Categoria: Uncategorized

Hi ha coses a la vida que quan un és nen són formidables i quan un creix són un conyàs. La pluja. El dia no tenia res de bonic, excepte que som de vacances. Així que després d’esmorzar, hem esperat que la pluja amainés per anar a caçar cargols. Aquí a l’Empordà tot es caça, els cargols, els bolets, els refredats… 

Hem  sortit a caçar el què fos, però hem tornat amb 3 quilos de cargols i un quilo de fang. Ara mateix la casa està feta una m. Demà serà un altre dia.

 

Feia tan mal tenps que ens hem decidit per la sopa, més cuixa d’Indiot al forn (m’ha sortit un pèl dura) per dinar. 

Avii ha estat, com ahir, el dia de marejar la Dolça. No tenim massa a fer, la veritat i menys amb aquest temps.

Al vespre hem anat a sopar a Can Trona (el pare del que  ens lloga l’apartament.)  el dopar era espectacular. Les postres més si hi cap. 

Avui ha estat un dia avorrit, d’aquells que costen de passar. Sort que tinc d’en Xavi que ha sabut fer d’un dia gris un dia extraordinari.  Sobretot ples nens. 

A les 11:30 havia d’arribar el meu pare des de Barcelona amb la Sílvia, la seva dona i la meva germana Aina. Nosaltres hem arribat un pèl més tard perquè els diumenges a L’Escala hi fan mercat. Les carreteres estaven impossibles. I suposo, que avui el dia anava de prendre decisions perquè hem decidit entrar per L’Escala per baix, per Albons. Creuar el Camp dels. Pilans i anar a parar on estava la discoteca Up6 (quants i grans records). Ens hem dirigit a La Clota hem fet via cap al Port i, finalment, amb uns 5 minuts de diferència hem arribat nosaltres. Una trobada marcada per les famoses instruccions del No Làctic que el meu pare s’ha oblidat de traslladar a la resta de la seva família. Però el meu pare no només té fama de despistat, també l’és. 

Avui el dia ha començat tapadot. Em sabia greu perquè li havíem dit a la Sílvia, la meva germana, que viu a L’Escala, que vingués a fer un “banyitu”. Ella treballa a Figueres de dilluns a divendres i quan surt de treballar va a donar un cop de mà a l’Hernán, el seu marit, amb el seu bar. El cap de setmana, tampoc té massa temps per a ella, per això el Xavi li va fer la proposta. Sabent que acceptaria. El Xavi la coneix molt a la Sílvia. La coneix de quan encara no li havien crescut els pits. Només tenia 12 anys i d’això en fa 20. Ostres quant de temps! I malgrat el temps els estius segueixen tenint els mateixos protagonistes. Llavors Cambrils i l’Armentera. Ara Torroella de Fluvià amb els avis de Cambrils. Simple evolució de la mateixa cosa. 

Per la tarda hem decidit fer alguna cosa de profit, més enllà de jeure i banyar-nos. Així que hem agafat el cotxe i hem fet camí cap a la Bisbal a la caça i pesca d’un artilugi per ficar-hi dins l’espiral de citronella que es crema com si fos incens per foragitar els mosquits.  Fàcil, oi? Avesats a vendre plats i olles la pregunta els deixava fora de joc. Una de dos, o encara estaven processant què carai volíem, o no estan acostumats a que la gent els faci preguntes. La terrissa és d’aquelles coses que es ven bastant sola. Us ho dic amb coneixement de causa (vaig treballar una temporada venent-ne a Can Sonja, L’ Escala). Del que sí que m’he adonat és que l’estrès no és un factor extern, és intern. Nosaltres decidim estressar-nos encara que sigui estant de vacances. Deu ser una forma de ser de nosaltres, els de can fanga. 

Demà ve a veure’ns el meu pare…

PD: La Dolça està encantada que quan tornem a casa estem només per a ella. Sí, sí, la tècnica del pèndol, ja ho sabem, però uns dies de barco bé s’havien d’aprofitar, oi?

Em sap greu si algú esperava les quatre línies sense pretensió del meu diari ahir. Estava massa cansada. La piscina ja ho té això. Et deixa mort i reventat. Vilopriu és d’aquells llocs que t’enamoren. No és que sigui la piscina més espectacular del món. De fet no deixa de ser una piscina municipal. És l’entorn. És com si s’amagues entre tant bosc d’alzina, de pins i de roures, només a l’abast d’alguns privilegiats. Això és. Però ahir es va afegir un alicient més. Una d’aquelles coses que donen sentit a la vida. D’aquelles que fan pensar. Ens hem trobat a tots els nens que gaudeixen dels campaments al Ginebró. Uns campaments només aptes per a nens amb risc d’exclusió social i amb realitats difícils. Eren els nens del Casal d’Infants del Raval de Barcelona. Fa pocs mesos en Xavi va participar en un acte per recollir diners per aquests infants i ara, aquí, ens trobàvem aquests nens.

Aquest matí m’inspirava així:

Hi ha moments a la vida que no es poden compartir, que no són importants per altres i representen massa per un mateix. Avui el dia ha estat un dia normal, de família i amics. De converses, projectes i il·lusions. De riures sincers i de tranquil·litat, molta tranquil·litat. Diuen que a l’Empordà, la tramuntana torna temperamental i irritable a les persones. Avui, gràcies a la tramuntana he gaudit de la meva família sense pressa i sense plans. Amb molta serenor i descans. He reflexionat sobre les vacances i m’he dedicat un temps a cuidar el meu cos. Probablement, a partir de setembre, me’l cuidaré més. Un sopar amb amics d’aquells que fan oblidar els rellotges i dels que voldries tenir cada dia. 

Platja i cargols. Aquestes dues paraules deifineixen el dia d’avui.

Els nens et fan veure que la vida canvia. Les inquietuds i emocions dels 16 ja no les tens amb 37 i tot i així ets capaç de gaudir dels mateixos amics de llavors. Suposo que és una qüestió de viure-ho amb naturalitat. Tots anem canviant però si ho fem a poc a poc, de vegades els canvis ni es noten. Només quan passa molt de temps ens n’adonem que ja nos som els mateixos d’abans (i si no intenteu fer una roda a la platja, hahahah). 

Avui ens han vingut a veure els amics de quan teníem 16 anys. Ara cadascú ja ha triat amb qui vol viure, de la manera que vol viure i on vol viure. Potser ara ja no tenim tant en comú com llavors, però l’afecte ho compensa tot. La nostra colla ens diem els “pobre perro” per un acudit dolent durant un viatge a esquiar a Andorra de cap de setmana fa uns 20 anys. 

Han arribat a poc a poc i tot i que havíem d’anar a la platja ens hem anat embolicat. Els nens, que ho condicionen gairebé tot, han estat claus per prendre la decisió de deixar la platja per després de dinar. Hem encarregat una fideuà a Can Parera, el restaurant de la meva amiga Tati, per les 14:30. L’Albert, el cuiner i marit de la Tati ens ha obsequiat amb uns calamars a la romana, boníssims, per cert. 

Com que a la terrassa hi petava fort el sol hem improvitzat una dutxa amb la manguera a mínima pressió en la posició d’esperció.  La Pat i en Ruppman ens han deixat el seu parasol portàtil que porten a sobre perquè comencen avui la seva aventura de vacances nómades i hem aconseguit fer ombra bona per dinar.  Feia bastanta calor però ens ho hem passat bé i hem rigut de valent. 

Els nens tenen la virtut de fer-te adonar que fa molt que no et veus amb una persona, perquè els canvis físics són més evidents, és clar. Així que m’ha fet especial il·lusió veure el nen de la Carme i l’Iñaki, l’Arkaitz. És molt bon nen com ho són els seus pares. S’ha fet amic del meu Arnau, tot i la diferència d’edat, es porten més de 5 anys. I l’Arnau n’ha tingut cura. 

Després de dinar hem fet camí cap a la platja de Les Muscleres, probablement la platja més bonica de l’Escala. Carregats com ases, uns més que d’altres, hem arribat a la sorra, ens hem situat més o menys i ens hem llençat a l’aigua de cop. Com volent fer passar la calor soferta durant tot el dinar amb una simple capbussada. L’aigua estava perfecte. Els últims en entrar han estat en Josep i la Virgínia, ja que els seus petits, l’Èric i l’Olívia, els ho han posat més difícil -l’Olívia és la més petita de la colla, només en té un-.

De la mateixa forma que han arribat, han anat marxant. A poc a poc i de forma natural. Només la Pat i en Ruppmann han decidit quedar-se a dormir (tampoc teníem més lloc per a més amics). Així que abans d’arribar a casa, ens hem fet unes tapes a l’Eivissa cafè. Un lloc espectacular a peu de la platja de l‘Escala. Ens ha vençut el cansament perquè aquelles vistes costen de deixar de mirar.

Demà tot torna a la normalitat coincidint amb el meu últim dilluns de vacances. Així que aquesta setmana vull descansar una miqueta més, tot i que coneixent-me segur que em queden coses per fer. M’encanta l’avorriment vacacional. A aquestes alçades, crec que en sóc addicte.

Ahir va ser un dia intens. La veritat és que quan tens nens valores molt més l’espontaneïtat i els canvis de plans. Sobretot si es té l’oportunitat de gaudir com quan teníem 20 anys, però valoran-t’ho. Així que vàrem anar molt, però que molt predisposats a passar-ho bé al Gastromusical del Molí de l’Escala. I sort que els meus ànims estaven a tope perquè tenir el mal servei que vaig tenir pagant el que vaig pagar i no posar-nos de mal rotllo ha de ser perquè necessitàvem sortir “como agua de mayo”.  El millor de la jornada va ser trobar a gent del twitter i que et caigui tan bé en persona com a la xarxa. Això ens va provocar riures, converses divertides, anecdotari divers i passió, molta passió per les noves tecnologies. Vam arribar a la conclusió que la xarxa és un mitjà per comunicar-se però que no pot excloure de cap manera les relacions humanes en 3D, sino ens perdríem molt de les persones o dels moments que són irrepetibles. En fi, que tot i el desastre del Gastromusical la vetllada va ser deliciosa. Volia començar el post així perquè entenguéssiu perquè ahir us vaig deixar sense serial. Vaig arribar massa tard per contar-vos el meu dia.

Sembla que s’hagi d’acabar el món. Els núvols lluiten contra la tramuntana que intenta imposar-se, de moment, sense aconseguir-ho. L’ambient ha refrescat i tot sembla indicar que més tard o més d’hora caura un xàfeg. De lluny se senten els tambors del trons que acompanyen la benvinguda pluja. De cop el dia és trist i coincideix amb la marxa de les visites. La Rita ha aconseguit fer fora l’àvia que tenia por dels gats. Aquesta nit, quan tothom dormia, amb les passes silencioses i l’agilitat del felí s’ha capbussat entre els llençols del llit dels avis. Quan l’àvia ha notat que allò pelut era la gata ha fet un xiscle que ha despertat a mitja família. Hores abans n’havien fet un altre, però havia estat una falsa alarma. Així que en aquell precís instant ha decidit que malgrat la grata companyia, aquella seria la última nit a casa nostra. Quan m’he despertat m’han comunicat la notícia. Em feia mal el cor que les gates i l’àvia no s’haguessin entès. 

Més d’hora del que és habitual, últimament, hem esmorzat a la terrassa. La fresca de l’Empordà encara es deixava sentir i m’encanta el contrast de temperatura d’aquesta terra. Crec que això també afecta al caracter de la seva gent. Hem sortit aviat de casa, per variar. Últimament sortim a l’hora que durant l’any arribem. Hem enfilat una carretera impossible. A mig camí els nervis ens han començat a passar factura. Ens hem sugestionat els uns als altres i amb el nivell d’adrenalina pels núvols teniem pànic a cada revolt. Sort que el bosc frondós ens acompanyava tot el camí i feia més difícil torbar-se amb el penyasegat.  En un parell d’ocasions ens hem trobat cotxes que feien, ja, el camí de tornada. Ha estat difícil però hem passat i sense ratllades ni retrovisors escapsats. Més amunt uns ciclistes fent aquella pujada infernal. No ens n’hem pogut estar d’abaixar les finestres i animar-los mentre els adelantàvem. Intuíem el mosaic de colors entre arbres, però quan hem arribat al Santuari de la Mare de Déu del Mont, les vistes ens han deixat bocabadats. Era com estar al cim del món. Aquest penyó de 1100 metres s’aixeca en la intersecció entre l’Empordà i la Garrotxa. Un dia clar ens ha permès veure el Pirineu de cap a cap, sempre amb l’atenta vigilància de Mossen Cinto Verdaguer a les nostres espatlles, fet de plom, que cap renec d’impressió, no fos fet en català. Patíem pels nens, la veritat, no és un bon lloc per anar amb nens si ets molt patidor i tens vertigen. Però paga la pena de veure’l.

Des de fa centenars d’anys s’hi aixeca el santuari d’una Verge, la del Mont, que guardada celosament en una gàbia de vidre, acull als seus braços el fill de Déu. És bonica, d’aquelles que semblen de veritat. A les parets de la capella hi hem trobat des de la cronologia de la vida de Mossen Cinto (que durant un temps va deixar de ser-ho al llarg de la seva vida) fins a centenars d’ofrenes anònimes de persones anònimes. Fotografies, objectes, medalles, banderes, sabates, cartes d’agraiment, objectes de regal. Feia impressió de veure tot allò, una simple mostra de la fe de les persones. Que difícil és tenir fe i què bonic és sentir-la dins.

De la primera vegada que vaig pujar, deu fer uns 25-30 anys (en tinc 37) recordava, més enllà del paisatge un cosa que no em podia treure del cap des que vam decidir fer aquesta excursió: la vedella amb bolets. Mireu, tot el Santuari és reformat, ara hi ha habitacions, tot respira un aire de confort i una antena gegant ens evoca al temps present, però asseguda a la taula, amb aquell paratge d’impressió he tancat els ulls i m’he deixat endur pels records de la meva infància. Era la mateixa vedella amb bolets que feien fa més de 25 anys. La mateixa. És soprenent com els records s’amaguen en molts llocs, fins i tot al paladar. 

Una vegada dinats ens hem deixat endur per la tranquil·litat que desprèn aquell entorn i per l’hospitalitat d’una gent que agraeix en cada gest la visita. Dóna gust pujar-hi. Ens hem assegut en uns sofàs al costat de l’habitació des d’on Mossen Cinto va escriure el “Canigó” inspirat per les muntanyes que es veuen a través de la finestreta de l’habitació, i ens hem quedat adormits. La pau ens embolcallava i el silenci s’ha fos amb el nostre son. 

La baixada ha estat més ràpida i tranquila. Ja no teníem por al desconegut. Descansats hem arribat fins l’Escala on hem vist prondre’s el Sol.

…

La Rita s’ha passat tot el dia fora de casa, voltant. Però mentre sopàvem hem sentit els seus marrameeeeus a la porta de casa. És joveneta i no sap pujar per on baixa, així que s’ha hagut d’espavilar per tornar a casa, ho ha fet miolant. La Dolça ha fet una aventura a l’exterior, quan la Rita ja era a casa. No sé si per demostrar-li que ella era capaç d’anar i venir sense necessitar-nos. Al cap d’una estona, abans d’entrar a casa perquè la fresca es tronava fred, ha tornat perquè l’hem cridat. Sí, sí, la cridem i ve… Una altra cosa que no sabia dels gats.  L’àvia ha decidit dormir amb la porta oberta i que li entri la fresca, malgrat la por que té de trobar-se un gat al seu llit. Diu que li agafaria alguna cosa de l’espant. Esperem que no. 

Demà farem camí cap al paratge de pirates i estraperlistes: Cadaquès, que segurament estarà a reventar de gent. Fet i fet, no en vindrà de 6 més.

Quan els meus fills siguin grans, suposo que voldré saber on van de vacances i més si durant anys i panys les he compartit amb ells. També voldria que els meus fills estéssin tan contents d’ensenyar-me el seu petit tresor vacacional com quan ensenyo el nostre pis al mas. 

Quan l’Alba, la mare de la meva amiga Irene, em va trobar a Can Parera abans de llogar una troballeta a Sant Mori, no vaig  pensar-m’ho gaire. Aquí hi estarem millor, vaig convèncer a en Xavi. 

I la veritat és que són unes vacances plàcides en un lloc tranquil a la vora dels amics i part de la meva família. Per això m’ha fet il·lusió poder ensenyar aquest racó de món en un dia tan assenyalat com el d’avui. La meva petita n’ha fet 5.

Moltes vegades, quan portem un bebè dins, les mares i imagino que algun pare també, pensa en com serà la criatureta i així ho varem fer durant nou mesos. Però la Martina ens ha trencat tots els esquemes predefinits. Té una personalitat molt marcada. Vol saber de què va la vida per experiència pròpia, no vol que li expliquin. Si li dones un consell, farà el contrari, ni que sigui per demostrar-te que podies confiar en ella i del seu criteri. Dominant sense caure en les dictadures té un sentit de la justícia molt particular ( té a qui semblar-se) i la seva vida és molt important per ella. No hi ha res que passi desapercebut a la seva raó. Evidentment, una personalitat així no és fàcil, però la compensa amb unes grans dosis de diversió i moxaines.  Estic segura que si aprèn a dominar aquest geni que Déu li ha donat farà grans coses a la vida perquè li agrada viure-la al màxim. Només descansa quan dorm.

Les dues gates han tornat. Ara mateix, mentre escric aquest post, les tinc a banda i banda de la cadira  amb cares desafiants. Crec que la Rita, la petita, bufa a la gran perquè li té por. I la Dolça, darrera d’aquest posat de gata maula, aprofita per llençar-li mirades desafiants a la petita Rita. En fi, que com si fossin un exemple de la vida, ningú no és tan dolent i ningú no és tan bo. 

A l’àvia no li agraden els gats així que em temo que aquests dies seran divertits: dues gates que s’odien, una àvia que no pot veure els gats, una filla alterada pels horaris, uns avis que no els agrada anar a la platja i un fill adicte al salebret. D’això se’n diu fer un parón d’avorriment per uns dies, que tampoc està malament.

Quan al mes de maig vam fer entrar una gata a casa nostra no vaig imaginar-me mai que me l’estimaria així. És vetitat que no són com els gossos que sempre reben el seu amo, però quan coneixes aquests petits felins domèstics t’adones que existeixen moltes maneres d’estimar. Ells tenen la seva. Cada nit, des que em vaig quedar sola amb la Dolça de Rodríguez a Barcelona, dorm als meus peus i juguem amb la corda abans d’anar a dormir. Em segueix per tot arreu i fins i tot s’ha endut alguna trepitjada.  Ha estat una molt bona gata des del principi i fins i tot quan hem marxat de vacances i hem patit en les seves fugides efímeres, sabia que tornaria. Alguna cosa m’ho deia per dins.  

El fet d’estar en época de contemplació també ha tingut a veure amb el que ens ha passat avui. Hem sortit a passejar, tardet, pel poble. I en un carreró sense sortida hem vist un gatet parat darrera una reixa forjada, sobre el mur d’unes escales que devien baixar fins una bodega. Aquell gatet blanc com la neu i amb les orelles i el nas rosat ens ha robat el cor. Estava molt prim i els ulls blaus li sobresortien. Era com si del pare hagués tret el color del pel blanc i de la mare la resta de colors que es concentren tots a la seva cua llarga.  Ens hi hem abocat per instint. La Dolça ha estat pacient en la seva instrucció d’emocions felines. I el gat blanc ens llepava els dits, ens ajudava a acaronar-lo i ens ha seguit fins a mig camí de casa, de tornada. Mentre caminàven hem pensat en la Dolça i amb la seva tristesa des que ha conegut món darrera les portes i finestres de la ciutat. Hem girat cua, ara amb el gat en braços. Hem tornat i hem preguntat si algú coneixia si tenia amo. Una marca al voltant del coll semblava indicar que estava abandonat, però ningú en sabia res. Hem decidit que aquell gat blanc no el podíem deixar allà. Segons el meu fill, el gat fa cara de pobre. No sé què vol dir ben bé, però és veritat. Fa cara de pobre. Així que ens l’hem quedat. Li hem regalat a la Martina, diumenge fa 5 anys, i no he vist mai una connexió gat-nena com la que ja tenen passades unes dues hores. La Dolça encara està per confiar-hi, però a casa s’hi passa moltes hores sola. Suposo que un altre de la seva espècie li farà bona companyia.

Ha menjat com si se li acabés el món i de seguida ha estat disposada a jugar amb el cordill. Sí, disposada. Ha resultat ser una gata. 

Quan vàrem decidir venir a aquest poble a passar les vacances no ens imaginàvem que mai més l’oblidaríem. Ni que fos perquè en veure passar la Rita, sempre ens vindrà a la memòria un passeig. El de l’última hora per agafar fresca bona i per deixar-se endur pel vent fins el nou destí.

Demà doncs, com que la Tramuntana costa de marxar, farem una visita al veterinari per normalitzar una adopció casual, d’un estiu per sempre.