Merilanding de vacances. Dia 24. Que no… que no s’acabi

El dia rúfol ajuda a preparar-se per la tornada. Quan les vacances son a tocar de la seva fi, un dia per fer-nos creure que entrem a la tardor és saludable mentalment. Et transporta a un lloc i moment que vindrà amb la plàcid descans que tenim acumulat. Res a veure amb la veritat però qui no s’ha enganyat una mica a la vida?
Després d’esmorzar torrades amb les figues d’ahir.

Hem obert l’ordinador per a fer feinetes pendents. No totes les que hauríem d’haver fet perquè hem estat disciplinats en això de descansar. Potser ho pagarem més tard i ha estat una irresponsabilitat però mira, ens ha pogut el no fer res.
Demà tenim convidats de luxe gastronòmic, el Miquel i la Nuni. Ella en sap un pou de cuinar i de gastronomia. Té un blog que es diu Cuinetes. Si el visiteu veureu que la traça que té per la cuina és una mescla de talent i de dedicació. Amb ells els àpats son tan interminables com les converses. Ja han vingut altres vegades i no us negaré que cada vegada que venen m’exigeixo culinàriament parlant. És com un examen personal. Ja han tastat els meus plats estrella, així que m’ha costat una mica decidir-me. La caldereta de patata i sèpia ha estat l’escollida en aquest repte personal. Potser m’interessa saber si el meu talent culinari segueix avançant o s’ha quedat estancat en els plats fetitxe que ja saps que te’n sortiràs més o menys amb bona nota.
L’altre dia, al Cabàs, la botiga d’ultramarins del poble, hi tenien una sèpia que semblava bruta al congelador. No me’n vaig poder estar de preguntar i després que em confirmessin que tenia melsa i davant de les opinions positives de les dones del poble que ja n’havien cuinat abans d’altres com aquella, vaig decidir-me a comprar el monstre més gran que us pugueu imaginar. Dos quilos i mig de sèpia fan, sense comptar les potes, uns 50 cm de llarg.

En Xavi i l’Arnau l’han anat a buscar i jo mentrestant m’he dedicat a acabar els fanalets que decoren la paret de la terrassa. Son els pots de vidre de les olives, els cogombrets, les melmelades que hem anat guardant aquests dies. Cada creació és diferent, però totes s’assemblen. No he trobat el tutorial de les primeres creacions que vaig fer fa una pila d’anys.
M’ha fet mandra anar a la piscina i he gaudit de la soledat. De vegades m’agrada estar sola. Deu ser que em faig gran, però em relaxa saber-me sola, sense conversa, sense preguntes. Només jo i la meva manualitat o llibre o hobby. No us passa?
Dels darrers dies, l’Arnau, que és un bon vivant ha anat guardant les salses dels guisats en tuppers. Teníem la salsa del pollastre amb gambes, de les mandonguilles amb sèpia i de la patata amb costella. Així que m’he tret de la màniga uns fideus de fideuà amb aquestes salses i s’han llepat els dits.

La tarda agafava la mateixa cadència que el matí. Una migdiada amb una pel·lícula a mitges sobre la IA. Una mica més de feina de la vida normal, trossejar la sèpia, un potet més i llestos.

Començava una de les vetllades que més il·lusió em fan de tot l’estiu. Veure’m amb les meves amigues empordaneses.
Quan vam arribar els vaig dir si podríem trobar un forat per veure’ns. Elles es dediquen a la restauració i els seus mesos de més feina son els de l’estiu. Últimament veure’ns les tres és un repte que no sempre aconseguim satisfer. Quan vaig rebre el whatsapp de la Tati que em proposava de veure’ns dimecres, tot i que fos al Xiri, que és on treballa la Marina, vaig ser feliç. No es podia tenir tot, però veure’ns les tres em recordaria a quan no teníem més objectiu a la vida que gaudir-la. Després van venir les obligacions, els nens petits, les feines i ara, a l’equació de la vida, s’hi han sumat els pares.
Hem anat a tornar els llibres a l’Escala i hem enfilat cap el Xiri. La plaça amb la torre romànica vigilant-nos s’engalanava com cada dia, de taules i cadires que en qüestió d’hores s’ompliria de converses i riures i cerveses i de gent que aprofita el capvespre per adonar-se’n que viure sola és impossible.
Hem parlat amb la Isabel, amb la Mariona, la Isa, l’Ona… que ens ha comunicat que la mare de la Marina torna a estar ingressada i que seria baixa del sopar. Quan ja saps de què va la vida, no caus en la decepció, simplement entomes la situació amb un “ja ho trobarem en un altre moment”.
La Maria, la mare de la Marina, ha viscut de tot a la vida i ara, a les acaballes, encara voldria seguir gaudint d’allò que en altres moments no ha pogut. Als seus vuitanta-quatre anys es nega a rendir-se davant una bactèria que l’assetja cada dues setmanes. Ella que ha estat pal de paller del matriarcat imposat per les vicissituds de la vida, veu com el clan s’arreplega al seu voltant per fer-li la vida fàcil. És una manera de veure que allò que has donat incansablement als teus, se’t torna. Una mena de justícia divina que aprens a acceptar malgrat costi.
Malgrat la notícia, hem pogut asseure’ns amb la Tati, l’Albert, en Pere, el marit de la Marina, i s’han afegit a la festa, l’Ingrid, amb el seu fill Lluís, després arribaria en Lucky, el seu marit, i l’Arnau. La conversa ha començat amb la notícia de la Maria, ha derivat amb l’hospital de Figueres, on ens ha quedat clar que l’Empordà és un lloc meravellós per viure sempre que tinguis bona salut. Els estàndards de qualitat i de servei queden lluny dels de la capital. Les històries i els records de les persones que han patit el servei de l’hospital, alguns amb la pròpia vida, s’anaven succeïnt. L’alegria de veure’ns s’ha anat apagant amb la tristor de les converses i de la fatiga que representa viure la cara b de les nostres vacances. El vinil no fa la mateixa cançó per a ells que per a nosaltres.
Hem acomiadat a tots els que demà treballen. Ens hem emplaçat per a més endavant. Espero que aquesta vegada tinguem més sort i que tothom estigui prou bé com per gaudir d’una estoneta plegats.
En Pere ens ha comentat que la Marina, després del seu torn amb la seva mare, vindria a fer un mos al Xiri, fos a l’hora que fos, només faltaria. Així que ens hem quedat amb en Pere que ens ha parlat de la vida, del seu pare, que fa poc es va morir, i hem rigut veient com la intel·ligència artificial pot alegrar i fer somniar als nostres avis que no han pogut fer res més que viure amb un anar fent i a qui la vida no els va deixar massa marge per somniar.
A quarts de dues, la meva amiga Marina, arribava amb cara d’esgotament i amb un somriure ens hem abraçat i ens hem donat l’escalf que de vegades necessitem però que mai demanem, no fos cas. Ens ha donat les gràcies per haver-la esperat i ens hem dit fins un altra.