Merilanding per la vida

La cadència del dia és la mateixa. Llevar-se, esmorzar i deixar que la calor trii quin és el millor pla per fer-se-la passar. Viure en aquest alliberament temporal d’obligacions comporta aprendre a deixar-se endur, a deixar-se gronxar per la vida. Decisió no presa, decisió presa, son les sabates que et portaran a l’aventura. Et gronxaran per l’efímera sensació que tornes a ser un nen i et deixaran en l’inhòspit instant què no saps com hi has arribat. Així hem acabat a la platja aquest matí. L’Arnau s’ho estava pensant perquè si la cadència dels dies em sembla lenta i feixuga, a ell li sembla que sempre anem amb una marxa de més.
No se si us passa però sortir de casa sempre és com un exercici exasperant de paciència. Nosaltres només som tres i alhora de creuar el llindar de la porta es converteix en una competició a la inversa on qui guanya és l’últim a passar-la. En el moment que es diu d’anar a la platja, tots tres ho entomen amb una ordre posterior diferent. Jo miro de recollir ràpid, vestir-me de seguida i marxar. En Xavi és més de em vaig a empolainar, després penso en totes les coses que se’m poden ocórrer abans de marxar. I l’Arnau és més de fluir entre la pressa i el desig de no moure’s. Una sensació paralitzant que només es desfà quan fas un cop de veu tipus: Què fas ara? O Vaaaaa! Que marxem!!
Sigui com sigui tinc la sensació que anar a la platja només m’agrada a mi. A casa son més de piscina i estar en remull fins arrugar-se. Sí, també es pot fer a la platja, però tens l’inconvenient de la sorra, les onades, el vent…
Potser per això, avui he estat una mica borde per sortir de casa demanant una mica d’esma. He fet posar nerviós al Xavi que sortia i entrava de la terrassa recollint els banyadors estesos que ja no necessitàvem. El cas és que davant la meva insistència ha entrat d’una revolada, s’ha entortolligat les cordes de la cortina al voltant del seu cos i encara que he mirat d’impedir-ho, s’ha carregat la cortina que tenim en un dels extrems del finestral. Jo soc de les que m’emprenyo quan les coses es trenquen, tot i saber que ha estat accidental, però en aquest cas se m’ha escapat el riure per sota el nas. La imatge de veure el Xavi atrapat amb la cortina pel voltant del seu cos ha estat una imatge tan divertida que m’ha acompanyat tot el dia.
A la platja, en Carles i la Mònica ens esperaven. Ara ja tinc més traça en muntar el meu para-sol de pareo i vent. L’Arnau m’hi ha ajudat però s’ha assegut sota l’ombrel·la que portava el Xavi. Jo em vaig comprar aquest para sol amb la intenció de reduir el estris que portem a la platja però no hi ha res a fer. Entre la nevereta, les cadires, les tovalloles i el para-sol, seguim semblant venedors ambulants.
L’aigua i la calor convidaven a banyar-se de valent i així ho hem fet. Hem xerrat i hem anat baixant les pulsacions a cop d’onades petites.
Si al mar s’hi estava bé, a la sorra, embolicats per la brisa, s’hi estava de nassos. Tan és així que després d’acomiadar el meu germà i la meva cunyada, amb un ens veiem aquest vespre per sopar a casa, hem caigut en la somnolència del plaer fins quasi les tres.

En Xavi va prometre a l’Arnau d’anar a dinar algun dia a Can Parera. Allà veuríem els nostres amics, l’Albert i la Tati, i a tota la troupe que va treballar amb ell l’any passat. Enguany no ha pogut ser. Dijous es dia d’arròs així que hem fet de xaves de veritat i ens hem presentat a les tres, sense reserva i ens hem esperat fins a tenir taula a dos quarts de quatre. Avui a Can Parera era un dia fort. Veure la Tati dirigint l’orquestra perquè tothom tingui un plat a taula és un exercici d’admiració profunda a l’artesania de l’ofici. Això es mama i ella ho ha fet, tota la vida. Al restaurant s’hi ha incorporat la petita de casa, que ja no és petita i que feia un any que no vèiem perquè ha volgut viure un any als Estats Units. És una còpia de la Tati de quan només teníem 16 anys.

Aquesta tarda hem acompanyat a l’Arnau a una entrevista de feina per treballar en un karting a Empuriabrava. Aquest serà el tercer intent de treballar aquest estiu i el primer fora de la restauració. Ja ha vist que potser el sector gastronòmic no és l’àmbit on millor aplicar el seu talent per més que li agradi menjar bé. He admirat la seva persistència. No es dona mai per vençut malgrat els inconvenients, el menyspreu i la frustració, ell segueix endavant i no perd ni un bri d’esperança que aconseguirà allò que es proposa. Em sembla tan exemplar que sigui així que no he parat de dir-li durant tot el viatge fins allà.
Hem sortit amb un cel gris, ple d’aigua a punt de descarregar i malgrat els nostres sentits, hem mirat l’aplicació del mòbil per constatar que no havia de ploure i al cap de 5 minuts per asseverar que l’app no pot guanyar els nostres sentits. Ha començat a ploure.

L’entrevista ha anat bé, això significa que dissabte comença en aquesta nova feina on haurà de vigilar els nens que facin bon us de les atraccions i dels cotxes.

Els tres germans i les seves famílies (els que podien) hem quedat per sopar plegats. Com que ja érem a Roses hem decidit anar a comprar a les peixateries de la llotja. M’encanta anar a comprar peix en peixateries on no coneixes tot el peix que hi ha en el nostre mediterrani. Hi ha espècies que no sabria ni com cuinar com la lluerna rossa. Com que plovia no hem hagut d’esperar res a que ens atenguessin. El xat gpt ens ha ajudat a saber quina quantitat de sardines havíem de comprar per persona. Ens ha dit que per 9, de dos quilos i mig a tres. Hem comprat dos quilos i mig però ens n’han sobrat.
La brasa sempre fa caliu, oi? Doncs a casa el meu germà ens hi hem aplegat a la vora del foc aprofitant la davallada de la temperatura. Jo tenia fred i tot. Potser és que el meu procés de refredat d’estiu està en marxa. Ahir era la gola, avui el fred, ja no tinc gaire veu…. en fi.

Després de sopar ha arribat el gran moment de tastar la ratafia. Ratafia Bassas. Ha estat a sol i ombra 40 dies des de que es va acabar el procés d’embotellar i deixar que el temps i la natura fessin el seu curs. Des de la collita de les espècies bàsiques, fins el procés d’embotellar s’ha fet gràcies a la generositat de compartir el coneixement. Els uns als altres, fent servir tots els sentits i amb l’esperit crític de saber millorar allò que el teu paladar et demana. Ha estat una experiència bonica poder tastar-la. Amb un gust de bosc que no te’l pots treure de la boca, per ser la primera, crec que el resultat és immillorable.

La conversa ha estat al voltant del de sempre fins que hem parlat de les xarxes socials, de fer-se marca personal, del que volem mostrar i el que no. De com ens exposem i de com ens agrada que ens percebin els que ens segueixen. He dubtat de saber si el merilanding tenia algun sentit per algú. Si era una feina que no anava enlloc. I és clar, també m’he preguntat si calia exposar la meva vida als altres, les meves vacances, els meus pensaments, sentiments i records. No hi ha veritats absolutes en això que fem ni en allò que pensaran els que em segueixen, però us he de dir que el merilanding va començar com qui fa un àlbum de les seves vacances. Ara puc llegir allò que fèiem quan els nens eren petits i ens movíem per ells. He rellegit els quatre, els cinc, els sis…. tots els aniversaris de la Martina que cauen a l’agost. He vist com la vida ha passat també durant l’estiu i em sento molt orgullosa d’haver plasmat les instantànies de les nostres vacances en un blog que llegeixen unes 900 persones cada dia. No és un vídeo, son paraules que escric, penso i sento. Potser la meva marca personal passa per intentar iniciar en la lectura els tafaners de les xarxes que cerquen un contingut real, d’un dia a dia com el de qualsevol de nosaltres, lligant lletres i paraules per fer records i vivències.

PD: Xat GPT estima que el temps de lectura del Merilanding és de 10/13 min.

Estar de vacances no sempre és fàcil. Vivim tan acostumats en fer coses i quantes més millor que deixar de fer-les et provoca remordiments. La teva consciència cerca la manera de justificar que avui no has fet massa res i que tampoc n’hi ha per tant.

Dedico força part del meu temps durant l’any a estudiar i entendre com funciona el cervell, com s’estableixen les relacions i com ens fem mal. Una de les coses que he après i que més útil em sembla és que tot allò que pensem és només això, un pensament. Per tant, no cal lluitar-hi, només cal entendre que cercar la manera de fugir de la incomoditat del no-fer és simplement una transició cap a les vacances de veritat.

Filosofades a banda, el dia l’hem començat al llit, des d’on escric el Merilanding. Cada vegada que surto a la terrassa, els mosquits em perforen per donar de menjar a les seves cries i ja us dic jo que pel nombre de picades que acumulo, els pròxims mosquits seran xxl. Hem esmorzat i hem deixat dormir l’Arnau. Els adolescents necessiten dormir molt. Hem estat a la terrassa dels mosquits que el Xavi prepara pacientment amb totes les trampes que foragiten els meus amics tigrats fins que la calor ha començat a ser més insuportable. Els meus peixos blaus reposaven sobre la taula del menjador i em miraven amb uns ullets tendres que volien tornar al mar. He agafat els estris i m’he decidit a penjar-los jo mateixa. En Xavi, instagramejava mentre jo sortia de la meva zona de confort per clavar uns clauets i anar penjant els petits seitons.

Quan he acabat he pensat que potser eren pocs però m’he sentit orgullosa de veure la meva capacitat creativa. Aquesta paret vol ser un homenatge al mar i a la meva mare. Ella em va fer estimar-ho tot del mar. Des del color, la sal, la sorra, la brisa, el peix i l’olor. Aquest any fa 10 anys que se’n va anar i quan soc aquí, anar a la nostra platja em fa sentir a prop d’ella. Tarda sí, tarda no anava a pescar. Li encantava saber-se pacient per enxampar un exemplar de mabre que cuinaria la mateixa nit. Havíem après a agafar el cuc que s’amaga sota la sorra a trenc d’ona per pescar. Ens encantava fer-ho. Era una manera com una altra de jugar. Qui en trobava més i de més grans era un repte afegit.
Potser a la paret dels peixos hi posaré un ham. Serà el meu homenatge a ella i una manera de donar-li les gràcies. Sense ella mai hauríem pogut tenir aquest tros de paradís a l’Albons.
Clavats els peixos he fet que en Xavi s’ho mirés des de la taula, assegut. Ha tancat els ulls i els ha aixecat just en el moment que li he dit que des d’allà és des d’on s’havien de veure. Li han encantat.

Amb la missió del dia completada, m’ha agafat per cuinar. L’altre dia vam comprar morro i n’he volgut fregir un. Com que ja l’havia blanquejat i el tenia preparat semblava que seria una cosa ràpida. He enviat a la piscina al pare i al fill amb la promesa que tan aviat ho tingués a punt m’hi afegiria. Només he trigat uns 40 minuts…. mare meva quina feinada. És clar que no tinc fregidora però com que no els he bullit abans, necessitava 10 minuts cada vegada en una paella amb oli que m’ha deixat els braços ben esquitxats.

L’aigua de la piscina al matí està una mica millor que a la tarda. Crec que la meva esbojarrada idea que tot qui si vulgui banyar ha de pagar una bossa de gel per posar-li dins cada dia té més sentit. A les sis de la tarda fa la mateixa calor dins que fora de l’aigua. M’hi he ficat i m’he deixat flotar. Dins l’aigua no hi ha ni pes ni força, potser per això les converses s’esdevenen com una onada constant provocada pel moviment. Hem xerrat una estona en remull i hem anat cap a casa.

Abans de la verdura hem tastat la tapeta de morro. Ha quedat boníssima.
Migdiada de les bones. En Xavi ha fet el récord de l’estiu, és clar que li he posat fàcil. Hem engegat l’aire condicionat, li he posat un documental i s’ha quedat fregit a la butaca balancí de la botiga sueca.
Una de les coses previstes per aquesta setmana era anar al cinema. Hi hem anat amb la família de la meva germana. Sort que hem agafat les entrades abans perquè sinó… no hauríem vist res. Avui els petits de cada casa triaven. Així que hem vist Spiderman. Ens ha agradat moltíssim.

Dos hores i mitja més tard, ja era l’hora de sopar. Però com que ens venia de gust allargar la vetallada hem anat a fer un mos al Xiri de Sant Miquel. Si no hi heu anat us convido a fer-ho. És impressionant veure com des d’una caseta amb una cuina que no fa un metre es pot donar de menjar i servir tan bé a tantíssima gent. Als peus d’un monestir romànic les cambreres dansen amb els plats entre un menjador improvisat de taules i cadires posades a mercè de les necessitats de cadascú. Amenitzats per en Sam que obliga a fer ballaruca, aquestes vesprades em retornen a la infància de la festa major amb els pares.

A l’hora de les bruixes i amb una coïssor a la gola que no fa bona pinta (espero que no vagi a més) ens hem acomiadat de la Marina, la Mariona i tota la troupe i hem tornat cap a casa. El llit m’esperava impacient. La calor però ha fet que shhht! l’Arnau s’hagi saltat les normes i sigil·losament s’hagi banyat a la piscina de la comunitat que té toc de queda a les 22h per agafar la fresca necessària per dormir tranquil.

Llevar-se aviat té premi, tot i que amb aquesta calor els llençols et fan nosa de seguida. Així que ens hem posat dempeus i després d’esmorzar a taula i llegir-li el merilanding al Xavi hem anat a l’Escala. Hem trobat lloc per aparcar de seguida però ailas… el parquímetre no funciona amb targeta i m’he hagut de descarregar una altra aplicació d’aparcament. Com que a l’Escala la cobertura del mòbil és nefasta, doncs ens ha tocat regirar-nos les butxaques. 20 cèntims d’un, 50 cèntims d’un altre, no, espera que jo tinc un euro… al final hem aconseguit deixar el cotxe una hora. El temps d’anar a mercat de verdures i a la biblioteca. Aquest absurd de posar parquímetre amb app sense cobertura al poble és per fer-s’ho mirar.
A la plaça Víctor Català estaven les tres paradetes de fruita i verdures. Els colors vestien el blanc de la plaça i la gent es mirava embadalida aquell bé de Déu. Els preus però ens han semblat escandalosament cars. Suposo que és el que valen, però no estan a l’abast de totes les butxaques. Així que només ens ho hem mirat i hem enfilat cap a la biblioteca. L’Arnau i jo ens hem agafat dos llibres cadascun. Tenim un mes per acabar-los i tornar-los. L’Arnau diu que no li agrada llegir però avui s’ha fet la meitat del llibre d’una volada.

Sortint de la biblioteca ja hi havia més gent. A un extrem hi havia una nena venent polseres i m’ha fet pensar en la Martina. La nostra Martina que enguany la tenim a Cambrils, a casa dels avis, perquè treballa en un càmping gràcies als idiomes que és capaç de parlar. Admiro profundament la gent que és capaç de parlar altres llengües i entendre que li diuen. Deuen tenir un cervell diferent al meu. Ella l’ha tret de son pare segur. El cas és que mentre el record de la Martina se’m feia present, he vist com l’àvia de la nena sabotejava les possibles vendes. La nena tenia força gràcia a entaular converses amb els desconeguts, d’aquí i forasters , que s’aplegaven a la plaça a la cerca de verdures i fruites d’ara, d’aquí i d’avui. -Vol una polsera? Si vol li puc fer dels colors que desitgi. Potser per la seva nòvia o la seva filla?
Una nena ben trempada, en dirien per l’Empordà. Però l’àvia, tot darrera, asseguda uns metres enllà de la parada improvisada en un banc de a plaça, els deia en veu alta: No li feu cas! Aquesta tot el dia xerra!
M’ha semblat una actitud poc d’àvia això d’anar boicotejant a la petita.
A l’Arnau li hem comprat un préssec i se l’ha menjat de camí al cotxe. Era tan sucós que li regalimava pels braços i tot. Està bé tenir a l’Arnau fent vacances amb nosaltres. Portava 2 anys treballant en feines d’estiu o sigui 3 sense descansar entre feina i estudis. Així que després del casal de juliol on ha fet de monitor, li hem recomanat que descansés. Així que aprofitem per mimar-lo el que no hem pogut fer altres anys. Trobar feina a l’estiu és complicat si no tens manera de moure’t així que l’esperonem a que es tregui el carnet de conduir. Avui, per exemple, en tornar de l’Escala, als carrers apartats de la circulació d’Albons li hem deixat conduir el cotxe. No és fàcil no perdre la paciència però malgrat algun crit que altre, crec que hem aconseguit que se sentís cofoi de portar el cotxe. Jo he eixamplat l’úlcera però l’hem fet feliç.

Com que encara era una hora prudent hem anat a la platja. Allà ens trobaríem amb part de la família i qui sap d’alguns amics. Això és anar a la platja per mi. Ara ens truquem per saber si hi seran, però temps enrere, quan les coses eren més previsibles, ja sabies què o qui hi trobaries allà on anaves. I cadascú feia més la seva, sense dependència. Hi havia els que arribaven ben d’hora perquè el sol no els agradava, de manera que també eren els primers a marxar. També hi havia els que allargaven la platja tot el que podien (aquests érem nosaltres) i feien de nexe entre els que anaven aviat i els que portaven l’horari de Madrid, en dèiem. Arribaven a quarts d’una com a poc i marxaven a quarts de quatre. Aquells records m’han posat una mica nostàlgica. Ja no hi son tots els que decidien per nosaltres quan érem petits i he estat conscient que em faig gran. Que hi haurà un dia que els meus fills aniran a la mateixa platja i que parlaran de les seves coses i que la societat haurà canviat però que el mar serà el mateix i que la sorra que s’escola entre els dits del peu seguirà sent fina i costarà d’espolsar-se com avui.
Aquest any, m’he decidit a comprar un para-sol diferent. Arribar a la nostra platja vol dir caminar uns 300 metres per un desert de dunes fins a tocar l’aigua mentre se’t cremen els peus, per tant, estalviar-se estris per arribar-hi és una bona pensada. Fa uns dies, a un venedor ambulant de la platja, li vaig comprar aquest para-sol que és un arc que es clava a la sorra i amb un pareo que es lliga i que mentre voleia ens proporciona una ombra suau i agradable. També és veritat que encara no tinc molta traça a muntar-la així que he fet una mica el xou. El meu germà em mirava i el feia riure a estones, però he acabat aixoplugant a mitja família sota la meva nova adquisició. I el mar… avui el mar estava com sempre però millor. L’aigua neta, prou fresca i aquella marinada que a partir de les 12h fa les delícies dels kitesurfistes ens refrescava fins l’ànima. Hem parlat de fer alguns plans, però el que em ve més de gust és tastar la ratafia que el meu germà ha fet ell mateix i que porta 40 dies a sol i ombra.

He mig vist la pel·lícula després de dinar, l’altre mig l’he dormida. I en acabar he decidit fer la segona cosa que m’agrada fer durant les vacances. Les meves manualitats. He decidit posar peixos a la famosa paret blava del menjador. L’any passat va ser el post més llegit de l’estiu. Suposo que pintar una paret pot semblar fàcil però no sempre ho és.
El cas és que després de pintar-la amb aquell blau intens i profund vam posar una làmpada en forma de boia. Des de llavors quan estic asseguda a la taula imagino que allò és el mar. I que només hi falten alguns peixos. D’aquells que quasi bé no es veuen entre mig de les aigües netes. Així que feia molts dies que pensava en trobar peixos. Al principi vaig pensar que els posaria de colors, com els de la Pilar, la meva amiga d’Albons, però després de donar-li molts tombs i de trobar-ne uns de guix en una botiga de roba i decoració ( en realitat els va trobar l’Arnau) he decidit pintar-los del mateix color de la paret però amb tocs brillants perquè destaquin del mate de la paret.
He tret tots els estris i m’he assegut a la terrassa i mentre pintava m’he deixat devorar per un parell de mosquits tigre a qui el meu ungüent, les meves espirals de citronella fumades i el meu ventilador els feien pessigolles. Aquelles mosquites tigrades m’ha perforat fins i tot el front. El que fa una mare pels seus fills en qualsevol espècie és extraordinari.

Mentre assecava els meus peixets, m’he posat a fer el sopar i ha sonat el timbre. La Pilar ens venia a visitar i l’hem convidada a sopar. Mentre ens posàvem al dia he sentit que la nit s’allargava sense pressa. El gust de les vacances és aquest, viure sense temps. L’hem acompanyat a casa seva i així ens movíem una mica. Ens ha convidat a un Gin Tònic -qué difícil és portar-se bé, calòricament parlant, quan estàs de vacances, oi?- fins que la son ens ha portat novament cap a casa.
Al llit, arraulida sota la brisa d’un ventilador, he sentit que ja era a aquí. Al meu Empordà. He sentit que havia tornat.

Per més ganes que en tinguis, començar vacances en família no és fàcil. Cadascú de nosaltres ha iniciat el mes d’agost des d’un lloc diferent i no, no parlo d’un lloc físic, sinó més aviat d’un lloc mental, sensitiu, sistèmic. L’Arnau porta una setmana aquí a Albons, en Xavi ve amb mi de Barcelona però treballant a mig gas, en canvi jo encara porto l’adrenalina del mes de juliol a sobre (encara ningú m’ha sabut explicar perquè el juliol és aquell últim més de la nostra vida, com si tothom sabés que tenim l’apocalipsi a tocar però ningú ho diu. Quin fart de córrer!). Si li afegim que el cap de setmana ha estat “intensito” la cosa es dispersa.
El cap de setmana l’hem dedicat als amics. Dissabte 1 d’agost hem entrat per la porta gran a celebrar els 50 de la Carme. Aquella nena divertida i plena d’inseguretats als 17 anys ballava sense parar envoltada de tot de gent que l’estima ara que en fa 50. I com ens agrada una festa, tu. Malgrat la calor ho vam donar tot, ho vam ballar tot i ho vam riure tot. Això sí, a l’hora de les bruixes vam decidir fer retirada. Ens quedaven 130 km per arribar al nostre paradís, conegut mundialment per les novel·les de l’Ester Invernon, Albons. Mentre conduïa em sentia molt afortunada de seguir tenint aquells amics dels 17 anys. Ens hem vist fer-nos grans, ens han sortit canes, a unes més que d’altres, i ens reconeixem en les mirades, els somriures i el to de veu. Seguim parlant de la vida. Ara però els nostres fills se’n duen el protagonisme. El millor és que amb elles no hi ha res a fingir. Tot és veritat.

Diumenge vam dormir poc perquè ja sabeu que a Albons, a casa els Pérez Plana, les paelles son un clàssic. Estiu i hivern. Així que ens vam llevar per anar a comprar de tot a primera hora perquè la nevera era buida. Les cues de cotxe cap a l’Escala ens pintaven el pitjor dels escenaris però finalment hem triat bé. Hem aterrat al súper “de casa” (si volen publi poden patrocinar-me) i ens hem fet amb el bo i millor de la peixateria. He de dir que com segueixin pujant els preus, aviat cobrarem entrada si volen venir a dinar. Anyway!
Sobre les 12 h han començat a venir els nostres nous amics. Son matrimonis de la parròquia que ens reunim una vegada al mes per parlar del matrimoni. Del nostre, del seu, del que podríem millorar i del que hauríem de posar en valor. Ens ajudem mentre fem espai per adonar-nos que estimar-nos segueix sent una de les millors decisions que vam prendre. Jo amb en Xavi, ara fa 23 anys. Tot i que no ens ho coneixem tot els uns dels altres, dinars com aquests ajuden a connectar millor. La Daniela i el Carlos, de Mèxic, estan esperant una bebè, la Catalina. Així que entre jocs i dinàmiques vam celebar la segona festa “baby shower” de la nostra vida. I sí, aquest any. La qual cosa vol dir que s’està posant de moda, imagino. Tot i que pot semblar una festa molt yanki, que ho és, no està malament celebrar una festa abans que neixi la criatura perquè no saps com et sortirà, si et deixarà dormir o si tindràs prou esma per les visites. En fi. En un moment de la tarda, resguardats de la calor dins l’apartament vam organitzar un parell de jocs i vaig fer sortir la nena que porto dins. Primer vam inflar uns globus i ens vam embarassar tots de cop, després vam jugar al joc de les cadires, però en comptes d’asseure’ns a les cadires, havíem de recollir un dels bolquers que estaven a terra fent fila. I finalment, vam improvisar un joc que quasi ens fa pixar de riure, literalment. Les parelles havien de petar-se el globus que tenien entre els dos abraçant-se tan fort que la pressió fes explotar-lo. Va ser tan divertit, que vam estar oxigenant cervells una bona estona.

Ara sí, dilluns primer de vacances ens hem llevat quan la son ens ha dit prou. No us penseu, només eren les 10h. Hem esmorzat a taula… com ens agrada! I aquí és quan he estat conscient que bategàvem descompassats. El Xavi ja estava amb l’agenda a punt per planificar trobades. Jo, en canvi, estava més per la desconnexió que necessita el meu cos i el meu cervell, i l’Arnau ens mirava amb ulls d’adolescent, o sigui que no saps on era.
El cas és que ens hem posat en marxa perquè la intendència d’ahir va ser per la paella, o sigui que la nevera, continua buida. Hem aprofitat per portar la roda de la bicicleta de l’Arnau a reparar (no sabeu com m’agrada mirar bicicletes elèctriques. Sempre penso que si tinguéssim aquesta afició veuríem paisatges i viuríem aventures que no son a l’abast del cotxe…) i hem preguntat pels preus de les bicicletes exposades. Son tan boniques. El preu, no.
Una vegada a l’Escala he volgut anar a la biblioteca. És la primera parada de l’estiu i cada any em passa el mateix. Dilluns tanquen, així que hem comprat i hem tornat a casa.
Mentre els meus nois han anat a banyar-se a la piscina, jo he aprofitat per fer gaspatxo i endreçar una mica la casa.
Dinats els 3, m’han deixat triar una pel·lícula. Cada dia la tria un. I, evidentment, s’han desconnectat. El Xavi ha fet una bona migdiada. L’Arnau ha estat instagramejant tota l’estona. Jo he estat feliç.
Quan la tarda ja era avançada hem decidit anar a banyar-nos amb l’Arnau. Ell ja feia una estona que hi era. L’aigua és ben calenta, però quan surts sents molta fresca fora.

Hi hem estat un parell d’hores i encara era aviat quan hem tornat a l’apartament, així que hem jugat un scrabble (no us diré qui ha guanyat per no presumir) i hem sopat. M’he fet el propòsit de menjar sà i bé aquest estiu. Avui he aconseguit fer-ho, per les cares que em posa en Xavi no sé si demà…
La fresca del capvespre s’ha deixat sentir i amb ella m’ha vingut la son.
Diuen que no hi ha res per a compassar els batecs i respiració desiguals que una abraçada on els cossos se sentin molt a prop. Diuen que en qüestió de segons els batecs agafen un ritme constant, similar i ballen en un mateix compàs. Així que abans de dormir, amb un ventilador al sostre que ens regala una brisa perfecte m’he abraçat fort al Xavi.
Vull que aquestes vacances bateguem a un mateix ritme.

No vull pensar en les hores que em queden per tornar a començar. Hem començat el dia anant a mercat. La Martina va preferir anar a dormir d’hora que anar a la festa de fi de l’estiu a Fata. I us preguntareu què ha passat? Jo també m’ho vaig preguntar, però la resposta va ser més senzilla de l’esperada. Si hi ha alguna cosa que motivi més a la Martina que sortir de festa és anar de compres. I a la seva butxaca li cremaven els dinerets que va guanyar-se del cangur de dimecres passat. Així que ens hem llevat d’hora. Hem recollit tota la casa perquè avui hi ha convidats i ens hem preparat per anar a la batalla dels diumenges. Córrer passeig de Riells i de l’Escala amunt i avall, sortejant turistes, regatejar amb els firaires que en saben més que tu i trobar entre restes i novetats allò que et farà feliç, no per la peça en si, sinó per la troballa que representa. Anar a mercat és un exercici que requereix astúcia, perícia, observació i rapidesa, només així pots aconseguir una autèntica ganga. Avui he descobert que anar a comprar amb la Martina és molt divertit. Ens anàvem triant l’una a l’altra la roba que trobàvem més horrorosa i passada de voltes i la que rebia la proposta feia amb grans escarafalls que li encantava i com si fóssim les dones més estiloses del món (jo ho veus) ens ho posàvem a sobre. Hi havia unes dones franceses que ens miraven i quan deixàvem la peça al damunt del piló de roba per destriar, corrien per fer-se amb aquell suèter, aquell vestit de flors bordeus o aquella camisa que no sabíem si el braç era el coll o la cintura. Veies en elles la mirada de reüll dient-nos: jo he estat més ràpida que vosaltres, mentre a nosaltres se’ns escapava el riure per sota el nas. Hem estat jugant fins que en Xavi ens ha vingut a trobar. Ell ha anat a fer la Missió Impossible d’aparcar a l’Escala.

Amb les bosses plenes hem fet el pas dos d’anar a mercat. Regatejar. Moltes de les parades les regenten marroquins, nois subsaharians i famílies d’ètnia gitana. Totes elles tenen en comú que són, culturalment, experts negociadors. Així que hem ensenyat a la Martina que en alguns països el fet de no regatejar no té gens de gràcia. Per ells és com si la feina del venedor no tingués valor. Per això s’hi esforcen. Han d’aconseguir vendre’t el producte. Això també vol dir que el tenen exageradament car, per a poder fer una negociació on no hi perdin res. L’objecte triat ha estat una bossa per anar a l’escola. (Quasi ploro d’emoció només de pensar que està pensant amb il·lusió tornar a l’escola!). Ens hem fet pas entre els bosses que penjaven damunt dels nostres caps. A cau d’orella li hem preguntat a la Martina quin era l’objectiu i de quan disposava per assolir-lo. Hem fet com si miréssim altres bosses fins que li hem cridat l’atenció (és important que sigui ell o ella qui mostri interès primer). Li hem preguntat diversos preus, fins que mostrant poc interès hem assenyalat la bossa de color rosa. Ens ha donat el preu. I amb certa indiferència li hem donat les gràcies i hem fet el gest de marxar. Llavors hem intentat sortir d’allà i com que era molt ple no podíem marxar a tota velocitat. El venedor ha pensat que érem una presa fàcil i ho ha tornat a intentar. Cinc euros menys. L’hem mirat, ens hem mirat i hem continuat caminant. Ell ens ha dit de lluny una altra xifra. Havia rebaixat quinze euros en total. Però encara no havia arribat al preu que ens havíem marcat. Hem anat a la parada de davant, més bosses, de mà, maletes, carteres… de pell i d’imitació. Hem tornat a fer l’estratègia de l’estira-i-arronsa fins que ha agafat prou desimboltura. Hem tornat a l’inici i, finalment, ha aconseguit l’objectiu! I amb el “pájaro en el nido” hem tornat cap a casa més plens de dopamina de com havíem arribat.

Avui tocava fer arròs pels nostres amics d’Albons. Les nostres vides s’han trobat enmig dels camps de fruiters, a quatre quilòmetres de l’Escala i amb la fortuna de trobar un racó de món per descansar, quan la pandèmia se’ns enduia la vida per davant i ens recloïa entre les quatre parets grises de la nostra ciutat. Ambdós vàrem trobar a Albons, la calma, els ocells, el clima, l’slow life i el quilòmetre zero. D’ençà que la Pilar em va trobar en un parquímetre de l’Escala i gràcies al Merilanding, les nostres trobades han anat succeint fins que ha sorgit l’amistat. Ells tenen una casa més gran i quasi sempre les trobades les fem allà (tenen la terrassa més bonica del poble). Però aquesta vegada, hem estat nosaltres qui hem obert la casa per oferir-los un dels meus arrossos. Val a dir, que sempre hi ha el dia dolent, en això de fer paelles, i ja us dic que si no és perquè el Jesús, que sempre està al cas de tot amagat sota el barret de palla, se’m crema l’arròs. En comptes de posar el doble d’aigua he posat la mateixa quantitat. Un error de principiant que he esmenat amb prou destresa per a poder fer-lo comestible. Ara, ni de bon tros ha estat dels més bons. La companyia, els riures, les converses que no s’acaben mai han compensat. La tarda ens ha convidat a fer una piscina. La meva germana i la meva neboda s’han sumat a la festa i hem gaudit d’una tarda a la fresca, asseguts com quan érem joves, sobre la gespa (ho he notat al final, quan m’he posat dreta he pensat que m’acosto irremeiablement als cinquanta), jugant al Hitster (el joc de l’estiu).

Amb la meva germana ens uneixen tantes festes, majors i discotequeres, que no hem pogut evitar aixecar-nos i ballar en més d’una ocasió i perdent de vista que estàvem en la zona comunitària i ens veien els veïns de cada dia.

El cel s’enfosquia per les ganes de compartir no s’acabaven. Calia allargar com fos les vacances que s’acaben. Hem tornat a l’apartament. I en Xavi, ha caçat al vol, aquesta mateixa necessitat que es respirava i, mentre nosaltres ens assèiem i esteníem les tovalloles, ell ha preparat una quiche. En un tancar i obrir d’ulls ens assèiem novament a la taula i compartíem nous instants, moments i detalls que quedaran per sempre més en l’estiu del 2025. Ara ja són al Merilanding.   

Us confirmo que tot l’escrit era cert. Vaig poder saber que aquells cops infernals eren perquè al damunt hi tindrem nous veïns i estaven traient la pèrgola de fusta que té la seva terrassa. De moment no sabem qui són, però sí el soroll que poden arribar a fer.

 

Han estat dos dies de calma, de manualitats i piscina, de llegir i d’assaborir el descans. Aviciant la ment amb les cures que hauríem de procurar-li tot l’any. Vivim enganyats per la feina, aquella que ens hauria d’ajudar a viure i per la que moltes vegades només vivim.

Recordo els estius de tres mesos amb la meva mare aquí a l’Empordà. El pare pujava els caps de setmana fins que arribava l’agost. La monotonia del juny i del juliol es compensava quan arribava el pare. Llavors hi havia festes majors, sortides amb barca, sopars a la fresca a casa d’algun amic, la tarda del minigolf i, també, alguna vegada, ens acostàvem a França a fer una visita cultural. Al meu pare li agradava anar de museus. A la mare anar a pescar i el mar. Aquells estius de tres mesos amb la mare eren deliciosos. Sentíem la llibertat pedalant la bicicleta que havíem heretat o que els avis ens havien regalat. Apreníem a enfilar-nos als arbres, on intentàvem construir una cabana imitant en Tom Sawyer. Agafàvem objectes pel nostre projecte. Un dia vàrem trobar un seient de cotxe i el vam carregar en bicicleta fins al nostre lloc secret. Allà hi passàvem tardes i tardes imaginant com de bé ens estava quedant. Sabíem que allò seria efímer perquè a l’hivern, en aquella absurda pugna que manteníem amb els del poble, ells ens guanyarien al seu terreny i ens destruirien les hores dedicades a somniar truites, mentre nosaltres tornàvem a la capital. I seria així, a cop de cops i d’entrebancs que sabríem els noms dels nostres contraris. I coneixeríem l’Oli, en Cesc, en Queto, en David, en Met… i ens faria gràcia saber-los. I les baralles dels inicis passarien a ser les abraçades de grans. I ens faríem un fart de jugar a futbol a les tardes. I al principi la Mariona i jo no tocaríem bola, però a còpia d’anar-hi i anar-hi per intentar ser un més del joc al final ens acabarien passant la pilota. I en aquells partits veuríem com l’agost ens escurçava les tardes i ens acostava irremeiablement cap a les ganes de començar de nou i el precipici del neguit de què vindrà. I amb la pell més bruna que mai més haurem tingut, tornàvem saciats de la gesta dels tres mesos deliciosos.

 

Ara, diu la meva amiga Marta que és que ens acostem als cinquanta, vivim les vacances en un anar i venir. Moltes vegades ens imposem visites i trobades amb la finalitat de recuperar aquella sensació que ens va marcar de petits, però que mai tornarà a ser igual. I ens mirarem els nostres petits i veurem en ells com s’impregnen els records a força de repetir-los i ens farem fotografies que ja no ensenyarem a ningú — sort que la tecnologia de tant en tant ens fa una alerta i ens diu allò d’“avui fa tres anys que…”— i tampoc haurem de dedicar cap tarda a veure les instantànies dels amics — en això crec que hi hem guanyat.

Aquests dos dies han estat per simplement per comptar les hores i contemplar allò que la vida ens regala. Han estat dos dies per trobar dins nostre la felicitat i donar-ne gràcies, jo a Déu, per sentir-la. Aquí amb els meus hem intentat estirar els minuts del bon temps, de les ganes de sentir-nos a prop, del descans i, sobretot, hem volgut ser més conscients de la sort que tenim d’estar de vacances.  

La fresca, la balda i el cansament s’han conjurat perquè dormíssim bé.

Només he escrit una línia del merilanding i al pis de dalt estan martellant la terrassa de tal manera que crec que en qualsevol moment em perforaran el crani deixant-me asseguda amb les mans al teclat. Segurament, al pis de dalt hi ha operaris. Encara que han tingut la decència de no venir a les vuit. Ara just som a les 9:30 h. Suposo que pels que treballen a l’estiu i pleguen a les tres, això ja quasi és mig matí. No puc ni pensar en el que vaig fer ahir per escriure-ho, però segur que el dia no va començar així. Segur que em vaig llevar a les 10 h, perquè això de la balda va funcionar i ja dormim fresquets amb una mica de corrent d’aire. De fet, tenim un paquet amb un ventilador pel sostre de l’habitació que estem valorant si baixar-lo a Barcelona. Segur que em vaig posar a escriure aprofitant el silenci del matí. La família allarga una mica més la son. Segur que en Xavi ha preparat l’esmorzar i ha fet els cafès, quasi sempre ho fa ell. Estic convençuda que hem tret un tema de conversa interessant, d’aquells que agraeixes que enganxin l’atenció dels adolescents i que vius amb la il·lusió que de tant en tant connectes amb ells. L’Arnau haurà començat el compte enrere perquè en deu dies ha acabat el seu estatge vacacional a Can Parera, el restaurant dels amics. I se’n sentirà orgullós i, així i tot, per un detall en la conversa sobre un pis, el lloguer del qual està a 1500 €, veurà que la vida és més complicada del que es pensava. Haurà vist que no es pot pagar un pis ell sol. I haurà marxat en bicicleta rumiant sobre aquesta qüestió.

Com que en Xavi tenia una reunió de feina a la tarda (novetats, novetats) segur que s’ha dedicat el matí a repassar els apunts i retocant el document que fa dies que prepara mentre la Martina comença a pensar en el curs que ve, anotant els partits i els entrenaments de bàsquet. Aquest any juga federada i li fa molta il·lusió. Jo dec haver aprofitat per a llegir. M’encanta fer-ho però o l’hi he perdut l’hàbit o hi ha llibres que no t’acaben d’enganxar encara que els vols acabar perquè estan molt ben escrits.

Després de segur que he fet el dinar. Com que fa fresca de la bona, ens haurem preparat un caldo i haurem fet el pit de pollastre que estava macerat des d’ahir. Haurem dinat i en acabat, la migdiada que té el perill de ser addictiva —ja veuràs quan tornem a treballar el que ens costarà! —.

La Martina segur que ha dedicat la tarda a l’esport. Li encanta cuidar-se. Potser finalment farà dietètica, haurà expressat en algun moment.

Segur que mentre en Xavi és a la reunió jo hauré fet la massilla per tapar els forats d’ahir. Haurà estat més fàcil del que semblava tot i que no imaginava que aquella pudor, quasi tòxica, ho empudegaria tot.

Per celebrar que la reunió haurà anat bé, segur que haurem anat a la piscina on a part de banyar-nos, haurem parlat amb algun veí. Alguns els veus d’any en any.

Haurem tornat a casa fent els plans del vespre. Potser podríem anar a sopar?— hauria proposat en Xavi. Com que a la Martina li havia sortit una feina de cangur, segur que no vindria però i l’Arnau?

Va i ve en bicicleta tot l’estiu, però podria ser que avui —si aquest soroll infernal no estigués fent de les seves, ho recordaria perfectament— hagués tingut un petit accident i tornés esgarrinxat. Però com que és valent, no hauria dit que no a la nostra proposta i hauria dit que sí a la primera. Si fos així, hauríem anat al Mas Pi de Verges, que fa temps que li tenim la banya posada. Hauríem demanat alguna cosa per picar i un plat cadascun. Si hi hagués paté d’ànec de l’Empordà, n’hauríem demanat per compartir i ens hauria sorprès que ens el servissin en la mateixa llauna. Segur que en Xavi es demanaria la orada perquè a ell li encanta el peix. Jo faria un tàrtar, segur. Potser el de salmó.  I amb el pap ple, riuríem i gaudiríem del nostre petit cigró que va camí dels vint anys. I en el fons ens emocionaria pensar que, què bé que ho hem fet!

I segur, segur, segur que jo seria la primera a començar a tenir son. I els faria tornar a casa, on l’Arnau s’acomiadaria perquè tenia un pla amb unes amigues, mentre que la Martina arribaria esgotada del seu dia de feina. Ens explicaria amb ets i uts tot el que ha fet i ens diria que està esgotada i que se’n va a dormir. Però just en el moment en què es posava al llit, hauria rebut una trucada que la temptava a anar a fer el toc a l’Escala. I com que és adolescent i això no fa mai mandra, ens hauria demanat, amb una cara de xaiet si li donàvem permís. Amb els ulls tancats, segur que li hauré dit a en Xavi que s’ho mereixia, després de treballar.

En Xavi haurà pactat l’hora de tornada i s’haurà posat al llit, al costat del meu cos inert, a punt del primer ronc, per dormir amb un ull obert. Havent tancat el porticó, passat el cadellet i esperant que la fresca ens deixi dormir com ahir.

Però tot això és un supòsit. Si paren els tambors eixordadors que m’impossibiliten recordar res, us ho confirmaré demà. Bon dia.  

Avui ens hem llevat més d’hora de l’habitual perquè havíem de portar la Martina al tren, el passarà a Barcelona. Hem anat a Camallera, un poble petit amb parada de tren que ens queda a poc més de 15 minuts de casa. A Camallera, a part de l’estació hi ha un forn de pa que hi fan les millors coques de pa de la comarca. La gent les encarrega, així que si no vas ben aviat al matí ja no en trobes. Són uns amos peculiars perquè quan han acabat el pa, moltes vegades tanquen. Total, ja tenen la feina feta! Per això, aprofitant que acabaven d’obrir en Xavi i l’Arnau s’han afanyat a baixar del cotxe per fer-se amb una coca de pa i una altra de sucre. Les dues són per deixar els ulls en blanc quan les tens a la boca.  

Després hem anat a buscar la roda reparada de la bicicleta de l’Arnau. Li han canviat la roda sencera perquè estava esquarterada. També hem comprat una manxa per fer anar amb el peu que és fantàstica.

El dia rúfol que feia no convidava a fer gran cosa. Plovia i he aprofitat per deixar que les plantes de la meva terrassa coberta al descobert i que gaudissin una mica de la pluja. Ens hem quedat a casa tot el matí.

En Xavi ha obert l’ordinador per treballar una mica. Jo m’he polit els peus i m’he pintat les ungles. Val a dir que potser és una mica tard i no sé si lluiré els peus molts més dies aquest estiu, però què hi farem. Les activitats de precisió són especialment interessants perquè t’obliguen a concentrar-te i d’aquesta manera alliberes la resta del cervell. Suposo que per això quan vols desconnectar has de trobar una activitat que copsi, completament la teva atenció. Hi ha qui corre i es concentra en la respiració, hi ha qui llegeix, hi ha qui fa mitja i compta els punts, hi ha qui pinta o dibuixa… Val a dir, però, que per a fer una activitat de concentració en parella, la cosa no és tan senzilla. Només et concentraràs si aprens a sincronitzar-te amb l’altra. I això d’harmonitzar ritmes no sempre és fàcil.

Des que tenim l’apartament, el pany del porticó de la terrassa no tanca, cosa que fa que mai puguem deixar obertes les finestres a la nit, ja que és l’única cosa que ens manté lluny dels rapinyers que furten a les cases. Ras i curt, que a la nit no corre l’aire.

A l’Empordà, normalment, una s’adorm bé, però ai las! Aquest estiu ens ha deixat algunes vetllades incòmodes de dormir. Així que el detallet de la porta del porticó se’ns ha fet molt present aquests dos últims dies i avui que no teníem res a fer…

Hi ha persones que quan no saben fer una cosa truquen als operaris professionals per arranjar el desperfecte o per pal·liar el problema. També hi ha persones que, preu per preu, sabates noves. Aquests no reparen, paguen i canvien. I finalment, hi ha els agosarats, els que davant d’un repte agafen ànim i es creuen que no pot ser tan difícil posar una balda en una porta. Aquests som nosaltres.

El paquet amb el passador de ferro ha arribat a mig matí i sense pensar, gaire —aquest és el meu principal problema, em llenço massa ràpid— ens hem posat a fer “bricolatge”. En Xavi m’ha advertit que necessitàvem una broca especial per perforar l’alumini. He mirat les instruccions i les meves mini broques de l’eina que em vaig comprar al Lidl, en principi, servien. Així que hem marcat els forats i ens hem disposat a perforar el porticó. Hi hem estat una bona estona, però el forat costava massa de fer. En Xavi ha posat tota la paciència que jo ja no tenia i ha continuat fent. Al final els forats estaven fets, sí, però només hi havia dos inconvenients. Un, els forats a l’alumini no coincidien amb els forats de la peça i dos, eren massa grans pel cargol que portava el cadellet. Així que abans d’engegar definitivament el dia i el marit a dida, he respirat profundament i m’he allunyat mentalment de tot. M’he abstret per retrobar l’equilibri mental i funcional capaç de fer-me tornar en mi mateixa i m’ha vingut al cap el meu pare. El meu mestre en tasques de bricolatge i reparacions diverses. Ell també s’enfadava quan les coses no li sortien bé. Ho recordo perfectament, però també el fet que no es deixava vèncer per les dificultats. Perseverar fins a assolir un resultat prou satisfactori. Ell sempre deia —el més important és tenir les eines adequades a cada escenari, a cada problema, a cada situació. Si fas servir les eines adequades tot resulta més senzill—. Així que he acceptat la proposta del Xavi d’anar a buscar massilla per tapar forats a l’Escala, jo he reblat la proposta, també necessitem una broca en condicions per a fer els forats.

Després de la tempesta, sempre s’acaben obrint clarianes. Hem anat a l’Escala, hem aparcat a la primera, hem entrat a la ferreteria del poble (no al basar xinès que tenim a prop i que moltes vegades per mandra és el primer lloc on anem a parar) i ens ha atès un senyor que parlava al doble de la velocitat normal. Era amable i eficaç, però tenia una peculiaritat. Anava llençant preguntes incisives com si estigués en un concurs de televisió i ell en fos el presentador. —Teniu la mida? Cal que el caragol aguanti o darrere i va la femella? —Quan per la mirada he intuït que estava a punt d’etzibar allò de —Ooooh! Llàstima. No ho has aconseguit. Una altra vegada serà…— Li he tret el cargol de la butxaca. En Xavi m’ha mirat sorprès. No m’ha vist agafar-lo. I li he dit— necessito la broca per aquest cargol, que va cargolat directament a l’alumini— Ell ha aixecat la mirada i com en un gest de complicitat, d’aquells que es fan els membres, d’una banda, ens hem reconegut com a prou iguals per a parlar-nos de tu a tu.

Amb les eines a la mà, la clariana s’obria una miqueta més. La meva germana i la seva família jugaven a cartes, i ens han saludat de la terrassa estant. Ens han convidat a entrar a prendre alguna cosa. Ens hem distès fent una copa de vi i hem fet temps per anar a buscar a la Martina a l’estació.

 

Arribats a casa i abans de sopar, en un ras hem fet novament els forats i hem posat la balda per a poder dormir fresquets aquesta nit.  Demà ens quedarà massillar els forats de més que tenim, però suposo que no serà problema. La importància de les eines ha quedat palesa. L’aprenentatge del meu pare confirmat.

L’Arnau ens ha felicitat. Més que pel resultat (evidentment, millorable), per la perseverança i per no deixar res a mitges. La major part de les vegades, per ells, s’aprèn més de l’actitud que demostres que per la fatiga de les paraules que expresses. Una mica més tard de l’habitual hem sopat els quatre, tranquils i amb bona conversa, la fresca ens ha visitat inesperadament. Hem tancat el porticó i obert les finestres perquè ens hi entrés a casa. Ens hem escarxofat al sofà per veure una sèrie els quatre junts. Finalment!

Crec que he aconseguit no aclucar l’ull fins al minut vuit.

Avui hem tornat a seure tots junts al voltant de la taula d’Albons per esmorzar. Tots excepte la Martina. Ha estat un d’aquells dies que he necessitat tres cafès per a tornar en sí. Quina mala nit! El gest d’esmorzar és senzill, però ens retorna una harmonia que semblava perduda. Després el Xavi se n’ha anat a fer les seves piscines, fidel al seu ritme aquàtic. Jo he fet mans i mànigues per escriure el merilanding i he desmuntat la roda de la bicicleta de l’Arnau que té punxada.

 

Quan l’Arnau té festa, els dimarts, mirem de buscar una activitat familiar. Una d’aquelles que puguem emmagatzemar en l’arxiu dels records vitals. Avui, no teníem cos per a gaire res, però necessitàvem tornar a sentir-nos part del cotxe de quatre rodes que som. Així que hem decidit fer llista de la compra i dedicar el matí a la intendència del que ens queda de vacances. Res fa més pinya que carregar plegats les bosses del súper!

 

Quan hem arribat a casa, l’Arnau volia banyar-se a la piscina, però la pelada lletja del peu feia patir, així que li he cobert la ferida amb un compeed perquè res li robi la il·lusió de l’aigua. Dinem i, tot seguit, caiem en una migdiada fonda, com si el cos busqués equilibrar la nit anterior. Una nit massa carregada de discussions sobre què vol dir passar les vacances en família, i massa xafogor per deixar-nos dormir a gust.

 

Dues hores han estat suficients per tornar a posar-nos en marxa. Ens hem tret la son de les orelles i hem enfilat cap al cinema, a Figueres. Com que el Xavi té aquesta manera de comptar el temps que necessites per a fer una activitat tenint en compte totes les variables possibles. Hem arribat al cinema a les cinc i quart de la tarda. La pel·lícula començava a les sis i no hi havia res més obert. Així que hem matat el temps descansant en les butaques. Ens hem fet fotografies amb les crispetes als ulls i hem rigut com feia dies que no fèiem el quatre. En Xavi es dedica a l’humor i sempre diu que és una cosa molt seriosa. Jo us diria que avui el professional ens ha salvat la tarda i ens ha distensionat l’ambient que anava carregat com els núvols de pluja.

Quina sort vaig fer amb ell!

L’Arnau ha triat la pel·lícula. I quina pel·lícula! 

Dangerous Animals —no l’han ni traduït— navega entre el thriller i la por, un gènere que no m’agrada gaire, però que ens posa el cor a prova i, curiosament, en fa oblidar el present. Hem saltat, xisclat i aplaudit com quan érem nens. Ha estat una pel·lícula viscuda. Quan hem sortit, encara ens tremolaven les cames.

 

Hem tornat cap a casa, quatre gotes ens han rebut de nou.

 

Ja a casa, m’he dedicat a cuinar. Una activitat que em fa baixar les pulsacions. He cuinat pollastre a la mel que ens menjarem amb les fajitas. A la cuina, m’acompanyava la música clàssica. Només m’interrompia de tant en tant la Martina, amb aquella barreja d’emoció i nervis, preguntant sobre el seu look per a demà. Va traient i triant els seus outfits per a l’endemà. Té una cita amb l’amor, compartint sushi. 

 

Un altre dia que tornarem a estar sols retrobant-nos i gaudint-nos l’un a l’altre com quan no érem pares i tenint la sensació que estem en l’inici d’una nova etapa vital.

 

Hem dit adeu a Cambrils en un dia de rutina, barca i aixopluc de canícula. Abans, però, no hem pogut acomiadar-nos d’aquesta vila marinera de bon menjar, sense fer un gelat a cal Sirvent. L’avi del Xavi era un dels escollits per tastar les primeres elaboracions de gelat a mitjan segle passat. Des de llavors, aquella caseta de productes per passar el fred s’ha fet gran i les cues són un clàssic tant a l’estiu com a l’hivern que venen torró. L’últim passeig, l’última posta de sol sense sol, l’aire contaminat amb el fum dels incendis ho ha deixat tot d’un color gris que va d’acord amb el nostre comiat. Se’ns fa el cor petit acomiadant els avis que ens saluden amb la mà de la porta estant. La seva vida es queda allà, on sempre, on la seva rutina i la seva zona de confort mentre nosaltres marxem cap a l’Empordà. On hem decidit localitzar el nostre descans.

 

Abans d’arribar a Albons hem acceptat la proposta de la nostra amiga Virgínia de passar un dia amb la seva família. Un dia a la muntanya és l’única manera de recuperar-se de la calitja dels últims dies. Ens esperaven quasi tres hores de camí, però l’anhel de veure’ls i de treure’ns la suor de sobre han estat prou motivacions per a no aixecar el peu de l’accelerador.

 

A mig matí ja érem a Llívia. Una vila de muntanya, catalana, a França. Ens esperaven amb els braços oberts. Ens hem abraçat amb il·lusió i de seguida ens han ensenyat el seu racó de paradís. El concepte és similar a Albons, però a la muntanya. Nosaltres som més de mar, ells són de caminar i fer cims. Com era d’esperar hem anat a caminar. La Virgínia estava disgustada perquè en un dia com aquest, la mala visibilitat feia que no copséssim la bellesa de l’entorn i les muntanyes que envolten aquell paratge. Mentre caminàvem les converses se succeïen sense principi ni fi. No sé quantes n’hem començat, però de segur que no n’hem acabat cap. Ens hem mirat de posar al dia, d’una manera precipitada, dels nous reptes i de les inquietuds de la vida adolescent. Res com els amics per alliberar-nos de les mateixes inseguretats per arraulir-nos als braços d’aquells que no et jutgen.

 

Caminant per Llívia ens hem saludat amb tres persones que coneixem de Barcelona. D’aquesta manera hem estat conscients que triar Albons per passar les vacances havia estat una bona decisió. Com a mínim per a nosaltres, no sé si la Martina pensaria el mateix. Segurament, allà, hi trobaria més amigues amb qui quedar i sortir.

 

Hem dinat tots junts a casa i quan ja tot era parat, posat i quasi servit, una tempesta ens ha dut cap a dins de la casa. Sentíem ploure i ens lamentàvem que després de fer tot el trasllat a aixopluc, la tempesta acabés en quatre gotes. Després de dinar ha tornat a ploure de valent. Però ja no importava. Restàvem dins les converses, els riures fent sorolls d’animals i cercant la complicitat dels adolescents i els més petits de la taula. Acabats de dinar hem fet unes partides al rummikub. Els jocs de taula tenen la virtut d’ensenyar-te com són les persones darrere de la partida. Hi ha els tramposos, hi ha els que sempre volen guanyar, hi ha els que mai no saben perdre, hi ha els que llencen la tovallola quan les coses no van bé… la gràcia és que són els altres els que veuen quin és el teu rol.

 

Després de l’estona destinada al joc i aprofitant que la tarda de pluja ens donava una treva hem tornat a sortir. Aquest passeig ha estat més llarg però molt agradable. La fresca de les alçades ens refrescava l’ànima i ens despertava de l’ensopiment de massa dies de calor. Hem vist cavalls pasturant mentre intentàvem endreçar les nostres vides a còpia d’explicar-les en veu alta. Ens hem sincerat com només ho fas amb un amic i hem tornat, en una volta circular, al punt d’inici.

 

Ens hem acomiadat amb el propòsit de veure’ns més sovint. Mai és prou amb els amics de veritat. Hem pujat al cotxe. Ara conduiria jo, quasi tres hores més per dormir a Albons on ens esperava l’Arnau.

 

Ens hem retrobat i hem notat de seguida que la vida adolescent té més energia que nosaltres. Que la seva vida i la nostra està agafant senders dispars i que, mal ens pesi, comença el camí de l’adeu. Ells marxaran i, tot just ara, comencen a fer els primers saltirons per veure si les seves ales són capaces per volar ben alt.

La Martina ha marxat a dinar a Cubelles i nosaltres hem aprofitat per fer intendència. Hem anat a la cooperativa de Cambrils. Preu per preu, millor que tot allò que consumim sigui de quilòmetre zero— diu l’Emi. Ells ja tenen la rutina agafada, ja saben on es troba allò que van a comprar. A la cooperativa no et canvien els productes de lloc per tal que caiguis en la temptació i acabis comprant més del que volies comprar. En acabat i sense passar per casa hem anat a sucar-nos al mar.

Avui també ha estat un dia de calor extrema. Si et posaves al sol, senties com la pell es cremava per moments així que han semblat bé anar a remullar-nos com més aviat millor. En Xavi no portava el banyador posat, així que s’ha banyat en bòxers.

L’aigua estava més fresca que ahir, potser per això hem albirat menys meduses.  Hem fet les olivetes i la cerveseta amb aquella sensació que vius el plaer de valent.

Ens ha ajudat a amarrar el mateix mariner d’ahir. Ara ja sabem que es diu Dani, de Vilafranca, coneix a gent de la ràdio. Ha reconegut al Xavi dels seus dies a La Segona Hora. S’han fet una foto encara que anava en calçotets.

Al migdia, anant cap a casa el carrer era roent. Ens hem tancat i ens hem deixat acaronar la pell amb l’aire condicionat fins que ha arribat l’hora de marxar. Teníem un vespre distret. Ens esperaven les últimes fuetejades dels Perseids

La setmana de l’onze d’agost, el dia que va néixer la Martina, cada any es deixen veure els Perseids, les llàgrimes de Sant Llorenç en diuen, també. No deixen de ser el rastre del pas d’un cometa anomenat Swift- Tuttle prop del nostre planeta. Les estrelles fugaces que ens captiven i ens conviden a demanar desitjos, són la seva cua de meteors. Quan era joveneta, les nits dels Perseids, anàvem a la pista de futbol, que quedava als afores del poble, ens estiràvem a terra i observàvem meravellats com el cel ens queia al damunt. Són d’aquells records impossibles d’esborrar. Així que moguts per la nostàlgia i per l’oportunitat ens hem arribat fins a l’observatori astronòmic que teníem més a la vora: el Parc Astronòmic de les Muntanyes de Prades.

Hem sortit de Cambrils que estàvem a 40 graus. Hem fet la carretera de Reus, Montblanc, Vilanova de Prades… i a mesura que anàvem pujant, s’alleugia la temperatura. Hem arribat a Prades al voltant de les set de la tarda tot i que la visita la teníem reservada per a quasi les nou. Tan bon punt hem agafat l’últim revolt hem començat a veure una gentada que ens feia pensar que hi passava alguna cosa. Un concert? Un concurs de gossos detura?— pensàvem. Després, amb una mica més d’atenció, hem vist que eren banyistes perquè anaven carregats amb tovalloles, matalassos i cadires de platja. Però tanta gent visita Prades a l’estiu? Si us he de dir la veritat és que hem quedat sorpresos. El que esperàvem trobar no tenia res a veure amb el que finalment ens hem trobat. Un ambient! Una vida al carrer! Nens i nenes jugaven a pilota a la plaça, d’altres es remullaven a les fonts.

Algunes façanes estaven decorades i alguns carrers també. Hem creuat un arc de muralla que contenia el nom de Prades fet amb llanes i fils, i cridats per la sensació d’estar descobrint alguna cosa nova per primera vegada, ens hem endinsat a les entranyes del municipi.

No havíem fet deu passes que un nen havia muntat una parada improvisada amb algunes arracades i collars. En Biel, de set anys, estava al càrrec de la botiga. Portava aparells a les orelles, però parlava sense dificultat. Ens ha explicat que allò que venia provenia del viatge que havia fet amb la seva mare. Havien recorregut el món a bord d’un vaixell (es veu que a la seva mare li fa por volar en avió). El lloc que més li havia agradat de tots els que havia visitat era Austràlia. Parlava amb fascinació del seu record amb els cangurs.

Li he comprat unes arracades i he desitjat que no se li acabin mai les ganes de veure món i d’explicar-lo amb la seva mirada.

 

Quan ha arribat l’hora hem anat a l’Observatori. Ens esperaven uns quants visitants i el guia anava passant llista. Quan ja hi érem tots hem conegut l’Aleix Roig. L’impulsor del turisme astronòmic de Prades, de l’Observatori i, amb una mica de temps, serà l’ambaixador dels estels a la terra a jutjar per la passió que hi posa.

 

La primera part de l’experiència no deixava de ser un espectacle que combinava audiovisual i explicació en directe. El passat escolta i d’educador es deixen sentir en les explicacions que fa. Arriba a tots els públics amb el seu entusiasme i simpatia. Després hem anat a una petita cúpula on ens han projectat la missió de l’Apollo 13 i el primer salt a la Lluna. La veritat és que he après més del que sabia. Ha estat molt amè.

 

Quan ha acabat ens ha citat un parell d’hores més tard a fer l’observació en directe i amb telescopis del cel fosc, amb segell Starlight de les Muntanyes de Prades. He aprofitat per fer-li unes preguntes, ja que tot i estar de vacances, aquest material m’anirà bé per la feina. El turisme científic és la meva professió actual així que què millor que gaudir de l’astronomia, una de les seves branques.

Ens ha vingut a trobar la Marta, la meva cap, que estiueja a Prades. Amb la Marta ja vam coincidir a la Universitat i la vida ens ha fet anar connectant una vegada i una altra. Ara ja ens coneixem les famílies, els marits, els fills. A ella li dec més del que s’imagina i crec que no li he agraït prou (si llegeix el Merilanding, avui ho sabrà).

 

Per fer temps fins a la cita de quarts d’una, hem anat a sopar amb la família de la Marta. Els nens, però, ja estaven jugant a la plaça amb les seves bicicletes. A la fresca i sentint les havaneres hem anat recordant moments, comentant nous projectes i coneixent-nos una mica més.

 

Una nit a la plaça de Prades és experimentar una sensació única d’estar en un lloc que la gent s’estima com a propi amb un caràcter particular i autèntic. Hem vist gent fent la partida a la botifarra apartant els plats amb què havíem sopat. Hem vist gent ballant alguna sardana i hem vist senyores que havien quedat per fer un didalet (a casa nostra li diríem una copa, si més no per la mida) de licor d’avellanes. És clar que la temperatura i la fresca ho fan tot més agradable.

 

La segona tongada de l’espectacle estava a punt de començar. Sort de la Marta i el Sergi que ens han deixat robat per abrigar-nos una mica. Rondàvem els vint graus. Hem enfilat un turonet totalment a les fosques, senyalitzat amb llums vermells com si fos una pista d’aterratge. Hem forçat els ulls a la foscor. Ja podíem distingir els arbres de la nit quan en Xavi ha conegut un company de l’escola. Sí, sí. A les fosques i en mig del bosc. La troballa ha fet riure fins i tot a la monitora que no se n’ha pogut estar de dir-ho en la introducció de la seva explicació. La primera part hem observat a través dels telescopis. Hem vist una nuvolosa i saturn. En la segona part, amb l’ull nu i asseguts en les gandules hem sentit la petitesa davant l’immens univers que ens envolta. Alguns afortunats han pogut veure un petit meteor de Sant Llorenç. Jo m’he deixat captivar pels estels, els planetes i el desconegut.

 

D’aquí a tres-cents seixanta dies, Prades omplirà les portades de tots els diaris de Catalunya. Un eclipsi solar complet en serà el motiu. Caurà en la setmana dels Perseids i, esperem, que d’aquesta manera, el turisme astronòmic a Catalunya agafi la volada que es mereix.

 

Hem arribat a casa passades les tres de la matinada. Tornava a fer calor, però si tancàvem els ulls, podíem continuar veient el cel estrellat que avui ens ha gronxat la imaginació i la transcendència.

 

Segur que hi ha moments que imperceptiblement queden impregnats en totes les neurones que configuren el nostre cervell de manera que mai més, per més que es degeneri, es poden oblidar. Avui he tingut la sensació que vivia un d’aquests instants.

 

Ha estat quan amb la barca anàvem a trobar-nos a alta mar amb la resta de la família que gaudeix del mar i de la costa daurada, també.

 

Aquest matí ens hem llevat amb un propòsit. Hi havia un pla i això sempre estimula quan vius aplatanat entre la desídia i la rutina vacacional. Sense pressa i sense pausa hem anat fent totes aquelles coses necessàries per poder gaudir d’un dia sencer a alta mar. Que si jo preparo el menjar, que si agafo el beure, que si tanco, que si poso l’alarma, que si vaig a buscar el cotxe… i així amb la calma necessària per no morir de calor hem arribat a l’Epsylon —les barques tenen nom, com les persones i les mascotes. Epsylon és la E dita en grec. La E és la inicial de l’altre amor del meu sogre, l’Emi—. La Martina i jo, com si una parella de natació sincronitzada ens hem afanyat a posar totes les coses a punt: les cerveses a la nevera, el menjar ben aposentat perquè no caigui durant la navegació… allà sota suàvem i hem hagut de tenir la paciència necessària per no engegar a ningú quan ens manaven la pressa.

 

La barca ha sortit i com que avui havíem de fer força milles nàutiques ens hem aturat a la benzinera. Hem carregat mentre el mariner ens explicava que feia submarinisme amb apnees o una cosa així. Després hem parlat del Barça, ell n’és soci, té seient al costat de tribuna i viu a Creixell. La conversa ha acabat en omplir el dipòsit. Si haguéssim tingut el dipòsit més gran, més hauríem sabut d’ell. Hi ha gent que li agrada xerrar.

 

Encarats a mar obert, el Jaime li ha donat velocitat al iot. La Martina i jo ens hem assegut a la proa, amb les cames penjades a banda i banda de la barana en què ens subjectàvem. El vent a la cara em produïa una sensació de llibertat. Amb prou feines ens sentíem. L’aire s’enduia les ones a través de les quals intentàvem explicar-nos coses, però ens miràvem i ens llegíem els ulls i els llavis. Quins ulls té la Martina! De sobte hem començat a jugar: primer comptàvem meduses, després, mirant a la platja, aprofitant que vèiem els banyistes de la mida d’una formiga, els esclafàvem amb dos dits.  I rèiem i trobava una complicitat amb ella que m’ha fet sentir feliç. La meva filla, que ja en té 17, serà també una bona companya de vida. I hem cantat, ella treia del seu repertori cançons que poguéssim cantar a ple pulmó les dues, aprofitant que ningú ens escoltava. Mentre intentava assolir les notes recordava tots aquells moments en què la música ens havia unit, on les lletres dels Amics de les Arts, de Txarango, d’Oques Grasses o dels Catarres havien estat el fil conductor de la nostra vida. I de sobte ho he notat. M’he pogut veure fora del meu cos, retratant l’instant de felicitat amb una Polaroid invisible. El nostre moment de felicitat per guardar en el racó dels records inesborrables. I he pensat que havia calgut poc per construir moment. Només calia estimar i saber-se estimat. I li he agafat la mà. Ja no és la maneta molsuda, ara és una mà delicada, bonica, ossuda i suau. Com tota la seva pell, és bruna. M’ha agradat sentir-la tan a prop.

 

Arribats al punt d’encontre, ens hem saludat i ens hem intercanviat de barques. Ens hem banyat entre meduses. Eren molt grans, però molt lentes i fàcils d’esquivar. L’aigua era molt calenta, estava a trenta graus, així que avui m’he banyat més de l’habitual. Amb la família costa de coincidir així que encara que molls i despentinats ens hem anat explicant una mica la vida. Els meus cunyats tenen tres fills, també adolescents, així que la complicitat de les complicacions vitals uneix. La meva cunyada, l’estiu passat, es va trobar un nòdul al pit i s’ha passat un any entre químios, ràdios i una operació, quasi imperceptible, fora de joc. Això es veia, no només en els nous cabells rinxolats que li creixen amb força, sinó en la manera de viure la vida. Quan veus les portes de la mort prou a prop com distingir-ne la marqueteria que l’ornamenta, t’adones d’allò que és important del que no. Ella gaudia del bany, del dia, del menjar i de tot plegat d’una manera única.

 

Per a dinar hem menjat les pilotilles en sèpia i constato, novament, que fer vida en una barca és com fer-la en un càmping. Arreplegats en un espai diminut, hem anat servint-les en plats de paper que feien impossible menjar-les i sucar-hi el pa. Jo me les he menjat usant un escuradents, asseguda a la popa, amb els peus tocant l’aigua i a recés del sol que costava d’esquivar.  

 

Amb el pap ple hem anat fins a Sant Jordi, el port nàutic del meu cunyat. Ens volien ensenyar la caseta que s’han comprat i que en quinze dies estrenen. Per veure-la hem hagut de caminar uns 10 minuts, però amb aquella calor semblava que estiguéssim fent una marató pel desert.  Hem patit pels avis. L’Emi, que ja l’havia vista, s’ha quedat aixoplugada a l’ombra d’un pi. Nosaltres hem seguit fins a veure-la del tot. És una casa gran, com ells i per a ells que són una gran família.

 

Ens hem acomiadat i hem tornat fastiguejats del sol i la calor. Els avis no han tingut esma de tornar a sortir. Al xalet han posat l’aire condicionat i han esperat que la fresca els tornés en sí. La Martina ha ajudat a pentinar-se a l’àvia mentre el Jaime mirava i dormia el partit del Girona.

 

Hem sortit a sopar tots tres, sense fer soroll ni gaires escarafalls. Ells estaven cansats i nosaltres volíem gaudir de la nostra petita que per moments es fa gran.

 

Les deu tocades altra vegada. Això fa que el matí s’escurci. No sé si és Cambrils, si és la rutina o si és el fet que tinguem l’habitació més arrecerada dels sorolls nocturns, però aquí estem dormint més.

Ens hem vestit per anar a la barca, com cada matí. La Martina no vindrà perquè té una cita a Tarragona. L’amor i el seu aniversari s’han aliat per treure’ns la petita, així que hem fet cap cap el nàutic. El món del nàutic és fascinant vist des de fora, però si rasques una miqueta no deixa de ser un grup de campistes que en comptes d’autocaravanes té iots i en la majoria dels casos, molts diners. A Cambrils, no veus tantes barques a mar com a la Costa Brava. Cada dia fem càbales amb aquest tema. Potser és el tipus de costa o potser el tipus de patró. Conec a gent que diu que el millor de l’estiu és estar al vaixell, quan està amarrat a port. A d’altres els agrada navegar, com a nosaltres, i aprofitar les benaurances que el mar et proporciona, sigui l’esport, la pesca o la infinita sensació de pau que et dona el vaivé de les onades.

 

No anem gaire lluny. El preu de la benzina és un aturador a l’hora de fer milles nàutiques. Davant la platja de l’Ardiaca a tocar a Mont-roig, el Jaime ha deixat anar l’àncora. Prop nostre hi havia uns nens intentant dominar el vent amb les seves petites embarcacions. Els sentíem cridar fruit del neguit que els proporciona les maniobres per canviar el rumb de la navegació.

 

La calor era ben viva i no he esperat ni un moment a tirar-me a l’aigua. Era bastant calenta. El meu sogre ha mirat el termòstat i m’ha confirmat que estava a 27 graus. El bany ha estat plàcid. Jo he aguantat menys que ells que han estat sucant-se de valent. Crec que floto menys que els altres. Ells sense quasi ni moure’s, com si fossin boyes de senyalització per a banyistes, poden estar-s’hi molta estona. Xerren del món i de la vida mentre les onades els fan pujar i baixar en una inacabable atracció de fira.  

 

Hem tornat cap a casa amb la pressa de qui té gana. Encara em sentia la sal a la pell així que he decidit treure’m la sal a port i anar mullada per apaivagar la calor fins a arribar a casa. A les dues, el sol es desplomava sobre les nostres espatlles i se’ns feia etern anar a cercar el cotxe. Abans anàvem a peu, però els 85 i 83 dels avis han estat decisius per treure el cotxe i fer els nou minuts a peu, en cotxe.

 

Després de dinar, la rutina de les sèries. Quan ells estaven per la segona part de la seva distracció, la “novel·la” que de vegades miren i de vegades la somnien, he decidit anar a buscar la sèpia per fer les mandonguilles en sèpia que els havia promès. He anat a Cal Matas. La peixateria on sempre va l’Emi. Com ahir, fins a quarts de vuit de la tarda no hi trobes ni una ànima. He entrat i no hi havia ningú. És una cosa ben estranya no veure ningú comprant peix a Cambrils. El gènere no tenia res a veure amb el que pots veure enlloc. Avui, però, he quedat bocabadada amb uns escamarlans de la mida d’una llagosta. Mentre em netejaven la sèpia i em guardaven la melsa indispensable per a fer el plat de mar i muntanya, no podia deixar de mirar aquells animals que em semblaven immensos. Ho he repetit tant que al final em miraven com si fos d’un altre planeta i que hagués aterrat per primera vegada a la Terra, en aquell precís moment i en les coordenades on em trobava.

 

El Xavi s’havia ofert a acompanyar-me, però li he dit que aniria més de pressa tota sola. Tot i que si volia donar-me un cop de mà podia anar fent les pilotilles. Així que he tornat, mare i fill estaven disposats a la cuina a tall de gran producció per a seguir les meves ordres. Bé, això pensava jo, perquè són els marmitons de cuina menys obedients que conec. A cada indicació que els feia, un —vols dir— o un —n’estàs segura— he pensat que és molt complicat manar. Al final les mandonguilles, crec que han sortit bones. Encara que portin una mica d’absenta, o que la picada sigui feta amb carquinyolis i que no hi hagi pogut incloure un bitxo per problemes d’al·lergògens.

 

Demà les portarem a la barca que hem quedat amb la resta de la família per trobar-nos a alta mar. La raó és perquè això de la barca té un no-sé-que d’epigenètica que t’atrapa i contagia l’ADN teu i el de la teva descendència.

 

Després d’anar a la missa de la Mare de Déu, hem anat passejant fins al bar Lovento. Un xiringuito a la punta del final del nàutic des d’on veus la posta de sol i com la nit es transforma en colors i llums reflectits sobre el mar. El Jose, el germà del Xavi, i la Núria, la seva dona, són de Cambrils, això vol dir que viuen amb el peu canviat al nostre. Quan nosaltres estem de vacances, ells més treballen. I ja, estant a l’agost, ni les ganes de sortir poden amb el cansament acumulat tots aquests mesos. Hem sopat a la fresca i quan la son ha fet acte de presència hem passejat cap a casa, ens hem arraulit i ja no recordo en quin moment li he dit: T’estimo Xavi. Bona nit!   

Fa dos dies que dormo fins que se m’acaba la son. La xerrameca dels pardals i les orenetes d’Albons em desperten més aviat del que voldria. Soc d’aquelles persones que usa la son com a eina reparadora. En podeu dir mandra, però jo en dic càrrega d’energia.

Com que saben que per a nosaltres l’àpat més important del dia és l’esmorzar, els avis ens han deixat una safata plena d’embotits, mantega, formatge i torrades perquè féssim el nostre ritual. Ells ens miraven embadalits i encara que ja havien esmorzat, no s’han pogut resistir a satisfer la boca que se’ls feia aigua.

En Jaime estava preocupat. La seva barca estava en el box de reanimació perquè li faltava una peça per a funcionar correctament. L’amor que li té a la seva barca és suprem. Potser no és tant al vehicle en si, sinó més aviat el que representa. És una família de mar. D’aquelles que es lleva ben aviat perquè saben que és la millor hora per gaudir-lo. Als seus quasi vuitanta-cinc anys, encara, de tant en tant es calça l’esquí i fa unes quantes passades en ziga-zaga. Abans ho feia cada dia, però ara comença a notar el pes dels anys (ho dic somrient, pensant que jo ja firmaria començar-ho a notar passats els vuitanta).

Quan no pot esquiar, gaudeix del mar. De la frescor de les aigües a alta mar. De veure com l’Emi practica l’art de surar a l’aigua més d’una hora seguida. D’unes olives i unes patates per fer entrar la gana. D’una cerveseta fresca. I és clar, quan hi som tots, de veure’ns arreplegats al seu voltant. En aquests moments, sempre se li escapa una llagrimeta. De vegades és imperceptible, d’altres va acompanyada d’un “Emi, no puc” que vol dir que sent tanta felicitat dins seu que no pot estalviar vessar una llàgrima d’agraïment a Déu pel que té.

 

La Martina a reptat a en Xavi a submergir-se per agafar sorra. Ella l’ha aprofitat per a exfoliar-se la cara.

Mentre es banyaven —jo només m’he sucat i m’he posat de guaita per localitzar meduses— l’Emi ha sentit com alguna cosa li tocava l’espatlla. En un primer moment hem pensat que era una fulla de posidònia, el mar n’estava ple. Però després hem vist que no, que era com una mena d’animal que corria per les aigües. Si li acostaves el dit a la cua, saltava com un saltamartí. Anàvem fent hipòtesis en veu alta de què ens semblava que era: —una gamba!— deia la Martina —una galera—opinava jo… En Xavi ha aconseguit agafar-lo i mirat de ben a prop, hem constatat que, amb quasi tota seguretat, era un llagostí. Un animal simpàtic que només el coneixíem de quan fem l’arròs… Ara em farà llàstima, veure’l a la paella.

Després de dinar, el ritual de sèries i migdiada. Jo de mentre, em llegeixo un Tros de Vida d’un Tros de dona com l’Estel Solé. M’encanta com escriu perquè ho fa fàcil. Perquè escriu tal com es parla i això no sempre és fàcil d’aconseguir.  

Aquesta tarda hem sortit vora les sis de la tarda a passejar i la sorpresa ha estat que no hi havia pràcticament ningú pel carrer. L’Emi diu que la gent fuig de la calor i no surt fins passades les vuit de la tarda. Així que hem estat passejant per Cambrils com si fos un dia de tardor. Podíem veure les botigues, les que sempre hi són, les que sempre hi eren i aquest any ja no, i les que cada any canvien. El curs dels anys no només els notes en els fills o en les teves pròpies possibilitats, també els trobes en les tendències i la moda. Nosaltres buscàvem unes Crocs i ara ja no se’n venen…

Hem anat a saludar a la Nuri, la meva cunyada, que té una farmàcia al passeig de Cambrils, la farmàcia de la “Cañas” en diuen, en honor a la seva mare que és qui va aixecar el negoci. Ara hi treballen també els seus fills. Així que fer-los una visita és assegurar veure una part de la família. Anaven de bòlit. A tongades no donaven l’abast, a tongades podíem tenir converses curtes. En Xavi es mirava unes ulleres de llegir, perquè la Nuri en té unes de molt modernes. Les hem provat totes i quan ja estava a punt de quedar-se’n unes de verdes, similars a la que ja duia, hem trobat les definitives. Són molt canyeres. Estant en la rebotiga, dues clientes han reconegut al famós del meu marit i s’han dit entre elles prou alt perquè ho sentíssim —és el locutor de la tele— Una expressió ben curiosa que accidentalment és la que millor defineix la professió del Xavi. Com és d’esperar, en Xavi les ha anat a saludar i elles han quedat encantades. És una persona ben especial el meu marit. Li agrada parlar amb la gent i se sent agraït per la professió que té i que no tindria si no fos pel públic. Sempre està a punt per fer-los l’agraïment.

Hem tornat a casa quan la llum s’escapava per l’horitzó. Hem sopat a destemps. Hem fet cuina d’aprofitament amb algunes sobres del dinar, escalivada i torrades. El meu sogre s’ha menjat (ho ha dit ell) la millor truita a la francesa de la seva vida (ho diu sovint), però és veritat que tinc traça per a les truites a la francesa.

Mentre a nosaltres la son, el mar, la calor ens van portant cap al llit. La Martina, novament, ha quedat amb la seva amiga Paula per anar a fer un vol. S’ha vestit, pentinat i posat gloss als llavis per anar a fer un gelat. I jo he pensat que potser era massa, però només li he dit la veritat, que anava molt bonica pensant per a mi que tota edat s’ha de viure intensament, i ella no deixa mai de fer-ho.   

 

PD: L’Arnau m’ha dit que avui han servit més de 230 menús. Que estava baldat i que ara descansaria. M’ha preguntat si jo, aquí a Cambrils, dormia més bé que a Albons amb les anades i vingudes adolescents. No l’he enganyat, li he dit que sí, tot i que no puc evitar trobar-lo una mica a faltar.

 

El dia ha començat amb pressa. Quan estàs de vacances perds una mica la noció del temps i deixes l’habilitat de calcular a la tauleta de nit, al costat del despertador. No anàvem malament de temps, però el meu marit que està intoxicat crònicament pel control del temps, ens ha estressat una mica per sortir de casa i arribar a una hora decent a casa la Montse, a Calonge. Abans, però, hem parat a can Moner a comprar-li una planta. Abans d’arribar-hi ja m’estava demanant si tenia clar quina planta li havíem de comprar. Així que quan li he dit —buguenvíl·lia—  ja ho tenia clar. Hem sortit del cotxe, esperitats, hem demanat al primer treballador del garden on podíem trobar les buguenvíl·lies —a la zona de les enfiladisses— i després de demanar ajuda, i sense temps per esperar, hem trobat una que ens ha fet el pes. Una vegada a la caixa, he demanat si ens la podien embolicar. Llavors pla s’ha posat nerviós, en Xavi!

Totes les botigues de jardineria que conec viuen en un temps diferent del qual es viu fora. Allà dins els minuts tenen més de cent segons. La parsimònia dels treballadors es contagia als visitants que passegen embadalits mentre miren les plantes que en la majoria de casos acabaran morint als seus braços quan les triïn. Bé per excés d’aigua, bé per defecte.

En les conferències i xerrades que faig sobre l’assetjament escolar, sempre dic als pares que hauríem d’aprendre de la natura per educar als nostres fills. Si no els eduques creixen com les males herbes, és cert. Però si estàs molt a sobre del teu fill el pots ofegar d’aigua i si no hi estàs pendent s’assecarà. Has de donar-los el punt just perquè ells es vagin fent amb l’entorn. Els has de regar amb delicadesa, només de tant en tant. Has de mirar que sota el test tinguin un plat per evacuar l’aigua sobrant, perquè, en cas contrari, se’ls podria podrir l’arrel. Per més que les posis al sol, no sempre trauran flor de seguida. I depèn d’amb qui les posis al costat, acabaran patint una plaga o es faran formoses. Si penseu en els vostres fills, segur que enteneu la metàfora.   

La planta feia més d’un metre d’alt i hem patit per posar-la al cotxe. Hem perdut unes quantes flors roses, però com que era tan florida no ha importat. Ha tingut l’èxit esperat.

Avui ens hem sentit part de l’aristocràcia per una estona. El lloc i el servei a què ens ha convidat la Montse és d’un altre temps. Això segur, perquè ella en té 97 i l’hauríeu de veure pujant i baixant les escales del jardí. Pensar en nous projectes la té jove. Si el meu cap m’ho permet, crec que de gran voldré ser com ella. Penseu que cada dia té gent a dinar a casa. De vegades s’hi apleguen 18 o 20 persones i tot i que té ajuda, ella és la que està al cas de tot el necessari. Des d’anar a comprar, fer els menús, fins a controlar tot el que està per fer de casa i del jardí. És impressionant.

Ens ha delitat amb uns entrants de mar: cloïsses, gambes a l’allet, sepionets cuinats amb la seva tinta i calamars a la romana casolans (he intentat treure les proporcions per a fer-los, però no hi ha hagut manera). I hem entrat a matar amb una fideuada deliciosa. Per acabar, préssec rostit amb gelat de vainilla.  Tot això mirant el mar de fons.

Soc conscient que avui he tingut dins meu un polsim de felicitat, no només per l’amalgama de sabors i d’emocions que m’hi conduïen. Si no perquè ho he pogut compartir tot amb la meva família.

Ens hem acomiadat com t’acomiades d’algú prop de la centena. Amb aquell punt de comiat final. Potser serà l’últim et dius dins teu amb el cor encongit. Ella també ens acomiadava amb el mateix sentiment. Crec que un s’ho nota que està més enllà que aquí, no ho trobeu?

Hem passat la tarda al cotxe. De la Costa Brava a la Costa Daurada. Des de la fresca de l’Empordà a la xafogor de Cambrils. Un canvi per estar uns dies a casa dels avis. Encara que només siguin uns pocs dies gaudirem de el fet d’estar plegats, de recordar, novament coses que ja sabíem i de repetir-nos les coses més vegades del normal. Els avis tenen el superpoder de fer-te sentir especial i de donar-te la seguretat de la rutina. Aquella que ells ja no abandonen perquè viuen en les vacances eternes. Programats amb una app interna de control horari, saben l’hora que es lleven, que naveguen, que dinen i que sopen. Saben, fins i tot, els passos que faran com a resultat d’un dia quotidià.  L’Emi, la meva sogra, que aquest any ha estat operada d’una vàlvula del cor, m’ha dit que té la sensació que el temps d’ara és un regal i que sempre el veu així. Trobo que té raó i que tots hauríem de veure així, el temps i la vida. Al cap i a la fi, no tenim ni idea de quan s’acabarà.

Les notícies que no esperàvem trobar és que la barca amb què naveguem està espatllada i l’aire condicionat també. Veurem si amb un vell ventilador aconseguim agafar el son i descansar de les hores de viatge.

La Martina s’ha trobat, finalment, amb la seva amiga Paula. Aclarits els horaris, ha sortit a fer un vol i ja torna a estar contenta.

PD: L’Arnau s’ha quedat a Albons a acabar de fer l’estiu. Aquesta és la setmana més dura de l’any per a la restauració a la Costa Brava. Encara ens costa dir-li adeu, però com les plantes, les hem de deixar que s’aclimatin perquè puguin créixer per si soles.

Néixer l’onze d’agost és tan fumut com posar-se part la setmana del 15 d’agost. Aquella en la qual el món es para per a tothom excepte els que es dediquen al turisme i els que estan de guàrdia. És la setmana en què es buiden les ciutats i es fan llargues cues per atansar-se a la platja, la muntanya i sortir d’allà on la vida ens té segrestats. Néixer l’onze d’agost vol dir que la celebració del teu aniversari es veurà abocada a una lleu trobada amb els que tinguis més a prop, perquè mai no hi seran tots.

La meva Martina, la nena inquieta, divertida i geniüda, avui en fa disset. I això ho ha marcat tot. En Xavi ha arribat a casa ben aviat amb un pastís per a deu persones. No se sap mai. Com que entre setmana l’Arnau entra a les 12 h, els hem deixat dormir una miqueta per descansar. Hem esmorzat i, com que el Xavi és autònom, de vegades les vacances queden interrompudes a la sort del qui et paga. I així ha estat. Hem treballat una mica. Un mica que ha representat una galleda d’aigua freda a l’slowlife vocacional i que ens ha obligat a posar-nos les piles quan encara no estaven carregades del tot. Crec que tornem a estar al punt de partida de càrrega. El meu indicador està en vermell. Low batt.

Com que avui era el dia de festa de l’amiga de la Martina, la Meri, ha vingut a passar-lo a casa. Han anat a la platja i han tornat amb gana. Els he fet uns macarrons a la carbonara. La Martina volia pasta i com que tenim la tradició que el dia del teu aniversari pots decidir el menú (espero que mai demanin llagosta), doncs hem fet pasta. Volia fer els espaguetis a la carbonara, però quan ha estat el moment de bullir la pasta, que era el final, m’he adonat que només tenia macarrons. Fet i fet, pasta igual— he pensat.

Que diferent és quan fas el dinar o sopar de cada dia de l’any a quan el fas estant de vacances, oi? A mi cuinar m’agrada. M’agrada pensar en la cara que farà el comensal quan tasti aquest o aquell plat. M’agrada pensar, mentre tallo ceba, faig el sofregit o rego el plat amb vi ranci que tancaran els ulls, els posaran en blanc i hi sucaran pa. És un reconeixement quotidià a un acte d’amor. La gent que viu sola els costa cuinar, perquè cuinar per un mateix és carregós i no té l’al·licient d’imaginar cares i compliments. —Això ho ha sabut veure molt bé els de Casa Ametller que fan uns plats de consum individual que te’n llepes els dits. Jo alguna vegada, durant l’any, he hagut de tirar aquesta proposta i em sembla tot boníssim. Però no és igual—.

Els macarrons han quedat boníssims.

 

A la tarda, elles han estat de xerrameca. Els adolescents viuen en la dualitat constant. O no parlen o t’expliquen fil per randa tot el que els ha passat. Ho fan amb tant de detall que moltes vegades et perds. Quan parlen d’algú i et contextualitzen l’arbre genealògic dels seus antecedents o parents, vas perdent el fil fins a assentir amb l’ànim que s’acabi aquell suplici que et té enganxat a la cadira, i que aguantes seguint la indicació professional que cal establir canals de comunicació oberts amb la teva jovenalla. En Xavi ha acabat rebentat de només el dinar i se n’ha anat a estirar i a escoltar el silenci. Jo he fet migdiada sentint la remor de les seves converses. És clar que avui repassaven una vegada i una altra la finestra de la seva realitat, o sigui, Instagram, per veure qui l’havia felicitat i qui se n’havia oblidat.

Quan érem petits, això de les festes d’aniversari no es portava. Com a molt venien els avis a dinar, es treia un pastís i es mullava tot, inclòs el nostre front quan es vessava, amb xampany (això del cava va ser després). Amb els amics portaves caramels a l’escola i et feien la corona de cartulina, cantaves l’aniversari feliç i llestos. Alguna vegada, alguna mare valenta, et convidava a casa. Però podria comptar amb els dits de les mans les festes a les quals havia anat de petita.

Ara el món és diferent, i quasi et diria que vivim en un excés de celebració. Ara ho celebrem tot. Fem una festa des de per a la “revelació del sexe del nadó” fins per acomiadar els morts, passant pel bateig o la presentació de la criatura, la Primera Comunió (si hi ha sort), la festa dels 15 —que hem importat de la cultura llatina—, la dels divuit anys, la celebració dels casaments, separacions i divorcis… Tot.  Potser per això m’ha fet un no-sé-què veient una celebració tan chill.

Ella no ha dit res, jo tampoc. Tot i el caràcter de la Martina val a dir que és una persona que s’emmotlla molt bé a les circumstàncies. Potser per això es va adaptar a la seva vida a Alemanya. Avui, els seus d’allà li han trucat per felicitar-la. Se l’estimen molt.

En Xavi, l’Arnau i jo hem anat a l’Escala. Cadascú amb el seu propòsit. Jo em volia comprar un banyador nou, demà anem convidats a casa d’una amiga i el meu està a punt de dir adeu. Podria anar amb biquini, però el llaç encara està present. L’Arnau volia comprar un regal per a la seva germana i en Xavi feia les funcions de xofer. S’ha guanyat un gelat de regal per la paciència. Anar de compres és una activitat interessant per a fer pujar o baixar l’ego en funció de si trobes la talla que esperaves que t’anés bé i et va bé a la primera. Això li ha passat a l’Arnau i estava més feliç que un gínjol.

 

Hem esperat fins a l’últim moment per saber si la Martina hauria o no convidat als seus amics. Així que passades les deu ja hem pres la decisió, moguts per la gana, que soparíem els que estàvem a casa. Com que la meva tocaia també hi era, doncs hem sopat els cinc. Després de sopar han vingut l’Uri i el Roger, els veïns-amics de l’apartament. Feien cara de son, però no han dit que no a un (o dos) talls de pastís. Rèiem recordant alguna malifeta de l’Arnau quan la Martina s’ha aixecat xisclant. Havia entrat a casa una libèl·lula de la mida d’un rat penat. Ens ha costat força fer-la fora. Ha caigut sobre el pastís i he pogut veure com n’era de bonica. Tenia el cos blau i les ales irisades. La primera vegada que l’hem pogut agafar per ajudar-la a marxar, l’hem fet volar a través de la terrassa i ha tornat a entrar. Després ho hem fet, ja fora de l’apartament. No l’hem tornat a veure.

Algunes cultures creuen que la libèl·lula porta prosperitat, bona sort, pau i canvis. Així que avui, l’ensurt, m’ha semblat una bonica i natural manera de felicitar a la meva petita, gran persona i desitjar-li una volta al sol plena d’allò que les ales irisades li venien a portar.

 

I al setè dia descansà.

Després d’una primera setmana de vacances hem constatat que:

1.        Els horaris i l’adolescència són i seran el maldecap de l’estiu.

2.        Que si ens llevem d’hora i tots alhora tenim més possibilitats d’anar a la platja.

3.        Quedar-se adormida a la platja pot donar-te un regal inesperat.

Aquest matí a l’Arnau se li han enganxat els llençols i l’hem hagut d’acompanyar a la feina. En bicicleta, que és com normalment hi va, hagués arribat un quart d’hora tard. En cotxe, només han estat cinc minuts. Temps suficient perquè algun company malhumorat, d’aquells que et trobes arreu, et toqui la moral tot el dia.

 

Recordo que a casa, els pares, com més tard anaves a dormir, més aviat et llevaven. Amb el lema de “si ets gran per anar a dormir tard, també ho ets per llevar-te d’hora” apreníem la responsabilitat de la norma i et donaven les eines necessàries per a conèixer el límit del teu cos. Estar cansat no ajuda al bon humor, com a mínim a mi. Si no puc adormir m’afecta i em poso irritable. A casa ja ho saben. En Xavi, en canvi, pot dormir poc i sembla que aquest fet no li faci perdre la son, mai millor dit. Pot dormir a estonetes i ja està. Jo necessito les meves vuit hores (bé, ara, ja potser amb set en faig prou) com una nena petita.

 

Després d’esmorzar tard, hem decidit anar a Verges. Aprofitaríem el mercat de brocanters dels diumenges i la missa de les dotze per tenir el diumenge fet. No havíem entrat mai a l’església de Sant Julià i Santa Basilissa. I tampoc mai havia sentit a parlar de Basilissa, fet que m’ha portat a buscar-ne alguna informació. Julià i Basilissa van ser un matrimoni que es va veure obligat a casar-se perquè les seves famílies ja ho havien decidit. Cap dels dos estava cridat a la vocació del matrimoni, en canvi sí coincidien en la vocació a la vida religiosa. Així que van fer un pacte i van mantenir la seva castedat fins a la seva mort. Cadascun d’ells va fundar un monestir i ella, fins i tot, un hospital. Quina història!

 

L’església era plena. Una noia cantava com els àngels.  Ha coincidit, que un nen i una nena feien la primera comunió. I el mossèn no ha acabat de recordar el nom de la nena. L’ha anomenat fins de tres maneres diferents.

 

Després hem anat al mercat de brocanters. Hi anem sovint, però ara a l’estiu és una mica dur. El sol cau a plom i, fins i tot, els objectes que hi venen cremen en tocar-los. És una feina dura ser firaire durant l’estiu. Com que ja ens va enxampar la calor la vegada passada, avui hem agafat el paraigua del cotxe. Fa uns anys m’hauria semblat una excentricitat, més aviat oriental, això d’anar amb paraigua un dia de sol, però què voleu que us digui.

Només ens hem firat dos quadres, el valor dels quals eren els marcs, i unes arracades. M’encanten.

Després de dinar, migdiada per aguantar el que ens queda de dia que no és poc. Sabeu que en Xavi va participar de l’últim videoclip dels Figa Flawas? Doncs gràcies a això avui hem pogut anar-los a veure al festival Sons del Món a Roses. Actuaven amb la Mushkaa i això ha suposat més pressió al outfit de la Martina. No entenc que per anar a un concert a la nit, en la foscor, amb una gentada de por i on quasi costa no equivocar-se de persona mentre parles cridant, sigui tan important què hi portes posat. Però ja sabeu que la pressió social en l’etapa adolescent és un problema de primer ordre. Mira que m’esgargamello, anant a escoles, per parlar de la prevenció de l’assetjament escolar i dient als nois i noies que focalitzar-se en l’aparença és un error perquè la gent tendeix a simplificar i a posar etiquetes, deixant de banda l’oportunitat de conèixer a fons les persones. Però ja sabeu el que diuen: a casa del ferrer, ganivet de pal.

Després de tres intents, ja ho hem tingut llest. Una samarreta de tirants, una faldilla curteta texana i botes (mare meva, amb la calor que tinc sempre als peus! He pensat quan l’he vist per tercera vegada. No li he dit res.).

Ens feia il·lusió aquest pla, aquest vespre familiar i diferent. Un mal dia pot acabar bé. Així que hem fet cap, cap a Roses. Aparcar no ha estat tan complicat com pensàvem, però hem hagut de caminar bastant. Com que l’onada de calor es deixava sentir, hem començat a suar abans d’arribar. Cues per entrar, per fer un mos, per demanar un tiquet, per demanar una cervesa. Tot plegat ha fet que ens perdéssim la primera cançó. L’esplanada de la Ciutadella de Roses és de terra i com que l’ambient era tan sec, la pols s’aixecava amb facilitat.

 

He aprofitat un desnivell per tenir millor visibilitat i amb l’ànim que un bri d’aire em socorregués de la xafogor que ens mullava l’ànima. Val a dir, que després de tres cançons ja estàvem immersos completament en la festa que et proposen els Figa Flawas. Aquest grup, vist el públic que allà s’hi aplegava, arriba a grans i petits. Quan dic petits, vull dir nens i nenes que cridaven i cantaven a ple pulmó les divertides lletres dels de Valls. Ens ho hem passat mooooolt bé.

De jove no anava a gaire concert. Era massa car i no hi tinc afició, però si alguna vegada havia pogut gaudir-lo no hi havia trobat mainada. Hem vist gent, fins i tot, amb bebès. Imagino que això són les vacances, però m’ha sorprès.

La Martina volia anar al centre de la pista. Nosaltres ja estàvem bé allà, així que ha convençut a son germà per atansar-s’hi. Ella ho té això. Viure al màxim vol dir, atrevir-se a viure-ho tot des de dins, amb la màxima entrega. I he pensat que quina sort per l’Arnau tenir una germana petita que l’estira a viure tant i tan desacomplexadament. Ella ens fa viure al màxim a tots. Des que va néixer, demà fa disset anys, la seva energia ens ha divertit, esgotat, fer morir de riure i viure intensament. Aquesta lleona de cor bonic és un motor per a la família. Un autèntic Ferrari.

La nit ha acabat amb pastís i espelmes improvisades. A les dotze, ha cridat: ja en tinc disset!

Jo he pensat que en els seus disset estan els meus quasi cinquanta. I he sentit la nostàlgia de la vida. De quan només començava.   

Llevar-se d’hora té premi, em sembla. He aconseguit anar més a la platja en una setmana que en tot l’estiu passat. I per segona vegada al Cortal de la Vila, la Cagarra. Una de les platges de sorra fina que formen part de la badia de Roses. Avui no hi havia Kite Surf quan hem arribat, això encara m’ha recordat més a dies passats. La Cagarra era la platja dels armenterencs, la consideraven una mica seva, tot i que l’Armentera no té mar, només riu. Era una platja verge i per arribar a mar calia caminar per unes dunes com del desert. No és una exageració: quan jo tenia deu anys, allà fèiem la croqueta aprofitant el pendent. Estant dins de l’aigua, si posaves la mà dins la sorra podies agafar tallarines. Més d’un dia havíem fet aperitiu amb unes poques. La meva mare, passades les dotze i mitja, tirava la canya que sempre portava al cotxe, amb el cuc que ens van ensenyar a trobar on trenquen les onades. La distància entre banyistes era tal que convivien els nudistes i els que preferim el banyador. Les hores a la platja eren inacabables. Allà el temps es parava. Jugàvem, ens banyàvem, trobàvem els amics i, quan l’aire s’aixecava per acaronar-nos la pell, de vegades ens adormíem. Especialment, si la nit anterior se’ns havia quedat curta perquè havíem sortit de Festa Major.

Ara quasi tot és diferent. La platja és la mateixa, tot i que hi ha coses que no canvien.

El requisit per anar a la platja d’en Xavi és portar una nevereta que ens permeti fer-hi l’aperitiu. Unes cervesetes, alguna cosa per picar, fruita… avui ha afegit el sobrant de la truita de patates que rondava per la nevera esperant el torn per sortir de nou. Avui li han donat la titularitat.

Com que tot i anar a la platja no aconseguim fer-ho abans de les 12 h, quan nosaltres ens aposentem, els amics ja se’n van a dinar. El fet que els avis siguin a casa esperant per dinar també hi té a veure. Ens hem quedat tots tres, en Xavi, la Martina i jo. M’he banyat justet i he tornat de seguida a la meva gandula. Tenia un sol i ombra molt agradable, així que m’he deixat bressolar per la marinada i m’he quedat dormida com quan tenia dotze anys. Era confortant sentir les veus dels meus a la llunyania fins que perdia el coneixement conscient arrossegada per les ones del mar. Una delícia que ha durat una hora sencera. Quan eren les tres de la tarda, s’ha acabat el son, somni i el record per tornar a casa.

Després de dinar, tard, hem anat a buscar la meva germana a l’Escala, on viu. És tan impossible aparcar en aquella vila que per veure’ns els anem a buscar des d’Albons i els tornem. Total són quatre quilòmetres de res.

De seguida ens hem posat a l’aigua, que a la tarda ja agafa la temperatura de jacuzzi, i hem estat xerrant i jugant amb el peixet de l’Emma. Els meus adolescents han anat a la platja a jugar a vòlei.  Asseguda a les escaletes, la meva germana m’anava informant que el meu color de pell estava una mica més vermell del normal. A mesura que passava la tarda, el vermell s’ha anat fent intens i ha deixat entre veure l’error del dia (i no sé si de l’estiu). Avui, per primera vegada en tot l’estiu, he canviat banyador per biquini. A la platja no he pensat en posar-me la crema a la panxa. Només a les espatlles. Quan he quedat dormideta, una hora, no m’he mogut ni un centímetre i he deixat que la llaçada que em queia del sostenidor quedés marcada a la pell com un tatuatge natural. Així que ara mateix porto un llaç a la cintura que no sé els dies que em durarà ni com m’ho faré per treure-me’l. La meva germana s’ha fet un bon tip de riure. I jo també.

Hem sopat tots quatre sols perquè el meu cunyat que treballa en diferents torns, portava un jet-lag que feia que se li tanquessin els ulls.

Després de sopar, la Pilar i el Jesús ens han convidat a fer el toc a la terrassa més bonica d’Albons, la seva. En Jesús ens ha preparat un gintònic deliciós i ens hem acabat una capsa de festucs de sabors mentre jugàvem una partida al Hitster. Un joc on la música és protagonista. Hem cantat i ballat i rigut mentre fèiem temps per anar a la festa major de Vilamacolum.

Nosaltres fèiem de xofers a l’anada. Teníem previst fer una ballaruga per allà, però no us podeu imaginar el que ens hi hem trobat. Cues i cues de cotxes per arribar. Aparcaments improvisats al damunt d’un camp, dos, tres… Colles d’amics fent l’entrompada (botellón) amb els cotxes oberts i la música a tot drap. La veritat és que feia basarda pensar que davant dels milers de persones, si passava res, seria complicat sortir-ne indemne. Així que hem deixat als nanos a contracor i hem decidit marxar d’allà abans de trobar aparcament. Val a dir que per alliberar-nos d’aquest sentiment d’angoixa hem anat a veure la Ruki, al poble del costat. Pensàvem que si finalment els passava res, estàvem just a un parell o tres de quilòmetres. Ens hem anat endinsant en la nit, tot i la lluna plena, hem decidit confiar en Déu una vegada més i hem fet cap, cap a casa, amb l’esperança que els adolescents gaudissin de la festa i tot tornés a la normalitat coneguda. Aquella que ens dona pau i ens reconforta l’ànima com els bons records.  

Tot i que ens semblava que la conversa amb els adolescents havia donat el seu fruit, aquesta nit tampoc l’hem pogut fer d’una tirada. Això ha comportat un càstig i una mala cara que ha durat, ben bé, mitja jornada. Però ja estem immunitzats.

El pla d’avui era complet. En Jordi i la Ta venien a passar el dia a Albons. El teatre ens va unir i després va venir Medjugorje i els karaokes i… tantes altres coses. Ell és advocat, ella mestre d’educació infantil. Són d’aquella gent que te la fas teva de seguida, perquè tenen bon sentit de l’humor i converses que no te les acabes. En Xavi, que és el més organitzat, ja ens havia fet l’horari. A grans trets venia a ser: remullada, dinar, remullada, visita cultural, soparet i llestos. Així que ens hem posat en marxa.

El meu plat estrella és l’arròs, em surt bo i li tinc la mà trencada. Però de tant en tant, surt la xef que porto dins i em llenço amb altres propostes gastronòmiques. Les mandonguilles en sèpia són un plat que també em surt bo. Els plats de mar i muntanya són els meus preferits. El contrast entre la terra i el mar em fan viure més intensament aquesta terra que estimo, l’Empordà.

Quan l’altre dia vaig comentar a uns amics que tenia traça per a cuinar les mandonguilles amb sèpia, un d’ells, en Roger Ruppmann, que és il·lustrador i està preparant un llibre de receptes, em va demanar que li anés fent una mica el pas a pas perquè pogués extreure la informació necessària. Així que mentre feia el plat m’anava gravant, rotllo influencer, i m’he sentit una mica dins d’un programa de cuines. He pensat que seria una bona proposta per l’estiu. Anar a veure personatges que durant les vacances et fessin el seu plat estrella. En fi… coses que penso.

La flaire anava omplint tots els racons de l’apartament quan han arribat. De seguida ens hem posat a xerrar per posar-nos al dia. El Xavi ha fet els gintònics d’aperitiu. Quan els convidats han de conduir és millor començar forts i anar suavitzant la ingesta a mesura que passa el dia. Aquesta estratègia quasi deixa K.O. a l’amic Jordi que després de dinar ens ha demanat un parell de paracetamols.

Durant el dinar, hem aprofitat que en Jordi és de lleis i que li agrada el teatre per fer un judici sobre la situació d’ahir que ens ha portat a tenir la Martina amb mala cara unes quantes hores. Ella tenia els seus arguments (que bé argumenta, la tia!) i jo els meus. Ell feia com si fos el jutge. Ha estat molt interessant i divertit. Però sobretot ha servit per treure ferro i suavitzar la mala maror entre mare i filla. S’ha d’agrair.

Les mandonguilles han sortit d’escàndol!

Després de dinar hem fet una sobretaula mentre el sol ens anava acorralant a un racó de la terrassa. Ens hem anat movent amb l’ànim d’esquivar-lo, fins que en Xavi ha proposat anar a la piscina. La Ta, que és com un peix, de seguida ha dit que sí en el precís moment que en Jordi ha demanat un paracetamol. En aquest sentit, no estan gaire sincronitzats.

L’aigua de la piscina, la temperatura i la conversa han estat una delícia. L’Arnau s’ha afegit a la festa amb gust. Acabar el dia de feina, rebentat, només es remunta amb una bona remullada.

La visita cultural del vespre ens tallava una mica l’ambient, però per vacances no pot ser tot hi, hi, hi, ha, ha, ha, també hem de deixar espai per la cultura, hem pensat. Així que hem anat a Sant Miquel amb l’ànim de conèixer la història del pont que mai es va arribar a construir, però que se’n va documentar la seva dotació econòmica. Una mica la història del corredor del Mediterrani, però de fa set-cents anys. A Sant Miquel de Fluvià hi havia una abadia, les restes de la qual, entre elles l’església, fa molta patxoca. Recorda al Monestir de Sant Pere de Rodes, però més modest. Sorprèn trobar aquesta joia amagada en mig d’un poble tranquil d’interior que a més a més té una estació de tren.

Tot anava bé, la xerrada es feia dins l’església i anava a càrrec d’un arqueòleg que ha participat en la recuperació de les restes arqueològiques del Monestir. Segurament és millor arqueòleg que conferenciant, però no estàvem allà per jutjar-lo. El cas és que després de més de mitja hora escoltant detalls sobre la inscripció, la família tipogràfica, el material i l’any, del pont només havíem sentit parlar una vegada i de passada. Ens ha estranyat força, ja que la xerrada portava de títol: El pont de Sant Miquel. Però allò semblava més aviat una classe de disseny tipogràfic barroc. Quan ens hem aixecat dels bancs per atansar-nos a les inscripcions esculpides a la pedra, ens hem il·lusionat pensant que ara sí, seria el moment, de saber la història darrera el pont. Però ni així. Aquell senyor encara parlava de l’interlineat, de les pautes, les lletres i les abreviatures que usaven, que les ha comparat a l’habilitat actual de fer un tuit. És clar que no usa Twitter. Però del pont ni rastre. Ens ha agafat el riure. Hem sortit a l’exterior i encara que la gent s’estranyava continuaven escoltant-lo. Potser el refrigeri al final de la visita hi tenia alguna cosa a veure. En Xavi ha tret tota destresa i amb molta perícia ha acorralat al conferenciant, com si fos un paparazzi per formular-li totes les preguntes sobre el pont. Ell contestava que no en sabia res. Semblava un polític esquivant les preguntes a la sortida d’un judici per corrupció. Mentre ell insistia, nosaltres hem anat al Xiri de la Mariona i la Marina. Hem vist que d’allà no en trauríem res, però ens hem endut millor tarda especulant sobre què carai li ha passat al pont i perquè finalment no n’han parlat, que si ens haguessin explicat que l’any 1315 algun vescomte es va embutxacar la concessió.

Asseguts fent unes tapes, la Tati i l’Albert primer i després la Marina i en Pere, s’han assegut amb nosaltres i han fet el relleu natural de l’amistat. En Jordi i la Ta s’acomiadaven de l’Empordà i tornaven a Sant Cugat, mentre nosaltres allargàvem la nit entre més riures i anècdotes. Els d’aquí i els d’allà s’han fos a través de nosaltres i m’he sentit feliç.

La lluna quasi plena ens saludava i nosaltres no volíem acabar la nit. No només per la companyia sinó perquè de tornada ens esperaven tots els amics de l’Arnau i la Martina jugant a cartes a casa. No sabíem si hauríem de requerir els serveis, novament, d’un advocat amic, per mediar entre l’adolescència i uns pares novells que, per primera vegada, tenen fills de 17 i 19 anys.