El temps metereològic ha canviat tant en els últims dies que ens ha agafat a contrapeu. No hem anat a la platja i en prou feines a la piscina. Tenim els nens dormint encara. Massa dies de sortir a la nit et capgira el son i l’endemà no trobes la manera de deixar els llençols. L’esmorzar després del merilanding que cada dia costa més. Ho supero amb més disciplina que plaer, però ja s’acaben els dies de vacances i llavors només escriuré per treballar i trobaré a faltar aquesta estoneta només meva, aquesta manera de parlar mentre moc els dits i expresso allò que penso en veu baixa. La vida plàcida de l’Empordà se’ns ha enganxat com el suc de les figues a la mà que hem collit de nou per a les torrades amb formatge. Sento que no només podria viure aquí, també ho voldria. En aquest plec de món sents cada dia ocells cantar i olors de camp i flors que es despullen. Camines sentint les passes i notes com el cor les acompanya amb un batec suau. Si camines prou, pots sentir la remor del mar, sobretot els dies que està emprenyat. I l’olor de sal i de peix. En aquest petit paradís de camps i d’aigua a parts iguals notes com els dies creixen al pas de les hores fins que la nit et regala una lluna i un cel ple d’estels que fa brillar els somnis. Sense quasi esma hem caminat d’un cap a l’altra de poble. Potser son cinc-centes passes. El Cabàs és ple de gent que ja et saluda. Ja ets una mica d’aquí. S’estan als xinos, diran darrera nostra si algú els pregunta. Així en diuen dels nostres apartaments. Comprem patates. Avui toca cuinar només pels de casa però hi vull posar tot l’amor. Un guisadet de costella amb patata que fa sucar el pa de valent. De tornada hem parat a fer el cafè o la cervesa, l’hora aquella que no saps què fer. En Xavi ha demanat unes braves que ha compartit amb un pardal valent que s’ha auto convidat a taula. L’hi ha agafat dels seus dits i s’ha esperat que fos freda per menjar-se-la. D’altres més porucs amb nosaltres han intentat prendre-li, però ja us he dit que és valent. Ha defensat el seu trofeu sense dubtar i no l’ha compartit.
Hem fet el dineret a foc lent, a la terrassa, amb la cassola de fang. La vida anava agafant forma a mida que l’olor s’escolava pels narius dels adolescents afamats. Amb la cadència de les hores hem dinat i conversat amb l’Arnau, la Martina i la Maria. Hem parlat de l’amor, de la seducció, del estimar-se als altres després que a un mateix. Hem incomodat amb algunes reflexions necessàries i els hem deixat alguns dubtes. Ideals pel viatge en tren que les noies han fet a trenc de la tarda. Ja sols, el descans i la pau es podien tocar amb les mans. He fet una recepta que tenia guardada a l’Instagram. M’ha sortit a mitges però què bona!. Llet merengada casolana. Del sobrant n’he fet gelat. Demà veurem.
Al vespre una trobada amb els amics que s’estan a Albons. Anem a fer un entrepà al social. No hi ha res més però la fresca, les moreres i la tranquil·litat et compensen el plat per cobrir l’expedient. Amb la família del Carles i l’Eva hem rigut de valent i hem ensenyat als nois que ser políticament incorrecte no vol dir ser males persones. Ho hem fet amb acudits i anècdotes que ara no es poden explicar a qualsevol lloc. En aquest ambient tranquil hem descobert com de divertit pot ser l’Arnau. Les bromes i la manera de posar-se a la gent ala butxaca m’ha fet morir de riure. Quin gust! L’Àritz, el fill de l’Eva ens ha fet uns trucs de màgia que ens ha deixat bocabadats a nosaltres i algun espontani del poble. Hi té molta traça amb les mans. Té els dits llargs que mou amb una agilitat de pianista de carrera. En Xavi no li ha posat fàcil però ha acabat boig intentar saber com l’havia enredat a la cara.
No volíem que la nit s’acabés i hem xerrat una estona més esperant que aquell dia fos més llarg que els altres. Ens hem acomiadat amb l’esperança de veure’ns aviat al Poseidònia Fest que organitza el Carles a Mataró la primera setmana de setembre. Ho diem com si encara quedessin molts dies, sabem que és la setmana vinent.
La lluna brillant i quasi plena ens ha acompanyat fins a casa. De camí les figues. Abans d’entrar ens hem regalat amb els estels que aquí semblen més grans i més brillants. Algú està esgarrapant els dies de vacances com nosaltres amb una sobretaula del sopar que no vol acabar.
Merilanding per la vida 