Merilanding per la vida

Juventud

Per llegir el merilanding d’avui hauríeu de posar de fons la cançó dels Amics de les Arts “Ja no ens passa”.

Ens hem fet grans, això ha quedat clar des del minut u. Hem sortit aviat de l’apartament perquè ens havien dit que l’acte central de la JMJ es feia al parc del Tejo i seria complicat anar-hi. Ens ho hem pres amb calma, el dia només tenia aquest propòsit.

Hem esmorzat en una pastisseria tradicional de Lisboa. Jo un pastel de nata, en Xavi una pasta de coco. El lloc era com si haguessis retrocedit en el temps uns 50 anys. L’amabilitat dels treballadors i l’entusiasme amb el que treballaven cridava l’atenció.

Ja amb el pap ple hem fet via cap al parc on s’havien de congregar tots els peregrins: l’acte més important de la JMJ després de la missa de demà. La Vigilia en diuen. Hem mirat quina era la millor opció per arribar-hi i google ens ha dit que l’autobús 708. Quan hem arribat a la parada ja hi havia cua. Els autobusos no donaven de sí. De fet n’han passat tres abans no hem pogut pujar. L’avantatge de ser només dos, és que de seguida fas lloc. Al quart autobús, les portes s’han obert i veient que ens quedaríem fora si esperàvem entrar per davant hem corregut i hem entrat per darrera. Les portes s’han tancat i ha començat el peregrinatge.

Ser peregrí vol dir caminar per devoció o per una promesa. Nosaltres caminàvem seduits per l’alegria dels joves. Ells, que son el nostre futur, tenen l’energia que a nosaltres ja no ens queda. I és bonic veure’ls compromesos i amb ganes de sentir-se que formen part d’un grup, que no estan sols.

Ells viuen amb alegria la pols, la sed, la suor, la pudor de peus, les pedres a l’esquena, el menjar fred i enllaunat. Tots son somriures per aquí. Com volíeu que no ens deixéssim portar?

Estàvem al bus pensant que érem uns afortunats (que ho érem). Hem parlat amb gent de Guatemala, Perú, Filipines mentre per la finestra veiem centenar de milers de peregrins que avançaven carregats amb les motxilles i els sacs de dormir. També pensàvem que el bus ens deixaria a prop, això deia el google maps. Quan hem baixat hem edtat condcients que tocaria caminar i ja eren la una. La calor apretava fort. Ola de calor! Ens avisaven.

Hem caminat, caminat, caminat i ens hem deixat acompanyar pels joves. Hem notat la seva energia, la seva voluntat. Alguns cantaven, d’altres aplaudien proclames, els millors eren el que tocaven el timbal. Aquella percussió feia avançar els nostres peus que embadurnats amb crema patien menys que en altres ocasions.

Pel camí també hem vist com hi havia gent que defallia per cops de calor. Nosaltres, els del sud, hi estem més acostumats. I hem seguit fins que hem trobat el sector que el nostre carnet de peregrí ens indicava. El C02.

Quan hi hem arribat m’ha semblat que estàvem com en una platja petita en ple mes d’agost però en comptes de tovalloles hi havia sacs de dormir. Hem vist un forat i ens hi hem posat. Hem estès la nostra tovallola i allà ens hi hem quedat. De primeres, teníem l’ombra del pont de l’autopista que ens creuava per sobre. El pas de les hores, però, ens ha deixat amb el sol queient com una llosa. Sort que hem agafat un paraigua. Aquí l’experiència ha estat un grau.

Feia vent, així que la pols ens anava embolcallant. Era molt distret estar allà veient i copsant cada segon d’aquella experiència. Mossens, monges, religiosos i molta, molta, molta gent. Des d’on érem podíem veure rius de persones que durant hores anaven congregassant-se a aquella esplanada que per moments semblava que es quedaria petita.

Com que ja no som joves, hem començat a patir per dues coses. Per com tornaríem a Lisboa, havíem de fer nit allà i si hi hauria possibilitat de sortir d’allà nedant contracorrent com un salmó. Aquesta qüestió s’anava fent evident a mida que el sol marxava muntanya enllà. Quan començava l’adoració hem decidit agafar el camí de tornada amb el silenci del moment.

Hem caminat uns 13 km. Les meves sabates noves han estat una bona compra però quan Jesús va dir deixeu que els nens vinguin a mi, no ens ho deia nosaltres. Amb 47 tacos estem contents d’haver vingut i compartit moments difícils d’explicar, però amb la certesa que si es diu la jornada mundial de la juventut és perquè només ells son capaços d’aguantar el ritme que mereix. Ai la juventud!

C DE COL.LAPSE I C DE COMPARTIR

Seduïts per l’ambient de la JMJ, aquest matí hem anat fins a Belem on hi ha una zona que li diuen “La ciudad de la Alegria”.

Comprar bitllets de metro a Lisboa no és gens intuitiu. I a més a més no estan unificats així que hem agafat els bitllets de metro i després de tren per fer dues parades. Coses que costen de saber.

A Belem l’ambient era espectacular, com a tot arreu. Les cares dels pelegrins que acaben d’arribar de les que ja porten uns dies és diferent. El cansament es va fent més evident, però l’alegria no es perd. La gent se saluda en diferents llengües. Sempre hi ha que s’uneix a la música o a la dansa. Concerts, xerrades, parades amb diferents congregacions. A la “Ciudad de la Alegria” tothom hi té cabuda. Impressionant l’esplanada de confessionaris en forma de triangle, arrenglerats com un camp de pomeres.

Els africans son els reis de l’alegria i la festa. Quan ballen i canten quedes hipnotitzat. Fa riure veure com gent d’altres països els volen seguir el ritme. És impossible. Hi ha molts moments que et saltarien les llàgrimes d’emoció. Hem vist gent de països on els cristians son perseguits, com de la Xina o de Corea. Hem vist gent de tot el món!! Les banderes son un clàssic, però doneu al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu. Aquí, més enllà de la llengua i la cultura i les fronteres, tothom està unit per la fe.

La calor s’ha fet més evident. Diuen que hi ha alerta de calor els propers dos dies. Així que demà tornarem a agafar el barret.

Conviure amb tantíssima gent no sempre és fàcil, hi ha humans de tot tipus però la gent és bastant correcte. Hem dinat sota l’ombra d’uns arbres amb la brisa del Tejo tocant-nos la cara. Després hem vist que és zona de perill en cas de tsunami. 😅

Després de dinar volíem tornar i ha començat l’aventura i la gestió de l’estrès. El tren no donava de sí amb la gentada que hi havia. Les opcions de bus eren poques i tenien el mateix inconvenient. Tothom intentava sortir d’allà mirant les opcions del google. Així que després de diversos intents i de quasi defallir amb la calor que apretava de valent, he convençut al Xavi que la millor opció era agafar un bus que ens allunyés de la gentada. Només així teníen una opció. Ara això ho explico tranquil·la però com us podeu imaginar, el cortisol estava on fire!!

La idea ha estat prou bona no només per sortir d’allà sino per acostar-nos a on anàvem. Ens ha deixat a 15 minuts del Parque Eduardo VII on hi hauria el Via Crucis.

Encara quedaven dues hores per a poder entrar. Per fer-ho has d’ensenyar l’acreditació de Peregrí o de Voluntari. Nosaltres encara no en teníem cap, però per poc temps. Ja la teníem emparaulada amb la parròquia de Santa Agnès. Ens hem trobat amb el Javier, la Núria, l’Arquímedes i uns altres nois que ens han convidat a fer el via crucis amb ells. Aquesta era la segona oportunitat de veure el Papa a Lisboa. Així que l’espectació era màxima. No ens han deixat accedir a la zona central del parc però veient la poca ombra que hi havia no ha estat una mala opció. Sota dels arbres hem trobat lloc per posar el cul a terra.

Xerràvem quan de sobte tothom s’ha posat dempeus com si el Papa estés a punt de passar. Però no. Un noi de darrera m’ha fet riure parlant de les neurones mirall que ens fan veure el que no veiem. Finalment, ha passat a unes 3 metres de nosaltres, i entre els braços que brandaven i la gent que volia fotografiar he pogut veure el Papa Francesc. El sol a la cara el feia saludar amb una ganyota al front.

El via Crucis amb diferents idiomes em feia pensar que és molt fàcil compartir quan s’està disposat a fer-ho. Només has de tenir una mirada en comú. Avui per nosaltres era la Fe.

Hem intentat sopar bé i portuguès. El peix se’ns resisteix, tot i que la tortita de gambes estava espectacular.

Estic trista veient l’incendi a l’Empordà. Com que aquí és lloc de pregària demanaré que el temps permeti apagar-lo ben aviat. 🙏🏻

EXPERIÈNCIES COMPARTIDES

Havíem estat a Lisboa dues vegades quan vam decidir fer aquesta tercera, el que vol dir que ja ho tenim tot vist en termes de turisme. Així que ahir teníem contractada una excursió per conèixer una part de Portugal bastant desconeguda. El seu Penedès es diu Arrábida i el seu Port de la Selva es diu Sesimbra, perquè us en feu una idea. Ens van trucar per avançar l’hora de sortida, però quan hi hem arribat ens hem hagut d’esperar la mitja hora que suposadament ens havien avançat la partida. En fi. Hem pujat al minibus amb una família de Puerto Rico que son a Lisboa perquè el fill s’hi casa el proper dilluns. Amb un noi de Luxemburg, professor de mates i la guia. Una noia molt agradable que a cada moment canviava de plans. Amb l’excusa del Papa, no podem anar a tal lloc, no podem agafar aquella via o no podem tornar per aquell lloc. En fi. Si tots els espanyols sin impuntuals, tots els portuguesos son lents. Després de visitar unes bodegues moníssimes que et transportaven a las haciendas dels culebrots sudamericans, hem fet via fins a Sesimbra. De camí hem pogut parar a gaudir d’un paisatge natural preciós. Una llengua de terra i de sorra blanca s’adentrava en el mar turquesa. Estàvem a Setúbal, perquè us ubiqueu, al llavi superior de Portugal.

A Sesimbra havíem de dinar bé, però per primera vegada en les nostres visites a aquest país fantàstic no ho hem fet. Lents i del montón. Per passar els nervis pel temps que trigaven i que no teníem he anat fins el mar per comprobar que l’aigua de l’Atlàntic és força freda.

De tornada hem fet parada per degustar una altra serie de vins. Sense massa explicació que la de l’etiqueta, ens hem posat fins, hem acabat ballant baxata.

De tornada a Lisboa no ens hem pogut perdre la JMJ i l’ambient que s’hi respirava. Us prometo que feia saltar les llàgrimes el que hem vist. Gent de tits els països cridant, abraçant-se, ballant i rient. Una festa per celebrar la visita del Papa. Sé que pels que no sou creients això no us diu res, però aquesta gent jove desprenia una alegria i una esperança envejable. Sense dir-nos massa res hem intentat localitzar a la Martina. Al cap de més d’una hora buscant-nos ens hem pogut abraçar. Estava pletòrica i amb moltes ganes d’explicar-nos-ho tot. Però la vergonya que la veiessin amb els seus pares l’ha fet acomiadar-se precipitadament. Ella feliç, nosaltres també.

Ens hem acompanyar de joves de tit el món fins l’apartament on ens hem fet una amanida de cigrons i unes copetes de vi, souvenir del dia.

Viatjar no sempre es moure’s de lloc. El que et belluga és l’experiència de conèixer, de sentir, d’explorar i de compartir. I els viatges no sempre han de ser cap enfora, també es pot viatjar cap endins.

L’apunt d’enveja és que a Lisboa he passat fred.

CORTISOL

El despertador del Xavi m’ha donat la benvinguda. Uns encàrrecs per anar ben tranquils a Lisboa no podien esperar. Així que m’he llevat amb una mica més de pressa i aviat que els últims dos dies.

Al cap d’una estona d’endreçar la casa ha arribat el Xavi amb un parell de croissants. L’esmorzar.

Ens hem arreglat i hem sortit a comprar algunes coses abans que arribés l’hora d’enlairar-nos. L’Arnau ens ha localitzat via mòbil a mig matí, així que hem aprofitat per portar-lo a tallar els cabells. Jo no sé a casa vostra, però a la meva, això de la peluqueria sempre acaba amb discussió. Que si més curt, que si més llarg, que si no siguis quillo, que si és la moda. Al final he acabat la discussió amb un: al cap i a la fi és cabell i per ara, creix en abundància!! Trobar l’equilibri entre deixar fer i el “sense passar-se” és complicat.

Ens hem afanyat a dinar. La tarda ens faria pujar el cortisol segur. És el que té anar a l’aeroport. Ahir vam rebre un missatge de l’hoste de l’apartament que havíem d’arribar abans de les 21h. Aixó pressionava la situació. El vol tenia hora prevista d’aterrar a les 20:20. I el temps de transport eren 15 min. Sobre paper havíem d’arribar. Els punts dèbils de l’aventura eren Ryanair i la JMJ. La gestió de tantíssima gent no és gens fàcil. A Barcelona la desviació horària es va començar a produir. L’embarcament s’anava retrassant, el meu cortisol es disparava al ritme que la meva cara de mala llet s’imposava. El Xavi sempre és més pacient, però em posa molt nerviosa que m’esperin. Nerviosa nivell péls a la barbeta.

L’avió sortia 30 minuts tard. Ja no quedava marge, però havia rebut un missatge de l’hoste amb un 👍🏼👍🏼. Quedava esperança.

Ja en terra portuguesa, l’escull va ser sortir primer de l’avió, després de l’aeroport. Ja era un fet. Arribaríem molt tard. El taxi va volar però només vam guanyar un parell de minuts. Ens va rebre el Mario amb la senyora de la casa que amb cara de pocs amics ens va mirar i ens va dir: els espanyols sou tots iguals! Sempre arribeu tard!

Podia haver intentat discutir o fer-li entendre que a Espanya hi ha moltes cultures i tipus de persones diferents. Em podria haver aferrat a la meva catalanitat o em podria haver fet un anàlisi de sang per demostrar-li que a mi arribar tard m’estressa i em fa pujar el cortisol. Però vaig optar per un: lo lamento!

La nit s’imposava i a mi no em quedaven forces ni per sopar. Nomès volia un lloc on dormir encara que fos amb pudor de gos i bastanta humitat.

Queda constatat, viatjar i moure’s quan no depèn de tu és un repte emocional només a l’abast d’autèntics aventurers.

TEMPS

Necessitava vacances urgentment. Aquesta velocitat de vida em provoca estrès i em temo que se m’està cronificant. Vive la France! que diria aquell. D’ells, els francesos, vam copiar la idea de tenir vacances pagades, i d’això encara no fa ni cent anys. La vida ha canviat molt en l’últim segle, però la necessitat és la mateixa. Alguns en diuen descansar, jo en dic aturar-me. Fer reposar la vida en un temps que pugui controlar jo, no ell a mi. Vull ser conscient de cada minut de cada dia que estaré de vacances perquè tinc la necessitat de sentir la vida, no només viure-la. Potser el Merilanding és una teràpia que el meu subconscient va fer aflorar ara fa uns anys, potser és un intent de retratar i atrapar el temps que s’esmuny entre els dits, potser és l’esperança que aturar-se no sigui sinònim de mort, sinó de gaudi. En fin. Alors…

Avui m’he llevat sense pressa però a les 7h. El meu bioritme no m’ha donat hores extres de son. Encara som a Barcelona perquè en un parell de dies marxem a Lisboa. Sí, amb tota la joventut que aquest any s’hi aplega per veure el Papa. Ja no som joves, però hi anem igual. Bé igual no, nosaltres no dormirem en poliesportius ni farem 12 hores d’autobús. Així que Albons, aquest any haurà d’esperar uns dies (no sabeu com el necessito!). La Martina va marxar ahir amb una motxilla i molta il·lusió. Ens haurem d’anar acostumant a viure sense ella perquè aquest any li toca a ella l’aventura d’estudiar el curs escolar a l’estranger. Alemanya és el destí. Aviam com li va. De mentres, a Barcelona els tres que quedem hem gaudit de la no-pressa, un concepte que fa molt per l’Arnau i que en Xavi ha après a base de portar ja unes setmanes de vacances. Així que ens hem acomodat en l’equilibri perfecte entre el desig i la calma, entre el sortir i el descansar, entre l’acabar cosetes i dedicar-se a nous propòsits que el setembre vindran.

He anat a prendre un cafè amb la Pilar i hem estat fent la programació del nou curs de catequesis entre croissanets integrals i molt de xivarri. Sense pressa, treballant, i explicant-nos la vida se’ns ha fet el matí. Quan he tornat a casa, l’Arnau s’acabava de llevar. Eren quarts d’una. Avui l’hem deixat dormir perquè porta unes setmanes de voluntariat a Croàcia que l’han deixat baldat. La nevera sobreviu a base d’ous i d’improvisació, així que he gaudit del luxe de pensar què m’agradaria menjar, he anat al súper a comprar-ho i he tornat a casa per cuinar-ho amb l’ajuda del millor ajudant de cuina que una pot tenir, l’Arnau. El menú era de plat únic. Cigrons amb sèpia i cansalada. Un plat que em vaig inventar i que a casa els agrada molt. Sobretot al Xavi i a l’Arnau perquè els encanta el picant.
Migdiadeta i Paradís del les Senyores. Aquesta temporada, gràcies a la recomanació de la meva amiga d’Albons, la Pilar, me’l miro en versió original i m’agrada molt.

Com que les vacances van de gaudir del temps i de ser conscients del temps hem dit que sí a anar a una festa d’aniversari. A celebrar la volta al sol de la Carme. Feia temps que no anava a una festa sorpresa. La Virgínia ens ha vingut a buscar per casa i hem fet via cap a Premià. Ens hem endut l’Arnau que ha vist com ens ho passem de bé els adults quan sortim de festa, encara que sigui al jardí d’una casa del maresme tropical. La nit i la lluna competien per fer-se un forat entre riures, records, balls, cants i anècdotes. El Xavi que era el que li feia més mandra tot plegat (sortir de Barcelona un 31 de juliol li feia MOLTA mandra) m’ha reconegut que s’ho ha passat pipa i jo… doncs què us he de dir. He acabat a la piscina vestida, així que súper bé.

La festa ha acabat amb el compromís de fer una trobada abans que acabi l’estiu. Així que demà al matí proposaré ja la data. No podem perdre el temps.

Potser aquesta és la millor reflexió per acabar l’any. Potser perquè té connotacions de mobilitat i és que aquest any ha estat marcat per això, pel moure’s i remoure’s. No sé si a vosaltres us passa però recordo els anys per l’efemèride més important. L’any que va néixer la nena, l’any que van fer la Primera Comunió, l’any que aquells es van casar, l’any que va morir la mare… Doncs aquest ha estat l’any que hem enviat el nen a Finlàndia. El nen que ja té 16 anys, camí de 17 i que, seduït pels records de quan son pare ho va fer, va decidir volar a terres gèlides per viure un any fora de casa. L’anglès era l’excusa, trobar-se amb sí mateix, la realitat. Ha sortit de la zona de confort i ha sentit l’escalf per sota zero. Potser us semblarà que parlo des del sentiment, que sí, que també, però l’Arnau és capaç de qualsevol cosa, fins i tot de demanar abraçades quan les ha necessitat, fer una truita de patates o macarrons per a poder menjar bé (com a casa enlloc) i guanyar-se la confiança de tots els que dubtaven de la seva proesa. Així que aquest any, de mobilitat, interna i externa, també ha estat un any de collita. Hem entès que sortir és una oportunitat per veure’s des de fora, que cal sortir per deixar entrar. Hem estat afortunats de veure el resultat de l’educació a casa. Després de 16 anys i un camí amb pedres, constància i molt d’amor, hem estat testimonis d’allò que tant ens ha costat. I hem gaudit i hem sentit orgull dels nostres i de nosaltres mateixos. Això pot semblar pedant però no érem conscients de com de bé ho estàvem fent fins que hem vist els nostres fills lidiant amb la vida fora del confort de l’apamat amb aquell art que ni els toreros. Quina cintura, quina bondat, quina paciència i quanta humanitat!

També ens hem hagut de moure per encabir algú que no és nostre a casa. Una noia tímida de Texas que ha acabat rient les nostres bromes a base de constància i dedicació. Moure’s de la teva zona de confort dins de casa teva no sempre resulta fàcil, però els ulls posats en les terres nòrdiques ens han donat la motivació necessària per conviure amb serenitat. Hem estat capaços d’aprendre d’aquesta primera experiència i hem pogut ser testimonis també de la grandesa de la nostra petita que ha crescut, no només de formes i contorns, sinó d’importància i de rol dins del nucli familiar. Ella sola s’ha carregat sobre les espatlles totes les pors i les diferències i n’ha fet una sitcom difícil d’oblidar. S’ha convertit en germana de nou i en filla admirada per sempre. Quina gran lliçó ens ha donat.

Els fills ens han marcat el més important d’aquest any, però el 2022 també ens ha donat la sort d’aprendre de la vida amb una persona de 94 anys que volia recollir tots els records abans que fos massa tard. Aquesta relació forjada a base de dies i de setmanes m’ha permès tenir una perspectiva de la vida més optimista i feliç. Conèixer com es pot arribar a gaudir de la vida amb 94 anys amb una intensa vida social, plena d’actes, concerts, sopars, viatges, visites… és entendre que la vida s’ha de viure. S’ha, sí, és una obligació. Atrevir-se, arriscar-se, equivocar-se i encertar-la, tant se val, però cal per marxar amb ganes de plasmar-ho en un llibre. Perquè te’n sents orgullós i perquè creus que ha valgut tant la pena… Quin luxe!

Professionalment, no us negaré que he estat temptada de fer aquell canvi que el meu cos em demana cada 7 anys, però aquesta vegada no he canviat jo sinó les circumstàncies, així que no m’he mogut però tot s’ha mogut, i en aquest petit canvi de paradigma, em sento més plena i feliç. Qui sap si la temptació tornarà o no aquest 23.

I no, no hi ha hagut teatre. No tot han estat flors i violes. Aquest any que tot semblava que… doncs res, ens haurem de conformar, de moment, amb el teatre de la vida que Déu n’hi do. Hem decidit aturar una marxa en sentir que la nostra vida anava massa revolucionada. En Xavi i jo hem decidit dedicar-nos més temps l’un a l’altre i fer només allò que ens fa feliços, sense complicacions. Només allò que ens dona pau.

M’hagués agradat cuidar més i millor dels meus amics, però les circumstàncies de vegades no són tan fàcils. Ells saben que sempre hi sóc. Sempre. I que els adoro i em sento afortunada de tenir-los. També ha estat un any de nous amics que ja s’estimen i de noves incorporacions en els grups de whatsapp.

Avui llegia que per acabar l’any un s’ha de fer tres preguntes:

Què he après d’aquest 2022? Quina paraula el resumiria? I què esperes pel 2023?

Essent breu diria que he après que allò que et fa por deixa de fer-te’n quan ho coneixes. Amb una paraula diria Confiança. I pel 2023 espero seguir tenint els meus amb mi, que la Martina pugui marxar i viure la seva aventura també i que puguem ben celebrar que ja farà 20 anys que ens vam casar i que encara ens estimem com aquell dia, sinó més.

L’Addy va arribar diumenge dia 7, ahir va fer una setmana. Venia amb cara de son i poques maletes, això últim ens va estranyar perquè pensàvem que tenint en compte la procedència, EEUU, i l’edat, 16, vindria amb un maletot d’aquells que costen d’arrossegar. Mira si estàvem convençuts que seria així que vam buidar el maleter del cotxe de coses com la manxa de la bici i una ombrel·la que només portem els mesos d’estiu.

Ens vam saludar com si ens coneguéssim molt. Suposo que el fet de veure una cara coneguda, encara que només l’hagis vist per pantalla una vegada, ajuda a calmar els nervis de l’arribada. La Martina li havia fet un rètol i li vam portar un ram de margarides. Sí som uns clàssics. Ens acompanyaven la Marta, responsable de Rotary de l’Addy, i els meus sogres que no se’n perden una. Home, i en el fons, la il·lusió de conèixer la seva nova “neta” es comprèn. 

Vam arribar a casa i ens vam acomodar, ja sols, en un sofà on després de xerrar una mica vam estar segurs que ella no sabia res d’espanyo i, menys de català. Entén paraules sueltes i poc més. És clar que tampoc esperàvem que fos més il·lustrada en llengües, per això, en part, es fa l’intercanvi. Vam treure al terreny de joc tots els coneixements apresos de les interminables classes d’anglès. Tots menys en Xavi, com que va fer un intercanvi així fa 30 anys, encara el parla de meravella. Quina sort en tenim!

Al vespre, després de parlar de les normes, els drets i els deures, vam anar a fer unes tapes al Li. Li vam demanar pernil, truita de patates, pa amb tomàquet i “xocos” (això últim no és típic català però està massa bo com per a renunciar-hi). Quan li vam preguntar, va fer un gest que sí, li agradava. Cap escarafall, és clar, no és mediterrània.

Dilluns vam començar amb la processó de papers que una setmana després encara dura. Ens va frustrar no haver aconseguit resoldre cap tràmit però teníem l’esperança que en poc més de 24h la cosa estaria resolta. Alguna sí, d’altres encara no. La vam apuntar a l’escola que ens va assignar el Consorci i vam començar a fer vida plegats.

En aquesta primera setmana, ja hem anat 3 vegades de shopping, una a la platja de Barcelona, hem visitat les Fonts de Montjuïc, alguns pobles empordanesos i l’arc de Triomf (que el té a prop de l’escola i de veure’l cada dia ja no deu tenir massa valor). Li agrada el menjar picant i sempre es deixa una mica al plat, això de tirar menjar no ens agrada massa així que li demanem que es pensi bé el què vol abans de posar-se el plat. Hem fet tres rentadores i tanquem més llums del que és habitual. Per la resta tot va de meravella. És una bona nena.

La Martina s’ha convertit en la millor ambaixadora de la família per l’Addy. Li ensenya coses, li parla en anglès com pot i el què pot, equivocant-se i aprenent molt. Sap quan l’Addy necessita parlar amb algú o què li pot agradar fer i, sobretot, la fa riure molt. Qué important és riure quan estàs en una ciutat que no coneixes amb una família que t’és desconeguda! Fa la pallassa tota l’estona i sap que els riures retallen les distàncies entre les persones. Ens està donant una lliçó d’aquelles que no esperàvem quan vam decidir fer un intercanvi. I és que quan ets pare o mare no saps si ho estàs fent bé o malament perquè no tens manera de veure-ho sinó és per comparació o perquè la vida et fa regals com aquests. Així que ens sentim molt afortunats de la filla que tenim, encara que ens pugui treure de polleguera està sent una persona amb unes capacitats de relació excepcionals.

També podem veure com l’educació que hem donat als nostres fills flota amb delicadesa quan l’entorn i les circumstàncies te’n donen l’oportunitat. Les gràcies, les maneres de demanar les coses, la gratitud davant l’esforç de l’altre, les ganes d’agradar i d’estar bé, la bona voluntat, l’ajuda que ofereixen, la participació desinteressada, la capacitat de conversar… són tarannàs que els hem ensenyat i que, ara, tenim la gràcia de veure’ls en directe, posats en pràctica, com a espectadors. Un autèntic luxe només pel qual, ja val la pena haver apostat per aquesta aventura.

L’Arnau ja ha començat a passar fred, però es resisteix a deixar de banyar-se al llac. La sauna posterior li encanta i tot i que enyora les abraçades i el menjar, començo a estar segura que Finlàndia i ell tindran una bonica història d’amor.

Last dance

M’he llevat sentint en Xavi afeitant-se. Crec que no ha dormit gaire. Començar de nou el programa de ràdio genera els mateixos nervis que l’estrena d’una obra de teatre, m’imagino. Hi ha tantes coses en les què ha de pensar i resoldre i fer que tot i que fa una setmana que va treballant és avui que es posa a prova.

Per mi el dia tenia un objectiu ben definit: l’arribada de l’Adalyn a casa. Aquesta noia de 16 anys que ve de Texas arriba el proper diumenge i s’instal·larà a l’habitació de l’Arnau (no vivim en un pis molt gran) i això vol dir acabar de buidar l’habitació i no entretenir-se amb els records del meu aventurer finès. El fet que li hagi caigut el mòbil a l’aigua i que estigui una mica disgustada ajuda a no sentir tanta nostàlgia. Sí, sí… hem perdut el primer mòbil de la seva vida. Es veu que estava pescant i no sap com… plof. I ell tot darrera, és clar. En fi, a qui no li ha caigut mai el mòbil a l’aigua?

M’he passat el matí neteja que netejaràs, endreça que endreçaràs. I he arribat a la conclusió que l’acumulació de porqueria és proporcional al desordre. Quan més coses tens i no llences perquè qui sap si algun dia les faré servir, més desendreçada està la casa. Així que sense manies he anat tirant coses. Dues bosses plenes.

He anat a agafar els coixins que vaig posar a rentar ahir i me’n faltava un que ha anat a parar uns quants teulats més enllà de la nostra finca. Feia una pena, allà sol, sota el sol. Com que té dos botons cosits semblava que em mirés suplicant. Pobret.

Quan ha arribat en Xavi per dinar m’estava barallant amb la wifi de casa que m’ha deixat amb el documental de la Marilyn Monroe a mitges. Aix… Hem dinat i abans que comences Ilparadiso (que està súper interessant par favort!) hem decidit sortir a comprar a l’Ikea. Unes coses que ens faltaven per tenir la casa a punt. Com que era prou aviat hem pensat que no hi hauria massa gent… hahaha. Tot Barcelona havia pensat el mateix, segur! Quina gentada.

Quan portes unes setmanes gaudint de la vida assossegada i tranquil·la que t’ofereix l’Empordà i et capbusses en la tumultuosa realitat de la botiga sueca, el teu entra en pànic. Sort que en Xavi i jo hem decidit passar-ho bé. Hem provat mobles, coixins, hem apilonat gots al ritme de la música que no aconseguia que la gent circulés, ens hem embolicat amb tovalloles, i a que no sabeu què? Sí, quan hem arribat al passadís i la secció del que havíem vingut a buscar s’havia esgotat. Ole, ole i ole. Així que hem sortit carregats amb les coses que no necessitàvem i hem deixat de comprar allò que volíem. Un clàssic de l’Ikea.

Després hem anat a comprar al súper perquè la nevera feia eco quan l’obries. Ni llet, ni ous, ni fruita. Només hi teníem el tupper amb les sobres de la paella d’ahir que ens va donar l’Emi. Estava boníssima per cert i avui, encara més (no entenc a la Martina quan diu que no li agrada rescalfada, a mi m’entusiasme).

Anar al súper amb aquesta calor és anar a passar fred. Si passes per davant de la nevera dels iogurts o de la carn, corres el risc de quedar-te petrificat com si fossis una estàtua de gel. Mare meva. Només us diré que m’havia deixat una cosa i en tornar he corregut per davant del fatídic passadís per evitar el fred àrtic.

Quan hem tornat, he vist el Paradiso i hem preparat el sopar. De l’Ikea també ens hem endut una cosa per tastar que pot ser bona. Es tracta d’una salsa feta amb ous de peix. La trobes dins d’un tub, com de pasta de dents però molt familiar, més gran. Així que hem seguit la recepta. Una torrada de mantega, cogombre, ou dur i aquesta salsa espessa de peix. No estava malament.

Bé, família. Avui acabo els merilandings d’estiu. Demà encara sóc de vacances però començo a treballar en projectes que em fan especial il·lusió i encara que no són de feina són feina. Em comprometo a fer merilandings d’hivern. No cada dia, però fer-ne. Sabent que l’Arnau els llegeix em motiva, la veritat. 

I us voldria donar les gràcies a tots els que heu anat seguint les nostres vacances, per totes les paraules amables que m’heu dedicat aquest estiu, per llegir-me i per esperonar-me a seguir-ho fent. Potser, algun dia, us dedicaré també un llibre.

Celebrant

Llevar-se sabent que avui serà un dia intens, de poc descans i de molta activitat quan estàs de vacances fa una mica de vertigen. Sort que la il·lusió de veure la família, aquesta vegada la d’en Xavi, compensa. També cal dir que en ser un dinar i sabent que tots es deixaran caure pels volts del migdia dona marge per anar més tranquil.

En Jaime en fa 82. Està en plena forma i té el cap clar, què més es pot demanar. És una persona tossuda, perseverant i que sap gaudir de la vida. Té la sort d’haver triat la millor companya de viatge del món, la Emi, perquè ningú com ella per seguir-li el pas. És culé, esportista, li agrada cantar (quan era jove emulava l’Elvis amb la seva guitarra) i s’ha dedicat tota la vida a la medicina esportiva. Gràcies a ell, jo tinc els genolls com quasi quasi nous. Li agrada navegar i s’impacienta sempre que té una cosa al cap. La vol fer ja, abans que li marxi del cap i això ens fa anar una mica de corcó. Té una bona conversa i un punt de vista molt particular de la vida. No entén el món actual i ho sabem perquè quan llegeix el diari fa de tertulià amb sí mateix i comenta les notícies en veu alta. És un apassionat del cinema, (crec que s’ha vist tot el catàleg de Netflix) i de la ciència ficció en particular. És tan apassionat de la pantalla que s’explica la vida fent el guió de la pel·lícula. D’un detall que li han explicat, ell conforma tota l’explicació com si fos un telefilm. Omple els vuits de la informació que li falta amb imaginació, i no n’hi sobra, us ho asseguro. 

Hi ha gent que quan arriba als 82 ja s’ha plantat, ja creu que només li queda esperar la mort en un balancí, que ja no pot aprendre res perquè a la seva edat ja no s’aprèn. Aquest no és el meu sogre, que sempre em recorda que li podria dir papà (que una mica ho és o en fa). Ell és una persona que encara té moltes ganes de viure i de seguir aprenent. No ha llençat la tovallola amb les noves tecnologies que pacient i impacientment va aprenent a força de preguntar (sí, sí, se’n va al Mediamark a que li expliquin les coses que no entén) i de relacionar-se amb els seus nets. Aquí l’aprenentatge és mutu. Ells aprenen d’aquesta insaciable necessitat de conèixer, ell a canvi gaudeix del saber i d’ells. Li agrada gaudir-los i ho fa d’una manera especial. Donant-se. Fa un parell d’estius, aquell de la pandèmia que no podíem anar a gaire enlloc, es va endur a 6 dels set nets a fer un viatge en vaixell i això quedarà inesborrable en les ments dels qui ho van viure. Cada vegada que es veuen, recorden els moments memorables d’aquells quatre dies. 

En Jaime és presumit i el protagonista de totes les trobades perquè té una personalitat que no passa inadvertida. Per això quan s’acosta el seu aniversari ja sabem que d’una o una altra manera ho acabarem celebrant.

Mentre l’Emi feia l’arròs, en Jaime ha anat a buscar el seu pastís acompanyat de la cada-dia-més-guapa Martina, i en Xavi i jo fèiem de “pinches” mentre preparàvem l’aperitiu. Sobre la una, encara no havia arribat ningú i amb la Emi ens hem fet un gintònic. Asseguts, atents a les necessitats de l’àvia i admirant l’art del seu arròs, i conversant hem anat rebent la resta de la família. Alguns faltaran, ja se sap. 

L’Arnau s’ha sumat a la festa amb una trucada a l’avi. Aquesta vegada no li hem vist la cara però l’hem sentit bé. El móvil ha anat passant de mà en mà, tothom l’ha anat saludant i crec que ell ha preferit no deixar-se veure per por que li rodolessin llàgrimes avall. És molt familiar.

Ens ha acompanyat la germana de l’avi, la tia Pilar. Amb 86 anys un s’adona que les ganes de viure es porten en els gens. Per això, encara que dins nostre ens quedi el dubte silenciat que potser son els últims que celebrem junts, no hi ha dubte que els seguirem celebrant.

Navegant de nou

El dia ha començat aviat però aquesta vegada no per fer esquí nàutic. Fa una setmana el pare d’en Xavi que demà en fa 82 es va fer un pinçament a l’asiàtica quan sortia de l’aigua. Sí, sí, ho heu entès bé. Ell fa esquí nàutic cada dia del món i quan no, puja a la muntanya per practicar l’alpí. És un fora de sèrie.

Per esquiar a l’aigua t’has d’assegurar que la mar sigui ben plana, i si vols garanties de trobar-la així, i has d’anar ben aviat. L’Arnau i la Martina eren els únics que es llevaven ben aviat per acompanyar l’avi quan veníem a passar els estius a Cambrils, els altres preferíem dormir una mica més i ens deixàvem seduir per la mandra i els llençols.

Els bioritmes dels avis, dels joves i dels nens son diferents. Així que al matí tothom s’ha anat llevant quan el seu cos li ha dit prou. L’única a la que li hem hagut de donar una empenteta ha estat la Martina que gaudeix de dormir sola. Fer-ho amb l’Arnau sempre és un suplici per ella perquè no pot amb els sorolls guturals que fa l’Arnau quan dorm. I què hi podem fer…

L’Emi i el Jaime ens han esperat per esmorzar plegats i asseguts a taula. Quan van venir a Albons els vam ensenyar que és una de les coses que més ens agraden. I avui que érem aquí nosaltres doncs ho hem fet plegats. Hem rebut la visita del meu nebot Javier que viu a Cambrils. En veure la taula parada amb l’embotit, les torrades, el formatge i demés, també s’ha afegit al festí del matí.

Quan hem acabat hem anat a remullar-nos. Hem agafat la barca i hem fet unes poques milles fins a trobar un lloc on no hi hagués rastre de les meduses. De camí, la Martina i jo n’hem vist moltíssimes. El palco d’honor per veure-les era la proa (davant) amb els peus penjant i sentint-los a tocar de l’aigua. Les contàvem com si fos un joc. La Martina és la persona amb la vista més àgil que conec. Ha guanyat en el recompte de carrer.

Ancorats, els avis s’han banyat. L’Emi s’hi podria passar hores en remull. Diu que li fa molt de bé. En Jaime és més de gaudir i sortir. Però com que no pot esquiar s’ha dedicat a donar el tomb pel propi barco. Ell necessita fer esport. En Xavi i la Martina, encara que els ha costat una mica també s’han tirat a l’aigua. Bé, la Martina ha necessitat una empenteta, literal, perquè les meduses li fan molta por.

Tot i que la Costa Daurada, a nivell de paisatge, no es pot comparar amb la Brava, avui l’espectacle natural era veure els núvols d’aquells que dibuixen formes des del mar estant. Hipnòtic com mirar el foc encès.

De tornada he aprofitat per demanar hora a la pelu. La Martina fa unes setmanes es va voler fer metxes a casa i, evidentment, va quedar com un pollastre. El seu cabell castany havia desaparegut i amb el pas dels dies, del mar, l’aigua i el sol, la cosa anava a pitjor. Així que abans de tornar a l’escola hem fet “borron y cuenta nueva”. M’encanta mirar la cara de la Martina quan és a la perruqueria perquè traspua felicitat i es pot mirar al mirall tant com li vingui de gust, hehe.

Mentre en Xavi i el seu pare gaudien d’una pel·lícula de ciència ficció, jo m’he deixat seduir per la lectura sense els remordiments d’abandonar a ningú. I el plaer és enorme. En realitat, quan llegeixes un bon llibre tens la mateixa sensació que quan mires una sèrie de Nètflix, costa molt no mirar més d’un capítol.

Tarda de missa i passeig. Avui les botigues havien sortit al carrer, així que el passeig marítim era ple de tendals amb les rebaixes, les restes i les tares que els comerciants aspiren a treure’s de sobre. En un cap dels tendals, hem vist com un reguitzell de bicicletes estàtiques i d’esportistes vestits amb una equipació taronja pedalaven contents animats per un monitor que els esperonava des d’un escenari acompanyat per uns quants ciclistes més. Era una classe d’spinning a “lo bestia”. Recollien diners per Sant Joan de Déu. Després hem sabut que era per l’ELA. De totes, aquesta és una de les malalties que més temo del món. Ha de ser terrible.

Hem tornat a casa carregats amb bossetes. Els avis van al clàssic sopar del Club Nàutic d’on són socis, així que soparem sols i veurem una pel·lícula. Demà ens espera un dia de celebració, d’arròs de l’àvia i de veure’ns tots. Aquest any faltarà l’Arnau a taula però qui sap si tenim sort i la tecnologia ens dona el plaer de gaudir-lo uns minutets encara que sigui a través de la pantalla.

Ciutat adormida

Hem dormit millor de l’esperat. La pluja que ha caigut durant la nit ha refrescat una mica l’ambient. Així que no ens podem queixar. Tornar a ciutat i que fos una nit tropical hauria estat molt pitjor, la veritat. Hem esmorzat sense terrassa, sense ocells, només un cafè i unes torrades. Me les he fet d’anxoves com a tribut dels dies que acabo de passar prop de l’Escala.

Quan en Xavi ha marxat a treballar i mentre la Martina dormia m’he vestit i he anat a fer encàrrecs. La ciutat a l’agost hiverna. Mig adormida i amb menys gent de l’habitual bategava al ralentí. La meva pell torradeta i el meu tarannà tranquil provocava alguna mirada. Potser dels qui esperen amb ànsia el seu descans, potser dels qui no poden anar de vacances, potser…

Encara que a mig gas, la vida agitada encara es deixava notar. A Barcelona es viu bé però amb l’ansietat que et provoca haver de saber sempre que faràs després, ni que sigui per calcular el temps que necessites per arribar-hi.

Només ha estat mig dia i el record de l’Arnau en cada racó m’ha provocat enyor. Encara em queden 9 mesos per tornar a abraçar-lo i em sembla més que una fita, una proesa. 

Després de dinar, amb la pressa de qui fuig esperant trobar quelcom millor, ens hem llançat a la carretera com molts d’altres. Tothom en la mateixa fugida. Uns paraven abans, d’altres ho farien més tard fins que hem arribat a Cambrils. El poble marinera del Baix Camp que sempre és apunt per acollir-nos. La temperatura, aquí, és una mica més alta que a l’Empordà, a canvi, però, els estius s’allarguen fins quasi el novembre. 

Els avis ens esperaven. No sabeu com m’agrada que em vinguin a rebre. Els fa tanta il·lusió que vinguem que de cop se m’ha passat qualsevol nostàlgia de la terra del vent. Ells estaven fent “Il paradiso” així que hem deixat la conversa per més endavant. La Martina tenia desig d’un gelat del Sirvent i en Xavi li ha portat. Sense dir-nos-en res han tornat amb les mans plenes de gelats a mig desfer i una orxata pels avis. Quin plaer, tu!

Encara teníem la dolçor als llavis quan hem rebut la trucada de l’Arnau. Estava a la seva casa de cap de setmana que només poden gaudir amb el bon temps. Hem pogut conèixer la Hanna i en Sami. L’Arnau reposava mirant el llac amb en Sami i gaudint de les hores de sol que a poc a poc anirà perdent. En el país dels llacs, el sol només es gaudeix 6 mesos l’any. Així que ara, que encara en queda, el gaudeixen molt. L’hem vist content i ell feia de traductor del què li dèiem. M’ha fet feliç veure’l espavilat i feliç. Ens ha ensenyat el jardí, els redberris i els blueberris. Hem saludat a la grandma i al seu germà petit en Saarni. I ens hem acomiadat sense llàgrimes. Quan hem penjat hi hem estat tots d’acord, se’l veu feliç i sembla bona gent.

Ens hem posat al dia amb l’estiu que portem els uns i els altres. El merilanding fa espoilers de totes les nostres aventures, encara que en guardo per a nosaltres amb gelosa intimitat. Hem collit els pinyons que hi havia pel jardí i que van a més de 30€ el quilo. Potser n’hem fet 100 grams. La Martina s’ha quedat a trencar-los amb la soca de fusta amb què tres generacions, aquí a Xalet Esquerdo, han trencat pinyons. 

En Xavi i jo ens hem agafat de la mà i hem sortit a passejar. Cambrils és un poble on el passeig, les compres, la gastronomia i el mar és una sola cosa. Passejar per Camrbilssempre és recordar la nostra adolescència quan no teníem ni un duro i ens fèiem passar la tarda menjant pipes, els estius amb els nens petits, la calor, les senyores que no van enlloc, però van mudades, els accents aragonesos, lleidatans, bascos i estrangers a cada pas. Ara, si hi ha una cosa que m’agrada de Cambrils i que no sé molt bé perquè és anar de botigues. Sempre que sóc a Cambrils em firo. Tantes per triar i remenar, potser. O el fet que no hi ha pressa o el fet que passa tot una mica per sorpresa. Quasi ni te n’adones i tornes a casa carregat de bossetes plenes de troballes. I entre botiga i botiga sempre hi tens algú a qui saludar. 

Avui m’ha fet especial il·lusió saludar l’Ignasi, el nebot dels meus cunyats. Després d’un any d’intercanvi va decidir anar a estudiar la carrera a Irlanda. I tot i que es veu vivint allà, sempre que el sol li demana i pot, ve a fer de turista per la seva pròpia terra. M’ha preguntat si l’Arnau està bé i li he dit que sí, avui més convençuda. 

Hem tornat a casa just per menjar-nos els molls frescos que l’Emi ens ha preparat. Hem sopat i hem jugat una partida de cartes. Incorporant l’àvia hem tornat a ser quatre. I hem jugat fins que la fresca ens ha deixat anar a dormir.

Aparent normalitat

M’he llevat prou d’hora com per gaudir del silenci de la casa dormida, del cant dels ocellets, de la fresca i de la agradable solitud de la primera hora. Només el brunzit d’algun cotxe em feia pensar que hi havia algú més compartint aquella albada. He mirat tots el racons de l’apartament com si volgués retenir-los quan ja no hi sigui. Encara que només seran un parell de setmanes fins que no tornem a venir, m’agrada fer servir la memòria fotogràfica per immortalitzar els meus records d’aquest estiu que arriba a la seva fi.

Quan s’ha llevat en Xavi hem esmorzat i li he llegit el merilanding. Ho faig cada dia. Diu que és un privilegi poder escoltar el relat del dia en veu del qui l’esrciu. Li agrada i m’anima una vegada més a escriure un llibre, una novel·la potser. Això ens porta a parlar dels projectes que ens esperen aquest any. Jo sóc més d’idees, ell més de tocar de peus a terra. Aquest any ens hem proposat tornar a fer quelcom plegats i farem teatre. Em fa il·lusió.

Com qui no vol ser conscient que això s’acaba hem anat a comprar coixins per a les butaques que vam comprar a Verges. Li calen. Però després d’anar a un munt de llocs, hem tornat com de l’Ikea. Amb moltes coses però no les que volíem. Hem rentat el cotxe tot i l’auguri de la pluja tan necessitada.Hem deixat a la Martina dormint. Cada dia s’ha llevat a quarts de 10h com a molt i em sembla que porta retràs de son.

Quan hem arribat ja no hi era. La nota hi deia que era a la piscina, però hem preferit fer-nos un aperitiu. He preparat unes anxovetes amb pa amb tomàquet i hem seguit conversant de tot allò que caldria fer abans de marxar. Però li he recordat a en Xavi que no és un adéu per sempre. Des de fa un parell d’anys som propietaris d’aquell raconet de paradís, petit i bonic.

Hem fet com qui no marxa. Normalitat. Dinar, netejar la terrassa, pujar les bicis (no recordàvem la combinació de l’encadenat i això ens ha servit d’excusa per preguntar-li a l’Arnau, ell les va lligar), il Paradiso  i fer maletes. Amb poca estona ja les teníem fetes. 

Els amics de la Martina s’han deixat caure per acomiadar-se una vegada més. Són una colla molt maca. Com que ella és la única noia, els porta una mica rectes però a ells els agrada que sigui una més, divertida i singular. I no és perquè sigui la meva, però s’està convertint en una noia mooolt guapa. Els adolescents en dirien un pivón. Ella, però, encara està en procés d’estimar-se tal com és.

Hem anat a tirar les escombraries a la deixalleria quan la pluja començava a fer acte de presència, però no seria la única cosa que ens hi trobaríem. Camí del cementiri, un ramat d’ovelles, potser de 500 caps, ens ha vingut a acomiadar. Ens ha passat tan a prop del cotxe que se sentien els frecs i els cops. El cotxe, definitivament, tornava a ser brut, barreja de pols i aigua. El pastor, un noi africà, portava un xaiet en braços. Els tres hem fet Ooooh!

Ens ha acompanyat la pluja durant tot el camí. Un espectacle de núvols canviant, de vegades bonic, de vegades temible ens aixoplugava la tristesa de tornar a casa. Que se’ns ha passat només creuar el llindar de la porta. Els nostres peluts, el MacGyver i la Dolça ens han vingut a rebre miolant de valent. Aquest any han estat a punt de venir amb nosaltres. Qui sap si l’any que ve. He passat per davant de l’habitació de l’Arnau i se m’ha encongit una mica el cor. Sóc conscient que a casa és on el trobaré més a faltar.

Hem anat al Li, ara ja només tres, a fer un mos perquè a la nevera no hi tenim res. I hem tornat per gaudir de l’única cosa que no tenim a Albons. Una bona connexió per veure pel·lícules i series de seguit.

Demà ens toca endreçar i tornar a fer maletes. Anem cap a Cambrils per gaudir dels avis i per deixar a la Martina que encara li queden dies per tornar a l’escola que comença, també, a enyorar.

Tic tac

Assaborir l’últim minut d’allò que anomenem temps de descans depèn no només del fet de no anar a treballar, sinó de no pensar-hi. Potser per això les persones que tenen pocs dies de vacances necessiten fer un viatge o canviar dràsticament una activitat per un altre per forçar al cervell a desconnectar per a connectar-se en el nou present. I el mateix a la inversa. Quan dius que estàs de vacances però apurant l’últim glop ja estàs més allà que aquí, crec que pots dir amb absoluta certesa que ja has tornat de vacances. Això és el que li ha passat tot avui a en Xavi.

Ell és autònom i com a tal, ja sabeu que ni vacances pagades ni res de tot això, però és clar també necessita descansar i cada estiu té un grapat de dies per fer vacances. Més del normal. A ell la feina li agrada tant que per desconnectar li costa més que a d’altres i per connectar només li cal un whatsapp. Així que a dos dies per tornar a trepitjar la ràdio, el mòbil treu fum. La resta de la família anirem incorporant-nos a la vida quotidiana esglaonadament. La setmana vinent començo jo i la següent la Martina. Encara llegireu alguns merilandings d’estiu i prometo fer-ne alguns d’hivern si em dona la vida.

Ens hem llevat no gaire d’hora. No volem fer res, només avorrir-nos perquè és quan t’avorreixes que el temps s’atura una mica. He anat a comprar al Cabàs, el súper del poble, no volia agafar el cotxe. Si ahir vam acomiadar l’estiu sopant amb en Carles el meu germà, avui és el torn de la meva germana i les seves nenes amb un dinar. Arròs de calamarsets.

Eren les 11 i mentre les esperàvem no volíem ni anar a la piscina. Així que ens hem quedat a casa llegint. Un plaer que em dol de tenir a l’estiu perquè no el pots compartir. Però el necessitava. En Xavi em va portar una novel·la, Els últim dies a Berlín, finalista dels premis Planeta 2021 i que m’ha enganxat de seguida. 

Una horeta de lectura i ja eren aquí. Les nenes han anat a la piscina sense perdre pistonada. Jo he netejat calamarsets mentre conversàvem a la cuina. Aixó també m’agrada. En Xavi diu que a la cuina quan sóc cuinant tothom em fa nosa, però no és cert. El que passa és que em posa nerviosa que vagin passant pel meu costat, m’obrin els calaixos que estan just davant meu a cada instant i em vagin treien el lloc a cada moment. Això em passa més aviat a Barcelona, que tenim la cuina més petita. Però aquí no. M’agrada la companyia i conversar amb les mans ocupades.

Feia un sol fantàstic i la calor era generosa com per no posar-se ne remull tan aviat em trepitjat la piscina. Tothom estava en remull. La colla de la Martina i algun nen més jugaven a pilota, junts, rient, sense cap més preocupació que agafar la pilota abans no caigués a l’aigua o evitar tocar-la quan te la tiraven. En Xavi ha estat el primer en apuntar-se a la festa de la pilota. Mentre la Sílvia, l’Emma i jo ens ho miràvem des de les escaletes on tens mig cos en remull i l’altre mig al sol. És així que aguanto més hores dins l’aigua. La Martina i la Tània reien i saltaven i jugaven amb els amics de l’estiu. Aquells que ja saps que enyoraràs tota la vida, perquè els estius de la infància s’enyoren per sempre més.

Després de dinar hem fet aparèixer una mica la mandra. A les quatre, elles, les nenes han tornat a l’aigua. La Sílvia m’ha fet la pedicura (tenir germanes que saben pintar les ungles és una sort) mentre veiem il Paradiso i en Xavi migdiajava. Així que ha sortit del seu repòs i encara amb cara de son ens ha dit que no havia dormit gens. La feina, la feina.

Se n’ha anat a la piscina i quan la Sílvia i jo hi hem tornat ens hem apuntat sense pensar-nos-ho a la festa del joc de la pilota. Tota la piscina era nostra i estava dedicada al joc, només es pot fer quan no hi ha veïns xipollejant o nedant alhora. I és així, jugant, que aconsegueixes fer un lloc al cervell per al no-res d’important.

Ens hem acomiadat fent un tiktok de germanes, com no podria ser d’una altra manera, ballant la Despechà de la Rosalia com ho ha fet mig món ja. I les hem acompanyat al gotxe. A la propera vindrem amb l’Ady, de Texas!

L’Arnau avui ha decidit passar la tarda i l’enyorança a la clínica veterinària que tenen els seus pares allà. I s’ha entusiasmat amb els pacients d’en Sami i ha conegut la tristesa de perdre un gos. Però l’important és que es comença a conèixer a sí mateix, a saber el què li fa bé i el que no i ja sap que per descconectar s’ha de connectar.

Hem sopat sols. La Martina ha estat la convidada dels seus amics, en Marc i en Biel. Li han organitzat una vetllada de comiat i en Xavi i jo ens hem quedat solets, gaudint de l’última nit de vacances a Albons i sentint de fons el tic-tac del rellotge que ens farà tornar a la realitat.

Xiclet!

Quan les vacances es van acabant s’ha de trobar l’equilibri entre el descans i l’ansietat del tornar a començar. El cervell es va connectant amb la vida que ens espera i comencem a fer-nos presents en els missatges o comunicacions amb companys de feina, revisem safates d’entrada i fem una llista imaginària de tot allò que et proposes fer aquest any. Però en aquest estira i arronsa entre el present i el futur encara ens podem reconèixer estirant els dies com un xiclet perquè per més projectes que et vingui de gust començar, no hi ha res com estar de vacances.

El dia ha començat més tard de l’habitual. Els llençols s’enganxen i ens deixem seduir per la mandra. No ens venia de gust fer res. Volíem aturar el temps i ja està. La Martina ha fet deures i jo tenia en ment pintar una paret que va quedar tacada quan vam restaurar la porta de la llar de foc. Però què voleu que us digui, dedicar les meves últimes hores en el meu paradís, pintant parets tampoc m’ha seduït el suficient. Així que m’he mirat la presentació que l’Arnau té penjada en el Drive i que anem millorant, tots junts, com un equip, amb millors imatges i més actuals. En certa manera, fer aquesta presentació és fer-nos presents l’Arnau cada dia. És com si encara el tinguéssim a casa. Cadascú el troba a faltar a la seva manera, però cercar fotografies d’ell o explicar coses d’ell ens el fa més present.

Després hem anat plegats a la piscina. Avui s’hi estava de luxe. He estat parlant amb els veïns que son els pares dels amics de la Martina. Hem comentat coses de les vacances, del què fer i què no quan es descansa (pintar parets hem quedat que no) i, com no, hem parlat de l’Arnau, de Finlàndia i de l’oportunitat que suposa per a ells una aventura d’aquestes dimensions. De vegades tinc la sensació que soc una mica monotemàtica, però què voleu, el meu nen ha volat… el meu nen.

He improvisat un dinar que ni el Marc Ribas. Tenia unes miniburguers i he anat fent pisos amb allò que queda a la nevera (també és simptomàtic que això s’acaba). Cogombre, pebrot, cansalada, ceba, una mica de pa torrat i per amorosir-ho, unes eren de mostassa i les altres d’olivada. Hem dinat com a reis.

Després del Paradís de les Senyores que fa uns dies que miro en italià, recomanació de la Pilar que m’encanta, hem anat altra vegada a posar-nos en remull i a fer temps per anar a veure en Dimitris. L’amo del bar social de Bellcaire que dona menjar grec. Hem quedat que hi anirem amb en Carles, la Mònica i l’Helena. En Sergi, com que demà té festa, avui ell surt de festa. Qui tornés als 17 anys, oi?

El Grec de Bellcaire no és pretensiós, és original i singular. El menjar està molt bé i és una proposta que té molt d’èxit a jutjar la gentada que hi tenien per sopar un dimarts. Hem demanat per compartir i hem anat allargant la vetllada fins que a l’hora de la ventafocs hem tornat cap a casa. Una nit estelada com n’hi ha poques ens hi ha acompanyat.

A casa encara hem tingut prou ganes de fer una partida de cartes amb la Martina. Una simple manera d’allargar els dies que no vols que s’acabin i mirant de trobar-li el gust al xiclet que fa setmanes que masteguem.

Entramuntanats

Feia uns dies que comentàvem que aquest any, la terra del vent que ens acull per vacances, estava poc activa. Doncs mira, va ser comentar-ho i ens hem llevat amb una tramuntaneta, no com les d’abans, que ens ha refrescat una mica l’ambient i això que no era molt freda. Els qui viuen a l’Empordà saben com es estar tocat per la tramuntana. Vol dir que perds una mica més ràpid la paciència, estàs més irascible o encapotat.

En veure que seria un dia de vent, el meu cervell s’ha posat en mode “diy”, Do it yourself, és a dir, en mode manualitats. A mi fer cosetes amb les mans em fa bé, em relaxa i em tranquil·litza. Però té un inconvenient, no la pots compartir com una partida de cartes. És una activitat individual. Potser aquestes ganes de fer coses han estat una senyal que necessitava temps per a mi sola. Aïllar-me una mica, per pensar en les meves coses de la millor manera que sé. Sense que el meu cervell ho sàpiga, pensar en la distracció és el més eficaç mètode de trobar idees.
Un pot per tenir els raspalls endreçats, una capseta per posar la bijuteria per la Martina i he tunejat un test que estava molt desgastat amb corda. El resultat ha estat prou bo. La Martina m’ha dit que si ho penjo a TikTok em pagarien una pasta per aquestes manualitats. M’ha fet gràcia i li he dit que si em paguessin deixarien de tenir aquest impacte en la meva salut mental per acabar estressant-me.

Hem dinat de sobres, encara, i ja li he promès a la Martina que seria l’últim dia. No li acaba de convèncer això del menjar escalfat al microones. Ens hem estirat a fer la migdiada quan a través d’Instagram ens hem enviat fotos amb l’Arnau i de cop i volta: “trucada entrant: ARNAU”
He despertat en Xavi i ens hem anat a la terrassa perquè no volíem perdre la connexió.

Ens ha explicat què fa. Va amb bici a classe, i ho seguirà fent fins que l’hivern sigui molt dur i llavors el portaran en cotxe, que el menjar de l’escola no val res, però que a casa seva menja bé. Que són molt autosostenibles: tenen un hort, tallen la llenya que necessiten, reaprofiten l’aigua. Que va descalç per casa, això li agrada molt perquè a casa no el deixem, haha. Que ha fet amics, que els profes son molt macos i encara que facin les classes en fines es dediquen a traduir-los-les. Que hi ha tres estudiants estrangers a l’escola, però no de Rotary. I llavors ens ha fet un house tour perquè veiem on viu. Una casa de fusta amb un jardí força gran. Amb saunes varies i una taula digna d’una família nombrosa. Son 6 germans, encara que només conviu amb 3. Que els caps de setmana va a una casa prop d’un llac i que només fa que parlar en anglès. Això es nota perquè en la conversa va incorporant paraules anglosaxones. Que a Finlàndia totes les paraules tenen la síl·laba tònica a la primera síl·laba, això vol dir que totes les paraules esdrujulegen. Fins i tot a ell l’anomenen Àrnau. Hem estant parlant mitja hora ben bona i aquesta vegada ens hem acomiadat sense llàgrimes i no sabeu com de plaent ha estat. L’Arnau és un bon jan que li agrada viure bé i ja està. I està vivint bé.

La Martina estava a la seva habitació i no ha sortit perquè estava castigada. La llengua llarga aquesta que té més la seva impulsivitat de vegades li passen factura. S’havia de quedar a casa, però després de parlar-ho amb el Xavi i tenint en compte que només ens queden 3 dies per aquí, li hem donat la opció de redimir-se netejant els vidres de les habitacions. Tot i que es moria de vergonya per si algú la veia, ho ha fet. I això que aquesta tarda només ha gaudit de l’Uri, que no sé què es diuen però s’han passat hores xerrant a la piscina.

Aquest vespre hem anat a fer de bon veïns i hem fet unes tapes al Vinilo de l’Escala. Els nous veïns de l’apartament en són els amos. Hem menjat molt i molt bé.

Com que la Martina no hi era, el grup no ha quedat aquest vespre així que en arribar ens hem dedicat a jugar a cartes i hem rigut de valent. Ha estat bonic acabar el dia amb més alegria que com l’havíem començat.

Dia de no-res

Hi ha dies que per més que vulguis dedicar-los al plaer del ja ho farem demà, és impossible. No sé si és la edat o que soc més inquieta del què em pensava però el meu cervell no em deixa desconnectar quan hi ha alguna cosa per fer. Així que malgrat el cos et demani res, tu ho acabes fent tot.

Els dies de diumenge a Albons tenen en comú que comencen amb missa, que hem d’anar al poble veí perquè aquí només la fan el segon diumenge de mes i si tens sort. Després el ventall passa per a) tornar a casa, b) esmorzar de forquilla a Can Parera, c) anar al mercat de brocanters de Verges, d) totes les anteriors. Però aquest diumenge ja havíem esmorzat i havíem d’ocupar-nos d’una petita cosa, sense importància, a penes, que ens va passar ahir i que no us vaig explicar.

A en Xavi i a mi se’ns dona molt bé tenir convidats, sabem cuinar, tenim conversa i fins i tot ens en sortim quan després del dinar i la sobretaula, en Xavi va decidir netejar quatre coses que no cabien al rentaplats amb la mala fortuna que l’aixeta anava perdent i va acabar la cuina i part del menjador amb dos dits d’aigua. Com que només tenim una fregona en Xavi es va quedar recollint l’accident i jo me’ls vaig endur a la piscina perquè a casa no s’hi ve a patir.

El cas és que avui havíem de trobar una aixeta i encara que volíem anar a Verges, hem decidit anar a l’Escala. Com que era diumenge hem pensat que només obririen el basar xinès que es diu BricoHome. I efectivament era obert. Després de perdre’ns pels passadissos interminables hem preguntat al noi oriental si ens podria ajudar. Ha esbufegat i ens ha atès tan malament i de tan mala manera que hem marxat sense aixeta. Això ens ha obligat a trobar una alternativa. Després d’un parell de voltes l’hem trobat. Una ferreteria de poble, petita en ens han atès de meravella. Així que ja teníem mitja feina feta. Quedava instal·lar-la.

Després hem anat a Verges i com que la calor i el sol eren un suplici, en Xavi m’ha portat a un magatzem on hi podies trobar de tot. Des de cadires, làmpares, roba antiga, terrissa, taps i al fons de tot, sota una estanteria plena de càntirs de vidre hi havia una caixa de plàstic de fruita plena de copes. L’altre dia vam trobar les de cava, però no en teníem de vi. Ens agraden les coses amb personalitat, úniques o singulars. Aquestes estan tallades i tenen gravades a tall fulles i raïm. Ens hem firat

Quan hem tornat teníem clar que anàvem a la piscina de dret. Quina calda! Però primer hem estès la segona rentadora de l’estiu i cap a l’aigua.

La piscina estava a ple rendiment i ara ja fa il·lusió conèixer els veïns i entaular converses a mig remullar o en remull directament.

Migdiada i quan ha arribat la meva germana i m’ha dit que el meu cunyat (que normalment m’ajuda a instal·lar coses d’aquestes) fins demà no podria venir perquè té el cul llogat, m’he decidit. He obert la caixa de l’aixeta i he pensat que no podia ser tan difícil. En realitat, la dificultat no resideix en la col·locació en sí. Son dos tubs que agafen l’aigua i surten per una aixeta que va collada a la pica. Peeeerò… has de ser àgil, flexible i tenir bones eines per a poder ficar-te dins l’armari de la pica, descargolar i cargolar, amb una calor horrible i amb la sensació que et falta material que t’ajudi. Fer ioga no m’hauria anat malament. Els claus estaven rovellats així que després de posar-me del dret i del revés, la solució al meu maldecap ha estat l’anticalç. Un flis, flis i al cap d’un parell de minuts els cargols es deixaven desenroscar amb els dits. Així que he acabat la feina, hem comprovat que tot era correcte. Tot bé, només que havia connectat l’aigua calenta al lloc de la freda. Jo ja no podia més i, després de suplicar-li, ho ha fet en Xavi. Que a poc a poc, a mida que jo m’atreveixo amb coses d’aquestes, va aprenent les feines que en principi se’ls atribueix als homes. La d’avui, però, era ideal per unes mans menudes, fossin de nen o de nena.

Hem celebrat la proesa del dia veient com el sol es ponia entre núvols que feien el paisatge més esplèndid. Hem jugat a fer-nos selfies amb una llum espectacular i hem estrenat les copes noves menjant les sobres d’ahir que encara estaven boníssimes. El vi sap més bé quan la copa és bona, deia en Xavi. És upper Diagonal.

L’Arnau ja té número de telèfon finès. A poc a poc, es va fent a la nova realitat. Se’l veu content i feliç. Ara la segona part de la seva aventura ens tocarà a nosaltres amb una noia de 16 anys que esperem que es porti bé amb la Martina, que juraria que és la més popu de tot el residencial.

Dinar-sopar

Avui ens hem llevat quan el cos ens ha dit prou. A mi a les 9:00h. Avui els pometes feien parada a Albons. El Miquel i la Nuni són d’aquells amics que fas de gran. Quan ja saps qui ets i amb qui no perdre el temps. Ens hem fet amics a còpia de veure’ns, compartir vetllades i excursions. Et fan sentir sempre bé i amb ells sempre tenim conversa. La Nuni en sap molt de cuinar així que m’he passat el matí donant forma a tot allò que vull que tasti i em digui què tal. Un whatsapp dient que arribarien a l’hora de dinar ens ha permès treballar amb calma. La Martina ha aprofitat també per fer deures.

Avui la caloreta ha tornat a fer acte de presència, encara que amb més prudència que d’altres dies. Quan ja tenia tota la feina feta he decidit anar a la piscina. Aquest és el plaer que tenim a Albons. La piscina sempre està a punt per a rebre’t quan necessites fer stop o refrescar-te o desconnectar a base de braçades.

Quan han arribat els hem tret tot l’aperitiu que havíem preparat, fet que quasi fa repensar als nens d’anar a posar-se en remull. Però amb una mica de fuet, un xarrup de sopa de tomàquet i uns musclos en vinagreta a la panxa, han marxat contents. Nosaltres començàvem el nostre dinar-sopar. No, no és que fem una bacanal fins a morir de tips. Però les trobades amb ells comencen amb un dinar i acabem, la majoria de vegades, amb un sopar. Hi ha hagut vegades que el dinar l’hem fet a casa nostra i el sopar a casa seva. Una bogeria que ens permet seguir xerrant i rient de tot. De la vida, dels nens, de l’estiu, i de l’hora que els nens han de tornar a casa.

Aquesta ha estat la conversa més recurrent de tot l’estiu. L’hem tingut amb tothom. Nosaltres som pares de posar hora de tornada, però potser això ja no s’estila. I anem preguntant. Aquí a poble consideren que a l’estiu tota cuca viu i hi ha que diuen a la una o les dues. Total van a donar tombs o s’asseuen i xerren, o juguen a polis i cacos, o miren el mòbil, et diuen. A nosaltres, els de ciutat, que vagin sols pel poble ens fa por, els d’aquí s’esgarrifen de pensar que la Martina, que en té 14, agafa l’autobús sola i sense mòbil per anar a l’escola. I, de vegades, torna en metro, també sola. Cadascú veu el perill en allò que no coneix, suposo. Així que ja deixem sortir la Martina del residencial, però com a hora de tornada, les dotze.

La tarda, tot i que a la terrassa s’hi estava bé, hem anat a la piscina. Aquesta setmana d’agost sembla més petita que en altres mesos de l’any. No és un efecte òptic, és per la quantitat de gent que s’hi aplega. Hem jugat amb els nostres nens i hem seguit conversant fins que més arrugats que una pansa hem sortit i, ja sols, hem tingut el regal d’una posta de sol meravellosa. Després de tants dies de tardes encapotades…

Hem improvisat una truita de patates i unes pizzes artesanes i hem sopat plegats. El cansament anava fent acte de presència, així que cap a les 11 els hem anat a acomiadar fins el proper dinar-sopar. Quan érem fora hem sentit una música de xaranga i hem anat a veure que era. Hem quedat impressionats amb Javi Bravo, un showman que feia les delícies dels avis i no tant avis al bar centre social d’Albons.

Avui hem tingut força notícies de l’Arnau. Ha anat a passar el cap de setmana a prop de Keitele. Ha gaudit d’anar en barco, de collir nabius, de fer una barbacoa i de fer esquí nàutic. Diu estar encantat amb la família que li ha tocat. Que també ens troba a faltar però que ha tingut molta sort perquè son molt bons amb ell. Se m’ha omplert l’ànima de vida, no només de saber que està bé sinó que està content i que me’l tracten bé. He enviat els àudios als avis i junts hem sospirat una mica d’alleujament.

L’enyorança es combat amb estones de felicitat i avui tant ell com nosaltres n’hem tingut el dia ple.

Canvi de color

Començar el dia amb coses a fer durant les vacances ja és despertar-se diferent. No és que els altres dies no hàgim tingut res a fer, però avui serà tot el dia diferent. Ens n’anem a la muntanya, concretament a Tavertet. En Quim i la Sara ens hi conviden a passar el dia i no hi anem des de l’estiu que vaig perdre la mare. El 2016 vam decidir canviar destí de vacances i vam triar Cantonigròs, a uns quants quilòmetres de Tavertet. Jo no n’estava molt convençuda però hi vam anar perquè els nens podrien fer la seva entre camps, fer-se cabanes i gaudir d’un ambient sa. Allà hi estiuejàvem els nostres amics, els pometes, i ens va semblar la millor de les propostes. Segurament va ser la millor per la meva família, que ho van poder gaudir. Jo em vaig passar quasi tot l’agost fent Cantoni-Figueres on estava ingressada la mare. Així que d’alguna manera tornar ha estat recordar moltes coses.

Per arribar a Tavertet pots fer-ho per la carretera de Vic o per la d’Olot. A primera hora hem triat la d’Olot – Rupit – Tavertet. El paisatge és espectacular, tot i que se’ns ha fet estrany que els boscos ja comencessin a tenir els colors de la tardor. Els vermells, daurats i marrons, en algunes zones es feien més evidents que en d’altres. És ben bé que l’emergència climàtica és una urgència. Els nostres amics de l’Empordà ens van comentar que han hagut de començar la verema un mes abans de l’habitual. El raïm ja és a punt i a mitjans d’agost! Una bestiesa.

Resseguint carreteres per anar agafant alçada i amb les cingleres cada com més a la vora, hem arribat a Cantonigrós i després, sense parar a Can Colom, on fan el millor embotit del món, hem pujat cap a Can Morales Marimon.

Tavertet és un poblet de pedra, de muntanya, adoquinat i amb el pas restringit de cotxes. Les cases tenen uns porticons de fusta i unes cortinetes amb puntes que les fan més rústiques del què són. Quan hi entres, el confort i la modernitat juguen en el mateix equip. Ens hi hem trobat força gent que passejava i que hem hagut d’anar esquivant fins arribar a casa.

Com totes les cases de muntanya darrera l’entrada hi tenen un pati que és el testimoni de la terra que s’hi trobava abans que la civilització hi fes parada. Vull dir que és un pati d’arbres i de terra, que té la pendent natural que devia tenir i que amb l’excepció d’una taula de fusta per gaudir de dinars a la fresca, tota la resta sembla ser d’abans que els homes i construïssin res.

Tan bon punt hem arribat, ens hem canviat per anar a la piscina. Ens havíem vestit amb calça llarga però no era necessari. El sol de la muntanya és bastant més poderós que arran de mar. Així que per poc que ens ha tocat el sol ja teníem caloreta.

L’aigua estava gelada i jo no m’he banyat però hi ha qui això de la temperatura de l’aigua és una factor aliè a les ganes de posar-se en remull. En Xavi i la Martina ens son un bon exemple. En Quim i dos dels seus fills també hi ha anat de seguida. La Sara i jo ens hem quedat xerrant de l’estiu a les tumbones. Al cap d’una estona ella ha estat més valenta.
Quan han estat les dues, hem anat tornant, sense pressa, per fer el foc de la barbacoa. Els nens, estaven tots amb el mòbil. És curiós que tinguin tan poc en compte les possibilitats que ofereix un lloc així, tan bonic i diferent al que tenen a la gran ciutat, quan decideixen refugiar-se en la realitat de la pantalla (que no sempre és real). Això ens ha donat per a dues hores de conversa a la taula. Ells ens ensenyaven allò que els feia gràcia i nosaltres els preguntàvem per què.

Asseure’s a taula amb experts en humor i entreteniment com en Quim i en Xavi, permet viure en primera persona com de seriós és el món de fer riure. Teoritzar, comprendre, i extreure conclusions pràctiques per a portar a terme és una feina complicadíssima que requereix de saber destriar el blat de la palla i allunyar-se de l’autoreferència. L’humor ens ha de fer gràcia a tots per igual? Doncs això. Complicadíssim.

La tarda a la fresca ha anat passant fins que ja se’ns feia tard per tornar. Ens hem acomiadat, en Quim i en Xavi fins la setmana vinent que s’han de veure per preparar el programa, i hem agafat la carretera de Vic per tornar a casa. Acompanyats pels Amics de les Arts i amb una posta de sol que ens perseguia hem sentit aquell estrany sentiment de nostàlgia de les vacances quan encara no s’han acabat. I és que s’hi està tan bé de vacances….

Demà la família dels pometes passarà el dia amb nosaltres i, encara que la meva especialitat son els arrossos, aquest any m’he llençat a noves experiències culinàries que estan donant prou bons resultats. La mise en place està a punt.