit a
les hores i hores dedicades a ensenyar als més petits a pedalar i aguantar l’equilibri.
Poder fer esport amb la família és molt gratificant i espero que ells en
guardin tan bon record com jo d’aquestes escapadetes quan es facin grans. Pedalant,
pedalant hem anat a parar a casa de la Tati i l’Albert i els hem tocat una
miqueta més els collonets, estroncant-los el descans. Però us asseguro que ha
estat una visiteta ràpida. I sort d’això perquè tot just enllestir l’excursió i
aplegar les bicicletes ha caigut un xàfec dels bons. Uf per poc!
Soparet, pel·liculeta amb son i
descans. El dia havia anat rodat.
PD: La Dolça i el MacGyver sembla
que sentin el temps i en dies com avui es barallen i es burxen. Sort que
nosaltres posem pau i en el pitjor dels casos els obrim la porta perquè marxin
una estona amb l’esperança que tornin relaxats. I amb l’esperança ens quedem.
Uncategorized

6è dia de vacances: MÉS MINUTS DE VIDA

Normal
0

21

false
false
false

CA
X-NONE
X-NONE

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-priority:99;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin-top:0cm;
mso-para-margin-right:0cm;
mso-para-margin-bottom:8.0pt;
mso-para-margin-left:0cm;
line-height:107%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-language:EN-US;}

En aquesta vida hi ha amics de
moltes menes, però n’hi ha alguns que estant amb ells obtens el més preuat del
món: vida. Diuen que quan un riu de valent guanya temps al temps o més minuts
de vida. I avui, ha estat un dia d’aquests. Però anem a pams.
Ahir a les 12:30 començava la
festa a Vilamacolum, així que vam arreglar-nos malgrat les cares de són dels més
petits. A l’hora de les bruixes ja hi érem. Es notava que eren les festes
perquè en prou feines podies aparcar i això que durant l’any és difícil
veure-hi una ànima. Encara no sonava la música quan vàrem arribar a la plaça
del poble engalanada amb senyeres que venien de totes les cantonades de la
plaça a un eix central plantat per l’ocasió. Una barra enorme feia preveure que
la gentada estava per arribar. Ens vàrem demanar alguna cosa per beure amb la
incomoditat de ser el primer que arriba a la festa i ens vàrem acostar a l’orquestra
amb la intenció de passar desapercebuts. Atents als moviments dels
músics del BANANABEACH. Uns rumberos
amb molta marxa i moltes hores d’escenari a jutjar per com dominaven al públic
que des del minut 1 ja estava entregat. Al cap de 4 cançons i amb una olor de
marihuana bastant present vàrem decidir marxar cap a casa. A aquella hora la
fresca ja s’havia fet present però ens vàrem quedar a mirar les estrelles fins
que la son ens va trobar desprevinguts.
El dia d’avui tenia un al·licient
prou gran com perquè no m’hagi importat passar-me el dia a casa veient com la
pluja netejava el cel de sorra i fang. Llegint Memòria d’uns ulls pintats i veient Llegendes de Passió durant més de dues hores.
Avui soparíem amb la Marina. Un whastapp
i la trobada organitzada i amb part de la colla! Visca!
 
Tot el dia que hi penso. La
Marina és una amiga que vaig fer granadeta. Vull dir que no era nena quan ens
vàrem conèixer. Juntes vam passar per tantes coses que amb poc temps ja ens
sentíem amigues de l’ànima. I us ben asseguro que no és d’aquelles persones que
es guarda les coses per no dir-te-les, no fos cas. La Marina saps que és amiga
teva perquè et diu el què li sembla i és capaç de fer-te plorar si amb això et
fa el favor de la teva vida. Així és la Marina. Amb ella el temps s’atura i
veuríem sortir el sol si no fos pels veïns torracollons que demanen que pleguem
veles. Els esclats de riure són comuns quan ens veiem. Jo li faig gràcia a ella
i ella em trenca de riure a mi. Diuen que quan rius molt oxigenes el cervell i
allargues la vida. Segurament així ha estat perquè me’n vaig a dormir contenta
i feliç, com si les endorfines encara fossin presents.
PD: He quedat amb l’Íngrid de
veure’ns demà a la platja. No sé si serem capaços de ser-hi, però ho
intentarem. Vacances amb amics, dobles vacances.
Uncategorized

5è dia de vacances: UN CLÀSSIC

Normal
0

21

false
false
false

CA
X-NONE
X-NONE

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-priority:99;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin-top:0cm;
mso-para-margin-right:0cm;
mso-para-margin-bottom:8.0pt;
mso-para-margin-left:0cm;
line-height:107%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-language:EN-US;}

       
Avui només llevar-nos ja hem
canviat els plans. Els nens no han fet deures al matí perquè hem decidit sortir
a fer una excursioneta a peu. I sí, Ingrid, ens vàrem comprar els pals, o sigui
que hem fet Nòrdic Walking. Caminar amb pals permet fer treball cardiovascular
i hem suat com unes truges. Potser les 10 del matí ja era un pèl tard perquè el
sol escalfava massa.
El silenci del lloc es
contraposava amb el cant incessant dels grills que acompanyaven les nostres
passes cada vegada més arrossega
des.  El paisatge de l’Empordà és càlid i és
infinit. Els camps s’entrecreuen obligant-los a canviar de color. Del verd
roure al groc palla. Avui els núvols no ens seguien, així que a cada revolt que
ens regalava una ombra l’agraíem com si fos aigua fresca (que no dúiem). La
Martina ha anat remugant tota l’excursió amb l’excusa que les seves cames (són
les més atlètiques de casa) encara no estaven prou despertes. Nosaltres hem rigut
però sense esclat. Estàvem massa concentrats en no perdre el ritme un dos, un
dos.
A les 11h ja érem a casa, hem
estès una rentadora (coses inevitables de les vacances familiars) i hem enfilat
cap a la platja. Quan buscàvem aparcament hem saludat uns amics d’aquells que
quasi no recordes com els vas fer. Que sempre són aquí i sempre els veus per
aquí. De l’Armentera. Anaven acompanyats dels seus fills. En veure’ls, els meus
m’han demanat si a l’hora de plantar l’ombrel·la podíem atansar-nos-hi. Jo crec
que de tants dies amb els pares, els meus nens necessiten altres nens amb qui
jugar. Així que sense esforç ens hem assegut a la vora d’ells. Els hem saludat
i hem aconseguit recordar alguna anècdota d’infantesa mentre ajudàvem a que es
coneguessin els menuts. Als 5 minuts hem deixat de tenir nens. Ja eren una
colla. Ha estat una trobada agradable. Suposo que en el fons el que m’agrada d’aquesta
terra és la seva gent. Gent que em coneix i em saluda i em fa sentir com a
casa, com una més encara que aquí sóc xava.
Hem dinat tard, és clar, però com
que ens hem firat uns préssecs dels bons hem fet passar la gana menjant la
fruita abans de dinar.
Una migdiadeta d’aquelles que
costen per la calor i sant tornem-hi amb els deures. Avui, ja els han començat
a fer sols. Mentre fregava els plats m’anaven fent preguntes i  jo els les responia intentant no perdre la
paciència.
En acabat hem gaudit del no res.
No hem fet res concret. Hem gaudit de la família i de la fresca. La Martina i l’Arnau
ens feien actuacions. Jo m’he fet la manicura (ara sí que sembla que sóc de
vacances) i hem rigut, hem cantat, hem ballat i he gaudit dels meus fills. En
moments així te n’adones que moltes vegades els tens però no ets capaç de
dedicar-los el temps que ells necessiten, reclamen. Avui estaven contents.
Així que sembla que les vacances
s’han apoderat de mi. Ara sí que començo a percebre-les com a tal. Potser
necessitava un dia com avui, un clàssic dia de vacances.
PD: Avui comencen les festes de
Vilamacolum, així que escric el Merilanding sabent que el dia no s’ha acabat
ben bé, però us prometo que us explicaré com hem viscut la primera festa major
de l’estiu.  
Uncategorized

4rt dia de vacances: IMPERDIBLES

Normal
0

21

false
false
false

CA
X-NONE
X-NONE

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-priority:99;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin-top:0cm;
mso-para-margin-right:0cm;
mso-para-margin-bottom:8.0pt;
mso-para-margin-left:0cm;
line-height:107%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-language:EN-US;}

I ha tornat a passar. Tornem a
veure’ns un any més tard i sembla que no hagi passat res en els últims 364
dies. Res a canviat i sents que ahir els vas veure. Acompanyant els nens o fent
un cafè ràpid al Gufo. I malgrat la distància, posa-hi dos escoles més enllà,
seguim essent amics. No sé massa com es jutja si una amistat és o no bona. Però
ells ens fan sentir a gust, simplement, encara que no sempre és simple. Per
això quan ahir en Michael ens va trucar ens va fer molta il·lusió. Avui hem
anat a veure’ls al seu apartament de l’Escala. Des de casa dels Corell Ubach es
pot veure el port i els vaixells que ell anhela navegar. Els mateixos vaixells
que ella tem pels marejos que pateix només posar-hi un peu. Però la piscina els
uneix i ens ha unit a tots. La calor apretava de valent i l’aigua procurava refrescar-nos,
però a estones, ni així.
Els nens s’ho han passat molt bé
i han gaudit de la seva amistat que, encara que és d’any en any, guarda una
tendresa difícil d’explicar. És bonic veure com estima un nen. Què fa, com
mira, què diu, com actua… és diferent a com estimem els adults. Ells són
transparents i no amaguen desig, només estimen i gaudeixen del moment. I riuen
i es diuen confidències i mengen xuxes d’amagat i canten i ballen i ens
ensenyen una coreografia quasi improvisada amb una mescla d’orgull i vergonya i
s’enfilen l’un sobre a l’altre a la piscina com si fossin castellers… i es
diuen adéu amb les galtes vermelles i sense fer-se petons, és clar, però es
miren amb complicitat i amb ganes de més.  
Cansats de tant entrar i sortir
de l’aigua hem anat cap el centre de l’Escala. A les 20:15 tancava el servei de
préstec a la biblioteca i tenia encarregat la meva última adquisició
novel·lesca, Memòria d’uns ulls pintats de Lluís Llach. El trànsit ens ha fet
arribar quasi tard però he saltat del cotxe i he corregut per la plaça com si
dins de la biblioteca hi regalessin alguna cosa. De fet, sí que en regalen.
Regalen records, històries, contes i imaginació. No és poc.
En Xavi ha donat voltes i més
voltes i més voltes amb el cotxe, fins que jo ja sortia amb el tresor sota el
braç. M’ha carregat de nou i després de més voltes i molt de cansament hem
decidit no anar a veure les havaneres. No teníem cos per a res més que anar a
casa, sopar a quarts de 22h i asseure’ns a veure la televisió esperant agafar
la son.
Avui he sentit que estava de
vacances. Gràcies Michael, Natàlia, Clàudia i Carla.
PD: La Dolça és una gata
domèstica i tranquil·la. En MacGyver és un gat inquiet, dòcil i molt curiós.
Ara a la tarda ha sortit a fer el vol i encara no ha tornat, no crec que canviï
asfalt per sofà. Tornarà.
Uncategorized

De murs a lamentacions

Fa anys, concretament 26, a casa estàvem molt pendents de la
televisió. Jo només tenia 13 anys, però per la intensitat i alegria com es
mirava una notícia com aquella, vaig intuir que devia ser alguna cosa gran.
S’assemblava a aquell de “A la ville de…” que havíem viscut tres
anys enrere. Però llavors, vàrem esclatar de l’emoció. En aquest cas, al 89,
l’emoció era més continguda.
La veritat és que veient la TV no puc dir que fos massa
emocionant. Veiem picar un mur i tot de gent, amb un aspecte molt punk,
saltar-lo. Després hi havia gent del carrer que plorava i que se’n duia
trossets d’aquell mur. Tampoc sabia per què. Malgrat que tenia tantíssimes
preguntes a fer, era millor callar. Ja hi havia hagut massa sssht!
Les imatges eren bastant repetitives i a còpia de veure-les
vaig entendre que la importància no era que es destruís el mur, sinó el mur en
si i m’explico. El mur, segons deien, havia dividit realitats i famílies.
Després de la Segona Guerra Mundial una ciutat es partia en 2. Sense explicació
o millor dit, sense major explicació que allò era el mal menor d’una crisi
diplomàtica i la possibilitat de tornar a entrar en guerra. Europa havia quedat
malmesa després de més de 5 anys de bombardejos i uns quants milions de morts
(que es diu ràpid). Així que dividir amb un mur una ciutat tampoc era massa
cruel.
La crueltat, però, esdevindria després quan el progrés d’una
part de la ciutat contrastava amb la misèria de l’altra. Per això era important
tirar a terra el mur. No era just que a banda i banda d’una paret custodiada
per militars hi hagués membres d’una mateixa família amb realitats tan
diferents. Europa havia fet un pas de gegant arribant, amb diplomàcia, a
enderrocar la maleïda paret dels despropòsits.
I avui, concretament 26 anys després, rebo amb incredulitat
una notícia. Arran de la mort d’un immigrant anònim i sense nacionalitat que
volia arribar a la Gran Bretanya sota els camions que fan el trajecte del Canal
de la Mànega, surt a la llum un fet que em posa els pèls de punta. Volen
aixecar un mur a Calais perquè és entrada de molts immigrants que fugint de la
misèria, la fam, les guerres i la crueltat arriben extasiats on el somni, només
per uns moments, és possible. Un mur que serveixi per evitar que els immigrants
anònims que comencen a ser nòmades tinguin una oportunitat.

Ara, sí que no entenc perquè vam celebrar fa 26 anys
la caiguda d’un mur que era el símbol de la pau i de la fraternitat si n’estem
construint d’altres. Potser encara sóc massa jove per entendre moltes coses. O
potser sóc massa persona per voler entendre moltes coses.

Uncategorized

"No sé com et deixes enredar"

Sempre he tingut la sensació que la meva capacitat d’ajudar als altres, comprometre’m desinteressadament amb projectes o històries diverses era, en certa manera, un defecte. Als ulls dels altres sempre hi ha un “no sé com et deixes enredar” o un “la gent fa de tu el que vol”. I probablement és així, però és que a mi m’agrada deixar-me “enredar” i en certa manera també m’agrada que la gent sàpiga que pot comptar amb mi. Ben gestionat no és un problema, pensava. Però davant la crítica sempre hi ha el dubte. Així quan fa 3 anys em vaig decidir a col·laborar activament amb la societat a través d’un partit polític em vaig convertir en el punt de mira de molts… per no entrar en el moment que van saber que el partit triat era Unió.

La veritat és que entrava convençuda que el partit, fonamentalment parlant, era el que més s’esqueia. Vaig llegir-me els estatuts i vaig escoltar atenta la necessitat que tenien de fer una regeneració, a poc a poc, de la gent de partit i hi vaig entrar. Potser per intuïció o potser algú s’estava aprofitant de la meva bona predisposició, el cas és que no em volia quedar amb el dubte. La vida, al cap i a la fi és un conjunt d’experiències viscudes i no hi perdia res per tastar. Estar dins o fora, en aquells primers mesos, no era massa diferent. Vas entenent què vol dir formar part d’un partit a base de reunions, comitès, assemblees i de sentir parlar gent que té els mateixos defectes que tu. Des de dins he viscut dues eleccions que m’han donat una experiència i una perspectiva del que vol dir fer política, ni que sigui la de ras de terra. És difícil explicar que de gent que fa política n’hi ha que no van en corbata, n’hi ha que realment volen i creuen que poden aconseguir un món millor. I sí, també hi ha els que s’hi volen guanyar la vida, ni que sigui per hores de dedicació i n’hi ha que simplement volen viure bé. Però no és la majoria, són els que més es veuen.

I se’m feia difícil defensar això fins que un grup de valents decideixen dir prou. Decideixen que el rumb de la política, el sistema que coneixem, ha de fer un tomb. Necessita reconvertir-se i estar més a la vora del poble al qual diuen representar. I s’ha de ser valent per exposar-se a una forma nova de fer política on no hi ha jerarquies establertes i on tothom hi és per igual. Potser un país nou, reclamava una nova forma de fer política. I m’hi torno a sumar. Per què necessito saber on em porta aquest camí, perquè confio que això pot ser una gran cosa, una d’aquelles que s’escriuen en els llibres d’història. Perquè vull seguir enredant-me en tot allò que em diverteix i em fa bullir la sang.

Ahir va ser un dia qualsevol, un diumenge de platja per a molts. Per a nosaltres, els Demòcrates de Catalunya, va ser un dia diferent. Va néixer una nova formació que, com si fos un fill, li desitges salut, molta salut perquè visqui molts i molts anys. Tota una vida al davant.

Benvinguts al món!

Demòcrates CAT
Uncategorized

Cicatritzant

L’altre dia vaig enxampar un home que em mirava les cames mentre tornava a casa en metro. Us asseguro que no va ser perquè fossin boniques. A jutjar per la cara de curiositat amb la qual em mirava, més aviat penso que li devia donar voltes a com carai puc tenir tantes cicatrius i engrescat amb el pensament segur que ha construit una història com a causa: que si un accident de moto, per això va ara en metro, que si aquesta operació li van fer a en Joan que es va trencar noséquè, que si segur que va ser esquiant… 
Normalment, quan em miren les cames, sí criden força l’atenció, hi ha un moment que segueixen la mirada fins la cara, per veure què m’escau millor. Jo faig metre i mig i no sóc precisament atlètica, i això els despista. Però hi va haver un temps…
Les meves cicatrius són boniques perquè em recorden com d’excepcional sóc, i no ho dic per xulejar o fer-me l’interessant. Us ho explico. Quan era petita, posa’n que en tenia sis, vaig iniciar-me en el joc de la pilota. Tenir un germà gran i voler estar amb ell tot el dia, és el què té. Així que com si fos una obra de caritat, els nois de la colla em deixaven jugar. Especialment quan en l’altre equip n’eren més. Així, com a mínim, feia bulto. Al principi donava més patades que en Pepe. Evidentment no podia jugar com a davanter, ni com a extrem, ni com a central (tampoc les posicions estaven molt assignades al 6,7,8,9,10 anys). Ser nena i tenir 6 anys, vol dir accepta que et deixen trepitjar el terreny de joc com una victòria. I això va començar a construir el meu caràcter. Vaig acceptar quin era el meu lloc, vaig insisitir per jugar cada vegada, vaig haver de demostrar més que ningú que passar-me la pilota també podia ser una opció. 
Vaig anar creixent i jugant i millorant i rebent moltes patades, les patades dels nens no es noten gaire però la dels adolescents… Aquestes ja feien mal, però seguia jugant. M’encantava la sensació de fer-ho tan bé com que per algún homenot insensible et digués: bon intent, o ben jugat…llàstima. 
Mai vaig tenir la sensació que no en formava part d’allò. Mai. Jo simplement volia jugar a futbol i hi jugava. Era una qüestió d’actitud. Si ningú espera res de tu, tot el que et queda és sorprendre en posititu. 
Recordo un dia que alhora de fer els equips no em van deixar l’última. Us prometo que aquella sensació va ser excepcional. I quan vaig parar un gol de “canyardo” fent de portera (sempre hi ha els que són cruels i saben de la feblesa dels altres) perquè no em vaig arronssar (encara que tenia la cuixa ben vermella i moltes ganes de plorar) i els del meu equip em van felicitar…. Extraordinari.
Potser ara, que una noia jugui a futbol és una cosa més normal, però fa 30 anys era una raresa que només afectava a un parell de noies per generació i entorn. Per això quan jugava a futbol amb noies (sempre hi ha un primer dia) em convertia amb el Mesi de l’equip i això era com un reconeixement, però perdia l’al·licient que tant em motivava. La sensació de repte i de superació s’esfumava amb els elogis que em propiciaven. 
I un dia vaig ser conscient que el cos humà és fràgil i es trenca. I com no podia ser de cap altra manera, com els millors jugadors del món em vaig lesionar. Un lligament creuat, un menisc, un mal doctor i unes quantes recaigudes m’han ocasionat 7 operacions als genolls.
Sí senyors del metro. Les meves cicatrius són la conseqüència de jugar a futbol. Sí senyors del metro, les cicatrius d’aquesta noia que veieu, són a causa de voler jugar, voler adaptar-se, voler ser part de l’equip, de superar-se, de voler aprendre i de no voler arronssar-se, ni que sigui per orgull. De no entendre el no de perquè no i de no acceptar que la condició femenina és única, diferent i decorativa.
Ara tothom parla de la paritat i la dona comença a estar a tot arreu. Al costat dels homes, amb càrrecs directius, i lluitant per ser considerades com un més. Fa 30 anys l’excepcional era ser noia i jugar a futbol pel què significava. Per això quan em miro les cames impossibles estèticament, jo hi veig tot un camí, una carrera i una forma de ser. Per mi, excepcional.

PD: aprofito l’ocasió per donar les gràcies als doctors, Cardoner, Mendoza i l’inestimable Doctor Pérez Núñez. Sense ells no sé si hagués pogut jugar tornar a jugar a futbol, ara amb els meus fills!
Uncategorized

De la platja a l’oficina

Fa uns dies que em moc en transport públic i camino més per Barcelona (és el que té veure’s amb Bikini després de 10 mesos). Cosa que m’apassiona, que em permet badar i que a més a més estimula la meva creativitat. Si bé és cert que l’onada de calor ens fa més propensos a escurçar les mànigues, també ho és que no es pot anar a tot arreu vestit com si anéssim a la platja. I això és el que veig cada dia, centenars de persones que vesteixen com si fossin de vacances i tornessin de la platja. A veure, que no sigui que tothom està de vacances i jo no!, us preguntareu, però no, no. Que m’hi he fixat i fins i tot m’he permès el luxe d’escoltar converses de gent que va a la feina ensenyant l’aixella peluda!
I dic jo que, malgrat la calor, entre anar amb americana o amb samarreta imperi hi ha una gamma de colors, i que no cal que tothom ensenyi els peus, de veritat que no. Per no parlar de la gent que no deu tenir mirall a casa per anar amb uns shorts tan shorts que deixen al descobert el plec del gluti. És clar que el cul amb un mirall és difícil de veure-se’l.
La moda i els convencionalismes sempre han anat de la mà, això deu voler dir que ara estem vivint un moment on el convencionalisme és semblar transgressor i la moda hi deu ajudar, perquè si no, no ho entenc. Una cosa és relaxar-se en el fet de vestir i l’altra cosa és anar a la feina amb pijama.

Ni que sigui per autoestima… vestim-nos.
Uncategorized

No, tu més

Quan una decideix tenir 2 fills us ben asseguro que el què més present té és el fill primogènit. Sense ell no ens estaríem plantejant si tenir-ne o no un altre. Hi ha qui considera que tenir més o menys fills és una qüestió del destí o de la divina providència. Jo només em vaig plantejar tenir un segon fill per amor al primer. Amb qui compartirà les estones de joc? Amb qui parlarà de les seves coses, aquelles que no convé que sàpiguen els pares? Qui tindrà el dia que jo em mori? Per mi els germans han estat i són molt importants a la meva vida. I heus aquí que tens un segon fill i més enllà de les consideracions racionals que una podia tenir i més enllà de pensar que seria incapaç d’estimar com aquella primera vegada, ve el segon. Aquell que s’ha de guanyar a pols el lloc que li pertoca, que ha de competir per fer-se un forat en l’atenció, aquell que comença des de menys zero, mentre que el gran partia des de la il·lusió del no saber. I  a sobre ha d’encaixar-se i ha de conviure i ha d’acceptar que el camí que s’ha fet és difícil de canviar. I això els fa més tossuts per canviar la direcció del camí. Una simple corba o un petit desnivell, pel segon és una gran victòria. I passen els anys i descobreixes que s’han fet grans a sí mateixos, imitant-te no només a tu sinó al germà gran o allunyant-se no només de tu, sinó del germà gran. I passats uns anys descobreixes que la imatges bucòliques que imaginaves abans d’engendrar el segon sobre veure’ls jugar plegats es transforma en una baralla constant pel crostó de pa, per qui té més llet al got, per qui ha acabat de sopar primer, per qui té més colors a l’estoig o per qui ha recollit més joguines. (Si la societat necessita gent competitiva, els meus fills es guanyaran la vida segur!) Però deixant de banda la necessitat imperiosa de comparar-se hi ha una cosa que a una mare de més d’un fill li fa mal: Que un dels fills li digui que s’estima més a l’altre! PATAM! I amb aquella mala llet que no han après de tu, et deixen el cor fet a bocinets i et manipulen el sentiment. Com que ja tenim pèls a tot arreu, no caiem en la provocació, però no per això deixa de fer mal. I et preguntes si ho podries haver fet millor i què podries canviar. La celotípia infantil és normal entre germans i requereix temps per reconduir-la i acceptar-la. És un procés que tota criatura ha de viure per si mateix. Els pares només podem mirar-nos-ho atents i entendre que la gelosia és irracional com les marranades o els còlics. I és llegint a experts per fer-ho millor que arribo a una conclusió: si bé és cert que sense el primer no et planteges el segon, també ho és que, amb tot, el segon és qui et fa sentir mare per primera vegada.

 

Uncategorized

No, tu més.

Quan una
decideix tenir 2 fills us ben asseguro que el què més present té és el fill primogènit. Sense
ell no ens estaríem plantejant si tenir-ne o no un altre. Hi ha qui considera
que tenir més o menys fills és una qüestió del destí o de la divina
providència. Jo només em vaig plantejar tenir un segon fill per amor al primer.
Amb qui compartirà les estones de joc? Amb qui parlarà de les seves coses,
aquelles que no convé que sàpiguen els pares? Qui tindrà el dia que jo em mori?
Per mi els germans han estat i són molt importants a la meva vida. I heus aquí que tens un segon fill i més enllà de les consideracions racionals
que una podia tenir i més enllà de pensar que seria incapaç d’estimar com
aquella primera vegada, ve el segon. Aquell que s’ha de guanyar a pols el lloc
que li pertoca, que ha de competir per fer-se un forat en l’atenció, aquell que
comença des de menys zero, mentre que el gran partia des de la il·lusió del no
saber. I  a sobre ha d’encaixar-se i ha
de conviure i ha d’acceptar que el camí que s’ha fet és difícil de canviar. I això
els fa més tossuts per canviar la direcció del camí. Una simple corba o un
petit desnivell, pel segon és una gran victòria. I passen els anys i
descobreixes que s’han fet grans a sí mateixos, imitant-te no només a tu sinó al
germà gran o allunyant-se no només de tu, sinó del germà gran. I passats uns
anys descobreixes que la imatges bucòliques que imaginaves abans d’engendrar el
segon sobre veure’ls jugar plegats es transforma en una baralla constant pel
crostó de pa, per qui té més llet al got, per qui ha acabat de sopar primer, per qui té més colors a l’estoig o per
qui ha recollit més joguines. (Si la societat necessita gent competitiva, els
meus fills es guanyaran la vida segur!) Però deixant de banda la necessitat
imperiosa de comparar-se hi ha una cosa que a una mare de més d’un fill li fa
mal: Que un dels fills li digui que s’estima més a l’altre! PATAM! I amb aquella mala
llet que no han après de tu, et deixen el cor fet a bocinets i et manipulen el
sentiment. Com que ja tenim pèls a tot arreu, no caiem en la provocació, però
no per això deixa de fer mal. I et preguntes si ho podries haver fet millor i
què podries canviar. La celotípia infantil és normal entre germans i requereix temps per reconduir-la i acceptar-la. És un procés que tota criatura ha de viure per si mateix. Els pares només podem mirar-nos-ho atents i entendre que la gelosia és irracional com les marranades o els còlics. I és llegint a experts per fer-ho millor que arribo a una
conclusió: si bé és cert que sense el
primer no et planteges el segon, també ho és que, amb tot, el segon és qui et
fa sentir mare per primera vegada.

 

Uncategorized

Je suis immigrant?

El mar se’ls ha endut. S’ha endut
la seva il·lusió, els seus somnis i finalment, també, la seva por. El Mediterrani
ha estat, novament,  cementiri d’innocents.
A l’altre banda del mar que ara em mulla els peus, n’hi ha que corren per pujar
a un vaixell, una barca, un tros de suro, qualsevol cosa per atansar-se als meus
peus. Els nostres peus que prefereixen ignorar que pensar que potser hi ha
alguna cosa a fer. Potser està en les nostres mans que els innocents de l’altra
banda del nostre mar, estimat Mediterrani, tinguin una oportunitat a la vida. I
m’imagino com deu ser viure fugint, sobrevivint, no tenint res de res i no puc.
El meu confort és massa gran per veure i entendre la seva realitat. No entenc
com marxen amb aquestes condicions? Potser ho entendria si no tingués res a
perdre, res a viure. Nosaltres som l’oportunitat, ells cerquen part del nostre
confort. Però nosaltres, i m’incloc, preferim mullar-nos els peus, això sí quan
fa calor. Perquè a l’hivern fa massa fred.
 

Uncategorized

Herois de records

En aquest món existeixen persones que per la seva manera de guanyar-se la vida estan considerats com a herois per a la resta de mortals. Policies, bombers, metges d’urgències, forestals, equips de salvament,…

Però avui, a les 9:15h, havent tornat de deixar els nens a l’escola sense cap altre feina que buscar feina, amb aquella alegria que un intenta que no decaigui i seguint el ritual de posar-me al dia de les novetats a la xarxa… TAXAAANT!!! Sorpresa, un tweet em menciona:

@meriplana @perezesquerdo (és el meu marit, per si algú encara no està al cas, que ho dubto, però vaja) Mireu què he trobat, no l’havíeu perdut? 


I a continuació veig una fotografia adjunta de LA MEVA BICICLETA!!!!!  una glopada de records i sentiments barrejats m’han sobrepassat. Al principi, he inspeccionat detalladament la bicicleta. Alguna diferencia de complements de fàcil treure i posar, he sentienciat. Després he alliberat l’emoció i només volia cridar i explicar-ho a tothom.

Enlace permanente de imagen incrustada

La meva bicicleta…Sabeu quan un és adolescent i té aquella necessitat d’estar sol i li molesta qualsevol tipus de companyia? Doncs allà hi era ella. O quan tenies necessitat de sentir la velocitat del vent a la cara amb la voluntat que se t’endugués la tristesa o la por? Doncs allà hi era ella. O quan l’aparcaves davant del pont per agafar-te de la mà del primer amor? Doncs allà hi era, mirant. Essent testimoni de la meva vida, de la meva joventut.

La bicicleta va ser l’últim dels regals que em van fer els avis, ara ja són morts. I quan me la van regalar em venia gran (potser ara, encara, també). Era de rodes grans i blanca rosa i verda. Tenia una marca que no era la de moda, però em va ser igual. Era la bicicleta més bonica de totes les bicicletes de la ciutat. Però l’asfalt urbà el va trepitjar poc. Em va acompanyar fins l’Armentera, un poble de l’Empordà, on hi ha guardats els millors anys de la meva vida.

La vida gira i gira i d’una revolada ja no hi havia casa a l’Armentera i vaig abandonar-la per un vehicle a motor. Sense miraments i sense mirar endarrera. Com d’egoistes podem arribar a ser!

14 anys més tard, el meu germà que és més terrenal i, probablement més romàntic que jo, me la va tornar a regalar. Arreglada, posada a punt i llesta per tornar a córrer veloç. L’havia guardat tots aquests anys esperant tornar-me-la. Una oportunitat més que seguís a la meva vida, acompanyant-me. Però ara vaig canviar el sól rural per tornar al sól urbà. M’acompanyava cada matí a la meva feina i em tornava a casa fent-me veure la ciutat d’una altra manera. La descobria de nou a cada pedalada. Era lliure de triar els carrers i cada dia en feia un de diferent. Com si mantinguéssim una connexió especial, la bicicleta va tornar a ser la meva vàlvula d’escapament.

Al cap d’un any i mig, un dia vaig sortir a buscar-la, com cada dia, a l’aparcament de bicicletes davant de casa. Aquell dia no hi era. Se’m va trencar el cor. I no pas pel tros de ferro que era, sinó pels records que hi havia dipositat. Algú se’n duia un ferro vell que per a mi, i només per a mi, valia molt.

Avui l’he tornat a veure. Aparcada i dissimulada amb pedals i seient nou. No tinc cap dubte que és la meva bicicleta. Gràcies a un heroi de records he tornat a tenir present allò que per nostalgia no vols recordar: una joventut sobre rodes.

Gràcies Sergi

    

Uncategorized

Benvinguts a la divina comèdia de la xarxa

Benvinguts a la xarxa. Un espai de realitat paral·lela on les notícies són efímeres, on les veritats són absolutes i on la simplicitat omple d’arguments a personatges incultes, petulants i ignorants. Heus aquí, la finestra de la realitat augmentada, que en ser la pròpia, és el resultat de la mancança moral per una banda i dels desequilibris personals, que en ser quasi anònims, flueixen amb major llibertat, per l’altra.

La ludopatia s’estén a una velocitat vertiginosa, la demagògia és el principal motor. A través de 140 caràcters tothom pot semblar intel·ligent, amb un simple vídeo conformem la personalitat completa del qui hi ha darrere, ens enganyem amb filtres el poc talent fotogràfic. La mandra de conèixer, indagar i fer-se una opinió pròpia de les coses ha passat a segon terme. Ara el “trending tòpic” és ser ràpid, ser el primer i abastir l’ego de likes o m’agrades. Ets o no ets en funció d’això.



Nietzsche, en la societat actual es posaria les botes, segur que més enllà del camell, el lleó i el nen hauria considerat algun altre element per donar pistes de l’evolució de l’ésser humà o potser hauria inclòs la conectivitat digital en l’etapa del nen que cerca, a través de la creativitat, la reafirmació del seu jo. Però no patiu, ara Nietzsche és mort. Ja podem incórrer sense cap mirament en la poca creativitat que representa ser el jo connectat. Hi ha qui simplement viu en funció dels altres i de les opinions dels altres. Un simple share permet crear-se un jo. Encara que sigui de mentida. D’altres es defineixen a si mateixos en l’antagonisme de les opinions dels altres. Aquests poden caure en l’error de resultar simples espectadors crítics i poc coherents. Per aquests individus connectats és important tenir memòria i repassar de tant en tant les opinions expressades amb anterioritat. Sempre hi ha algú amb més memòria. També hi ha qui viu mirant de trobar-se a si mateix mirant pel pany de les piulades. Un voyeur. Postura lícita si no fos per què es vanaglòria de la seva poca dependència al mòbil en les reunions socials, que encara manté. Hi ha els qui són perquè volen ser d’alguna manera que en realitat no són. Com a mínim aquests tenen la creativitat de pensar com volen ser encara que la motivació del com pugui ser tan mesquina com la identitat del jo laboral, empresarial o associatiu. Ep! No hi tinc res sobre aquells que han aprofitat l’ocasió per guanyar-se la vida a expenses d’empreses, algunes de les quals, intueixen més que analitzen, arribant a la conclusió que les xarxes socials són la solució a tots els seus mals. Encara que, vist amb carinyo, sí que, com a mínim, no han d’invertir la morterada de calers que les agències de publicitat els demanen per anunciar-se als mitjans cada vegada més tradicionals. Però haurien de tenir en compte, des d’aquí els ho dic, que els diners invertits són proporcionals a la durada del resultat obtingut. Sense oblidar que el contingut de la xarxa és més efímer que el de la Televisió.



De tots els piulaires, amics, familiars, empreses que volten connectats els que no suporto són els que s’uneixen a alguna causa i es fan acèrrims seguidors a la xarxa sense saber, per exemple que àrab i musulmà no són sempre la mateixa cosa o els qui recollint opinions alienes es guanyen la vida en tertúlies mediàtiques. Aquests últims, més que ràbia, confesso, que em fan enveja. 



Firmat: Meritxell Plana, experta en Comunicació i Social Media

Uncategorized

Patada al 2014

Els que em coneixeu sabeu que sóc una persona optimista i alegre per naturalesa, però aquest any ha estat difícil mantenir el somriure. Vàrem començar l’any amb el propòsit d’una vida tranquil·la i amb projectes que trontollaven però amb l’ànim de no decaure. El més de febrer vàrem ser conscients que allò que ens proposàvem era miserable. La pèrdua d’algú jove i que aprecies és com una bufetada de les que deixen la mà marcada. Vam plorar la Tati i amb ella vàrem ser conscients que això, la vida, en qualsevol moment s’acaba, més enllà del què volguem nosaltres.
Una mica més refets vaig ser conscient que no sempre es pot ser bona persona i amb tothom. Perquè sempre hi pot haver algú capaç d’agafar la teva bona fe i la teva predisposició i estripar-la com si fos un full de paper de seda. Un projecte s’escapava entre els dits immòbils com qui vol agafar aigua. Ferida.
Aquest 2014 també hem dit adéu al Tití. Així que hem après que als animals te’ls estimes molt i que fa plorar perdre’ls. Fa plorar i molt.

Amb els ulls una mica més petits vàrem continuar vivint, que ja és molt. Vàrem gaudir de valent de l’estiu, sabent que no sempre es pot fer. Vam ser molt feliços amb la calor, poca, apretant l’espatlla. Hem trobat un racó on respirar pau i fugir del soroll incesant de la gran ciutat: Torroella.
El setembre pretenia ser una tornada a l’escola i seguint l’estela de la poca fortuna, amb la tardor vam ser conscients que aquest 2014 no seria un bon any. He perdut la feina i ara resto a l’atur.

Així que per aquest 2015 no demano res. La Divina Providencia pot fer amb mi el que li plagui. Jo només vull somriure i viure i mantenir l’alegria peti qui peti i passi el que passi. Perquè el futur no és vida i el passat no et deixa viure. I perquè sóc molt afortunada amb tot el que tinc. Perquè em sento estimada pels meus i sento que la vida és un camí no només per caminar-lo sinó per aturar-se, observar-lo i aprendre a trepitjar-lo.
Bon NADAL i que el 2015 sigui un any ple de vida.