Per més ganes que en tinguis, començar vacances en família no és fàcil. Cadascú de nosaltres ha iniciat el mes d’agost des d’un lloc diferent i no, no parlo d’un lloc físic, sinó més aviat d’un lloc mental, sensitiu, sistèmic. L’Arnau porta una setmana aquí a Albons, en Xavi ve amb mi de Barcelona però treballant a mig gas, en canvi jo encara porto l’adrenalina del mes de juliol a sobre (encara ningú m’ha sabut explicar perquè el juliol és aquell últim més de la nostra vida, com si tothom sabés que tenim l’apocalipsi a tocar però ningú ho diu. Quin fart de córrer!). Si li afegim que el cap de setmana ha estat “intensito” la cosa es dispersa.
El cap de setmana l’hem dedicat als amics. Dissabte 1 d’agost hem entrat per la porta gran a celebrar els 50 de la Carme. Aquella nena divertida i plena d’inseguretats als 17 anys ballava sense parar envoltada de tot de gent que l’estima ara que en fa 50. I com ens agrada una festa, tu. Malgrat la calor ho vam donar tot, ho vam ballar tot i ho vam riure tot. Això sí, a l’hora de les bruixes vam decidir fer retirada. Ens quedaven 130 km per arribar al nostre paradís, conegut mundialment per les novel·les de l’Ester Invernon, Albons. Mentre conduïa em sentia molt afortunada de seguir tenint aquells amics dels 17 anys. Ens hem vist fer-nos grans, ens han sortit canes, a unes més que d’altres, i ens reconeixem en les mirades, els somriures i el to de veu. Seguim parlant de la vida. Ara però els nostres fills se’n duen el protagonisme. El millor és que amb elles no hi ha res a fingir. Tot és veritat.
Diumenge vam dormir poc perquè ja sabeu que a Albons, a casa els Pérez Plana, les paelles son un clàssic. Estiu i hivern. Així que ens vam llevar per anar a comprar de tot a primera hora perquè la nevera era buida. Les cues de cotxe cap a l’Escala ens pintaven el pitjor dels escenaris però finalment hem triat bé. Hem aterrat al súper “de casa” (si volen publi poden patrocinar-me) i ens hem fet amb el bo i millor de la peixateria. He de dir que com segueixin pujant els preus, aviat cobrarem entrada si volen venir a dinar. Anyway!
Sobre les 12 h han començat a venir els nostres nous amics. Son matrimonis de la parròquia que ens reunim una vegada al mes per parlar del matrimoni. Del nostre, del seu, del que podríem millorar i del que hauríem de posar en valor. Ens ajudem mentre fem espai per adonar-nos que estimar-nos segueix sent una de les millors decisions que vam prendre. Jo amb en Xavi, ara fa 23 anys. Tot i que no ens ho coneixem tot els uns dels altres, dinars com aquests ajuden a connectar millor. La Daniela i el Carlos, de Mèxic, estan esperant una bebè, la Catalina. Així que entre jocs i dinàmiques vam celebar la segona festa “baby shower” de la nostra vida. I sí, aquest any. La qual cosa vol dir que s’està posant de moda, imagino. Tot i que pot semblar una festa molt yanki, que ho és, no està malament celebrar una festa abans que neixi la criatura perquè no saps com et sortirà, si et deixarà dormir o si tindràs prou esma per les visites. En fi. En un moment de la tarda, resguardats de la calor dins l’apartament vam organitzar un parell de jocs i vaig fer sortir la nena que porto dins. Primer vam inflar uns globus i ens vam embarassar tots de cop, després vam jugar al joc de les cadires, però en comptes d’asseure’ns a les cadires, havíem de recollir un dels bolquers que estaven a terra fent fila. I finalment, vam improvisar un joc que quasi ens fa pixar de riure, literalment. Les parelles havien de petar-se el globus que tenien entre els dos abraçant-se tan fort que la pressió fes explotar-lo. Va ser tan divertit, que vam estar oxigenant cervells una bona estona.
Ara sí, dilluns primer de vacances ens hem llevat quan la son ens ha dit prou. No us penseu, només eren les 10h. Hem esmorzat a taula… com ens agrada! I aquí és quan he estat conscient que bategàvem descompassats. El Xavi ja estava amb l’agenda a punt per planificar trobades. Jo, en canvi, estava més per la desconnexió que necessita el meu cos i el meu cervell, i l’Arnau ens mirava amb ulls d’adolescent, o sigui que no saps on era.
El cas és que ens hem posat en marxa perquè la intendència d’ahir va ser per la paella, o sigui que la nevera, continua buida. Hem aprofitat per portar la roda de la bicicleta de l’Arnau a reparar (no sabeu com m’agrada mirar bicicletes elèctriques. Sempre penso que si tinguéssim aquesta afició veuríem paisatges i viuríem aventures que no son a l’abast del cotxe…) i hem preguntat pels preus de les bicicletes exposades. Son tan boniques. El preu, no.
Una vegada a l’Escala he volgut anar a la biblioteca. És la primera parada de l’estiu i cada any em passa el mateix. Dilluns tanquen, així que hem comprat i hem tornat a casa.
Mentre els meus nois han anat a banyar-se a la piscina, jo he aprofitat per fer gaspatxo i endreçar una mica la casa.
Dinats els 3, m’han deixat triar una pel·lícula. Cada dia la tria un. I, evidentment, s’han desconnectat. El Xavi ha fet una bona migdiada. L’Arnau ha estat instagramejant tota l’estona. Jo he estat feliç.
Quan la tarda ja era avançada hem decidit anar a banyar-nos amb l’Arnau. Ell ja feia una estona que hi era. L’aigua és ben calenta, però quan surts sents molta fresca fora.
Hi hem estat un parell d’hores i encara era aviat quan hem tornat a l’apartament, així que hem jugat un scrabble (no us diré qui ha guanyat per no presumir) i hem sopat. M’he fet el propòsit de menjar sà i bé aquest estiu. Avui he aconseguit fer-ho, per les cares que em posa en Xavi no sé si demà…
La fresca del capvespre s’ha deixat sentir i amb ella m’ha vingut la son.
Diuen que no hi ha res per a compassar els batecs i respiració desiguals que una abraçada on els cossos se sentin molt a prop. Diuen que en qüestió de segons els batecs agafen un ritme constant, similar i ballen en un mateix compàs. Així que abans de dormir, amb un ventilador al sostre que ens regala una brisa perfecte m’he abraçat fort al Xavi.
Vull que aquestes vacances bateguem a un mateix ritme.
Merilanding per la vida 