Categoria: Uncategorized

Xiclet!

Quan les vacances es van acabant s’ha de trobar l’equilibri entre el descans i l’ansietat del tornar a començar. El cervell es va connectant amb la vida que ens espera i comencem a fer-nos presents en els missatges o comunicacions amb companys de feina, revisem safates d’entrada i fem una llista imaginària de tot allò que et proposes fer aquest any. Però en aquest estira i arronsa entre el present i el futur encara ens podem reconèixer estirant els dies com un xiclet perquè per més projectes que et vingui de gust començar, no hi ha res com estar de vacances.

El dia ha començat més tard de l’habitual. Els llençols s’enganxen i ens deixem seduir per la mandra. No ens venia de gust fer res. Volíem aturar el temps i ja està. La Martina ha fet deures i jo tenia en ment pintar una paret que va quedar tacada quan vam restaurar la porta de la llar de foc. Però què voleu que us digui, dedicar les meves últimes hores en el meu paradís, pintant parets tampoc m’ha seduït el suficient. Així que m’he mirat la presentació que l’Arnau té penjada en el Drive i que anem millorant, tots junts, com un equip, amb millors imatges i més actuals. En certa manera, fer aquesta presentació és fer-nos presents l’Arnau cada dia. És com si encara el tinguéssim a casa. Cadascú el troba a faltar a la seva manera, però cercar fotografies d’ell o explicar coses d’ell ens el fa més present.

Després hem anat plegats a la piscina. Avui s’hi estava de luxe. He estat parlant amb els veïns que son els pares dels amics de la Martina. Hem comentat coses de les vacances, del què fer i què no quan es descansa (pintar parets hem quedat que no) i, com no, hem parlat de l’Arnau, de Finlàndia i de l’oportunitat que suposa per a ells una aventura d’aquestes dimensions. De vegades tinc la sensació que soc una mica monotemàtica, però què voleu, el meu nen ha volat… el meu nen.

He improvisat un dinar que ni el Marc Ribas. Tenia unes miniburguers i he anat fent pisos amb allò que queda a la nevera (també és simptomàtic que això s’acaba). Cogombre, pebrot, cansalada, ceba, una mica de pa torrat i per amorosir-ho, unes eren de mostassa i les altres d’olivada. Hem dinat com a reis.

Després del Paradís de les Senyores que fa uns dies que miro en italià, recomanació de la Pilar que m’encanta, hem anat altra vegada a posar-nos en remull i a fer temps per anar a veure en Dimitris. L’amo del bar social de Bellcaire que dona menjar grec. Hem quedat que hi anirem amb en Carles, la Mònica i l’Helena. En Sergi, com que demà té festa, avui ell surt de festa. Qui tornés als 17 anys, oi?

El Grec de Bellcaire no és pretensiós, és original i singular. El menjar està molt bé i és una proposta que té molt d’èxit a jutjar la gentada que hi tenien per sopar un dimarts. Hem demanat per compartir i hem anat allargant la vetllada fins que a l’hora de la ventafocs hem tornat cap a casa. Una nit estelada com n’hi ha poques ens hi ha acompanyat.

A casa encara hem tingut prou ganes de fer una partida de cartes amb la Martina. Una simple manera d’allargar els dies que no vols que s’acabin i mirant de trobar-li el gust al xiclet que fa setmanes que masteguem.

Entramuntanats

Feia uns dies que comentàvem que aquest any, la terra del vent que ens acull per vacances, estava poc activa. Doncs mira, va ser comentar-ho i ens hem llevat amb una tramuntaneta, no com les d’abans, que ens ha refrescat una mica l’ambient i això que no era molt freda. Els qui viuen a l’Empordà saben com es estar tocat per la tramuntana. Vol dir que perds una mica més ràpid la paciència, estàs més irascible o encapotat.

En veure que seria un dia de vent, el meu cervell s’ha posat en mode “diy”, Do it yourself, és a dir, en mode manualitats. A mi fer cosetes amb les mans em fa bé, em relaxa i em tranquil·litza. Però té un inconvenient, no la pots compartir com una partida de cartes. És una activitat individual. Potser aquestes ganes de fer coses han estat una senyal que necessitava temps per a mi sola. Aïllar-me una mica, per pensar en les meves coses de la millor manera que sé. Sense que el meu cervell ho sàpiga, pensar en la distracció és el més eficaç mètode de trobar idees.
Un pot per tenir els raspalls endreçats, una capseta per posar la bijuteria per la Martina i he tunejat un test que estava molt desgastat amb corda. El resultat ha estat prou bo. La Martina m’ha dit que si ho penjo a TikTok em pagarien una pasta per aquestes manualitats. M’ha fet gràcia i li he dit que si em paguessin deixarien de tenir aquest impacte en la meva salut mental per acabar estressant-me.

Hem dinat de sobres, encara, i ja li he promès a la Martina que seria l’últim dia. No li acaba de convèncer això del menjar escalfat al microones. Ens hem estirat a fer la migdiada quan a través d’Instagram ens hem enviat fotos amb l’Arnau i de cop i volta: “trucada entrant: ARNAU”
He despertat en Xavi i ens hem anat a la terrassa perquè no volíem perdre la connexió.

Ens ha explicat què fa. Va amb bici a classe, i ho seguirà fent fins que l’hivern sigui molt dur i llavors el portaran en cotxe, que el menjar de l’escola no val res, però que a casa seva menja bé. Que són molt autosostenibles: tenen un hort, tallen la llenya que necessiten, reaprofiten l’aigua. Que va descalç per casa, això li agrada molt perquè a casa no el deixem, haha. Que ha fet amics, que els profes son molt macos i encara que facin les classes en fines es dediquen a traduir-los-les. Que hi ha tres estudiants estrangers a l’escola, però no de Rotary. I llavors ens ha fet un house tour perquè veiem on viu. Una casa de fusta amb un jardí força gran. Amb saunes varies i una taula digna d’una família nombrosa. Son 6 germans, encara que només conviu amb 3. Que els caps de setmana va a una casa prop d’un llac i que només fa que parlar en anglès. Això es nota perquè en la conversa va incorporant paraules anglosaxones. Que a Finlàndia totes les paraules tenen la síl·laba tònica a la primera síl·laba, això vol dir que totes les paraules esdrujulegen. Fins i tot a ell l’anomenen Àrnau. Hem estant parlant mitja hora ben bona i aquesta vegada ens hem acomiadat sense llàgrimes i no sabeu com de plaent ha estat. L’Arnau és un bon jan que li agrada viure bé i ja està. I està vivint bé.

La Martina estava a la seva habitació i no ha sortit perquè estava castigada. La llengua llarga aquesta que té més la seva impulsivitat de vegades li passen factura. S’havia de quedar a casa, però després de parlar-ho amb el Xavi i tenint en compte que només ens queden 3 dies per aquí, li hem donat la opció de redimir-se netejant els vidres de les habitacions. Tot i que es moria de vergonya per si algú la veia, ho ha fet. I això que aquesta tarda només ha gaudit de l’Uri, que no sé què es diuen però s’han passat hores xerrant a la piscina.

Aquest vespre hem anat a fer de bon veïns i hem fet unes tapes al Vinilo de l’Escala. Els nous veïns de l’apartament en són els amos. Hem menjat molt i molt bé.

Com que la Martina no hi era, el grup no ha quedat aquest vespre així que en arribar ens hem dedicat a jugar a cartes i hem rigut de valent. Ha estat bonic acabar el dia amb més alegria que com l’havíem començat.

Dia de no-res

Hi ha dies que per més que vulguis dedicar-los al plaer del ja ho farem demà, és impossible. No sé si és la edat o que soc més inquieta del què em pensava però el meu cervell no em deixa desconnectar quan hi ha alguna cosa per fer. Així que malgrat el cos et demani res, tu ho acabes fent tot.

Els dies de diumenge a Albons tenen en comú que comencen amb missa, que hem d’anar al poble veí perquè aquí només la fan el segon diumenge de mes i si tens sort. Després el ventall passa per a) tornar a casa, b) esmorzar de forquilla a Can Parera, c) anar al mercat de brocanters de Verges, d) totes les anteriors. Però aquest diumenge ja havíem esmorzat i havíem d’ocupar-nos d’una petita cosa, sense importància, a penes, que ens va passar ahir i que no us vaig explicar.

A en Xavi i a mi se’ns dona molt bé tenir convidats, sabem cuinar, tenim conversa i fins i tot ens en sortim quan després del dinar i la sobretaula, en Xavi va decidir netejar quatre coses que no cabien al rentaplats amb la mala fortuna que l’aixeta anava perdent i va acabar la cuina i part del menjador amb dos dits d’aigua. Com que només tenim una fregona en Xavi es va quedar recollint l’accident i jo me’ls vaig endur a la piscina perquè a casa no s’hi ve a patir.

El cas és que avui havíem de trobar una aixeta i encara que volíem anar a Verges, hem decidit anar a l’Escala. Com que era diumenge hem pensat que només obririen el basar xinès que es diu BricoHome. I efectivament era obert. Després de perdre’ns pels passadissos interminables hem preguntat al noi oriental si ens podria ajudar. Ha esbufegat i ens ha atès tan malament i de tan mala manera que hem marxat sense aixeta. Això ens ha obligat a trobar una alternativa. Després d’un parell de voltes l’hem trobat. Una ferreteria de poble, petita en ens han atès de meravella. Així que ja teníem mitja feina feta. Quedava instal·lar-la.

Després hem anat a Verges i com que la calor i el sol eren un suplici, en Xavi m’ha portat a un magatzem on hi podies trobar de tot. Des de cadires, làmpares, roba antiga, terrissa, taps i al fons de tot, sota una estanteria plena de càntirs de vidre hi havia una caixa de plàstic de fruita plena de copes. L’altre dia vam trobar les de cava, però no en teníem de vi. Ens agraden les coses amb personalitat, úniques o singulars. Aquestes estan tallades i tenen gravades a tall fulles i raïm. Ens hem firat

Quan hem tornat teníem clar que anàvem a la piscina de dret. Quina calda! Però primer hem estès la segona rentadora de l’estiu i cap a l’aigua.

La piscina estava a ple rendiment i ara ja fa il·lusió conèixer els veïns i entaular converses a mig remullar o en remull directament.

Migdiada i quan ha arribat la meva germana i m’ha dit que el meu cunyat (que normalment m’ajuda a instal·lar coses d’aquestes) fins demà no podria venir perquè té el cul llogat, m’he decidit. He obert la caixa de l’aixeta i he pensat que no podia ser tan difícil. En realitat, la dificultat no resideix en la col·locació en sí. Son dos tubs que agafen l’aigua i surten per una aixeta que va collada a la pica. Peeeerò… has de ser àgil, flexible i tenir bones eines per a poder ficar-te dins l’armari de la pica, descargolar i cargolar, amb una calor horrible i amb la sensació que et falta material que t’ajudi. Fer ioga no m’hauria anat malament. Els claus estaven rovellats així que després de posar-me del dret i del revés, la solució al meu maldecap ha estat l’anticalç. Un flis, flis i al cap d’un parell de minuts els cargols es deixaven desenroscar amb els dits. Així que he acabat la feina, hem comprovat que tot era correcte. Tot bé, només que havia connectat l’aigua calenta al lloc de la freda. Jo ja no podia més i, després de suplicar-li, ho ha fet en Xavi. Que a poc a poc, a mida que jo m’atreveixo amb coses d’aquestes, va aprenent les feines que en principi se’ls atribueix als homes. La d’avui, però, era ideal per unes mans menudes, fossin de nen o de nena.

Hem celebrat la proesa del dia veient com el sol es ponia entre núvols que feien el paisatge més esplèndid. Hem jugat a fer-nos selfies amb una llum espectacular i hem estrenat les copes noves menjant les sobres d’ahir que encara estaven boníssimes. El vi sap més bé quan la copa és bona, deia en Xavi. És upper Diagonal.

L’Arnau ja té número de telèfon finès. A poc a poc, es va fent a la nova realitat. Se’l veu content i feliç. Ara la segona part de la seva aventura ens tocarà a nosaltres amb una noia de 16 anys que esperem que es porti bé amb la Martina, que juraria que és la més popu de tot el residencial.

Dinar-sopar

Avui ens hem llevat quan el cos ens ha dit prou. A mi a les 9:00h. Avui els pometes feien parada a Albons. El Miquel i la Nuni són d’aquells amics que fas de gran. Quan ja saps qui ets i amb qui no perdre el temps. Ens hem fet amics a còpia de veure’ns, compartir vetllades i excursions. Et fan sentir sempre bé i amb ells sempre tenim conversa. La Nuni en sap molt de cuinar així que m’he passat el matí donant forma a tot allò que vull que tasti i em digui què tal. Un whatsapp dient que arribarien a l’hora de dinar ens ha permès treballar amb calma. La Martina ha aprofitat també per fer deures.

Avui la caloreta ha tornat a fer acte de presència, encara que amb més prudència que d’altres dies. Quan ja tenia tota la feina feta he decidit anar a la piscina. Aquest és el plaer que tenim a Albons. La piscina sempre està a punt per a rebre’t quan necessites fer stop o refrescar-te o desconnectar a base de braçades.

Quan han arribat els hem tret tot l’aperitiu que havíem preparat, fet que quasi fa repensar als nens d’anar a posar-se en remull. Però amb una mica de fuet, un xarrup de sopa de tomàquet i uns musclos en vinagreta a la panxa, han marxat contents. Nosaltres començàvem el nostre dinar-sopar. No, no és que fem una bacanal fins a morir de tips. Però les trobades amb ells comencen amb un dinar i acabem, la majoria de vegades, amb un sopar. Hi ha hagut vegades que el dinar l’hem fet a casa nostra i el sopar a casa seva. Una bogeria que ens permet seguir xerrant i rient de tot. De la vida, dels nens, de l’estiu, i de l’hora que els nens han de tornar a casa.

Aquesta ha estat la conversa més recurrent de tot l’estiu. L’hem tingut amb tothom. Nosaltres som pares de posar hora de tornada, però potser això ja no s’estila. I anem preguntant. Aquí a poble consideren que a l’estiu tota cuca viu i hi ha que diuen a la una o les dues. Total van a donar tombs o s’asseuen i xerren, o juguen a polis i cacos, o miren el mòbil, et diuen. A nosaltres, els de ciutat, que vagin sols pel poble ens fa por, els d’aquí s’esgarrifen de pensar que la Martina, que en té 14, agafa l’autobús sola i sense mòbil per anar a l’escola. I, de vegades, torna en metro, també sola. Cadascú veu el perill en allò que no coneix, suposo. Així que ja deixem sortir la Martina del residencial, però com a hora de tornada, les dotze.

La tarda, tot i que a la terrassa s’hi estava bé, hem anat a la piscina. Aquesta setmana d’agost sembla més petita que en altres mesos de l’any. No és un efecte òptic, és per la quantitat de gent que s’hi aplega. Hem jugat amb els nostres nens i hem seguit conversant fins que més arrugats que una pansa hem sortit i, ja sols, hem tingut el regal d’una posta de sol meravellosa. Després de tants dies de tardes encapotades…

Hem improvisat una truita de patates i unes pizzes artesanes i hem sopat plegats. El cansament anava fent acte de presència, així que cap a les 11 els hem anat a acomiadar fins el proper dinar-sopar. Quan érem fora hem sentit una música de xaranga i hem anat a veure que era. Hem quedat impressionats amb Javi Bravo, un showman que feia les delícies dels avis i no tant avis al bar centre social d’Albons.

Avui hem tingut força notícies de l’Arnau. Ha anat a passar el cap de setmana a prop de Keitele. Ha gaudit d’anar en barco, de collir nabius, de fer una barbacoa i de fer esquí nàutic. Diu estar encantat amb la família que li ha tocat. Que també ens troba a faltar però que ha tingut molta sort perquè son molt bons amb ell. Se m’ha omplert l’ànima de vida, no només de saber que està bé sinó que està content i que me’l tracten bé. He enviat els àudios als avis i junts hem sospirat una mica d’alleujament.

L’enyorança es combat amb estones de felicitat i avui tant ell com nosaltres n’hem tingut el dia ple.

Canvi de color

Començar el dia amb coses a fer durant les vacances ja és despertar-se diferent. No és que els altres dies no hàgim tingut res a fer, però avui serà tot el dia diferent. Ens n’anem a la muntanya, concretament a Tavertet. En Quim i la Sara ens hi conviden a passar el dia i no hi anem des de l’estiu que vaig perdre la mare. El 2016 vam decidir canviar destí de vacances i vam triar Cantonigròs, a uns quants quilòmetres de Tavertet. Jo no n’estava molt convençuda però hi vam anar perquè els nens podrien fer la seva entre camps, fer-se cabanes i gaudir d’un ambient sa. Allà hi estiuejàvem els nostres amics, els pometes, i ens va semblar la millor de les propostes. Segurament va ser la millor per la meva família, que ho van poder gaudir. Jo em vaig passar quasi tot l’agost fent Cantoni-Figueres on estava ingressada la mare. Així que d’alguna manera tornar ha estat recordar moltes coses.

Per arribar a Tavertet pots fer-ho per la carretera de Vic o per la d’Olot. A primera hora hem triat la d’Olot – Rupit – Tavertet. El paisatge és espectacular, tot i que se’ns ha fet estrany que els boscos ja comencessin a tenir els colors de la tardor. Els vermells, daurats i marrons, en algunes zones es feien més evidents que en d’altres. És ben bé que l’emergència climàtica és una urgència. Els nostres amics de l’Empordà ens van comentar que han hagut de començar la verema un mes abans de l’habitual. El raïm ja és a punt i a mitjans d’agost! Una bestiesa.

Resseguint carreteres per anar agafant alçada i amb les cingleres cada com més a la vora, hem arribat a Cantonigrós i després, sense parar a Can Colom, on fan el millor embotit del món, hem pujat cap a Can Morales Marimon.

Tavertet és un poblet de pedra, de muntanya, adoquinat i amb el pas restringit de cotxes. Les cases tenen uns porticons de fusta i unes cortinetes amb puntes que les fan més rústiques del què són. Quan hi entres, el confort i la modernitat juguen en el mateix equip. Ens hi hem trobat força gent que passejava i que hem hagut d’anar esquivant fins arribar a casa.

Com totes les cases de muntanya darrera l’entrada hi tenen un pati que és el testimoni de la terra que s’hi trobava abans que la civilització hi fes parada. Vull dir que és un pati d’arbres i de terra, que té la pendent natural que devia tenir i que amb l’excepció d’una taula de fusta per gaudir de dinars a la fresca, tota la resta sembla ser d’abans que els homes i construïssin res.

Tan bon punt hem arribat, ens hem canviat per anar a la piscina. Ens havíem vestit amb calça llarga però no era necessari. El sol de la muntanya és bastant més poderós que arran de mar. Així que per poc que ens ha tocat el sol ja teníem caloreta.

L’aigua estava gelada i jo no m’he banyat però hi ha qui això de la temperatura de l’aigua és una factor aliè a les ganes de posar-se en remull. En Xavi i la Martina ens son un bon exemple. En Quim i dos dels seus fills també hi ha anat de seguida. La Sara i jo ens hem quedat xerrant de l’estiu a les tumbones. Al cap d’una estona ella ha estat més valenta.
Quan han estat les dues, hem anat tornant, sense pressa, per fer el foc de la barbacoa. Els nens, estaven tots amb el mòbil. És curiós que tinguin tan poc en compte les possibilitats que ofereix un lloc així, tan bonic i diferent al que tenen a la gran ciutat, quan decideixen refugiar-se en la realitat de la pantalla (que no sempre és real). Això ens ha donat per a dues hores de conversa a la taula. Ells ens ensenyaven allò que els feia gràcia i nosaltres els preguntàvem per què.

Asseure’s a taula amb experts en humor i entreteniment com en Quim i en Xavi, permet viure en primera persona com de seriós és el món de fer riure. Teoritzar, comprendre, i extreure conclusions pràctiques per a portar a terme és una feina complicadíssima que requereix de saber destriar el blat de la palla i allunyar-se de l’autoreferència. L’humor ens ha de fer gràcia a tots per igual? Doncs això. Complicadíssim.

La tarda a la fresca ha anat passant fins que ja se’ns feia tard per tornar. Ens hem acomiadat, en Quim i en Xavi fins la setmana vinent que s’han de veure per preparar el programa, i hem agafat la carretera de Vic per tornar a casa. Acompanyats pels Amics de les Arts i amb una posta de sol que ens perseguia hem sentit aquell estrany sentiment de nostàlgia de les vacances quan encara no s’han acabat. I és que s’hi està tan bé de vacances….

Demà la família dels pometes passarà el dia amb nosaltres i, encara que la meva especialitat son els arrossos, aquest any m’he llençat a noves experiències culinàries que estan donant prou bons resultats. La mise en place està a punt.

Dia rúfol.

M’he llevat i ja feia 48h que no sabia res de l’Arnau. Així que li he escrit a través d’instagram un trist. Què tal Arnau? Tot bé? I la màgia de la tecnologia m’ha permès escoltar-li la veu. M’explica poques coses però em donen la sensació que està bé. Això em calma l’ànima i m’inspira seguretat que vàrem prendre una bona decisió. A l’escola no fa mai el mateix horari i les classes en finès es porten bé gràcies a les aplicacions mòbils que et fan traducció automàtica. Va a l’escola amb bicicleta i ja ha jugat dues vegades a l’esport preferit de la família d’adopció, el rugbi subaquàtic. Viu amb uns pares veterinaris, tres germans, dos gossos i dos gats. Així en resum és tot el què sabem. Ah no! També sabem que tot és per flipar, especialment la natura.

Ja amb la pau que necessitava hem esmorzat i com que el dia no acompanyava per a massa res, la Martina s’ha posat a fer deures, jo a cosir botons i en Xavi, quan ha acabat la Martina, s’han posat a actualitzar una presentació de l’Arnau per explicar Catalunya als Finesos.  

Feia dies que volia anar a la biblioteca de l’Escala a buscar algun llibre per la Martina, ja que l’estiu ha de servir per llegir força, que es té temps i fa favor pel curs vinent. Un dia de núvol i fred era ideal per deixar-se caure per l’Escala. Un poble preciós que té l’inconvenient que és impossible aparcar durant l’estiu. Però mira, avui hem estat de sort (pagant, eh?). 

Quan hem entrar a la biblioteca ja teníem clar que la nostra pensada coincidia amb la de la majoria d’escalencs i estiuejants. Mai havia vist fer cua per tramitar préstecs. Dos llibres per adolescents, un l’he triat jo i l’altre ella (de por).

Ja que estàvem ben aparcats hem fet un vol. Demà anem a Tavertet a veure la família d’en Quim i hem pensat de portar-los unes anxoves. Mira quines coses, quan veig a la Martina sola, amb nosaltres, és quan més trobo a faltar a l’Arnau. En vaig fer dos perquè es fessin companyia l’un a l’altre i ara que un no hi és, penso que ella està sola i em fa una cosa que no sé explicar. Però ella diu que està bé com a filla única. De tant en tant sento que canta les cançons del musical The GreatestShowman i llavors penso que deu estar pensant en l’Arnau, ja que és el seu musical preferit.

Hem fet el toc davant del mar, deixant-nos tocar per la tramuntana i hem visitat en Joan que té una botiga amb cosetes de fusta que fa ell mateix. Ens coneixem des que érem adolescents i tot i que no hem estat mai amics, sempre ens saludem afectuosament. Avui m’ha dit que ja sap que l’Arnau és a Finlàndia. Instagram és el lloc de les notícies socials, suposo. Ens ha regalat una xapa obridor amb la bandera del país on és l’Arnau.

Ja tenia prevista una tarda dedicada a la cuina, el que no sabia és que la faria acompanyada de la meva germana que ha vingut amb les nenes. Es porten bé amb la Martina i passegen, juguen i s’ho passen bé. 

Ha estat molt bé explicar-nos els nostres secrets de cuina. Com que de la mare ja no podem aprendre res, doncs mira, aprenem de les nostres experiències, del que els altres ens ensenyen i de trucs que hem anat incorporant als nostres plats. La cuina és el laboratori on es recull la vida. I avui hem fet una mica de catarsi d’una vida que no sempre ha estat fàcil mentre feia el sofregit del dinar de dissabte. 

Quan han arribat les nenes encara hem tingut temps de fer una partideta de cartes. El cinquet ha estat el joc. Com ens agrada jugar a les cartes a casa i què poc que ho fem!

Cap a les nou han marxat i hem sopat unes maires i unes gambetes. Com que feia tan bona pinta, ho hem regat amb una mica de vi blanc i ens hem assegut al sofà mentre la Martina feia una última escapadeta per veure els amics. Demà ens toca deixar el mar per unes hores i anar a la muntanya.

Dies de canvis

Sempre hi ha el dia d’estiu que de tant descansar estàs cansat. No us passa? Sort de la nostra filla única que treu profit de la seva situació fent-nos ballar més del què toca.

El dia ha començat fresc i ennuvolat. Així que ens hem llevat la Martina m’ha demanat si la podríem acompanyar a mercat perquè es veu que hi venen les samarretes d’imitació dels equuips de bàsquet de la NBA. Així que s’ha afanyat a fer l’esmorzar. A mig matí venien els del forn nou perquè el que teníem hi tenia un forat i tal com està l’energia… només s’agraïa a l’hivern. Era una bona manera d’escalfar la cuina. En Xavi li va demanar a l’Hernan, el marit de ma germana si podria venir a desmuntar-lo. Així que després de deixar la seva filla a casal fent de monitora, ha vingut.

És ben bé que hi ha coses que fan respecte perquè són complicades i n’hi ha d’altres que ens pensem que són complicadíssimes però no. Aquest és el cas del forn. Un electrodomèstic que només cal endollar i posar-li els 4 cargols. Però ja tenim la feina feta. Aprofitant que era per aquí ens ha arreglat el pany de la porta. Quina sort!

La Martina i jo, de mentres, hem anat a mercat de Sant Pere. Com que el temps no acompanyava per anar a la platja ens hi hem trobat tots els que fem vacances. Ens reconeixem pel nivell de relax amb el que caminem, per la roba que portem (outfits impossibles) i pel color de pell que van des del gamba de Palamós fins al cafè.

Hem hagut de buscar però al final l’hem trobat. El noi que les venia era un subsaharià molt agradable però desendreçat. Tenia un follon amb les samarretes al·lucinant.

Quan hem tornat hem fet allò que s’ha de fer … reeeeesssss. No feia temps ni de piscina, ni de platja. Hem esperat el forn nou i ens hem apoltronat al sofà.

Una vegada instal·lat ja era l’hora de dinar. Encara teníem fideus, així que ni hem cuinat. Quina mandra de dia.

La Martina ha desaparegut a primera hora de la tarda. En Xavi i jo hem fet migdiada de tant cansats com estàvem i m’he despertat amb la sintonia preferida d’aquests dies, El Paradís de les Senyores.

La tarda s’anava enfosquint i tot feia pensar en la tempesta. Però en Xavi volia anar a la piscina. Ens hem posat el banyador i cap allà. Encara hi havia força gent. La majoria estiuejants que lloguen apartaments del residencial per setmanes. Així que aquests no hi ha mal temps que els aturi.

Just quan en Xavi ja s’havia dutxat per entrar a la piscina, ens truca el constructor que havia de mirar una esquerda a l’habitació. Així que torna a recollir i cap a casa. Quan ha marxat, en Xavi estava encara més decidit. Hem agafat les tovalloles i mentre ell es banyava sol, amb l’atenta mirada dels núvols carregats d’aigua i amb un vent enfurismat, jo m’he embolicat amb la tovallola per resguardar-me del fred.

Al vespre hem estrenat el forn amb la funció pizza que no havíem tingut mai. i ens ha deixat unes pizzes espectaculars.

Hem acabat el dia amb tots els amics de la Martina a casa. Amb aquesta fresca i plovent a estones ningú volia sortir. Així que hem fet unes crispetes i ens hem assegut a veure una peli.

Festius de fer

Hi penso cada any. Mentre estem de vacances hi ha algú que treballa. Els súpers, els bars, restaurants, activitats d’oci, museus hi ha qui ens serveix perquè nosaltres puguem gaudir del nostre temps de descans. Quan ets nen i vas a estiuejar al poble i fas amics autòctons aquesta realitat et fum una plantofada que no saps ni d’on et ve i et deixa un estiu bastant avorrit on esperes en candeletes les hores lliures dels amics per gaudir una mica de les teves. És a partir d’aquest moment que entens que els teus amics i tu anireu amb el pas canviat i que us haureu de conformar en esprémer els dies esporàdics que a cops de gota omplen els gots de l’amistat.

Avui el dia ha començat amb bones notícies. Les noves tecnologies et treuen una mica l’enyorança i a través d’Instagram he pogut saber que l’Arnau està content i bé. Això m’ha donat l’alegria que feia un parell de dies que havia perdut. Saber d’ell és com beure glops d’aigua fresca els dies de calor.

La meva amiga Tati m’havia deixat un missatge però amb el dia d’ahir em va passar i no l’he vist fins avui. Ens convida a casa seva a fer un bany i dinar. Admiro les persones que els dies de festa es dediquen a fer més coses que quan treballen. És una manera de fer per desconnectar. Quan li he preguntat, m’ha dit “a mi m’agrada que vingueu perquè també m’agrada de gaudir de casa meva”. Una casa que fan créixer. Quan la van trobar, era una petita caseta enmig d’un camp ple d’arbres que li treien tota la llum. Ara és tota una altra cosa. Té un estil propi, molt de ses illes, i com que està a tocar dels camps, s’hi respira molta tranquil·litat.
Ens hem banyat a la piscina d’aigua turquesa de seguida. Avui l’airet era més present que d’altres dies, però us dic que de tramuntana poca. Ens hem refrescat mentre l’Albert anava a mirar com estava el camp per anar a deixar-hi els cavalls. En té dos que munten sovint. És la passió de la Bruna, la filla gran de la Tati. Quan ha tornat ens hem posat tots a la cuina a donar un cop de mà. Bé, jo he fet d’enllaç entre la cuina i la taula a través de la finestra. Una amanida amb un enciam que feia plorar de goig, unes escopinyes, unes navalles Espinaler Premium (ja no en compraré cap altre en la meva vida) i un arròs negre que l’Albert, que cada dia del món fa arrossos a Can Parera, ens ha fet. Us podeu imaginar com de bo n’estava, oi?

La tarda l’hem passat en remull. La Tati i jo hem pujat en un flotador cap-i-cuades mentre en Xavi ens feia de barquer. Ens hem fet les aristòcrates amb els gintònics que ens han servit a l’aigua estant.

L’Albert s’ha remullat i ha decidit anar a portar els cavalls al camp. Les nenes li han acompanyat. Per la Martina que és de ciutat i que va descobrir el món equí aquesta passada primavera ha estat molt contenta de poder-los acompanyar. Quan han tornat, la Bruna ha anat a la platja, la Gina i la Martina s’han distret amb el mòbil fins que la gana les ha portat a anar a comprar berenar i l’Albert després d’una bona remullada s’ha estirat i s’ha quedat planxat. Ara l’Amparo, la mare de la Tati i l’amiga de la meva mare, ja ens acompanyava. Seguia les converses mentre el sol amagat entre núvols ens torrava una mica més la pell.

Més tard ha vingut l’Ingrid, sense en Lluís, el seu fill, que estava a Marineland, i sense en Lucki que treballa. Hem xerrat tota la tarda mentre en Tro, el gos de l’Albert, feia les delícies d’en Xavi. Només volia que l’amanyaguessin. Per l’Ingrid que teletreballa des de la pandèmia compartir moments per desconnectar és com si li donessin glops d’oxigen i més després d’aquest hivern que ha estat una mica més complicat del normal.

Cap de nosaltres, cadascú per les seves raons, no volíem que aquesta espurna de temps que pots compartir amb els amics empordanesos s’apagués. Ens hem sorprès quan en Xavi ha dit, ja son quarts de nou. Així que amb una mica de recança i amb els consells del pseudo doctor esquerdo sobre estiraments musculars fruit de ser de casa de metges, hem anat desfilant cap a casa.

La Martina ha sortit després de sopar perquè un amic seu celebrava el seu aniversari, l’Uri. Estic contenta de la colleta que ha fet per aquí. La veritat és que hi ha poca noia però tots la tracten molt bé i la fan sentir una més. M’he posat al dia amb el Paradís de les Senyores a través d’Internet fins que han tocat a la porta i com una ventafocs arribava la petita, ara única, filla a casa. El dia 4 de setembre ens arriba l’Addy.

La noia d’intercanvi que ve a casa en comptes de l’Arnau i que farà de germana gran durant uns mesos ja té els bitllets.

La gent normal fa coses normals.

El dia ha començat aviat. Dia de Maria, esmorzar de forquilla a Can Parera i a organitzar el dinar de família. La meva no és una família de veure’s cada setmana o de trucar-se cada dia, potser per això quan aconseguim reunir-nos tots fa molta il·lusió. Ahir vaig estar cuinant un sofregit de sèpia i calamar perquè avui només hagi d’acabar el plat. Tot i que la meva especialitat son els arrossos, aquests fideus a la cassola m’han quedat espectaculars. La meva cunyada, la Mònica ha fet l’allioli per acompnyr-los.

Per fer un aperitiu hem incorporat totes les troballes de l’estiu. El pa amb tomàquet i anxoves seguint la recepta de Cadaqués, la sopa freda de tomàquet amb alfàbrega de la Pilar, i una mica d’embotit que ens va portar en Quim del Collsacabra.

Com que 14 no cabem en una sola taula, n’hem fet dues. La jovenalla, sis, en una i la resta a fora, 8. Una vegada asseguts hem estat molt bé. Fins i tot, a les quatre, que és l’hora que pica el sol a la terrassa, s’ha posat núvol i hem estat fantàsticament bé sota el ventilador que ens donava la brisa per amorosir la calor.
La taula jove, excepte l’Aina, que pobreta està entre dues taules, ha decidit marxar a la piscina tan ràpid com hem acabat de bufar les espelmes dels 14 de la Martina. En Xavi ha fet un castell amb les copes per servir el cava en forma de cascada. Malgrat el dubte que no acabéssim amb una copa menys, ha sortit bé. En Sergi, el meu fillol, ha tornat a treballar. Em fa gràcia que treballi al càmping on anys enrere vaig treballar jo.
La sobretaula s’ha allargat fins quasi les vuit. Tothom ha anat desfilant a mida que els compromisos els ho demanàvem.

La tarda ha estat ambientada amb tot tipus de licors que ens han deixat una mica tocadets i ens han fet riure més de l’habitual que no és poc. Fins i tot les Sílvies han tret un bitllet per anar a veure l’Aina a NYC aquest més de novembre…jo no m’hi he apuntat perquè no em queden dies de festa aquest any.

El meu pare, la Sílvia, la seva dona, i l’Aina, la meva germana ens han portat un regal del seu últim viatge a Sudàfrica. Com que a l’Aina li agrada la fotografia i van anar de safari, hem tingut temps de veure les fotografies de l’espectacle de la naturalesa que van viure. Una passada. Si voleu veure-les ho podeu fer al perfil @pleinspics d’Instagram.

Com que per la Mare de Déu d’agost a les set ja és fosc, amb la sensació que l’estiu va acabant, els hem acompanyat al cotxe per acomiadar-nos. Ha estat un bon dia i estic contenta d’haver-lo celebrat a casa. M’agrada tenir-los aprop, encara que siguin poques vegades a l’any. Potser perquè la gent normal, fa coses normals, oi pare?

L’Arnau avui començava l’escola nova a Finland. Hi anava amb la seva germana d’allà que es diu Kurra (hem fet la broma que aviam si és el diminutiu de Francisca hehehe) i té la seva mateixa edat. Tenim ganes de més notícies però ens conformem amb algun missatge que se li escapa per fer-nos la idea que està bé. No sempre és fàcil per a nosaltres no tenir-lo i requereix de grans dosis de generositat sentir-te bé sense ell, però estic convençuda que li anirà molt bé aquesta aventura.

Un festiu de vacances

Si vam anar a parar a Albons és probablement perquè tota la vida que recordo he estiuejat a l’Empordà. Concretament a l’Armentera. Allà, quan encara era un poble petit, hi vaig fer amics que encara perduren. No ens veiem massa, però sempre que ens veiem sentim aquella estima de la infància i de l’adolescència. Per qüestions de la vida, ens vam anar distanciant però no el suficient com per no abraçar-nos quan ens veiem.

El dia ha començat ben aviat. Diumenge de missa i cap a Verges que hi falta gent. Anar a la fira de brocanters és sempre una sorpresa. De vegades tornes sense res, per més que remenes i tens ganes de comprar. D’altres et fires de seguida amb, exactament, allò que volies. Avui ha estat un d’aquests dies. Les cadires que tenim a la terrassa son unes menorquines plegables que ens han anat molt bé però que de tant fer-les servir fan nyigui-nyogui. A més a més, com que son de tela, quan tornem de la piscina ens veiem obligats a canviar-nos de roba i posar-nos secs. Havíem mirat d’aquelles cadires com de plàstic però a la nostra terrasseta no hi deixem entrar qualsevol cosa. Mentre mirava una parada de botons, tots eren meravellosos, en Xavi i la Martina han anat a donar el tomb. Veníem amb la clara intenció de trobar unes copes ja que demà serem 14 a dinar. I quan ja he decidit els que em quedava i anava a trobar-me amb ells, les he vist. Quatre butaques de mimbre amb les potes de fusta, d’estil colonial, com ens agrada. M’hi he assegut i eren còmodes, les he mirat i remirat. I ens ha dit el preu (valien com quatre cadires de plàstic del super). Una d’elles té un copet i m’ho estava mirant quan de cop i volta un senyor de 84 anys que ha estat mestre artesà cisteller m’ha vingut a trobar. M’ha dit com es poden reparar. M’ha deixat la seva targeta i m’ha dit que em convida un dia a aprendre de fer cistells… m’ha semblat una fantàstica idea. Tenia la cara pàlida, d’aquelles que deixen veure les venetes que ens corren pel rostre. Anava vestim amb barret, camisa de quadres i pantalons llargs. Era un senyor. M’ha preguntat, d’esquenes al que me les venia que quan me’n feien pagar. Quan li he dit, em mira i em diu: Compres bé. Per aquest preu jo només et vendria un cistell i depèn. Saps la feina que porta?
Hem trigat més a fer entrar les cadires al cotxe que a decidir quedar-nos-les. En Xavi no n’estava molt convençut, però quan les ha vistes posades a lloc ha quedat satisfet.

Entre que demà tenim la família a dinar i que estrenàvem butaques (els falta un coixí) m’he decidit a fer la terrassa. Fa uns dies vaig comprar una mànega i un adaptador d’aixeta per a poder-la netejar bé. M’hi estat força estona, però amb l’aigua que m’anava mullant els peus he pensat que era una activitat força refrescant.

Després de sopar hem anat al concert dels Panxuts Beerband a l’Armentera. És el grup on toca en Cesc Planas, un amic de tota la vida. Toquen les millors cançons dels nostres temps. Van de Police a Queen, passant per l’Elton John, Coldplay i fins i tot Fangoria. Feia molt de temps que no trepitjava el camp de futbol de l’Armentera, i mira, ho he fet per celebrar el seu segle d’aniversari. I crec que segueix igual que fa cent anys, no té grada i la gespa és natural. El concert es feia fora de l’herba. Els nens han portat una pilota i posaven a prova la seva punteria des del punt de penal (és més complicat del què sembla). La Martina m’ha preguntat si les porteries del Camp Nou, són igual de grans. He, he, he. Li he dit que son les reglamentàries.
Tan aviat ha sonat la música, ens hem acostat a l’escenari. En Xavi, en Carles, la Mònica i Jo ballàvem mentre la Martina s’ho mirava. Què difícils que són els 14 i quina vergonya fa veure els pares ballant i posant-se en evidència davant de tothom!

Tal i com teníem previst, a les dotze hem abandonat la festa i això que havia vingut l’Helena a buscar la Martina en bicicleta. Però demà tenim un dia intens i estar en plena forma passa per dormir el què toca, encara que avui era un dia per acabar de matinada.

Demà l’Arnau comença les classes a Finlàndia. Ha canviat d’escola 3 vegades i encara hi així està nerviós. Avui no dormirà gaire i demà es llevarà molt aviat perquè haurà acabat la son abans que soni el despertador. M’agradaria ser-hi per fer-li l’abraçada que conforta l’ànima i asserena els ànims, però s’haurà d’aguantar amb un missatge de whatsapp que hi dirà: ÀNIMS. JA HO HAS FET ALTRES VEGADES. SIGUES TU MATEIX. SEGUR QUE ANIRÀ BÉ. T’ENVIO UNA ABRAÇADA

Sabeu remar?

El dia s’ha despertat una mica més fresc que el d’ahir i això que la nit ha estat complicada pel que fa a la calor. Hem esmorzat i la primera sort del dia ha estat rebre una trucada de l’Arnau des de Karkku. Ha estat la primera des de que ha marxat i malgrat que ens ho explicava tot amb molta il·lusió, hem acabat plorant. A mi les llàgrimes se’m contagien ràpid. Avui coneixerà la seva família que l’acull com a un fill més. Entenc els seus nervis i temors.

Com que ja tenia tot parat per a la costura, m’he quedat cosint mentre que en Xavi i la Martina han anat a la piscina. M’agrada aquesta complicitat que tenen, tot i que de vegades la posen a prova amb més d’un estirabot. Juguen, fan les mateixes bromes i m’empipen de la mateixa manera per diversió… en fi. Quan he acabat de fer malbé el projecte a mitges, de vestit només ha quedat la faldilla (qué malament se’m donen les cremalleres, tu) he anat a reunir-me amb ells però ja tornaven. La Martina, en un acte de generositat, m’ha acompanyat a banyar-me. Hem fet una mica de veïnatge i relacions socials i cap a casa que aquesta tarda teníem pla.

Hem anat a buscar a la Sílvia a les 16h per anar a fer Kaiac a Colomers. Hem triat fer el tram de Colomers a Verges, segons ens han explicat darrera d’un mostrador en què en prou feines treia el cap d’alt que era, perquè era més fàcil i havia més corrent. Els noi que ens posava els xalecos salvavides ens ha preguntat si sabíem remar. Ens ha entrat el riure. Fins i tot, agosaradament li he dit, vols dir això de moure la pala dins l’aigua?

La Martina i la Sílvia han fet tàndem en una canoa i en Xavi i jo, en una altra. Semblava que la cosa anava bé, però per fer un tram de riu que té corrent és bastant oportú saber remar. 

Feia temps que no reia tant, us ho prometo. La Sílvia i la Martina semblaven una parella còmica de primer nivell. La Martina era el pallasso torpe i la Sílvia el pallasso seriós. L’una deia a la dreta, a la dreta, a la dreta i acabaven estimbades en un manglar. Així entre rialles hem anat fent fins que la paciència s’anava apagant i el cansament eixint. En aquell moment hem fet canvi de parelles. Jo he remat amb la meva germana i en Xavi amb la Martina. 

Quan vaig contractar el caiac em van dir que a les 16:30 era l’última hora, així que quan hem vist que el dia era núvol hem pensat que altra vegada teníem sort. No ens moriríem de calor. Però quan ja encaràvem el tram final del recorregit han començat a caure llams que feien més que respecte. A la Sílvia li fan molta por les tempestes, així que li he anat donant conversa tota l’estona. Era la manera de tenir-la entretinguda.

La tercera sort del dia: just quan hem tornat el caiac s’ha posat a ploure. Hem pujat en un autocar que estava entre un espai del passatge del terror, un autocar per desembolicar o l’escenari d’un crim. Tots els seients anaven amb una funda de plàstic perquè no mulléssim el coixí. He de dir que mai havia vist una cosa similar. La Martina volia els seients del fons. Un grup de nois vascos anava al davant.

Hem anat cap a casa amb força pluja, hem deixat a la Silvia a l’Escala i hem tornat a posar-nos guapus perquè anàvem de concert. Les quatre estacions de Vivaldi dins la Basílica de Santa Maria de Castelló d’Empúries. 

La Martina i jo hem hagut de canviar l’outfit previst perquè de cop teníem 10 graus menys i ja no estava el vespre per anar sense mànigues.

Avui en Xavi ha gaudit de valent amb el seu dia complet. Nosaltres hem gaudit de veure’l feliç. Res millor que la família et dediqui un dia. Bé, si haguéssim rebut instruccions bàsiques de rem en Kaiac l’experiència hagués anat millor, tot i que dubto que d’una altra manera haguéssim rigut tant.

Malgrat tota la sort que hem tingut, no s’ha posposat la caminada popular i posterior sardinada, així que la Martina s’ha quedat sense sortir aquest vespre amb els amics. Tots ells eren allà, mentre que nosaltres tornàvem mudats de Castelló.Demà serà un altre dia per nosaltres i per l’Arnau que ja es va acostumant al fred. Ara mateix estan a 12 graus i baixant… buff!

Les tradicions es fan.

Després del dia intens d’ahir ens volíem agafar el dia amb calma. Baixar les pulsacions i tornar al ritme que la calor obliga. Hem decidit anar a la platja, a sentir-me prop de la mare. Allà és on hi he passat més hores de felicitat amb la meva mare. Recordo que quan els nens eren més petits ens ajuntàvem tots a la tarda, quan ja no queda massa gent i tiràvem la canya. Els nens no tenien massa paciència per esperar que el peix piqués així que anaven a l’aigua. Llavors la Berta, la meva mare, ja arrufava el nas. Espanteu els peixos, els deia i els feia moure una mica més a la dreta o a l’esquerra segona la corrent, però en despistar-se tornaven a ser allà mateix.

Quan es van fer una mica més grans, i ja els havia ensenyat a tirar i recollir. Ja hi anàvem cadascú amb la seva canya. Llavors es posava nerviosa veien la poca paciència que tenien i els fils que s’enredaven perquè estaven massa junts . Llavors cridava, espera’t. No treguis encara. Vigila. s’enredarà. No piquen, Es mou per les onades… I així fins que es feia prou fosc o fins a haver pescat suficient o fins haver agafat fred.

Abans tota la platja era per banyistes, ara hi ha una bona part dedicada al Kitesurf. Aquesta modalitat de surf empès per un estel gegant lligat a la cintura. Però fins al migdia pots estar tranquil. Quan hem arribat hem vist algunes millores com la passarel·la per sobre la sorra que t’alleugen els 100 metros de caminar com un tuareg pel desert. Això està més que bé. Ens hem situat a la vora del socorrista, no per por, sinó perquè havíem quedat amb en Carles, el meu germà, i així ens situem. Hi ha arribat quan ja havíem parat tot el què portàvem. Us he de confessar que en Xavi això d’anar a mar no li fa gaire el pes però hem trobat la manera que s’hi estigui més a gust. Una nevereta amb una mica de fruita i de beure per anar amorosint l’estona a la vora del mar.A mi, en canvi, anar a la platja em pot. És relaxant i tant hi estàs a gust si llegeixes, com si jugues a pales, com si et banyes com si et deixes endur per la brisa per fer un son. Sempre és fantàstica.

Ens hem posat al dia, mentre les nenes, l’Helena i la Martina, que havien de néixer el mateix dia, se n’anaven a l’aigua a xerrar i a xerrar i a xerrar. Sempre tenen aquest imant quan es veuen. Deu ser per això que havien de néixer el mateix dia, tot i que l’Helena va ser més ràpida. Li hem dit que si vol venir a passar algun dia amb nosaltres a la piscina que m’ho digui que la vaig a buscar i llestos… aviam si algun dia podrà ser.

Hem dinat de sobres, hem fet migdiada, Paradís de les Senyores, hem posat la primera rentadora de la temporada (això fa poc vacances però després d’una setmana ja tocava) i he tret la màquina de cosir per arreglar uns pantalons que no calia arreglar de la cintura perquè portaven la goma que no havia vist.

El més empipador de cosir és parar la màquina, els estris, el projecte i tot plegat, però una vegada ho tens… el temps es perd entre puntades, entre fer i desfer, entre enfilar i desfilar. Portava de Barcelona un projecte de vestit que m’està costant la vida, però crec que demà l’acabaré.

Hem anat a fer una sardinada a casa del Jesús i la Pilar. Tenen una casa que abans era un mas amb una era al davant. Ara tot està més urbanitzat però quan entres estàs en una d’aquelles cases d’anuncis que fan caure la baba. Son molt bon amfitrions i mira, hi estem bé amb ells. Xerrem. Anem d’un tema a un altre. A la Pilar i a mi ens agraden molt les mateixes coses, fins i tot avui cosíem les dues, sense dir-nos-ho. Té molta traça amb tot el que fa i la cuina no és una excepció. Cada vegada que hi anem surto amb una recepta nova. És clar que ella té la Termomix i jo no, però crec que la sopa de tomàquet amb alfàbrega d’avui la faré a casa. Però el protagonista de la vetllada han estat les postres. Quan ja quasi la brasa era morta, en Jesús hi ha posat 4 xuxos de crema. (Es compren a l’Escala i son considerats els millors del món segons la crítica gastronòmica). Els ha torrat una miqueta, els ha posat en una safata i hi ha tirat per sobre un cremat de rom que feia salivar. Un espectacle que si visualment ja era tremendo, en paladar et feia posar els ulls en blanc, hehe.

Una ratafia per fer baixar i la Martina ha caigut de son. Demà ens espera un dia complet amb Caiac, concert i demés. Així que ens hem acomiadat i hem tornat fent un passeig cap a casa, els tres agafats, preguntant-nos com deu estar l’Arnau que avui no ens ha dit res. Segur que massa bé.!

Aniversari sense postureo!

Com ja va sent una tradició, avui ens hem llevat d’hora i ens hem posat el banyador, que no ens trauríem en tot el dia, per anar a l’Aquabrava de Roses. Un parc aquàtic que et fa sentir com si fossis a l’estranger. Jo crec que els catalans que hi érem no arribem al 3 per cent i d’aquests encara n’hem conegut algun (ja us vaig dir que el món és molt petit). Va, avui la Martina fa 14 anys. La meva alegre, sociable i tremenda en fa els de la rima que esmorza i això ho celebrem de la manera més fresca que podem. Néixer a l’agost és una mica rotllo,actualment. Quan jo era petita tant li feia, però avui dia on les celebracions d’aniversari son la tònica a seguir, no saber amb qui ho celebraràs o no poder fer-ho amb qui voldries perquè la gent està de vacances i té coses i viatge i… és una caca. Ja està.

La calor ens ha acompanyat tot el dia però ens hem untat de valent i no ens hem cremat, aquí l’experiència és un grau. I hi ha gent que està suspesa en primers auxilis per a un mateix. Jo crec que avui hem vist pells cremades que no sé si mai es recuperaran de tot.

Anar a un parc aquàtic amb una adolescent és un exercici que hauríem de fer totes les mares i els pares del planeta. Més que per demostrar-los paciència o valentia (que també), anar amb tot de gent mig despullada fa que et treguis tots els complexes de sobre. Al cap i a la fi, només es tracta de passar-ho bé tinguis el tipus que tinguis, et pengi el cul que et pengi, portis el banyador que et posis. Quan t’ho passes bé deixes de posar atenció en els altres. Només puges i baixes i rius i et mulles i ja està… No importa ni si banyador, bikini o triquini, ni si boxer, slip o pantalonet, ni tant sols importa si tanga o calceta de coll alt… Encara que puguis entrar mirant al teu voltant explorant els teus arxius de prejudicis per fer matching amb allò que pensaves, al cap d’uns moments, amb la primera decisió, el primer tobogan, es dissipa qualsevol pensament respecte a l’altre. Als 14 anys comença a ser molt important tenir cura de la teva imatge, per això crec que més enllà del què hàgim pogut gaudir deslliçant-nos sobre pendents gràcies a l’aigua, hem après què:

• No tots els banyadors estan fets per a tothom, però per a gustos colors.
• Tinguis el tipus que tinguis, existeix una roba de bany per a tu. Això serveix també per a exhibicionistes i per persones que professen una religió que no els permet mostrar el seu cos, també tenen el seu outfit per anar a l’aquapark.
• Quan veus algú feliç, no et fixes amb el que porta posat. Només amb el somriure que projecta. I d’això en tenim tots.

Encara que el dia ha estat prou fantàstic, no hi ha celebració d’aniversari sense bufar espelmes. La tieta i les cosines han vingut a sopar, han portat un pastís i un regal que li ha flipat i hem bufat els 14.
Ara que la Martina ha fet colleta, hem aprofitat que la venien a buscar per cantar un aniversari feliç i convidar-los a pastís que s’han menjat en un tres i no res perquè l’important era sortir però han aconseguit que al final, la Martina hagi acabat el dia celebrant-lo com cal. Amb amics, bufant espelmes i feliç.

Sense cap mena de dubte, tenir poques expectatives sobre les coses fan que per poc que en rebis tinguin el valor del millor dels regals.

Arròs amb visites!

Avui m’he despertat amb enyorança. Suposo que soc d’efecte retardat però per primera vegada que ha marxat l’Arnau he sentit tristesa. De no tenir-lo, de no saber d’ell i és que s’espaien els missatges que rebem d’ell. Això son bones notícies perquè deu voler dir que s’està fent amb la seva nova realitat però la tristesa no me la treu ningú… en fi.

Com que avui teníem visites la tristesa ha marxat per la porta tan aviat ens hem posat a treballar. La Martina volia unes metxes i es va comprar un tint, i tot i que el resultat no ha estat l’esperat, li ha quedat prou bé. A ella li ha agradat i amb això em quedo perquè tenia una por d’esguerrar-li el seu preciós cabell… Les mares que teniu nenes adolescents segur que m’enteneu.

Sabent que suaríem, hem anat a la piscina abans de començar a fer el sofregit. Sabeu allò dels prejudicis? Doncs avui m’ha passat que amb la fama que té en Quim d’arribar tard, ha arribat a l’hora i jo encara era netejant sèpia (que per cert, no entenc que si demanes a la peixatera que et netegi la sèpia perquè l’has de netejar tu a casa…).
Com que ahir vaig fer els seitons els hem donat un aperitiu d’anxoves i seitons fets a casa, mentre es feia el sofregit. Les anxoves les hem preparat seguint la recepta de Cadaqués (Merilanding dia 1) i estaven espectaculars.
En Quim i la Sara a còpia d’anys son una mica com de la família. Ens hem vist casar-nos, embarassats d’un, del segon i del tercer, ells. Ens hem vist créixer els nens i com el pas del temps ens va emblanquint els cabells i les ulleres ja no són un complement. Això fa que les converses s’allarguin i amb una cadència quasi musical anem d’un tema a un altre al compàs de l’un, dos, tres. Hem parlat de la vida i dels pares i de les vacances i una mica de tot fins que una comanda de carn per recollir a Roda de Ter per una barbacoa ens ha emplaçat a veure’ns un altre dia a Tavertet, on ells s’hi estan.
Amb la tarda ennuvolada, com des de fa uns dies, jo he decidit fer el son que aquesta nit no he fet mentre en Xavi m’agraïa l’arròs recollint tot el desori. Sort que l’apartament és petit i tot queda recollit en un tres i no res. Després de mitja horeta de migdiada tardana, ens hem posat el banyador i hem anat a la piscina. Només hi havia una bona colla de nens que jugaven i cridaven i es divertien amb el famós joc de Marco Polo. Per si no el sabeu: el qui para té els ulls tancats i va dient, Marco, mentre que la resta ha de contestar Polo. Així que qui para guanya quan aconsegueix pillar a algú només guiat per la veu. Ha estat una bona estona refrescant però poc relaxant… quin mal de cap de joc!
He parlat amb una de les veïnes dels apartaments, l’Eva, que vam coincidir a una roda de premsa a Barcelona. I ens hem posat al dia de la coincidència. I és que Albons té poc més de 700 habitants i mira que coincidir en un projecte a Barcelona… el món és molt, molt, molt petit.
Una truiteta per sopar i, mentre escric el Merilanding rebo la notificació de whatsapp que em diu que l’Arnau està escrivint. Ara ja estic més contenta. Ens diu que demà mirarà de trucar perquè vol felicitar a la Martina que és el seu aniversari. Aquesta nit tornaré a dormir poc, però no serà de tristesa, serà de nervis de saber que potser podré parlar amb el meu nen, l’aventurer.

Simbiosi

M’encanta acabar el dia veient el reportatge dels 40 anys del Tricicle perquè crec que va molt de conjunt amb la sensació que he tingut avui amb en Xavi. Quan estàs amb algú des dels 17 anys fa que tinguis una perspectiva de la vida que no és individual, és complexa perquè és compartida. Les vacances també son una oportunitat per adonar-te’n de qui tens al costat i de mirar-lo darrera les ulleres de sol i reviure el per què te’n vas enamorar. Ara que tenim els nens més grans, tornen les estones per a nosaltres i la veritat és que dono gràcies a Déu perquè arribats a aquest moment encara ens mirem amb aquella delicada mirada que parla, s’escolta i s’intueix. No sempre és fàcil però estem contents. Els bons moments i l’amor estan per sobre de qualsevol entrebanc. Així, amb aquesta sensació, hem dedicat un matí a la intendència, demà farem la primera paella de les vacances amb amics, hem dinat, ens hem relaxat i hem compartit el temps, que habitualment no tenim, a la piscina.

La Martina s’aferra als amics per no enyorar l’Arnau i això ens permet trobar l’espai d’aquestes reflexions.

Sopar un bon peix, un bon vi i una vetllada tranquila. Sense nens i amb la sensació que vam construir una família amb una bona base, la de l’amor que ens tenim. Pot semblar nyonyo, però les vacances també et donen aquest espai per valorar allò que tens sempre al costat. I jo, sempre, hi tinc en Xavi. Sigui locutor, surti a la tele o reculli les escombraries de casa. Ell.

Fer o no fer!

Estar de vacances, vull dir tenir el mode on de vacances, vol dir saber gaudir del no res? Us ho pregunto perquè a mi les vacances del paaah, del descans desmesurat o del no fer res em posen nerviosa. No sé si és que amb tot el que hem viscut fins ara, no he tingut temps de desconnectar o què, però encara em costa molt no fer res.

A les 8.30 ja era dempeus, això que ahir vam anar a dormir tard i portàvem hores de son de retràs. Un cafè del 13 i un merilanding de bon matí perquè ahir em va ser impossible.

Quan s’ha llevat la Martina a les 11h el meu cap ja rumiava en fer un tomb a la seva habitació. El llit niu no és massa bona pensada si l’amplada de l’habitació no fa fàcil pujar o baixar. Així que després de medir amb el metro si la cosa podia o no funcionar, ens hem posat mans a l’obra. Hem girat el llit. L’hem mig desmuntat per poder-lo posar en la posició desitjada i en trobar-la, bingo, era impossible tornar a collar els cargols des de fora. Quedava massa encaixonat. Així que només ens quedava una opció, anar a comprar escaires per acabar la feina.

No imaginava que el dia 8 d’agost fos dia d’arribada de vacances. Bé, m’ho suposo a jutjar per la quantitat de gent que hi havia al súper de l’Escala i pels pocs productes que hi trobaves a l’estanteria. De fet, no he trobat ni carro i he hagut de carregar la compra amb bosses fins la caixa. A part dels escaires, he fet una compra bàsica. Demà hi haurem de tornar.

Posats els escaires i veient que ja havia acabat la idea del dia, he començat a posar-me tensa. Cal programar les vacances perquè siguin realment vacances. I així, ja us avanço, que un d’aquests dies tornarem a l’Aquabrava i un altre farem una excursió amb Caiac. Com a mínim, ja tenim dues cosetes decidides!

Després de dinar, relax, Paradís de les Senyores (feia dies que no el veia però ja m’he posat al dia) i piscina fins les 20h. Hem quedat per fer una videotrucada per conèixer la noia que vindrà a casa a viure durant uns mesos. L’estudiant d’intercanvi que ve per l’Arnau.

L’Ady és de Texas, no ha parlat molt, ho ha fet més el seu pare però m’ha agradat veure en els seus ulls la mateixa preocupació que teníem nosaltres. Això ja ens uneix. Sembla bona noia i crec (espero) que es portarà bé amb la Martina. No té ni idea d’espanyol encara que diu que l’entén bé… ja us ho explicaré.

Com que amb el dia de bricolatge m’he estalviat una llitera hem decidit anar a sopar al centre social del poble. Un altre dia anirem al Grec de Bellcaire, i us presentaré en Dimitris, tot un personatge. Però això serà un altre dia, avui tenia tancat. Hem anat al social amb la Pilar i el Jesús. A poc a poc, a cop de trobades i algun que altre sopar ja estem forjant la primera de les amistats albonsenques. Qui ens ho hauria dit quan ens vam conèixer ara fa un any davant d’un parquímetre de l’Escala!

L’Arnau va donant senyals de vida. Ens va fent notes de veu i avui ens ha enviat una en anglès. Immersió a tope. Fa classes matí i tarda de finès i de cultura finesa que li han compensat amb una sauna, que ell ha definit com a brutal. Mentre tot sigui “flipant” com fins ara, estaré traquil·la però costa més de dir que de fer. Així que demà, he decidit vernissar un test i una capsa. I si, ens aixequem ben aviat, voldria anar a veure la mare, sí, a la platja on hi guardem el seu darrer record. Però ja ho veurem, perquè les vacances també estan fetes per canviar de plans i de tornar-los a canviar. Ben mirat, això també és el fer del no fer res.

De fer-se gran!

Avui el dia ha començat tan aviat que semblava hivern. Era tot fosc. Els nervis continguts i la sensació de vertigen es palpava en l’ambient. Les cares de son i la veu rogallada de dormir poc ens ha seguit fins l’aeroport. Malgrat la por de les cues què esperàvem, la facturació de la maleta ha estat qüestió de minuts. Ens havíem preparat esmorzar, però ens l’hem deixat a casa, així que hem hagut d’esmorzar a l’aeroport: sablasso!

En Xavi ha immortalitzat frame a frame els moments previs a la partida. Els avis han fet acte de presència una estona després. Emoció continguda. Ningú volia ser el primer en deixar caure una llàgrima, però ha acabat passant. Davant de l’accés al control de seguretat ens hem hagut de donar l’últim adéu i ha estat una muntanya russa. Passàvem dels plors a les rialles. Cadascú de nosaltres s’ha deixat endur per les seves pròpies emocions per dir aquella útlima paraula abans de volar cap a l’aventura de la seva vida. Jo li he demanat que per més que el tractin bé que torni. M’ha sortit així, què voleu que us digui. I és que en el fons la por més gran d’una mare, després del patiment i la mort, és caure en l’oblit dels fills, trobo.

L’Arnau se n’ha anat i tinc la sensació que ha estat un premi a la seva valentia que ha guanyat a base de temps, molt de temps, perseverància i unes gotes d’autoconfiança. L’Arnau, aquell nen que no sabia dir-nos que no li agradava el tomàquet per por de ferir-nos, ha embarcat rumb al desconegut. I estic molt contenta per ell i una vegada més me’n sento orgullosa. Una altra lliçó de vida que em dona. Jo no vaig ser capaç de marxar.

La vida amb una filla única és diferent. Més tranquil·la i amb menys discussions. Hem acomiadat els avis i hem agafat rumb a l’Empordà. Ara sí que comencen les vacances sense obligacions. Fins ara, no he anat a treballar però hi havia feina a fer. La Martina, no sé si fruit de l’enyor o de la son estav més apagada que de costum, però ha anat a veure les seves amigues i ens hem quedat sols.

Hem dormit intentant recuperar part de les hores que ens mancaven d’aquesta nit passada. Uns ho han aconseguit més que d’altres. Jo he relaxat la meva ment amb les manualitats i plantant un brot d’aloe que he agafat de Barcelona. He pensat que així veuré el temps que he passat sense l’Arnau en forma de planta carnosa. Una tonteria més.

Tenir amics és una de les millors coses de la vida i us prometo que en dies com avui n’ets més conscient. Aquest vespre hem sopat sense la tristesa de la cadira buïda. Hem anat al Ruki de Sant Pere Pescador i m’he deixat mimar per les amigues empordaneses més boniques del món: la Marina, la Tati, l’Íngrid i després l’Isabel i les seves respectives famílies han aconseguit fer-nos riure i desconnectar de la tristesa de no tenir el nostre fill gran amb nosaltres.

Amb unes poques notícies de l’Arnau, que ja s’acomiada amb un Hyvästi (adéu), ens hem posat al llit amb la sensació que ens fem grans i que ells marxaran. I quan ho facin, sort en tindrem dels amics que fan de la tristesa i l’enyor una excusa per tornar a riure, d’allò que de sempre i d’allò que la vida ens depara.

Maletes, maletes, maletes

Avui ens hem llevat molt aviat i això ens ha a permès anar a fer encàrrecs sobre les 11 h amb les maletes quasi fetes.

El Corte Inglés ha estat la nàutica de salvament, no només perquè hi he trobat el que faltava sino perquè ens ha alliberat de la calor enganxosa que ha ha empaitat Barcelona tot el dia. Ni brisa, ni aire, ni ombra. Qué bé que estarà l’Arnau a 19 graus (és el que estima el temps d’apple que farà a Helsinki)

La tarda ha estat per distreure l’enyor que ja sentim. Hem fet pins, hem repassat una presentació del lloc on viu que haurà de fer allà i hem contestat tots els missatges de la gent que li desitja sort. Jo crec que la sort és poder viure aquesta aventura, però que depèn d’un mateix que arribi a bon port. Així que ànims Arnau!

Hem anat a missa. L’Arnau no sé si podrà tornar-hi fins d’aquí un any. Quan hem arribat a Santa Tecla era tancada. No controlem els horaris d’estiu, així que hem anat a Joan Maria Vianney. Allà a part de la missa hi he trobat a la meva estimada Santa Rita. A qui vaig encomanar-me per engendrar l’Arnau. I quines coses, avui l’he vista i li he demanat que per més que marxi un any, no me’l prengui del tot. Santa Rita lo que se da no se quita

Després hem fet cap cap el Li, unes tapes, les de sempre, per acomiadar l’Arnau amb la certesa que deixar-lo marxar és un autèntic acte d’amor i de generositat. El trobarem a faltar i demà deixarem anar unes llàgrimes perquè se’ns esmicola una mica el cor, però contents de veure que hem fet, al capdavall, el més valent dels fills. I això no té preu.

Va d’amics!

La nit a Barcelona ha estat tropical però estava tan cansada que no m’he adonat de res. La claror del dia m’ha despertat a les 8h. Un bon cafè i a acabar cosetes que teníem pendents. Bé, en realitat, tot i que teníem el matí programat només hem pogut anar a Caixabank, parlem?
Anar a la Caixa és com anar a la platja, un exercici sociològic amb la diferència que la gent està menys relaxada i gasta més mala llet. Primer he anat a una oficina perquè em desbloquegessin la targeta que el Xavi em va bloquejar pensant-se que era la seva, de tant provar pins. Després he anat a una altra oficina i allà m’he passat el matí. I no, no ho dic com una exageració. Des de les 10:45 h fins les 14 h. Les cues eren més llargues que a Portaventura, però com que hi havia aire condicionat, ni tan mal. He pogut veure que la transició digital està fora del 90% de la població. Jo que soc una mica avançada he estat incapaç d’activar el compte corrent de l’Arnau al mòbil. Bé, ni jo, ni ningú. Sort que ens ha atès una noia amb una paciència de sant. S’ha apiadat de mi i, encara que no era la seva oficina, m’ha arreglat el tema de les targetes bancàries. Ha anat fent prova error fins que finalment ens ha trobat la solució. Una cosa menys.
Estar a Barcelona mentre estàs de vacances és estrany. Una sensació com si no fossis de vacances. La vida a ciutat passa més ràpid. Les mateixes cares, més suades i menys alegres. És clar que estàvem a 30 graus i els aires condicionats de les botigues feien que la temperatura de sensació pel carrer fos de 50ºC.
En Xavi ens ha recollit a l’oficina bancària i hem agafat el cotxe per anar a veure els nostres amics de Terrassa. La família més apple que coneixem ens va convidar a dinar a casa seva amb l’ànim que en acabat compartíssim un bany a la piscina. Havíem d’arribar a les 14h i no ho hem pogut fer fins passats dos quarts de tres, i encara hem tingut sort perquè hem aparcat a la primera. La Nuni és una cuinera extraordinària. Ens ha fet uns fideus caldosos amb gambes que eren per plorar d’emoció. Quin espectacle gastronòmic. Mentre els assaboria he pensat en la sort que tenim els de la Mediterrània de poder gaudir d’una alimentació tan variada i que a Finlàndia no sé jo si l’Arnau menjarà tant bé mai. Potser, ell que és un iniciat en l’art de la cuina, podrà fer-los algun platillo d’aquí.
Els amics son persones que la vida et posa en el camí. Persones que pensen en tu i que s’interessen per tu i que saps que hi son encara que no sempre les vegis. La Nuni ens ha fet adonar que per a ella va ser molt important sentir-nos al seu costat quan el Miquel va estar a la UCI per Covid. Nosaltres patíem de veritat, així que suposo que sí. Això vol dir que ens els estimem com amics. Us he de confessar que quan vaig saber que en Miquel estava a la UCI vaig deixar anar les llàgrimes que havia contingut fins llavors. Gràcies a Déu se’n va sortir i avui, hem celebrat de nou la vida i les oportunitats que ens dona. De les decisions, les bones i les dolentes. Amb algunes aprens més que en d’altres. Hem vist el pas del temps a través dels nostres fills i filles, que es fan grans i que ens planten noves etapes i nous reptes. Qué bé ens aniria un manual d’instruccions pels nostres fills… La granissada ens ha refrescat la tornada a casa. Quina sort!

Com que demà és el dia de la maleta a casa, aquesta vegada no hem fet allò de dinar-berenar-sopar tan característic de les nostres trobades. El sopar avui l’hem fet a casa, però ja ens hem emplaçat per d’aquí 15 dies a Albons.

Avui l’Arnau ha après que els amics sempre hi son encara que no els vegis i que la vida sempre et dona l’oportunitat de trobar-ne de nous. Tot és qüestió de temps.

Countdown!

Avui ens hem llevat ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora perquè els avis havien de tornar cap a Barcelona i la mar a primera hora del matí és més plana. Així que abans de les 7 ja érem desperts i esmorzant i traginant… En Xavi els ha portat al port i m’he quedat a gaudir del silenci de la meva caseta empordanesa. La veritat és que de tant en tant em sento afortunada d’haver-la trobat, avui ha estat un d’aquells dies.
Quan en Xavi ha tornat hem decidit anar a esmorzar al Cabàs, un dels dos súpers que té Albons. Mentre esmorzàvem hem vist que una noia es deixava el cubell de les escombraries. Sí. A Albons fan allò de la recollida selectiva. Molt eco, però un merder a casa sempre. La noia en qüestió és una amiga d’una amiga que portem com un mes intentant coincidir i com que no ens coneixíem no ens trobàvem. El cas és que gràcies al cubell, hem xerrat i, ara sí, hem quedat per veure’ns quan tornem. Avui hem fet camí cap a Barcelona, ens queda ultimar cosetes de la marxa de l’Arnau.
Quan hem tornat a l’apartament hem anat a la piscina i hem seguit amb el plaer del silenci. Poder-nos gaudir, sense nens, agafant-nos les mans, amb converses senceres, amb la calma de posar-se d’acord en un sospir. Asseguts mirant les vacances i el temps. En Xavi ha fet un son petit. La veritat és que el necessitàvem.
Com que estàvem sols i em sentia plena d’amor i de goig he decidit fer-li una sorpresa a en Xavi i he reservat taula a l’Horta de Can Patxei a Gualta. Si us agraden els paisatges rurals de l’Empordà aquest és el vostre restaurant. Feia una bona brisa, així que hem dinat fora. Sota una pèrgola amb canyes de bambú al sostre, amb una esplanada verda davant nostra, acompanyats de la delicada música de les fulles dels oms que voregen el Ter. Si el paisatge enamora, el menjar, més. No es pot explicar, així que haureu de venir-hi.
Hem tornat a l’apartament i hem fet la migdiada de vacances que feia 4 dies que esperava poder fer. Per mi fer vacances vol dir dedicar una estona a fer la marmota, després de dinar.
Sense pressa hem recollit i hem tornat a Barcelona. Hem passat a buscar els nens que havien baixat amb el barco de l’avi i hem anat a sopar una burguer. Era un desig de l’Arnau i com que estem amb el compte enrere… doncs tots li consentim, inclosa la Martina.
Ja comencem a tenir el ulls negats de llàgrimes a estonetes. Serà complicat veure’l marxar sense que se’m trenqui una mica el cor, però estic segura que l’aventura que l’espera serà de les millors de la seva vida.
Avui l’Arnau ha après que tot allò que fa mandra o mal quan abans passi millor. Un esparadrap fa més mal quan es treu a poc a poc que quan s’estira de cop. Així que els comiats, encara que siguin negats de llàgrimes només son l’inici de moltes rialles. Tot depèn de com vulguis treure’t la tirita.