Llevar-se aviat té premi, tot i que amb aquesta calor els llençols et fan nosa de seguida. Així que ens hem posat dempeus i després d’esmorzar a taula i llegir-li el merilanding al Xavi hem anat a l’Escala. Hem trobat lloc per aparcar de seguida però ailas… el parquímetre no funciona amb targeta i m’he hagut de descarregar una altra aplicació d’aparcament. Com que a l’Escala la cobertura del mòbil és nefasta, doncs ens ha tocat regirar-nos les butxaques. 20 cèntims d’un, 50 cèntims d’un altre, no, espera que jo tinc un euro… al final hem aconseguit deixar el cotxe una hora. El temps d’anar a mercat de verdures i a la biblioteca. Aquest absurd de posar parquímetre amb app sense cobertura al poble és per fer-s’ho mirar.
A la plaça Víctor Català estaven les tres paradetes de fruita i verdures. Els colors vestien el blanc de la plaça i la gent es mirava embadalida aquell bé de Déu. Els preus però ens han semblat escandalosament cars. Suposo que és el que valen, però no estan a l’abast de totes les butxaques. Així que només ens ho hem mirat i hem enfilat cap a la biblioteca. L’Arnau i jo ens hem agafat dos llibres cadascun. Tenim un mes per acabar-los i tornar-los. L’Arnau diu que no li agrada llegir però avui s’ha fet la meitat del llibre d’una volada.
Sortint de la biblioteca ja hi havia més gent. A un extrem hi havia una nena venent polseres i m’ha fet pensar en la Martina. La nostra Martina que enguany la tenim a Cambrils, a casa dels avis, perquè treballa en un càmping gràcies als idiomes que és capaç de parlar. Admiro profundament la gent que és capaç de parlar altres llengües i entendre que li diuen. Deuen tenir un cervell diferent al meu. Ella l’ha tret de son pare segur. El cas és que mentre el record de la Martina se’m feia present, he vist com l’àvia de la nena sabotejava les possibles vendes. La nena tenia força gràcia a entaular converses amb els desconeguts, d’aquí i forasters , que s’aplegaven a la plaça a la cerca de verdures i fruites d’ara, d’aquí i d’avui. -Vol una polsera? Si vol li puc fer dels colors que desitgi. Potser per la seva nòvia o la seva filla?
Una nena ben trempada, en dirien per l’Empordà. Però l’àvia, tot darrera, asseguda uns metres enllà de la parada improvisada en un banc de a plaça, els deia en veu alta: No li feu cas! Aquesta tot el dia xerra!
M’ha semblat una actitud poc d’àvia això d’anar boicotejant a la petita.
A l’Arnau li hem comprat un préssec i se l’ha menjat de camí al cotxe. Era tan sucós que li regalimava pels braços i tot. Està bé tenir a l’Arnau fent vacances amb nosaltres. Portava 2 anys treballant en feines d’estiu o sigui 3 sense descansar entre feina i estudis. Així que després del casal de juliol on ha fet de monitor, li hem recomanat que descansés. Així que aprofitem per mimar-lo el que no hem pogut fer altres anys. Trobar feina a l’estiu és complicat si no tens manera de moure’t així que l’esperonem a que es tregui el carnet de conduir. Avui, per exemple, en tornar de l’Escala, als carrers apartats de la circulació d’Albons li hem deixat conduir el cotxe. No és fàcil no perdre la paciència però malgrat algun crit que altre, crec que hem aconseguit que se sentís cofoi de portar el cotxe. Jo he eixamplat l’úlcera però l’hem fet feliç.
Com que encara era una hora prudent hem anat a la platja. Allà ens trobaríem amb part de la família i qui sap d’alguns amics. Això és anar a la platja per mi. Ara ens truquem per saber si hi seran, però temps enrere, quan les coses eren més previsibles, ja sabies què o qui hi trobaries allà on anaves. I cadascú feia més la seva, sense dependència. Hi havia els que arribaven ben d’hora perquè el sol no els agradava, de manera que també eren els primers a marxar. També hi havia els que allargaven la platja tot el que podien (aquests érem nosaltres) i feien de nexe entre els que anaven aviat i els que portaven l’horari de Madrid, en dèiem. Arribaven a quarts d’una com a poc i marxaven a quarts de quatre. Aquells records m’han posat una mica nostàlgica. Ja no hi son tots els que decidien per nosaltres quan érem petits i he estat conscient que em faig gran. Que hi haurà un dia que els meus fills aniran a la mateixa platja i que parlaran de les seves coses i que la societat haurà canviat però que el mar serà el mateix i que la sorra que s’escola entre els dits del peu seguirà sent fina i costarà d’espolsar-se com avui.
Aquest any, m’he decidit a comprar un para-sol diferent. Arribar a la nostra platja vol dir caminar uns 300 metres per un desert de dunes fins a tocar l’aigua mentre se’t cremen els peus, per tant, estalviar-se estris per arribar-hi és una bona pensada. Fa uns dies, a un venedor ambulant de la platja, li vaig comprar aquest para-sol que és un arc que es clava a la sorra i amb un pareo que es lliga i que mentre voleia ens proporciona una ombra suau i agradable. També és veritat que encara no tinc molta traça a muntar-la així que he fet una mica el xou. El meu germà em mirava i el feia riure a estones, però he acabat aixoplugant a mitja família sota la meva nova adquisició. I el mar… avui el mar estava com sempre però millor. L’aigua neta, prou fresca i aquella marinada que a partir de les 12h fa les delícies dels kitesurfistes ens refrescava fins l’ànima. Hem parlat de fer alguns plans, però el que em ve més de gust és tastar la ratafia que el meu germà ha fet ell mateix i que porta 40 dies a sol i ombra.
He mig vist la pel·lícula després de dinar, l’altre mig l’he dormida. I en acabar he decidit fer la segona cosa que m’agrada fer durant les vacances. Les meves manualitats. He decidit posar peixos a la famosa paret blava del menjador. L’any passat va ser el post més llegit de l’estiu. Suposo que pintar una paret pot semblar fàcil però no sempre ho és.
El cas és que després de pintar-la amb aquell blau intens i profund vam posar una làmpada en forma de boia. Des de llavors quan estic asseguda a la taula imagino que allò és el mar. I que només hi falten alguns peixos. D’aquells que quasi bé no es veuen entre mig de les aigües netes. Així que feia molts dies que pensava en trobar peixos. Al principi vaig pensar que els posaria de colors, com els de la Pilar, la meva amiga d’Albons, però després de donar-li molts tombs i de trobar-ne uns de guix en una botiga de roba i decoració ( en realitat els va trobar l’Arnau) he decidit pintar-los del mateix color de la paret però amb tocs brillants perquè destaquin del mate de la paret.
He tret tots els estris i m’he assegut a la terrassa i mentre pintava m’he deixat devorar per un parell de mosquits tigre a qui el meu ungüent, les meves espirals de citronella fumades i el meu ventilador els feien pessigolles. Aquelles mosquites tigrades m’ha perforat fins i tot el front. El que fa una mare pels seus fills en qualsevol espècie és extraordinari.
Mentre assecava els meus peixets, m’he posat a fer el sopar i ha sonat el timbre. La Pilar ens venia a visitar i l’hem convidada a sopar. Mentre ens posàvem al dia he sentit que la nit s’allargava sense pressa. El gust de les vacances és aquest, viure sense temps. L’hem acompanyat a casa seva i així ens movíem una mica. Ens ha convidat a un Gin Tònic -qué difícil és portar-se bé, calòricament parlant, quan estàs de vacances, oi?- fins que la son ens ha portat novament cap a casa.
Al llit, arraulida sota la brisa d’un ventilador, he sentit que ja era a aquí. Al meu Empordà. He sentit que havia tornat.
Merilanding per la vida 