Categoria: Uncategorized

Savoire fer!

Hi ha vegades a la vida que la casualitat et porta a conèixer persones diferents, autèntiques, úniques. Persones que d’una altra manera no haguessis conegut mai. Persones que et transporten a una altra tipus de vida. Una que mai tindràs i que és impossible d’enyorar o envejar perquè saps que és d’un temps que ja ha passat. Avui hem pogut gaudir d’una jornada en un paradís a Sant Antoni de Calonge, gràcies a la generositat d’una gran senyora: Particular, d’arrels franceses, ben acompanyada i amb una vida pleníssima que transmet amb una mirada, encara viva, als 94 anys. No puc explicar res més que el dia ha estat pensat i dissenyat per a fer-nos sentir com a casa. No puc dir-vos res més que estar amb gent gran és tenir l’oportunitat de dinar acompanyat de la saviesa, de pel·lícules en primera persona que es trenen entre glops de vi blanc i gambes de Palamós. No puc confessar-vos res més que avui ens hem sentit afortunats per la vida que vivim i que ens ha tocat viure. Perquè sempre es pot tenir més però més no sempre és sinònim de benestar.

Hem marxat a primera hora del matí cap a l’Escala a deixar els avis que havien quedat amb uns amics que feia uns 20 anys que no veien. L’avi tenia por de frustrar-se davant l’inclement pas del temps. Ell sempre es veu prou jove i és d’admirar.

Després hem anat a Can Moné a comprar un roser de roses blanques i hem sortit amb un arbre-roser de metro vint. Preciós. Quan ens l’embolicaven hem vist que a hi tenia un brot al mateix test, però l’amo del Viver en ha dit que un brot de 7 fulles en un roser és bord i farà perdre força a tot l’arbre. Així que ens l’ha tallat.

Hem anat a veure la Montse. Tots quatre. Ha conegut a tota la família i nosaltres a part de la seva. I ha estat una jornada fantàstica i, probablement, única. No hi ha una amfitriona igual. De veritat que és una senyora que fins i tot pateix de com asseure els comensals al segle XXI! Una senyora d’un altre temps que fa pensar en allò que hem perdut amb la modernitat i ens deixa sense paraules amb l’interès que posa en tot.

La sobretaula ha estat de més de 3 hores, els meus fills han demanat permís per fer la migdiada que necessitaven i han tingut el paper protagonista quan han tornat a la taula.

Hem quedat que d’aquí a un any hi tornarem. Voldran saber com li ha anat a l’Arnau per Finlàndia i si la Martina va guanyant en bellesa a mida que es va fent gran (avui l’han considerat apta per ser model amb “aquests ulls que parlen”). Ja esperem el dia.

De tornada hem recollit els avis i hem deixat els nens que havien quedat per anar a la piscina. Una nova colla que s’ha de treballar i cuidar perquè qualli. La Martina, sense l’Arnau, potser se sentirà sola encara que a hores d’ara no en sigui conscient. Així que fer amics, ara, ens sembla més que important.

Hem visitat a la Jovita, una santcugatenca que va decidir retirar-se a l’Empordà i que durant uns anys va viure a Cambrils i això els va portar a conèixer a l’Emi i el Jaime. Hem parlat de tomates, dels mals de l’edat i de la il·lusió que fa tornar a veure aquells amb qui vas compartir vida.

Avui, l’Arnau ha après que les Finlandeses semblen totes iguals però fins que no les escoltes no sabràs la diferència entre elles. I és que comunicar-se passa per aprendre a escoltar, per això no cal parlar la mateixa llengua sinó tenir voluntat d’aprendre. I si això no es perd, et fa sentir jove tota la vida.

DE NEDAR I GUARDAR LA ROBA!

Sortim a navegar a l’hora que ens ha permès gaudir de l’esmorzar a taula. L’Arnau ha tingut temps de fer un bany a la piscina i tot. A les 11 som embarcats i ens dirigim a Les Medes. L’Alt i el Baix Empordà són comarques diferents i ja que som a Albons, hem decidit fer camí cap avall. Quina costa! Si la d’ahir és la que té nomenada, la d’avui em sembla que és inigualable. De Montgó a l’Estartit hem contingut l’aire evitant el síndrome d’Stendahl. Podríem haver caigut a l’aigua només de sospirar.

La Meda gran ens tenia guardada una boia. Caçar-la ha estat fàcil, prou fàcil. Però el capità donava unes instruccions més per l’experiència que per la presència. Així que l’Arnau i jo hem estirat el flotador rodó esperant trobar el cap per amarrar la barca. A les Medes, en ser espai protegit, no es pot tirar el ferro (l’àncora, pels que no hi esteu avesats al llenguatge del mar) així que després de deixar-nos els braços, la família que teníem amarrada davant nostra amb un acte de gratitud inspirat per la meva postura, les indicacions del meu sogre i la meva cara de pop en un garatge, d’ha apiadat de mi i m’ha dit el secret: Necessitàvem un cap (una corda) per fer-la passar per l’anella i lligar-la a la nostra barca. He suat tant que tal qual l’he deixat amarrada (gràcies al nus de la Martina, tot s’ha de dir) he buscat l’alleujament en una mar a 24 graus. Fresqueta, sí.

No havia tingut mai el plaer d’estar a les Medes. Per fora, només semblen uns rocs gegants caiguts del cel i esculpits per la mar i el vent. Però el que ens ha deixat sense alè ha estat veure el seu fons marí. Centenars de milers de peixos. Blaus, grocs, negres, petits, grans, minúsculs tots nedaven al teu voltant i et feien sentir un més d’ells. Hem anat a tocar terra, que està prohibit, però només per tornar a llençar-nos a l’aigua.

El dia estava sent esplèndid. Havíem decidit parar la taula i dinar. Avui havíem portat teca a bord. I quan encara estàvem servint plats, ha començat l’aventura. Al nostre costat tres nois, dos d’adolescents i un nen, nedaven sense poder arribar al seu vaixell. Feia patir veure com la corrent els impedia arribar a salvar-se. El petit esbufegava esgotat i llavors el pare s’ha tirat per ajudar-lo. Cap d’ells podia avançar i llavors l’Arnau els ha llençat el salvavides que teníem lligat al vaixell. S’han agafat i ens hem mirat, amb un mos ja a la boca, preguntant-nos i ara què. Llavors hem vist una barca nàutica petita que navegava per allà i hem tret a passejar tots els idiomes que coneixíem. Hem demanat ajuda en anglès, francès, alemany, castellà i català fins que ha entès que ell podria ajudar-los i portar-los fins el seu vaixell. Al final ens n’hem sortit i quan semblava que tot anava bé, aquella nàutica inflable s’ha quedat sense motor i anava a la deriva amb tota la família més el bon samarità.

La veritat és que hem tingut un dinar del més amè.

Com que tothom marxava, hem decidit girar cua amb allò del dónde va Vicente… Era més aviat del previst així que el Jaime ha decidit fer cap a Montgó. Ens anava de camí. Quan hem arribat a la badia calmada de sempre, he suggerit amarrar a la banda contraria d’on vam estar diumenge. He de dir que amb el dia que feia, trobar una boia tan ràpidament ens hauria d’haver fet sospitar però hem preferit pensar que la sort ens bufava a favor… Una hora més tard els vaixells de Daiving ens han fet marxar. Estàvem en una zona reservada als batejos de busseig. El Jaime ens cridava i nosaltres nedàvem de tornada després de visitar una cova tot nedant, després d’haver-nos fet fotos impossibles i després d’haver ajudat a una família de Tortosa a tornar a pujar al caiac sense prendre mal. Hem marxat i uns metres més enllà, fora de tot perill hem tirat l’àncora. I quan encara no ens havíem tirat a l’aigua de nou, ens hem adonat que havíem enrocat. L’àncora havia quedat atrapada entre dues grans roques i no podia sortir. L’heroi del moment ha estat en Xavi que s’ha submergit 8 metres i ha desfet l’embolic. Ell que sempre diu que no serveix pel mar… ens tenia ben enganyats.

Hem creuat la cala i, ara sí, ens hem amarrat a una boia lliure. Aquesta vegada ha costat més encertar amb el “bitxero”, però res com el record de pescar ànecs a les fires per sortir-me’n. La tarda ha anat agafant la calma tot i que la calor apretava de valent. Ens hem banyat i banyat i banyat fins que hem perdut les forces per tornar.

Avui torno contenta perquè l’experiència d’avui em fa pensar que malgrat els inconvenients que es pugui trobar l’Arnau, les ganes de gaudir poden fer front a qualsevol adversitat i que les ganes tot ho poden. Només cal vigilar amb anar contracorrent quan la corrent és massa grossa per trobar el paradís amagat a qualsevol racó. I que, encara que t’hi hagis d’esforçar, no hi ha ferro prou gros que no es pugui treure quan estigui enrocat. Si fas això, gaudiràs de la tarda calmada, la posta preciosa i la vida plena.

BRAVA!

Ben tornats tots els que em llegiu. Només son petits quadres costumistes amb els que segur més d’un se sent identificat o identificada. Qui no té vacances a l’agost? I qui no tria el mar? I qui no te nens adolescents? I qui no té calor?… Però us he d’advertir que aquest estiu serà diferent. Potser perquè en uns dies enviem el nostre fill a viure un any a Finlàndia o potser perquè la Martina passarà a ser filla única fins que arribi una filla adoptiva de Dallas o potser perquè nosaltres haurem de viure un dol i vol constant. Qui ho sap! I no em direu que això no és la vida. Un anar fent amb prou cintura com per gaudir-lo i no prendre-hi mal.

Vinga! Ja us vaig dir que l’Empordà es convertiria en el marc de les nostres vacances l’any passat. Albons, el petit poble fronterer entre l’alt i el baix Empordà és el camp base des d’on us escric aquest dietari que procuraré que sigui diari. Algun dia serà una proesa…

Els avis viuen amb una intensitat que no té res de convencional. No sé dir-vos si és la necessitat d’esprémer el temps que els queda o si és la por de deixar de fer allò que els farà aterrar a les 80 i 82 voltes al sol que porten a les espatlles. Sigui com sigui, ahir van arribar al port de l’Escala després de fer una travessia per mar de 7 hores i mitja. Esgotats, pobrets, els vam acompanyar a fer una paella i després un bany refrescant a la Cala Montgó. Sort que la Costa Brava és un bon regal que sempre tens a punt per a les visites. Mare meva quin plaer. A més a més, vaig poder-lo gaudir amb la meva germana i la seva família que no havien pogut veure mai el seu poble des d’aquella perspectiva.

Peixos, tubs, peus d’ànecs, cerveseta, pujar, baixar, ara ens tirem, ara xerrem, riem, cantem, ens mirem i ens redescobrim. Redescobrir és donar-se l’oportunitat de mirar-nos sense records, com per primera vegada, verges. No sempre es pot, però si ho aconseguiu sabreu de quin plaer parlo. En fi…

Aquest matí ens hem despertat tots junts a l’apartament. Els avis han estat els nostres primers convidats a dormir-hi i la veritat és que l’experiència ha anat com una seda. Casa nostra té tres segells d’identitat: 1.- Un esmorzar asseguts a taula, 2.- les meves paelles i 3.- les crispetes per la tarda. Tots aquells que heu vingut a casa, d’una o una altra manera ho podreu corroborar. Els avis, que esmorzen a peu dret perquè han de sortir a navegar ben aviat per fer esquí nàutic (82 i 80, sí), han gaudit moltíssim. Els nens nostres també. Els avis i els nens comparteixen una mateixa manera de gaudir del temps: sense la pressa. Als adults, la vida ens passa per sobre com una onada impossible de surfejar. Ens va tan ràpid que quan ens adonarem que el llibre està a l’últim capítol posarem el fre de mà i farem un virolla amb l’ànim de recuperar part del temps que no hem estat capaços de percebre. Llavors, amb una mica de sort, serem avis i ens asseure’m amb els nets parlant de tot i de res, de records, de persones que no coneixerem mai però que ens donen la saviesa que les canes acumulen.

Hem anat a Cadaqués, a la recerca del record d’una tapa d’anxova amb escalivada. Feia 7 anys d’aquell record, i malgrat l’alt percentatge que el dia acabés amb frustració, hem creuat la badia de Roses, ens hem sentit intimidat per les onades arrissades i pels penya-segats que queien ben a prop nostre. L’Arnau i jo hem sentit els salts de la mar des de la proa. Ens miràvem i parlàvem del què en uns dies viurà. Parlar de Finlàndia és com una necessitat. Ell m’ha demanat si podíem parlar en anglès fins diumenge, dia que marxa. Serà difícil, però ho intentaré. Li vull donar confiança i advertir-lo i dir-li tantes coses que serien inútils. Jo no he marxat mai. Així que confio en Déu i ja està.

Cadaqués ha aparegut quan el litoral es feia més planer. L’església i les casetes blanques ens han donat la benvinguda. Bé això i el centenar de vaixells fondejats. Des que hem amarrat fins que ens hem ficat a l’aigua no ha passat ni 2 minuts. Xof! Buff qué freda! Ha estat la frase que hem dit tots com si fos l’eco. Però quin bany! Quina aigua! Mare meva…

Hem baixat tots menys l’Emi, la mare d’en Xavi que ha decidit que ella al barco ja hi estava bé. Hem caminat mentre el sol ens torrava la pell. M’he trobat un company de feina que sempre deia que anava a Cadaqués, i ho he comprovat. Hi era. I hem arribat al bar que el Jaime, el pare d’en Xavi, recordava i que ha estat el motor de la travessa d’avui. Gestionar la frustració no és fàcil així que l’hem avisat que potser no estaria obert, que si la pandèmia havia fet canviar d’amos molts negocis, que potser ja no ho feien o ho feien diferent. Ens hem assegut i hem demanat la tapa d’anxoves amb escalivada. El meu sogre és un home tossut i pràctic, per això ha decidit que amb les ganes que tenia no la volia compartir. Una tapa per cadascú i avall. 10 minuts i servits. La tapa. Una torrada de pa de pagès amb pa amb tomàquet vermell escalivat, anxova de Cadaqués i olivada per sobre, tallat en 4 o cinc parts. La tapa, ara, la retindrem a la memòria per sempre més. Us ho prometo. I és que de vegades les expectatives que un té de les coses son les justes i satisfan allò que esperem. Sense frustració.

He tornat més tranquil·la. Potser perquè l’experiència d’avui m’ha donat la confiança que per més que vulgui veure TOTS els possibles mals o obstacles que l’Arnau es trobarà a Finlàndia, sempre hi ha aventures que acaben com un les tenia en ment. De bravo!

Ara deu fer uns deu anys que vàrem viure la situació més complicada familiarment parlant que hem viscut mai. D’allò en vàrem treure més coses bones que dolentes, tot i que de dolentes n’hi havia moltes. Però un assetjament escolar t’obliga a fer-te preguntes, a canviar dinàmiques, a escoltar més i a intervenir menys. T’obliga a entendre la importància de la base, de l’educació en família. T’obliga a treballar l’empatia, una estranyesa en el món que ens envolta.

Des de llavors, ens vam fer el propòsit familiar que miraríem d’ajudar a tothom a qui es trobés en aquella situació. Es tractava de fer-se la pregunta correcte. No era un per què a mi? Sinó un per a què? Es tractava d’orientar, d’escoltar i sobretot d’entendre. Això últim és tan important quan et trobes en tan profund terratrèmol. Tant.

I, així, vaig començar a col·laborar amb l’associació que em va ajudar a mi. Mai podré tornar el què em varen donar. Després van venir les entrevistes, les xerrades, els tallers, les idees, les xarxes i un munt de coses per intentar que cap nen patís el que el meu. Que cap família patís el què nosaltres.

Ahir va ser el dia internacional contra l’assetjament escolar i és clar, tots, en peregrinació ens vam disposar i predisposar a explicar el què hi ha darrera d’un assetjament. Sense dramatitzar, vam intentar posar sobre la taula les necessitats del sistema, posar en valor allò que s’està fent bé i remarcar les febleses. Intentem donar sentit al patiment, fent més lleuger, si és possible, el dels altres. Potser per aquest motiu, després d’unes quantes entrevistes, vaig sentir una profunda frustració. Vaig sentir en les meves entranyes que jo, amb el meu testimoni, només era una peça de l’espectacle televisiu. Que darrera només hi havia la quota de pantalla i que malauradament, el color groc s’imposava. No vàrem parlar de lleis, de recursos, de famílies, d’escoles, d’inspecció, de prevenció… les preguntes es repetien, com sempre, al voltant de la pitjor experiència de la nostra vida familiar. Com ens vàrem sentir, què va fer l’escola, quina injustícia… i així fins que ens van acomiadar buits de recordar i tornar a sentir el malson.

Els mitjans van acomplir amb la seva obligació. Ahir era dia de tocar l’assetjament escolar, aquell que afecta a un de cada quatre, aquell que deixa seqüeles de per vida i en el pitjor dels casos s’endú per endavant els somnis de nens i nenes que tenen la sensació que no són ningú i que no importen a ningú. I, malgrat la cobertura i la gratitud que sentim per poder tenir veu, ahir vam sentir-nos molt a prop d’ells. Per més que vam alçar la veu, només vam veure companys amb una bossa de crispetes, esperant satisfer la seva pròpia buidor escoltant les misèries alienes.

Cada dia hi ha un nen o una nena que té por d’anar a l’escola. I estem segurs que el grup té el poder de canviar les coses. Només és una qüestió de voluntat, com la d’escoltar i entendre, en realitat, perquè l’assetjament escolar està, encara, entre les nostres aules. I en això, cal fer un esforç col·lectiu, des de les famílies fins a les escoles, passant per les institucions públiques i, també, pels mitjans de comunicació.

Pregunto als adolescents, que amb cara de son assisteixen a una xerrada més sobre el bullying, si algú d’ells ha patit assetjament escolar. Aixequen la mà un parell. (N’haurien de ser més a jurjar per les estadístiques.) Aquell parell, encara tenen un aspecte que desprèn poca confiança, per la qual cosa no em queda massa clar si han fet net. Em provoquen compassió. Seguim: Pressiono una mica més, no us han molestat mai? No us han posat malnoms? No us han fet bromes pesades que no us han fet gràcia? Llavors comença el rebombori…. hahahah per aquí, hihihi per allà. “Pues claro, però eso no es bullying, eso nos pasa a todos en algun momento”. Pam amb aquesta simplicitat em quedo amb pocs arguments, però continuo. Quan us heu trobat en aquesta situació, us sentíeu feliços o us feia patir? Heu trobat a qui explicar-li? La resposta pse i no, és la general respectivament. Segons ells, el bullying no depèn del qui agredeix, depèn més del “como te lo tomas” i així l’aula, l’escola, la societat viu com viu. Fent apologia del aquí i del ara i del jo. Així sobrevivim.
Tenim interioritzat que els hàbits s’aprenen en 21 dies però crec que només calen dos males experiències viscudes i unes poques més vistes per normalitzar que l’única manera d’anar pel món és treure-li tot el ferro possible a tot. Com si no passés, com si res passés, com si no importés res. Hem de posar humor i deixar-nos rebregar per dins a ulls dels que estan creixent, encara, en les aules. Hem de tenir cintura, ser àgils en respostes punyents i sobretot hem de ser grans detectius per saber on és el punt flac de l’altra. Tenir informació et dona poder i aquesta és una assignatura que s’aprèn des de ben petit, com les mates, la llengua o la història.
Els parlo de l’empatia, de la capacitat de posar-nos a la pell dels altres. Agafo un noi amb un peu gran i una noia amb una bota. Els intercanvio el calçat. És un exercici força visual per entendre que més enllà del que sembla aparent, que a un li va gran la sabata de l’altra, amb el tipus de sabata un pot determinar com es la persona. O com a mínim, fer-se preguntes sobre la persona que té al davant. Tan important és preguntar-se com i el per què dels altres com descobrir-ne els matisos. La vida n’és plena. I em pregunto si l’afany de deixar-los sense filosofia s’acosta més a la voluntat que acceptin la vida millor. Sense preguntes la vida és, aparentment, més fàcil. Sense preguntes la vida es simplifica. Avui a mi, demà a tu i mira, aquí estic. O no.
Faig un últim intent per sacsejar-los la consciència i els parlo del suïcidi. La segona causa de mort entre els adolescents. No sóc ningú per jutjar-los i els dic que tot fa gràcia fins que deixa de fer-ne per fer-nos plorar. Amb un somriure he mirat de fer-los reflexionar sobre les relacions humanes, els he donat, amb una pinzellada que es queda curta, eines perquè es protegeixin, els he parlat de l’autoconfiança i els he animat a que s’estimin més. I que en la diferència està l’autenticitat.
M’han aplaudit en molts instituts, alguns això formava part de la festa. En d’altres, alguns alumnes m’han demanat consell, com si jo fos psicòloga, jo només sóc mare, els responc. Potser per això, després de tot, he sentit l’esperança quan un sol alumne, dels vora 300 que he vist en l’últim més, després de la sessió, m’ha preguntat si el meu fill ara ja estava bé.

Un dia més però diferent. Arrossegats per la nostàlgia i amb una depre post vacacional a sobre, abans d’acabar les vacances, hem anat a missa i a celebrar-ho a Can Parera. No sé si us passa, però fer venir a algú a casa i presentar-los la teva gent és com cedir la teva intimitat, escurçar distàncies i exposar el teu cor a la llum. Ensenyar a en Jordi i la Ta aquest racó de món que per nosaltres és un paradís, presentar-los a amics i família i fer-nos acompanyar en un dia a dia vacacional, familiar i improvisat té un valor extraordinari que s’amaga entre la subtilesa de la quotidianitat. És com ensenyar l’ànima amb la confiança de qui no et vol mal.

Ells feien carretera cap a Sant Cugat, improvisant parades. Nosaltres tornaríem a veure’ns amb el Jair i l’Agnès… aquesta vegada a casa seva. 

Hi hem arribat a l’hora de dinar. I no ens hem assegut a la taula fins passades dues hores, després de banyar-nos i de xerrar i picotejar. Hi ha gent que té el do de fer-te sentir un més d’aquella casa que acabes de conèixer, ells el tenen.  Després de dinar hem començat a sentir-nos nens gràcies a l’astúcia de l’Agnès que ha tret una catifa. Enxufada a la manguera i amb una mica de sabó ens ha anat posant a prova. Una divertida manera d’aconseguir fer vídeos i fotografies diferents, postureos màxims i, sobretot, distreure els nens… i els no tan nens. 

Amb una mica d’aplatanamenta, hem deicidit fer el cafè mig en remull. Asseguts al voltant de la piscina i xerrant, xerrant, el cel s’ha anat cobrint fins que la pluja ha fet acte de presència. Llavors, quan semblava que la tarda acabava, l’Agnès, sota el xirimiri ha tret un joc de taula i hem estat jugant una estona. Com que som creatius hem ideat maneres de millorar el joc, adaptant-lo a estacions, a tecnologies… 

Com que la Martina i l’Arnau ja tenen OFICIALMENT colla (s’entén però son molt pesats) han començat a insistir per marxar. Com que la tarda semblava que no milloraria ens n’hem anat. Arribats a l’apartament, ells han desaparegut i nosaltres en la solitud de la nostra terrassa perfecte, ens acomiadàvem de les vacances. Demà en Xavi ja marxa i he decidit acabar el Merilanding d’estiu. Recollir les vacances en un dietari és una forma de recordar les nostres vacances en família. Les de tots quatre junts.

Vaig començar a escriure el Merilanding d’estiu el 3 d’agost d’ara fa 8 anys. Corria el 2013, no teníem ni idea que en pocs anys perdria la mare, l’estiu del 16, que viuríem una pandèmia i un estiu de confinament, l’estiu del 2020 ni que, finalment, faríem cap a Albons amb un apartament, que a partir d’ara és i serà el nostre port de vacances.  Els estius són allò que som, en essència. No el què diem que fem o ens dediquem. Les vacances ens permeten alliberar-nos de ser res més que nosaltres mateixos… Sigui com sigui, es presenti el futur com es presenti, el nostre primer estiu a Albons ha estat tot el què desitjàvem i, sobretot, ens ha permès carregar les piles fins el merilanding d’estiu vinent. 

Moltes gràcies a tots els que m’heu seguit, els que m’heu escrit, els que m’heu fet recomanacions, a tots els que ens heu vingut a veure i a tots els qui heu sortit. La generositat de deixar-me escriure sobre vosaltres i els moments plegats és un regal. De veritat.

Seguiré escrivint.

Diuen que per agafar un hàbit només necessites 21 dies. En porto 20 de vacances i estic segura que m’acostumaria a aquesta vida. No sé si m’agrada més la vida sense pressa, si sense horaris o improvisant a cada moment el que podríem fer. O potser les tres coses juntes. En qualsevol cas, no hem deixat de fer les bugades de dissabte (a Endesa no se li paga ni un duro de més). O sigui que malgrat les vacances no deixem de tenir obligacions.

Una vegada la roba estesa, els deures fets i tot en ordre hem decidit anar al meu petit paradís. Els nens no volien anar a la platja, ara que tenen una colla. Així que els hem deixat a casa. A la nevera hi havia tuppers amb amanida, amb arròs, pizza i un munt de coses fetes. Així que els hem deixat i ens n’hem anat a la platja. Hem recollit la parella escènica que tenim a 4 minuts i cap a l’Armentera i després al Cortal de la Vila (la cagarra). Aquesta vegada hem aparcat davant del xiringuito Marlin amb tota la intenció. Ens hi quedaríem a dinar. 

La platja de Sant Pere Pescador és una platja única. Siguis on siguis del seu litoral de set quilòmetres, tens la sensació que és un espai únic. No hi ha edificis, ni apartaments, ni res més que vegetació al seu darrera.  O sigui que des de la platja estant, trobes sorra i al fons verd i arbres de ribera. La recuperació de l’ecosistema de dunes és una proposta que es prenen molt seriosament la gent dels Aiguamolls de l’Empordà i l’Ajuntament. Tot i així, la platja que recordo de la meva infància era més salvatge, amb unes dunes més altes (ens hi tiràvem rodolant), a la sorra de l’aigua hi trobàvem tallarines (fèiem aperitiu amb unes quantes, fins i tot crues) i no hi havia quasi ningú. Evidentment, ni Kite surf, ni paddle surf, ni res de tot això. Quan quedàvem amb els amics ens havíem de dir el color de l’umbrel·la o buscar alguna referència que ho fes fàcil, del contrari havies de caminar per aquell petit desert abans de tocar el mar. 

Els records en aquella platja estan lligats a la meva vida d’una manera especial. La meva mare hi és sempre. Aquí vaig aprendre tot el que sé del mar, de pescar i dels amics. I em sento íntimament lligada a ella. Per això quan la Ta em va dir que volia una platja de sorra fina, no m’ho vaig pensar gens. Els ha encantat. Bé, a la Ta perquè a en Jordi, la sorra i el mar són totalment prescindibles. Tot i així, ha quedat impressionat de l’estat, encara, salvatge que respira (tot i no ser el d’abans).

Hem dinat al Marli. Un xiringuito, per mi nou, que hi ha a la platja. Ens hem assegut ràpid i ens han servit encara més ràpid. Una mica de “tapeo” i riures fins que el mar i la brisa salada ens ha anat aplatanant. De tornada, hem decidit fer un banyito a la piscina i hem conegut a la colla dels nens i alguns pares nous. Ens hem saludat i hem fet alguna broma. Fan molt bona pinta, i això m’ha fet feliç. Quan vas a un lloc nou, l’entorn et pot condicionar les vacances. Per això veure que els pares dels nens i les nenes que juguen amb els nostres fills són agradables, fa respirar alleujat i tranquil.

Estant a la piscina hem intentat tancar un sopar romàntic per la Ta i en Jordi. Ells venien a passar un cap de setmana en parella i estem “robant-los” un temps matrimonial preciós. Tots els restaurants als que hem trucat estaven plens, tots. A cada trucada un “ està ple” i per nosaltres era un vol i dol. Per una banda estàvem contents que finalment s’hagués recuperat el turisme per l’altre era una llàstima que els nostres amics no poguessin anar a sopar a un bon lloc. Romàntic i bo. Al final, els de l’Hotel Rural Can Dispès els han aconseguit taula a la barra del Port. Davant del club nàutic de l’Escala. Esperem que sopin bé. 

Nosaltres ens hem quedat a fer de pares responsables i sort que avui sí que ens hem quedat. Sempre hi ha la primera vegada que els teus fills es passen l’horari pel folre. Avui ha estat la seva primera vegada. Es fan grans i tenien excusa, però ser pare també vol dir educar. Així que a la nit no sortiran. Però no patiu, que una pel·lícula d’Indiana Jones pot amb qualsevol tristesa. 

Demà és diumenge. Anirem a missa a Viladamat i esmorzarem de forquilla a Can Parera. Els meus amics han de gaudir de la cuina de la Tati i l’Albert. Si mengen aquí, segur que tornaran. Una mena de font de Canaletes, culinària, però a l’empordanesa.

En Xavi no ha anat a córrer perquè temia estar cansat per les visites d’avui. Resulta que uns amics nostres em van preguntar a quan estava Viladamat d’Albons perquè havien reservat una habitació en un hotel rural i mirant el mapa havien vist que potser estava a la vora. Hahahaha els vam dir que era el poble del costat. Estem a 4 minuts en cotxe i probablement és més ràpid arribar a Albons des de Viladamat que des de l’Escala. Així que en saber-ho els vam dir que vinguessin a dinar.

Això a casa vol dir, zafarrancho (que amb tantes visites netejàvem sobre net), anar a comprar el gènere (la nevera que tenim no és fiable per a comprar peix i que aguanti un dia per l’altre) i posar-se amb la calma que ells arribarien quan arribessin. 

La d’avui ha estat la paella número 4 de l’estiu. Puntació (sóc exigent) un 7. Satisfacció dels comensals bona. En Jordi i la Tatyana m’han felicitat i m’han dit que m’han de portar a menjar un arròs de pastor amb carn de caça. Potser m’animo a sortir de la zona de confort de la paella mixta. 

Hem xerrat i hem compartit activament la taula amb els nens que han estat els protagonistes a estones. Estan molt divertits i sorprèn com capten l’atenció de les converses de igual a igual amb els adults. La Martina estava especialment inspirada i ens ha fet riure a tots. Està contenta i feliç, per això dels nous amics, i això es nota.   

A la tarda, quan els nens han guillat, els hem proposat d’anar a fer un vol. Podíem anar al Mooma, però no ens venia de gust fer 30 min de cotxe. Podíem anar a Sant Martí d’Empúries o podíem anar a l’Escala. He decidit aquesta tercera opció, i quasi me’n penedeixo perquè el trànsit estava impossible. Hem estat aturats, sense saber, cosa que feia presagiar el pitjor, però mira, al final, la sort se’ns ha posat de cares i hem trobat lloc per aparcar al primer aparcament que hem trobat.

L’Escala és d’aquells pobles encantadors, de mar, de pescadors, de cases blanques i de molta gent a l’estiu. He de dir, i els ho he dit, que té pitjor fama de mal temps de la que es mereix. No sempre fa tanta tramuntana, però vaja. Hem entrat a l’església de Sant Pere, hem caminat per davant de mar fins a Riells. Val a dir que la distància que hem fet ha estat tan agradable com la conversa. Jo amb la Ta, en Xavi amb en Jordi. 

Com que el temps se’ns ha anat allargant i estàvem tan bé plegats i ells dormien al poble del costat, hem decidit anar a sopar. Sense nens, hem anat a Ca la Nati, el restaurant d’Albons. Té per amo tot un personatge una mica llampat. No teníem reserva així que ens ha “castigat” a una taula menuda fins que passada l’estona ens ha donat la taula definitiva. L’espera ha valgut la pena. Les pizzes artesanes són espectaculars. Jo he menjat la meitat d’un quart. La resta me l’he endut a casa. 

Amb en Jordi i la Ta, qualsevol tema és digne de conversa. Però on perdem el món de vista és amb el teatre. Els quatre som uns apassionats de l’escena, de la interpretació i de les emocions fingides que no són les nostres, en absolut.  

Com que els nens no venien, els hem deixat convidar als amics a fer una peli a casa, així que quan hem arribat teníem tot de gent a la porta de casa. Fins i tot estaven en Jordi i la Tere, els pares d’en Marc i en Biel, que ens donaven reiteradament les gràcies perquè els meus nens els havien convidat a fer la peli. Era especialment important per en Marc que avui s’ha fet una doble fractura al dit del peu i es passarà la resta de les vacances reposant (a la manera dels nens hahahah). 

Demà el dia serà clar, es preveu una màxima de 31 graus i la Ta ha sentit a parlar de les platges de Sant Pere Pescador. Tot i que en Jordi no és de platja, fa tota la pinta que demà coneixeran la sorra fina de la platja de la Cagarra. La platja de la meva infància i que em fa pensar tant amb la meva mare.

Sentir la tranquil·litat de no tenir ni plans ni visites han fet que hagi establert un nou rècord d’hora de llevar-me, les 10:45h. Val a dir que ahir, llegint al llit se’m van fer les dues. En fi, que avui no he tingut cap excusa per no acabar de polir les rajoles. 

En Xavi i la Martina han anat a comprar i l’Arnau s’ha dedicat una estona als deures d’estiu. 

Un dia plàcid de no fer res, de no pensar en res, de, simplement existir i ser conscient del què t’envolta. Ocells, papallones, mosquits, mosques, veïns, gossos, gats… un recital de bèsties en un espai natural únic. 

Amb la mandra vacacional a tope no hem ni cuinat. De fet, hem menjat les sobres d’ahir i només he fet un carbassó a la planxa que ha aprofitat més l’Arnau que jo. 

Després d’una setmana sense Paradís de les Senyores, me l’he posat intravenosa mentre en Xavi i l’Arnau cuinaven. Jo sentia flaire de pastís. A en Xavi li agrada molt la pastisseria i a l’Arnau la cuina, tota. Era ben petit i ja volia ajudar a fer coses. Sempre pregunta què porten els plats, com es fan i li agrada llegir receptes. De fet, el que estava flariant no només era el pastís d’en Xavi, eren els croissants de xocolata de l’Arnau. Petits i deliciosos ens els hem menjat per berenar quan ja estaven freds. 

Les sis, hora de l’estampida. Els nens han marxat en bicicleta i una vegada sols hem decidit sortir a passejar. Jo m’he calçat les vambes, però en Xavi anava amb espardenyes. Volíem veure un centre d’art que hi ha al Poble, però per arribar hem agafat un camí, per nosaltres, nou (Els nens el fan sovint per veure estruços). Quan hem arribat hem vist que era un espai de classes de pintura, restauració i manualitats. Així que anàvem a fer mitja volta quan hem llegit el rètol: Ermita de Sant Grau. Ens hem mirat i amb un “vinga va” hem agafat el camí.

Al principi semblava que resseguíem una riera, els canyissars a banda i banda del camí ens ho feien pensar. Després el camí s’enfilava cap el bosc de pins i alzines que anaven fent l’ambient més fresc (que avui no era calorós). Quan portàvem uns 20 minuts caminant, en Xavi ha mirat si l’ermita era molt lluny d’on érem. Semblava que sí. Hem dubtat però hem seguit. Al cap de poc hem vist un rètol que ens deia que en 10 minuts hi arribaríem. No ens hem dit res per por a abandonar, imagino. Simplement hem seguit caminant. Darrera nostre entre les clarianes dels arbres s’hi dibuixava la plana que ens acull, la de l’Empordà. Dos trams una mica empinats ens ho han posat difícil, però al final hem arribat a l’Ermita de Sant Grau.

Una petita ermita tancada. A la façana hi resava l’any de construcció, 1783. Amb les endorfines fent feina ens hem fet fotografies que testimoniaven la nostra gesta. Estàvem sols en un lloc preciós fins que ha arribat el motorista que portava a la noia a veure l’ermita. Ells pujaven en moto el què nosaltres havíem fet a peu. L’emoció de ser-hi era proporcional a l’esforç per arribar-hi. De fet, mentre encara ens fotografiàvem, ells marxaven. Hem resat un Pare Nostre, un Ave Maria i un Glòria i hem desfet el camí de tornada acompanyats d’una pluja fina.

Com si fos una metàfora de la vida, baixar ens ha costat més que pujar. Els genolls pateixen més, la por a la relliscada i acabar per terra fan la resta. A poc a poc, hem anat arribant al poble. M’encanta passejar amb el Xavi i xerrar. És com tornar a festejar. Quan teníem 17 anys fèiem rambla amunt i avall i sempre teníem conversa per donar i per vendre. Ara hem canviat les Rambles, pels prats, per l’Empordà. Descobrint l’entorn ens redescobrim a nosaltres mateixos i projectem el nostre futur junts. Dibuixem el pla de vida que ens queda per fer i pensem si, potser, aquí entre el verd de les muntanyes i la tramuntana seríem més capaços d’assaborir la vida.

Hem passat de llarg de casa i hem anat al Centre Social a fer una cerveseta i no ens hem pogut estar, de camí a casa, de passar per la pista i veure els nous amics i amigues de la Martina. A mida que ens hi acostàvem hem sentit la vergonyeta que sentia. Ens ha saludat de forma tímida. Així que hem passat de llarg.

Abans d’arribar a casa i fer una truita de carbassó i ceba hem tafanejat per les urbanitzacions del voltant amb unes cases molt xules que en diuen les emes, perquè tenen forma de la lletra M.

Avui els nens, per primera vegada en tot l’estiu, han sortit per la nit i no diríeu mai quin pla tenien previst… anar a buscar granotes. Suficient per sopar, recollir la taula i la cuina i canviar-se en temps rècord. Malgrat el comentari de la Martina “Quin fàstic”, han tornat una hora després satisfets i feliços amb l’aventura.

Demà tornem a tenir visites… perquè la vida és un espectacle!

La Bego, el Xavi i el Carlos, amic de l’Arnau han arribat puntuals a les 12, tal i com ens havien dit. Aquesta vegada i com si fóssim autòmates ja sabíem com anava el tema, una mica de neteja, anar a comprar alguna cosa que faltava, fer el dinar i esperar la trucada de “ja som a la porta de baix”. I així ha estat. Avui, no he fet rajoles, així que ja fa dos visites que ensenyo el lavabo empantanegat. És clar que les visites són educades i sempre ho disculpen amb un “ja s’entén o quasi no es nota”.

La Bego i jo vam fer teatre al cole dels nostres nens juntes. Ella és la que té més memòria de tots els que actuàvem i jo la que més text inventava o versionava. Dos estils diferents amb una passió comuna: pujar a l’escenari. Tant és així que també vam coincidir a la coral de pares del cole. El que ens arriba a agradar un escenari. Els nostres fills van a classe junts i vam decidir dir-los que vinguessin a empordanejar un dia amb nosaltres. I dit i fet.

Us prometo que tenim la millor terrassa del món. No perquè sigui molt gran o perquè tingui les millors vistes, sinó perquè tenim una arbreda just al costat que ens fa de para-sol natural, és el pati de butaques dels ocellets que ens acompanyen de primera a última hora del dia, i perquè ens permet estar sempre fresquets. Em començat a xerrar i no sé com, en Xavi amb això hi té traça, ja estàvem dinant. Hem xerrat, xerrat, xerrat i xerrat… jo diria que m’he quedat una mica afònica i tot. 

Quan vam venir a Albons ens va semblar meravellós, però quants més dies ens hi estem més ens agrada, quantes més visites hi rebem, més fantàstica ens sembla la tria que vàrem fer ara fa un any. Qui ens ho hagués dit. El cas és que com si fóssim agents immobiliaris hem començat a parlar-los de les bonances que li hem trobat al poble. Que si té súper, farmàcia i dispensari. Que si gaudim de bar i restaurant sense haver d’agafar el cotxe. Que tenim moltes platges molt a la vora. Que si les excursions que es poden fer són infinites. En fi, ens hem convertit en uns autèntics ambaixadors. 

Però no farts de sentir a parlar d’Albons, quan hem acabat de dinar i després de passar una bona estona a la piscina, els hem anat a ensenyar el poble (som uns pallisses). Que si aquí l’església que te un mural al absis, que si aquí l’ajuntament, que si aquesta masia, que si un casoplon, dos, tres… aquest poble està molt ben cuidat, és tot el que la pobre Bego podia dir davant de la meva taladrada. El passeig pel poble ha acabat fer una mica del camí que en Xavi fa cada matí corrents. El de Tor. 

No sé si és una cosa d’Instagram o potser perquè emanen una cosa bucòlica que no sé explicar, però és veure una bala de palla i pensar que fer-s’hi una foto és la millor pensada del món. Així que a totes dues ens ha semblat que sí, pujarem. El meu primer salt, m’he “venido arriba” que diuen els castellans i he saltat pensant que hi pujaria d’un sol salt… hahaha… he quedat espatarrada com si fos una catifa en un lateral i he relliscat fins el terra. M’he rascat els genolls i he dissimulat el fail. He mirat en Xavi i ell que em coneix com si m’hagués parit, m’ha fet el peuet de la reina perquè hi pugés. Jo ho he fet a la primera. Darrera hi anava la Bego amb més il·lusió que confiança. Ha saltat i ha cridat i ha anat ed ben poc que les dues no acabéssim a terra, doncs jo li he allargat la mà perquè se m’agafés i hem caminat bales amunt fins que ens hem retrobat amb l’equilibri. 

Foto de rigor i cap a casa que el Xavi i la Bego havien de marxar. Sorpresa! Els nens no hi eren. Hem estat esperant una estona fins que al final, els homes han decidit anar a fer un tomb per si els veien, mentre nosaltres esperàvem a casa per si venien. Els han trobat a la pista. Els nens han pujat al cotxe però la cara de la Martina era diferent. No volia anar cap a casa. Volia quedar-se perquè, avui sí, havia fet amics i amigues. Una bona colla que l’han fet feliç de veritat. Ara sí que estic contenta de veritat, a casa ja som tots Albons Ambassadors. No ha calgut ni un any per sentir-nos com a casa.

Ja us vaig dir ahir que hauria de continuar polint les juntes avui. I així ha començat el dia. La Tati i l’Albert ens han convidat a dinar a casa seva i com que no havia de fer dinar, doncs… he aprofitat per avançar i ha acabat amb els peus amb una capa de silicona a les plantes tal que les he hagut de raspallar per por a no necessitar mai més sabates. I no, no he acabat encara, però està a punt. 

Al cap d’una bona estona he agafat calor i m’he anat a remullar a la piscina. Com que no tenia res per distreure’m he badat amb la gent que s’hi aplegava al seu voltant. Els que llegien, les que jugaven, les que posturejaven, els que es banyaven i els que xerraven. He pensat que no hi ha millor naturalesa per l’ésser humà que ser de vacances. De tornada he acabat els portaespelmes que volia regalar a la Tati. Amb la calma hem sortit cap a Torroella de Fluvià. En arribar he vist que no estaríem sols. Per entre la reixa de l’entrada els he vist i ja he començat a plorar de l’emoció. La Marina, en Pere i l’Íngrid també dinarien amb nosaltres. Feia 2 anys que no les veia i m’he fos en una abraçada que m’ha permès singlotar en silenci. Darrera de les ulleres de sol he deixat anar les llàgrimes i només he pogut dir: som supervivents!

Hi ha vegades que els nens ens pregunten com es trien els amics. Jo no tinc clar si els tries o et trien però quan tens 45 anys tens molt clar qui son els teus amics. Aquells que sempre hi són, més a prop del què imagines encara que els tinguis sempre lluny en quilòmetres. Els que en el seu dia de festa organitzen un dinar per celebrar la vida i l’amor que ens tenim. Els qui ploren sense vergonya perquè estan de “bajón”, els qui riuen amb tu fins a esgotar l’aire, amb els qui tens la sensació que el temps va més ràpid del normal i amb els qui sempre tens ganes de quedar. Aquells son els teus amics. I avui he estat amb ells. Amb els d’aquí, amb els empordanesos. 

L’Albert ens ha fet un arròs caldós amb llamàntol que m’ha sentat de meravella. No he pogut deixar de dir-los que són les millors persones del món. Liar-se així en l’únic dia de la setmana que tenen lliure i a més a més, cuinar-nos això tan bo… Ells li han tret ferro, però ho penso de veritat. Són les millors persones del món.

Avui en Pere em deia que jo no sóc de Barcelona, jo sóc empordanesa. I m’he sentit orgullosa de les seves paraules perquè quan estic aquí em sento d’aquí. Sí, sóc de Barcelona, nascuda a Sant Andreu, però jo crec que un dia d’hivern la tramuntana se’m va ficar dins i des de llavors estimo aquesta terra i la seva gent. I els tracto com a iguals (potser hauria de ser sempre així i ho hauria de fer tothom però es veu que no) perquè són els meus amics, els que vaig fer a poc a poc, a foc calent i a baixa temperatura. Potser per això guarden el millor sabor a cada petit mos que podem compartir plegats. 

El Merilanding d’avui el dedico a tots els meus amics empordanesos, però en especial a la família Trona per ser uns pencaires, bona gent, una pinya i ensenyar-me com ningú què vol dir ser família. Una abraçada a la Maria, la dona valenta que ben aviat veurem pel carrer.

Com si fos una pista del què ens deparava el dia, el d’avui ha començat amb brico. Sabeu que l’altre dia vaig fer les juntes de les rajoles amb l’Arnau? Doncs com que tenim poca tècnica hem deixat les juntes una mica massa amples (i tortes i gruixudes).

Penjar el merilanding explicant el nostre dia a dia et permet rebre consells i advertències perquè el resultat de les coses sigui millor. La solidaritat digital de la mà, aquesta vegada, de la Susanna Ginesta em va fer pensar que havíem de polir les rajoles. Segons em va explicar la capa de pintura que hi pensem fer, no s’adhereix sobre la silicona . Així que ahir, aprofitant que havia de comprar per fer l’arròs d’avui, vaig comprar una pastilla de polir que s’acobla al trepant. Il·lusa de mi he pensat que seria ràpid i que per quan vinguessin els convidats ja seria fet… hahahah. Només he fet una paret. Així que demà em tocarà continuar.

Com que estem de vacances i els últims dies la calor ens feia tenir més mandra de l’habitual, si cap, aprofitem que vénen les visites per fer una mica de dissabte. Així que ens hem posat tots en marxa. Els uns feien els llits, altres passaven l’aspirador, d’altres feien la cuina i jo netejava els calamarsets. 

Quan hem acabat, al cap d’una hora, he començat el sofregit. Però avui la paella ha estat una feina coral. L’Arnau anava fregint el pollastre, la costella, els bitxos i una vegada cuits els anava retirant. En Xavi netejava i tallava les verdures, la Martina triturava el tomàquet i jo… seguia netejant calamarsets (no s’acabava mai i això que no arribava a mig quilo).

Definitivament el dia era més fresc que els anteriors així que estàvem bé a casa. L’únic que ha decidit anar a remullar-se ha estat l’Arnau. Ell sempre té calor. 

La Martina i jo hem jugat a botiguetes. Sí, sí. Ella, amb el catàleg del Kibuc de l’Escala em feia propostes de mobles i jo li donava un pressupost màxim i aviam què m’oferia. Ens ho hem passat bé. Potser sona infantil però fer anar la imaginació per mi mai passa de moda. Sempre hi estic disposada. Després m’ha demanat quan ens havíem gastat per moblar l’apartament. Hem calculat i ha flipat amb la nostra capacitat de trobar gangues.

La família Dominguez ha vingut per parts. Primer el pare amb els nens, després, a l’hora de dinar la mare. Sóc molt bona calculant temps, doncs ha estat arribar i acabar la paella. Entre que l’any passat va ser de poques visites socials i una cosa i una altra feia molt que no ens reuníem en una taula a compartir moments, anècdotes, projectes i un munt de coses. L’Agnés és d’aquelles persones que sempre és capaç de sorprendre’t. Un remei cassolà, llet de figa per les berrugues, mètodes per vendre i comprar objectes de tota classe, del wallapop a l’Aldi, receptes per fer pastissos… qualsevol cosa que explica em genera interès, la qual cosa vol dir que tenim xerrera per donar i per vendre. Compartim l’amor pels brocanters i una tendència al síndrome de Diògenes que exhibim amb orgull. En Jair i en Xavi fa tant de temps que es coneixen i s’estimen que sempre és un plaer veure’ls plegats, explicant-se les misèries d’una professió que estimen però que el sentit comú (que no tenen) els hauria de dir que anessin pensant en plegar. Com que somniar és gratis i l’Empordà se’ns ha ficat ben endins, fins i tot hem fabulat en deixar la capital per ser rurals per sempre. La Martina s’hi ha negat en rotund. Ella diu que a Barcelona hi ha coses que aquí no tenen. Com per exemple El Corte Inglés. En sentir-ho, hem esclatat de riure. El pànic de deixar les amigues fa dir coses com aquestes, suposo.

A mitja tarda hem anat a la pista amb els nens. Avui els que juguen amb l’Arnau cada tarda no hi eren, així que ens hem posat tots 8 a fer un vint-i-un. Tornar a ser nena per una estona ha estat tant plaent que li he dit a la Martina que aniré més sovint a jugar a basquet amb ella. Ella m’ha mirat per segona vegada amb cara d’incredulitat. Potser és que com que s’ha aixecat la tramuntana ens ha vist una mica massa empordanats.

Quan escric el Merilanding, a última hora del dia, i el penjo, no sé mai qui el llegirà o si agradarà. El post d’ahir, carregat de confessió, ha provocat uns missatges que m’han fet sentir orgullosa del merilanding. Gràcies als que em llegiu i als que m’escriviu. Em feu companyia en aquesta hora de solitud.

La calor no ha estat impediment per deixar els nens a casa i anar a Verges i passejar-nos per la fira de brocanters. Casa nostra està decorada amb allò que anem trobant. Alguns en diuen ecològics o sostenibles, per nosaltres és la manera més econòmica de moblar un apartament. Només cal tenir gust, sentit pràctic i imaginació. Ja fa dies que em rondava la idea de tenir una calaixera per l’habitació, concretament des que la vaig veure la setmana passada, però llavors em demanaven massa diners i era tard.

Avui a les 11h ja hi érem. En un primer moment no l’he vist. He pensat que ja l’haurien venut. Hem fet els 3 o 4 passadissos de parades endreçades i organitzades, fins que a la tercera l’he vist. Vermella, amb una patina daurada fina per donar volum als calaixos em mirava. No us sabia dir si em desafiava o em suplicava, però m’exigia que m’hi acostés. Que la toqués -el sol l’havia escalfat de valent-, que la provés -els calaixos estaven en ordre, nets i en bon estat-, i que en fes una oferta. Aquell senyor que la venia, ens explicava que no era seva, era del seu fill. Que la tenia a un preu però que per menys la podia vendre. Li he dit a en Xavi, davant d’aquell senyor, com si no ens pogués sentir, però amb la ferma voluntat que ens sentís: per 70€ me la quedo. No sé si ha vist una oportunitat de vendre-la o més aviat de no haver-se-la d’endur, però l’hem carregat al cotxe en un tres i no res. Transacció feta hem anat cap a casa. Els nens ja estaven en remull.

Després de dedicar-li el temps necessari a la meva nova adquisició, he anat a fer un bany amb la resta de la família. L’aigua de la piscina era ben caldosa. L’aigua de la dutxa era ben freda, així que cada vegada que sortia o hi entrava, amb un gest impostat d’higiene, em posava sota l’aigua freda per refrescar-me de veritat.

Una miqueta més fresquets en Xavi i jo ens hem posat a treballar en equip per a fregir les croquetes que va fer ahir. Fer la forma, passar per ou, farina de galeta i al foc amb oli calent. Hem estat una bona estona però n’han sortir 50 croquetes. Boníssimes, oigan. Hem fet la primera tongada per dinar. El meu estómac només n’ha aguantat dues. Tanta feinada per a dues croquetes. Sort que els nens es delien.

En acabat de dinar hem posat l’aire condicionat i al cap d’una estona teníem un problema gros al bany. Resulta que el tub del desaigua de l’aire esta sense connexió. Total que el fals sostre del bany ha quedat negat d’aigua que hem tret usant el tub la manxa de les bicicletes. La veritat és que ha estat un bon ensurt. 

A la tarda he anat a comprar perquè demà tenim convidats però he tornat aviat perquè teníem un concert. Hem anat al Festival Portal Blau on avui cantava Miki Nuñez. Ens ho hem passat molt bé. Un espectacle necessari tot i que no té la màgia dels concerts. M’ha agradat compartir-lo amb els nens -això abans no ho fèiem amb els pares-. Hem ballat i he estat conscient que necessito sortir de marxa i ballar i cantar fins que es faci de dia, m’és igual. I és que no és el mateix estar viva que sentir-se viva, i això, dalt d’un pòdium, era fàcil sentir-ho. Ara necessitem, mínim, la factura de la llum, però a mi em val.

Us confesso que avui el Merilanding ha estat penjant d’un fil de no fer-se. En Xavi diu que el Merilanding és un esclavatge, perquè m’obliga cada dia i perquè és una obligació que m’he marcat jo. Té tota la rao, però a aquestes alçades fer el dietari és com repassar el dia abans d’anar a dormir i donar-li la importància que té. Ens passem la vida corrent i vivint de pressa i el meu humil dietari és com plasmar els instants dels dies de vacances. Un àlbum fotogràfic fet de paraules i lletres. La meva àvia es va morir d’Alzheimer i com que la genètica de vegades és traïdora, qui sap si el record dels merilandings son com fils de pescar. Invisibles i útils per aconseguir la presa que un desitgi, encara que siguin records. Moments de vida. La meva.

En fi, que quasi us quedeu sense, però no. Així que el dia calorós d’avui ha començat a l’hora que cadascú ha decidit. Anàrquicament. En Xavi el més matiner per anar a córrer, després jo perquè em feia mal l’esquena, la Martina potser perquè la vida ja s’escoltava (si sent qualsevol soroll es desperta), i finalment l’Arnau, segurament per la gana. És de vida!

Avui, malgrat la calor, feia mandra tot. Ens hem vist abocats a l’avorriment necessari per trobar coses a fer i cadascú ha decidit fer el què li venia de gust. Curiosament, cap dels quatre, ha decidit posar-se en remull en tot el matí. Jo he decidit tapar les juntes de les rajoles del lavabo que hem de pintar. L’Arnau m’ha ajudat després de fer els deures. La Martina ha practicat el duolingo d’anglès (espero que li serveixi pel curs que ve) i en Xavi ha complert amb la promesa que em devia i s’ha dedicat a fer la massa de les croquetes que fregirà demà.

Com que avui era dinar de sobres, no havíem de cuinar i n’hem fet a via. A mi la verdura se m’ha atravessat una mica però res que en 10 minuts no es resolgui satisfactòriament per si sol. Els nens han decidit veure la seva sèrie, quina pallissa. Avui em preguntava si els meus pares també trobaven una pallissa veure Sensación de Vivir o Melrose Place… a mi no m’ho van dir mai. És clar que era un sol dia a la setmana.

Quan la calor se m’ha ficat ben endins he decidit posar-me el banyador i anar a fer una remullada. M’hi ha acompanyat en Xavi que just acabava de de fer la migdiada. L’aigua era caldosa però com que fora feia airet refrescava força. En Xavi i jo hem compartit la piscina sols, bé hi havia un veí fent la becaina a l’herba. Ens hem dedicat un temps, el just per sintonitzar l’amor que ens tenim. Al cap d’una estona han començat a aparèixer veïns i veïnes amb el mateix ànim que nosaltres. La Martina i l’Arnau han arribat amb l’ànim d’explicar-nos la sèrie que ens havíem perdut, pallissa dos.

A mitja tarda ens hem vestit per anar a missa. A Albons només la fan el segon dissabte de mes. Fa un any que venim i encara no havíem aconseguit ser-hi cap segon dissabte de mes. L’església és molt bonica. D’una sola planta té unes voltes de pedra vista però tot el protagonisme està en l’àbsis presidit per un mural del Sant Sopar fet per Ramon Pujolboira. La veritat és que ens ha agradat bastant. Hem pogut conèixer el mossèn que amb quasi noranta anys fa 5 parròquies Ullà, Bellcaire, Albons, la Tallada i l’Estartit. Ara ja s’entén perquè només poden fer missa el segon dissabte de mes.

Sortint de missa hem anat cap al Centre Social, els núvols amenaçaven pluja. De camí ens hem trobat a la Pilar, que avui tenia convidats a fer una barbacoa i ens hem recordat molt d’ella, perquè quan no feia ni 10 minuts que ens havíem assegut ha caigut un xàfec amb vent, llamps i trons que esglaiaven. En fi, que el soparet a la fresca ha acabat essent dins i de seguida que ha acabat hem anat a casa. La tempesta no ha refrescat aquest aire calent que esgota l’ànima i que et deixa sense ganes de fer res. Sort que estem de vacances.

Estar de vacances és llevar-se quan la son s’acaba, oi? Doncs això és cert sino hi ha una alternativa millor com agafar un vol, anar a veure sortir el sol des de la platja o tenir hora per vacunar-se. En aquest cas, la tercera opció és la que ens ha fet despertar-nos abans del desitjat.

Hem anat fins a Figueres, punt de vacunació massiu que ens va oferir l’oportunitat de vacunar els petits de casa. Ara ja som dels Pfizers tots quatre. El lloc de vacunació era el centre andalús de Figueres. Mentre esperàvem el nostre torn i veient les cares de pànic que feien, he començat a mirar les fotografies de les pubilles que estaven penjades a la paret. Els explicava el que era una pubilla i que et posaven la banda si eres la més bonica. Com si fos un concurs de miss a la catalana amb les noies del poble. Han rigut fins que hem entrat en el box número quatre. El primer a punxar-se ha estat l’Arnau, que no s’ha adonat de res. Després la Martina que ha deixat caure alguna llagrimeta, més de la impressió que del dolor.

Com que han estat uns valents hem anat a esmorzar a Sant Pere Pescador, que ens venia de camí per anar a la platja. A l’Empordà fan servir unes altres mides, especialment pel que fa al menjar. En Xavi i la Martina s’han demanat una magdalena feta per la Violant. L’Arnau i jo ens hem demanat “una torradeta” amb mantega. Mareta meva la torradeta. Només us diré que només me n’he pogut menjar la meitat. 

Avui veuríem els tiets i els cosins a la platja. Però mentre no venien ens hem relaxat força. S’hi estava de luxe a la platja. Un airet, una aigua clara que et permetia veure peixets i, fins i tot alguna medusa. L’aigua no era molt freda per això les meduses s’han acostat fins els banyistes. Mentre l’Arnau i jo jugàvem a pales, una parella ens ha avisat que hi havia una medusa. Així que no ens ho hem pensat dues vegades, hem agafat les pales i l’hem anat traient de l’aigua. Una vegada fora, l’hem enterrat a la sorra i hem posat un pal per a senyalitzar-ho. Com que ens ha costat una miqueta, hem creat una mica d’expectació. Unes senyores feien la retransmissió de la proesa afegint comentaris, unes optimistes, d’altres pessimistes. Quan hem acabat la feina, ens han aplaudit i hem dit en veu alta “ja hem fet la bona obra del dia”.

En tot el matí n’he tret fins a tres, però la calor ha pogut més que la por que ens piquessin i ens hem banyat força. Hem jugat a pales, al freesby i els nens, fins i tot, s’han atrevit a fer un “escondite”. Ells davant del joc no noten ni la calor, ni el fred, ni el vent ni la pluja. Suposo que si nosaltres també juguéssim com ells tampoc ho notaríem. 

Com que en Xavi ha portat força fruita a la platja no hem tingut pressa de marxar. Amb el pap ple de dolços vegetals ens hem abandonat al lliure desig de no tenir rutina. Hem marxat de la platja quan el vent s’ha aixecat i els aprenents de kites surf feien perillar la nostra integritat física. Hem anat a casa, ens hem tornat a tirar a la piscina, hem fet una amanida freda de llegums i m’he deixat seduir pel sofà que m’ha abduït fins a provocar-me la son. Avui, un Paradís de les Senyores a mitges (que poc m’agrada aquesta temporada) i quan m’he llevat he pensat que encara somniava. En Xavi estava fent algunes reparacions en el llit dels nens. El meu bricoheroe particular havia decidit posar-se mans a l’obra. Com que ens faltaven algunes peces -és el que té la poca previsió i tècnica- hem anat a l’Escala a comprar cosetes de bricolatge. Una altra abducció. No us passa que quan entreu en una ferreteria perdeu el món de vista? És pitjor que el Tiktok us ho asseguro. 

Hem tornat mentre el sol es ponia, quasi res. Hem acabat les reparacions, hem fet el sopar i ens hem deixat temptar pel bany de l’última hora del dia. Allà ens hem trobat amb l’Assumpció i el seu marit. Una parella d’avis que transpiren saviesa, benestar i una manera d’estimar-se que només s’aconsegueix a base de molts anys. Entre riures i converses ens hem retirat a casa perquè els nens començaven a sentir com el braç punxat feia figa i el cansament feia estralls. Demà ens llevarem sense pressa. Quan la son o el mal d’esquena ens diguin prou, esmorzarem i xerrarem fins que empesos per la calor ens deixarem caure a la piscina o la platja o qui sap el què ens depararà el dia. 

Arribats a aquest punt de les vacances, on el temps és una màquina inventada, només ens queda sobreviure sense rutines.